El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

Procés i lideratge

Imatge

El procés cap a la llibertat nacional que hem iniciat, i que hem convingut que serà irreversible, està farcit d’obstacles i paranys, que fa mesos que patim. Els poders centrals de l’estat utilitzen tots els ressorts al seu abast, inclosa la guerra bruta, per avortar la consulta del 9-N i el procés cap a la independència. Algunes elits empresarials i financeres de casa nostra s’han arrenglerat amb el botiflerisme més descarnat. Les institucions de la Unió Europea malden per preservar l’status quo comunitari. I alguns partits polítics de casa nostra actuen com a quintacolumnistes per dinamitar des de dins un moviment basat en la democràcia i en les majories.

 

Les envestides més fortes però, són les que ens arriben des dels entorns governamentals i institucionals de l’estat. I principalment són dues les eines que utilitzen per avortar el procés: l’ofec econòmic de la Generalitat i l’assetjament polític cap al principal partit polític català i el seu President. Creuen, i està per veure, que si neutralitzen CDC i el President Mas, les possibilitat d’èxit de les aspiracions de llibertat del poble català, es reduiran fins a la liquidació del projecte autodeterminista. La principal potència d’aquest moviment són, principalment, els dos milions de catalans que vam sortir als carrers durant les manifestacions de l’11 de setembre. I això és incontestable. Però també ho és que, sense un lideratge polític solvent, rigorós i potent, les possibilitats d’èxit del procés són escasses o nul·les.

 

Ens cal doncs, unitat civil i política, una nova demostració de força per la Diada d’enguany, i una clara victòria en la Consulta del 9-N. Però sobre tot, ens cal blindar el President Mas, el Govern de la Generalitat i la majoria parlamentària en favor del Dret a Decidir. I tenir una clara determinació sobre el camí a seguir quan el govern de l’estat o el Tribunal Constitucional declarin la il·legalitat de la Consulta i de qualsevol acte polític o administratiu que ens pugui dotar d’eines que facin possible l’exercici del dret a l’autodeterminació.

 

Cal doncs, per sobre d’adscripcions polítiques i ideològiques, salvar el soldat Mas, manllevant el títol d’un èpic i conegut film. No podem permetre’ns el luxe de fracassar i de perdre una altra generació. Caminaríem cap a la regionalització i la banalització del fet nacional català, potser per sempre més. Aprofitem l’efemèride dels tres-cents anys dels fets del 1714 i alcem-nos amb la victòria, de la mà del millor lideratge que podem tenir el 2014: el del President Mas, una persona honesta que ha posat tot el seu capital polític i personal al servei de la llibertat de Catalunya i el progrés dels set milions i mig de catalans.

 

Font de la fotografia: President.cat

Anuncis


Deixa un comentari

Súmate

sumate

Divendres 31 de gener va tenir lloc a la seu de Comissions Obreres l’acte de presentació de l’entitat Súmate. Vaig tenir l’ocasió d’assistir-hi en representació de Convergència Democràtica de Catalunya i de trobar-me amb molta gent coneguda que, com nosaltres, venia a donar suport a la iniciativa i als seus protagonistes. Vaig sortir de l’acte amb una sensació única; difícil de descriure, però convençut, encara més, que el procés cap a la llibertat de Catalunya és irreversible.

El testimoni que van donar els ponents de l’acte, més enllà de l’energia interior i el convenciment que traspuaven les intervencions del president de l’entitat, és d’una fortalesa i potència difícil d’igualar. Catalans que s’expressen majoritàriament en castellà, i que alguns d’ells continuen reivindicant la identitat espanyola –o identitat compartida-, i que en algun cas venen d’una militància política antagònica a la que teníem els convidats que vam seure a la fila zero. Membres de l’associació que militen a partits polítics que no han assumit el Dret a Decidir. Persones que han arribat a l’íntim convenciment que l’estat espanyol i els seus poders públics, durant anys i panys, han estat maltractant els catalans, sigui quina sigui la seva procedència, la ciutat on viuen o l’idioma en que s’expressen. Són catalans, alguns d’origen andalús, que li acaben de dir a la Presidenta de la Junta d’Andalusia el que aquesta dona s’ha negat a escoltar: que l’estat ens roba i que molts territoris subvencionats ho són gràcies a la solidaritat –forçada-de Catalunya i els catalans.

La seva tasca principal és fer arribar el missatge de la llibertat als territoris de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Poden arribar a ser el mascaró de proa de les accions destinades a eixamplar la base social favorable al Dret a Decidir, a la celebració de la Consulta i a la independència. Ells són imprescindibles per anar sumant suports a la causa de la llibertat. Ells són del tot necessaris perquè la Catalunya del futur; la Catalunya independent, sigui, com és ara, un sol poble. Es més; només de les seves boques poden sortir determinats missatges mb la necessària credibilitat per determinats sectors de la nostra població.

Escoltar-los en directe és una experiència enriquidora i oxigenant. La seva feina serà imprescindible perquè el SÍ/SÍ guanyi el 9 de novembre. La seva generositat, valentia, honestedat intel·lectual i patriotisme de nova fornada ens ha de fer pensar, i molt. Si afegim la feina que fa “Súmate” a la de sindicats i de partits sobiranistes, a la de l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI i la de moltes altres entitats i col·lectius, podem albirar un resultat esperançador el 9 de novembre. I el govern central i els poders centrals de l’estat, faran la resta. El seu negacionisme davant la voluntat de votar per part de més del 70% dels catalans i l’efecte pervers de les mesures i les decisions que pren a diari contra Catalunya el Consell de Ministres, incrementaran l’anhel de llibertat dels catalans: els de “tota la vida”, els de “Súmate” i els nouvinguts, amb altres llengües, religions i cultures. Continuarem sent un sol poble, però independent.

 

Font de la fotografia: Directe.cat


1 comentari

2014: Consulta i progrés

2014

L’any 2014 ha començat amb una contundent asseveració del President Mas: hi haurà consulta, i serà per la via legal. Tal com ell mateix ha dit, hi ha altres coses en joc; però no la consulta. Aquest compromís, reiterat públicament pel President Mas durant la primera roda de premsa del Govern català d’enguany, situa la Presidència de la Generalitat al més alt nivell de sublimació política al que s’hagi pogut arribar en les darrers dècades d’autogovern. Ben poca gent dubta, hores d’ara, de la lleialtat del President i el seu Govern amb els destins del país i amb la paraula donada de celebració d’una consulta al poble català per conèixer la seva posició sobre una possible independència respecte de l’estat espanyol.

No obstant aquest estat de coses, no podem deixar de pensar ni un minut amb l’impacte de la crisi sobre una bona part de la població. L’atur continua sent la primera amenaça per a la cohesió social a casa nostra. Molta gent encara es pregunta què poden fer els poders públics catalans i de l’estat per crear més oportunitats per al progrés i el benestar de la gent, mentre lliurem la batalla -incruenta- per la nostra llibertat. La veritat és que amb la minsa recuperació de l’economia privada no n’hi ha prou per reforçar l’equitat, la justícia social i la millora dels serveis públics. I les administracions catalanes, amb comptades excepcions com és el cas de l’Ajuntament de Barcelona, poc podran fer per millorar la qualitat de vida de la gent, si no es donen un conjunt de canvis profunds en el finançament i la fiscalitat del país d’una banda, i en el sistema de valors, per l’altra.

Aquests canvis només poden venir d’un nou statu quo. Un nou marc institucional i de relacions socials que sorgeixi d’un nou estat. Un estat català alliberat d’una dependència sense present ni futur d’un estat centralitzat que ens sotmet culturalment, lingüísticament, políticament i fiscalment. La independència doncs, al servei del benestar i el progrés individual i col·lectiu. Més de 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal anual amb l’estat, sumats a les potencialitats que emergirien dels catalans en tots i cadascun dels sectors productius, i afegits a la fi de les limitacions imposades pels poders centrals de l’estat en aspectes com la compra d’energia a l’exterior, o la utilització de l’Aeroport del Prat sense les limitacions imposades per AENA i el Ministeri de Foment, ens situarien dins de les deu primeres economies europees.

Totes aquestes energies i potencialitats del país poden donar els seus fruïts a mig termini, prèvia negociació amb les institucions de l’estat, sempre que es compleixin dues premisses: que no es trenqui la unitat d’acció del catalanisme polític i social, i que el lideratge institucional del President Artur Mas es mantingui ferm en uns moments decisius per a la història del nostre país. Mai en tres-cents anys hem estat tant a prop de recuperar els nostres drets i les nostres llibertats. I ara no podem sacrificar el somni. Els nostres fills no ens ho perdonarien.


6 comentaris

Fem-ho bé

via

A pocs dies perquè es faci públic, per part del President Artur Mas, l’enunciat de la pregunta i la data de la consulta que ha de fer possible l’exercici del Dret a Decidir, des d’Esquerra Republicana ens arriben males notícies.

Oriol Amorós, portaveu dels republicans i candidat a encapçalar la llista municipal de Barcelona d’ERC el maig de 2015, ens acaba d’obsequiar amb unes declaracions que podrien representar una càrrega de profunditat contra el mateix procés. No recolzar els Pressupostos de la Generalitat per al 2014, si no s’accepta el text de la pregunta de la consulta que proposaria ERC pot ser interpretat de dues maneres. O com una amenaça en tota regla, o com una manera de situar-se en el centre del mapa mediàtic en uns moments decisius per al futur polític del nostre país.

En qualsevol cas, som molts els que, conscients de les majories parlamentàries existents i de les estratègies dels poders centrals de l’estat per fer avortar el procés, creiem que ara més que mai hem de saber contenir les ànsies declaratives i els cops d’efecte. Sense renunciar a res d’allò que és essencial, necessitem una àmplia majoria per tirar endavant la consulta, fent les coses bé.

Mai Catalunya ha tingut un President que hagi assumit la responsabilitat política de liderar una convocatòria que ha de dur Catalunya a la llibertat. Ell mateix ha declarat que està patint un assetjament descarnat del govern espanyol i de les elits estatals. Per això, i per moltes altres raons, cal que tothom, Esquerra Republicana inclosa, ens conjurem per no caure ni en els paranys dels nostres adversaris ni en els errors estratègics o de tempos que massa sovint hem comès com a poble en el darrer segle.

Esquerra Republicana no pot, sabent el compromís total del President Mas amb la independència de Catalunya, fer caure el Govern de la Generalitat. Seria un pèssim negoci per al país, per a ells a mig termini, i l’enterrament definitiu del procés per molts anys. Si ERC, durant el Tripartit d’infausta memòria, mai va posar contra les cordes el President José Montilla i els companys de viatge de Pere Navarro, ara, a les portes d’una consulta històrica, ha d’actuar amb responsabilitat i alçada de mires.

Fem el camí, fem-lo junts, fem bé les coses i donem confiança al President Mas, l’autèntica -i pot ser única- garantia per tirar endavant el procés, des de la solvència i el rigor que el caracteritza. El moment actual ens exigeix generositat, intel·ligència i mesura.

Font de la fotografia: La Vanguardia


Deixa un comentari

Catalunya avança, l’estat espanyol recula

bloc_2

El procés cap a la plena sobirania, basat en l’exercici del Dret a Decidir, avança pas a pas, gràcies a l’aposta decidida de milers de catalans i centenars d’entitats de casa nostra. Ara són el Govern i les institucions els que han de reblar el clau, en forma de pregunta i de data per a la Consulta. Mentrestant, els govern de l’estat i els centres de poder estatals reiteren la seva negativa a acceptar el clam del 80% dels catalans. Obertura versus bloqueig. Democràcia versus repressió. Llibertat versus Dependència. Progrés versus ofec econòmic. No hi ha doncs, pel que sembla, marge per l’acord. Arribat a aquest extrem, cal continuar avançant des de la pròpia legalitat. Legalitat catalana versus legalitat constitucional espanyola.

Mentrestant, Catalunya no para de donar passos endavant, en l’àmbit institucional, polític, econòmic, social o esportiu. El Govern de la Generalitat tanca acords estratègics amb països com Israel. Barcelona atrau més inversions internacionals que mai i es projecta mundialment com una de les deu ciutats més atractives per ser visitades i per fer-hi negocis, alhora que afronta nombrosos projectes urbanístics i socials que alliberaran centenars de milions d’euros en inversions.  Els pilots de motos catalans es proclamen campions del món en les tres categories. L’Aeroport, el Port i la Fira de Barcelona impulsen la nostra economia cap a la recuperació. Els nostres cuiners assoleixen els màxims reconeixements internacionals. I la nostra indústria agroalimentària s’internacionalitza intensament.

Davant d’aquest estat de coses Espanya agonitza i es tanca en sí mateixa. El PP i el PSOE pugnen per una espanyolitat rància i joseantoniana, a la defensiva del projecte més engrescador que es mou a Europa avui per avui: el de la independència de Catalunya. A Catalunya s’albira un 2014 ple d’esperança i d’il·lusió. Espanya avança cap a la seva castellanització definitiva. Fin de la cita.


Deixa un comentari

Barcelona i el Dret a Decidir

urna

El darrer Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona d’aquest curs polític, celebrat el dimecres 24 de juliol va aprovar l’adhesió de la capital de Catalunya al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, amb els vots a favor de CiU, ICV i UpB, i amb els vots en contra del PSC i del PP.

De nou Barcelona es posa al capdavant i al costat d’una reclamació popular que sorgeix de la gent del nostre país. Una gent que empeny amb força i determinació el somni de la llibertat. Un somni que necessita d’un instrument per fer-se realitat: la Consulta pel Dret a Decidir. Estem davant d’un dret bàsic i fonamental que, molt probablement, els poders centrals de l’estat no permetran que es pugui dur a terme, tal com s’espera d’un estat al·lèrgic a qualsevol expressió de radicalitat Democràtica.

Barcelona exerceix, amb el Govern de l’Alcalde Trias, com a capital d’una nació que ha començat a caminar cap a l’estat propi; al costat del Govern de la Generalitat i del President Artur Mas. Un President que acaba de fer arribar una carta al President Rajoy demanant l’inici de les converses per poder portar a terme la Consulta.

Però la votació al Plenari de l’Ajuntament de Barcelona va tenir una lectura interna, en clau barcelonina, que no és menor. El líder del PSC, Jordi Martí Grau, va absentar-se del Plenari per no haver de votar contra de l’adhesió de Barcelona al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. De nou es va evidenciar un grup municipal sense líder i un cap de colla sense partit. El PSC, de nou arrenglerat amb l’espanyolisme i d’esquenes a la majoria pel Dret a Decidir. I per reblar el clau, Jordi Martí Grau tuitejava pocs instants després, que acabaria convencent el seu partit de la bondat del Dret a Decidir, en lloc de dimitir, com hauria d’haver fet per dignitat.

El país va cremant etapes, i els partits polítics també. Uns liderant els nous temps i fent costat al poble, i altres, senzillament defensant l’oligarquia política espanyola, contrària a qualsevol revisió de l’statu quo actual. Aviat celebrarem una Diada nacional que marcarà un abans i un després en la llarga reivindicació del catalanisme polític. Una Diada, la de la cadena humana, que serà l’avantsala d’una Diada, la del 2014, que commemorarà els tres cents anys de la derrota catalana davant de les tropes borbòniques, una nissaga reial en hores baixes i que no tornarà a guanyar cap més batalla, ni militar ni política.


Deixa un comentari

El PSC de Barcelona, camí de la insolvència

jordi_font

El 27 de maig el líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí Grau, publicava al seu bloc un article titulat “Una ciutat que busca alcalde”. I començava el seu article amb un clàssic molt poc convincent, afirmant que “la sensació és que s’han frustrat les expectatives de canvi i que l’alcalde no ha aconseguit consolidar la seva posició i el seu lideratge al capdavant de la ciutat”. I això ho diu la persona que no va ser capaç de ser acompanyat per cap dels seus regidors en la votació que va tenir lloc al Plenari municipal mesos enrere per donar suport a la Declaració pel Dret a Decidir que va ser àmpliament aprovada al Parlament de Catalunya. La seva inútil abstenció va contrastar, dramàticament, amb el vot contrari de tots els seus companys de files. Jordi Martí Grau va quedar en evidència; sense lideratge i abandonat pels seus.

Martí Grau critica l’alcalde Trias qualificant-lo “d’alcalde absent, que regna però no governa”. Sens dubte, una frase impròpia dels think thanks tronats del carrer Nicaragua, quan és evident que l’alcalde Trias no solament governa i és capaç d’arribar a acords amb la majoria de forces polítiques del consistori, sinó que a més porta a terme una activitat política frenètica, mantenint ferm el rumb de la nau de la capital de Catalunya, nord enllà, i garantint la cohesió social, el creixement de l’activitat econòmica i situant Barcelona en els rànquings internacionals de les ciutats top ten per viure-hi, visitar i fer-hi inversions.

I encara més recentment, el 29 de maig, en el marc d’una conferència per valorar l’equador del mandat municipal, Martí Grau amenaça de portar la Generalitat davant dels tribunals (espanyols) pels deutes contrets amb l’Ajuntament, fent bandera, una vegada més, de la insolvència dels seus arguments polítics. Es de domini públic que van ser els governs tripartits dels seus companys de files els que van portar les finances de la Generalitat als peus dels cavalls, aconseguint un dramàtic rècord: deutes per valor de 70.000 milions d’euros que nosaltres, els nostres fills i els nostres néts haurem de retornar fins l’ant 2108. Una amenaça que si es portés a terme, podria arribar a provocar, de retruc, que el senador Montilla i l’ex conseller Castells haguessin de comparèixer davant dels tribunals per donar comptes de la seva nefasta gestió al capdavant del Govern català durant el quadrienni negre 2008-2011.

Una conferència que es justificava per reblar una triple profecia: guanyar les primàries del PSC barceloní, guanyar les eleccions del maig de 2015, i governar la ciutat al capdavant d’una coalició d’esquerres, emulant els tripartits de la Generalitat, de trist record. Un escenari que es podria veure frustrat si, com sembla, ni tan sols passarà el tall de les primàries del PSC barceloní. Unes urgències que donen sentit a les paraules del portaveu del grup municipal del PSC de Barcelona, Gabriel Colomé, durant la darrera Comissió Plenària de Presidència i Règim Interior de l’Ajuntament de Barcelona: necessitem noves incorporacions al partit perquè ens estem quedant sense militants, i a aquest pas no podrem fer ni  les primàries. (sic).

La ciutat, per sort, té un alcalde ben valorat pel conjunt dels barcelonins que continuarà liderant Barcelona, que tornarà a ser el candidat de CiU el 2015 i que vol completar la feina iniciada, amb el seu equip, amb un segon mandat durant el qual poder consolidar les millores que la ciutat reivindica, exercint la capitalitat d’un país, Catalunya, que ha iniciat la seva transició nacional cap a l’estat propi.