Súmate

Divendres 31 de gener va tenir lloc a la seu de Comissions Obreres l’acte de presentació de l’entitat Súmate. Vaig tenir l’ocasió d’assistir-hi en representació de Convergència Democràtica de Catalunya i de trobar-me amb molta gent coneguda que, com nosaltres, venia a donar suport a la iniciativa i als seus protagonistes. Vaig sortir de l’acte amb una sensació única; difícil de descriure, però convençut, encara més, que el procés cap a la llibertat de Catalunya és irreversible.

El testimoni que van donar els ponents de l’acte, més enllà de l’energia interior i el convenciment que traspuaven les intervencions del president de l’entitat, és d’una fortalesa i potència difícil d’igualar. Catalans que s’expressen majoritàriament en castellà, i que alguns d’ells continuen reivindicant la identitat espanyola –o identitat compartida-, i que en algun cas venen d’una militància política antagònica a la que teníem els convidats que vam seure a la fila zero. Membres de l’associació que militen a partits polítics que no han assumit el Dret a Decidir. Persones que han arribat a l’íntim convenciment que l’estat espanyol i els seus poders públics, durant anys i panys, han estat maltractant els catalans, sigui quina sigui la seva procedència, la ciutat on viuen o l’idioma en que s’expressen. Són catalans, alguns d’origen andalús, que li acaben de dir a la Presidenta de la Junta d’Andalusia el que aquesta dona s’ha negat a escoltar: que l’estat ens roba i que molts territoris subvencionats ho són gràcies a la solidaritat –forçada-de Catalunya i els catalans.

La seva tasca principal és fer arribar el missatge de la llibertat als territoris de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Poden arribar a ser el mascaró de proa de les accions destinades a eixamplar la base social favorable al Dret a Decidir, a la celebració de la Consulta i a la independència. Ells són imprescindibles per anar sumant suports a la causa de la llibertat. Ells són del tot necessaris perquè la Catalunya del futur; la Catalunya independent, sigui, com és ara, un sol poble. Es més; només de les seves boques poden sortir determinats missatges mb la necessària credibilitat per determinats sectors de la nostra població.

Escoltar-los en directe és una experiència enriquidora i oxigenant. La seva feina serà imprescindible perquè el SÍ/SÍ guanyi el 9 de novembre. La seva generositat, valentia, honestedat intel·lectual i patriotisme de nova fornada ens ha de fer pensar, i molt. Si afegim la feina que fa “Súmate” a la de sindicats i de partits sobiranistes, a la de l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI i la de moltes altres entitats i col·lectius, podem albirar un resultat esperançador el 9 de novembre. I el govern central i els poders centrals de l’estat, faran la resta. El seu negacionisme davant la voluntat de votar per part de més del 70% dels catalans i l’efecte pervers de les mesures i les decisions que pren a diari contra Catalunya el Consell de Ministres, incrementaran l’anhel de llibertat dels catalans: els de “tota la vida”, els de “Súmate” i els nouvinguts, amb altres llengües, religions i cultures. Continuarem sent un sol poble, però independent.

 

Font de la fotografia: Directe.cat

2014: Consulta i progrés

L’any 2014 ha començat amb una contundent asseveració del President Mas: hi haurà consulta, i serà per la via legal. Tal com ell mateix ha dit, hi ha altres coses en joc; però no la consulta. Aquest compromís, reiterat públicament pel President Mas durant la primera roda de premsa del Govern català d’enguany, situa la Presidència de la Generalitat al més alt nivell de sublimació política al que s’hagi pogut arribar en les darrers dècades d’autogovern. Ben poca gent dubta, hores d’ara, de la lleialtat del President i el seu Govern amb els destins del país i amb la paraula donada de celebració d’una consulta al poble català per conèixer la seva posició sobre una possible independència respecte de l’estat espanyol.

No obstant aquest estat de coses, no podem deixar de pensar ni un minut amb l’impacte de la crisi sobre una bona part de la població. L’atur continua sent la primera amenaça per a la cohesió social a casa nostra. Molta gent encara es pregunta què poden fer els poders públics catalans i de l’estat per crear més oportunitats per al progrés i el benestar de la gent, mentre lliurem la batalla -incruenta- per la nostra llibertat. La veritat és que amb la minsa recuperació de l’economia privada no n’hi ha prou per reforçar l’equitat, la justícia social i la millora dels serveis públics. I les administracions catalanes, amb comptades excepcions com és el cas de l’Ajuntament de Barcelona, poc podran fer per millorar la qualitat de vida de la gent, si no es donen un conjunt de canvis profunds en el finançament i la fiscalitat del país d’una banda, i en el sistema de valors, per l’altra.

Aquests canvis només poden venir d’un nou statu quo. Un nou marc institucional i de relacions socials que sorgeixi d’un nou estat. Un estat català alliberat d’una dependència sense present ni futur d’un estat centralitzat que ens sotmet culturalment, lingüísticament, políticament i fiscalment. La independència doncs, al servei del benestar i el progrés individual i col·lectiu. Més de 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal anual amb l’estat, sumats a les potencialitats que emergirien dels catalans en tots i cadascun dels sectors productius, i afegits a la fi de les limitacions imposades pels poders centrals de l’estat en aspectes com la compra d’energia a l’exterior, o la utilització de l’Aeroport del Prat sense les limitacions imposades per AENA i el Ministeri de Foment, ens situarien dins de les deu primeres economies europees.

Totes aquestes energies i potencialitats del país poden donar els seus fruïts a mig termini, prèvia negociació amb les institucions de l’estat, sempre que es compleixin dues premisses: que no es trenqui la unitat d’acció del catalanisme polític i social, i que el lideratge institucional del President Artur Mas es mantingui ferm en uns moments decisius per a la història del nostre país. Mai en tres-cents anys hem estat tant a prop de recuperar els nostres drets i les nostres llibertats. I ara no podem sacrificar el somni. Els nostres fills no ens ho perdonarien.