El PSC tampoc és alternativa a Barcelona

Jaume Collboni, portaveu del PSC al Parlament de Catalunya i aspirant a candidat del PSC de Barcelona a les eleccions municipals de 2015, va fer diumenge un pas més cap a la presentació de la seva candidatura. Aquest nou pas endavant de Collboni posa en qüestió el lideratge de Jordi Martí Grau com a cap de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona i evidencia el trencament intern del PSC, partit que, segons les enquestes publicades més recentment, passaria a ser la quarta força política a l’Ajuntament de Barcelona si ara es celebressin les eleccions municipals.

Aquest nou moviment de Collboni se suma als que han protagonitzat altres possibles pre candidats del PSC com el mateix Jordi Martí Grau, àmpliament qüestionat pel mateix grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Rocio Martínez Sempere, Albert Soler, Carles Martí i Laia Bonet. Tots sis, segons el sondeig elaborat fa poques dates per l’empresa Gesop, per encàrrec del diari El Periòdico, gaudeixen d’una gairebé nul·la notorietat, fet que confirma la necessitat del PSC de portar a terme unes eleccions primàries com a única alternativa per guanyar quota mediàtica davant l’electorat de Barcelona de cara a les eleccions de maig de 2015.

Jaume Collboni, afirmant que el PSC “juga a casa” a les eleccions municipals de Barcelona demostra, una vegada més, l’afany patrimonialista que el PSC sempre ha tingut de Barcelona; sense adonar-se que aquest partit ha perdut la credibilitat que va gaudir durant la dècada dels noranta amb l’alcalde Pascual Maragall.

CDC de Barcelona també vol posar de relleu el fet que el PSC aspiri a formar part d’un possible pentapartit d’esquerres com a única alternativa per fer fora del Govern municipal a Convergència i Unió. És un clar reconeixement de la pròpia feblesa que indica fins a quin punt el PSC ha perdut la centralitat i la capacitat de ser una autèntica alternativa per sí mateix al Govern nacionalista i de progrés de l’alcalde Trias. La seva invitació a ERC per a què se sumi a aquest futur govern de perdedors obvia, de manera sorprenent, la distància quilomètrica que separa un PSC contrari al dret a decidir i una ERC que dóna suport al Govern del president Mas en el procés de transició nacional cap a l’Estat propi.

Convergència de Barcelona rebutja frontalment l’afirmació de Collboni quan diu que “Xavier Trias ha aconseguit que no es parli de Barcelona”. Es una afirmació falsa i pròpia d’un polític allunyat del dia a dia de la capital de Catalunya. Barcelona no solament està al centre del debat ciutadà i polític com a espai de progrés i de salvaguarda de drets i amb capacitat per a fer inversions i continuar transformant els seus barris, sinó que a més s’ha situat al centre del panorama internacional escalant posicions en tots els rànquings internacionals de ciutats amb més projecció i capacitat d’atracció de talent i d’inversions.

Jaume Collboni també distorsiona la realitat afirmant que el PSC està en condicions de liderar un gran acord social que ha de precedir a un gran acord polític de progrés alternatiu al que lidera l’alcalde Xavier Trias. Des de Convergència de Barcelona afirma que l’estil del PSC dels darrers anys a Barcelona, en relació a la societat civil i als moviments socials ha estat a les antípodes del que ara proclamen. El PSC ha excel·lit en el control social, en la desconfiança respecte tot el que no subvencionava, en la persecució del discrepant, havent exhibit una al·lèrgia desacomplexada davant els moviments socials que des del catalanisme han reivindicat les nostres llibertats nacionals; moviments que en aquests moments lideren la principal reivindicació de llibertat al carrer i a les institucions de casa nostra.

Convergència de Barcelona, davant la desorientació del PSC i la seva manca de capacitat d’interpretar els anhels dels barcelonins, expressa la seva convicció en la fortalesa del lideratge i de la gestió del Govern de l’alcalde Xavier Trias i confirma que a dos anys de les eleccions municipals, Xavier Trias tornarà a ser el candidat de CiU a l’alcaldia de Barcelona, amb l’objectiu d’aprofundir en el canvi polític que es va iniciar ara fa dos anys i que ha permès rellançar Barcelona, malgrat la greu crisi econòmica, política i social que ens afecta.

El PSC de Barcelona, camí de la insolvència

El 27 de maig el líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí Grau, publicava al seu bloc un article titulat “Una ciutat que busca alcalde”. I començava el seu article amb un clàssic molt poc convincent, afirmant que “la sensació és que s’han frustrat les expectatives de canvi i que l’alcalde no ha aconseguit consolidar la seva posició i el seu lideratge al capdavant de la ciutat”. I això ho diu la persona que no va ser capaç de ser acompanyat per cap dels seus regidors en la votació que va tenir lloc al Plenari municipal mesos enrere per donar suport a la Declaració pel Dret a Decidir que va ser àmpliament aprovada al Parlament de Catalunya. La seva inútil abstenció va contrastar, dramàticament, amb el vot contrari de tots els seus companys de files. Jordi Martí Grau va quedar en evidència; sense lideratge i abandonat pels seus.

Martí Grau critica l’alcalde Trias qualificant-lo “d’alcalde absent, que regna però no governa”. Sens dubte, una frase impròpia dels think thanks tronats del carrer Nicaragua, quan és evident que l’alcalde Trias no solament governa i és capaç d’arribar a acords amb la majoria de forces polítiques del consistori, sinó que a més porta a terme una activitat política frenètica, mantenint ferm el rumb de la nau de la capital de Catalunya, nord enllà, i garantint la cohesió social, el creixement de l’activitat econòmica i situant Barcelona en els rànquings internacionals de les ciutats top ten per viure-hi, visitar i fer-hi inversions.

I encara més recentment, el 29 de maig, en el marc d’una conferència per valorar l’equador del mandat municipal, Martí Grau amenaça de portar la Generalitat davant dels tribunals (espanyols) pels deutes contrets amb l’Ajuntament, fent bandera, una vegada més, de la insolvència dels seus arguments polítics. Es de domini públic que van ser els governs tripartits dels seus companys de files els que van portar les finances de la Generalitat als peus dels cavalls, aconseguint un dramàtic rècord: deutes per valor de 70.000 milions d’euros que nosaltres, els nostres fills i els nostres néts haurem de retornar fins l’ant 2108. Una amenaça que si es portés a terme, podria arribar a provocar, de retruc, que el senador Montilla i l’ex conseller Castells haguessin de comparèixer davant dels tribunals per donar comptes de la seva nefasta gestió al capdavant del Govern català durant el quadrienni negre 2008-2011.

Una conferència que es justificava per reblar una triple profecia: guanyar les primàries del PSC barceloní, guanyar les eleccions del maig de 2015, i governar la ciutat al capdavant d’una coalició d’esquerres, emulant els tripartits de la Generalitat, de trist record. Un escenari que es podria veure frustrat si, com sembla, ni tan sols passarà el tall de les primàries del PSC barceloní. Unes urgències que donen sentit a les paraules del portaveu del grup municipal del PSC de Barcelona, Gabriel Colomé, durant la darrera Comissió Plenària de Presidència i Règim Interior de l’Ajuntament de Barcelona: necessitem noves incorporacions al partit perquè ens estem quedant sense militants, i a aquest pas no podrem fer ni  les primàries. (sic).

La ciutat, per sort, té un alcalde ben valorat pel conjunt dels barcelonins que continuarà liderant Barcelona, que tornarà a ser el candidat de CiU el 2015 i que vol completar la feina iniciada, amb el seu equip, amb un segon mandat durant el qual poder consolidar les millores que la ciutat reivindica, exercint la capitalitat d’un país, Catalunya, que ha iniciat la seva transició nacional cap a l’estat propi.

El PSC de Barcelona, en crisi permanent

“El poder orgànic continua bunqueritzat sota la batuta de Carles Martí, el president de la Federació de Barcelona i ex 1r Tinent d’Alcalde que va haver de dimitir per l’escàndol de la consulta de la Diagonal. La seva opció ha estat i és clara: el tancament de files, la sectarització del partit i l’autisme polític, amanit amb un ferri control del grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona, en el que Jordi Martí Grau malda per fer-se un espai propi, amb un èxit més que descriptible aquests darrers dies”

El PSC de Pere Navarro viu els moments més delicats de la història recent del socialisme català. La seva manca de lideratge s’ha sumat al creixent desgast de la marca, tant a nivell català, com espanyol i europeu. El nefast mandat de José Montilla i la seva desfeta electoral van contribuir sense dubte a projectar la pitjor de les imatges d’un partit que ha passat de governar-ho tot a tot arreu, a ser la tercera força al Parlament de Catalunya i la quarta a Barcelona en les darreres eleccions del 25-N, només 2.000 vots per davant d’ICV. Les famoses dues ànimes del socialisme català –la catalanista i l’espanyolista- ja no sumen. Ans al contrari, es neutralitzen i no ajuden a inspirar la confiança i credibilitat necessàries en un moment en el que el País es planteja obertament l’exercici del Dret a Decidir.

I mentre el PSC es dessagna internament fruït de les lluites entre el sector catalanista-renovador i el sector dirigent metropolità, a la ciutat de Barcelona les coses no van millor. El poder orgànic continua bunqueritzat sota la batuta de Carles Martí, el president de la Federació de Barcelona i ex 1r Tinent d’Alcalde que va haver de dimitir per l’escàndol de la consulta de la Diagonal. La seva opció ha estat i és clara: el tancament de files, la sectarització del partit i l’autisme polític, amanit amb un ferri control del grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona, en el que Jordi Martí Grau malda per fer-se un espai propi, amb un èxit més que descriptible aquests darrers dies.

Jordi Martí Grau, president del grup municipal socialista a l’oposició, evidenciant una preocupant feblesa dins del seu propi equip, com hem pogut veure en el darrer Plenari municipal, en el que es va abstenir, en front del vot en contra de la resta de regidors socialistes presents al Ple, en la votació per  l’adhesió de Barcelona a la Declaració per la Sobirania i el Dret a Decidir aprovada pel Parlament de Catalunya. La imatge va ser demolidora: tres regidors socialistes absents per no haver de trencar la disciplina de vot, set vots en contra i l’abstenció del cap de files. Més enllà de la indefinició política del PSC i la seva dependència del PSOE, en aquests moments està en joc la cursa per les primàries que hauran de dilucidar el cartell electoral del PSC a les eleccions municipals de 2015. Jordi Martí Grau ha començat la cursa per a la seva nominació, i no ha trobat cap estratègia millor que girar-se d’esquena a la ciutat, negant-se a donar suport, per activa o per passiva, als pressupostos municipals per el 2013. La ciutat disposa de 350 milions d’euros per invertir enguany i el PSC i el seu líder s’han negat a coresponsabilitzar-se dels destins de la ciutat per una simple qüestió de càlcul intern i de política de curta volada.

La presentació en societat de Jordi Martí Grau com a futur candidat del PSC a les eleccions municipals de 2015 va tenir lloc fa pocs dies. El seu full de ruta: el “Moviment Barcelona”, una mena de revival dels Ciutadans pel Canvi, llençat sense convicció i a corre cuites. El seu objectiu estratègic, el d’engrandir el partit per l’esquerra, representa una opa hostil per a altres partits que estan en una millor posició política i electoral. Com pretén convertir-se en el pal de paller de l’esquerra si ni tan sols ha aconseguit la unanimitat a can PSC? De quina manera pensa atraure nous votants de l’esquerra nacional si el PSC continua lligat al PSOE i renuncia a comprometre’s, de debò, amb el Dret a Decidir? Amb quina recepta pensa aconseguir aplegar sota un mateix projecte a federalistes, independentistes i unionistes?

El PSC de Barcelona té en aquests moments, cinc hipoteques que l’arrosseguen i són un llast per a la seva recuperació electoral a curt i mig termini: la dependència del PSC respecte el PSOE, la feblesa del seu líder Pere Navarro, l’herència del Tripartit, els mètodes de la Federació de Barcelona del PSC i la greu divisió del propi grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona. Un panorama certament desolador que no convé ni a Barcelona ni al conjunt del sistema polític del país.