Procés i lideratge

El procés cap a la llibertat nacional que hem iniciat, i que hem convingut que serà irreversible, està farcit d’obstacles i paranys, que fa mesos que patim. Els poders centrals de l’estat utilitzen tots els ressorts al seu abast, inclosa la guerra bruta, per avortar la consulta del 9-N i el procés cap a la independència. Algunes elits empresarials i financeres de casa nostra s’han arrenglerat amb el botiflerisme més descarnat. Les institucions de la Unió Europea malden per preservar l’status quo comunitari. I alguns partits polítics de casa nostra actuen com a quintacolumnistes per dinamitar des de dins un moviment basat en la democràcia i en les majories.

 

Les envestides més fortes però, són les que ens arriben des dels entorns governamentals i institucionals de l’estat. I principalment són dues les eines que utilitzen per avortar el procés: l’ofec econòmic de la Generalitat i l’assetjament polític cap al principal partit polític català i el seu President. Creuen, i està per veure, que si neutralitzen CDC i el President Mas, les possibilitat d’èxit de les aspiracions de llibertat del poble català, es reduiran fins a la liquidació del projecte autodeterminista. La principal potència d’aquest moviment són, principalment, els dos milions de catalans que vam sortir als carrers durant les manifestacions de l’11 de setembre. I això és incontestable. Però també ho és que, sense un lideratge polític solvent, rigorós i potent, les possibilitats d’èxit del procés són escasses o nul·les.

 

Ens cal doncs, unitat civil i política, una nova demostració de força per la Diada d’enguany, i una clara victòria en la Consulta del 9-N. Però sobre tot, ens cal blindar el President Mas, el Govern de la Generalitat i la majoria parlamentària en favor del Dret a Decidir. I tenir una clara determinació sobre el camí a seguir quan el govern de l’estat o el Tribunal Constitucional declarin la il·legalitat de la Consulta i de qualsevol acte polític o administratiu que ens pugui dotar d’eines que facin possible l’exercici del dret a l’autodeterminació.

 

Cal doncs, per sobre d’adscripcions polítiques i ideològiques, salvar el soldat Mas, manllevant el títol d’un èpic i conegut film. No podem permetre’ns el luxe de fracassar i de perdre una altra generació. Caminaríem cap a la regionalització i la banalització del fet nacional català, potser per sempre més. Aprofitem l’efemèride dels tres-cents anys dels fets del 1714 i alcem-nos amb la victòria, de la mà del millor lideratge que podem tenir el 2014: el del President Mas, una persona honesta que ha posat tot el seu capital polític i personal al servei de la llibertat de Catalunya i el progrés dels set milions i mig de catalans.

 

Font de la fotografia: President.cat

2014: Consulta i progrés

L’any 2014 ha començat amb una contundent asseveració del President Mas: hi haurà consulta, i serà per la via legal. Tal com ell mateix ha dit, hi ha altres coses en joc; però no la consulta. Aquest compromís, reiterat públicament pel President Mas durant la primera roda de premsa del Govern català d’enguany, situa la Presidència de la Generalitat al més alt nivell de sublimació política al que s’hagi pogut arribar en les darrers dècades d’autogovern. Ben poca gent dubta, hores d’ara, de la lleialtat del President i el seu Govern amb els destins del país i amb la paraula donada de celebració d’una consulta al poble català per conèixer la seva posició sobre una possible independència respecte de l’estat espanyol.

No obstant aquest estat de coses, no podem deixar de pensar ni un minut amb l’impacte de la crisi sobre una bona part de la població. L’atur continua sent la primera amenaça per a la cohesió social a casa nostra. Molta gent encara es pregunta què poden fer els poders públics catalans i de l’estat per crear més oportunitats per al progrés i el benestar de la gent, mentre lliurem la batalla -incruenta- per la nostra llibertat. La veritat és que amb la minsa recuperació de l’economia privada no n’hi ha prou per reforçar l’equitat, la justícia social i la millora dels serveis públics. I les administracions catalanes, amb comptades excepcions com és el cas de l’Ajuntament de Barcelona, poc podran fer per millorar la qualitat de vida de la gent, si no es donen un conjunt de canvis profunds en el finançament i la fiscalitat del país d’una banda, i en el sistema de valors, per l’altra.

Aquests canvis només poden venir d’un nou statu quo. Un nou marc institucional i de relacions socials que sorgeixi d’un nou estat. Un estat català alliberat d’una dependència sense present ni futur d’un estat centralitzat que ens sotmet culturalment, lingüísticament, políticament i fiscalment. La independència doncs, al servei del benestar i el progrés individual i col·lectiu. Més de 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal anual amb l’estat, sumats a les potencialitats que emergirien dels catalans en tots i cadascun dels sectors productius, i afegits a la fi de les limitacions imposades pels poders centrals de l’estat en aspectes com la compra d’energia a l’exterior, o la utilització de l’Aeroport del Prat sense les limitacions imposades per AENA i el Ministeri de Foment, ens situarien dins de les deu primeres economies europees.

Totes aquestes energies i potencialitats del país poden donar els seus fruïts a mig termini, prèvia negociació amb les institucions de l’estat, sempre que es compleixin dues premisses: que no es trenqui la unitat d’acció del catalanisme polític i social, i que el lideratge institucional del President Artur Mas es mantingui ferm en uns moments decisius per a la història del nostre país. Mai en tres-cents anys hem estat tant a prop de recuperar els nostres drets i les nostres llibertats. I ara no podem sacrificar el somni. Els nostres fills no ens ho perdonarien.

100 dies de Govern amb absència d’alternativa política

El balanç dels primers 100 dies de Govern del President Mas han posat de manifest que no hi ha alternativa política al full de ruta marcat per Convergència i Unió, amb el suport parlamentari d’ERC. Catalunya i el nostre autogovern pateixen el pitjor dels escenaris dels últims trenta anys. Crisi econòmica general, ofec financer sense precedents del Govern espanyol al Govern de la Generalitat, crisi social profunda i que amenaça la pròpia cohesió de la societat catalana, crisi de valors generalitzada, crisi institucional estatal, amb la corrupció amenaçant de fondre els propis fonaments del sistema, i la guerra bruta inoculant els pitjors virus a la pròpia democràcia formal i al que representa el catalanisme polític majoritari. Un escenari dantesc del que hem de fugir per elevació, creient en les nostres pròpies fortaleses –que les tenim-, i des de la màxima unitat política i civil.

Han estat cent dies de pedagogia de l’extrema situació de les finances públiques catalanes. I cent dies on els que van provocar el forat negre més inversemblant a les finances de la Generalitat, lluny d’assumir el seu llegat i de fer un pas endavant, per responsabilitat, amb l’objectiu d’empènyer el país, es dediquen a especular per desgastar el President Mas i Convergència. Mentrestant, el Govern del PP, amb la majoria absoluta més feble i contestada socialment de la jove democràcia espanyola, es dessagna en el concert internacional i ens obliga a humiliar-nos demanant tenir accés al FLA, pagant interessos per préstecs sobre els nostres propis recursos: els 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal que se’n van cada any i que serveixen per comprar els vots de l’Espanya meridional i per greixar el centre de poder polític, econòmic, mediàtic, judicial i policial espanyol, còmodament instal·lat a Madrid. Aquests cent dies ja han estat batejats pel propi President: d’emergència nacional i de supervivència financera.

I el que cal fer els propers mesos és continuar treballant segons el full de ruta de l’acord parlamentari CiU-ERC: dotant-nos d’estructures d’estat, avançar cap a l’exercici del Dret a Decidir i disposar de l’eina que ens ha de servir per fer la Consulta sobre el nostre futur col·lectiu. I mentrestant, assolir els acords puntuals necessaris amb el govern central per reduir la nostra aportació econòmica a l’estat. Algú qüestiona la presència de diputats d’ERC al Congrés dels diputats? Oi que no? Doncs el Govern de la Generalitat, mentre Catalunya formi part de l’estat, ha de negociar en tots els fronts per tal d’obtenir més recursos i pal·liar els efectes d’uns pressupostos públics impossibles.

Ara per ara, doncs, no hi ha alternativa política a Catalunya. L’arc parlamentari està clarament orientat cap el Dret a Decidir. Els partits espanyolistes són minoria. I malgrat la pèrdua de suports parlamentaris de CiU el 25-N, li pertoca al President Mas liderar la resta de la legislatura catalana. Per cert, quants dels 12 diputats que va perdre CiU el 25-N es van volatilitzar per culpa de les acusacions publicades als mitjans durant els quinze dies de campanya electoral, basades en els informes falsos de la UDEF? Pot ser el 50%? I quines responsabilitats polítiques i penals s’han depurat per aquests fets? Cap ni una, fet que demostra que Espanya és un país amb una democràcia de pèssima qualitat. Ens conviden a marxar, per activa i per passiva. I ho farem. Però complint escrupolosament amb cadascuna de les fases del necessari diàleg amb l’estat i amb les instàncies comunitàries i internacionals corresponents. Hem de fer les coses bé, per guanyar-nos el respecte i el futur reconeixement en el concert internacional.

 

La regeneració democràtica i l’estat espanyol

“Catalunya està prop del col·lapse econòmic i polític i el responsable principal és el hòlding dels poders centrals de l’estat, que ha llençat sobre Catalunya i el seu autogovern la major de les ofensives de destrucció massiva que estan a l’abast d’un estat modern, guerra bruta inclosa”.

Catalunya està vivint, segurament, els moments més convulsos i difícils pels que ha travessat des de la reinstauració de la democràcia formal a l’estat espanyol. Els nivells d’assetjament polític, econòmic, judicial, policial, mediàtic i cultural han arribat a uns extrems difícilment imaginables en un estat de dret, i en un estat membre de la Unió Europea. Catalunya està prop del col·lapse econòmic i polític i el responsable principal és el hòlding dels poders centrals de l’estat, que ha llençat sobre Catalunya i el seu autogovern la major de les ofensives de destrucció massiva que estan a l’abast d’un estat modern, guerra bruta inclosa.

El debat sobre la corrupció política s’ha instal·lat perillosament entre nosaltres i amenaça els fonaments del mateix sistema. L’exigència de la ciutadania és clara i contundent: cal exigir responsabilitats als que hagin pogut cometre il·legalitats i cal emprendre un conjunt de mesures de regeneració democràtica que contribueixin a recuperar la confiança en el sistema institucional que ens hem dotat. Es una exigència moral, especialment si tenim en compte els patiments de milers de famílies que pateixen les conseqüències de la crisi econòmica, l’atur i la pèrdua de drets socials. Es parla de possibles mesures de regeneració, la majoria de les quals estan a l’abast del Parlament de Catalunya, del Govern i dels agents socials. En aquest sentit són benvingudes les 51 mesures que fa poques hores ha proposat el mateix President de la Generalitat. Som molts però els que creiem que amb l’estricte aplicació de la legalitat vigent, n’hi hauria prou per depurar responsabilitats, tant dels polítics corruptes com dels empresaris corruptors, dels policies que actuen fora de la llei i de la resta de persones que eventualment puguin cometre il·lícits penals. La sensació d’impunitat és una de les pitjors sensacions que es poden tenir, i en aquest debat el món de la Justícia hi té molt a dir. Es processa i es condemna gent que comet un furt a un supermercat per a sobreviure i no es processa a delinqüents que han acceptat l’autoria de delictes que han provocat greu alarma social.

Però cap mesura d’aprofundiment democràtic ni cap modificació de les lleis penals tindran l’efecte desitjat mentre Catalunya formi part d’un estat que utilitza la guerra bruta com a estratègia per impedir la lliure determinació dels catalans. L’ofec econòmic del govern Rajoy pretén desprestigiar l’autogovern català i del catalanisme polític. L’ofensiva espanyolista del ministre Wert pretén l’assimilació cultural i la segregació escolar. La batalla contra les competències exclusives de la Generalitat busca reduir l’autogovern a una simple gestoria administrativa. La guerra bruta, amb armes com el CNI, la UDEF i empreses d’investigació amb vinculacions als aparells de seguretat de l’estat, és un altre mitjà que s’utilitza per neutralitzar polítics i persones relacionades amb les forces democràtiques que lideren el procés cap a la sobirania.

En definitiva; cal neteja i regeneració. Calen sentències condemnatòries en aquells casos en que es provi la culpabilitat; i també cal mantenir la presumpció d’innocència de les persones imputades, però res de tot això serà possible mentre els poders centrals de l’estat actuïn com ho estan fent, per avortar els anhels de llibertat dels catalans. Es imprescindible doncs, com va dir ahir el President Mas, no deixar-nos doblegar, caigui qui caigui. No podrem lluitar contra el poder polític, econòmic, mediàtic, judicial i policial de l’estat amb les seves mateixes armes. Només podrem guanyar la batalla de la llibertat amb l’esperit de la resistència dels nostres avantpassats de l’11 de setembre de 1.714 i amb la ferma determinació democràtica a través de les urnes.

 

Font de la fotografia: Gencat.cat

Ens en sortirem!

“El President Mas ha de continuar liderant el govern durant la legislatura que està a punt de començar. Amb totes les dificultats del món i amenaces, però l’ha de liderar, amb el suport d’altres forces polítiques, especialment d’ERC. El fet que siguin molts i molt poderosos els que volen fer-lo descarrilar i a continuació convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, són raons potents per no tirar la tovallola i demostrar que la gent de CDC i CiU i tots aquells patriotes que el van votar el 25-N som gent que tenim consciència de la continuïtat històrica que encarnem i que no volem ni malmetre ni frustrar”

 

Han passat set dies des de les eleccions del 25-N, temps suficient per haver paït el que han dit les urnes. S’han escrit milers de reflexions, articles i anàlisis sobre les causes dels resultats, les conseqüències de l’aritmètica parlamentària i les possibilitats que té el país per afrontar els difícils escenaris que han dibuixat la crisi econòmica i els resultats electorals. I la primera conclusió de tot plegat és que hores d’ara, ni els que ens vam sentir decebuts per la pèrdua de suports electorals patida per CiU la nit del 25-N tenim tants motius pel pessimisme, ni els que van expressar eufòria des de Madrid i des de les sucursals catalanes per la reculada del President Mas tenen motius per mantenir el seu optimisme. Els primers, els sobiranistes de CDC i CiU, valorem el punt de partida com a suficient per donar compliment als principals compromisos electorals, sent conscients de les dificultats de tot ordre que ens trobarem els propers mesos. I els segons, especialment els que disposen de majoria absoluta a Madrid, comencen a veure que malgrat les anàlisis interessades dels mitjans de comunicació afectes al règim, s’ha confirmat una majoria social i parlamentària que avança inexorablement cap a l’exercici del Dret  Decidir i cap a un divorci polític i sentimental amb Espanya.

Però el que ha quedat especialment acreditat durant aquests set dies transcorreguts des del 25-N és que tothom ha disparat la seva munició-de diferent calibre- contra el President Mas, contra CDC i en darrer terme, contra CiU. El President Mas és el trofeu de caça major que tothom vol penjar sobre la llar de foc de casa seva. La dreta espanyola; la de la majoria absoluta, ha volgut destruir personalment i políticament al President Mas, remenant els fems de les clavegueres de l’estat. L’ERC de Junqueras, abans de les eleccions –legítimament- i ara amb les negociacions per a facilitarextramurs la governabilitat de Catalunya, el que pretén en realitat és jivaritzar i acabar substituint CiU mitjançant una OPA electoral en tota regla. El PSC, des d’una feblesa cada vegada més preocupant que amenaça el seu propi projecte polític, necessita allunyar-se i desgastar tant com pugui el President Mas i CiU. La seva desorientació per haver estat desplaçats de la segona posició, haver estat relegats a la quarta a la ciutat de Barcelona i l’operació Mercurio, han fet la resta. ICV, Ciutadans i la CUP, des de diferents radicalitats, treballen des dels moviments socials alternatius i ara també des del Parlament per enfonsar la força política que ha liderat els destins del país una bona part de l’etapa autonòmica. I aquest cap de setmana s’ha obert un nou front –el front intern de CiU-, que caldrà analitzar amb deteniment: Duran Lleida i la Direcció d’Unió han expressat discrepàncies gaire bé insalvables i incompatibles amb els postulats defensats durant la campanya per CiU.

Abans del 25-N els elements de desgast de CiU van ser la dramàtica herència rebuda del nefast Tripartit, la crisi econòmica, la  gestió del Govern de la Generalitat i les retallades que ha hagut d’aplicar aquests darrers dos anys, les campanyes de la por, les ombres de dubte sobre casos de corrupció sembrades per determinats mitjans de comunicació i pel propi govern del PP, el fracàs de les enquestes que no van permetre a CiU modular la seva campanya electoral, les discrepàncies de Josep Antoni Duran Lleida respecte el missatge del President Mas i CDC expressades durant la campanya, la malfiança dels catalans en relació a les majories absolutes, i els dubtes generats en bona part dels electors sobre la sinceritat del discurs sobiranista de CiU des de l’11 de setembre. En condicions normals, tots aquests factors havien d’haver confluït en una direcció: CiU hauria d’haver estat condemnada a la pèrdua del govern, com li ha passat a tots els governs europeus que han hagut de gestionar la dura crisi actual, a base de retallades. Però això no ha passat, circumstància que cal posar en valor i que sovint s’oblida, interessadament. El President Mas ha conreat 1.113.000 vots, una base més que sòlida per complir amb els seus principals compromisos: convocar la consulta i consolidar l’estat del benestar, malgrat les noves mesures d’austeritat que caldrà impulsar.

El President Mas ha de continuar liderant el govern durant la legislatura que està a punt de començar. Amb totes les dificultats del món i amenaces, però l’ha de liderar, amb el suport d’altres forces polítiques, especialment d’ERC. El fet que siguin molts i molt poderosos els que volen fer-lo descarrilar i a continuació convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, són raons potents per no tirar la tovallola i demostrar que la gent de CDC i CiU, i tots aquells patriotes que el van votar el 25-N, som gent que tenim consciència de la continuïtat històrica que encarnem i que no volem ni malmetre ni frustrar. Ens en sortirem, malgrat la mala mar que ens acompanyarà durant el trajecte. Salpem, President!

Barcelona amb el President

“Barcelona, per primera vegada, i més després de la demostració catalanista i sobiranista que va tenyir els seus carrers l’11 de setembre, exercirà de capital de Catalunya, portes endins però també portes enfora”

Les eleccions al Parlament de Catalunya del 25-N seran, sens dubte, les més importants de les celebrades des de la ja llunyana contesa de l’abril de 1.980, guanyades per CiU i Jordi Pujol, contra pronòstic. I ho seran per moltes raons, però principalment perquè poden ser les que provoquin un canvi radical en l’organització interna de l’estat. Estem a punt de deixar enrere l’arquitectura institucional de l’estat instaurada per la Constitució de 1.978, però també estem en condicions de superar, democràticament i pacíficament, la ferida i la humiliació del 1.714. Des del 1.979, any de les primeres eleccions municipals, els diferents governs que s’han succeït a l’Ajuntament de Barcelona, ja siguin tripartits PSC-ERC-ICV o bipartits PSC-ICV, han exercit un clar rol de contrapès als governs de la Generalitat. Sota l’etiqueta de la defensa de la singularitat barcelonina i metropolitana, durant 32 anys la ciutat de Barcelona i el seu Ajuntament han viscut d’esquenes al país.

La ciutat de Barcelona ha exercit un lideratge municipal al marge de les reclamacions de més autogovern i de millor finançament que durant anys han defensat els governs de la Generalitat. Amb la caiguda del socialisme i de l’aliança anacional del PSC i d’ICV i la victòria electoral de CiU i Xavier Trias a Barcelona, s’obre un altre escenari, per primera vegada des de la recuperació de la democràcia. Barcelona es posa al costat i al servei de la causa catalana i del projecte per l’estat propi que lidera el President Artur Mas. El fet que l’Ajuntament de Barcelona estigui governat per CiU, amb l’alcalde Xavier Trias al capdavant, és una garantia de la necessària lleialtat institucional del Cap i Casal vers el Govern de la Generalitat. Barcelona, per primera vegada, i més després de la demostració catalanista i sobiranista que va tenyir els seus carrers l’11 de setembre, exercirà de capital de Catalunya, portes endins però també portes enfora. Els propers mesos seran durs i plens d’incerteses polítiques, econòmiques i socials; i ara més que mai caldrà unitat política i institucional.

L’Ajuntament de Barcelona, de la mà d’altres institucions del món local, caminarà de la mà del Govern de la Generalitat i del seu President. I els regidors del govern de la ciutat farem costat a l’alcalde, i ens sentirem hereus del Consell de Cent i dels que amb el seu esforç i treball han fet de Barcelona una gran capital. Barcelona, amb el President.

L’hora de la política, amb majúscules

La política catalana avança, des de l’11 de setembre, a una velocitat mai vista. I ho fa, per primera vegada des del 1.980, amb un horitzó nítid i sense ambigüitats. L’oferta política s’ha bipolaritzat. Els que s’han compromès amb la sobirania, en front dels que aposten per cosir Catalunya definitivament amb Espanya. L’hora de la pedagogia del catalanisme a l’estat, de la negociació de millores parcials en l’autogovern, de l’aposta per regenerar l’estat i lluitar per les engrunes, ha acabat. La Sentència del TC contra l’Estatut de 2010 i els successius pressupostos de l’estat, ofensius per les necessitats de Catalunya, ens han assenyalat la sortida. El poble català va parlar l’11 de setembre de 2012, de manera unívoca, contundent i sense pal·liatius. Demà el President Mas signarà el Decret de dissolució del Parlament de Catalunya i la convocatòria d’eleccions anticipades, el 25 de novembre. Enfilem doncs una campanya electoral curta però decisiva. S’obre un període constituent que passarà com un tsunami per sobre d’amenaces, insults i xantatges. I amb un notari d’excepció: l’opinió i la legalitat internacionals, que per primera vegada projecten els seus focus sobre la realitat catalana i la voluntat d’un poble que aspira a decidir lliurement el seu futur, pacíficament i democràtica.

La premsa d’aquest cap de setmana, a Catalunya i a l’estat, ens ha obsequiat amb diferents projeccions demoscòpiques. Les més versemblants apunten a un increment del suport electoral de les forces polítiques que han apostat per avançar cap a l’estat propi. Comença l’hora de la política, amb majúscules. I dels grans lideratges polítics i socials. Un període constituent com el que estem vivint, exigirà d’un lideratge històric. Sobre tot polític, però també social. El país ha descobert, de manera molt majoritària, que des del 12 de setembre Catalunya té un Gran Capità; un líder solvent que ha compromès el seu capital polític i el de la seva formació política, en favor de la llibertat: el President Artur Mas. Un President que ha dit a Madrid el que mai havien escoltat els poders centrals de l’estat. Un líder que ha sabut interpretar el sentir majoritari dels catalans. Una persona que està cridada a recollir el testimoni d’anteriors presidents de la Generalitat que durant el segle XX van estar a l’alçada de les circumstàncies i que van contribuir, no sempre amb fortuna, a fer avançar Catalunya per la senda de la recuperació de la seva dignitat i del seu ple autogovern. Aquesta realitat contrasta amb un conjunt de líders i d’ofertes polítiques que lluiten per l’assimilació de Catalunya a Espanya; o mitjançant l’amenaça –com és el cas del PP-, o a través de la irrellevància i la confusió, com és el cas del PSC-PSOE, que avui ha certificat la seva mort política amb l’elecció de Pere Navarro com a candidat a la Presidència de la Generalitat.

Catalunya té un lideratge polític inqüestionable, reconegut a casa nostra i també a nivell internacional. Fins el punt que algun prestigiós mitjà de comunicació internacional l’ha presentat com el polític que té Espanya a les seves mans: el President Artur Mas. Un lideratge que ens ha de portar a la celebració d’una consulta popular per a la plena sobirania i que avui hem vist que compta amb el suport de més del 80% dels catalans, segons algunes enquestes. Ara és l’hora de la política amb majúscules i l’hora dels lideratges històrics. Comença una cursa difícil i plena d’obstacles, però que hem de guanyar si volem deixar un país viu als nostres fills.