L’Hemeroteca

La velocitat amb la que es produeixen les notícies i els esdeveniments polítics a casa nostra i arreu del món és de tal magnitud que no solament complica la feina a les redaccions dels mitjans de comunicació, sinó que també ens dificulta la seva anàlisi acurada o la mateixa capacitat de comprensió de les qüestions de fons que massa sovint queden difuminades per titulars fugissers i efectistes. I tot això sense entrar a parlar de l’elevat percentatge de fake news que ens fan empassar a diari tot tipus de mitjans de comunicació. Aquesta realitat, la de les notícies que enterren altres notícies publicades minuts abans, també contribueix a perdre la perspectiva necessària en un aspecte que crec crucial: el de la coherència dels posicionaments i les opinions expressades pels polítics, especialment els que tenen altes responsabilitats, que cal exigir des de la ciutadania.
Per sort, “l’hemeroteca” ens ajuda a destapar personatges que en poc temps han acreditat la seva absència total de principis, canviant com un mitjó les seves opinions, plantejaments o fins i tot, profundes conviccions. Serien aquells que en llenguatge planer i col·loquial formen part de la PAH –Plataforma d’Afectats per la Hemeroteca-. Tres exemples, d’entre els nombrosos que coneixem, i que serveixen per il·lustrar aquest estat de coses els podem trobar en el President del govern espanyol Pedro Sánchez; en el diputat d’ERC Gabriel Rufián, i en el regidor de Barcelona i ex primer ministre francès, Manuel Valls. En el cas de Pedro Sánchez, podem recordar no solament les seves declaracions i compromisos en relació a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, en front de les bones paraules expressades recentment amb motiu de la seva elecció com a president del govern espanyol, sinó també els atacs i les greus desqualificacions perpetrades contra el líder de Podemos, Pablo Iglesias, que ha acabat nomenant vice president segon del seu govern. Quina credibilitat pot tenir un personatge que afirma una cosa i la contrària en un tres i no res? Un altre cas digne d’estudi, el diputat d’ERC Gabriel Rufian, acaba d’afirmar fa poques dates que valora positivament el canvi d’opinió dels polítics, amb justificacions peremptòries i segurament per excusar les seves constants sortides de to, quan com per exemple va amenaçar de provocar la caiguda del govern espanyol si la mesa de diàleg entre governs acabava sent un fiasco. Quan és de domini públic que una vegada investit el president i nomenat el nou govern cap força política amb el nombre de diputats amb els que compta ERC al Congrés, poden fer caure el govern. I el tercer exemple, el del polític francès que va ser foragitat de la política del país veí, Manuel Valls. Durant la campanya electoral de les eleccions municipals va prometre per activa i per passiva que “votar Valls era votar fer fora Ada Colau”. Sens dubte, una broma de mal gust i un frau colossal als electors i a la ciutadania de Barcelona, tenint en compte que els seus vots van fer Colau alcaldessa, evitant que Ernest Maragall, candidat de la llista guanyadora, esdevingués l’alcalde de la capital de Catalunya. Valls, un personatge, que per cert, ja s’ha cansat de no fer res a l’Ajuntament i que acaba d’anunciar que es prepara per crear un nou engendre polític per presentar-se a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Abans, d’això en deien mercenaris de la política.
Caldrà doncs continuar consultant l’hemeroteca, en forma de notícies publicades i en forma de tweets a les xarxes; una altra font inesgotable de denúncia de contradiccions i males praxis que no es poden tolerar, quan ens referim a polítics de primera línia. No tot s’hi val.

Jordi Martí Galbis
Regidor
Grup municipal de Junts per Catalunya
Ajuntament de Barcelona

Sants-Montjuïc: 730 dies de #Canvi

Aquest juliol hem acomplert dos anys al capdavant del Govern de la Ciutat. Han estat dos anys intensos i apassionants construint barris des de la proximitat. En l’últim mes tots els districtes hem anat fent repàs de la feina feta i els projectes de futur que anem executant. Augmentar, per sobre de tot, les accions dedicades a millorar el benestar de les persones ha estat la prioritat de l’Alcalde i el seu equip de govern.

Hi ha, però, quelcom que va més enllà de la pròpia capacitat inversora i prioritats que l’Ajuntament de Barcelona es pugui marcar. Quelcom potser intangible en el que sol ser un balanç de govern convencional, però que alhora representa un canvi de paradigma en la manera en què el Districte, com a ens administratiu, entén que ha de ser la relació amb la ciutadania.

L’Alcalde es va presentar a les eleccions com l’Alcalde de les persones. Això vol dir que el govern de la ciutat, i del districte, desplaçava la centralitat de la seva acció política en la relació i el tracte amb les persones, amb una major implicació de l’administració per entendre els problemes de la gent i amb un major esforç de consens per a què els projectes siguin de tots i per a tots.

L’Alcalde es presentava per demostrar que hi ha una altra manera de fer política, més propera amb el dia a dia de la gent. Es presentava per demostrar que els polítics som gent de carn i ossos i no uns professionals allunyats dels problemes i els anhels de la gent.

Des del Districte de Sants-Montjuïc volem anar més enllà de desencallar grans projectes (que és important), tot posant en valor que hi ha petites accions quotidianes, no mediàtiques, que també configuren obra de govern encara que no l’entenguem com a tal per ser poc objectivable i difícilment quantificable.

I què volem dir amb això? Doncs volem dir des de: primer, estar present a la gran majoria d’actes rellevants que fan les entitats del districte, acompanyant-les i fent suport; segon, rebre, com a regidor, qualsevol persona o grup que em demana trobar-nos (sigui o no una entitat), sense discriminació ni prejudicis; tercer, entendre el Districte com la casa que aixopluga tots els veïns i veïnes del districte i permetre l’ús de la sala de plens per a qualsevol petició feta fins a dia d’avui per part d’entitats sense ànim de lucre; quart, escoltar els ciutadans sense rellotge, com equip de govern, perquè som servidors del poble; cinquè, treballar de forma conjunta amb les entitats, amb la mà estesa, per assolir uns objectius comuns de millora del benestar de les persones; sisè, i sobretot, ampliar la convocatòria en el màxim de reunions de treball/seguiment amb veïns al conjunt de grups polítics del Consell Plenari del Districte. Fent un exercici de transparència i participació, fins ara inèdit.

Tot això es tradueix també en accions significatives. Com ser el primer districte en fer un acte en favor de la sobirania de Catalunya en seu oficial; com anar a dinar -convidat- a casa d’una veïna per entendre millor els seus problemes; o estar disponible pels ciutadans gairebé vint-i-quatre hores al dia i tres-cents seixanta-cinc dies a l’any.

Fer grans projectes és important, però escoltar i entendre les inquietuds de la gent ho és encara més.

Un Ajuntament proper, col·laborador i transparent: aquest és el CANVI pel qual ens va donar confiança la gent. I encara, ens queda molt per fer.

PD. Per consultar el balanç dels dos anys de govern, clica aquí.

Sants-Montjuïc, un districte amb futur

Sants-Montjuïc és, entre moltes altres coses, el més extens de la ciutat i el que representa més fidelment l’heterogeneïtat de Barcelona. Una ciutat feta de la suma de viles que expressa la gran diversitat que incorporen els seus setanta tres barris. Sants-Montjuïc és, d’alguna manera, una Barcelona en miniatura. Un districte format per barris tant diferents com Sants i el Poble Sec, Sants-Badal i la Font de la Guatlla, Hostafrancs i La Marina del Port, o la Bordeta i La Marina del Prat Vermell. I amb un territori tan singular i majestuós com és la mateixa Muntanya de Montjuïc, veritable pulmó verd de la ciutat.

Durant molts anys Sants-Montjuïc no ha estat una prioritat pels governs municipals, com sí ho han estat altres territoris, com Nou Barris. Són moltes les aspiracions de la gent i del ric i compromès teixit social i veïnal dels barris de Sants. El moment present és el més difícil per abordar i encarrilar les justes reivindicacions dels veïns i les entitats, però ha arribat l’hora de donar respostes als grans i petits projectes que s’acumulen després d’anys d’espera. En qualsevol cas, i més enllà dels nous projectes urbanístics, serveis i equipaments, cal no perdre de vista que la primera prioritat ha de ser el manteniment de la cohesió social, la convivència i la millora dels nivells de renda familiar disponible, objectiu força complicat en plena crisi econòmica i social.

Però el Districte de Sants-Montjuïc, de la mà del govern municipal de Barcelona i del govern del districte, amb la col·laboració de les entitats i organitzacions dels barris i del districte, ha sentat les bases per tornar a situar-se en el centre del mapa de Barcelona. Durant la primera part del mandat municipal s’ha dut a terme una important tasca d’impuls polític que ja ha començat a donar els seus primers fruïts. S’ha desbloquejat el projecte urbanístic de Can Batlló, després d’anys d’impàs, fet que permetrà obrir l’antic recinte fabril al barrí i a la ciutat, amb equipaments, zones verdes i habitatge protegit, cedint provisionalment espais i antigues naus industrials a les entitats del barrí. S’ha posat en marxa el Centre Cultural Albareda al Poble Sec, han començat les obres del nou Centre de Serveis Socials d’aquest barrí i s’ha obert la nova seu de l’Associació de Comerciants del Poble Sec-Paral.lel, en un espai municipal cedit pel Districte. I també al Poble Sec tira endavant el projecte d’ampliació de l’escola Jacint Verdaguer i la remodelació de l’Avinguda del Paral·lel. A Hostafrancs tira endavant l’obertura del carrer Diputació, en el marc del PERI d’Hostafrancs. I a Sants ha engegat a tota velocitat el projecte de remodelació integral de l’edifici de l’Antiga Lleialtat Santsenca, per posar-la a disposició de les entitats, en un procés de participació modèlic, reconegut per les mateixes associacions. I després de mesos de discussions també ha començat a caminar la urbanització del carrer Antoni de Campany i la urbanització de la cobertura del calaix de les vies de Sants, una ferida sagnant que durant anys ha tallat el barrí i ha perjudicar greument veïns i comerciants. I en la mateixa zona ha entrat en la darrera fase d’obres el Mercat municipal de Sants, una autèntica joia que ha de dinamitzar aquesta zona, tan durament castigada durant anys per les obres per l’arribada de l’Alta Velocitat a la ciutat. I en paral·lel ha començat la construcció del nou barrí de La Marina del Prat Vermell, que en pocs anys serà un referent de sostenibilitat, pensat per treballar-hi i per viure-hi, sense oblidar les nombroses actuacions de millora portades a terme i projectades pels propers mesos a Can Clos, Plus Ultra, el Polvorí i Font de la Guatlla. Un altre projecte ambiciós que acaba de rellançar-se ha estat el de la modificació del Pla General Metropolità de la Muntanya de Montjuïc, amb la seva segona aprovació inicial que ha de permetre una ordenació definitiva de la muntanya per blindar-ne els seus usos culturals, esportius i de lleure familiar.

Al costat de tots aquests i d’altres projectes s’han portat a terme nombroses actuacions destinades a garantir el compliment de les ordenances municipals i la convivència, a donar nous recursos i serveis a les entitats i als col·lectius més vulnerables i a mantenir la qualitat de l’espai públic; sense oblidar el suport a les associacions que fan possibles esdeveniments tant coneguts i valorats com la Festa Major de Sants i les nombroses manifestacions cíviques arreu dels nostres barris, i que en bona mesura lideren els  eixos comercials del Districte “Sants Establiments Units”, ” l’Associació de Comerciants de Creu Coberta”, “l’Eix Comercial Sants-Les Corts” i les entitats de segon nivell “Secretariat d’Entitats de Sants-Hostafrancs i la Bordeta”, la “Coordinadora d’Entitats del Poble Sec” i la “Unió d’Entitats de La Marina”.

Malgrat les dificultats del moment i els dèficits inversors d’altres administracions al districte i a la ciutat, tenim la ferma voluntat de recuperar el temps perdut i de situar els barris de Sants-Montjuïc al centre del mapa de la ciutat. I ho hem de fer junts, Ajuntament i societat civil, i amb el màxim consens polític possible. Endavant, Sants-Montjuïc!

 

Font de la fotografia de Can Batlló:  bloc “Patrimoni Industrial de Barcelona”

El PSC de Barcelona, en crisi permanent

“El poder orgànic continua bunqueritzat sota la batuta de Carles Martí, el president de la Federació de Barcelona i ex 1r Tinent d’Alcalde que va haver de dimitir per l’escàndol de la consulta de la Diagonal. La seva opció ha estat i és clara: el tancament de files, la sectarització del partit i l’autisme polític, amanit amb un ferri control del grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona, en el que Jordi Martí Grau malda per fer-se un espai propi, amb un èxit més que descriptible aquests darrers dies”

El PSC de Pere Navarro viu els moments més delicats de la història recent del socialisme català. La seva manca de lideratge s’ha sumat al creixent desgast de la marca, tant a nivell català, com espanyol i europeu. El nefast mandat de José Montilla i la seva desfeta electoral van contribuir sense dubte a projectar la pitjor de les imatges d’un partit que ha passat de governar-ho tot a tot arreu, a ser la tercera força al Parlament de Catalunya i la quarta a Barcelona en les darreres eleccions del 25-N, només 2.000 vots per davant d’ICV. Les famoses dues ànimes del socialisme català –la catalanista i l’espanyolista- ja no sumen. Ans al contrari, es neutralitzen i no ajuden a inspirar la confiança i credibilitat necessàries en un moment en el que el País es planteja obertament l’exercici del Dret a Decidir.

I mentre el PSC es dessagna internament fruït de les lluites entre el sector catalanista-renovador i el sector dirigent metropolità, a la ciutat de Barcelona les coses no van millor. El poder orgànic continua bunqueritzat sota la batuta de Carles Martí, el president de la Federació de Barcelona i ex 1r Tinent d’Alcalde que va haver de dimitir per l’escàndol de la consulta de la Diagonal. La seva opció ha estat i és clara: el tancament de files, la sectarització del partit i l’autisme polític, amanit amb un ferri control del grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona, en el que Jordi Martí Grau malda per fer-se un espai propi, amb un èxit més que descriptible aquests darrers dies.

Jordi Martí Grau, president del grup municipal socialista a l’oposició, evidenciant una preocupant feblesa dins del seu propi equip, com hem pogut veure en el darrer Plenari municipal, en el que es va abstenir, en front del vot en contra de la resta de regidors socialistes presents al Ple, en la votació per  l’adhesió de Barcelona a la Declaració per la Sobirania i el Dret a Decidir aprovada pel Parlament de Catalunya. La imatge va ser demolidora: tres regidors socialistes absents per no haver de trencar la disciplina de vot, set vots en contra i l’abstenció del cap de files. Més enllà de la indefinició política del PSC i la seva dependència del PSOE, en aquests moments està en joc la cursa per les primàries que hauran de dilucidar el cartell electoral del PSC a les eleccions municipals de 2015. Jordi Martí Grau ha començat la cursa per a la seva nominació, i no ha trobat cap estratègia millor que girar-se d’esquena a la ciutat, negant-se a donar suport, per activa o per passiva, als pressupostos municipals per el 2013. La ciutat disposa de 350 milions d’euros per invertir enguany i el PSC i el seu líder s’han negat a coresponsabilitzar-se dels destins de la ciutat per una simple qüestió de càlcul intern i de política de curta volada.

La presentació en societat de Jordi Martí Grau com a futur candidat del PSC a les eleccions municipals de 2015 va tenir lloc fa pocs dies. El seu full de ruta: el “Moviment Barcelona”, una mena de revival dels Ciutadans pel Canvi, llençat sense convicció i a corre cuites. El seu objectiu estratègic, el d’engrandir el partit per l’esquerra, representa una opa hostil per a altres partits que estan en una millor posició política i electoral. Com pretén convertir-se en el pal de paller de l’esquerra si ni tan sols ha aconseguit la unanimitat a can PSC? De quina manera pensa atraure nous votants de l’esquerra nacional si el PSC continua lligat al PSOE i renuncia a comprometre’s, de debò, amb el Dret a Decidir? Amb quina recepta pensa aconseguir aplegar sota un mateix projecte a federalistes, independentistes i unionistes?

El PSC de Barcelona té en aquests moments, cinc hipoteques que l’arrosseguen i són un llast per a la seva recuperació electoral a curt i mig termini: la dependència del PSC respecte el PSOE, la feblesa del seu líder Pere Navarro, l’herència del Tripartit, els mètodes de la Federació de Barcelona del PSC i la greu divisió del propi grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona. Un panorama certament desolador que no convé ni a Barcelona ni al conjunt del sistema polític del país.

Endavant, Barcelona!

“L’Ajuntament de Barcelona és, avui per avui, una administració solvent, que gestiona amb rigor els seus recursos i que està en condicions de contribuir decisivament a fer sortir de la crisi la resta del país. El seu govern, a més, amb l’alcalde Trias al capdavant, està plenament compromès amb el procés polític que s’ha obert després del 25-N.”

 

L’actualitat política de les últimes setmanes a casa nostra ha girat, com no podia ser d’altra manera, al voltant de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 25 de novembre i dels nous escenaris que s’albiren mentre avancen les converses entre CiU i ERC, i que han de desembocar en un nou Govern de la Generalitat, en la lluita per sortir de la crisi i en la preparació de la consulta que ens ha de permetre exercir el Dret a Decidircom a única alternativa a la paràlisi i la decadència a les que ens condemnen els poders centrals de l’estat. Després del parèntesi de la campanya electoral, a l’Ajuntament de Barcelona s’han reactivat les converses entre el govern de l’alcalde Trias i l’oposició, per intentar tirar endavant uns nous pressupostos pel 2013.

L’Ajuntament de Barcelona és, avui per avui, una administració solvent, que gestiona amb rigor els seus recursos i que està en condicions de contribuir decisivament a fer sortir de la crisi la resta del país. El seu govern, a més, amb l’alcalde Trias al capdavant, està plenament compromès amb el procés polític que s’ha obert després del 25-N. Però per continuar generant riquesa i per garantir la cohesió social en uns moments tan difícils com els actuals, necessita aprovar uns nous pressupostos i descartar una pròrroga pressupostària que hipotecaria en gran mesura les grans possibilitats i potencialitats de la ciutat i del seu teixit productiu. L’Ajuntament de Barcelona assolirà el dèficit zero aquest mateix exercici, és de les poques administracions que paga als proveïdors a 30 dies, i fins i tot fa esforços per assumir responsabilitats institucionals que no li pertoquen, degut a la situació d’altres administracions, amb l’objectiu que la capital de Catalunya no deixi de ser una ciutat inclusiva i amb ànima social. I un dels exemples més clars que certifiquen aquesta aposta social del govern de CiU és l’esforç que s’ha fet per garantir la cobertura del 100% de les beques-ajuts de menjador als nens i nenes de totes les escoles de la ciutat.

El govern de l’Ajuntament de Barcelona ha posat sobre la taula un projecte de pressupostos per al 2013 per a la negociació amb els grups polítics. Un pressupost que vol mantenir el rigor pressupostari i l’accent social, tant necessaris en els temps que corren. ICV en primera instància, i posteriorment el PP ja han avançat el seu rebuig frontal a l’oferta de diàleg. Amb la seva negativa han fet passar els seus interessos partidistes per davant dels interessos de la ciutat. Barcelona i el seu ajuntament tenim grans projectes de futur que poden quedar avortats o ajornats sinó s’aprova un nou pressupost per a l’any que ve. Un pressupost que podria comptar amb una capacitat inversora d’entre 350 i 400 milions d’euros cada any fins a finals del mandat. Uns recursos que no solament han de fer possible que la ciutat avanci, sinó que també han de fer una contribució decisiva a la dinamització de les empreses i de l’economia productiva de Barcelona i de tot Catalunya, generant fins a 4.000 llocs de treball. En aquests moments, el PSC es debat entre aquells que volen aprofundir en les converses i ajudar a tirar endavant un nou pressupost, en la línia del que apuntava el regidor socialista Jordi William Carnes en l’article publicat dissabte 8 de desembre a La Vanguardia, i aquells que no estan disposats a assumir les responsabilitats que el moment exigeix a una formació que ha governat la ciutat durant 32 anys i que busca de nou el seu espai, després de diferents i doloroses desfetes electorals. D’altra banda esperem comptar amb el suport dels dos regidors d’Unitat per Barcelona, en la línia de la bona entesa que existeix entre el govern municipal i aquest grup polític.

Barcelona té present i creu en el seu futur. El govern en minoria de la ciutat no és ni feble ni està orfe de lideratge. Vam aconseguir aprovar el Programa d’Actuació Municipal (PAM), el full de ruta del mandat. La ciutat té un alcalde amb prestigi i amb una capacitat de diàleg acreditada durant la seva dilatada trajectòria política. Disposem de nombrosos projectes que estan a la graella de sortida a l’espera del llum verd pressupostari. Tenim una important capacitat financera gràcies a un estalvi brut anual del 15% dels ingressos que ens permet finançar les inversions sense fer dèficit. I les principals agències internacionals de ràting han avalat, un any més, la bona gestió econòmica i financera de l’Ajuntament de Barcelona. Ara cal que, entre tots, siguem capaços d’aprovar un nou pressupost per al 2013, en benefici de la ciutat, i sobre tot, dels barcelonins i barcelonines.