El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

CRÒNICA DE PERPINYÀ

Des que el Consell per la República va confirmar la convocatòria de l’acte que es va celebrar dissabte 29 de febrer a Perpinyà, per a milers de persones va començar un compte enrere, carregat d’emoció i d’expectatives. En primer lloc perquè era la primera vegada que el President Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí trepitjaven terra catalana, des de l’inici del seu exili. En segon lloc perquè després que gaire bé noranta mil persones s’hagin adherit al Consell per la República, calia un acte públic massiu per posar aquesta institució al centre del debat polític català, estatal i europeu. I en tercer lloc perquè s’ha posat en marxa la Mesa de Diàleg –que no de negociació- entre els governs català i espanyol, que hauria de poder abordar qüestions claus com ara la fi de la repressió, l’amnistia per als presos polítics, i el dret a l’autodeterminació, aspectes sobre els quals el Consell per a la República s’ha posicionat clarament.

Alguns vam tenir la sort de pujar cap a Perpinyà el mateix divendres 28. Acabat el Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona, a les quatre de la tarda, vam poder fer via cap a la Catalunya Nord. I abans de creuar la frontera, en mig del control de la policia espanyola, vaig tenir la primera emoció: una trucada de l’amic i conseller Quim Forn per desitjar-nos que la jornada del dissabte fos un èxit. I així va ser. Una jornada que, malgrat els intents dels sectors unionistes a Catalunya, els espais polítics estatals favorables a l’statu quo, i dels cercles polítics del nou autonomisme que han regalat el govern estatal a Pedro Sánchez a canvi de res, va ser un èxit rotund de participació i d’impacte polític i mediàtic a nivell europeu. Entre 150.000 i 200.000 persones procedents del Principat, de la Catalunya Nord, del País Valencià, de les Illes Balears i d’altres indrets de França vam desbordar totes les previsions.

El sopar de divendres, amb els responsables polítics, militants i simpatitzants d’Unitat Catalana, de la mà de l’amic Jaume Alonso Cuevillas i altres catalans del sud, va ser una oportunitat d’or per copsar la realitat del catalanisme polític, cultural i associatiu a la Catalunya Nord, amb personalitats destacades com Jaume Roure, Jaume Pol i Clotilde Ripoull. Les eleccions municipals a la República francesa o la trajectòria de l’ex primer ministre francès Manuel Valls i el seu futur són alguns dels temes que abordem. Però si hi ha una qüestió que hem d’agrair, una vegada més, als amics de la Catalunya Nord, és la seva decisiva contribució a l’èxit del Referèndum del Primer d’octubre, gràcies a l’operació “urnes i paperetes”.

Dissabte, El Castellet es convertí en el punt de trobada de centenars de participants a la concentració, per dirigir-nos al Parc de les Exposicions de Perpinyà. Començava a intuir-se la magnitud de la trobada. Desenes d’autocars anaven arribant a la ciutat i els accessos a l’espai on va tenir lloc l’acte del Consell per la República començava a omplir-se. Color, festa, il·lusió col·lectiva i reivindicació insubornable comencen a donar forma a la convocatòria. Poques vegades havíem assistit a un esdeveniment com aquest. Pot ser mai. La llibertat és el que ens uneix. L’espai, amb un aforament per a 110.000 persones queda saturat abans de l’inici de l’acte. A partir de les nou, l’espai del Parc de les Exposicions comença a omplir-se. Des de dins estant, podem veure com riuades de gent travessen el pont de darrera de l’escenari de l’acte, i van accedint al recinte. Són hores d’espera, amenitzada per vídeos d’Hèctor Suñol que es projecten a la pantalla gegant i de música de tots els d’estils, que ens ajuden a suportar l’espera. Des de l’organització s’encarrega a Lluís Llach d’informar-nos que els controls policials espanyols a la frontera estan provocant llargues cues i es comença a intuir que molts autocars no podran entrar a Perpinyà. L’acte, que havia de començar a les dotze, finalment comença a la una, per tal de permetre a molta gent que arriba amb retard, poder accedir al recinte i seguir-lo en directe. Els missatges que ens arriben dels presos polítics, exiliats i represaliats en format de vídeo són d’una intensitat emocional difícil de descriure. Són missatges de polítics i activistes de primer nivell que parlen de resistència, de voluntat de ser, de drets, de valors i de democràcia. I d’unitat d’acció. I ens demanen que ni renunciem a la lluita per la llibertat ni ens donem per vençuts, malgrat les dificultats i els obstacles. Les intervencions de la consellera Clara Ponsatí i del conseller Toni Comín ens recorden que les resolucions dels tribunals europeus són demolidores, fins avui, per a la justícia espanyola i pel conjunt de les institucions de l’estat; i que la taula de diàleg, en paraules textuals de Clara Ponsatí, “és una enganyifa que només servirà per fer guanyar temps a Pedro Sánchez”. Són intervencions curtes, però contundents, que donen pas al moment estel·lar més esperat per les 150.000 ànimes que ens trobem al recinte del Parc de les Exposicions de Perpinyà: l’entrada a l’escenari d’un autèntic líder polític i moral de l’independentisme català: el President Carles Puigdemont.

Imatge

El President Puigdemont, entre aplaudiments i crits de “president, president”, amb desenes de càmeres de televisió retransmetent la seva intervenció i centenars de mòbils gravant les seves paraules, comença la seva intervenció com ho fa sempre: agraint a tothom la feina feta, la presència dels assistents, l’esforç de milers de persones que no han pogut arribar ni tant sols a creuar la frontera i el compromís de tantes i tantes persones, entitats i col·lectius que han fet possible el camí recorregut des del Primer d’octubre. El mot d’ordre és “preparem-nos”. No caldrà esperar a temps millors. Hem de tornar a treballar de valent, des de la màxima unitat, per avançar cap a un nou escenari polític que ha de permetre l’exercici del dret a l’autodeterminació. El Consell per la República pot ser l’instrument per fer-ho possible, complementant la iniciativa institucional del Govern de la Generalitat. Un Consell que es desplega pel territori per poder ser més operatiu, com a sinònim de l’apoderament de la societat civil, i com a “Pla B”, en previsió que la Mesa de diàleg entre els governs català i espanyol embarranqui definitivament per la negativa de l’estat a acceptar entrar en una autèntica negociació política.

No ha calgut esperar gaire per comprovar les reaccions als discursos, i especialment al del President Puigdemont. La caverna mediàtica menystenint la mobilització de gaire bé 200.000 persones, i polítics com Gabriel Rufián, el de la impressora a la tribuna d’oradors del Congrés dels diputats i el de les 155 monedes de plata, acusant el President d’omplir Perpinyà i de ser incapaç d’omplir Cornellà de Llobregat. S’acosten les eleccions al Parlament de Catalunya i la “síndrome del 21-D” s’està apoderant d’aquells que guanyen a les enquestes i perden les eleccions.

En qualsevol cas, l’acte del Consell per la República i del President Puigdemont a Perpinyà haurà estat una fita de primer nivell que sens dubte marcarà una inflexió en la política catalana. Hem estat més de dos anys sent víctimes d’una agenda repressiva que ens ha estabornit; i ara cal encetar una nova etapa on la iniciativa política correspongui al sobiranisme, que ha de continuar configurant majories parlamentàries i de govern a Catalunya, enfortint les seves posicions, en paral·lel a nous pronunciaments judicials favorables de les diferents jurisdiccions europees i a l’espera d’un més que previsible fiasco a la Mesa de diàleg a la que tantes esperances, aparentment, ha dipositat la direcció d’ERC.

Jordi Martí Galbis. Regidor de JuntsXCat Barcelona

 


Deixa un comentari

L’hora decisiva

El moment polític que estem vivint a Catalunya és el més transcendent des de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero, el 23-F de 1981, amb el qual es pretenia liquidar la jove democràcia espanyola i un incipient estat de les autonomies. Trenta-sis anys després, Catalunya està a punt de culminar un procés polític històric, com a resposta a les reiterades negatives dels poders de l’estat, durant anys, de canalitzar adequadament les legítimes demandes majoritàries de reconeixement dels nostres drets com a poble. I des de fa unes setmanes, com a resposta a la violència policial, política, judicial i econòmica exercida sobre la gent per, simplement, voler votar.

El referèndum per l’autodeterminació de l’1 d’octubre culmina el full de ruta del Govern de la Generalitat, que neix d’un mandat popular i un acord parlamentari amb el que es pretén combatre la humiliació permanent per part de les institucions de l’estat, el buidatge competencial de l’Estatut d’Autonomia i la laminació de la capacitat legislativa del Parlament de Catalunya. Sense oblidar la voluntat de poder bastir un nou estat amb eines suficients per poder garantir més benestar i oportunitats per la nostra gent. L’organització del referèndum ha estat el producte de la tenacitat i l’audàcia del Govern de la Generalitat i del compromís i la mobilització de milers de catalans i d’entitats com l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI. Un èxit sense precedents pel que vam haver de pagar un preu molt alt, en forma de repressió, més de 900 ferits i sang d’innocents que solament volien votar. Segurament no trobarem cap antecedent al nostre entorn d’una iniciativa democràtica com la del referèndum de l’1-O que va reeixir, superant adversitats, amenaces, agressions i persecucions polítiques i judicials de l’estat.

Tenim un president i un Govern que compleixen els seus compromisos. Un govern valent. Un govern que ha entomat el missatge i l’encàrrec d’una majoria del poble català que s’ha alçat amb dignitat contra el que va suposar la destralada que va rebre el nou Estatut de 2006 per part del TC i les successives reculades en tots els ordres; l’econòmic, el cultural, el lingüístic, el de la projecció internacional, etc.

El president Puigdemont va comparèixer davant el Parlament en una jornada històrica el passat 10 d’octubre. I va fer allò que calia dir i fer, en les circumstàncies que ens trobem, malgrat l’impacte que va tenir en una bona part de l’opinió pública la suspensió dels efectes de la declaració d’independència. Calia donar una oportunitat al diàleg i a la negociació, sense renunciar a executar el mandat emanat de les urnes l’1-O, amb el 90% dels vots emesos. I alhora, el moviment de la suspensió dels efectes de la declaració d’independència actuava com la prova del cotó davant del capteniment del govern del PP, que després de quedar descol·locat en primera instància, va tardar poques hores a abraonar-se amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El requeriment que el govern del PP va fer al president Puigdemont el mateix dia 11, és una prova palpable de l’astúcia i de la bona estratègia seguides pel govern català. Però les pressions polítiques al món empresarial català han acabat aconseguint els resultats desitjats, amb el trasllat de la seu social de nombroses companyies; moviments que quedaran gravats a la retina de molts catalans.

Però el que semblava impossible, es va produir el dilluns 16, amb la detenció i empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i les mesures cautelars aplicades al major Trapero i a la Intendent Laplana. Sens dubte, aquestes decisions de l’Audiència Nacional ens transporten a l’antic Tribunal de Orden Público franquista i semblen preses per avortar qualsevol diàleg i mediació. Una autèntica vergonya que situa l’Estat espanyol a la cua dels països democràtics del món, i paradoxalment es produïa el mateix dia que Espanya entrava a formar part de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.

La reacció del poble de Catalunya no es va fer esperar. El dimarts 17, milers de persones es varen concentrar davant d’ajuntaments i empreses, i a la tarda dues-centes mil més ens vam concentrar a la Diagonal, exigint la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, en una demostració de capacitat de mobilització i d’unitat civil, plenes d’emoció. Després va arribar l’aprovació, el dissabte 21, durant el Consell de ministres, de l’aplicació de l’article 155. Ara el Senat, amb majoria absoluta del PP, haurà de ratificar l’agressió al nostre autogovern, a les nostres institucions i a la nostra gent.

Davant d’aquest estat de coses el Parlament de Catalunya haurà d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència. No hi ha més recorregut. I a partir d’aquí, el poble de Catalunya, de la mà dels representants de les nostres institucions, haurà de fer front a un escenari que si bé està farcit d’incògnites i incerteses, ens ha de portar a la llibertat anhelada per moltes generacions. Amb determinació, civisme, dignitat i audàcia; i amb voluntat de diàleg fins a l’últim segon.

Jordi Martí Galbis. Regidor PDeCAT Barcelona


Deixa un comentari

Bon Nadal, Barcelona!

Districte de Sants-Montjuïc il·luminat

Barcelonins, veïns de Sants-Montjuïc, amics i amigues,

Les lluminàries als carrers ens indiquen que el Nadal ja és aquí. Barcelona sencera, barri per barri, s’omple d’activitats de tota mena i aptes per a totes les edats, infants, adolescents i sí, fins i tot adults, que ens recordaran que estem en una època especial. I com cada any amb l’arribada de l’advent, alhora, una estrella al cel torna a marcar-nos un missatge important: Rés és impossible.

La història, aquests dies, s’entossudeix a recordar-nos-ho. Com bé sabeu, ens ha deixat una de les persones més importants del segle XX en la lluita pels drets civils i les llibertats dels pobles: Nelson Mandela. Mandela, com Ghandi ho feu abans que ell, va perseguir un somni, pur, just, digne, que situés la pau i la convivència com a pedra angular del projecte de vida de cada sud-africà. I no va desistir. No va desistir, malgrat restar 27 anys empresonat. I és aquest somni pel que va viure i que finalment va poder viure, el que ha permès a Sud-Àfrica tirar endavant. És alhora aquesta idea personificada en el sacrifici i el patiment d’un home, palpable, contemporani, el que farà que el poble sud-africà allunyi sense gaire problemes els fantasmes de l’Apartheid, encara presents.

Mantenir la fe en un camí traçat d’esperança, pacífic i en positiu és vital per assolir els canvis que anhelem. Aprofitem, doncs, el Nadal per renovar el compromís amb aquell somni just, digne i constructiu que ens permetrà avançar individual i/o col·lectivament. Aprofitem el Nadal per a fer balanç d’allò fet i allò que tenim per fer.

En definitiva, aprofitem el Nadal per viure amb les persones que fan que aquest camí tingui sentit; per viure de nou la il·lusió dels petits moments; Per viure, lliures.

Des d’aquí us envio el meu desig: feina i salut per a tots vosaltres.

Molt Bon Nadal!