El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

BARCELONA; LIDERATGE I PROXIMITAT

A cinc mesos per les properes eleccions municipals, les més determinants dels últims decennis, especialment per la lectura que se’n farà dels resultats, en clau de política catalana i de suport al procés cap a la independència i la república, Barcelona torna a ser l’objecte de desig dels que la volen perpetuar com a segona capital de l’estat, tirant llarg.

El govern d’Ada Colau ha aconseguit governar en minoria i de manera erràtica durant tres anys i mig, amb una victòria electoral pírrica i gràcies a la fragmentació política d’un Plenari municipal que ha estat incapaç de tombar-la, malgrat les múltiples raons que ho han pogut justificar. Barcelona ha patit, per un govern municipal inexpert i carregat d’ideologia sectària, la més gran de les degradacions del seu espai públic, des dels anys vuitanta. S’ha convertit en la ciutat més insegura de l’estat, amb increments anuals dels fets delictius del 20% i la xacra dels narcopisos amenaçant barris sencers. Ha vist com el preu dels lloguers dels habitatges ha assolit rècords històrics, s’ha mantingut el mateix nombre de desnonaments que l’anterior mandat, quan la crisi econòmica era molt més sagnant. Ha vist com augmentaven els assentaments irregulars –el nou barraquisme-, ha estat colonitzada per la venda ambulant il·legal del top manta. L’incivisme creixent, la mobilitat cada vegada més conflictiva, l’increment de clubs de consum de cànnabis il·legals, la manca de suport del govern a la Guàrdia Urbana, entre d’altres problemes i un llarg etcètera que ha malmès el prestigi de la capital de Catalunya, i que tant va costar d’aixecar durant els últims mandats.

Barcelona necessita recuperar l’orgull perdut. I necessita llei, ordre i progrés.

La proposta d’Ada Colau i dels comuns serà més del mateix: sectarisme, amiguisme, manca de voluntat i de capacitat de diàleg amb la resta de grups municipals, deslleialtat amb el Govern de la Generalitat, propaganda massiva, equidistància esfereïdora davant dels reptes de sobirania i republicanisme majoritaris, i maquillatge d’un pobríssim balanç de la seva acció de govern. A més a més, es van donant a conèixer les desercions a les seves files: les baixes segures a la llista electoral de BarcelonaenComú de Gerardo Pisarello,  Jaume Asens, Josep Maria Montaner i Laia Ortiz, i les probables d’altres regidors a la corda fluixa, són un fidel reflex del desgast d’un govern que va generar clares expectatives de canvi i ha acabat sent una caricatura que Barcelona no es pot permetre suportar quatre anys més.

D’altra banda, la dreta espanyolista presentarà una nova oferta, al voltant de la figura de  Manuel Valls, amb Ciutadans al darrera, i un PP marginal que pot arribar a ser superat per la nova expressió del feixisme que representa el partit de Santiago Abascal. Aquestes forces polítiques, que  son els  aliats teòrics del PSC, a l’escenari de Barcelona on voldrà treure rèdit de la presència del PSOE al govern de l’estat, maldaran perquè Barcelona no tingui un alcalde o alcaldessa independentista i republicà. La batalla de Barcelona serà determinant per comptar o amb un govern alineat al de la Generalitat, o amb un govern gregari dels destins del govern espanyol de torn. Un lideratge al que aspirem des del Partit Demòcrata PDeCAT, de la mà d’altres grups i persones del món sobiranista, i que podria aprofitar els importants actius del mandat de l’alcalde Trias. Les dues principals febleses però que hem d’afrontar i superar són la fragmentació de l’oferta electoral del món sobiranista i la temptació del pacte entre BarcelonaenComú  i ERC, possibilitat aquesta última que representaria, al meu parer,  un frau massiu i una frustració monumental.

Però Barcelona no només necessita un lideratge inequívoc del seu batlle o batllessa. I un govern fort, que col·labori lleialment amb el Govern de la Generalitat, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la resta del país. Necessita també un govern de regidors i regidores de barri i de districte.

mapa-barcelona-espana.gif (450×420)

Es parla molt del discurs de ciutat, d’ideologia, de projecció internacional, de llocs comuns i de prioritats sectorials. I és clar que cal tenir una oferta global de ciutat per intentar millorar les condicions de vida de la gent. Per oferir més possibilitats de progrés i disposar de més eines per redistribuir la riquesa més equitativament. Però es parla poc de proximitat i de la feina transformadora que poden impulsar els regidors i regidores de barri i de districte. Per qui ha estat al govern i a l’oposició municipal, una cosa queda clara: l’actual model de descentralització i desconcentració municipals no funciona.

Els barris i els districtes són la realitat política i social que caldria potenciar, des de tots els punts de vista. Des de la capacitat pressupostària, fins a les competències, passant per l’exigència de retre comptes davant els veïns i les entitats dels barris i els districtes. És acceptable que un regidor de districte no assisteixi mai als Consells de Barri del seu districte? És comprensible que un regidor de districte s’assabenti per la premsa que el seu propi govern farà un equipament per a gent jove al seu territori? És assumible que gaire bé cap de les queixes i preguntes dels veïns a una Audiència Pública del districte no tinguin resposta per part del regidor? És democràticament justificable que el regidor del districte no acompanyi gaire bé mai als veïns i a les entitats als principals esdeveniments socials i festius que tenen lloc durant tot l’any al territori? Estem parlant de vocació de servei públic.

De vocació de proximitat. Parlem d’això. D’estar al servei de la gent de dilluns a diumenge. De donar la cara, sempre. D’anar als funerals, també, dels veïns implicats en la col·lectivitat que ens han deixat, per acompanyar llurs famílies. D’escoltar; de discutir-te amb els teus, quan cal,  per fer prevaldre l’interès general. De tot això i de molt més. I durant aquests tres anys i mig de mandat, l’autèntica proximitat, la transparència, la generositat, el diàleg i els consensos, han brillat per la seva absència en les files dels regidors i regidores de BarcelonaenComú.

El 26 de maig ens hi juguem molt. L’Ajuntament de Barcelona ha de ser ben governat. Barcelona ha d’exercir de capital de Catalunya, metropolitana i del sud d’Europa. Però també ha d’estar al costat dels presos polítics, dels exiliats i de les seves famílies. Ens hi juguem massa per repetir la mala experiència del govern d’Ada Colau o deixar Barcelona en mans “dels delegats” de Madrid sense cap altre ambició que ancorar-la  com a  segona capital de l’estat, amb sort.

Jordi Martí Galbis

Regidor de l’Ajuntament de Barcelona

Grup municipal Demòcrata PDeCAT

Gener 2019

Anuncis


Deixa un comentari

Mala gestió de Colau dels recursos de la Guardia Urbana

Com a regidor de Seguretat del Grup del PDeCAT he registrat un Prec avui 8 de novembre dirigit a l’executiu municipal que es fa ressò de les denúncies sindicals que fan referència als retards en el lliurament del nou uniforme d’hivern o el bloqueig en la reparació de vehicles de la policia local barcelonina.
Reclamo explicacions al Govern d’Ada Colau per la mala gestió dels recursos de la Guàrdia Urbana que dificulta la seva actuació.

En els darrers dies, sindicats de la Guàrdia Urbana han fet públic i traslladat específicament al Grup Municipal Demòcrata denúncies que posen de manifest unes greus deficiències en la gestió del dia a dia del cos de la policia local barcelonina. Així, s’ha produït una severa disfunció que ha comportat l’endarreriment en el lliurament dels nous uniformes d’hivern de la Guàrdia Urbana, fins al punt que a data d’avui, 8 de novembre, algunes de les seves unitats encara patrullen i fan la seva feina amb l’equipament d’estiu, en màniga curta.

També entitats sindicals del cos policial han denunciat que hi ha importants endarreriments en la reparació dels vehicles, cotxes i furgonetes, de la Guàrdia Urbana que s’espatllen, i que es passen més temps del que caldria al taller per unes possibles dificultats per fer front a la despesa econòmica que suposa la reparació.

És per aquest motiu que com a regidor del PDeCAT responsable de Seguretat, he registrat avui un Prec dirigit al Govern municipal que reclama: “Que el Govern Municipal de Barcelona ens informi sobre quines causes han provocat l’endarreriment en l’entrega de l’equipament d’hivern de la Guàrdia Urbana de Barcelona i de l’endarreriment en la reparació del seus vehicles espatllats, tot aplicant les mesures corresponents per tal que aquestes situacions deixin de produir-se en el futur.”

Aquesta situació és intolerable; als ja greus prejudicis ideològics, manca de confiança i mala relació del Govern d’Ada Colau amb la Guàrdia Urbana, s’afegeix ara una mala gestió operativa, que afecta al dia a dia de la feina dels agents de la policia local de Barcelona, que ha de realitzar la seva feina amb una precarietat de mitjans lamentable. Exigim explicacions, i que es posi fi a tots aquests endarreriments”.


Deixa un comentari

D’ESTREMERA A LLEDONERS

Feia setmanes que tenia concertada una nova visita a Estremera, per poder parlar amb l’amic Quim Forn i saludar, amb sort, a la resta de presos polítics d’aquest centre penitenciari al mig del no res. La notícia del seu trasllat a presons catalanes ens va trasbalsar. Malgrat el manteniment del règim de privació de llibertat, molts vam intentar pensar i llistar els beneficis que aquest trasllat podria comportar, molt especialment a les seves famílies, amics i advocats. I per sorpresa meva, la data del 14 de juliol, la que tenia reservada per anar a Estremera, es va mantenir, però per poder anar a Lledoners.

Un viatge de tres quarts d’hora en cotxe fins a Sant Joan de Vilatorrada, en front de les cinc hores amb AVE i cotxe fins a Estremera. Sant Joan de Vilatorrada, un municipi al que he anat dues vegades les darrers setmanes per participar com a diputat de la Diputació de Barcelona, en dues sessions de les Audiències Memorials; una iniciativa que té per objectiu el reconeixement de les víctimes de la Guerra Civil, la posada en valor de la memòria històrica i la reparació moral i social de les víctimes dels dos bàndols, a través del testimoniatge de veïns supervivents, dels seus fills i nets. Quina paradoxa; mentre des de les institucions catalanes organitzem Audiències Memorials a Sant Joan de Vilatorrada, amb duríssimes experiències que ens van fer plorar a molts dels assistents, simultàniament hem d’anar a la presó de Lledoners, al mateix municipi, a fer costat a persones honorables, demòcrates i gent de bé, empresonades injustament, víctimes d’un sistema corrupte que no fa justícia sinó que administra venjança.

L’arribada a la presó de Lledoners no té res a veure amb l’arribada a la d’Estremera. Contemplar la muntanya de Montserrat i sentir que formes part del groc que envolta els accessos al centre penitenciari són sensacions que marquen la diferència entre dues societats i dues nacions ben diferents. Una vegada dins de la presó, el “bon dia” i el tracte dels funcionaris són especialment reconfortants. I trobar-te a la sala d’espera desenes de persones, familiars i amics dels nostres presos polítics, amb qui pots parlar amb tota llibertat, és especialment gratificant. Les parelles de Josep Rull, Jordi Cuixart, els familiars i amics de Jordi Turull, Oriol Junqueras i la resta de presos polítics, per a molts dels quals era el primer dia que visitaven el seus estimats a Lledoners, ens van donar una energia difícil d’explicar.

Després de gaire bé una hora d’espera, que ens va servir per endreçar i refrescar el llistat de coses de les que volíem parlar amb el Quim, vam poder accedir al mòdul on es troben els locutoris. Corredisses i nervis de familiars i amics, fins que vam poder veure les siluetes dels nostres presos polítics, accedint als espais on vam poder tocar les seves mans a través dels vidres. Van ser quaranta cinc minuts de conversa. Trufada d’abraçades simbòliques de la multitud d’amics comuns que ens van donar records per a ells. Els minuts van transcórrer ràpidament, mentre passàvem de la conversa més transcendent a les situacions més còmiques que mai hagués cregut que es poden compartir a un centre penitenciari, amb una persona privada de llibertat injustament. Els nous hàbits -diferents als d’Estremera-, les confessions i anàlisis polítiques del moment, la família, el dietari que tot just havia acabat d’escriure, les perspectives judicials i molts altres temes d’actualitat i d’interès comú, van dibuixar el recorregut de la conversa. Sempre recordarem, també, que vam ser la primera visita que en Quim Forn va rebre al locutori del pavelló de visites. Acabats el quaranta cinc minuts, vam poder, per uns segons, tocar les mans de la resta de presos polítics, a través dels vidres dels seus locutoris. Era el moment del balanç de la jornada, i la primera conclusió és que tenim una gent a la presó que són gegants. Homes i dones excepcionals. Que mereixen la nostra solidaritat de manera incondicional i permanent. I dels que no pararem d’exigir-ne la seva llibertat. No puc evitar però, pensar que tots ells estan a presons catalanes. Que són moltes les avantatges de l’acostament. Però que continuen injustament empresonats. I que el responsable polític del seu règim penitenciari és el propi Govern de la Generalitat.

Pocs dies després de la visita a Lledoners coneixíem les resolucions judicials dels diferents països europeus que afecten els presos polítics i la retirada de les euro ordres d’extradició per part del magistrat Llarena. Notícies que ens fan recuperar l’esperança en la seva llibertat, abans del que pensàvem mesos enrere. Després de l’emotiva visita ens hem posat mans a l’obra per organitzar la propera; que volem que sigui ben aviat.

#LlibertatPresosPolítics

 

Jordi Martí Galbis

Juliol de 2018


2 comentaris

Els damnificats d’Ada Colau i del govern dels comuns

Després de més de tres anys de govern de Barcelona en Comú i d’Ada Colau va creixent el nombre de barcelonins, entitats i grups que fan públic el seu desencís, frustració, i fins i tot crispació, davant l’estil del govern de l’Ajuntament de Barcelona. Un moviment que va arribar al govern municipal sota banderes com la transparència, la de donar la veu al poble, la proximitat i l’honradesa, ha esdevingut una maquinària erràtica, sectària, gens transparent, d’esquenes a la participació real, i allunyada de la realitat dels nostres barris.

Era previsible que Barcelona en Comú esdevindria una agència de col.locació de la seva gent a les estructures municipals, com així ha estat. I també era previsible que aquest moviment d’adhesió a la seva líder protagonitzaria polítiques de contractació directa que han acabat beneficiant a centenars de persones, plataformes, cooperatives i simpatitzants comuners, amb la corresponent injecció de milions d’euros a aquests grups. Filosofia per cert, defensada per Íñigo Errejón, en una memorable intervenció el vídeo del qual s’ha fet viral, animant a ocupar la societat civil i a afavorir, des de les institucions governades per ells, a les entitats properes ideològicament.

Però el que ha acabat sent una veritable demostració de mala política, que amenaça de girar-se en contra del govern d’Ada Colau amb un efecte “boomerang”, està sent la manera com aquest govern es relaciona –o simplement ignora- amb aquelles persones, grups i iniciatives que no combreguen amb els postulats de Barcelona en Comú. Durant tres anys el Grup Municipal Demòcrata PDECAT ha denunciat el menys teniment i el mal tracte que hem patit els grups de l’oposició per part del govern municipal, i en especial de regidors com la mateixa Ada Colau o Gerardo Pisarello. Mai s’havia vist a l’Ajuntament de Barcelona una actitud de despreci i d’humiliació política, des d’una presumpte superioritat moral, com la que ha caracteritzat el govern dels comuns cap a els regidors dels grups de l’oposició. Una actitud que ha variat de la nit al dia si el que necessitaven era ajuda urgent per sortejar situacions que els superaven com a govern, per la seva manca de preparació o per la seva inconsistència política, com ha passat amb l’escàndol dels narcopisos del Raval.

Però el que s’està produint aquests darrers mesos, i que no fa més que incrementar-se, és l’aparició de grups que es presenten com a damnificats per les polítiques dels comuns, per la seva manca de diàleg i pel sectarisme que apliquen d’una manera sistemàtica. Persones, grups i col.lectius que tenen en comú haver estat ignorats i fins i tot perseguits pel simple fet de no combregar amb la ideologia del govern municipal o amb les seves decisions. Grups i entitats com la dels afectats per la Súperilla del Poblenou, gènesi de la Plataforma Urbamòbil, que agrupa diversos col.lectius contraris a diferents solucions de mobilitat imposades pel govern; associacions veïnals com les dels barris del nord de la ciutat, contraris al sistema de cobertura de la Ronda de Dalt imposat unilateralment pels comuns, o l’Associació de Veïns de Les Tres Torres, ignorats per complet en les seves demandes d’inversió al barri, vagó de cua de les inversions territorialitzades. O la Plataforma Nosaltres Barcelona, liderada per deu dones de la societat civil barcelonina. O el mateix Gremi de Restauració, que ha hagut de patir el menys preu del govern en el llarg i complex procés d’provació de la modificació de l’Ordenança de Terrasses. O associacions de comerciants i veïns com la del Turó Parc, que pateixen un veritable assetjament del govern dels comuns. I darrerament, també, diferents entitats i grups de propietaris de gossos, que es manifesten els dijous davant de la seu d’Ecologia Urbana de l’Ajuntament per protestar per l’aplicació rígida i injusta de l’Ordenança de Tinença, Protecció i venda d’animals, en allò que fa referència a la prohibició de l’entrada dels gossos a determinats espais públics de la ciutat. I aviat veurem la mobilització dels propietaris dels vehicles privats, ja siguin cotxes o motos, que estan sent objecte d’una política de mobilitat per part del govern dels comuns que busca la seva expulsió dels carrers de la ciutat.

Tenim un govern municipal, en definitiva, refractari al diàleg, enemic del consens, allunyat del respecte degut als discrepants, i que actua sectàriament des de la prepotència i el supremacisme ideològic. Un govern que caldrà vèncer a les urnes el maig de 2019 per retornar a la política entesa com a diàleg permanent i acord entre les parts en benefici del bé comú.

Jordi Martí

Regidor del Grup Municipal Demòcrata PDECAT

Ajuntament de Barcelona


Deixa un comentari

Barcelona: un model d’èxit, malgrat el seu govern

 

A punt d’acomplir-se els primers tres anys de mandat d’Ada Colau i BcnenComú, Barcelona es troba en una situació paradoxal. Mentre els sectors socials i econòmics més dinàmics, tant locals com foranis, demostren la seva tradicional capacitat per tirar endavant la ciutat, amb nombrosos projectes que aposten clarament per dinamitzar-la i fer-la progressar, el govern municipal i determinats agents que actuen gregàriament al seu dictat actuen en sentit contrari. La desconfiança, els prejudicis ideològics i la manca d’empatia del govern municipal amb les persones, les entitats i les empreses que pretenen compartir amb la ciutat les seves energies transformadores i els seus beneficis, és desesperant. I tot i que els comuns estant intentant fer un cop de timó per acostar-se a nous electors, com estem veient amb el seu canvi d’actitud en front del Mobile World Congress o amb el turisme, cal constatar que hem perdut tres anys. Uns anys preciosos on moltes ciutats amb les que competim, tant a nivell de l’estat com a nivell internacional, han fet els deures, i en molts casos ens han passat per davant. Només cal fixar-se en l’Hospitalet de Llobregat, municipi que està sabent aprofitar iniciatives empresarials que Ada Colau i els seus es deixen escapar. El govern municipal no té un projecte clar per a Barcelona; però tampoc té ambició per tenir-lo.

Les alarmes fa massa temps que sonen. Especialment recomanables són els articles “Barcelona, entre un modelo de Ciudad vecinal y la prosperidad económica” del professor Marc Vidal, expert en estratègia digital, del 12 de gener, i “Però per què no els agrada Barcelona?” de Rosa Cullell, publicat el mes de febrer al diari El País. Entre molts d’altres, són dues reflexions que coincideixen en denunciar la pèrdua d’oportunitats que pateix Barcelona, molt especialment degut a la manca de model que té el govern dels comuns per a la capital de Catalunya. Es cert que els atemptats del 17-A i la crisi política que l’estat espanyol ha provocat a Catalunya amb la seva persecució política, judicial, policial, econòmica i mediàtica, no són aliens als problemes que pateix Barcelona. Però el creixement del PIB català de 2017, superior al de l’estat, ens indica que la potència del país i de la seva capital pot ajudar a superar adversitats com les descrites. Però la inèrcia té un recorregut que no és il·limitat. I Barcelona difícilment podrà assumir les hipoteques que porten incorporades els comuns en el seu ADN polític un nou mandat municipal.

I si en algun aspecte té especial transcendència la manca de model del govern municipal, el veiem en la seva gestió de l’urbanisme, l’habitatge i la mobilitat. Barcelona és una joia de cent quilòmetres quadrats, que tot i que té problemes per fer front a les necessitats del conjunt dels barcelonins, ha assolit un model urbà reconegut internacionalment. Cal però obrir el focus quan parlem de planificació de serveis i de planejament urbanístic. No podem mirar-nos portes endins. Cal repensar-nos en clau metropolitana i projectar i enfortir el lideratge de la ciutat a nivell del sud de la Mediterrània. Els grans projectes que s’estan executant en l’actualitat van ser gestats en anteriors mandats municipals. Les actuacions a l’àmbit de la Plaça de les Glòries, el desplegament de la Nova Xarxa de Bus, l’impuls del MWC, el cobriment de la ronda de dalt o la reforma de la Meridiana, en són alguns exemples. Però el que realment està marcant aquest mandat municipal és l’aturada de nombrosos projectes com l’establiment del Museu de l’Ermitatge, la segona fase de la reforma de la Diagonal, la reforma de l’antic Deutsche Bank vinculada als Lluïsos, o la pèrdua d’oportunitats com les que hagués generat disposar de la seu de l’Agència Europea del Medicament.  La incapacitat de gestió del govern municipal també s’ha fet palès en la crisi dels narcopisos del Raval, el descontrol de la venda ambulant il·legal, la turismofòbia, l’augment dels preus del lloguer de fins el 30% en tres anys, l’increment del sensellerisme i dels assentaments irregulars, etc. Capítol a banda mereix l’obsessió política del govern per tirar endavant la connexió del tramvia per la Diagonal o la implementació de nombrosos nous carrils bici, en molts casos mal executats i construïts d’esquenes a les necessitats reals de mobilitat dels barris afectats.

El model urbà de Barcelona, gestat en les últimes dècades per diferents governs, ha de continuar fonamentant-se en projectes transformadors a quatre escales: els de barri, els de districte, el de ciutat i d’àrea metropolitana. I no podem renunciar a cap d’ells, de la mateixa manera que tothom està cridat a participar-hi. En aquest sentit durant aquests tres anys s’ha evidenciat el sectarisme excloent d’un govern municipal que només ha comptat amb els seus, afavorint i promocionant persones i entitats estretament lligades a BcnenComú, que en el seu moment van actuar com a palanques o altaveus de l’activisme d’Ada Colau.

Necessitem també, una alcaldia, un govern municipal i un ajuntament que exerceixin amb mentalitat de capital d’estat. Que deixin d’estar d’esquenes al rerepaís, i es posin al costat de les nostres institucions d’autogovern, demostrant la seva solidaritat amb els presos polítics i els exiliats. El paper equidistant mantingut fins avui pels comuns s’ha convertit en un llast per al procés polític cap a la república, ratificat per més de dos milions de catalans i més de quatre cents mil barcelonins el 21-D.

La fórmula política d’uns activistes que han esdevingut una força de govern, incapaç de mantenir una coalició amb el PSC o d’ampliar els acords amb altres forces, ha exhaurit el seu recorregut. Ara ens pertoca bastir una nova alternativa, que fugi del mantra del decreixement,  per retornar el prestigi a la capital de Catalunya i recuperar el bon govern.

 

Jordi Martí Galbis

Regidor del Grup Municipal Demòcrata de l’Ajuntament de Barcelona (PDECAT)

Barcelona, 28 de març de 2018

 


Deixa un comentari

Defensem la Biblioteca Clarà

Fa alguns dies s’ha propagat una notícia que l’Ajuntament de Barcelona s’ha plantejat la possibilitat de tancar la Biblioteca Clarà, l’únic equipament municipal del barri de Les Tres Torres, juntament amb el mercat municipal, una vegada obri la nova Biblioteca de Sarrià.

El Grup Municipal Demòcrata de Sarrià-Sant Gervasi s’oposa frontalment a aquesta possibilitat. El Barri de Les Tres Torres té un gran dèficit d’equipaments i en cap cas es pot acceptar la pèrdua d’un servei com el que dona la Biblioteca Clarà.

Per aquest motiu, el 6 de juliol, el Grup Municipal Demòcrata de Sarrià-Sant Gervasi, de la mà de l’Associació de Veïns de Les Tres Torres, va fer una roda de premsa per exigir que aquesta no es tanqui, ni ara ni en el futur. I alhora vam denunciar que el projecte de la Biblioteca de Sarrià ja acumula dos anys de retard.

 

Jordi Martí Galbis

Regidor-president del Consell del Districte de Sarrià-Sant Gervasi

Grup Municipal Demòcrata


Deixa un comentari

Barcelona comença a fer aigües

Amb l’arribada de la temporada d’estiu, Barcelona ha començat a mostrar-se, tant als barcelonins com als turistes, com una ciutat amb una preocupant, com es coneix en termes mèdics, fallada multiorgànica. Una ciutat on tot és possible i on s’amplien, dia a dia, els espais i els territoris d’impunitat.

Sempre hem sostingut que el que volen i esperen els veïns de qualsevol ciutat o poble és que els serveis públics funcionin amb normalitat. Els alcaldes i els governs municipals han d’assegurar la provisió de serveis bàsics. Això, a Barcelona, vol dir seguretat, neteja, il·luminació, transport públic, sanejament, i altres serveis gestionats conjuntament amb la Generalitat com la sanitat, l’educació, els serveis socials o l’habitatge.

Però després de dos anys de govern dels comuns, Barcelona està a tocar del col·lapse. Aquests dies estem vivint la descomposició del govern de l’alcaldessa Ada Colau. I d’exemples no ens en falten. Hem patit onze jornades de vaga de metro, amb la responsable de TMB reprovada per tota l’oposició. L’última d’elles ha coincidit, a més, amb la cinquena vaga del Bicing. Vagues del taxi. Preus del lloguer dels habitatges pels núvols. Deu desnonaments diaris de mitjana, recentment denunciats per la PAH. Increment dels assentaments irregulars. Descontrol del ‘top manta’ per tota la ciutat. Incivisme massiu a barris com la Barceloneta i el Raval. Sexe als carrers i a ple dia. Milers d’usuaris del transport públic que l’utilitzen sense pagar, i no precisament perquè les màquines expenedores de bitllets deixin de funcionar durant 4 hores. Venda i consum de droga que ens porten a la Barcelona dels anys 80. Increment dels furts i foment de la turismefòbia. I per acabar-ho d’adobar, ens hem convertit en la capital mundial de les okupacions; i els inversors comencen a buscar altres destins degut a la inseguretat jurídica que provoquen els regidors del govern amb les seves decisions arbitràries.

El govern d’Ada Colau ja ha donat de sí tot el que podia donar. Són, sens dubte, el pitjor govern que mai ha tingut Barcelona