El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

Endavant el col•lector de Paral•lel / Vilà i Vilà i la gestió del Centre Cívic Font de la Guatlla

ajuntamentLa Comissió de Govern de l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat el projecte de construcció del col·lector del Paral·lel/Vilà i Vilà, per un import de 21 milions d’euros, per posar fi a les inundacions que cíclicament afecten el Poble-sec.  Així mateix, s’ha aprovat el conveni entre el Districte de Sants-Montjuïc i l’Associació de Veïns de Font de la Guatlla-Magòria per a la gestió del Centre Cívic Font de la Guatlla. Endavant Sants-Montjuïc!


Deixa un comentari

El PSC de Barcelona, camí de la insolvència

jordi_font

El 27 de maig el líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí Grau, publicava al seu bloc un article titulat “Una ciutat que busca alcalde”. I començava el seu article amb un clàssic molt poc convincent, afirmant que “la sensació és que s’han frustrat les expectatives de canvi i que l’alcalde no ha aconseguit consolidar la seva posició i el seu lideratge al capdavant de la ciutat”. I això ho diu la persona que no va ser capaç de ser acompanyat per cap dels seus regidors en la votació que va tenir lloc al Plenari municipal mesos enrere per donar suport a la Declaració pel Dret a Decidir que va ser àmpliament aprovada al Parlament de Catalunya. La seva inútil abstenció va contrastar, dramàticament, amb el vot contrari de tots els seus companys de files. Jordi Martí Grau va quedar en evidència; sense lideratge i abandonat pels seus.

Martí Grau critica l’alcalde Trias qualificant-lo “d’alcalde absent, que regna però no governa”. Sens dubte, una frase impròpia dels think thanks tronats del carrer Nicaragua, quan és evident que l’alcalde Trias no solament governa i és capaç d’arribar a acords amb la majoria de forces polítiques del consistori, sinó que a més porta a terme una activitat política frenètica, mantenint ferm el rumb de la nau de la capital de Catalunya, nord enllà, i garantint la cohesió social, el creixement de l’activitat econòmica i situant Barcelona en els rànquings internacionals de les ciutats top ten per viure-hi, visitar i fer-hi inversions.

I encara més recentment, el 29 de maig, en el marc d’una conferència per valorar l’equador del mandat municipal, Martí Grau amenaça de portar la Generalitat davant dels tribunals (espanyols) pels deutes contrets amb l’Ajuntament, fent bandera, una vegada més, de la insolvència dels seus arguments polítics. Es de domini públic que van ser els governs tripartits dels seus companys de files els que van portar les finances de la Generalitat als peus dels cavalls, aconseguint un dramàtic rècord: deutes per valor de 70.000 milions d’euros que nosaltres, els nostres fills i els nostres néts haurem de retornar fins l’ant 2108. Una amenaça que si es portés a terme, podria arribar a provocar, de retruc, que el senador Montilla i l’ex conseller Castells haguessin de comparèixer davant dels tribunals per donar comptes de la seva nefasta gestió al capdavant del Govern català durant el quadrienni negre 2008-2011.

Una conferència que es justificava per reblar una triple profecia: guanyar les primàries del PSC barceloní, guanyar les eleccions del maig de 2015, i governar la ciutat al capdavant d’una coalició d’esquerres, emulant els tripartits de la Generalitat, de trist record. Un escenari que es podria veure frustrat si, com sembla, ni tan sols passarà el tall de les primàries del PSC barceloní. Unes urgències que donen sentit a les paraules del portaveu del grup municipal del PSC de Barcelona, Gabriel Colomé, durant la darrera Comissió Plenària de Presidència i Règim Interior de l’Ajuntament de Barcelona: necessitem noves incorporacions al partit perquè ens estem quedant sense militants, i a aquest pas no podrem fer ni  les primàries. (sic).

La ciutat, per sort, té un alcalde ben valorat pel conjunt dels barcelonins que continuarà liderant Barcelona, que tornarà a ser el candidat de CiU el 2015 i que vol completar la feina iniciada, amb el seu equip, amb un segon mandat durant el qual poder consolidar les millores que la ciutat reivindica, exercint la capitalitat d’un país, Catalunya, que ha iniciat la seva transició nacional cap a l’estat propi.


Deixa un comentari

Quan el tacticisme devora la raó

ajuntament2

Des de plantejaments d’ètica política és del tot necessari replicar l’article del portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona publicat al seu bloc i titulat “Trias regala a Mas els diners dels barcelonins”.

El Sr. Jordi Martí i Grau, portaveu del PSC afirma que l’Alcalde regala els diners dels barcelonins, tot fent un discurs enganyós i demagog al voltant dels compromisos econòmics que Ajuntament i Generalitat comparteixen.

Sí, és cert, i el govern de la ciutat ho ha explicat desacomplexadament, sense embuts, la situació dels comptes públics de la ciutat és bona. Si bé les despeses havien agafat una tendència a l’alça en l’últim mandat, el govern de l’Alcalde Trias s’ha arremangat tot aconseguint un estalvi brut del 15%, com el propi Martí Grau apuntava, per tal d’estabilitzar els comptes. Un fet que ha permès disminuir fins a 30 dies el temps que tarda l’administració de la ciutat en fer efectiu el pagament als proveïdors. Tot un baló d’oxigen, en temps de crisi, per les pimes del país.

Que la situació dels comptes públics de Barcelona sigui notícia, ens posa de nou en context amb la greu situació que el país ha d’afrontar. Una situació complicada per la que passen la gran majoria d’institucions de l’administració pública del país. Entre elles, la Generalitat de Catalunya.

Li agrada la història Sr. Martí Grau? Perquè de vegades és bo mirar enrere i entendre d’on venim per saber on estem i cap a on hem d’anar. Li explicaré:  El PSC va governar la Generalitat de Catalunya del 2004 al 2010. El fet que la Generalitat, com comenta, gasti més del que ingressa és perquè el govern que encapçalà el seu partit no va voler afrontar una reducció de la despesa en plena crisi econòmica (2008) i va seguir gastant (i més!) mitjançant deute per mantenir els nivells inversors de l’època de bonança econòmica que ja en aquell moment acabàvem de deixar. Vam seguir vivint durant més de 2 anys com si la bombolla no hagués esclatat contemplant impassiblement com s’enfilaven les dades de l’atur.

Ara fa un parell de mesos, el govern de la Generalitat va fer públic un informe realitzat per la Sindicatura de Comptes relatiu a la liquidació del pressupost de la Generalitat de 2010 que apuntava a un deute acumulat fins l’any 2108 (!) de 79.502M€. És a dir, en altres paraules, un 40% del PIB català. Però el què és més impactant és conèixer com van més que triplicar el deute en 4 anys (25.543M€ el 2006). Vistes les xifres, Sr. Martí Grau, hauríem o no de considerar una deslleialtat (o “frau” com vostè s’expressa) cap als ciutadans, no només de Barcelona, sinó de tot un país sencer la gestió d’aquell govern?

A finals del 2010, davant del panorama, i com faria qualsevol família amb aquests números al davant, la Generalitat, encapçalada pel President Mas, pren consciència que la única solució possible passa en primer terme per estrènyer-se el cinturó i reduir així el diferencial entre les despeses i els ingressos. Una austeritat, que ens permetés, mica en mica, disminuir l’endeutament per fer funcionar el país. Una austeritat innecessària si tant ara el govern popular, com abans els seus companys socialistes a Madrid, es dignessin a complir amb Catalunya, i com a mínim, les inversions que les seves pròpies lleis marquen. Una austeritat innecessària, sabent com sap que Catalunya genera prou recursos anualment per dependre només d’ella mateixa.

La deslleialtat, per tant, és d’Espanya vers Catalunya, que segueix ofegant-nos, a més a més, amb un dèficit fiscal del 8% del PIB anual. (16.000 milions d’euros!).

Tot i aquests fets objectius, i innegables, vostè s’entossudeix en dir que l’Alcalde comet frau als barcelonins (sic) per afrontar temporalment inversions de la Generalitat. I això em fa pensar que no ha entès de què va la història encara.

Frau (DIEC 2): 1 m. [LC] [DR] Acció d’enganyar algú per procurar-se un avantatge en detriment d’ell.

Em sembla que queda prou clar amb la definició que l’Alcalde en cap cas comet frau als barcelonins. És més, el govern de la ciutat té molt clar que la seva primera prioritat són les persones i és per això que la seva acció de govern es centra principalment en consolidar la xarxa de col·laboració entre la iniciativa ciutadana, especialment la de caire social, i l’administració municipal.

És totalment legítim, i un gest de lleialtat institucional, que l’Ajuntament, essent conscient de la situació límit de les finances de la Generalitat assumeixi inversions que estrictament no li correspondrien. Però cal, per sobre de tot, deixar una cosa ben clara per foragitar la demagògia: totes les inversions que l’Ajuntament ha afrontat per la Generalitat reverteixen en la seva ciutadania i en la capital del país. Podem parlar d’inversions en CAPs, beques menjador, transport públic, plans de barris, etc. totes elles cabdals per la millora de la ciutat i la qualitat de vida dels nostres conciutadans. Hem de quedar-nos, doncs, amb els braços creuats, sense cobrir les necessitats dels barcelonins, podent afrontar-les, perquè “no ens toca”? És això el que proposa el PSC? M’agradaria, i vull, pensar, que aquest discurs tacticista és només un relat d’una oposició sense rumb. Si vertaderament ho diu convençut, des del cor, i lamentant-ho, no puc més que dir-li: Benvingut al món real, Sr. Martí Grau. Amb aquests escrits, no és gens estrany que els candidats per ser el proper cap de llista del PSC a la capital catalana a les properes eleccions municipals es multipliquin com informen aquests dies els mitjans de comunicació.


Deixa un comentari

Can Batlló: Cauen els Murs

can_batllóEl 16 d’Abril de 2013 passarà a la història de la Bordeta i de Sants- Montjuïc. Ha estat un dia de joia pels veïns i veïnes de la Bordeta. Després de gairebé 40 anys de reivindicació veïnal, amb l’impuls del govern del Districte, hem obert Can Batlló al barri.

Les emocions estaven a flor de pell i és que avui hem fet quelcom més que enderrocar uns murs. Avui hem començat a donar forma al somni d’uns idealistes i fins ara utòpics veïns que malgrat les adversitats no han renunciat mai a reivindicar un espai necessari per al barri. Un espai que ha de convertir el barri de la Bordeta en la nova centralitat del districte de Sants-Montjuïc.

Mentrestant anem construint plegats aquest somni amb la col•laboració del Centre Social de Sants i la Comissió de Veïns i Veïnes de la Bordeta; anem generant il•lusió tot cedint espais provisionals, per seguir creant dinamisme i activitat en el seu entorn; per a omplir de vida mica en mica uns espais llargament reivindicats.

Els veïns i veïnes, amb l’ajuda del govern del districte i un ingent esforç de voluntariat, ja han fet realitat una biblioteca popular i un petit auditori. Tot un exemple de treball en xarxa i suma de voluntats per un projecte comú i de servei al barri. Una actitud insígnia pròpia i majoritària del teixit associatiu de la ciutat que cal seguir impulsant en la mesura del possible per enriquir la Barcelona dels valors i construir la Barcelona dels somnis. Per retornar als barris el somriure d’un espai amic i estimat.

Des del govern del Districte de Sants-Montjuïc, seguirem treballant com hem fet aquests últims i intensos 20 mesos, de la mà dels veïns i veïnes del barri, per tal de recuperar el temps perdut i fer realitat el més aviat possible el conjunt d’equipaments i serveis que la Bordeta ha de poder gaudir en aquest nou espai.

Com a Regidor del Districte de Sants-Montjuïc puc afirmar que aquest dia formarà part durant molts anys del balanç més íntim d’una acció de govern transformadora, que a punt d’arribar a l’equador del mandat municipal, dóna ple sentit al servei públic amb el que estem compromesos des del govern de la ciutat.

“Anem fent camí, sense aturar-nos. Fins que el record de la utopia esdevingui un plor de joia.”

(article publicat a l’e-noticies, el 19 d’abril)

Font fotografia: bcn.cat


Deixa un comentari

El PSC de Barcelona, en crisi permanent

ajuntament

“El poder orgànic continua bunqueritzat sota la batuta de Carles Martí, el president de la Federació de Barcelona i ex 1r Tinent d’Alcalde que va haver de dimitir per l’escàndol de la consulta de la Diagonal. La seva opció ha estat i és clara: el tancament de files, la sectarització del partit i l’autisme polític, amanit amb un ferri control del grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona, en el que Jordi Martí Grau malda per fer-se un espai propi, amb un èxit més que descriptible aquests darrers dies”

El PSC de Pere Navarro viu els moments més delicats de la història recent del socialisme català. La seva manca de lideratge s’ha sumat al creixent desgast de la marca, tant a nivell català, com espanyol i europeu. El nefast mandat de José Montilla i la seva desfeta electoral van contribuir sense dubte a projectar la pitjor de les imatges d’un partit que ha passat de governar-ho tot a tot arreu, a ser la tercera força al Parlament de Catalunya i la quarta a Barcelona en les darreres eleccions del 25-N, només 2.000 vots per davant d’ICV. Les famoses dues ànimes del socialisme català –la catalanista i l’espanyolista- ja no sumen. Ans al contrari, es neutralitzen i no ajuden a inspirar la confiança i credibilitat necessàries en un moment en el que el País es planteja obertament l’exercici del Dret a Decidir.

I mentre el PSC es dessagna internament fruït de les lluites entre el sector catalanista-renovador i el sector dirigent metropolità, a la ciutat de Barcelona les coses no van millor. El poder orgànic continua bunqueritzat sota la batuta de Carles Martí, el president de la Federació de Barcelona i ex 1r Tinent d’Alcalde que va haver de dimitir per l’escàndol de la consulta de la Diagonal. La seva opció ha estat i és clara: el tancament de files, la sectarització del partit i l’autisme polític, amanit amb un ferri control del grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona, en el que Jordi Martí Grau malda per fer-se un espai propi, amb un èxit més que descriptible aquests darrers dies.

Jordi Martí Grau, president del grup municipal socialista a l’oposició, evidenciant una preocupant feblesa dins del seu propi equip, com hem pogut veure en el darrer Plenari municipal, en el que es va abstenir, en front del vot en contra de la resta de regidors socialistes presents al Ple, en la votació per  l’adhesió de Barcelona a la Declaració per la Sobirania i el Dret a Decidir aprovada pel Parlament de Catalunya. La imatge va ser demolidora: tres regidors socialistes absents per no haver de trencar la disciplina de vot, set vots en contra i l’abstenció del cap de files. Més enllà de la indefinició política del PSC i la seva dependència del PSOE, en aquests moments està en joc la cursa per les primàries que hauran de dilucidar el cartell electoral del PSC a les eleccions municipals de 2015. Jordi Martí Grau ha començat la cursa per a la seva nominació, i no ha trobat cap estratègia millor que girar-se d’esquena a la ciutat, negant-se a donar suport, per activa o per passiva, als pressupostos municipals per el 2013. La ciutat disposa de 350 milions d’euros per invertir enguany i el PSC i el seu líder s’han negat a coresponsabilitzar-se dels destins de la ciutat per una simple qüestió de càlcul intern i de política de curta volada.

La presentació en societat de Jordi Martí Grau com a futur candidat del PSC a les eleccions municipals de 2015 va tenir lloc fa pocs dies. El seu full de ruta: el “Moviment Barcelona”, una mena de revival dels Ciutadans pel Canvi, llençat sense convicció i a corre cuites. El seu objectiu estratègic, el d’engrandir el partit per l’esquerra, representa una opa hostil per a altres partits que estan en una millor posició política i electoral. Com pretén convertir-se en el pal de paller de l’esquerra si ni tan sols ha aconseguit la unanimitat a can PSC? De quina manera pensa atraure nous votants de l’esquerra nacional si el PSC continua lligat al PSOE i renuncia a comprometre’s, de debò, amb el Dret a Decidir? Amb quina recepta pensa aconseguir aplegar sota un mateix projecte a federalistes, independentistes i unionistes?

El PSC de Barcelona té en aquests moments, cinc hipoteques que l’arrosseguen i són un llast per a la seva recuperació electoral a curt i mig termini: la dependència del PSC respecte el PSOE, la feblesa del seu líder Pere Navarro, l’herència del Tripartit, els mètodes de la Federació de Barcelona del PSC i la greu divisió del propi grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona. Un panorama certament desolador que no convé ni a Barcelona ni al conjunt del sistema polític del país.


Deixa un comentari

L’hora de la política, amb majúscules

La política catalana avança, des de l’11 de setembre, a una velocitat mai vista. I ho fa, per primera vegada des del 1.980, amb un horitzó nítid i sense ambigüitats. L’oferta política s’ha bipolaritzat. Els que s’han compromès amb la sobirania, en front dels que aposten per cosir Catalunya definitivament amb Espanya. L’hora de la pedagogia del catalanisme a l’estat, de la negociació de millores parcials en l’autogovern, de l’aposta per regenerar l’estat i lluitar per les engrunes, ha acabat. La Sentència del TC contra l’Estatut de 2010 i els successius pressupostos de l’estat, ofensius per les necessitats de Catalunya, ens han assenyalat la sortida. El poble català va parlar l’11 de setembre de 2012, de manera unívoca, contundent i sense pal·liatius. Demà el President Mas signarà el Decret de dissolució del Parlament de Catalunya i la convocatòria d’eleccions anticipades, el 25 de novembre. Enfilem doncs una campanya electoral curta però decisiva. S’obre un període constituent que passarà com un tsunami per sobre d’amenaces, insults i xantatges. I amb un notari d’excepció: l’opinió i la legalitat internacionals, que per primera vegada projecten els seus focus sobre la realitat catalana i la voluntat d’un poble que aspira a decidir lliurement el seu futur, pacíficament i democràtica.

La premsa d’aquest cap de setmana, a Catalunya i a l’estat, ens ha obsequiat amb diferents projeccions demoscòpiques. Les més versemblants apunten a un increment del suport electoral de les forces polítiques que han apostat per avançar cap a l’estat propi. Comença l’hora de la política, amb majúscules. I dels grans lideratges polítics i socials. Un període constituent com el que estem vivint, exigirà d’un lideratge històric. Sobre tot polític, però també social. El país ha descobert, de manera molt majoritària, que des del 12 de setembre Catalunya té un Gran Capità; un líder solvent que ha compromès el seu capital polític i el de la seva formació política, en favor de la llibertat: el President Artur Mas. Un President que ha dit a Madrid el que mai havien escoltat els poders centrals de l’estat. Un líder que ha sabut interpretar el sentir majoritari dels catalans. Una persona que està cridada a recollir el testimoni d’anteriors presidents de la Generalitat que durant el segle XX van estar a l’alçada de les circumstàncies i que van contribuir, no sempre amb fortuna, a fer avançar Catalunya per la senda de la recuperació de la seva dignitat i del seu ple autogovern. Aquesta realitat contrasta amb un conjunt de líders i d’ofertes polítiques que lluiten per l’assimilació de Catalunya a Espanya; o mitjançant l’amenaça –com és el cas del PP-, o a través de la irrellevància i la confusió, com és el cas del PSC-PSOE, que avui ha certificat la seva mort política amb l’elecció de Pere Navarro com a candidat a la Presidència de la Generalitat.

Catalunya té un lideratge polític inqüestionable, reconegut a casa nostra i també a nivell internacional. Fins el punt que algun prestigiós mitjà de comunicació internacional l’ha presentat com el polític que té Espanya a les seves mans: el President Artur Mas. Un lideratge que ens ha de portar a la celebració d’una consulta popular per a la plena sobirania i que avui hem vist que compta amb el suport de més del 80% dels catalans, segons algunes enquestes. Ara és l’hora de la política amb majúscules i l’hora dels lideratges històrics. Comença una cursa difícil i plena d’obstacles, però que hem de guanyar si volem deixar un país viu als nostres fills.


Deixa un comentari

La reunió de l’adéu

Imatge

La reunió del 20 de setembre entre el President Artur Mas i el President Mariano Rajoy ha estat, a part d’una oportunitat històrica que s’ha perdut, en paraules del mateix President Mas, la certificació del divorci entre Catalunya i l’estat espanyol. Segurament encara no som plenament conscients de les repercussions d’aquesta trobada. Tot i que el guió ja estava escrit, el President Mas ha tornat a Catalunya amb els deures fets de la desconnexió política amb Espanya; uns deures que el poble català li va posar durant la manifestació de l’11 de setembre.

El President Rajoy ha demostrat, una vegada més, que no és ni un líder polític ni ha estat a l’alçada de les circumstàncies històriques. Els governs europeus i els mitjans de comunicació internacional s’estan fent ressò d’aquest pobre capteniment de Mariano Rajoy. Catalunya va parlar l’11 de setembre i el President català i el seu Govern no solament han entès el missatge, sinó que en coherència amb el programa polític emanat del darrer Congrés de CDC, han posat la proa cap a la llibertat.

Eleccions anticipades, hisenda pròpia, estructures d’estat, donar la veu al poble, suports internacionals i màxima unitat política i civil a Catalunya. Aquests són, i no necessàriament per aquest ordre, els elements i les etapes que ara encetem. Serà un procés llarg i ple de dificultats i marrades, sens dubte. Haurem d’entomar i superar boicots, impugnacions i amenaces de suspensió de la nostra autonomia i fins i tot d’unes eleccions anticipades.

La determinació del poble català haurà de ser l’antídot contra tot això. La rebuda que milers de persones li van donar al President Mas a la Plaça de Sant Jaume, tornant de la reunió amb el President Rajoy, és un signe positiu i esperançador. La gent està amb el President. S’ha guanyat el respecte de tothom. Després dels darrers esdeveniments, passi el que passi, el President Mas ha entrat, per mèrits propis i per la porta gran, a la història de Catalunya.