El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

Defensem la Biblioteca Clarà

Fa alguns dies s’ha propagat una notícia que l’Ajuntament de Barcelona s’ha plantejat la possibilitat de tancar la Biblioteca Clarà, l’únic equipament municipal del barri de Les Tres Torres, juntament amb el mercat municipal, una vegada obri la nova Biblioteca de Sarrià.

El Grup Municipal Demòcrata de Sarrià-Sant Gervasi s’oposa frontalment a aquesta possibilitat. El Barri de Les Tres Torres té un gran dèficit d’equipaments i en cap cas es pot acceptar la pèrdua d’un servei com el que dona la Biblioteca Clarà.

Per aquest motiu, el 6 de juliol, el Grup Municipal Demòcrata de Sarrià-Sant Gervasi, de la mà de l’Associació de Veïns de Les Tres Torres, va fer una roda de premsa per exigir que aquesta no es tanqui, ni ara ni en el futur. I alhora vam denunciar que el projecte de la Biblioteca de Sarrià ja acumula dos anys de retard.

 

Jordi Martí Galbis

Regidor-president del Consell del Districte de Sarrià-Sant Gervasi

Grup Municipal Demòcrata

Anuncis


Deixa un comentari

Barcelona comença a fer aigües

Amb l’arribada de la temporada d’estiu, Barcelona ha començat a mostrar-se, tant als barcelonins com als turistes, com una ciutat amb una preocupant, com es coneix en termes mèdics, fallada multiorgànica. Una ciutat on tot és possible i on s’amplien, dia a dia, els espais i els territoris d’impunitat.

Sempre hem sostingut que el que volen i esperen els veïns de qualsevol ciutat o poble és que els serveis públics funcionin amb normalitat. Els alcaldes i els governs municipals han d’assegurar la provisió de serveis bàsics. Això, a Barcelona, vol dir seguretat, neteja, il·luminació, transport públic, sanejament, i altres serveis gestionats conjuntament amb la Generalitat com la sanitat, l’educació, els serveis socials o l’habitatge.

Però després de dos anys de govern dels comuns, Barcelona està a tocar del col·lapse. Aquests dies estem vivint la descomposició del govern de l’alcaldessa Ada Colau. I d’exemples no ens en falten. Hem patit onze jornades de vaga de metro, amb la responsable de TMB reprovada per tota l’oposició. L’última d’elles ha coincidit, a més, amb la cinquena vaga del Bicing. Vagues del taxi. Preus del lloguer dels habitatges pels núvols. Deu desnonaments diaris de mitjana, recentment denunciats per la PAH. Increment dels assentaments irregulars. Descontrol del ‘top manta’ per tota la ciutat. Incivisme massiu a barris com la Barceloneta i el Raval. Sexe als carrers i a ple dia. Milers d’usuaris del transport públic que l’utilitzen sense pagar, i no precisament perquè les màquines expenedores de bitllets deixin de funcionar durant 4 hores. Venda i consum de droga que ens porten a la Barcelona dels anys 80. Increment dels furts i foment de la turismefòbia. I per acabar-ho d’adobar, ens hem convertit en la capital mundial de les okupacions; i els inversors comencen a buscar altres destins degut a la inseguretat jurídica que provoquen els regidors del govern amb les seves decisions arbitràries.

El govern d’Ada Colau ja ha donat de sí tot el que podia donar. Són, sens dubte, el pitjor govern que mai ha tingut Barcelona


1 comentari

Per un model urbà alternatiu al dels comuns

Dos anys han estat suficients per certificar que les prioritats del govern municipal que presideix Ada Colau, a l’hora d’articular el seu projecte de model urbà, són una amenaça real per a la Barcelona convivencial, cívica i europea que entre tots aspirem a continuar construint. La ciutat de Barcelona, des dels seus barris fins al seu centre, està patint un procés de degradació preocupant.

Darrere el seu discurs de “model urbà redistributiu, que dona protagonisme a les polítiques de coproducció, remunicipalitzacions, habitatge digne, ciutat verda i convivencial, ecologisme possibilista…” s’amaga una trista realitat: una Barcelona bruta i amb un manteniment de l’espai públic sota mínims, sense un model de creixement sostenible, que atia la turismofòbia, que és incapaç de combatre els desnonaments, que és incapaç d’evitar l’increment d’assentaments irregulars i que atura els principals projectes urbanístics del mandat anterior. I que només n’impulsa un, el de la connexió del tramvia per la Diagonal, que no solament malbaratarà més de 200 milions d’euros, sinó que, a més, malmetrà urbanísticament l’avinguda Diagonal i provocarà el col·lapse circulatori a l’Eixample i a mitja ciutat.

Els comuns han elevat a categoria el concepte d’urbanisme tàctic; una mena d’urbanisme que ha fet possible subproductes com la Superilla del Poblenou, fet d’esquenes als veïns i a les necessitats del barri. Dos anys caracteritzats per moratòries i plans especials urbanístics que han provocat l’increment desmesurat dels preus de les places hoteleres i un encariment espectacular del preu dels lloguers. Davant d’aquest escenari, certament preocupant, el govern dels comuns centrifuga les responsabilitats i no n’assumeix cap de les seves.

Durant els darrers dos anys, el govern municipal ha donat continuïtat a iniciatives impulsades pel govern de l’alcalde Trias –sense fer-ne cap reconeixement–, com ara la creació de l’operador energètic municipal, el pla verd i de biodiversitat 2013-2020, el pla director d’enllumenat, la MPGM de Can Batlló i molts altres; però han aturat projectes com el de les obres de la plaça de les Glòries i la cobertura de la ronda de Dalt, dos projectes l’aturada dels quals perjudicarà greument milers de barcelonins. Una altra modalitat de gestió política que els caracteritza és el dels anuncis buits de contingut, com ara en el cas de l’acolliment de refugiats, per als quals havien reservat un miler d’habitatges, mentre que milers de barcelonins no tenen cobertes les seves necessitats urgents d’accés a un habitatge. O el pla de barris, anunciat en diferents ocasions sense que hores d’ara se’n vegin els resultats.

Des del grup municipal demòcrata treballem per preservar i millorar el model Barcelona, un referent internacional d’èxit modelat els darrers decennis per molta gent i per diferents sensibilitats, però al voltant de criteris com el d’impulsar projectes que ajudin a crear ocupació, el de la sostenibilitat, la preservació del patrimoni, la innovació, la generació i la captació de talent, la planificació de les actuacions sobre el territori en el triple eix barri-districte-ciutat, i en la col·laboració entre la iniciativa pública i privada. I davant de les dificultats per accedir a un habitatge digne i assequible, en gran part degut a la inacció durant 32 anys dels governs del PSC i d’ICV, ara cal prioritzar la creació d’un parc d’habitatge de promoció municipal de lloguer i la potenciació de la rehabilitació del parc d’habitatges. En aquest sentit, cal posar en valor la negociació i el suport que des del grup municipal demòcrata vam donar al pla pel dret a l’habitatge 2016-2025.

El govern de Barcelona no té model de ciutat. Ni un model urbà homologable a la nostra tradició arquitectònica i urbanística. Només té ideologia, una ideologia caduca i excloent que no serveix per tirar endavant la capital de Catalunya, ni per facilitar el progrés de la seva gent. Una ideologia que provoca inequitat, que fa que els rics siguin més rics i els pobres, més pobres. Una ideologia amb vocació de control social, subvencionadora dels projectes de les seves franquícies i incapaç de reconèixer els èxits i les bondats dels seus adversaris. Una ciutat, a més, que està sotmesa a un simulacre permanent de participació social i veïnal.

S’ha acabat el temps de viure de renda de la feina dels mandats anteriors. I es fa més palès que mai que un altre mandat de les forces polítiques que ens governen serà letal per a la ciutat de Barcelona.


Deixa un comentari

La Superilla del Poblenou com a concepte

Molts veïns del barri del Poblenou es van constituir mesos enrere com a Plataforma d’Afectats per la Superilla P9, per lluitar contra el projecte de superilla que el govern d’Ada Colau ha imposat entre els carrers Badajoz, Llacuna, Tànger i Pallars. Un projecte executat sense diàleg previ ni consens veïnal, punta de llança del mal anomenat urbanisme tàctic, que ha perjudicat greument les empreses i els comerços de la zona, i que ha prostituït i malmès definitivament la idea i el model de superilla treballat amb rigor per anteriors governs municipals.

Durant tres diumenges consecutius la bona gent de la Plataforma d’Afectats per la Superilla P9 s’ha mobilitzat i s’ha organitzat per promoure una consulta popular. Una consulta que no solament s’ha guanyat el menyspreu del govern d’Ada Colau, sinó que a més ha hagut de remar contra el boicot de les franquícies locals dels comuns, convenientment ajudats políticament i subvencionats econòmicament pel govern municipal més sectari que mai hagi patit Barcelona. Una mobilització que ha arribat després de mesos d’intents per fer veure que les presumptes millores que havia d’aportar la superilla no són tals millores, ans al contrari: més contaminació i col·lapse circulatori als carrers adjacents, més dificultats per accedir al transport públic, més dificultats per accedir a les empreses i comerços de la zona, més desertificació d’uns espais condemnats al ‘botellot’ i a l’incivisme, més diners públics malbaratats, etc.

I la bona feina dels veïns ha tingut recompensa: una participació del 26% dels potencials votants, un 87% de vots contraris a la superilla i un 13% de vots favorables. Estem doncs davant d’una triple victòria social i política de la gent i dels partits que des del primer moment vam creure que estàvem davant d’un nyap com pocs ha viscut Barcelona en gairebé quatre dècades de democràcia municipal. La victòria de la lliure iniciativa de la gent que se sent abandonada i humiliada per un govern d’encegats per una ideologia caduca i conservadora; la victòria de la democràcia local en forma d’una consulta ciutadana que s’ha hagut d’impulsar per la incompareixença del govern dels comuns, i una victòria per una majoria democràtica i demolidora que deixa el govern municipal en evidència. Una força política que es va presentar ara fa dos anys davant dels barcelonins com a aliada de la participació i de les lluites veïnals, ha esdevingut una rèmora i un frau de dimensions colossals.

Tots els partits de l’oposició, excepte els de sempre, hem exigit al govern que escolti els veïns, que actuï coherentment amb els resultats de la consulta i abandoni el projecte de la superilla del Poblenou. Estem convençuts però que BcnenComú continuarà amb aquest projecte ruïnós i sense sentit. La seva prepotència i el seu sectarisme no tenen límits. Si es confirma aquest pronòstic, el 2019 haurem de donar compliment a la voluntat majoritària dels veïns del Poblenou.


Deixa un comentari

Simplement, governar bé i per a tothom

Estem a les portes de l’equador del mandat municipal del govern dels comuns i del PSC. Dos anys són un període de temps més que suficient per valorar l’estil, el programa, la cohesió interna i els resultats del govern municipal de Barcelona i l’empremta que li ha donat Ada Colau a l’Ajuntament de la capital el país.

Sens dubte seria temerari afirmar que el govern del comuns i del PSC ho ha fet tot malament. Són desenes les decisions que es prenen cada dia a un Ajuntament com el de Barcelona, i moltes d’elles tenen a veure amb fets i realitats que vénen d’anteriors mandats municipals. O simplement, tenen un origen tècnic que cal atribuir a l’estructura gerencial o funcionarial de l’Ajuntament i, per tant, tenen un accent polític o ideològic imperceptible. I si algú ens pregunta per una decisió de govern encertada, no dubtarem a acceptar que el Pla pel Dret a l’Habitatge 2016-2025 pot ser una bona eina per donar resposta a les necessitats d’accés a una vivenda digna i assequible, com a un dels principals problemes de present i reptes de futur que entre tots hem d’abordar. Per cert, un pla al que vam donar suport des del Grup Municipal Demòcrata després d’introduir-hi millores substancials.

Però els encerts del govern d’Ada Colau no van gaire més enllà. I contràriament, s’acumulen els errors, gaire bé a diari. Però com que els mitjans de comunicació, en termes generals, han dimitit de la seva funció fiscalitzadora del govern municipal, es fa doblement necessari posar de relleu el baix perfil del govern, les seves errades, les seves absències, i molt especialment el seu mal estil de govern. Un govern que actua sectàriament; promocionant els seus adeptes i simpatitzants, maltractant els adversaris i discriminant els que no pensen com ells. Barcelona té un govern que barreja incompetència, sectarisme, nepotisme i actituds totalitàries, impròpies d’una capital avançada, culta i europea com Barcelona, que vol ser capital d’un estat lliure i just.

Des del primer moment, però cada vegada amb més intensitat, el govern dels comuns es dedica a generar polèmiques innecessàries. I també massa sovint és un govern que posa la llavor de conflictes que acaben protagonitzant col.lectius alternatius, anti sistema i violents. En pocs dies hem vist com l’Ajuntament de Barcelona col.labora en la invitació a la ciutat d’una terrorista palestina, criminalitza el turisme i promou la turismofòbia, no condemna amb contundència els atacs a hotels i altres propietats privades, es veu forçat a retirar una campanya de foment de la lectura encarregada a l’agència de publicitat que va portar la campanya electoral al Tinent d’Alcalde Collboni, subvenciona matusserament entitats-franquícia de Barcelona en Comú, com el recentment creat Sindicat de llogaters, posa en perill la solvència econòmica de l’Ajuntament amb moratòries de llicències que acaben provocant la presentació de demandes judicials com la recentment anunciada pel Gremi d’Hotels, etc. En dos anys Barcelona s’ha convertit en la meca dels manters, el paradís dels okupes i el primer destí per als usuaris internacionals de clubs cannàbics.


1 comentari

Moments de traç gruixut

Fa temps que en el debat polític i de les idees hem deixat enrera la recerca de la veritat, la utilització dels matisos, la ponderació, el reconeixement del diferent i el llenguatge políticament correcte. La rapidesa dels esdeveniments, la dictadura dels 140 caràcters i la mentida institucionalitzada han substituït l’anàlisi pausat, la profunditat dels raonaments i una certa tendència a prioritzar la realitat objectiva en front de la calúmnia i el relat tergiversat.

La consigna s’ha erigit en el mot d’ordre. Només cal veure els intents -parcialment reixits- de les diferents tribus que han confluït en els anomenats comuns o seguidors d’Ada Colau, per instal.lar el seu discurs, carregat d’anacronismes, de mentides i d’odi al diferent, com a preeminent o dominant. No s’amaguen ni tan sols quan afirmen que volen substituir l’hegemonia convergent per una nova hegemonia; la seva. Amb la cooperació necessària i vergonyant de molts mitjans de comunicació i d’institucions socials que s’han venut l’ànima als inventors dels escarnis, convertits en la nova casta dirigent metropolitana. Una casta que, per cert, mai assumeix cap tipus de responsabilitat. Tot és culpa dels poderosos, o dels convergents, o del Govern de la Generalitat, o del govern de l’estat, o de la Unió Europea, o del Banc Mundial, o de l’ONU o de l’herència rebuda.

L’eficàcia dels missatges que pretenen subvertir políticament i social la nostra societat es basen en la foto oporttunity, l’impacte mediàtic diari, la repetició infinita de la consigna amb la que es pretén batre l’adversari, l’insult i la desqualificació, i la guerra bruta. Tot això és aplicable tant als anomenats comuns com als poders centrals de l’estat que davant del Procés polític que vivim a Catalunya han decidit prémer el botó que ha obert la bassa dels fems. Uns i altres es retroalimenten, tal com ha quedat acreditat recentment amb la utilització bastarda que han fet els comuns contra el món de l’antiga Convergència, aprofitant-se, sense despentinar-se, dels dossiers falsos inventats per les clavagueres de l’estat. Només cal recordar com es va gestar la victòria d’Ada Colau el maig de 2015 i com van abatre Xavier Trias i el seu equip amb intoxicacions permanents i atacs per terra, mar i aire, amb l’arsenal més tòxic que els van proveir els poders de l’estat.

Traç gruixut. Falsedat embolicada amb paper satinat. Missatges directes a l’estómac. Mestratge en la política de la repartidora. Sectarisme descarnat: tot pels meus; res pels altres. Això és el que tenim i contra el que lluitem a Barcelona ara, i a Catalunya ben aviat.Els que no fa gaire temps no admetien, i fins i tot retreien els qui vam jubilar l’esgrima i l’argumentació profunda i enraonada, comencen a veure que alguns teníem raó. No ens en sortirem, tan a Barcelona com ben aviat a Catalunya, si no adeqüem les nostres estratègies i els nostres recursos davant dels que no reparen en gastos alhora d’imposar la seva hegemonia i el seu relat populista i bord.

En qualsevol cas, hem de tenir ben present que amb estils diametralment oposats, uns i altres, els comuns i els poders centrals de l’estat, persegueixen el mateix: que Catalunya es consolidi com una comunitat autònoma de règim general. O una autonomia de dretes i espanyola, o una autonomia d’esquerres, pobre, subvencionada, mantera, okupa i sense ambició nacional.


Deixa un comentari

El judici a un País

Aquest dilluns va començar un important judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. No només perquè la justícia espanyola ha fet seure un ex President, una ex vice Presidenta i una ex Consellera del Govern de la Generalitat per haver impulsat i organitzat un procés participatiu el 9-N. També perquè és un nou capítol, molt qualitatiu, de l’anomenat xoc de trens entre els que volem exercir la democràcia sense límits i els que pretenen seguir vivint a costa dels nostres 16.000 milions, que van a Madrid cada any, i no tornen.

Hem estat desenes de milers els catalans d’arreu del país que hem volgut fer costat als nostres representants. A Barcelona en directe, però també arreu de Catalunya i també a l’estat i a l’estranger. Expressant-los la nostra solidaritat i acompanyant-los físicament fins a les portes del TSJC. I hem pogut seguir en directe, i amb orgull, l’interrogatori de magistrats i fiscals, així com els arguments d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Arguments i raons carregats de democràcia i de lleialtat i coherència amb el mandat popular i del Parlament de Catalunya.

La guerra bruta, mentrestant, continua greixant l’estratègia dels poders centrals de l’estat per fer avortar el procés cap al referèndum i la independència. Una guerra bruta sense aturador que, en el context del judici esmentat, ha arribat a Barcelona. I en concret ha intentat esquitxar a persones vinculades al govern de l’alcalde Trias, com el company i ex Tinent d’Alcalde d’Hàbitat Urbà Antoni Vives, el president del Port de Barcelona Sixte Cambra, l’ex gerent municipal i actual director general de Fira de Barcelona, Constantí Serrallonga, i altres responsables polítics de l’antiga Convergència i empresaris del sector de l’obra pública. Unes actuacions inèdites i impròpies d’un estat democràtic, dirigides per la Fiscalia de l’estat, en alguns extrems portades a terme d’esquenes al  jutge instructor, executades matusserament i convenientment filtrades prèviament als mitjans de comunicació amb nocturnitat i traïdoria.

Tot indica, doncs, que els esdeveniments s’acceleraran. A més determinació democràtica del nostre Govern, del nostre Parlament i de la societat civil, més repressió dels aparells de l’estat. Aquests nous capítols de confrontació, difícils d’entendre a un país de la Unió Europea en ple segle XXI, hauran de servir, esperem, perquè forces polítiques que fins ara han nedat i guardat la roba es posicionin clarament a favor dels nostres represaliats i de la democràcia. En aquest sentit, cal exigir Ada Colau i els seus, que demanin perdó, d’una vegada, a Xavier Trias i al seu equip, per haver utilitzat de manera desvergonyida les falses acusacions de corrupció llençades pels aparells de l’estat i els mitjans de comunicació del règim durant la campanya electoral municipal de 2015. Es necessari i és de justícia si no volen ser còmplices dels que utilitzen la mentida, el xantatge i l’acarnissament com a eina política per a destruir l’adversari.