El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

CRÒNICA DE PERPINYÀ

Des que el Consell per la República va confirmar la convocatòria de l’acte que es va celebrar dissabte 29 de febrer a Perpinyà, per a milers de persones va començar un compte enrere, carregat d’emoció i d’expectatives. En primer lloc perquè era la primera vegada que el President Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí trepitjaven terra catalana, des de l’inici del seu exili. En segon lloc perquè després que gaire bé noranta mil persones s’hagin adherit al Consell per la República, calia un acte públic massiu per posar aquesta institució al centre del debat polític català, estatal i europeu. I en tercer lloc perquè s’ha posat en marxa la Mesa de Diàleg –que no de negociació- entre els governs català i espanyol, que hauria de poder abordar qüestions claus com ara la fi de la repressió, l’amnistia per als presos polítics, i el dret a l’autodeterminació, aspectes sobre els quals el Consell per a la República s’ha posicionat clarament.

Alguns vam tenir la sort de pujar cap a Perpinyà el mateix divendres 28. Acabat el Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona, a les quatre de la tarda, vam poder fer via cap a la Catalunya Nord. I abans de creuar la frontera, en mig del control de la policia espanyola, vaig tenir la primera emoció: una trucada de l’amic i conseller Quim Forn per desitjar-nos que la jornada del dissabte fos un èxit. I així va ser. Una jornada que, malgrat els intents dels sectors unionistes a Catalunya, els espais polítics estatals favorables a l’statu quo, i dels cercles polítics del nou autonomisme que han regalat el govern estatal a Pedro Sánchez a canvi de res, va ser un èxit rotund de participació i d’impacte polític i mediàtic a nivell europeu. Entre 150.000 i 200.000 persones procedents del Principat, de la Catalunya Nord, del País Valencià, de les Illes Balears i d’altres indrets de França vam desbordar totes les previsions.

El sopar de divendres, amb els responsables polítics, militants i simpatitzants d’Unitat Catalana, de la mà de l’amic Jaume Alonso Cuevillas i altres catalans del sud, va ser una oportunitat d’or per copsar la realitat del catalanisme polític, cultural i associatiu a la Catalunya Nord, amb personalitats destacades com Jaume Roure, Jaume Pol i Clotilde Ripoull. Les eleccions municipals a la República francesa o la trajectòria de l’ex primer ministre francès Manuel Valls i el seu futur són alguns dels temes que abordem. Però si hi ha una qüestió que hem d’agrair, una vegada més, als amics de la Catalunya Nord, és la seva decisiva contribució a l’èxit del Referèndum del Primer d’octubre, gràcies a l’operació “urnes i paperetes”.

Dissabte, El Castellet es convertí en el punt de trobada de centenars de participants a la concentració, per dirigir-nos al Parc de les Exposicions de Perpinyà. Començava a intuir-se la magnitud de la trobada. Desenes d’autocars anaven arribant a la ciutat i els accessos a l’espai on va tenir lloc l’acte del Consell per la República començava a omplir-se. Color, festa, il·lusió col·lectiva i reivindicació insubornable comencen a donar forma a la convocatòria. Poques vegades havíem assistit a un esdeveniment com aquest. Pot ser mai. La llibertat és el que ens uneix. L’espai, amb un aforament per a 110.000 persones queda saturat abans de l’inici de l’acte. A partir de les nou, l’espai del Parc de les Exposicions comença a omplir-se. Des de dins estant, podem veure com riuades de gent travessen el pont de darrera de l’escenari de l’acte, i van accedint al recinte. Són hores d’espera, amenitzada per vídeos d’Hèctor Suñol que es projecten a la pantalla gegant i de música de tots els d’estils, que ens ajuden a suportar l’espera. Des de l’organització s’encarrega a Lluís Llach d’informar-nos que els controls policials espanyols a la frontera estan provocant llargues cues i es comença a intuir que molts autocars no podran entrar a Perpinyà. L’acte, que havia de començar a les dotze, finalment comença a la una, per tal de permetre a molta gent que arriba amb retard, poder accedir al recinte i seguir-lo en directe. Els missatges que ens arriben dels presos polítics, exiliats i represaliats en format de vídeo són d’una intensitat emocional difícil de descriure. Són missatges de polítics i activistes de primer nivell que parlen de resistència, de voluntat de ser, de drets, de valors i de democràcia. I d’unitat d’acció. I ens demanen que ni renunciem a la lluita per la llibertat ni ens donem per vençuts, malgrat les dificultats i els obstacles. Les intervencions de la consellera Clara Ponsatí i del conseller Toni Comín ens recorden que les resolucions dels tribunals europeus són demolidores, fins avui, per a la justícia espanyola i pel conjunt de les institucions de l’estat; i que la taula de diàleg, en paraules textuals de Clara Ponsatí, “és una enganyifa que només servirà per fer guanyar temps a Pedro Sánchez”. Són intervencions curtes, però contundents, que donen pas al moment estel·lar més esperat per les 150.000 ànimes que ens trobem al recinte del Parc de les Exposicions de Perpinyà: l’entrada a l’escenari d’un autèntic líder polític i moral de l’independentisme català: el President Carles Puigdemont.

Imatge

El President Puigdemont, entre aplaudiments i crits de “president, president”, amb desenes de càmeres de televisió retransmetent la seva intervenció i centenars de mòbils gravant les seves paraules, comença la seva intervenció com ho fa sempre: agraint a tothom la feina feta, la presència dels assistents, l’esforç de milers de persones que no han pogut arribar ni tant sols a creuar la frontera i el compromís de tantes i tantes persones, entitats i col·lectius que han fet possible el camí recorregut des del Primer d’octubre. El mot d’ordre és “preparem-nos”. No caldrà esperar a temps millors. Hem de tornar a treballar de valent, des de la màxima unitat, per avançar cap a un nou escenari polític que ha de permetre l’exercici del dret a l’autodeterminació. El Consell per la República pot ser l’instrument per fer-ho possible, complementant la iniciativa institucional del Govern de la Generalitat. Un Consell que es desplega pel territori per poder ser més operatiu, com a sinònim de l’apoderament de la societat civil, i com a “Pla B”, en previsió que la Mesa de diàleg entre els governs català i espanyol embarranqui definitivament per la negativa de l’estat a acceptar entrar en una autèntica negociació política.

No ha calgut esperar gaire per comprovar les reaccions als discursos, i especialment al del President Puigdemont. La caverna mediàtica menystenint la mobilització de gaire bé 200.000 persones, i polítics com Gabriel Rufián, el de la impressora a la tribuna d’oradors del Congrés dels diputats i el de les 155 monedes de plata, acusant el President d’omplir Perpinyà i de ser incapaç d’omplir Cornellà de Llobregat. S’acosten les eleccions al Parlament de Catalunya i la “síndrome del 21-D” s’està apoderant d’aquells que guanyen a les enquestes i perden les eleccions.

En qualsevol cas, l’acte del Consell per la República i del President Puigdemont a Perpinyà haurà estat una fita de primer nivell que sens dubte marcarà una inflexió en la política catalana. Hem estat més de dos anys sent víctimes d’una agenda repressiva que ens ha estabornit; i ara cal encetar una nova etapa on la iniciativa política correspongui al sobiranisme, que ha de continuar configurant majories parlamentàries i de govern a Catalunya, enfortint les seves posicions, en paral·lel a nous pronunciaments judicials favorables de les diferents jurisdiccions europees i a l’espera d’un més que previsible fiasco a la Mesa de diàleg a la que tantes esperances, aparentment, ha dipositat la direcció d’ERC.

Jordi Martí Galbis. Regidor de JuntsXCat Barcelona

 


Deixa un comentari

L’hora decisiva

El moment polític que estem vivint a Catalunya és el més transcendent des de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero, el 23-F de 1981, amb el qual es pretenia liquidar la jove democràcia espanyola i un incipient estat de les autonomies. Trenta-sis anys després, Catalunya està a punt de culminar un procés polític històric, com a resposta a les reiterades negatives dels poders de l’estat, durant anys, de canalitzar adequadament les legítimes demandes majoritàries de reconeixement dels nostres drets com a poble. I des de fa unes setmanes, com a resposta a la violència policial, política, judicial i econòmica exercida sobre la gent per, simplement, voler votar.

El referèndum per l’autodeterminació de l’1 d’octubre culmina el full de ruta del Govern de la Generalitat, que neix d’un mandat popular i un acord parlamentari amb el que es pretén combatre la humiliació permanent per part de les institucions de l’estat, el buidatge competencial de l’Estatut d’Autonomia i la laminació de la capacitat legislativa del Parlament de Catalunya. Sense oblidar la voluntat de poder bastir un nou estat amb eines suficients per poder garantir més benestar i oportunitats per la nostra gent. L’organització del referèndum ha estat el producte de la tenacitat i l’audàcia del Govern de la Generalitat i del compromís i la mobilització de milers de catalans i d’entitats com l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI. Un èxit sense precedents pel que vam haver de pagar un preu molt alt, en forma de repressió, més de 900 ferits i sang d’innocents que solament volien votar. Segurament no trobarem cap antecedent al nostre entorn d’una iniciativa democràtica com la del referèndum de l’1-O que va reeixir, superant adversitats, amenaces, agressions i persecucions polítiques i judicials de l’estat.

Tenim un president i un Govern que compleixen els seus compromisos. Un govern valent. Un govern que ha entomat el missatge i l’encàrrec d’una majoria del poble català que s’ha alçat amb dignitat contra el que va suposar la destralada que va rebre el nou Estatut de 2006 per part del TC i les successives reculades en tots els ordres; l’econòmic, el cultural, el lingüístic, el de la projecció internacional, etc.

El president Puigdemont va comparèixer davant el Parlament en una jornada històrica el passat 10 d’octubre. I va fer allò que calia dir i fer, en les circumstàncies que ens trobem, malgrat l’impacte que va tenir en una bona part de l’opinió pública la suspensió dels efectes de la declaració d’independència. Calia donar una oportunitat al diàleg i a la negociació, sense renunciar a executar el mandat emanat de les urnes l’1-O, amb el 90% dels vots emesos. I alhora, el moviment de la suspensió dels efectes de la declaració d’independència actuava com la prova del cotó davant del capteniment del govern del PP, que després de quedar descol·locat en primera instància, va tardar poques hores a abraonar-se amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El requeriment que el govern del PP va fer al president Puigdemont el mateix dia 11, és una prova palpable de l’astúcia i de la bona estratègia seguides pel govern català. Però les pressions polítiques al món empresarial català han acabat aconseguint els resultats desitjats, amb el trasllat de la seu social de nombroses companyies; moviments que quedaran gravats a la retina de molts catalans.

Però el que semblava impossible, es va produir el dilluns 16, amb la detenció i empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i les mesures cautelars aplicades al major Trapero i a la Intendent Laplana. Sens dubte, aquestes decisions de l’Audiència Nacional ens transporten a l’antic Tribunal de Orden Público franquista i semblen preses per avortar qualsevol diàleg i mediació. Una autèntica vergonya que situa l’Estat espanyol a la cua dels països democràtics del món, i paradoxalment es produïa el mateix dia que Espanya entrava a formar part de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.

La reacció del poble de Catalunya no es va fer esperar. El dimarts 17, milers de persones es varen concentrar davant d’ajuntaments i empreses, i a la tarda dues-centes mil més ens vam concentrar a la Diagonal, exigint la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, en una demostració de capacitat de mobilització i d’unitat civil, plenes d’emoció. Després va arribar l’aprovació, el dissabte 21, durant el Consell de ministres, de l’aplicació de l’article 155. Ara el Senat, amb majoria absoluta del PP, haurà de ratificar l’agressió al nostre autogovern, a les nostres institucions i a la nostra gent.

Davant d’aquest estat de coses el Parlament de Catalunya haurà d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència. No hi ha més recorregut. I a partir d’aquí, el poble de Catalunya, de la mà dels representants de les nostres institucions, haurà de fer front a un escenari que si bé està farcit d’incògnites i incerteses, ens ha de portar a la llibertat anhelada per moltes generacions. Amb determinació, civisme, dignitat i audàcia; i amb voluntat de diàleg fins a l’últim segon.

Jordi Martí Galbis. Regidor PDeCAT Barcelona


Deixa un comentari

Procés i lideratge

Imatge

El procés cap a la llibertat nacional que hem iniciat, i que hem convingut que serà irreversible, està farcit d’obstacles i paranys, que fa mesos que patim. Els poders centrals de l’estat utilitzen tots els ressorts al seu abast, inclosa la guerra bruta, per avortar la consulta del 9-N i el procés cap a la independència. Algunes elits empresarials i financeres de casa nostra s’han arrenglerat amb el botiflerisme més descarnat. Les institucions de la Unió Europea malden per preservar l’status quo comunitari. I alguns partits polítics de casa nostra actuen com a quintacolumnistes per dinamitar des de dins un moviment basat en la democràcia i en les majories.

 

Les envestides més fortes però, són les que ens arriben des dels entorns governamentals i institucionals de l’estat. I principalment són dues les eines que utilitzen per avortar el procés: l’ofec econòmic de la Generalitat i l’assetjament polític cap al principal partit polític català i el seu President. Creuen, i està per veure, que si neutralitzen CDC i el President Mas, les possibilitat d’èxit de les aspiracions de llibertat del poble català, es reduiran fins a la liquidació del projecte autodeterminista. La principal potència d’aquest moviment són, principalment, els dos milions de catalans que vam sortir als carrers durant les manifestacions de l’11 de setembre. I això és incontestable. Però també ho és que, sense un lideratge polític solvent, rigorós i potent, les possibilitats d’èxit del procés són escasses o nul·les.

 

Ens cal doncs, unitat civil i política, una nova demostració de força per la Diada d’enguany, i una clara victòria en la Consulta del 9-N. Però sobre tot, ens cal blindar el President Mas, el Govern de la Generalitat i la majoria parlamentària en favor del Dret a Decidir. I tenir una clara determinació sobre el camí a seguir quan el govern de l’estat o el Tribunal Constitucional declarin la il·legalitat de la Consulta i de qualsevol acte polític o administratiu que ens pugui dotar d’eines que facin possible l’exercici del dret a l’autodeterminació.

 

Cal doncs, per sobre d’adscripcions polítiques i ideològiques, salvar el soldat Mas, manllevant el títol d’un èpic i conegut film. No podem permetre’ns el luxe de fracassar i de perdre una altra generació. Caminaríem cap a la regionalització i la banalització del fet nacional català, potser per sempre més. Aprofitem l’efemèride dels tres-cents anys dels fets del 1714 i alcem-nos amb la victòria, de la mà del millor lideratge que podem tenir el 2014: el del President Mas, una persona honesta que ha posat tot el seu capital polític i personal al servei de la llibertat de Catalunya i el progrés dels set milions i mig de catalans.

 

Font de la fotografia: President.cat


Deixa un comentari

Bon Nadal, Barcelona!

Districte de Sants-Montjuïc il·luminat

Barcelonins, veïns de Sants-Montjuïc, amics i amigues,

Les lluminàries als carrers ens indiquen que el Nadal ja és aquí. Barcelona sencera, barri per barri, s’omple d’activitats de tota mena i aptes per a totes les edats, infants, adolescents i sí, fins i tot adults, que ens recordaran que estem en una època especial. I com cada any amb l’arribada de l’advent, alhora, una estrella al cel torna a marcar-nos un missatge important: Rés és impossible.

La història, aquests dies, s’entossudeix a recordar-nos-ho. Com bé sabeu, ens ha deixat una de les persones més importants del segle XX en la lluita pels drets civils i les llibertats dels pobles: Nelson Mandela. Mandela, com Ghandi ho feu abans que ell, va perseguir un somni, pur, just, digne, que situés la pau i la convivència com a pedra angular del projecte de vida de cada sud-africà. I no va desistir. No va desistir, malgrat restar 27 anys empresonat. I és aquest somni pel que va viure i que finalment va poder viure, el que ha permès a Sud-Àfrica tirar endavant. És alhora aquesta idea personificada en el sacrifici i el patiment d’un home, palpable, contemporani, el que farà que el poble sud-africà allunyi sense gaire problemes els fantasmes de l’Apartheid, encara presents.

Mantenir la fe en un camí traçat d’esperança, pacífic i en positiu és vital per assolir els canvis que anhelem. Aprofitem, doncs, el Nadal per renovar el compromís amb aquell somni just, digne i constructiu que ens permetrà avançar individual i/o col·lectivament. Aprofitem el Nadal per a fer balanç d’allò fet i allò que tenim per fer.

En definitiva, aprofitem el Nadal per viure amb les persones que fan que aquest camí tingui sentit; per viure de nou la il·lusió dels petits moments; Per viure, lliures.

Des d’aquí us envio el meu desig: feina i salut per a tots vosaltres.

Molt Bon Nadal!


Deixa un comentari

Catalunya avança, l’estat espanyol recula

bloc_2

El procés cap a la plena sobirania, basat en l’exercici del Dret a Decidir, avança pas a pas, gràcies a l’aposta decidida de milers de catalans i centenars d’entitats de casa nostra. Ara són el Govern i les institucions els que han de reblar el clau, en forma de pregunta i de data per a la Consulta. Mentrestant, els govern de l’estat i els centres de poder estatals reiteren la seva negativa a acceptar el clam del 80% dels catalans. Obertura versus bloqueig. Democràcia versus repressió. Llibertat versus Dependència. Progrés versus ofec econòmic. No hi ha doncs, pel que sembla, marge per l’acord. Arribat a aquest extrem, cal continuar avançant des de la pròpia legalitat. Legalitat catalana versus legalitat constitucional espanyola.

Mentrestant, Catalunya no para de donar passos endavant, en l’àmbit institucional, polític, econòmic, social o esportiu. El Govern de la Generalitat tanca acords estratègics amb països com Israel. Barcelona atrau més inversions internacionals que mai i es projecta mundialment com una de les deu ciutats més atractives per ser visitades i per fer-hi negocis, alhora que afronta nombrosos projectes urbanístics i socials que alliberaran centenars de milions d’euros en inversions.  Els pilots de motos catalans es proclamen campions del món en les tres categories. L’Aeroport, el Port i la Fira de Barcelona impulsen la nostra economia cap a la recuperació. Els nostres cuiners assoleixen els màxims reconeixements internacionals. I la nostra indústria agroalimentària s’internacionalitza intensament.

Davant d’aquest estat de coses Espanya agonitza i es tanca en sí mateixa. El PP i el PSOE pugnen per una espanyolitat rància i joseantoniana, a la defensiva del projecte més engrescador que es mou a Europa avui per avui: el de la independència de Catalunya. A Catalunya s’albira un 2014 ple d’esperança i d’il·lusió. Espanya avança cap a la seva castellanització definitiva. Fin de la cita.


Deixa un comentari

La prova del nou

Montoro1

La prova del nou que hauria de confirmar la sinceritat de l’oferta del ministre Montoro de “normalizar las relaciones con la Generalitat” hauria de passar per, primer de tot, pagar els deutes contrets amb Catalunya. Que ens paguin els 8.000 milions que ens deuen, reconeguts per l’Estat, i que executin les inversions pressupostades. Després que normalitzin el que vulguin.

 

Font de la fotografia: www.lamoncloa.es


Deixa un comentari

La regeneració democràtica i l’estat espanyol

El president Mas, la presidenta del Parlament i la resta dels as

“Catalunya està prop del col·lapse econòmic i polític i el responsable principal és el hòlding dels poders centrals de l’estat, que ha llençat sobre Catalunya i el seu autogovern la major de les ofensives de destrucció massiva que estan a l’abast d’un estat modern, guerra bruta inclosa”.

Catalunya està vivint, segurament, els moments més convulsos i difícils pels que ha travessat des de la reinstauració de la democràcia formal a l’estat espanyol. Els nivells d’assetjament polític, econòmic, judicial, policial, mediàtic i cultural han arribat a uns extrems difícilment imaginables en un estat de dret, i en un estat membre de la Unió Europea. Catalunya està prop del col·lapse econòmic i polític i el responsable principal és el hòlding dels poders centrals de l’estat, que ha llençat sobre Catalunya i el seu autogovern la major de les ofensives de destrucció massiva que estan a l’abast d’un estat modern, guerra bruta inclosa.

El debat sobre la corrupció política s’ha instal·lat perillosament entre nosaltres i amenaça els fonaments del mateix sistema. L’exigència de la ciutadania és clara i contundent: cal exigir responsabilitats als que hagin pogut cometre il·legalitats i cal emprendre un conjunt de mesures de regeneració democràtica que contribueixin a recuperar la confiança en el sistema institucional que ens hem dotat. Es una exigència moral, especialment si tenim en compte els patiments de milers de famílies que pateixen les conseqüències de la crisi econòmica, l’atur i la pèrdua de drets socials. Es parla de possibles mesures de regeneració, la majoria de les quals estan a l’abast del Parlament de Catalunya, del Govern i dels agents socials. En aquest sentit són benvingudes les 51 mesures que fa poques hores ha proposat el mateix President de la Generalitat. Som molts però els que creiem que amb l’estricte aplicació de la legalitat vigent, n’hi hauria prou per depurar responsabilitats, tant dels polítics corruptes com dels empresaris corruptors, dels policies que actuen fora de la llei i de la resta de persones que eventualment puguin cometre il·lícits penals. La sensació d’impunitat és una de les pitjors sensacions que es poden tenir, i en aquest debat el món de la Justícia hi té molt a dir. Es processa i es condemna gent que comet un furt a un supermercat per a sobreviure i no es processa a delinqüents que han acceptat l’autoria de delictes que han provocat greu alarma social.

Però cap mesura d’aprofundiment democràtic ni cap modificació de les lleis penals tindran l’efecte desitjat mentre Catalunya formi part d’un estat que utilitza la guerra bruta com a estratègia per impedir la lliure determinació dels catalans. L’ofec econòmic del govern Rajoy pretén desprestigiar l’autogovern català i del catalanisme polític. L’ofensiva espanyolista del ministre Wert pretén l’assimilació cultural i la segregació escolar. La batalla contra les competències exclusives de la Generalitat busca reduir l’autogovern a una simple gestoria administrativa. La guerra bruta, amb armes com el CNI, la UDEF i empreses d’investigació amb vinculacions als aparells de seguretat de l’estat, és un altre mitjà que s’utilitza per neutralitzar polítics i persones relacionades amb les forces democràtiques que lideren el procés cap a la sobirania.

En definitiva; cal neteja i regeneració. Calen sentències condemnatòries en aquells casos en que es provi la culpabilitat; i també cal mantenir la presumpció d’innocència de les persones imputades, però res de tot això serà possible mentre els poders centrals de l’estat actuïn com ho estan fent, per avortar els anhels de llibertat dels catalans. Es imprescindible doncs, com va dir ahir el President Mas, no deixar-nos doblegar, caigui qui caigui. No podrem lluitar contra el poder polític, econòmic, mediàtic, judicial i policial de l’estat amb les seves mateixes armes. Només podrem guanyar la batalla de la llibertat amb l’esperit de la resistència dels nostres avantpassats de l’11 de setembre de 1.714 i amb la ferma determinació democràtica a través de les urnes.

 

Font de la fotografia: Gencat.cat


Deixa un comentari

Un nou Govern per a una nova etapa

???????????????????????????????????????

“Sense la clau de la caixa, estem destinats a la misèria i a l’esclat social. A partir del 7 de gener de 2013 caldrà demanar doncs, a sindicats, plataformes socials i ciutadanes, partits polítics -també els de l’oposició-, grups de pressió i de damnificats per les mesures d’austeritat que es puguin prendre, que es manifestin i es concentrin davant de la Delegació del Govern de l’estat a Catalunya. Es allà -al carrer Mallorca de Barcelona-, on caldrà dirigir les reclamacions, les queixes i la indignació”.

 

El nou Govern de la Generalitat de Catalunya ja és una realitat, després de la investidura i de la presa de possessió del President Artur Mas. La composició del nou Govern, més enllà del resultat dels equilibris polítics, territorials, de gènere, dels propis de la representativitat dels dos partits de la Federació de CiU i del suport extra muros d’Esquerra Republicana de Catalunya, respon a la necessitat d’afrontar amb garanties els reptes i les amenaces que tenim plantejats a curt i mig termini com a país i com a societat, en un context de greu crisi econòmica i social.

El President Artur Mas ha completat un govern de continuïtat, però amb incorporacions d’alt voltatge polític. Francesc (Quico) Homs, assumeix el Departament de Presidència, des d’on haurà de comandar l’impuls polític del nou govern des d’una estratègica posició de coordinació transversal, desplegant les bones arts demostrades aquests darrers dos anys des de la Secretaria general de Presidència i com a portaveu del Govern. Germà Gordó, un dels fundadors de la JNC, pes pesant de l’equip de confiança del President Mas i peça bàsica de l’engranatge de la Federació de Barcelona de CDC, contribueix a donar relleu polític a un Govern que haurà d’enfrontrar-se al pitjor dels escenaris polítics dels darrers trenta anys, tant portes endins com portes enfora. Santi Vila, fins ara alcalde de Figueres -eficaç, estimat i amb majoria absoluta al seu municipi- i representant destacat de l’ala socialdemòcrata de CDC, haurà d’entomar la bona feina portada a terme pel Conseller Lluís Recoder i el seu equip, en un context de restriccions en la inversió en infraestructures que amenaça amb paralitzar un  dels motors de la nostra economia productiva i un dels factors més importants de competitivitat del nostre país. I Neus Munté, al capdavant del Departament de Benestar i Família, destacada diputada en la darrera legislatura i amb una trajectòria social i sindical més que reconeguda, haurà de posar en valor l’esplèndida tasca portada a terme per l’estimat i valorat conseller Josep Lluís Cleries. La resta de consellers, mantinguin les carteres o canviïn de destí, com és el cas del conseller Felip Puig, han demostrat abastament que estan en condicions de continuar la tasca portada a terme durant el passat mandat. I tots ells, sota la batuta del millor President que pot donar un país i que més d’un estat de la Unió Europea voldria com a responsable dels seus destins.

El plàcet que ha obtingut el nou govern Mas per part d’ERC i la seva nova direcció política és rellevant, malgrat els dubtes que encara genera la formació d’Oriol Junqueras en bona part de la societat catalana, tot i els bons resultats electorals obtinguts per la formació republicana. Si el President Artur Mas i el seu Govern encara han de demostrar la seva eficàcia tant en termes polítics com en termes de la seva potencial fortalesa per millorar les condicions de vida d’una societat que corre el perill de fracturar-se, també és una evidència que el paper d’ERC, al Parlament i al carrer, està encara per demostrar. El doble objectiu de la legislatura que ara tot just comença, l’exercici del Dret a Decidir -a través d’una consulta democràtica- i el blindatge d’un estat del benestar amenaçat pel boicot de l’estat espanyol i per un expoli fiscal sense precedents a Europa, que executen implacablement els poders centrals de l’estat, conformen un full de ruta que requerirà de la màxima unitat civil i política.

El President Artur Mas ha demanat treball, diàleg i transperència als membres del seu govern. I així ha de ser. Però que ningú es cregui que dins de la gàbia paralitzant de la Constitució espanyola -tant si la gestiona el PP com si ho fa el PSOE-, Catalunya té sortida. El benestar i el progrés dels set milions i mig de catalans només pot ser una realitat, en un context internacional de recessió i crisi, si som amos dels nostres recursos i deixem de patir un dèficit fiscal anual de 16.000 milions d’euros cada any. Sense la clau de la caixa, estem destinats a la misèria i a l’esclat social. A partir del 7 de gener de 2013 caldrà demanar doncs, a sindicats, plataformes socials i ciutadanes, partits polítics -també els de l’oposició-, grups de pressió i de damnificats per les mesures d’austeritat que es puguin prendre, que es manifestin i es concentrin davant de la Delegació del Govern de l’estat a Catalunya. Es allà -al carrer Mallorca de Barcelona-, on caldrà dirigir les reclamacions, les queixes i la indignació. No ens equivoquem.


Deixa un comentari

Barcelona amb el President

mas_miting

“Barcelona, per primera vegada, i més després de la demostració catalanista i sobiranista que va tenyir els seus carrers l’11 de setembre, exercirà de capital de Catalunya, portes endins però també portes enfora”

Les eleccions al Parlament de Catalunya del 25-N seran, sens dubte, les més importants de les celebrades des de la ja llunyana contesa de l’abril de 1.980, guanyades per CiU i Jordi Pujol, contra pronòstic. I ho seran per moltes raons, però principalment perquè poden ser les que provoquin un canvi radical en l’organització interna de l’estat. Estem a punt de deixar enrere l’arquitectura institucional de l’estat instaurada per la Constitució de 1.978, però també estem en condicions de superar, democràticament i pacíficament, la ferida i la humiliació del 1.714. Des del 1.979, any de les primeres eleccions municipals, els diferents governs que s’han succeït a l’Ajuntament de Barcelona, ja siguin tripartits PSC-ERC-ICV o bipartits PSC-ICV, han exercit un clar rol de contrapès als governs de la Generalitat. Sota l’etiqueta de la defensa de la singularitat barcelonina i metropolitana, durant 32 anys la ciutat de Barcelona i el seu Ajuntament han viscut d’esquenes al país.

La ciutat de Barcelona ha exercit un lideratge municipal al marge de les reclamacions de més autogovern i de millor finançament que durant anys han defensat els governs de la Generalitat. Amb la caiguda del socialisme i de l’aliança anacional del PSC i d’ICV i la victòria electoral de CiU i Xavier Trias a Barcelona, s’obre un altre escenari, per primera vegada des de la recuperació de la democràcia. Barcelona es posa al costat i al servei de la causa catalana i del projecte per l’estat propi que lidera el President Artur Mas. El fet que l’Ajuntament de Barcelona estigui governat per CiU, amb l’alcalde Xavier Trias al capdavant, és una garantia de la necessària lleialtat institucional del Cap i Casal vers el Govern de la Generalitat. Barcelona, per primera vegada, i més després de la demostració catalanista i sobiranista que va tenyir els seus carrers l’11 de setembre, exercirà de capital de Catalunya, portes endins però també portes enfora. Els propers mesos seran durs i plens d’incerteses polítiques, econòmiques i socials; i ara més que mai caldrà unitat política i institucional.

L’Ajuntament de Barcelona, de la mà d’altres institucions del món local, caminarà de la mà del Govern de la Generalitat i del seu President. I els regidors del govern de la ciutat farem costat a l’alcalde, i ens sentirem hereus del Consell de Cent i dels que amb el seu esforç i treball han fet de Barcelona una gran capital. Barcelona, amb el President.