El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

La Superilla del Poblenou com a concepte

Molts veïns del barri del Poblenou es van constituir mesos enrere com a Plataforma d’Afectats per la Superilla P9, per lluitar contra el projecte de superilla que el govern d’Ada Colau ha imposat entre els carrers Badajoz, Llacuna, Tànger i Pallars. Un projecte executat sense diàleg previ ni consens veïnal, punta de llança del mal anomenat urbanisme tàctic, que ha perjudicat greument les empreses i els comerços de la zona, i que ha prostituït i malmès definitivament la idea i el model de superilla treballat amb rigor per anteriors governs municipals.

Durant tres diumenges consecutius la bona gent de la Plataforma d’Afectats per la Superilla P9 s’ha mobilitzat i s’ha organitzat per promoure una consulta popular. Una consulta que no solament s’ha guanyat el menyspreu del govern d’Ada Colau, sinó que a més ha hagut de remar contra el boicot de les franquícies locals dels comuns, convenientment ajudats políticament i subvencionats econòmicament pel govern municipal més sectari que mai hagi patit Barcelona. Una mobilització que ha arribat després de mesos d’intents per fer veure que les presumptes millores que havia d’aportar la superilla no són tals millores, ans al contrari: més contaminació i col·lapse circulatori als carrers adjacents, més dificultats per accedir al transport públic, més dificultats per accedir a les empreses i comerços de la zona, més desertificació d’uns espais condemnats al ‘botellot’ i a l’incivisme, més diners públics malbaratats, etc.

I la bona feina dels veïns ha tingut recompensa: una participació del 26% dels potencials votants, un 87% de vots contraris a la superilla i un 13% de vots favorables. Estem doncs davant d’una triple victòria social i política de la gent i dels partits que des del primer moment vam creure que estàvem davant d’un nyap com pocs ha viscut Barcelona en gairebé quatre dècades de democràcia municipal. La victòria de la lliure iniciativa de la gent que se sent abandonada i humiliada per un govern d’encegats per una ideologia caduca i conservadora; la victòria de la democràcia local en forma d’una consulta ciutadana que s’ha hagut d’impulsar per la incompareixença del govern dels comuns, i una victòria per una majoria democràtica i demolidora que deixa el govern municipal en evidència. Una força política que es va presentar ara fa dos anys davant dels barcelonins com a aliada de la participació i de les lluites veïnals, ha esdevingut una rèmora i un frau de dimensions colossals.

Tots els partits de l’oposició, excepte els de sempre, hem exigit al govern que escolti els veïns, que actuï coherentment amb els resultats de la consulta i abandoni el projecte de la superilla del Poblenou. Estem convençuts però que BcnenComú continuarà amb aquest projecte ruïnós i sense sentit. La seva prepotència i el seu sectarisme no tenen límits. Si es confirma aquest pronòstic, el 2019 haurem de donar compliment a la voluntat majoritària dels veïns del Poblenou.

Anuncis


Deixa un comentari

Simplement, governar bé i per a tothom

Estem a les portes de l’equador del mandat municipal del govern dels comuns i del PSC. Dos anys són un període de temps més que suficient per valorar l’estil, el programa, la cohesió interna i els resultats del govern municipal de Barcelona i l’empremta que li ha donat Ada Colau a l’Ajuntament de la capital el país.

Sens dubte seria temerari afirmar que el govern del comuns i del PSC ho ha fet tot malament. Són desenes les decisions que es prenen cada dia a un Ajuntament com el de Barcelona, i moltes d’elles tenen a veure amb fets i realitats que vénen d’anteriors mandats municipals. O simplement, tenen un origen tècnic que cal atribuir a l’estructura gerencial o funcionarial de l’Ajuntament i, per tant, tenen un accent polític o ideològic imperceptible. I si algú ens pregunta per una decisió de govern encertada, no dubtarem a acceptar que el Pla pel Dret a l’Habitatge 2016-2025 pot ser una bona eina per donar resposta a les necessitats d’accés a una vivenda digna i assequible, com a un dels principals problemes de present i reptes de futur que entre tots hem d’abordar. Per cert, un pla al que vam donar suport des del Grup Municipal Demòcrata després d’introduir-hi millores substancials.

Però els encerts del govern d’Ada Colau no van gaire més enllà. I contràriament, s’acumulen els errors, gaire bé a diari. Però com que els mitjans de comunicació, en termes generals, han dimitit de la seva funció fiscalitzadora del govern municipal, es fa doblement necessari posar de relleu el baix perfil del govern, les seves errades, les seves absències, i molt especialment el seu mal estil de govern. Un govern que actua sectàriament; promocionant els seus adeptes i simpatitzants, maltractant els adversaris i discriminant els que no pensen com ells. Barcelona té un govern que barreja incompetència, sectarisme, nepotisme i actituds totalitàries, impròpies d’una capital avançada, culta i europea com Barcelona, que vol ser capital d’un estat lliure i just.

Des del primer moment, però cada vegada amb més intensitat, el govern dels comuns es dedica a generar polèmiques innecessàries. I també massa sovint és un govern que posa la llavor de conflictes que acaben protagonitzant col.lectius alternatius, anti sistema i violents. En pocs dies hem vist com l’Ajuntament de Barcelona col.labora en la invitació a la ciutat d’una terrorista palestina, criminalitza el turisme i promou la turismofòbia, no condemna amb contundència els atacs a hotels i altres propietats privades, es veu forçat a retirar una campanya de foment de la lectura encarregada a l’agència de publicitat que va portar la campanya electoral al Tinent d’Alcalde Collboni, subvenciona matusserament entitats-franquícia de Barcelona en Comú, com el recentment creat Sindicat de llogaters, posa en perill la solvència econòmica de l’Ajuntament amb moratòries de llicències que acaben provocant la presentació de demandes judicials com la recentment anunciada pel Gremi d’Hotels, etc. En dos anys Barcelona s’ha convertit en la meca dels manters, el paradís dels okupes i el primer destí per als usuaris internacionals de clubs cannàbics.


1 comentari

Moments de traç gruixut

Fa temps que en el debat polític i de les idees hem deixat enrera la recerca de la veritat, la utilització dels matisos, la ponderació, el reconeixement del diferent i el llenguatge políticament correcte. La rapidesa dels esdeveniments, la dictadura dels 140 caràcters i la mentida institucionalitzada han substituït l’anàlisi pausat, la profunditat dels raonaments i una certa tendència a prioritzar la realitat objectiva en front de la calúmnia i el relat tergiversat.

La consigna s’ha erigit en el mot d’ordre. Només cal veure els intents -parcialment reixits- de les diferents tribus que han confluït en els anomenats comuns o seguidors d’Ada Colau, per instal.lar el seu discurs, carregat d’anacronismes, de mentides i d’odi al diferent, com a preeminent o dominant. No s’amaguen ni tan sols quan afirmen que volen substituir l’hegemonia convergent per una nova hegemonia; la seva. Amb la cooperació necessària i vergonyant de molts mitjans de comunicació i d’institucions socials que s’han venut l’ànima als inventors dels escarnis, convertits en la nova casta dirigent metropolitana. Una casta que, per cert, mai assumeix cap tipus de responsabilitat. Tot és culpa dels poderosos, o dels convergents, o del Govern de la Generalitat, o del govern de l’estat, o de la Unió Europea, o del Banc Mundial, o de l’ONU o de l’herència rebuda.

L’eficàcia dels missatges que pretenen subvertir políticament i social la nostra societat es basen en la foto oporttunity, l’impacte mediàtic diari, la repetició infinita de la consigna amb la que es pretén batre l’adversari, l’insult i la desqualificació, i la guerra bruta. Tot això és aplicable tant als anomenats comuns com als poders centrals de l’estat que davant del Procés polític que vivim a Catalunya han decidit prémer el botó que ha obert la bassa dels fems. Uns i altres es retroalimenten, tal com ha quedat acreditat recentment amb la utilització bastarda que han fet els comuns contra el món de l’antiga Convergència, aprofitant-se, sense despentinar-se, dels dossiers falsos inventats per les clavagueres de l’estat. Només cal recordar com es va gestar la victòria d’Ada Colau el maig de 2015 i com van abatre Xavier Trias i el seu equip amb intoxicacions permanents i atacs per terra, mar i aire, amb l’arsenal més tòxic que els van proveir els poders de l’estat.

Traç gruixut. Falsedat embolicada amb paper satinat. Missatges directes a l’estómac. Mestratge en la política de la repartidora. Sectarisme descarnat: tot pels meus; res pels altres. Això és el que tenim i contra el que lluitem a Barcelona ara, i a Catalunya ben aviat.Els que no fa gaire temps no admetien, i fins i tot retreien els qui vam jubilar l’esgrima i l’argumentació profunda i enraonada, comencen a veure que alguns teníem raó. No ens en sortirem, tan a Barcelona com ben aviat a Catalunya, si no adeqüem les nostres estratègies i els nostres recursos davant dels que no reparen en gastos alhora d’imposar la seva hegemonia i el seu relat populista i bord.

En qualsevol cas, hem de tenir ben present que amb estils diametralment oposats, uns i altres, els comuns i els poders centrals de l’estat, persegueixen el mateix: que Catalunya es consolidi com una comunitat autònoma de règim general. O una autonomia de dretes i espanyola, o una autonomia d’esquerres, pobre, subvencionada, mantera, okupa i sense ambició nacional.


Deixa un comentari

El judici a un País

Aquest dilluns va començar un important judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. No només perquè la justícia espanyola ha fet seure un ex President, una ex vice Presidenta i una ex Consellera del Govern de la Generalitat per haver impulsat i organitzat un procés participatiu el 9-N. També perquè és un nou capítol, molt qualitatiu, de l’anomenat xoc de trens entre els que volem exercir la democràcia sense límits i els que pretenen seguir vivint a costa dels nostres 16.000 milions, que van a Madrid cada any, i no tornen.

Hem estat desenes de milers els catalans d’arreu del país que hem volgut fer costat als nostres representants. A Barcelona en directe, però també arreu de Catalunya i també a l’estat i a l’estranger. Expressant-los la nostra solidaritat i acompanyant-los físicament fins a les portes del TSJC. I hem pogut seguir en directe, i amb orgull, l’interrogatori de magistrats i fiscals, així com els arguments d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Arguments i raons carregats de democràcia i de lleialtat i coherència amb el mandat popular i del Parlament de Catalunya.

La guerra bruta, mentrestant, continua greixant l’estratègia dels poders centrals de l’estat per fer avortar el procés cap al referèndum i la independència. Una guerra bruta sense aturador que, en el context del judici esmentat, ha arribat a Barcelona. I en concret ha intentat esquitxar a persones vinculades al govern de l’alcalde Trias, com el company i ex Tinent d’Alcalde d’Hàbitat Urbà Antoni Vives, el president del Port de Barcelona Sixte Cambra, l’ex gerent municipal i actual director general de Fira de Barcelona, Constantí Serrallonga, i altres responsables polítics de l’antiga Convergència i empresaris del sector de l’obra pública. Unes actuacions inèdites i impròpies d’un estat democràtic, dirigides per la Fiscalia de l’estat, en alguns extrems portades a terme d’esquenes al  jutge instructor, executades matusserament i convenientment filtrades prèviament als mitjans de comunicació amb nocturnitat i traïdoria.

Tot indica, doncs, que els esdeveniments s’acceleraran. A més determinació democràtica del nostre Govern, del nostre Parlament i de la societat civil, més repressió dels aparells de l’estat. Aquests nous capítols de confrontació, difícils d’entendre a un país de la Unió Europea en ple segle XXI, hauran de servir, esperem, perquè forces polítiques que fins ara han nedat i guardat la roba es posicionin clarament a favor dels nostres represaliats i de la democràcia. En aquest sentit, cal exigir Ada Colau i els seus, que demanin perdó, d’una vegada, a Xavier Trias i al seu equip, per haver utilitzat de manera desvergonyida les falses acusacions de corrupció llençades pels aparells de l’estat i els mitjans de comunicació del règim durant la campanya electoral municipal de 2015. Es necessari i és de justícia si no volen ser còmplices dels que utilitzen la mentida, el xantatge i l’acarnissament com a eina política per a destruir l’adversari.


Deixa un comentari

Proposta d’acord per al desplegament de les superilles a la ciutat de Barcelona

Un dels reptes que afronten les ciutats al segle XXI és resoldre les contradiccions que apareixen entre les aspiracions dels ciutadans (disposar de més comoditat, qualitat de vida i progrés econòmic) i la necessitat de reduir la petjada ecològica a escala urbana. El desafiament és mantenir o augmentar el nivell de benestar i reduir les desigualtats socials, alhora que es redueix l’impacte humà al territori. Les ciutats, per la quantitat de persones que concentren, la seva morfologia en particular i per les repercussions que té sobre la manera com s’organitza la vida urbana, són determinants per a la sostenibilitat del planeta.

Els nivells de contaminació atmosfèrica, de soroll, de seguretat vial i climàtics de Barcelona estan per damunt dels nivells dels estàndards europeus, cosa que fa que la nostra ciutat tingui una baixa qualitat ambiental que afecta a la salut de les persones. Les Superilles són una bona part de solució d’aquest problema, i combinades amb les millores del transport públic col•lectiu, especialment interurbà, així com l’aposta per la promoció del vehicle elèctric, Barcelona pot tornar esdevenir un referent a nivell mundial.

La visió de l’Ajuntament de Barcelona és posar en marxa un programa de superilles per fer que la ciutat funcioni de manera més mixta i compacta, eficient i diversa, tal i com es recull al Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat 2012-2022.

El camí cap a una ciutat més sostenible passa, necessàriament, per trobar solucions innovadores als problemes quotidians, ja sigui des del punt de vista social o dels recursos materials. En aquest sentit, el Programa de Superilles ha de tenir una dimensió transversal a cinc pilars: l’urbanisme, el medi ambient, l’habitatge, les infraestructures i la tecnologia de la informació i la comunicació, per tal d’arribar a definir una bateria d’actuacions que van des de la rehabilitació dels edificis fins a la gestió intel•ligent de la ciutat passant per la regeneració activa dels teixits urbans. Cal treballar perquè Barcelona esdevingui una ciutat autosuficient, de barris productius, de velocitat humana, en el si d’una metròpolis interconnectada i d’emissions zero, i el programa ‘Superilles’ té la voluntat de definir una metodologia concertada entre el món municipal i els ciutadans per arribar a aquest escenari.

L’històric debat sobre la conveniència de fer funcionar la ciutat de Barcelona a través d’unes superilles que especialitzin algunes vies per al trànsit rodat (alliberant-ne d’altres per a l’ús preferent de vianants o mobilitat alternativa); o bé fer que la ciutat funcioni de manera isòtropa amb la mateixa intensitat de trànsit a tots els carrers, s’ha decantat en els últims anys cap al model de les superilles, reforçat per la implementació del Pla de Mobilitat Urbana (PMU 2013-2018) i per la consolidació de la nova xarxa de bus, que busca racionalitzar la xarxa de transport públic en superfície i fer que el seu ús sigui més intuïtiu per als usuaris.

El Pla de Mobilitat Urbana de Barcelona estableix com a estratègia l’ordenació de l’espai públic basada en unitats territorials superiors a l’illa de cases. Aquesta ordenació té com a objectiu millorar l’eficiència de la mobilitat urbana, i alhora, millorar la qualitat de l’espai públic en termes de convivència i relació de la ciutadania. L’impuls per a la implantació de superilles parteix del Pla de Mobilitat i té com a objectiu impulsar una transformació integral de l’espai públic que fomenti la inclusió, redueixi la petja ecològica d’aquestes unitats territorials i faci que esdevinguin llocs de referència a la ciutat per promoure un ús intensiu de l’espai col•lectiu.

D’altra banda, cada conjunt d’illes de cases té una suma d’espais oberts que si s’articulen a l’escala de la Superilla, poden planificar-se com a infraestructura ecològica de la ciutat i poden contribuir a reforçar la connectivitat de l’espai verd, tal i com recull el Pla del Verd i la Biodiversitat. Si es maximitza l’espai verd dins de l’espai lliure de les superilles, s’estaran fomentant les funcions ambientals i socials que revertiran en la qualitat de vida de les persones.

En aquest context, la ciutat ha desenvolupat unes primeres Superilles als barris de Gràcia i Les Corts, si bé des d’una òptica excessivament centrada en la mobilitat. Ja més recentment, en el mandat anterior, s’impulsà el Programa Superilles 2012-2015, amb 5 àmbits d’estudi, a la vegada que s’iniciaren processos participatius per la definició i concreció de l’abast de cadascuna d’aquestes Superilles, ara si, des de l’òptica d’intervenció integral que ha de caracteritzar el model Superilla.

Al maig de 2016, l’actual govern municipal, va presentar una Mesura de Govern de desenvolupament del model de Superilla a la ciutat. Finalment, al setembre d’aquest any, s’ha fet una primera prova pilot a Poblenou, que no ha resultat satisfactòria per una bona part dels veïns i veïnes, fet que suposa un obstacle per al desenvolupament del programa de Superilles que defensem.

Atenent al compromís amb el canvi en el model urbà i de mobilitat de la ciutat, i a l’aprenentatge acumulat en els diferents processos endegats fins avui, els grups sota signants acorden:

  1. Que cal recuperar la concepció d’un model de Superilla sustentat en una dimensió transversal als cinc pilars: l’urbanisme, el medi ambient, l’habitatge, les infraestructures i la tecnologia de la informació i la comunicació, per tal d’arribar a definir una bateria d’actuacions que van des de la rehabilitació dels edificis fins a la gestió intel•ligent de la ciutat passant per la regeneració activa dels teixits urbans.
  2. Que cal redefinir un Programa propi per a la implantació de les Superilles, sota una visió integral i des del retorn del lideratge i coordinació d’aquest, des de l’àmbit de l’Urbanisme.
  3. Que cal tenir present les especificitats de cada Superilla, flexibilitzant el model en funció de cadascuna i, que previ a la implantació d’una nova Superilla caldrà:
  4. Definir l’abast i concreció de les accions des de processos reals de participació i empoderament de la ciutadania, assolint el major consens ciutadà.
  5. Disposar d’estudis de simulació de l’impacte que es generarà sobre el conjunt de la xarxa quan s’introdueixin canvis en la mobilitat.
  6. Actuar amb total transparència en tots el nivells del procés, posant a l’abast de la ciutadania les dades de partida i les dades-objectiu.
  7. Cal dotar la implantació d’una Superilla de les corresponents partides pressupostàries que permetin l’assoliment d’un espai públic de qualitat, dotacions en equipament necessàries, millores en el parc existent edificat i impuls del comerç de proximitat.
  8. Mostrar el seu compromís amb el desplegament del model de Superilles a la ciutat de Barcelona, atès que són un element central en la transformació urbana, social, ambiental i de mobilitat de la ciutat.
  9. Cal crear una Taula de Treball de tots els grups municipals de l’Ajuntament de Barcelona, així com tècnics, per fer seguiment, fer les aportacions de millora que considerin escaients i cercar el consens polític en la definició del nou Programa d’implementació de les Superilles.
  10. La proposta definitiva del govern municipal per a l’anomenada Superilla de Poblenou, desvirtua el model a nivell de mobilitat i, a més, només proposa solucions de mobiliari i usos provisionals. Aquesta proposta posa en risc el model de Superilles acordat i el seu desenvolupament.

 


Deixa un comentari

Un habitatge digne. El gran fracàs d’Ada Colau

La possibilitat d’accedir a un habitatge digne i assequible està sent el gran fracàs del govern d’Ada Colau en el seu primer any i mig de mandat municipal.

Durant la campanya electoral va dir que acabaria amb els desnonaments, i sota el seu mandat s’estan produint deu desnonaments diaris de mitjana.

Durant la campanya electoral ens va acusar de “màfia” –també als seus actuals socis del PSC-, i de connivència amb determinats sectors econòmics, i sota el seu mandat els preus del lloguer d’habitatge han augmentat un 15%, amb el perill d’expulsió de milers de barcelonins de la ciutat, mentre es multipliquen les promocions d’apartaments turístics de luxe.

Durant la campanya electoral va estigmatitzar el turisme, i després de divuit mesos de mandat, els preus de les places hoteleres i de les explotacions hoteleres s’han incrementat més d’un 30% i s’ha batut el rècord de turistes, provocant en molts casos l’empitjorament de la convivència. I a més, tenim el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) aturat i sense suports polítics.

I per donar resposta als problemes d’accés a l’habitatge han presentat un Pla Local de l’Habitatge 2017-2025 sense diàleg polític, d’esquenes al Tercer Sector Social que gestiona habitatge social de lloguer, oblidant la importància d’incentivar l’habitatge de preu assequible i no únicament social, i bandejant qualsevol previsió que incorpori incentius per a la compra venda d’habitatge de protecció oficial.

En resum, el govern d’Ada Colau està fracassant de manera rotunda en l’objectiu de millorar l’accés dels barcelonins a un habitatge digne i assequible, mentre permet les ocupacions il·legals i es converteix en còmplice de les empreses hoteleres, que amb les restriccions a la competència que comporta el PEUAT, s’estan fent d’or amb uns beneficis empresarials sobredimensionats.

Tenim un govern municipal a Barcelona que, o mentia durant la campanya electoral mentre s’aprofitava indignament del patiment de milers de famílies, o tenia un total desconeixement de la realitat de la ciutat i de la complexitat del mercat de l’habitatge. Sigui el que sigui, tenim un avui govern incompetent i que ja ha demostrat que necessitava passar per l’oposició abans de governar.

 

 


5 comentaris

La Nova Convergència

Aquest cap de setmana tindran lloc dos congressos que no solament seran determinants pel futur del que és avui Convergència Democràtica de Catalunya, sinó que ho seran també pel futur sistema de partits del nostre país. El que tindrà lloc el 8 de juliol, que tancarà el que ha estat una història d’èxit des de la creació de CDC a Montserrat l’any 1974, i el que veurà néixer la nova força política que està sent impulsada des de la mateixa CDC.

Sens dubte es tracta d’un esdeveniment d’una gran transcendència que es produeix en un context d’una gran complexitat política, tant a nivell internacional, com europeu –a causa del resultat del referèndum de la Gran Bretanya i la crisi institucional que està provocant el Brèxit a la UE-, com estatal –després d’unes segones eleccions a les Corts de l’estat que pot ser no n’estalviaran unes terceres-, i a nivell de Catalunya, amb una moció de confiança en l’horitzó del mes de setembre, amb la inestabilitat que provocarà a una legislatura ja de per si excepcional, i al Govern de la Generalitat, que està sent víctima del xantatge de la CUP.

No podem perdre de vista a més, la guerra bruta que els aparells de l’estat estan portant a terme contra el sobiranisme català, i molt especialment contra Convergència i la seva gent. L’escàndol de les converses entre el ministre de l’Interior espanyol i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, i l’operació que la Guàrdia Civil ha llençat avui mateix contra diferents ajuntaments, inclòs el de Girona, amb el President Carles Puigdemont com a objectiu, són dos exemples més de la llarga ofensiva de l’estat contra els principals protagonistes del procés polític que hem engegat per assolir la llibertat. Una ofensiva impròpia d’un sistema de llibertats, i impensable a qualsevol país del nostre entorn.

El congrés que ha de veure néixer la nova Convergència ha de ser un congrés d’èxit. Un conclave on es posin les bases d’una nova força política que deixi enrere inèrcies del passat, maneres de funcionar obsoletes i estructures inadequades per donar les respostes que la gent espera de la nova política als seus problemes i necessitats. Ho hem de fer aprofitant els millors actius –que són molts-, i apostant de manera ferma i decidida per tots els ingredients imprescindibles orientats a impulsar la regeneració que demanen els militants i simpatitzants des de fa temps, i que va quedar reflectida en les propostes dels milers de convergents que vam participar en el Torn Obert, setmanes enrere. I el Congrés del 23 de juliol, en el que haurem d’escollir els nous lideratges i la nova direcció política, ha de posar les cares i les imatges que hauran de contribuir, amb molta altra gent, moviments i partits, a l’eclosió d’un nou estat a través de les cites amb les urnes que calgui, fins a l’assoliment de la normalitat política i democràtica que no és altra que la plena sobirania de Catalunya en el marc de la Unió Europea.

Els nous plantejaments polítics i estratègics dels que es doti la nova Convergència hauran de ser la síntesi del que de manera majoritària han expressat tant el gruix dels militants i simpatitzants com les diferents corrents i plataformes que des de fa mesos treballen per influir ideològicament en la nova Convergència i per situar els seus representants en la futura direcció política. I aquí és on rau la major de les amenaces. La nova Convergència ha de néixer amb una clara voluntat d’aglutinar i consolidar les diferents sensibilitats que han conviscut a CDC aquests últims anys, però ha d’obrir-se a molts més, incorporant molta més gent que el que prioritza és la conquesta de l’estat propi, a través del diàleg i l’entesa entre diferents sectors i sensibilitats del sobiranisme polític. La necessària renovació de missatges, cares i maneres de fer no pot anar en detriment de cap dels actius que han sumat i que poden continuar sumant energies al procés de renovació i regeneració del nou partit. Cal generositat, capacitat de sacrifici, mentalitat oberta i capacitat de diàleg i de pacte. Els que hem treballat aquests últims temps, de dilluns a diumenge prop de la gent, des de l’orgull convergent i amb actituds obertes i amb una vocació inequívoca de servei públic, tant als barris i districtes de les grans ciutats, com als petits municipis o a les ciutats mitjanes, tenim dret a somiar amb un nou partit; reforçat, renovat, amb molta més gent i més diversa, amb l’aspiració de tornar a ser el principal referent polític de casa nostra, al servei de la gent i de la llibertat del país. I també a ser el partit que té una clara vocació de participar en la governabilitat del futur estat català, ben aviat. La nova Convergència ha de ser la millor eina per garantir el progrés de la nostra gent i la independència de Catalunya.