#Consulta9N

Finalment, i després d’un llarg procés polític que comença el 2010 amb l’escapçament de l’Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional, el President Mas ha signat el Decret que convoca els catalans a votar  la Consulta del 9 de novembre. Una decisió històrica i transcendental que ha estat, ràpidament, objecte de recurs al Tribunal Constitucional i que, de forma cautelar i a instàncies del govern del Partit Popular, ha quedat suspesa.

 Tot i així, estem davant d’un gest polític valent i sense precedents a la història política moderna del nostre país. Un President i un Govern, el de la Generalitat, que es posen al capdavant d’una reivindicació imbatible del poble català: volem votar per decidir el nostre futur polític.

 Mai com ara, els conceptes democràcia, consulta, votació, legitimitat i “un President al costat del seu poble”, havien tingut tanta virtualitat des de la recuperació de la Generalitat de Catalunya el 1977, amb el retorn del President Tarradellas. El coratge del President Mas s’ha fet palès amb tota la contundència, tenint en compte que els poders centrals de l’Estat estan disposats a utilitzar tota la força del seu estat de dret contra ell, el nostre Govern i les legítimes aspiracions dels catalans.

 Els obstacles, els paranys i les agressions que ens venen des del que es coneix com les clavegueres governamentals situats a 600 quilòmetres van dirigits a desprestigiar el catalanisme polític, a destruir Convergència Democràtica i a neutralitzar el President Mas, cap visible i reconegut del moviment cívic i polític més potent dels que hem viscut a Catalunya des de la caiguda de Barcelona el 1714.

 La voluntat expressada pel 80% dels catalans de votar el 9N no pot ser ni bloquejada ni sabotejada. En ple segle XXI, en el marc de la Unió Europea, i des de la reivindicació cívica, pacífica i democràtica, és impensable que als catalans se’ns silenciï tenint en compte a més,que més de 850 ajuntaments catalans han donat suport a la Consulta del 9-N.

 Estem davant d’un tsunami imparable. Un tsunami que beu de la derrota del 1714. Un tsunami que s’inspira en la renaixença i en el Memorial de Greuges. Un tsunami que entronca amb la Mancomunitat. Un tsunami que es reforça amb l’Estatut de Núria i amb la Generalitat republicana. Un tsunami que no oblida ni la derrota del 1939 ni la llarga nit del franquisme i la seva cruel dictadura. Un tsunami que redobla la seva força amb la recuperació de l’autogovern el 1980,i un tsunami que es fa invencible a partir de la humiliació del govern del PP i del TC, tirant per terra un Estatut d’Autonomia refrendat pel poble i fins i tot sancionat pel rei.

 Ara és l’Hora. És l’hora de votar. I també és l’hora de guanyar després de tres-cents anys de derrotes. Ens cal lideratge polític; i tenim el del President Mas. Ens cal unitat dels partits favorables a la celebració de la Consulta. I ens cal el suport de la majoria del poble català. No podem fallar. Pel futur dels nostres fills i per fer justícia als milers de catalans que van patir i morir per aquesta noble causa.

2014: Consulta i progrés

L’any 2014 ha començat amb una contundent asseveració del President Mas: hi haurà consulta, i serà per la via legal. Tal com ell mateix ha dit, hi ha altres coses en joc; però no la consulta. Aquest compromís, reiterat públicament pel President Mas durant la primera roda de premsa del Govern català d’enguany, situa la Presidència de la Generalitat al més alt nivell de sublimació política al que s’hagi pogut arribar en les darrers dècades d’autogovern. Ben poca gent dubta, hores d’ara, de la lleialtat del President i el seu Govern amb els destins del país i amb la paraula donada de celebració d’una consulta al poble català per conèixer la seva posició sobre una possible independència respecte de l’estat espanyol.

No obstant aquest estat de coses, no podem deixar de pensar ni un minut amb l’impacte de la crisi sobre una bona part de la població. L’atur continua sent la primera amenaça per a la cohesió social a casa nostra. Molta gent encara es pregunta què poden fer els poders públics catalans i de l’estat per crear més oportunitats per al progrés i el benestar de la gent, mentre lliurem la batalla -incruenta- per la nostra llibertat. La veritat és que amb la minsa recuperació de l’economia privada no n’hi ha prou per reforçar l’equitat, la justícia social i la millora dels serveis públics. I les administracions catalanes, amb comptades excepcions com és el cas de l’Ajuntament de Barcelona, poc podran fer per millorar la qualitat de vida de la gent, si no es donen un conjunt de canvis profunds en el finançament i la fiscalitat del país d’una banda, i en el sistema de valors, per l’altra.

Aquests canvis només poden venir d’un nou statu quo. Un nou marc institucional i de relacions socials que sorgeixi d’un nou estat. Un estat català alliberat d’una dependència sense present ni futur d’un estat centralitzat que ens sotmet culturalment, lingüísticament, políticament i fiscalment. La independència doncs, al servei del benestar i el progrés individual i col·lectiu. Més de 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal anual amb l’estat, sumats a les potencialitats que emergirien dels catalans en tots i cadascun dels sectors productius, i afegits a la fi de les limitacions imposades pels poders centrals de l’estat en aspectes com la compra d’energia a l’exterior, o la utilització de l’Aeroport del Prat sense les limitacions imposades per AENA i el Ministeri de Foment, ens situarien dins de les deu primeres economies europees.

Totes aquestes energies i potencialitats del país poden donar els seus fruïts a mig termini, prèvia negociació amb les institucions de l’estat, sempre que es compleixin dues premisses: que no es trenqui la unitat d’acció del catalanisme polític i social, i que el lideratge institucional del President Artur Mas es mantingui ferm en uns moments decisius per a la història del nostre país. Mai en tres-cents anys hem estat tant a prop de recuperar els nostres drets i les nostres llibertats. I ara no podem sacrificar el somni. Els nostres fills no ens ho perdonarien.

Fem-ho bé

A pocs dies perquè es faci públic, per part del President Artur Mas, l’enunciat de la pregunta i la data de la consulta que ha de fer possible l’exercici del Dret a Decidir, des d’Esquerra Republicana ens arriben males notícies.

Oriol Amorós, portaveu dels republicans i candidat a encapçalar la llista municipal de Barcelona d’ERC el maig de 2015, ens acaba d’obsequiar amb unes declaracions que podrien representar una càrrega de profunditat contra el mateix procés. No recolzar els Pressupostos de la Generalitat per al 2014, si no s’accepta el text de la pregunta de la consulta que proposaria ERC pot ser interpretat de dues maneres. O com una amenaça en tota regla, o com una manera de situar-se en el centre del mapa mediàtic en uns moments decisius per al futur polític del nostre país.

En qualsevol cas, som molts els que, conscients de les majories parlamentàries existents i de les estratègies dels poders centrals de l’estat per fer avortar el procés, creiem que ara més que mai hem de saber contenir les ànsies declaratives i els cops d’efecte. Sense renunciar a res d’allò que és essencial, necessitem una àmplia majoria per tirar endavant la consulta, fent les coses bé.

Mai Catalunya ha tingut un President que hagi assumit la responsabilitat política de liderar una convocatòria que ha de dur Catalunya a la llibertat. Ell mateix ha declarat que està patint un assetjament descarnat del govern espanyol i de les elits estatals. Per això, i per moltes altres raons, cal que tothom, Esquerra Republicana inclosa, ens conjurem per no caure ni en els paranys dels nostres adversaris ni en els errors estratègics o de tempos que massa sovint hem comès com a poble en el darrer segle.

Esquerra Republicana no pot, sabent el compromís total del President Mas amb la independència de Catalunya, fer caure el Govern de la Generalitat. Seria un pèssim negoci per al país, per a ells a mig termini, i l’enterrament definitiu del procés per molts anys. Si ERC, durant el Tripartit d’infausta memòria, mai va posar contra les cordes el President José Montilla i els companys de viatge de Pere Navarro, ara, a les portes d’una consulta històrica, ha d’actuar amb responsabilitat i alçada de mires.

Fem el camí, fem-lo junts, fem bé les coses i donem confiança al President Mas, l’autèntica -i pot ser única- garantia per tirar endavant el procés, des de la solvència i el rigor que el caracteritza. El moment actual ens exigeix generositat, intel·ligència i mesura.

Font de la fotografia: La Vanguardia