El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

L’hora decisiva

El moment polític que estem vivint a Catalunya és el més transcendent des de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero, el 23-F de 1981, amb el qual es pretenia liquidar la jove democràcia espanyola i un incipient estat de les autonomies. Trenta-sis anys després, Catalunya està a punt de culminar un procés polític històric, com a resposta a les reiterades negatives dels poders de l’estat, durant anys, de canalitzar adequadament les legítimes demandes majoritàries de reconeixement dels nostres drets com a poble. I des de fa unes setmanes, com a resposta a la violència policial, política, judicial i econòmica exercida sobre la gent per, simplement, voler votar.

El referèndum per l’autodeterminació de l’1 d’octubre culmina el full de ruta del Govern de la Generalitat, que neix d’un mandat popular i un acord parlamentari amb el que es pretén combatre la humiliació permanent per part de les institucions de l’estat, el buidatge competencial de l’Estatut d’Autonomia i la laminació de la capacitat legislativa del Parlament de Catalunya. Sense oblidar la voluntat de poder bastir un nou estat amb eines suficients per poder garantir més benestar i oportunitats per la nostra gent. L’organització del referèndum ha estat el producte de la tenacitat i l’audàcia del Govern de la Generalitat i del compromís i la mobilització de milers de catalans i d’entitats com l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI. Un èxit sense precedents pel que vam haver de pagar un preu molt alt, en forma de repressió, més de 900 ferits i sang d’innocents que solament volien votar. Segurament no trobarem cap antecedent al nostre entorn d’una iniciativa democràtica com la del referèndum de l’1-O que va reeixir, superant adversitats, amenaces, agressions i persecucions polítiques i judicials de l’estat.

Tenim un president i un Govern que compleixen els seus compromisos. Un govern valent. Un govern que ha entomat el missatge i l’encàrrec d’una majoria del poble català que s’ha alçat amb dignitat contra el que va suposar la destralada que va rebre el nou Estatut de 2006 per part del TC i les successives reculades en tots els ordres; l’econòmic, el cultural, el lingüístic, el de la projecció internacional, etc.

El president Puigdemont va comparèixer davant el Parlament en una jornada històrica el passat 10 d’octubre. I va fer allò que calia dir i fer, en les circumstàncies que ens trobem, malgrat l’impacte que va tenir en una bona part de l’opinió pública la suspensió dels efectes de la declaració d’independència. Calia donar una oportunitat al diàleg i a la negociació, sense renunciar a executar el mandat emanat de les urnes l’1-O, amb el 90% dels vots emesos. I alhora, el moviment de la suspensió dels efectes de la declaració d’independència actuava com la prova del cotó davant del capteniment del govern del PP, que després de quedar descol·locat en primera instància, va tardar poques hores a abraonar-se amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El requeriment que el govern del PP va fer al president Puigdemont el mateix dia 11, és una prova palpable de l’astúcia i de la bona estratègia seguides pel govern català. Però les pressions polítiques al món empresarial català han acabat aconseguint els resultats desitjats, amb el trasllat de la seu social de nombroses companyies; moviments que quedaran gravats a la retina de molts catalans.

Però el que semblava impossible, es va produir el dilluns 16, amb la detenció i empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i les mesures cautelars aplicades al major Trapero i a la Intendent Laplana. Sens dubte, aquestes decisions de l’Audiència Nacional ens transporten a l’antic Tribunal de Orden Público franquista i semblen preses per avortar qualsevol diàleg i mediació. Una autèntica vergonya que situa l’Estat espanyol a la cua dels països democràtics del món, i paradoxalment es produïa el mateix dia que Espanya entrava a formar part de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.

La reacció del poble de Catalunya no es va fer esperar. El dimarts 17, milers de persones es varen concentrar davant d’ajuntaments i empreses, i a la tarda dues-centes mil més ens vam concentrar a la Diagonal, exigint la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, en una demostració de capacitat de mobilització i d’unitat civil, plenes d’emoció. Després va arribar l’aprovació, el dissabte 21, durant el Consell de ministres, de l’aplicació de l’article 155. Ara el Senat, amb majoria absoluta del PP, haurà de ratificar l’agressió al nostre autogovern, a les nostres institucions i a la nostra gent.

Davant d’aquest estat de coses el Parlament de Catalunya haurà d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència. No hi ha més recorregut. I a partir d’aquí, el poble de Catalunya, de la mà dels representants de les nostres institucions, haurà de fer front a un escenari que si bé està farcit d’incògnites i incerteses, ens ha de portar a la llibertat anhelada per moltes generacions. Amb determinació, civisme, dignitat i audàcia; i amb voluntat de diàleg fins a l’últim segon.

Jordi Martí Galbis. Regidor PDeCAT Barcelona

Anuncis


Deixa un comentari

Catalunya avança, l’estat espanyol recula

bloc_2

El procés cap a la plena sobirania, basat en l’exercici del Dret a Decidir, avança pas a pas, gràcies a l’aposta decidida de milers de catalans i centenars d’entitats de casa nostra. Ara són el Govern i les institucions els que han de reblar el clau, en forma de pregunta i de data per a la Consulta. Mentrestant, els govern de l’estat i els centres de poder estatals reiteren la seva negativa a acceptar el clam del 80% dels catalans. Obertura versus bloqueig. Democràcia versus repressió. Llibertat versus Dependència. Progrés versus ofec econòmic. No hi ha doncs, pel que sembla, marge per l’acord. Arribat a aquest extrem, cal continuar avançant des de la pròpia legalitat. Legalitat catalana versus legalitat constitucional espanyola.

Mentrestant, Catalunya no para de donar passos endavant, en l’àmbit institucional, polític, econòmic, social o esportiu. El Govern de la Generalitat tanca acords estratègics amb països com Israel. Barcelona atrau més inversions internacionals que mai i es projecta mundialment com una de les deu ciutats més atractives per ser visitades i per fer-hi negocis, alhora que afronta nombrosos projectes urbanístics i socials que alliberaran centenars de milions d’euros en inversions.  Els pilots de motos catalans es proclamen campions del món en les tres categories. L’Aeroport, el Port i la Fira de Barcelona impulsen la nostra economia cap a la recuperació. Els nostres cuiners assoleixen els màxims reconeixements internacionals. I la nostra indústria agroalimentària s’internacionalitza intensament.

Davant d’aquest estat de coses Espanya agonitza i es tanca en sí mateixa. El PP i el PSOE pugnen per una espanyolitat rància i joseantoniana, a la defensiva del projecte més engrescador que es mou a Europa avui per avui: el de la independència de Catalunya. A Catalunya s’albira un 2014 ple d’esperança i d’il·lusió. Espanya avança cap a la seva castellanització definitiva. Fin de la cita.


Deixa un comentari

Cremant etapes

diada

L’11 de setembre de 2013 ja forma part de la història de Catalunya. Un èxit col·lectiu sense precedents que ha impressionat tot el món. Utilitzant un símil automobilístic, es pot afirmar que després de la tercera marxa de la Diada de 2012, el nostre país ha posat la quarta marxa, a l’espera que amb la celebració de la consulta es pugui posar la darrera i definitiva.

Un poble que s’expressa cívicament, pacíficament i democràticament, -sense cap incident- i massivament com ho ha fet, de punta a punta del país, mereix ser escoltat i respectat. L’anhel de llibertat i la voluntat de guanyar un estat propi per a la nació catalana són irreversibles. Joves i grans, homes i dones, catalanoparlants i castellanoparlants, independentistes de tota la vida i nous sobiranistes. Més d’un milió i mig de persones ens hem donat la mà, expressant un sentiment invencible: la il·lusió d’un nou país. D’un país millor. D’un país just, econòmicament i socialment. Volem conviure en pau i en harmonia amb els països veïns, però necessitem alçar-nos, tant per dignitat i per fer justícia als que ens han precedit, com per oferir un país d’oportunitats als nostres fills i nets.

Ara és el torn de les nostres institucions. Amb el President de la Generalitat al capdavant, el Govern català i el Parlament de Catalunya tenen l’encàrrec de fer prosperar el necessari diàleg amb les institucions espanyoles i de la Unió Europea. Ha arribat el moment que molta gent ha somniat i que molts es pensaven que mai arribarien a veure. No ens regalaren res ni res serà fàcil. Les resistències dels poders centrals de l’estat a l’acceptació del procés augmentaran, sens dubte; però ha arribat el moment de saltar el mur. Guanyarem la consulta i hem de guanyar la llibertat. Ho farem, però ho hem de fer bé; sense caure en els errors que vam cometre el segle passat. I per fer-ho possible tenim l’actiu polític més important, solvent i acreditat que pot tenir el país en aquests moments: el President Artur Mas. I un actiu cívic invencible: un poble que s’ha posat a caminar i que no deixarà de fer-ho fins veure la senyera onejant a Brussel·les i a l’Organització de les Nacions Unides.


Deixa un comentari

La regeneració democràtica i l’estat espanyol

El president Mas, la presidenta del Parlament i la resta dels as

“Catalunya està prop del col·lapse econòmic i polític i el responsable principal és el hòlding dels poders centrals de l’estat, que ha llençat sobre Catalunya i el seu autogovern la major de les ofensives de destrucció massiva que estan a l’abast d’un estat modern, guerra bruta inclosa”.

Catalunya està vivint, segurament, els moments més convulsos i difícils pels que ha travessat des de la reinstauració de la democràcia formal a l’estat espanyol. Els nivells d’assetjament polític, econòmic, judicial, policial, mediàtic i cultural han arribat a uns extrems difícilment imaginables en un estat de dret, i en un estat membre de la Unió Europea. Catalunya està prop del col·lapse econòmic i polític i el responsable principal és el hòlding dels poders centrals de l’estat, que ha llençat sobre Catalunya i el seu autogovern la major de les ofensives de destrucció massiva que estan a l’abast d’un estat modern, guerra bruta inclosa.

El debat sobre la corrupció política s’ha instal·lat perillosament entre nosaltres i amenaça els fonaments del mateix sistema. L’exigència de la ciutadania és clara i contundent: cal exigir responsabilitats als que hagin pogut cometre il·legalitats i cal emprendre un conjunt de mesures de regeneració democràtica que contribueixin a recuperar la confiança en el sistema institucional que ens hem dotat. Es una exigència moral, especialment si tenim en compte els patiments de milers de famílies que pateixen les conseqüències de la crisi econòmica, l’atur i la pèrdua de drets socials. Es parla de possibles mesures de regeneració, la majoria de les quals estan a l’abast del Parlament de Catalunya, del Govern i dels agents socials. En aquest sentit són benvingudes les 51 mesures que fa poques hores ha proposat el mateix President de la Generalitat. Som molts però els que creiem que amb l’estricte aplicació de la legalitat vigent, n’hi hauria prou per depurar responsabilitats, tant dels polítics corruptes com dels empresaris corruptors, dels policies que actuen fora de la llei i de la resta de persones que eventualment puguin cometre il·lícits penals. La sensació d’impunitat és una de les pitjors sensacions que es poden tenir, i en aquest debat el món de la Justícia hi té molt a dir. Es processa i es condemna gent que comet un furt a un supermercat per a sobreviure i no es processa a delinqüents que han acceptat l’autoria de delictes que han provocat greu alarma social.

Però cap mesura d’aprofundiment democràtic ni cap modificació de les lleis penals tindran l’efecte desitjat mentre Catalunya formi part d’un estat que utilitza la guerra bruta com a estratègia per impedir la lliure determinació dels catalans. L’ofec econòmic del govern Rajoy pretén desprestigiar l’autogovern català i del catalanisme polític. L’ofensiva espanyolista del ministre Wert pretén l’assimilació cultural i la segregació escolar. La batalla contra les competències exclusives de la Generalitat busca reduir l’autogovern a una simple gestoria administrativa. La guerra bruta, amb armes com el CNI, la UDEF i empreses d’investigació amb vinculacions als aparells de seguretat de l’estat, és un altre mitjà que s’utilitza per neutralitzar polítics i persones relacionades amb les forces democràtiques que lideren el procés cap a la sobirania.

En definitiva; cal neteja i regeneració. Calen sentències condemnatòries en aquells casos en que es provi la culpabilitat; i també cal mantenir la presumpció d’innocència de les persones imputades, però res de tot això serà possible mentre els poders centrals de l’estat actuïn com ho estan fent, per avortar els anhels de llibertat dels catalans. Es imprescindible doncs, com va dir ahir el President Mas, no deixar-nos doblegar, caigui qui caigui. No podrem lluitar contra el poder polític, econòmic, mediàtic, judicial i policial de l’estat amb les seves mateixes armes. Només podrem guanyar la batalla de la llibertat amb l’esperit de la resistència dels nostres avantpassats de l’11 de setembre de 1.714 i amb la ferma determinació democràtica a través de les urnes.

 

Font de la fotografia: Gencat.cat