Sants-Montjuïc: 730 dies de #Canvi

Aquest juliol hem acomplert dos anys al capdavant del Govern de la Ciutat. Han estat dos anys intensos i apassionants construint barris des de la proximitat. En l’últim mes tots els districtes hem anat fent repàs de la feina feta i els projectes de futur que anem executant. Augmentar, per sobre de tot, les accions dedicades a millorar el benestar de les persones ha estat la prioritat de l’Alcalde i el seu equip de govern.

Hi ha, però, quelcom que va més enllà de la pròpia capacitat inversora i prioritats que l’Ajuntament de Barcelona es pugui marcar. Quelcom potser intangible en el que sol ser un balanç de govern convencional, però que alhora representa un canvi de paradigma en la manera en què el Districte, com a ens administratiu, entén que ha de ser la relació amb la ciutadania.

L’Alcalde es va presentar a les eleccions com l’Alcalde de les persones. Això vol dir que el govern de la ciutat, i del districte, desplaçava la centralitat de la seva acció política en la relació i el tracte amb les persones, amb una major implicació de l’administració per entendre els problemes de la gent i amb un major esforç de consens per a què els projectes siguin de tots i per a tots.

L’Alcalde es presentava per demostrar que hi ha una altra manera de fer política, més propera amb el dia a dia de la gent. Es presentava per demostrar que els polítics som gent de carn i ossos i no uns professionals allunyats dels problemes i els anhels de la gent.

Des del Districte de Sants-Montjuïc volem anar més enllà de desencallar grans projectes (que és important), tot posant en valor que hi ha petites accions quotidianes, no mediàtiques, que també configuren obra de govern encara que no l’entenguem com a tal per ser poc objectivable i difícilment quantificable.

I què volem dir amb això? Doncs volem dir des de: primer, estar present a la gran majoria d’actes rellevants que fan les entitats del districte, acompanyant-les i fent suport; segon, rebre, com a regidor, qualsevol persona o grup que em demana trobar-nos (sigui o no una entitat), sense discriminació ni prejudicis; tercer, entendre el Districte com la casa que aixopluga tots els veïns i veïnes del districte i permetre l’ús de la sala de plens per a qualsevol petició feta fins a dia d’avui per part d’entitats sense ànim de lucre; quart, escoltar els ciutadans sense rellotge, com equip de govern, perquè som servidors del poble; cinquè, treballar de forma conjunta amb les entitats, amb la mà estesa, per assolir uns objectius comuns de millora del benestar de les persones; sisè, i sobretot, ampliar la convocatòria en el màxim de reunions de treball/seguiment amb veïns al conjunt de grups polítics del Consell Plenari del Districte. Fent un exercici de transparència i participació, fins ara inèdit.

Tot això es tradueix també en accions significatives. Com ser el primer districte en fer un acte en favor de la sobirania de Catalunya en seu oficial; com anar a dinar -convidat- a casa d’una veïna per entendre millor els seus problemes; o estar disponible pels ciutadans gairebé vint-i-quatre hores al dia i tres-cents seixanta-cinc dies a l’any.

Fer grans projectes és important, però escoltar i entendre les inquietuds de la gent ho és encara més.

Un Ajuntament proper, col·laborador i transparent: aquest és el CANVI pel qual ens va donar confiança la gent. I encara, ens queda molt per fer.

PD. Per consultar el balanç dels dos anys de govern, clica aquí.

Dos anys de Govern Trias: el canvi s’accelera

L’1 de juliol farà dos anys que Convergència i Unió, de la mà de Xavier Trias, va començar a governar Barcelona. La victòria electoral que es va produir dos mesos abans confirmava la voluntat de canvi a l’Ajuntament de Barcelona i Xavier Trias es va convertir en el primer alcalde nacionalista des dels temps de la República. El govern municipal, tot i estar en minoria i havent de governar en mig de la pitjor crisi econòmica, social i institucional que es recorda, ha aconseguit tirar endavant la ciutat amb una valoració més que satisfactòria per part de la ciutadania segons els diferents baròmetres municipals publicats fins avui. El canvi tranquil de Xavier Trias ha acabat impregnant l’acció de govern d’un Ajuntament fet a mida dels dictats socialistes durant més de tres dècades. Una acció de govern que s’ha caracteritzat per dues prioritats que donen sentit a les polítiques i els programes que s’han portat a terme a totes les àrees municipals: l’atenció a les persones i l’impuls de l’activitat econòmica. Xavier Trias i el seu equip de govern reivindiquem el gir que s’ha donat a la ciutat, deixant enrere l’especulació que no ha permès, per exemple, crear un parc d’habitatge municipal de lloguer a preu assequible. Aquests dos anys també han servit per posar de relleu el canvi d’estil polític que s’ha produït d’una manera evident. Els governs socialistes i d’ICV es van caracteritzar per l’exercici sense complexes del control social i del sectarisme més descarnat, mentre que el govern de l’alcalde Trias, des del primer minut, ha volgut posar en valor l’autonomia de la societat civil, buscant la col·laboració lleial entre el sector públic i el privat, encara més en els moments difícils que estem vivint on les administracions no poden assumir el pes, elles soles, dels projectes col·lectius. I també s’ha produït un canvi evident en el marc simbòlic de la capitalitat del país. Barcelona exerceix clarament de capital de Catalunya i aspira a ser la capital del futur estat català; això sí, sempre al servei del territori i del Govern de la Generalitat de Catalunya, atenallat a conseqüència de la negligent gestió dels governs tripartits i de l’ofec financer, polític i competencial al que el sotmet un govern espanyol que ha decidit acabar amb Catalunya com a nació i subjecte de drets polítics.

Durant aquests dos anys, el Govern de l’alcalde Trias ha impulsat importants projectes i iniciatives que no solament han consolidat Barcelona com a capital mediterrània i europea, sinó que l’ha projectada encara més a nivell internacional fins el punt que avui Barcelona pot ser considerada una de les primeres deu ciutats del món en qualitat de vida i capacitat d’atreure inversions. La lluita contra la crisi però, ha estat la raó de ser del govern de la ciutat durant aquests dos anys, i ho continuarà sent fins el final del mandat.  Així doncs projectes com el pla de promoció turístic i cultural d’Horta-Guinardó; el projecte Raval Cultural de ciutat Vella que permetrà que els grans equipaments culturals donin força als petits espais alternatius treballant conjuntament per fer més atractiva l’oferta conjunt; el  Centre d’Allotjament Temporal Familiar d’Hort de la Vila del Districte de Sarrià-Sant Gervasi  que està destinat a cobrir les necessitats d’allotjament de persones soles i parelles vulnerables, sense fills a càrrec;  la primera fase d’urbanització del nou barri de la Marina del Prat Vermell al Districte de Sants-Montjuïc  que estarà plenament integrat a la ciutat, amb 11.865 habitatges potencials, el 47,5% dels quals seran habitatges socials o  l’adquisició del solar de l’antiga Clínica Quirón al Districte de Gràcia que donarà acollida a un casal de gent gran, un casal de barri i  una residència per a gent gran d’uns 12.000 m2 i fins a 180 places, permetran millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Barcelona.

Amb la recent aprovació de les inversions per a enguany, que representen 350 milions d’euros, el govern de la ciutat està en disposició d’intensificar el ritme de l’acció de govern, aprofundir en el canvi polític que els barcelonins van fer possible ara fa dos anys, i atendre les principals necessitats de la gent, les entitats i les empreses de la ciutat. Tenim molta feina per fer, tot i que també moltes amenaces a l’horitzó, en el marc general del país, de l’estat i de la Unió Europea. Estem convençuts però que Barcelona i la seva Àrea Metropolitana seran els motors que ajudaran a superar la crisi econòmica i que poden contribuir amb eficàcia a que Catalunya pugui renéixer i ser capdavantera a Europa una vegada hagi finalitzat el procés del Dret a Decidir per a l’estat propi.

 

Font de la fotografia: Facebook Xavier Trias

La prova del nou

La prova del nou que hauria de confirmar la sinceritat de l’oferta del ministre Montoro de “normalizar las relaciones con la Generalitat” hauria de passar per, primer de tot, pagar els deutes contrets amb Catalunya. Que ens paguin els 8.000 milions que ens deuen, reconeguts per l’Estat, i que executin les inversions pressupostades. Després que normalitzin el que vulguin.

 

Font de la fotografia: www.lamoncloa.es

100 dies de Govern amb absència d’alternativa política

El balanç dels primers 100 dies de Govern del President Mas han posat de manifest que no hi ha alternativa política al full de ruta marcat per Convergència i Unió, amb el suport parlamentari d’ERC. Catalunya i el nostre autogovern pateixen el pitjor dels escenaris dels últims trenta anys. Crisi econòmica general, ofec financer sense precedents del Govern espanyol al Govern de la Generalitat, crisi social profunda i que amenaça la pròpia cohesió de la societat catalana, crisi de valors generalitzada, crisi institucional estatal, amb la corrupció amenaçant de fondre els propis fonaments del sistema, i la guerra bruta inoculant els pitjors virus a la pròpia democràcia formal i al que representa el catalanisme polític majoritari. Un escenari dantesc del que hem de fugir per elevació, creient en les nostres pròpies fortaleses –que les tenim-, i des de la màxima unitat política i civil.

Han estat cent dies de pedagogia de l’extrema situació de les finances públiques catalanes. I cent dies on els que van provocar el forat negre més inversemblant a les finances de la Generalitat, lluny d’assumir el seu llegat i de fer un pas endavant, per responsabilitat, amb l’objectiu d’empènyer el país, es dediquen a especular per desgastar el President Mas i Convergència. Mentrestant, el Govern del PP, amb la majoria absoluta més feble i contestada socialment de la jove democràcia espanyola, es dessagna en el concert internacional i ens obliga a humiliar-nos demanant tenir accés al FLA, pagant interessos per préstecs sobre els nostres propis recursos: els 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal que se’n van cada any i que serveixen per comprar els vots de l’Espanya meridional i per greixar el centre de poder polític, econòmic, mediàtic, judicial i policial espanyol, còmodament instal·lat a Madrid. Aquests cent dies ja han estat batejats pel propi President: d’emergència nacional i de supervivència financera.

I el que cal fer els propers mesos és continuar treballant segons el full de ruta de l’acord parlamentari CiU-ERC: dotant-nos d’estructures d’estat, avançar cap a l’exercici del Dret a Decidir i disposar de l’eina que ens ha de servir per fer la Consulta sobre el nostre futur col·lectiu. I mentrestant, assolir els acords puntuals necessaris amb el govern central per reduir la nostra aportació econòmica a l’estat. Algú qüestiona la presència de diputats d’ERC al Congrés dels diputats? Oi que no? Doncs el Govern de la Generalitat, mentre Catalunya formi part de l’estat, ha de negociar en tots els fronts per tal d’obtenir més recursos i pal·liar els efectes d’uns pressupostos públics impossibles.

Ara per ara, doncs, no hi ha alternativa política a Catalunya. L’arc parlamentari està clarament orientat cap el Dret a Decidir. Els partits espanyolistes són minoria. I malgrat la pèrdua de suports parlamentaris de CiU el 25-N, li pertoca al President Mas liderar la resta de la legislatura catalana. Per cert, quants dels 12 diputats que va perdre CiU el 25-N es van volatilitzar per culpa de les acusacions publicades als mitjans durant els quinze dies de campanya electoral, basades en els informes falsos de la UDEF? Pot ser el 50%? I quines responsabilitats polítiques i penals s’han depurat per aquests fets? Cap ni una, fet que demostra que Espanya és un país amb una democràcia de pèssima qualitat. Ens conviden a marxar, per activa i per passiva. I ho farem. Però complint escrupolosament amb cadascuna de les fases del necessari diàleg amb l’estat i amb les instàncies comunitàries i internacionals corresponents. Hem de fer les coses bé, per guanyar-nos el respecte i el futur reconeixement en el concert internacional.

 

Un nou Govern per a una nova etapa

“Sense la clau de la caixa, estem destinats a la misèria i a l’esclat social. A partir del 7 de gener de 2013 caldrà demanar doncs, a sindicats, plataformes socials i ciutadanes, partits polítics -també els de l’oposició-, grups de pressió i de damnificats per les mesures d’austeritat que es puguin prendre, que es manifestin i es concentrin davant de la Delegació del Govern de l’estat a Catalunya. Es allà -al carrer Mallorca de Barcelona-, on caldrà dirigir les reclamacions, les queixes i la indignació”.

 

El nou Govern de la Generalitat de Catalunya ja és una realitat, després de la investidura i de la presa de possessió del President Artur Mas. La composició del nou Govern, més enllà del resultat dels equilibris polítics, territorials, de gènere, dels propis de la representativitat dels dos partits de la Federació de CiU i del suport extra muros d’Esquerra Republicana de Catalunya, respon a la necessitat d’afrontar amb garanties els reptes i les amenaces que tenim plantejats a curt i mig termini com a país i com a societat, en un context de greu crisi econòmica i social.

El President Artur Mas ha completat un govern de continuïtat, però amb incorporacions d’alt voltatge polític. Francesc (Quico) Homs, assumeix el Departament de Presidència, des d’on haurà de comandar l’impuls polític del nou govern des d’una estratègica posició de coordinació transversal, desplegant les bones arts demostrades aquests darrers dos anys des de la Secretaria general de Presidència i com a portaveu del Govern. Germà Gordó, un dels fundadors de la JNC, pes pesant de l’equip de confiança del President Mas i peça bàsica de l’engranatge de la Federació de Barcelona de CDC, contribueix a donar relleu polític a un Govern que haurà d’enfrontrar-se al pitjor dels escenaris polítics dels darrers trenta anys, tant portes endins com portes enfora. Santi Vila, fins ara alcalde de Figueres -eficaç, estimat i amb majoria absoluta al seu municipi- i representant destacat de l’ala socialdemòcrata de CDC, haurà d’entomar la bona feina portada a terme pel Conseller Lluís Recoder i el seu equip, en un context de restriccions en la inversió en infraestructures que amenaça amb paralitzar un  dels motors de la nostra economia productiva i un dels factors més importants de competitivitat del nostre país. I Neus Munté, al capdavant del Departament de Benestar i Família, destacada diputada en la darrera legislatura i amb una trajectòria social i sindical més que reconeguda, haurà de posar en valor l’esplèndida tasca portada a terme per l’estimat i valorat conseller Josep Lluís Cleries. La resta de consellers, mantinguin les carteres o canviïn de destí, com és el cas del conseller Felip Puig, han demostrat abastament que estan en condicions de continuar la tasca portada a terme durant el passat mandat. I tots ells, sota la batuta del millor President que pot donar un país i que més d’un estat de la Unió Europea voldria com a responsable dels seus destins.

El plàcet que ha obtingut el nou govern Mas per part d’ERC i la seva nova direcció política és rellevant, malgrat els dubtes que encara genera la formació d’Oriol Junqueras en bona part de la societat catalana, tot i els bons resultats electorals obtinguts per la formació republicana. Si el President Artur Mas i el seu Govern encara han de demostrar la seva eficàcia tant en termes polítics com en termes de la seva potencial fortalesa per millorar les condicions de vida d’una societat que corre el perill de fracturar-se, també és una evidència que el paper d’ERC, al Parlament i al carrer, està encara per demostrar. El doble objectiu de la legislatura que ara tot just comença, l’exercici del Dret a Decidir -a través d’una consulta democràtica- i el blindatge d’un estat del benestar amenaçat pel boicot de l’estat espanyol i per un expoli fiscal sense precedents a Europa, que executen implacablement els poders centrals de l’estat, conformen un full de ruta que requerirà de la màxima unitat civil i política.

El President Artur Mas ha demanat treball, diàleg i transperència als membres del seu govern. I així ha de ser. Però que ningú es cregui que dins de la gàbia paralitzant de la Constitució espanyola -tant si la gestiona el PP com si ho fa el PSOE-, Catalunya té sortida. El benestar i el progrés dels set milions i mig de catalans només pot ser una realitat, en un context internacional de recessió i crisi, si som amos dels nostres recursos i deixem de patir un dèficit fiscal anual de 16.000 milions d’euros cada any. Sense la clau de la caixa, estem destinats a la misèria i a l’esclat social. A partir del 7 de gener de 2013 caldrà demanar doncs, a sindicats, plataformes socials i ciutadanes, partits polítics -també els de l’oposició-, grups de pressió i de damnificats per les mesures d’austeritat que es puguin prendre, que es manifestin i es concentrin davant de la Delegació del Govern de l’estat a Catalunya. Es allà -al carrer Mallorca de Barcelona-, on caldrà dirigir les reclamacions, les queixes i la indignació. No ens equivoquem.

Ens en sortirem!

“El President Mas ha de continuar liderant el govern durant la legislatura que està a punt de començar. Amb totes les dificultats del món i amenaces, però l’ha de liderar, amb el suport d’altres forces polítiques, especialment d’ERC. El fet que siguin molts i molt poderosos els que volen fer-lo descarrilar i a continuació convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, són raons potents per no tirar la tovallola i demostrar que la gent de CDC i CiU i tots aquells patriotes que el van votar el 25-N som gent que tenim consciència de la continuïtat històrica que encarnem i que no volem ni malmetre ni frustrar”

 

Han passat set dies des de les eleccions del 25-N, temps suficient per haver paït el que han dit les urnes. S’han escrit milers de reflexions, articles i anàlisis sobre les causes dels resultats, les conseqüències de l’aritmètica parlamentària i les possibilitats que té el país per afrontar els difícils escenaris que han dibuixat la crisi econòmica i els resultats electorals. I la primera conclusió de tot plegat és que hores d’ara, ni els que ens vam sentir decebuts per la pèrdua de suports electorals patida per CiU la nit del 25-N tenim tants motius pel pessimisme, ni els que van expressar eufòria des de Madrid i des de les sucursals catalanes per la reculada del President Mas tenen motius per mantenir el seu optimisme. Els primers, els sobiranistes de CDC i CiU, valorem el punt de partida com a suficient per donar compliment als principals compromisos electorals, sent conscients de les dificultats de tot ordre que ens trobarem els propers mesos. I els segons, especialment els que disposen de majoria absoluta a Madrid, comencen a veure que malgrat les anàlisis interessades dels mitjans de comunicació afectes al règim, s’ha confirmat una majoria social i parlamentària que avança inexorablement cap a l’exercici del Dret  Decidir i cap a un divorci polític i sentimental amb Espanya.

Però el que ha quedat especialment acreditat durant aquests set dies transcorreguts des del 25-N és que tothom ha disparat la seva munició-de diferent calibre- contra el President Mas, contra CDC i en darrer terme, contra CiU. El President Mas és el trofeu de caça major que tothom vol penjar sobre la llar de foc de casa seva. La dreta espanyola; la de la majoria absoluta, ha volgut destruir personalment i políticament al President Mas, remenant els fems de les clavegueres de l’estat. L’ERC de Junqueras, abans de les eleccions –legítimament- i ara amb les negociacions per a facilitarextramurs la governabilitat de Catalunya, el que pretén en realitat és jivaritzar i acabar substituint CiU mitjançant una OPA electoral en tota regla. El PSC, des d’una feblesa cada vegada més preocupant que amenaça el seu propi projecte polític, necessita allunyar-se i desgastar tant com pugui el President Mas i CiU. La seva desorientació per haver estat desplaçats de la segona posició, haver estat relegats a la quarta a la ciutat de Barcelona i l’operació Mercurio, han fet la resta. ICV, Ciutadans i la CUP, des de diferents radicalitats, treballen des dels moviments socials alternatius i ara també des del Parlament per enfonsar la força política que ha liderat els destins del país una bona part de l’etapa autonòmica. I aquest cap de setmana s’ha obert un nou front –el front intern de CiU-, que caldrà analitzar amb deteniment: Duran Lleida i la Direcció d’Unió han expressat discrepàncies gaire bé insalvables i incompatibles amb els postulats defensats durant la campanya per CiU.

Abans del 25-N els elements de desgast de CiU van ser la dramàtica herència rebuda del nefast Tripartit, la crisi econòmica, la  gestió del Govern de la Generalitat i les retallades que ha hagut d’aplicar aquests darrers dos anys, les campanyes de la por, les ombres de dubte sobre casos de corrupció sembrades per determinats mitjans de comunicació i pel propi govern del PP, el fracàs de les enquestes que no van permetre a CiU modular la seva campanya electoral, les discrepàncies de Josep Antoni Duran Lleida respecte el missatge del President Mas i CDC expressades durant la campanya, la malfiança dels catalans en relació a les majories absolutes, i els dubtes generats en bona part dels electors sobre la sinceritat del discurs sobiranista de CiU des de l’11 de setembre. En condicions normals, tots aquests factors havien d’haver confluït en una direcció: CiU hauria d’haver estat condemnada a la pèrdua del govern, com li ha passat a tots els governs europeus que han hagut de gestionar la dura crisi actual, a base de retallades. Però això no ha passat, circumstància que cal posar en valor i que sovint s’oblida, interessadament. El President Mas ha conreat 1.113.000 vots, una base més que sòlida per complir amb els seus principals compromisos: convocar la consulta i consolidar l’estat del benestar, malgrat les noves mesures d’austeritat que caldrà impulsar.

El President Mas ha de continuar liderant el govern durant la legislatura que està a punt de començar. Amb totes les dificultats del món i amenaces, però l’ha de liderar, amb el suport d’altres forces polítiques, especialment d’ERC. El fet que siguin molts i molt poderosos els que volen fer-lo descarrilar i a continuació convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, són raons potents per no tirar la tovallola i demostrar que la gent de CDC i CiU, i tots aquells patriotes que el van votar el 25-N, som gent que tenim consciència de la continuïtat històrica que encarnem i que no volem ni malmetre ni frustrar. Ens en sortirem, malgrat la mala mar que ens acompanyarà durant el trajecte. Salpem, President!