El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

Cremant etapes

diada

L’11 de setembre de 2013 ja forma part de la història de Catalunya. Un èxit col·lectiu sense precedents que ha impressionat tot el món. Utilitzant un símil automobilístic, es pot afirmar que després de la tercera marxa de la Diada de 2012, el nostre país ha posat la quarta marxa, a l’espera que amb la celebració de la consulta es pugui posar la darrera i definitiva.

Un poble que s’expressa cívicament, pacíficament i democràticament, -sense cap incident- i massivament com ho ha fet, de punta a punta del país, mereix ser escoltat i respectat. L’anhel de llibertat i la voluntat de guanyar un estat propi per a la nació catalana són irreversibles. Joves i grans, homes i dones, catalanoparlants i castellanoparlants, independentistes de tota la vida i nous sobiranistes. Més d’un milió i mig de persones ens hem donat la mà, expressant un sentiment invencible: la il·lusió d’un nou país. D’un país millor. D’un país just, econòmicament i socialment. Volem conviure en pau i en harmonia amb els països veïns, però necessitem alçar-nos, tant per dignitat i per fer justícia als que ens han precedit, com per oferir un país d’oportunitats als nostres fills i nets.

Ara és el torn de les nostres institucions. Amb el President de la Generalitat al capdavant, el Govern català i el Parlament de Catalunya tenen l’encàrrec de fer prosperar el necessari diàleg amb les institucions espanyoles i de la Unió Europea. Ha arribat el moment que molta gent ha somniat i que molts es pensaven que mai arribarien a veure. No ens regalaren res ni res serà fàcil. Les resistències dels poders centrals de l’estat a l’acceptació del procés augmentaran, sens dubte; però ha arribat el moment de saltar el mur. Guanyarem la consulta i hem de guanyar la llibertat. Ho farem, però ho hem de fer bé; sense caure en els errors que vam cometre el segle passat. I per fer-ho possible tenim l’actiu polític més important, solvent i acreditat que pot tenir el país en aquests moments: el President Artur Mas. I un actiu cívic invencible: un poble que s’ha posat a caminar i que no deixarà de fer-ho fins veure la senyera onejant a Brussel·les i a l’Organització de les Nacions Unides.

Anuncis


Deixa un comentari

La manifestació del segle, per una Catalunya plena

Imatge

Després d’haver viscut una jornada històrica, gràcies a l’èxit monumental de la manifestació de la Diada de l’11 de setembre que va col·lapsar el centre de Barcelona en demanda de la independència de Catalunya, estem davant de les primeres anàlisis sobre les repercussions que ha de tenir aquest gran esdeveniment polític i ciutadà. L’impacte mediàtic de la manifestació, tant a nivell intern com a escala internacional no pot deixar a ningú indiferent. Ha estat una bomba política i informativa que ha trencat esquemes, fotos fixes i propostes ambigües. El tsunami democràtic català ha inundat les platges d’un estat espanyol que ha estat incapaç, no solament d’atendre les nostres justes reivindicacions durant anys, sinó també de reaccionar com s’esperaria d’un estat avançat i membre de la Unió Europea. L’Espanya oficial ha reaccionat, majoritàriament, entre el silenci i el menyspreu.

El missatge que hem llençat el milió i mig de manifestants és clar, contundent i unidireccional: volem l’estat propi; l’estat català, tal com deia la pancarta que obria la manifestació organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana. Però érem molts més que el milió i mig que vam ser-hi físicament. Són molts milers més els catalans que per diverses raons no es van poder desplaçar a Barcelona l’11 de setembre i que formen part del percentatge superior al 50% que les enquestes assenyalen com a votants a favor de la independència de Catalunya. I aquest tsunami continuarà creixent els propers mesos. Es un moviment popular imparable.

Com ha dit el President de la Generalitat, que dit sigui de passada està exercint un lideratge polític i institucional indiscutible d’ençà de la mateixa convocatòria de la manifestació de la Diada, no hi ha res escrit i tot és possible. Però darrera d’aquestes paraules s’hi amaga una indiscutible voluntat de liderar el procés cap a la independència, responsabilitzant-se de construir estructures d’estat, progressivament i des de la màxima unitat política i civil possibles. I en un context internacional no hostil, però tampoc propici a modificacions de l’statu quo, amb una crisi econòmica i financera sense precedents, i amb uns poders de l’estat que ja han començat a jugar per avortar la primavera catalana, res serà fàcil. El procés cap a la llibertat requereix d’una gran unitat, d’una gran determinació i d’una encara més gran capacitat de resistència, com ha dit el mateix President Mas. I precisament per aquestes immenses dificultats que ens trobarem els propers temps, cal un líder polític i un Govern de la màxima solvència i rigor. En definitiva, tenim el millor actiu que podíem tenir per entomar aquest llarg i tortuós camí cap a la independència, tal com hem pogut veure en les compareixences públiques que el President Mas ha tingut aquestes darrers hores, carregades de solvència i garantia. Artur Mas i Convergència tenen un a responsabilitat històrica: liderar el procés cap a l’estat propi, teixint la màxima unitat interior, negociant amb el govern central l’agenda del divorci i guanyant complicitats comunitàries i internacionals.


Deixa un comentari

La Diada del compte enrere

Imatge

Aquest 11 de setembre es viurà a Catalunya, i molt especialment a la capital, un moment certament històric, preludi de transformacions polítiques i institucionals que molts pensàvem que no arribaríem a viure mai. Els actes commemoratius de la derrota de l’11 de setembre de 1714 que tindran lloc per tot el territori confluiran en una manifestació a Barcelona, que molts intuïm serà la més important, concorreguda i transcendent de totes les que s’han celebrat a Barcelona des de la mort del dictador.

Més enllà dels centenars de milers de catalans que hi assistirem; més enllà dels eslògans i les consignes que es cridin; més enllà del protagonisme de partits polítics i entitats, i més enllà del ressò que tingui el dia següent tant a l’estat com a nivell internacional, el que és rellevant és que estem davant d’una manifestació que suposarà un canvi de paradigma. El 12 de setembre haurem deixat enrere, acabi com acabi la negociació sobre el necessari Pacte Fiscal per a una Hisenda pròpia les properes setmanes, la percepció d’una possible entesa amb l’estat i de la reformulació de la nostra participació en un projecte comú.

La crisi econòmica i social que patim hi haurà contribuït, sens dubte. Però el col·lapse financer i polític de les nostres institucions d’autogovern ens demostra, amb tota cruesa, que més enllà de la caiguda d’ingressos fiscals i de la crisi econòmica internacional, existeix una ofensiva sense precedents dels poders centrals de l’estat contra Catalunya. Per això, i davant d’aquesta evident demostració d’assetjament, ofec i humiliació que estem patint, una majoria social del nostre país dirà prou aquest 11 de setembre i exigirà el disseny d’un nou full de ruta basat en la desprogramació del projecte compartit amb l’estat. I per a desplegar amb èxit aquest nou paradigma basat en l’estat propi ens caldrà una gran unitat política i civil. Aquest serà el gran repte dels propers temps. Unitat, fortalesa i generositat per no malmetre aquesta oportunitat històrica, quan estem a les portes de commemorar els 300 anys de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals.