Barcelona, triomfa allà on va

Fa poques dates l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va viatjar a Roma, Rabat i Nova York. A Roma per fer costat al moviment laic de Sant Egidi, una organització que treballa per donar suport i atenció a les necessitats bàsiques de milers de persones vulnerables, i que treballa per la pau a tot el món. Barcelona és una de les seves bases d’operacions, i l’alcalde Trias va voler fer-los costat, tornant a situar la justícia social en el centre del debat polític a la Unió Europea.

A Rabat, al Marroc, Barcelona es tornava a reivindicar a la CGLU, organització municipalista internacional, com a ciutat motor dels projectes més pioners que s’impulsen avui per avui al món local orientats a la millora de les condicions de vida de la gent.

I a Nova York, Xavier Trias projectava Barcelona i Catalunya en el marc de l’Assemblea de les Nacions Unides, convocada per debatre sobre els nous models de gestió de la immigració i les millors estratègies de desenvolupament urbà sostenible. Tres impactes positius que ajuden a valorar amb nitidesa el bon concepte que Barcelona té al món i als principals centres de decisió i d’influència internacional.

I més a prop de casa, a Donòstia, acabo de tenir l’oportunitat, com a regidor de Presidència i Territori del govern municipal de Barcelona, de posar en valor el paper que té la capital catalana en el treball per la pau al món i en la gestió dels conflictes que malauradament encara hipotequen el futur de territoris i regions com les del Sàhara Occidental, Colòmbia o Israel i Palestina, entre d’altres.

El comú denominador del paper de Barcelona a Roma, Rabat, Nova York i Donòstia, aquesta darrera setmana, és el reconeixement del nostre lideratge com a ciutat referent. Una ciutat reconeguda, envejada, atractiva i amb la que tothom vol establir-hi vincles i agermanaments.

La “marca Barcelona” ‘es, sens dubte, la millor tarja de presentació per a un país, Catalunya, que aspira a formar part, més d’hora que tard, del concert de les nacions lliures del món.

 

Font de la fotografia: Amics de la Unesco

Cremant etapes

L’11 de setembre de 2013 ja forma part de la història de Catalunya. Un èxit col·lectiu sense precedents que ha impressionat tot el món. Utilitzant un símil automobilístic, es pot afirmar que després de la tercera marxa de la Diada de 2012, el nostre país ha posat la quarta marxa, a l’espera que amb la celebració de la consulta es pugui posar la darrera i definitiva.

Un poble que s’expressa cívicament, pacíficament i democràticament, -sense cap incident- i massivament com ho ha fet, de punta a punta del país, mereix ser escoltat i respectat. L’anhel de llibertat i la voluntat de guanyar un estat propi per a la nació catalana són irreversibles. Joves i grans, homes i dones, catalanoparlants i castellanoparlants, independentistes de tota la vida i nous sobiranistes. Més d’un milió i mig de persones ens hem donat la mà, expressant un sentiment invencible: la il·lusió d’un nou país. D’un país millor. D’un país just, econòmicament i socialment. Volem conviure en pau i en harmonia amb els països veïns, però necessitem alçar-nos, tant per dignitat i per fer justícia als que ens han precedit, com per oferir un país d’oportunitats als nostres fills i nets.

Ara és el torn de les nostres institucions. Amb el President de la Generalitat al capdavant, el Govern català i el Parlament de Catalunya tenen l’encàrrec de fer prosperar el necessari diàleg amb les institucions espanyoles i de la Unió Europea. Ha arribat el moment que molta gent ha somniat i que molts es pensaven que mai arribarien a veure. No ens regalaren res ni res serà fàcil. Les resistències dels poders centrals de l’estat a l’acceptació del procés augmentaran, sens dubte; però ha arribat el moment de saltar el mur. Guanyarem la consulta i hem de guanyar la llibertat. Ho farem, però ho hem de fer bé; sense caure en els errors que vam cometre el segle passat. I per fer-ho possible tenim l’actiu polític més important, solvent i acreditat que pot tenir el país en aquests moments: el President Artur Mas. I un actiu cívic invencible: un poble que s’ha posat a caminar i que no deixarà de fer-ho fins veure la senyera onejant a Brussel·les i a l’Organització de les Nacions Unides.

Jordi Martí: “Hem de recuperar la bona política i transmetre-li confiança al ciutadà perquè som el seu altaveu”

Entrevista de la revista “L’Opinió”, publicada aquest agost

Nascut a Barcelona ara fa 52 anys, en Jordi Martí i Galbis va entrar com a nou regidor de Sants-Montjuïc el passat 1 de juliol del 2011. Treballar de nou amb l’Alcalde Xavier Trias “el meu referent polític” i “un veritable Alcalde de les persones” ha resultat per ell “l’època més intensa de la meva vida política i alhora la més gratificant”. I encara li queden dos anys per endavant. En aquesta entrevista veurem com és un dia de feina amb el nostre regidor, com veu el Districte de Sants-Montjuïc i quin paper considera que ha de jugar la ciutat de Barcelona en el procés cap a l’Estat Propi.

Aquest passat juliol es van acomplir dos anys al capdavant del govern municipal. Em podries definir amb 3 paraules què han representat aquests 2 anys per a tu?

Esforç: Hem abocat, i hi seguim abocant, un munt de temps al contacte ciutadà tot compatibilitzant-lo amb l’absorbent tasca de despatx. La feina tragina del Districte a casa i viceversa, però cada minut que es dedica al ciutadà és un minut de confiança mútua que cal seguir treballant. Hem de recuperar el prestigi de la política, hem de recuperar la bona política i transmetre-li al ciutadà no només que se l’escolta, sinó que se l’entén i que som el seu altaveu. La ciutat de les persones que abandera el nostre Alcalde s’ha de construir des de l’exemple. Estem aquí per millorar els barris de Sants-Montjuïc. I sabem que forjar l’empatia de nou enmig de la desconfiança generalitzada en què estem no és fàcil, però aquest és el nostre repte.

Realisme: Per primer cop en molts anys es parla clarament de les coses amb la ciutadania. Les mitges tintes no ens agraden si les podem evitar. Què es pot fer i que no? Com es pot fer? i quan es pot fer? Preguntes que a priori semblen senzilles, però que requereixen d’un fort exercici de transparència i una acurada avaluació de priorització. En aquest bany de realisme, doncs, la honestedat és clau per recuperar aquella confiança de la que abans parlàvem i on hem d’abocar molt d’esforç. Si hi ha una característica molt clara d’aquest govern és la seva vocació de servei.

Imaginació: Esprémer totes les possibilitats que les normes que ens hem dotat ens ofereixen; repensar la manera de fer les coses per a tenir el mateix guany social amb menys inversió; resoldre derivades de la transformació urbana que solen quedar al marge de la planificació; són condició necessària per tal d’augmentar les intervencions de millora dels carrers i places del Districte. La remodelació de Can Batlló en seria el buc insígnia d’aquesta nova política que plantegem, amb un retorn als orígens, després de 36 anys inamovible.

Com és un dia de feina a la regidoria de Sants-Montjuïc?

El matí el comencem amb reunions amb veïns, enllaçades, una darrere l’altra. Si cal fer una reunió interna també es fa entremig. Cap al migdia repasso les signatures que tinc pendents i alguns dels temes del districte amb el meu equip. Perquè el treball en equip és fonamental i la clau de tot èxit col·lectiu. Aprofito, doncs, per donar les gràcies a tot el meu equip ja que jo sol amb 8 barris i 185.000 habitants no donaria l’abast.

Tota aquesta dinàmica de trobades sense deixar de contestar e-mails. Passat el dinar, solc atendre els mitjans locals (Sants 3 Ràdio i Sants-Montjuïc ràdio) i a la tarda i fins a la nit molts cops surto a donar suport a una o més entitats del Districte que estiguin fent un acte públic o una activitat pels seus barris. Realment, veure la feina que fan dia rere dia tot el conjunt d’entitats del districte, reconforta i et permet agafar més energia per seguir ajudant-los a fer barri i millorar Barcelona.

El Districte de Sants-Montjuïc va ser el primer de tot Barcelona en obrir les portes a l’Assemblea Nacional Catalana per a realitzar un acte de caire sobiranista. Com veu la ciutat de Barcelona en tot aquest procés cap a l’Estat Propi?

Segura. Confortable. Exercint de capital del futur Estat Català.

Li ho preguntaré d’una altra manera. Imaginem que avui som a 12 de setembre. La cadena humana ha estat un èxit. Tot el món se n’ha fet ressò: de Seül a Sao Paolo, passant per Brussel·les, Washington i Moscou. S’imagina vostè amb el reconeixement que té Barcelona com a marca exercint el co-lideratge del procés al costat del MH President Mas?

Barcelona és forta, més encara del que ens podem arribar a imaginar. El President Mas, però, malgrat la paupèrrima situació de la Generalitat, té un lideratge moral, espiritual, molt fort. Barcelona ha d’estar a un costat, empenyent en tot allò que el Consell Municipal decideixi. La nostra prioritat en el dia a dia són els ciutadans de la ciutat, i de moment replicar esforços no seria ni útil ni prudent. No descarto, però, que puguem veure en un futur proper tot el món municipal al costat del President per demanar novament, davant el món, la nostra voluntat de decidir lliure i democràticament el futur de Catalunya.

Abans d’acabar ens agradaria que recomanés un llibre i una pel·lícula per aquest estiu als veïns i veïnes de Sants-Montjuïc.

Recomanaria anar a veure ‘Hannah Arendt’, sense dubte. Una gran pel·lícula basada en fets reals al voltant del món jueu pocs anys després de la fi de la segona guerra mundial. Com dirien en anglès: un must see.

Pel que fa al llibre, i aprofitant la celebració del Tricentenari, recomano llegir “Victus”, d’Albert Sánchez Piñol, sobre la Guerra de Successió i el setge de Barcelona del 1714. Ara més que mai, cal homenatjar amb el seu record tots els catalans que van decidir no rendir-se i lluitar fins al final per defensar la ciutat. Gràcies a ells, avui, tres segles més tard, podem mantenir viva la flama de la llibertat.

Sants-Montjuïc: 730 dies de #Canvi

Aquest juliol hem acomplert dos anys al capdavant del Govern de la Ciutat. Han estat dos anys intensos i apassionants construint barris des de la proximitat. En l’últim mes tots els districtes hem anat fent repàs de la feina feta i els projectes de futur que anem executant. Augmentar, per sobre de tot, les accions dedicades a millorar el benestar de les persones ha estat la prioritat de l’Alcalde i el seu equip de govern.

Hi ha, però, quelcom que va més enllà de la pròpia capacitat inversora i prioritats que l’Ajuntament de Barcelona es pugui marcar. Quelcom potser intangible en el que sol ser un balanç de govern convencional, però que alhora representa un canvi de paradigma en la manera en què el Districte, com a ens administratiu, entén que ha de ser la relació amb la ciutadania.

L’Alcalde es va presentar a les eleccions com l’Alcalde de les persones. Això vol dir que el govern de la ciutat, i del districte, desplaçava la centralitat de la seva acció política en la relació i el tracte amb les persones, amb una major implicació de l’administració per entendre els problemes de la gent i amb un major esforç de consens per a què els projectes siguin de tots i per a tots.

L’Alcalde es presentava per demostrar que hi ha una altra manera de fer política, més propera amb el dia a dia de la gent. Es presentava per demostrar que els polítics som gent de carn i ossos i no uns professionals allunyats dels problemes i els anhels de la gent.

Des del Districte de Sants-Montjuïc volem anar més enllà de desencallar grans projectes (que és important), tot posant en valor que hi ha petites accions quotidianes, no mediàtiques, que també configuren obra de govern encara que no l’entenguem com a tal per ser poc objectivable i difícilment quantificable.

I què volem dir amb això? Doncs volem dir des de: primer, estar present a la gran majoria d’actes rellevants que fan les entitats del districte, acompanyant-les i fent suport; segon, rebre, com a regidor, qualsevol persona o grup que em demana trobar-nos (sigui o no una entitat), sense discriminació ni prejudicis; tercer, entendre el Districte com la casa que aixopluga tots els veïns i veïnes del districte i permetre l’ús de la sala de plens per a qualsevol petició feta fins a dia d’avui per part d’entitats sense ànim de lucre; quart, escoltar els ciutadans sense rellotge, com equip de govern, perquè som servidors del poble; cinquè, treballar de forma conjunta amb les entitats, amb la mà estesa, per assolir uns objectius comuns de millora del benestar de les persones; sisè, i sobretot, ampliar la convocatòria en el màxim de reunions de treball/seguiment amb veïns al conjunt de grups polítics del Consell Plenari del Districte. Fent un exercici de transparència i participació, fins ara inèdit.

Tot això es tradueix també en accions significatives. Com ser el primer districte en fer un acte en favor de la sobirania de Catalunya en seu oficial; com anar a dinar -convidat- a casa d’una veïna per entendre millor els seus problemes; o estar disponible pels ciutadans gairebé vint-i-quatre hores al dia i tres-cents seixanta-cinc dies a l’any.

Fer grans projectes és important, però escoltar i entendre les inquietuds de la gent ho és encara més.

Un Ajuntament proper, col·laborador i transparent: aquest és el CANVI pel qual ens va donar confiança la gent. I encara, ens queda molt per fer.

PD. Per consultar el balanç dels dos anys de govern, clica aquí.

El PSC tampoc és alternativa a Barcelona

Jaume Collboni, portaveu del PSC al Parlament de Catalunya i aspirant a candidat del PSC de Barcelona a les eleccions municipals de 2015, va fer diumenge un pas més cap a la presentació de la seva candidatura. Aquest nou pas endavant de Collboni posa en qüestió el lideratge de Jordi Martí Grau com a cap de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona i evidencia el trencament intern del PSC, partit que, segons les enquestes publicades més recentment, passaria a ser la quarta força política a l’Ajuntament de Barcelona si ara es celebressin les eleccions municipals.

Aquest nou moviment de Collboni se suma als que han protagonitzat altres possibles pre candidats del PSC com el mateix Jordi Martí Grau, àmpliament qüestionat pel mateix grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Rocio Martínez Sempere, Albert Soler, Carles Martí i Laia Bonet. Tots sis, segons el sondeig elaborat fa poques dates per l’empresa Gesop, per encàrrec del diari El Periòdico, gaudeixen d’una gairebé nul·la notorietat, fet que confirma la necessitat del PSC de portar a terme unes eleccions primàries com a única alternativa per guanyar quota mediàtica davant l’electorat de Barcelona de cara a les eleccions de maig de 2015.

Jaume Collboni, afirmant que el PSC “juga a casa” a les eleccions municipals de Barcelona demostra, una vegada més, l’afany patrimonialista que el PSC sempre ha tingut de Barcelona; sense adonar-se que aquest partit ha perdut la credibilitat que va gaudir durant la dècada dels noranta amb l’alcalde Pascual Maragall.

CDC de Barcelona també vol posar de relleu el fet que el PSC aspiri a formar part d’un possible pentapartit d’esquerres com a única alternativa per fer fora del Govern municipal a Convergència i Unió. És un clar reconeixement de la pròpia feblesa que indica fins a quin punt el PSC ha perdut la centralitat i la capacitat de ser una autèntica alternativa per sí mateix al Govern nacionalista i de progrés de l’alcalde Trias. La seva invitació a ERC per a què se sumi a aquest futur govern de perdedors obvia, de manera sorprenent, la distància quilomètrica que separa un PSC contrari al dret a decidir i una ERC que dóna suport al Govern del president Mas en el procés de transició nacional cap a l’Estat propi.

Convergència de Barcelona rebutja frontalment l’afirmació de Collboni quan diu que “Xavier Trias ha aconseguit que no es parli de Barcelona”. Es una afirmació falsa i pròpia d’un polític allunyat del dia a dia de la capital de Catalunya. Barcelona no solament està al centre del debat ciutadà i polític com a espai de progrés i de salvaguarda de drets i amb capacitat per a fer inversions i continuar transformant els seus barris, sinó que a més s’ha situat al centre del panorama internacional escalant posicions en tots els rànquings internacionals de ciutats amb més projecció i capacitat d’atracció de talent i d’inversions.

Jaume Collboni també distorsiona la realitat afirmant que el PSC està en condicions de liderar un gran acord social que ha de precedir a un gran acord polític de progrés alternatiu al que lidera l’alcalde Xavier Trias. Des de Convergència de Barcelona afirma que l’estil del PSC dels darrers anys a Barcelona, en relació a la societat civil i als moviments socials ha estat a les antípodes del que ara proclamen. El PSC ha excel·lit en el control social, en la desconfiança respecte tot el que no subvencionava, en la persecució del discrepant, havent exhibit una al·lèrgia desacomplexada davant els moviments socials que des del catalanisme han reivindicat les nostres llibertats nacionals; moviments que en aquests moments lideren la principal reivindicació de llibertat al carrer i a les institucions de casa nostra.

Convergència de Barcelona, davant la desorientació del PSC i la seva manca de capacitat d’interpretar els anhels dels barcelonins, expressa la seva convicció en la fortalesa del lideratge i de la gestió del Govern de l’alcalde Xavier Trias i confirma que a dos anys de les eleccions municipals, Xavier Trias tornarà a ser el candidat de CiU a l’alcaldia de Barcelona, amb l’objectiu d’aprofundir en el canvi polític que es va iniciar ara fa dos anys i que ha permès rellançar Barcelona, malgrat la greu crisi econòmica, política i social que ens afecta.

Dos anys de Govern Trias: el canvi s’accelera

L’1 de juliol farà dos anys que Convergència i Unió, de la mà de Xavier Trias, va començar a governar Barcelona. La victòria electoral que es va produir dos mesos abans confirmava la voluntat de canvi a l’Ajuntament de Barcelona i Xavier Trias es va convertir en el primer alcalde nacionalista des dels temps de la República. El govern municipal, tot i estar en minoria i havent de governar en mig de la pitjor crisi econòmica, social i institucional que es recorda, ha aconseguit tirar endavant la ciutat amb una valoració més que satisfactòria per part de la ciutadania segons els diferents baròmetres municipals publicats fins avui. El canvi tranquil de Xavier Trias ha acabat impregnant l’acció de govern d’un Ajuntament fet a mida dels dictats socialistes durant més de tres dècades. Una acció de govern que s’ha caracteritzat per dues prioritats que donen sentit a les polítiques i els programes que s’han portat a terme a totes les àrees municipals: l’atenció a les persones i l’impuls de l’activitat econòmica. Xavier Trias i el seu equip de govern reivindiquem el gir que s’ha donat a la ciutat, deixant enrere l’especulació que no ha permès, per exemple, crear un parc d’habitatge municipal de lloguer a preu assequible. Aquests dos anys també han servit per posar de relleu el canvi d’estil polític que s’ha produït d’una manera evident. Els governs socialistes i d’ICV es van caracteritzar per l’exercici sense complexes del control social i del sectarisme més descarnat, mentre que el govern de l’alcalde Trias, des del primer minut, ha volgut posar en valor l’autonomia de la societat civil, buscant la col·laboració lleial entre el sector públic i el privat, encara més en els moments difícils que estem vivint on les administracions no poden assumir el pes, elles soles, dels projectes col·lectius. I també s’ha produït un canvi evident en el marc simbòlic de la capitalitat del país. Barcelona exerceix clarament de capital de Catalunya i aspira a ser la capital del futur estat català; això sí, sempre al servei del territori i del Govern de la Generalitat de Catalunya, atenallat a conseqüència de la negligent gestió dels governs tripartits i de l’ofec financer, polític i competencial al que el sotmet un govern espanyol que ha decidit acabar amb Catalunya com a nació i subjecte de drets polítics.

Durant aquests dos anys, el Govern de l’alcalde Trias ha impulsat importants projectes i iniciatives que no solament han consolidat Barcelona com a capital mediterrània i europea, sinó que l’ha projectada encara més a nivell internacional fins el punt que avui Barcelona pot ser considerada una de les primeres deu ciutats del món en qualitat de vida i capacitat d’atreure inversions. La lluita contra la crisi però, ha estat la raó de ser del govern de la ciutat durant aquests dos anys, i ho continuarà sent fins el final del mandat.  Així doncs projectes com el pla de promoció turístic i cultural d’Horta-Guinardó; el projecte Raval Cultural de ciutat Vella que permetrà que els grans equipaments culturals donin força als petits espais alternatius treballant conjuntament per fer més atractiva l’oferta conjunt; el  Centre d’Allotjament Temporal Familiar d’Hort de la Vila del Districte de Sarrià-Sant Gervasi  que està destinat a cobrir les necessitats d’allotjament de persones soles i parelles vulnerables, sense fills a càrrec;  la primera fase d’urbanització del nou barri de la Marina del Prat Vermell al Districte de Sants-Montjuïc  que estarà plenament integrat a la ciutat, amb 11.865 habitatges potencials, el 47,5% dels quals seran habitatges socials o  l’adquisició del solar de l’antiga Clínica Quirón al Districte de Gràcia que donarà acollida a un casal de gent gran, un casal de barri i  una residència per a gent gran d’uns 12.000 m2 i fins a 180 places, permetran millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Barcelona.

Amb la recent aprovació de les inversions per a enguany, que representen 350 milions d’euros, el govern de la ciutat està en disposició d’intensificar el ritme de l’acció de govern, aprofundir en el canvi polític que els barcelonins van fer possible ara fa dos anys, i atendre les principals necessitats de la gent, les entitats i les empreses de la ciutat. Tenim molta feina per fer, tot i que també moltes amenaces a l’horitzó, en el marc general del país, de l’estat i de la Unió Europea. Estem convençuts però que Barcelona i la seva Àrea Metropolitana seran els motors que ajudaran a superar la crisi econòmica i que poden contribuir amb eficàcia a que Catalunya pugui renéixer i ser capdavantera a Europa una vegada hagi finalitzat el procés del Dret a Decidir per a l’estat propi.

 

Font de la fotografia: Facebook Xavier Trias

Endavant el col•lector de Paral•lel / Vilà i Vilà i la gestió del Centre Cívic Font de la Guatlla

La Comissió de Govern de l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat el projecte de construcció del col·lector del Paral·lel/Vilà i Vilà, per un import de 21 milions d’euros, per posar fi a les inundacions que cíclicament afecten el Poble-sec.  Així mateix, s’ha aprovat el conveni entre el Districte de Sants-Montjuïc i l’Associació de Veïns de Font de la Guatlla-Magòria per a la gestió del Centre Cívic Font de la Guatlla. Endavant Sants-Montjuïc!

El PSC de Barcelona, camí de la insolvència

El 27 de maig el líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí Grau, publicava al seu bloc un article titulat “Una ciutat que busca alcalde”. I començava el seu article amb un clàssic molt poc convincent, afirmant que “la sensació és que s’han frustrat les expectatives de canvi i que l’alcalde no ha aconseguit consolidar la seva posició i el seu lideratge al capdavant de la ciutat”. I això ho diu la persona que no va ser capaç de ser acompanyat per cap dels seus regidors en la votació que va tenir lloc al Plenari municipal mesos enrere per donar suport a la Declaració pel Dret a Decidir que va ser àmpliament aprovada al Parlament de Catalunya. La seva inútil abstenció va contrastar, dramàticament, amb el vot contrari de tots els seus companys de files. Jordi Martí Grau va quedar en evidència; sense lideratge i abandonat pels seus.

Martí Grau critica l’alcalde Trias qualificant-lo “d’alcalde absent, que regna però no governa”. Sens dubte, una frase impròpia dels think thanks tronats del carrer Nicaragua, quan és evident que l’alcalde Trias no solament governa i és capaç d’arribar a acords amb la majoria de forces polítiques del consistori, sinó que a més porta a terme una activitat política frenètica, mantenint ferm el rumb de la nau de la capital de Catalunya, nord enllà, i garantint la cohesió social, el creixement de l’activitat econòmica i situant Barcelona en els rànquings internacionals de les ciutats top ten per viure-hi, visitar i fer-hi inversions.

I encara més recentment, el 29 de maig, en el marc d’una conferència per valorar l’equador del mandat municipal, Martí Grau amenaça de portar la Generalitat davant dels tribunals (espanyols) pels deutes contrets amb l’Ajuntament, fent bandera, una vegada més, de la insolvència dels seus arguments polítics. Es de domini públic que van ser els governs tripartits dels seus companys de files els que van portar les finances de la Generalitat als peus dels cavalls, aconseguint un dramàtic rècord: deutes per valor de 70.000 milions d’euros que nosaltres, els nostres fills i els nostres néts haurem de retornar fins l’ant 2108. Una amenaça que si es portés a terme, podria arribar a provocar, de retruc, que el senador Montilla i l’ex conseller Castells haguessin de comparèixer davant dels tribunals per donar comptes de la seva nefasta gestió al capdavant del Govern català durant el quadrienni negre 2008-2011.

Una conferència que es justificava per reblar una triple profecia: guanyar les primàries del PSC barceloní, guanyar les eleccions del maig de 2015, i governar la ciutat al capdavant d’una coalició d’esquerres, emulant els tripartits de la Generalitat, de trist record. Un escenari que es podria veure frustrat si, com sembla, ni tan sols passarà el tall de les primàries del PSC barceloní. Unes urgències que donen sentit a les paraules del portaveu del grup municipal del PSC de Barcelona, Gabriel Colomé, durant la darrera Comissió Plenària de Presidència i Règim Interior de l’Ajuntament de Barcelona: necessitem noves incorporacions al partit perquè ens estem quedant sense militants, i a aquest pas no podrem fer ni  les primàries. (sic).

La ciutat, per sort, té un alcalde ben valorat pel conjunt dels barcelonins que continuarà liderant Barcelona, que tornarà a ser el candidat de CiU el 2015 i que vol completar la feina iniciada, amb el seu equip, amb un segon mandat durant el qual poder consolidar les millores que la ciutat reivindica, exercint la capitalitat d’un país, Catalunya, que ha iniciat la seva transició nacional cap a l’estat propi.

Quan el tacticisme devora la raó

Des de plantejaments d’ètica política és del tot necessari replicar l’article del portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona publicat al seu bloc i titulat “Trias regala a Mas els diners dels barcelonins”.

El Sr. Jordi Martí i Grau, portaveu del PSC afirma que l’Alcalde regala els diners dels barcelonins, tot fent un discurs enganyós i demagog al voltant dels compromisos econòmics que Ajuntament i Generalitat comparteixen.

Sí, és cert, i el govern de la ciutat ho ha explicat desacomplexadament, sense embuts, la situació dels comptes públics de la ciutat és bona. Si bé les despeses havien agafat una tendència a l’alça en l’últim mandat, el govern de l’Alcalde Trias s’ha arremangat tot aconseguint un estalvi brut del 15%, com el propi Martí Grau apuntava, per tal d’estabilitzar els comptes. Un fet que ha permès disminuir fins a 30 dies el temps que tarda l’administració de la ciutat en fer efectiu el pagament als proveïdors. Tot un baló d’oxigen, en temps de crisi, per les pimes del país.

Que la situació dels comptes públics de Barcelona sigui notícia, ens posa de nou en context amb la greu situació que el país ha d’afrontar. Una situació complicada per la que passen la gran majoria d’institucions de l’administració pública del país. Entre elles, la Generalitat de Catalunya.

Li agrada la història Sr. Martí Grau? Perquè de vegades és bo mirar enrere i entendre d’on venim per saber on estem i cap a on hem d’anar. Li explicaré:  El PSC va governar la Generalitat de Catalunya del 2004 al 2010. El fet que la Generalitat, com comenta, gasti més del que ingressa és perquè el govern que encapçalà el seu partit no va voler afrontar una reducció de la despesa en plena crisi econòmica (2008) i va seguir gastant (i més!) mitjançant deute per mantenir els nivells inversors de l’època de bonança econòmica que ja en aquell moment acabàvem de deixar. Vam seguir vivint durant més de 2 anys com si la bombolla no hagués esclatat contemplant impassiblement com s’enfilaven les dades de l’atur.

Ara fa un parell de mesos, el govern de la Generalitat va fer públic un informe realitzat per la Sindicatura de Comptes relatiu a la liquidació del pressupost de la Generalitat de 2010 que apuntava a un deute acumulat fins l’any 2108 (!) de 79.502M€. És a dir, en altres paraules, un 40% del PIB català. Però el què és més impactant és conèixer com van més que triplicar el deute en 4 anys (25.543M€ el 2006). Vistes les xifres, Sr. Martí Grau, hauríem o no de considerar una deslleialtat (o “frau” com vostè s’expressa) cap als ciutadans, no només de Barcelona, sinó de tot un país sencer la gestió d’aquell govern?

A finals del 2010, davant del panorama, i com faria qualsevol família amb aquests números al davant, la Generalitat, encapçalada pel President Mas, pren consciència que la única solució possible passa en primer terme per estrènyer-se el cinturó i reduir així el diferencial entre les despeses i els ingressos. Una austeritat, que ens permetés, mica en mica, disminuir l’endeutament per fer funcionar el país. Una austeritat innecessària si tant ara el govern popular, com abans els seus companys socialistes a Madrid, es dignessin a complir amb Catalunya, i com a mínim, les inversions que les seves pròpies lleis marquen. Una austeritat innecessària, sabent com sap que Catalunya genera prou recursos anualment per dependre només d’ella mateixa.

La deslleialtat, per tant, és d’Espanya vers Catalunya, que segueix ofegant-nos, a més a més, amb un dèficit fiscal del 8% del PIB anual. (16.000 milions d’euros!).

Tot i aquests fets objectius, i innegables, vostè s’entossudeix en dir que l’Alcalde comet frau als barcelonins (sic) per afrontar temporalment inversions de la Generalitat. I això em fa pensar que no ha entès de què va la història encara.

Frau (DIEC 2): 1 m. [LC] [DR] Acció d’enganyar algú per procurar-se un avantatge en detriment d’ell.

Em sembla que queda prou clar amb la definició que l’Alcalde en cap cas comet frau als barcelonins. És més, el govern de la ciutat té molt clar que la seva primera prioritat són les persones i és per això que la seva acció de govern es centra principalment en consolidar la xarxa de col·laboració entre la iniciativa ciutadana, especialment la de caire social, i l’administració municipal.

És totalment legítim, i un gest de lleialtat institucional, que l’Ajuntament, essent conscient de la situació límit de les finances de la Generalitat assumeixi inversions que estrictament no li correspondrien. Però cal, per sobre de tot, deixar una cosa ben clara per foragitar la demagògia: totes les inversions que l’Ajuntament ha afrontat per la Generalitat reverteixen en la seva ciutadania i en la capital del país. Podem parlar d’inversions en CAPs, beques menjador, transport públic, plans de barris, etc. totes elles cabdals per la millora de la ciutat i la qualitat de vida dels nostres conciutadans. Hem de quedar-nos, doncs, amb els braços creuats, sense cobrir les necessitats dels barcelonins, podent afrontar-les, perquè “no ens toca”? És això el que proposa el PSC? M’agradaria, i vull, pensar, que aquest discurs tacticista és només un relat d’una oposició sense rumb. Si vertaderament ho diu convençut, des del cor, i lamentant-ho, no puc més que dir-li: Benvingut al món real, Sr. Martí Grau. Amb aquests escrits, no és gens estrany que els candidats per ser el proper cap de llista del PSC a la capital catalana a les properes eleccions municipals es multipliquin com informen aquests dies els mitjans de comunicació.

Can Batlló: Cauen els Murs

El 16 d’Abril de 2013 passarà a la història de la Bordeta i de Sants- Montjuïc. Ha estat un dia de joia pels veïns i veïnes de la Bordeta. Després de gairebé 40 anys de reivindicació veïnal, amb l’impuls del govern del Districte, hem obert Can Batlló al barri.

Les emocions estaven a flor de pell i és que avui hem fet quelcom més que enderrocar uns murs. Avui hem començat a donar forma al somni d’uns idealistes i fins ara utòpics veïns que malgrat les adversitats no han renunciat mai a reivindicar un espai necessari per al barri. Un espai que ha de convertir el barri de la Bordeta en la nova centralitat del districte de Sants-Montjuïc.

Mentrestant anem construint plegats aquest somni amb la col•laboració del Centre Social de Sants i la Comissió de Veïns i Veïnes de la Bordeta; anem generant il•lusió tot cedint espais provisionals, per seguir creant dinamisme i activitat en el seu entorn; per a omplir de vida mica en mica uns espais llargament reivindicats.

Els veïns i veïnes, amb l’ajuda del govern del districte i un ingent esforç de voluntariat, ja han fet realitat una biblioteca popular i un petit auditori. Tot un exemple de treball en xarxa i suma de voluntats per un projecte comú i de servei al barri. Una actitud insígnia pròpia i majoritària del teixit associatiu de la ciutat que cal seguir impulsant en la mesura del possible per enriquir la Barcelona dels valors i construir la Barcelona dels somnis. Per retornar als barris el somriure d’un espai amic i estimat.

Des del govern del Districte de Sants-Montjuïc, seguirem treballant com hem fet aquests últims i intensos 20 mesos, de la mà dels veïns i veïnes del barri, per tal de recuperar el temps perdut i fer realitat el més aviat possible el conjunt d’equipaments i serveis que la Bordeta ha de poder gaudir en aquest nou espai.

Com a Regidor del Districte de Sants-Montjuïc puc afirmar que aquest dia formarà part durant molts anys del balanç més íntim d’una acció de govern transformadora, que a punt d’arribar a l’equador del mandat municipal, dóna ple sentit al servei públic amb el que estem compromesos des del govern de la ciutat.

“Anem fent camí, sense aturar-nos. Fins que el record de la utopia esdevingui un plor de joia.”

(article publicat a l’e-noticies, el 19 d’abril)

Font fotografia: bcn.cat