El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

BARCELONA NECESSITA UN ALTRE GOVERN

Les eleccions municipals del 26 de maig de 2019 a Barcelona van acabar amb un govern municipal de coalició, gràcies als vots del grup de Manuel Valls, que perseguia un triple objectiu: que Ada Colau es garantís l’alcaldia quatre anys més, evitar un govern independentista, i que el PSC mantingués els ressorts del poder municipal dels que han gaudit durant més de tres dècades. D’aquesta manera, la força guanyadora, ERC, amb el suport dels regidors de JXCAT, quedava condemnada a l’oposició.

Un govern de coalició que ja va fracassar durant el poc temps que van compartir poder durant l’anterior mandat. Era una evidència doncs, que aquesta coalició tornaria a naufragar. No solament perquè es tracta de dos partits amb cultures polítiques oposades, sinó també perquè els seus programes polítics contenen prioritats també diferents. La realitat del dia a dia d’un govern sense cohesió interna ens ha evidenciat que els comuns prenen les decisions i els socialistes les acaten. El PSC doncs ha quedat desdibuixat i diluït en el magma populista i demagog de Barcelona en Comú i dels seus tentacles generosament subvencionats a càrrec dels pressupostos municipals. I si la ciutat ha estat patint un mal govern durant els primers mesos del mandat municipal, amb la crisi de la COVID19, hem vist multiplicar els efectes negatius d’aquesta manca de lideratge i de veritables polítiques públiques impulsores de les grans potencialitats de la ciutat i de la seva gent.

Són molts els fronts oberts i els errors del govern municipal. Manca de lideratge de la batllessa, confrontació institucional amb el Govern de la Generalitat i seguidisme acrític del govern de l’estat, manca de cohesió interna del govern municipal, incapacitat d’arribar a acords amb l’oposició en uns moments crítics que demanden generositat, diàleg i acords; desconfiança malaltissa amb la iniciativa privada i els operadors socials sense ànim de lucre, aturada de projectes urbanístics i de projecció internacional d’anteriors governs, polítiques de prevenció i seguretat erràtiques, clientelisme amb les entitats i plataformes del seu entorn ideològic, urbanisme tàctic que està desfigurant l’espai públic i el disseny de qualitat tradicional de les intervencions públiques municipals, decisions unilaterals i sense consens que afecten greument la mobilitat, gestió maldestre del verd urbà, deixadesa absoluta en neteja i manteniment, manca de suport i d’empatia amb els sectors econòmics que més pateixen els efectes de la crisi de la COVID19 com el comerç i la restauració, absència absoluta de lideratge metropolità, lamentable dimissió en l’exercici de la capitalitat de País, més necessària que mai en l’actual context de repressió política, judicial, policial i econòmica que patim, etc.

Es del tot necessari i urgent doncs, davant d’aquest mal govern, posar les bases d’una nova etapa a la ciutat. Cal un nou govern municipal que capgiri els passius acumulats i doni confiança en uns moments de patiment i de crisi econòmica i social com els actuals.

Un govern, d’acord ampli, que lideri la ciutat amb generositat. Que sigui capaç de dialogar i concertar amb l’oposició, amb les altres administracions, sense sectarismes, i amb els sectors socials i econòmics de la ciutat. Que es torni a projectar al món reivindicant la capitalitat de país, la metropolitana i la mediterrània; que deixi de desconfiar amb els emprenedors, el món de l’empresa, els autònoms i els que, simplement, opinen diferent. Que actuï garantint la seguretat jurídica dels operadors i dels inversors i que deixi de basar la seva acció de govern en la propaganda, els eslògans, els tweets i les proclames. Un govern que deixi de banda la demagògia i es dediqui a construir d’una vegada habitatge públic de lloguer assequible, de la mà dels operadors privats disposats a contribuir en aquesta tasca inajornable. Un govern empàtic amb els que cada dia pugen la persiana. Un govern que planifiqui el futur de la ciutat pensant en el nombre cada vegada més elevat de gent gran. Un govern que no s’aixequi cada dia pensant en quines mesures de càstig aplicarà a la mobilitat privada i que aposti d’una manera contundent envers l’electrificació del parc mòbil. Un govern que no llenci a la foguera 200 milions d’euros en un tramvia obsolet que connecti la Diagonal i doni compliment a l’acord del Plenari municipal de posar en servei l’autobús elèctric biarticulat i de gran capacitat, el D30, per la Diagonal. Un govern, en definitiva, que reverteixi les seves prioritats, en benefici de la ciutat i dels seus actius i energies.

Amb aquest objectiu treballem, dia a dia, des del Grup municipal de Junts per Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona. I a partir d’ara també, amb la nova força política de Junts per Catalunya; pel progrés de Barcelona, de la resta de ciutats i pobles del país, i per la independència de Catalunya, la veritable i única recepta per deixar enrere l’etapa de discriminació i maltracte que ens impedeix aspirar a ser un país d’oportunitats i homologable a les democràcies més avançades d’Europa.

12 d’octubre de 2020

Jordi Martí i Galbis

Regidor-portaveu

Grup Municipal de Junts per Catalunya

Ajuntament de Barcelona  


Deixa un comentari

LA PITJOR BARCELONA

 

 

Després de més de tres dècades de transformacions urbanístiques, socials, econòmiques i de tot ordre, que van fer de Barcelona una capital europea de referència internacional, l’any 2015 va entrar a governar l’Ajuntament un conglomerat de persones i col·lectius, que a excepció dels antics dirigents d’ICV, mai havien participat de la política institucional del consistori. Per a molts, el grup encapçalat per Ada Colau representava una esmena a la totalitat al sistema de partits i una glopada d’aire fresc. El balanç del seu primer mandat és conegut. Aturada general dels projectes heretats, populisme, clientelisme, sectarisme, maltracte a l’oposició, deslleialtat amb el Govern de la Generalitat i equidistància amb tot allò relacionat amb el Procés polític català i amb tot el que gira al voltant de l’1 d’octubre.


El segon mandat d’Ada Colau, de la mà del PSC-PSOE de Jaume Collboni, s’inicia ara fa poc més d’un any, passant per sobre de la força guanyadora, l’ERC d’Ernest Maragall, i gràcies als vots de la dreta xenòfoba de Manuel Valls. Tot s’hi val, per mantenir-se en el poder, després d’haver-se compromès durant la campanya electoral a no acceptar aquest tipus d’operacions “antinatura”. La pandèmia de la COVID19 s’afegeix a la mala política del govern municipal i en multiplica els seus efectes devastadors. Barcelona, després de més d’un any del segon mandat d’Ada Colau, s’ha convertit en una ciutat bruta, empobrida, fosca, perillosa a bona part dels seus barris, mancada d’empatia amb els seus habitants, que incrementa la pressió fiscal a famílies i empreses, que expulsa el vehicle privat, i que no ajuda els sectors econòmics més colpejats per la crisi de la COVID19 com ara els restauradors, els comerciants, els autònoms o els aturats.
Un mitjà de la solvència de Vilaweb, aquest 25 d’agost publicava un davantal titulat “Barcelona, la desolació d’un centre decrèpit”. Parlava d’una Barcelona buida, comerços tancats per sempre, carrers sense visitants ni turistes. La incompetència del govern municipal, sumada a la manca de coherència interna i els recels entre els comuns i els socialistes, i a la crisi de la COVID19, ens han portat a la pitjor Barcelona que hem conegut els darrers quaranta anys. Es fa difícil creure que els promotors i abanderats del decreixement econòmic n’estiguin satisfets; la degradació de l’espai públic, el mal manteniment dels parcs i el verd urbà, la croada contra la mobilitat privada, la pintura a l’asfalt i la col·locació d’elements de formigó als carrers altament perillosos per a la seguretat de vianants i conductors de vehicles, l’increment de la conflictivitat a causa de les okupacions d’habitatges i locals comercials, els narco pisos i les baralles al centre de la ciutat, a tothora, …etc, són el nou senyal d’identitat de la ciutat.
Els més pessimistes creuen que tot pot empitjorar en els gaire bé tres anys que resten de mandat municipal. Els que som optimistes i ens estimem Barcelona, capital de Catalunya, creiem fermament en les energies i la capacitat de la ciutat a través de l’impuls dels barcelonins. Però també volem creure que el dia de les eleccions municipals del maig de 2023, una gran majoria d’electors foragitarem el pitjor govern municipal que mai ha tingut Barcelona. Mentrestant, feina, feina i feina; des de l’oposició municipal, la ciutadania, les entitats i els sectors econòmics i socials. I junts, sumant i treballant en positiu per revertir la situació a la que ens ha portat aquest govern de Barcelona en comú- PSC i la COVID19.

Jordi Martí Galbis

Regidor de Junts per Catalunya a Barcelona

Agost 2020


Deixa un comentari

POLÍTICA DE PROXIMITAT EN TEMPS DE PANDÈMIA

El debat sobre la necessitat de revisar les maneres de fer política, des de la proximitat, allunyats de sectarismes, des de la vocació de servei públic, i de la mà de les iniciatives de la societat civil és un debat obert des de fa temps, que val la pena mantenir viu, ara que estem patint els efectes de la crisi de la Covid19. Des de fa tres mesos, primer amb la crisi sanitària, i ara també amb la crisi social i econòmica, hem pogut comprovar, de nou, com multitud d’iniciatives solidàries i humanitàries es multipliquen arreu del nostre territori. Accions i campanyes de nombroses entitats socials, fundacions, col·legis professionals, sindicats, institucions empresarials, gremis, ong’s, i moltes altres associacions i plataformes, que s’han sumat a les iniciatives institucionals i dels governs, intentant pal·liar els efectes devastadors de la crisi de la Covid19. I sort en tenim de tota aquesta energia solidària i compromesa, perquè els dispositius assistencials públics, per ells sols, no poden atendre totes les necessitats d’atenció bàsiques de milers de persones.

El treball en xarxa ha esdevingut del tot necessari. Hem vist empreses modificant les seves línies de producte o servei per adaptar-les a la situació creada per la COVID19. Hem vist professionals sanitaris i de la recerca, reorientant els seus rols i les seves especialitats. I davant d’aquesta emergència, també en clau local, els equips humans que treballem en l’àmbit de la política municipal, sense abandonar les nostres dinàmiques de treball habitual, hem hagut d’intentar, humilment, esdevenir una baula en la cadena de solidaritats i ajudes mútues que s’han teixit a casa nostra. En aquest sentit, regidors i consellers municipals de l’equip de Junts per Catalunya de Barcelona, en col·laboració amb empreses, col·legis professionals, oficines de farmàcia, residències de gent gran, centres d’atenció primària, organitzacions benèfiques, gremis, etc, hem posat el nostre gra de sorra, durant aquests tres mesos, per fer arribar ajuda i material de protecció com pantalles i mascaretes per a adults i infants, i a les persones i famílies de la nostra comunitat més necessitades. I també hem format part dels equips de voluntaris mobilitzats per l’Ajuntament de Barcelona que han col·laborat amb els equips professionals i assistencials destinats als centres de serveis socials, als pavellons salut i a altres dispositius que han donat resposta als afectats per la pandèmia.

Però per poder integrar-se en aquesta cadena de solidaritats i ser eficaços, cal formar part de les xarxes territorials i sectorials que funcionen la resta de l’any. Estar arrelats al territori. Conèixer els barris i les entitats. I formar-ne part. I creure en la col·laboració entre la iniciativa pública i la privada. Hem tingut ocasió de treballar colze a colze amb institucions públiques com centres d’atenció primària; i també amb empreses i entitats privades, tant amb ànim de lucre com sense, que han fet donació dels seus productes i serveis. Empreses fabricants de pantalles protectores, que han assumit tots els costos, inclosos els del transport de les seves donacions, residències de gent gran, oficines de farmàcia, associacions d’antics alumnes d’escoles, associacions de veïns, grups de dones voluntàries que han fabricat mascaretes per a infants, col·legis professionals sanitaris, associacions del món sobiranista, veïns i molts voluntaris que ens han ajudat a fer arribar el material i l’ajuda als seus destinataris.

Aquesta feina de voluntariat haurà de formar part del conjunt de responsabilitats que haurem de continuar fent en el futur, quan haguem superat la pandèmia i els seus efectes. Amb la política institucional, no n’hi haurà prou. La voluntat de servei públic que ha caracteritzat la política municipal arreu del país, no sempre prou reconeguda i sovint desprestigiada a causa de la mala imatge de la política general, haurà de ser el lei motiv de la nova etapa post pandèmia, juntament amb la proximitat, l’empatia i l’accessibilitat.

Jordi Martí Galbis. Regidor-portaveu. Grup Municipal Junts per Catalunya

Ajuntament de Barcelona

Juny de 2020


Deixa un comentari

L’Hemeroteca

La velocitat amb la que es produeixen les notícies i els esdeveniments polítics a casa nostra i arreu del món és de tal magnitud que no solament complica la feina a les redaccions dels mitjans de comunicació, sinó que també ens dificulta la seva anàlisi acurada o la mateixa capacitat de comprensió de les qüestions de fons que massa sovint queden difuminades per titulars fugissers i efectistes. I tot això sense entrar a parlar de l’elevat percentatge de fake news que ens fan empassar a diari tot tipus de mitjans de comunicació. Aquesta realitat, la de les notícies que enterren altres notícies publicades minuts abans, també contribueix a perdre la perspectiva necessària en un aspecte que crec crucial: el de la coherència dels posicionaments i les opinions expressades pels polítics, especialment els que tenen altes responsabilitats, que cal exigir des de la ciutadania.
Per sort, “l’hemeroteca” ens ajuda a destapar personatges que en poc temps han acreditat la seva absència total de principis, canviant com un mitjó les seves opinions, plantejaments o fins i tot, profundes conviccions. Serien aquells que en llenguatge planer i col·loquial formen part de la PAH –Plataforma d’Afectats per la Hemeroteca-. Tres exemples, d’entre els nombrosos que coneixem, i que serveixen per il·lustrar aquest estat de coses els podem trobar en el President del govern espanyol Pedro Sánchez; en el diputat d’ERC Gabriel Rufián, i en el regidor de Barcelona i ex primer ministre francès, Manuel Valls. En el cas de Pedro Sánchez, podem recordar no solament les seves declaracions i compromisos en relació a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, en front de les bones paraules expressades recentment amb motiu de la seva elecció com a president del govern espanyol, sinó també els atacs i les greus desqualificacions perpetrades contra el líder de Podemos, Pablo Iglesias, que ha acabat nomenant vice president segon del seu govern. Quina credibilitat pot tenir un personatge que afirma una cosa i la contrària en un tres i no res? Un altre cas digne d’estudi, el diputat d’ERC Gabriel Rufian, acaba d’afirmar fa poques dates que valora positivament el canvi d’opinió dels polítics, amb justificacions peremptòries i segurament per excusar les seves constants sortides de to, quan com per exemple va amenaçar de provocar la caiguda del govern espanyol si la mesa de diàleg entre governs acabava sent un fiasco. Quan és de domini públic que una vegada investit el president i nomenat el nou govern cap força política amb el nombre de diputats amb els que compta ERC al Congrés, poden fer caure el govern. I el tercer exemple, el del polític francès que va ser foragitat de la política del país veí, Manuel Valls. Durant la campanya electoral de les eleccions municipals va prometre per activa i per passiva que “votar Valls era votar fer fora Ada Colau”. Sens dubte, una broma de mal gust i un frau colossal als electors i a la ciutadania de Barcelona, tenint en compte que els seus vots van fer Colau alcaldessa, evitant que Ernest Maragall, candidat de la llista guanyadora, esdevingués l’alcalde de la capital de Catalunya. Valls, un personatge, que per cert, ja s’ha cansat de no fer res a l’Ajuntament i que acaba d’anunciar que es prepara per crear un nou engendre polític per presentar-se a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Abans, d’això en deien mercenaris de la política.
Caldrà doncs continuar consultant l’hemeroteca, en forma de notícies publicades i en forma de tweets a les xarxes; una altra font inesgotable de denúncia de contradiccions i males praxis que no es poden tolerar, quan ens referim a polítics de primera línia. No tot s’hi val.

Jordi Martí Galbis
Regidor
Grup municipal de Junts per Catalunya
Ajuntament de Barcelona


Deixa un comentari

BARCELONA; LIDERATGE I PROXIMITAT

A cinc mesos per les properes eleccions municipals, les més determinants dels últims decennis, especialment per la lectura que se’n farà dels resultats, en clau de política catalana i de suport al procés cap a la independència i la república, Barcelona torna a ser l’objecte de desig dels que la volen perpetuar com a segona capital de l’estat, tirant llarg.

El govern d’Ada Colau ha aconseguit governar en minoria i de manera erràtica durant tres anys i mig, amb una victòria electoral pírrica i gràcies a la fragmentació política d’un Plenari municipal que ha estat incapaç de tombar-la, malgrat les múltiples raons que ho han pogut justificar. Barcelona ha patit, per un govern municipal inexpert i carregat d’ideologia sectària, la més gran de les degradacions del seu espai públic, des dels anys vuitanta. S’ha convertit en la ciutat més insegura de l’estat, amb increments anuals dels fets delictius del 20% i la xacra dels narcopisos amenaçant barris sencers. Ha vist com el preu dels lloguers dels habitatges ha assolit rècords històrics, s’ha mantingut el mateix nombre de desnonaments que l’anterior mandat, quan la crisi econòmica era molt més sagnant. Ha vist com augmentaven els assentaments irregulars –el nou barraquisme-, ha estat colonitzada per la venda ambulant il·legal del top manta. L’incivisme creixent, la mobilitat cada vegada més conflictiva, l’increment de clubs de consum de cànnabis il·legals, la manca de suport del govern a la Guàrdia Urbana, entre d’altres problemes i un llarg etcètera que ha malmès el prestigi de la capital de Catalunya, i que tant va costar d’aixecar durant els últims mandats.

Barcelona necessita recuperar l’orgull perdut. I necessita llei, ordre i progrés.

La proposta d’Ada Colau i dels comuns serà més del mateix: sectarisme, amiguisme, manca de voluntat i de capacitat de diàleg amb la resta de grups municipals, deslleialtat amb el Govern de la Generalitat, propaganda massiva, equidistància esfereïdora davant dels reptes de sobirania i republicanisme majoritaris, i maquillatge d’un pobríssim balanç de la seva acció de govern. A més a més, es van donant a conèixer les desercions a les seves files: les baixes segures a la llista electoral de BarcelonaenComú de Gerardo Pisarello,  Jaume Asens, Josep Maria Montaner i Laia Ortiz, i les probables d’altres regidors a la corda fluixa, són un fidel reflex del desgast d’un govern que va generar clares expectatives de canvi i ha acabat sent una caricatura que Barcelona no es pot permetre suportar quatre anys més.

D’altra banda, la dreta espanyolista presentarà una nova oferta, al voltant de la figura de  Manuel Valls, amb Ciutadans al darrera, i un PP marginal que pot arribar a ser superat per la nova expressió del feixisme que representa el partit de Santiago Abascal. Aquestes forces polítiques, que  son els  aliats teòrics del PSC, a l’escenari de Barcelona on voldrà treure rèdit de la presència del PSOE al govern de l’estat, maldaran perquè Barcelona no tingui un alcalde o alcaldessa independentista i republicà. La batalla de Barcelona serà determinant per comptar o amb un govern alineat al de la Generalitat, o amb un govern gregari dels destins del govern espanyol de torn. Un lideratge al que aspirem des del Partit Demòcrata PDeCAT, de la mà d’altres grups i persones del món sobiranista, i que podria aprofitar els importants actius del mandat de l’alcalde Trias. Les dues principals febleses però que hem d’afrontar i superar són la fragmentació de l’oferta electoral del món sobiranista i la temptació del pacte entre BarcelonaenComú  i ERC, possibilitat aquesta última que representaria, al meu parer,  un frau massiu i una frustració monumental.

Però Barcelona no només necessita un lideratge inequívoc del seu batlle o batllessa. I un govern fort, que col·labori lleialment amb el Govern de la Generalitat, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la resta del país. Necessita també un govern de regidors i regidores de barri i de districte.

mapa-barcelona-espana.gif (450×420)

Es parla molt del discurs de ciutat, d’ideologia, de projecció internacional, de llocs comuns i de prioritats sectorials. I és clar que cal tenir una oferta global de ciutat per intentar millorar les condicions de vida de la gent. Per oferir més possibilitats de progrés i disposar de més eines per redistribuir la riquesa més equitativament. Però es parla poc de proximitat i de la feina transformadora que poden impulsar els regidors i regidores de barri i de districte. Per qui ha estat al govern i a l’oposició municipal, una cosa queda clara: l’actual model de descentralització i desconcentració municipals no funciona.

Els barris i els districtes són la realitat política i social que caldria potenciar, des de tots els punts de vista. Des de la capacitat pressupostària, fins a les competències, passant per l’exigència de retre comptes davant els veïns i les entitats dels barris i els districtes. És acceptable que un regidor de districte no assisteixi mai als Consells de Barri del seu districte? És comprensible que un regidor de districte s’assabenti per la premsa que el seu propi govern farà un equipament per a gent jove al seu territori? És assumible que gaire bé cap de les queixes i preguntes dels veïns a una Audiència Pública del districte no tinguin resposta per part del regidor? És democràticament justificable que el regidor del districte no acompanyi gaire bé mai als veïns i a les entitats als principals esdeveniments socials i festius que tenen lloc durant tot l’any al territori? Estem parlant de vocació de servei públic.

De vocació de proximitat. Parlem d’això. D’estar al servei de la gent de dilluns a diumenge. De donar la cara, sempre. D’anar als funerals, també, dels veïns implicats en la col·lectivitat que ens han deixat, per acompanyar llurs famílies. D’escoltar; de discutir-te amb els teus, quan cal,  per fer prevaldre l’interès general. De tot això i de molt més. I durant aquests tres anys i mig de mandat, l’autèntica proximitat, la transparència, la generositat, el diàleg i els consensos, han brillat per la seva absència en les files dels regidors i regidores de BarcelonaenComú.

El 26 de maig ens hi juguem molt. L’Ajuntament de Barcelona ha de ser ben governat. Barcelona ha d’exercir de capital de Catalunya, metropolitana i del sud d’Europa. Però també ha d’estar al costat dels presos polítics, dels exiliats i de les seves famílies. Ens hi juguem massa per repetir la mala experiència del govern d’Ada Colau o deixar Barcelona en mans “dels delegats” de Madrid sense cap altre ambició que ancorar-la  com a  segona capital de l’estat, amb sort.

Jordi Martí Galbis

Regidor de l’Ajuntament de Barcelona

Grup municipal Demòcrata PDeCAT

Gener 2019


Deixa un comentari

Mala gestió de Colau dels recursos de la Guardia Urbana

Com a regidor de Seguretat del Grup del PDeCAT he registrat un Prec avui 8 de novembre dirigit a l’executiu municipal que es fa ressò de les denúncies sindicals que fan referència als retards en el lliurament del nou uniforme d’hivern o el bloqueig en la reparació de vehicles de la policia local barcelonina.
Reclamo explicacions al Govern d’Ada Colau per la mala gestió dels recursos de la Guàrdia Urbana que dificulta la seva actuació.

En els darrers dies, sindicats de la Guàrdia Urbana han fet públic i traslladat específicament al Grup Municipal Demòcrata denúncies que posen de manifest unes greus deficiències en la gestió del dia a dia del cos de la policia local barcelonina. Així, s’ha produït una severa disfunció que ha comportat l’endarreriment en el lliurament dels nous uniformes d’hivern de la Guàrdia Urbana, fins al punt que a data d’avui, 8 de novembre, algunes de les seves unitats encara patrullen i fan la seva feina amb l’equipament d’estiu, en màniga curta.

També entitats sindicals del cos policial han denunciat que hi ha importants endarreriments en la reparació dels vehicles, cotxes i furgonetes, de la Guàrdia Urbana que s’espatllen, i que es passen més temps del que caldria al taller per unes possibles dificultats per fer front a la despesa econòmica que suposa la reparació.

És per aquest motiu que com a regidor del PDeCAT responsable de Seguretat, he registrat avui un Prec dirigit al Govern municipal que reclama: “Que el Govern Municipal de Barcelona ens informi sobre quines causes han provocat l’endarreriment en l’entrega de l’equipament d’hivern de la Guàrdia Urbana de Barcelona i de l’endarreriment en la reparació del seus vehicles espatllats, tot aplicant les mesures corresponents per tal que aquestes situacions deixin de produir-se en el futur.”

Aquesta situació és intolerable; als ja greus prejudicis ideològics, manca de confiança i mala relació del Govern d’Ada Colau amb la Guàrdia Urbana, s’afegeix ara una mala gestió operativa, que afecta al dia a dia de la feina dels agents de la policia local de Barcelona, que ha de realitzar la seva feina amb una precarietat de mitjans lamentable. Exigim explicacions, i que es posi fi a tots aquests endarreriments”.


Deixa un comentari

D’ESTREMERA A LLEDONERS

Feia setmanes que tenia concertada una nova visita a Estremera, per poder parlar amb l’amic Quim Forn i saludar, amb sort, a la resta de presos polítics d’aquest centre penitenciari al mig del no res. La notícia del seu trasllat a presons catalanes ens va trasbalsar. Malgrat el manteniment del règim de privació de llibertat, molts vam intentar pensar i llistar els beneficis que aquest trasllat podria comportar, molt especialment a les seves famílies, amics i advocats. I per sorpresa meva, la data del 14 de juliol, la que tenia reservada per anar a Estremera, es va mantenir, però per poder anar a Lledoners.

Un viatge de tres quarts d’hora en cotxe fins a Sant Joan de Vilatorrada, en front de les cinc hores amb AVE i cotxe fins a Estremera. Sant Joan de Vilatorrada, un municipi al que he anat dues vegades les darrers setmanes per participar com a diputat de la Diputació de Barcelona, en dues sessions de les Audiències Memorials; una iniciativa que té per objectiu el reconeixement de les víctimes de la Guerra Civil, la posada en valor de la memòria històrica i la reparació moral i social de les víctimes dels dos bàndols, a través del testimoniatge de veïns supervivents, dels seus fills i nets. Quina paradoxa; mentre des de les institucions catalanes organitzem Audiències Memorials a Sant Joan de Vilatorrada, amb duríssimes experiències que ens van fer plorar a molts dels assistents, simultàniament hem d’anar a la presó de Lledoners, al mateix municipi, a fer costat a persones honorables, demòcrates i gent de bé, empresonades injustament, víctimes d’un sistema corrupte que no fa justícia sinó que administra venjança.

L’arribada a la presó de Lledoners no té res a veure amb l’arribada a la d’Estremera. Contemplar la muntanya de Montserrat i sentir que formes part del groc que envolta els accessos al centre penitenciari són sensacions que marquen la diferència entre dues societats i dues nacions ben diferents. Una vegada dins de la presó, el “bon dia” i el tracte dels funcionaris són especialment reconfortants. I trobar-te a la sala d’espera desenes de persones, familiars i amics dels nostres presos polítics, amb qui pots parlar amb tota llibertat, és especialment gratificant. Les parelles de Josep Rull, Jordi Cuixart, els familiars i amics de Jordi Turull, Oriol Junqueras i la resta de presos polítics, per a molts dels quals era el primer dia que visitaven el seus estimats a Lledoners, ens van donar una energia difícil d’explicar.

Després de gaire bé una hora d’espera, que ens va servir per endreçar i refrescar el llistat de coses de les que volíem parlar amb el Quim, vam poder accedir al mòdul on es troben els locutoris. Corredisses i nervis de familiars i amics, fins que vam poder veure les siluetes dels nostres presos polítics, accedint als espais on vam poder tocar les seves mans a través dels vidres. Van ser quaranta cinc minuts de conversa. Trufada d’abraçades simbòliques de la multitud d’amics comuns que ens van donar records per a ells. Els minuts van transcórrer ràpidament, mentre passàvem de la conversa més transcendent a les situacions més còmiques que mai hagués cregut que es poden compartir a un centre penitenciari, amb una persona privada de llibertat injustament. Els nous hàbits -diferents als d’Estremera-, les confessions i anàlisis polítiques del moment, la família, el dietari que tot just havia acabat d’escriure, les perspectives judicials i molts altres temes d’actualitat i d’interès comú, van dibuixar el recorregut de la conversa. Sempre recordarem, també, que vam ser la primera visita que en Quim Forn va rebre al locutori del pavelló de visites. Acabats el quaranta cinc minuts, vam poder, per uns segons, tocar les mans de la resta de presos polítics, a través dels vidres dels seus locutoris. Era el moment del balanç de la jornada, i la primera conclusió és que tenim una gent a la presó que són gegants. Homes i dones excepcionals. Que mereixen la nostra solidaritat de manera incondicional i permanent. I dels que no pararem d’exigir-ne la seva llibertat. No puc evitar però, pensar que tots ells estan a presons catalanes. Que són moltes les avantatges de l’acostament. Però que continuen injustament empresonats. I que el responsable polític del seu règim penitenciari és el propi Govern de la Generalitat.

Pocs dies després de la visita a Lledoners coneixíem les resolucions judicials dels diferents països europeus que afecten els presos polítics i la retirada de les euro ordres d’extradició per part del magistrat Llarena. Notícies que ens fan recuperar l’esperança en la seva llibertat, abans del que pensàvem mesos enrere. Després de l’emotiva visita ens hem posat mans a l’obra per organitzar la propera; que volem que sigui ben aviat.

#LlibertatPresosPolítics

 

Jordi Martí Galbis

Juliol de 2018


2 comentaris

Els damnificats d’Ada Colau i del govern dels comuns

Després de més de tres anys de govern de Barcelona en Comú i d’Ada Colau va creixent el nombre de barcelonins, entitats i grups que fan públic el seu desencís, frustració, i fins i tot crispació, davant l’estil del govern de l’Ajuntament de Barcelona. Un moviment que va arribar al govern municipal sota banderes com la transparència, la de donar la veu al poble, la proximitat i l’honradesa, ha esdevingut una maquinària erràtica, sectària, gens transparent, d’esquenes a la participació real, i allunyada de la realitat dels nostres barris.

Era previsible que Barcelona en Comú esdevindria una agència de col.locació de la seva gent a les estructures municipals, com així ha estat. I també era previsible que aquest moviment d’adhesió a la seva líder protagonitzaria polítiques de contractació directa que han acabat beneficiant a centenars de persones, plataformes, cooperatives i simpatitzants comuners, amb la corresponent injecció de milions d’euros a aquests grups. Filosofia per cert, defensada per Íñigo Errejón, en una memorable intervenció el vídeo del qual s’ha fet viral, animant a ocupar la societat civil i a afavorir, des de les institucions governades per ells, a les entitats properes ideològicament.

Però el que ha acabat sent una veritable demostració de mala política, que amenaça de girar-se en contra del govern d’Ada Colau amb un efecte “boomerang”, està sent la manera com aquest govern es relaciona –o simplement ignora- amb aquelles persones, grups i iniciatives que no combreguen amb els postulats de Barcelona en Comú. Durant tres anys el Grup Municipal Demòcrata PDECAT ha denunciat el menys teniment i el mal tracte que hem patit els grups de l’oposició per part del govern municipal, i en especial de regidors com la mateixa Ada Colau o Gerardo Pisarello. Mai s’havia vist a l’Ajuntament de Barcelona una actitud de despreci i d’humiliació política, des d’una presumpte superioritat moral, com la que ha caracteritzat el govern dels comuns cap a els regidors dels grups de l’oposició. Una actitud que ha variat de la nit al dia si el que necessitaven era ajuda urgent per sortejar situacions que els superaven com a govern, per la seva manca de preparació o per la seva inconsistència política, com ha passat amb l’escàndol dels narcopisos del Raval.

Però el que s’està produint aquests darrers mesos, i que no fa més que incrementar-se, és l’aparició de grups que es presenten com a damnificats per les polítiques dels comuns, per la seva manca de diàleg i pel sectarisme que apliquen d’una manera sistemàtica. Persones, grups i col.lectius que tenen en comú haver estat ignorats i fins i tot perseguits pel simple fet de no combregar amb la ideologia del govern municipal o amb les seves decisions. Grups i entitats com la dels afectats per la Súperilla del Poblenou, gènesi de la Plataforma Urbamòbil, que agrupa diversos col.lectius contraris a diferents solucions de mobilitat imposades pel govern; associacions veïnals com les dels barris del nord de la ciutat, contraris al sistema de cobertura de la Ronda de Dalt imposat unilateralment pels comuns, o l’Associació de Veïns de Les Tres Torres, ignorats per complet en les seves demandes d’inversió al barri, vagó de cua de les inversions territorialitzades. O la Plataforma Nosaltres Barcelona, liderada per deu dones de la societat civil barcelonina. O el mateix Gremi de Restauració, que ha hagut de patir el menys preu del govern en el llarg i complex procés d’provació de la modificació de l’Ordenança de Terrasses. O associacions de comerciants i veïns com la del Turó Parc, que pateixen un veritable assetjament del govern dels comuns. I darrerament, també, diferents entitats i grups de propietaris de gossos, que es manifesten els dijous davant de la seu d’Ecologia Urbana de l’Ajuntament per protestar per l’aplicació rígida i injusta de l’Ordenança de Tinença, Protecció i venda d’animals, en allò que fa referència a la prohibició de l’entrada dels gossos a determinats espais públics de la ciutat. I aviat veurem la mobilització dels propietaris dels vehicles privats, ja siguin cotxes o motos, que estan sent objecte d’una política de mobilitat per part del govern dels comuns que busca la seva expulsió dels carrers de la ciutat.

Tenim un govern municipal, en definitiva, refractari al diàleg, enemic del consens, allunyat del respecte degut als discrepants, i que actua sectàriament des de la prepotència i el supremacisme ideològic. Un govern que caldrà vèncer a les urnes el maig de 2019 per retornar a la política entesa com a diàleg permanent i acord entre les parts en benefici del bé comú.

Jordi Martí

Regidor del Grup Municipal Demòcrata PDECAT

Ajuntament de Barcelona


Deixa un comentari

Barcelona: un model d’èxit, malgrat el seu govern

 

A punt d’acomplir-se els primers tres anys de mandat d’Ada Colau i BcnenComú, Barcelona es troba en una situació paradoxal. Mentre els sectors socials i econòmics més dinàmics, tant locals com foranis, demostren la seva tradicional capacitat per tirar endavant la ciutat, amb nombrosos projectes que aposten clarament per dinamitzar-la i fer-la progressar, el govern municipal i determinats agents que actuen gregàriament al seu dictat actuen en sentit contrari. La desconfiança, els prejudicis ideològics i la manca d’empatia del govern municipal amb les persones, les entitats i les empreses que pretenen compartir amb la ciutat les seves energies transformadores i els seus beneficis, és desesperant. I tot i que els comuns estant intentant fer un cop de timó per acostar-se a nous electors, com estem veient amb el seu canvi d’actitud en front del Mobile World Congress o amb el turisme, cal constatar que hem perdut tres anys. Uns anys preciosos on moltes ciutats amb les que competim, tant a nivell de l’estat com a nivell internacional, han fet els deures, i en molts casos ens han passat per davant. Només cal fixar-se en l’Hospitalet de Llobregat, municipi que està sabent aprofitar iniciatives empresarials que Ada Colau i els seus es deixen escapar. El govern municipal no té un projecte clar per a Barcelona; però tampoc té ambició per tenir-lo.

Les alarmes fa massa temps que sonen. Especialment recomanables són els articles “Barcelona, entre un modelo de Ciudad vecinal y la prosperidad económica” del professor Marc Vidal, expert en estratègia digital, del 12 de gener, i “Però per què no els agrada Barcelona?” de Rosa Cullell, publicat el mes de febrer al diari El País. Entre molts d’altres, són dues reflexions que coincideixen en denunciar la pèrdua d’oportunitats que pateix Barcelona, molt especialment degut a la manca de model que té el govern dels comuns per a la capital de Catalunya. Es cert que els atemptats del 17-A i la crisi política que l’estat espanyol ha provocat a Catalunya amb la seva persecució política, judicial, policial, econòmica i mediàtica, no són aliens als problemes que pateix Barcelona. Però el creixement del PIB català de 2017, superior al de l’estat, ens indica que la potència del país i de la seva capital pot ajudar a superar adversitats com les descrites. Però la inèrcia té un recorregut que no és il·limitat. I Barcelona difícilment podrà assumir les hipoteques que porten incorporades els comuns en el seu ADN polític un nou mandat municipal.

I si en algun aspecte té especial transcendència la manca de model del govern municipal, el veiem en la seva gestió de l’urbanisme, l’habitatge i la mobilitat. Barcelona és una joia de cent quilòmetres quadrats, que tot i que té problemes per fer front a les necessitats del conjunt dels barcelonins, ha assolit un model urbà reconegut internacionalment. Cal però obrir el focus quan parlem de planificació de serveis i de planejament urbanístic. No podem mirar-nos portes endins. Cal repensar-nos en clau metropolitana i projectar i enfortir el lideratge de la ciutat a nivell del sud de la Mediterrània. Els grans projectes que s’estan executant en l’actualitat van ser gestats en anteriors mandats municipals. Les actuacions a l’àmbit de la Plaça de les Glòries, el desplegament de la Nova Xarxa de Bus, l’impuls del MWC, el cobriment de la ronda de dalt o la reforma de la Meridiana, en són alguns exemples. Però el que realment està marcant aquest mandat municipal és l’aturada de nombrosos projectes com l’establiment del Museu de l’Ermitatge, la segona fase de la reforma de la Diagonal, la reforma de l’antic Deutsche Bank vinculada als Lluïsos, o la pèrdua d’oportunitats com les que hagués generat disposar de la seu de l’Agència Europea del Medicament.  La incapacitat de gestió del govern municipal també s’ha fet palès en la crisi dels narcopisos del Raval, el descontrol de la venda ambulant il·legal, la turismofòbia, l’augment dels preus del lloguer de fins el 30% en tres anys, l’increment del sensellerisme i dels assentaments irregulars, etc. Capítol a banda mereix l’obsessió política del govern per tirar endavant la connexió del tramvia per la Diagonal o la implementació de nombrosos nous carrils bici, en molts casos mal executats i construïts d’esquenes a les necessitats reals de mobilitat dels barris afectats.

El model urbà de Barcelona, gestat en les últimes dècades per diferents governs, ha de continuar fonamentant-se en projectes transformadors a quatre escales: els de barri, els de districte, el de ciutat i d’àrea metropolitana. I no podem renunciar a cap d’ells, de la mateixa manera que tothom està cridat a participar-hi. En aquest sentit durant aquests tres anys s’ha evidenciat el sectarisme excloent d’un govern municipal que només ha comptat amb els seus, afavorint i promocionant persones i entitats estretament lligades a BcnenComú, que en el seu moment van actuar com a palanques o altaveus de l’activisme d’Ada Colau.

Necessitem també, una alcaldia, un govern municipal i un ajuntament que exerceixin amb mentalitat de capital d’estat. Que deixin d’estar d’esquenes al rerepaís, i es posin al costat de les nostres institucions d’autogovern, demostrant la seva solidaritat amb els presos polítics i els exiliats. El paper equidistant mantingut fins avui pels comuns s’ha convertit en un llast per al procés polític cap a la república, ratificat per més de dos milions de catalans i més de quatre cents mil barcelonins el 21-D.

La fórmula política d’uns activistes que han esdevingut una força de govern, incapaç de mantenir una coalició amb el PSC o d’ampliar els acords amb altres forces, ha exhaurit el seu recorregut. Ara ens pertoca bastir una nova alternativa, que fugi del mantra del decreixement,  per retornar el prestigi a la capital de Catalunya i recuperar el bon govern.

 

Jordi Martí Galbis

Regidor del Grup Municipal Demòcrata de l’Ajuntament de Barcelona (PDECAT)

Barcelona, 28 de març de 2018

 


Deixa un comentari

Defensem la Biblioteca Clarà

Fa alguns dies s’ha propagat una notícia que l’Ajuntament de Barcelona s’ha plantejat la possibilitat de tancar la Biblioteca Clarà, l’únic equipament municipal del barri de Les Tres Torres, juntament amb el mercat municipal, una vegada obri la nova Biblioteca de Sarrià.

El Grup Municipal Demòcrata de Sarrià-Sant Gervasi s’oposa frontalment a aquesta possibilitat. El Barri de Les Tres Torres té un gran dèficit d’equipaments i en cap cas es pot acceptar la pèrdua d’un servei com el que dona la Biblioteca Clarà.

Per aquest motiu, el 6 de juliol, el Grup Municipal Demòcrata de Sarrià-Sant Gervasi, de la mà de l’Associació de Veïns de Les Tres Torres, va fer una roda de premsa per exigir que aquesta no es tanqui, ni ara ni en el futur. I alhora vam denunciar que el projecte de la Biblioteca de Sarrià ja acumula dos anys de retard.

 

Jordi Martí Galbis

Regidor-president del Consell del Districte de Sarrià-Sant Gervasi

Grup Municipal Demòcrata