El bloc d'en Jordi Martí


2 comentaris

Els damnificats d’Ada Colau i del govern dels comuns

Després de més de tres anys de govern de Barcelona en Comú i d’Ada Colau va creixent el nombre de barcelonins, entitats i grups que fan públic el seu desencís, frustració, i fins i tot crispació, davant l’estil del govern de l’Ajuntament de Barcelona. Un moviment que va arribar al govern municipal sota banderes com la transparència, la de donar la veu al poble, la proximitat i l’honradesa, ha esdevingut una maquinària erràtica, sectària, gens transparent, d’esquenes a la participació real, i allunyada de la realitat dels nostres barris.

Era previsible que Barcelona en Comú esdevindria una agència de col.locació de la seva gent a les estructures municipals, com així ha estat. I també era previsible que aquest moviment d’adhesió a la seva líder protagonitzaria polítiques de contractació directa que han acabat beneficiant a centenars de persones, plataformes, cooperatives i simpatitzants comuners, amb la corresponent injecció de milions d’euros a aquests grups. Filosofia per cert, defensada per Íñigo Errejón, en una memorable intervenció el vídeo del qual s’ha fet viral, animant a ocupar la societat civil i a afavorir, des de les institucions governades per ells, a les entitats properes ideològicament.

Però el que ha acabat sent una veritable demostració de mala política, que amenaça de girar-se en contra del govern d’Ada Colau amb un efecte “boomerang”, està sent la manera com aquest govern es relaciona –o simplement ignora- amb aquelles persones, grups i iniciatives que no combreguen amb els postulats de Barcelona en Comú. Durant tres anys el Grup Municipal Demòcrata PDECAT ha denunciat el menys teniment i el mal tracte que hem patit els grups de l’oposició per part del govern municipal, i en especial de regidors com la mateixa Ada Colau o Gerardo Pisarello. Mai s’havia vist a l’Ajuntament de Barcelona una actitud de despreci i d’humiliació política, des d’una presumpte superioritat moral, com la que ha caracteritzat el govern dels comuns cap a els regidors dels grups de l’oposició. Una actitud que ha variat de la nit al dia si el que necessitaven era ajuda urgent per sortejar situacions que els superaven com a govern, per la seva manca de preparació o per la seva inconsistència política, com ha passat amb l’escàndol dels narcopisos del Raval.

Però el que s’està produint aquests darrers mesos, i que no fa més que incrementar-se, és l’aparició de grups que es presenten com a damnificats per les polítiques dels comuns, per la seva manca de diàleg i pel sectarisme que apliquen d’una manera sistemàtica. Persones, grups i col.lectius que tenen en comú haver estat ignorats i fins i tot perseguits pel simple fet de no combregar amb la ideologia del govern municipal o amb les seves decisions. Grups i entitats com la dels afectats per la Súperilla del Poblenou, gènesi de la Plataforma Urbamòbil, que agrupa diversos col.lectius contraris a diferents solucions de mobilitat imposades pel govern; associacions veïnals com les dels barris del nord de la ciutat, contraris al sistema de cobertura de la Ronda de Dalt imposat unilateralment pels comuns, o l’Associació de Veïns de Les Tres Torres, ignorats per complet en les seves demandes d’inversió al barri, vagó de cua de les inversions territorialitzades. O la Plataforma Nosaltres Barcelona, liderada per deu dones de la societat civil barcelonina. O el mateix Gremi de Restauració, que ha hagut de patir el menys preu del govern en el llarg i complex procés d’provació de la modificació de l’Ordenança de Terrasses. O associacions de comerciants i veïns com la del Turó Parc, que pateixen un veritable assetjament del govern dels comuns. I darrerament, també, diferents entitats i grups de propietaris de gossos, que es manifesten els dijous davant de la seu d’Ecologia Urbana de l’Ajuntament per protestar per l’aplicació rígida i injusta de l’Ordenança de Tinença, Protecció i venda d’animals, en allò que fa referència a la prohibició de l’entrada dels gossos a determinats espais públics de la ciutat. I aviat veurem la mobilització dels propietaris dels vehicles privats, ja siguin cotxes o motos, que estan sent objecte d’una política de mobilitat per part del govern dels comuns que busca la seva expulsió dels carrers de la ciutat.

Tenim un govern municipal, en definitiva, refractari al diàleg, enemic del consens, allunyat del respecte degut als discrepants, i que actua sectàriament des de la prepotència i el supremacisme ideològic. Un govern que caldrà vèncer a les urnes el maig de 2019 per retornar a la política entesa com a diàleg permanent i acord entre les parts en benefici del bé comú.

Jordi Martí

Regidor del Grup Municipal Demòcrata PDECAT

Ajuntament de Barcelona

Anuncis


Deixa un comentari

Barcelona: un model d’èxit, malgrat el seu govern

 

A punt d’acomplir-se els primers tres anys de mandat d’Ada Colau i BcnenComú, Barcelona es troba en una situació paradoxal. Mentre els sectors socials i econòmics més dinàmics, tant locals com foranis, demostren la seva tradicional capacitat per tirar endavant la ciutat, amb nombrosos projectes que aposten clarament per dinamitzar-la i fer-la progressar, el govern municipal i determinats agents que actuen gregàriament al seu dictat actuen en sentit contrari. La desconfiança, els prejudicis ideològics i la manca d’empatia del govern municipal amb les persones, les entitats i les empreses que pretenen compartir amb la ciutat les seves energies transformadores i els seus beneficis, és desesperant. I tot i que els comuns estant intentant fer un cop de timó per acostar-se a nous electors, com estem veient amb el seu canvi d’actitud en front del Mobile World Congress o amb el turisme, cal constatar que hem perdut tres anys. Uns anys preciosos on moltes ciutats amb les que competim, tant a nivell de l’estat com a nivell internacional, han fet els deures, i en molts casos ens han passat per davant. Només cal fixar-se en l’Hospitalet de Llobregat, municipi que està sabent aprofitar iniciatives empresarials que Ada Colau i els seus es deixen escapar. El govern municipal no té un projecte clar per a Barcelona; però tampoc té ambició per tenir-lo.

Les alarmes fa massa temps que sonen. Especialment recomanables són els articles “Barcelona, entre un modelo de Ciudad vecinal y la prosperidad económica” del professor Marc Vidal, expert en estratègia digital, del 12 de gener, i “Però per què no els agrada Barcelona?” de Rosa Cullell, publicat el mes de febrer al diari El País. Entre molts d’altres, són dues reflexions que coincideixen en denunciar la pèrdua d’oportunitats que pateix Barcelona, molt especialment degut a la manca de model que té el govern dels comuns per a la capital de Catalunya. Es cert que els atemptats del 17-A i la crisi política que l’estat espanyol ha provocat a Catalunya amb la seva persecució política, judicial, policial, econòmica i mediàtica, no són aliens als problemes que pateix Barcelona. Però el creixement del PIB català de 2017, superior al de l’estat, ens indica que la potència del país i de la seva capital pot ajudar a superar adversitats com les descrites. Però la inèrcia té un recorregut que no és il·limitat. I Barcelona difícilment podrà assumir les hipoteques que porten incorporades els comuns en el seu ADN polític un nou mandat municipal.

I si en algun aspecte té especial transcendència la manca de model del govern municipal, el veiem en la seva gestió de l’urbanisme, l’habitatge i la mobilitat. Barcelona és una joia de cent quilòmetres quadrats, que tot i que té problemes per fer front a les necessitats del conjunt dels barcelonins, ha assolit un model urbà reconegut internacionalment. Cal però obrir el focus quan parlem de planificació de serveis i de planejament urbanístic. No podem mirar-nos portes endins. Cal repensar-nos en clau metropolitana i projectar i enfortir el lideratge de la ciutat a nivell del sud de la Mediterrània. Els grans projectes que s’estan executant en l’actualitat van ser gestats en anteriors mandats municipals. Les actuacions a l’àmbit de la Plaça de les Glòries, el desplegament de la Nova Xarxa de Bus, l’impuls del MWC, el cobriment de la ronda de dalt o la reforma de la Meridiana, en són alguns exemples. Però el que realment està marcant aquest mandat municipal és l’aturada de nombrosos projectes com l’establiment del Museu de l’Ermitatge, la segona fase de la reforma de la Diagonal, la reforma de l’antic Deutsche Bank vinculada als Lluïsos, o la pèrdua d’oportunitats com les que hagués generat disposar de la seu de l’Agència Europea del Medicament.  La incapacitat de gestió del govern municipal també s’ha fet palès en la crisi dels narcopisos del Raval, el descontrol de la venda ambulant il·legal, la turismofòbia, l’augment dels preus del lloguer de fins el 30% en tres anys, l’increment del sensellerisme i dels assentaments irregulars, etc. Capítol a banda mereix l’obsessió política del govern per tirar endavant la connexió del tramvia per la Diagonal o la implementació de nombrosos nous carrils bici, en molts casos mal executats i construïts d’esquenes a les necessitats reals de mobilitat dels barris afectats.

El model urbà de Barcelona, gestat en les últimes dècades per diferents governs, ha de continuar fonamentant-se en projectes transformadors a quatre escales: els de barri, els de districte, el de ciutat i d’àrea metropolitana. I no podem renunciar a cap d’ells, de la mateixa manera que tothom està cridat a participar-hi. En aquest sentit durant aquests tres anys s’ha evidenciat el sectarisme excloent d’un govern municipal que només ha comptat amb els seus, afavorint i promocionant persones i entitats estretament lligades a BcnenComú, que en el seu moment van actuar com a palanques o altaveus de l’activisme d’Ada Colau.

Necessitem també, una alcaldia, un govern municipal i un ajuntament que exerceixin amb mentalitat de capital d’estat. Que deixin d’estar d’esquenes al rerepaís, i es posin al costat de les nostres institucions d’autogovern, demostrant la seva solidaritat amb els presos polítics i els exiliats. El paper equidistant mantingut fins avui pels comuns s’ha convertit en un llast per al procés polític cap a la república, ratificat per més de dos milions de catalans i més de quatre cents mil barcelonins el 21-D.

La fórmula política d’uns activistes que han esdevingut una força de govern, incapaç de mantenir una coalició amb el PSC o d’ampliar els acords amb altres forces, ha exhaurit el seu recorregut. Ara ens pertoca bastir una nova alternativa, que fugi del mantra del decreixement,  per retornar el prestigi a la capital de Catalunya i recuperar el bon govern.

 

Jordi Martí Galbis

Regidor del Grup Municipal Demòcrata de l’Ajuntament de Barcelona (PDECAT)

Barcelona, 28 de març de 2018

 


Deixa un comentari

Defensem la Biblioteca Clarà

Fa alguns dies s’ha propagat una notícia que l’Ajuntament de Barcelona s’ha plantejat la possibilitat de tancar la Biblioteca Clarà, l’únic equipament municipal del barri de Les Tres Torres, juntament amb el mercat municipal, una vegada obri la nova Biblioteca de Sarrià.

El Grup Municipal Demòcrata de Sarrià-Sant Gervasi s’oposa frontalment a aquesta possibilitat. El Barri de Les Tres Torres té un gran dèficit d’equipaments i en cap cas es pot acceptar la pèrdua d’un servei com el que dona la Biblioteca Clarà.

Per aquest motiu, el 6 de juliol, el Grup Municipal Demòcrata de Sarrià-Sant Gervasi, de la mà de l’Associació de Veïns de Les Tres Torres, va fer una roda de premsa per exigir que aquesta no es tanqui, ni ara ni en el futur. I alhora vam denunciar que el projecte de la Biblioteca de Sarrià ja acumula dos anys de retard.

 

Jordi Martí Galbis

Regidor-president del Consell del Districte de Sarrià-Sant Gervasi

Grup Municipal Demòcrata


Deixa un comentari

Barcelona comença a fer aigües

Amb l’arribada de la temporada d’estiu, Barcelona ha començat a mostrar-se, tant als barcelonins com als turistes, com una ciutat amb una preocupant, com es coneix en termes mèdics, fallada multiorgànica. Una ciutat on tot és possible i on s’amplien, dia a dia, els espais i els territoris d’impunitat.

Sempre hem sostingut que el que volen i esperen els veïns de qualsevol ciutat o poble és que els serveis públics funcionin amb normalitat. Els alcaldes i els governs municipals han d’assegurar la provisió de serveis bàsics. Això, a Barcelona, vol dir seguretat, neteja, il·luminació, transport públic, sanejament, i altres serveis gestionats conjuntament amb la Generalitat com la sanitat, l’educació, els serveis socials o l’habitatge.

Però després de dos anys de govern dels comuns, Barcelona està a tocar del col·lapse. Aquests dies estem vivint la descomposició del govern de l’alcaldessa Ada Colau. I d’exemples no ens en falten. Hem patit onze jornades de vaga de metro, amb la responsable de TMB reprovada per tota l’oposició. L’última d’elles ha coincidit, a més, amb la cinquena vaga del Bicing. Vagues del taxi. Preus del lloguer dels habitatges pels núvols. Deu desnonaments diaris de mitjana, recentment denunciats per la PAH. Increment dels assentaments irregulars. Descontrol del ‘top manta’ per tota la ciutat. Incivisme massiu a barris com la Barceloneta i el Raval. Sexe als carrers i a ple dia. Milers d’usuaris del transport públic que l’utilitzen sense pagar, i no precisament perquè les màquines expenedores de bitllets deixin de funcionar durant 4 hores. Venda i consum de droga que ens porten a la Barcelona dels anys 80. Increment dels furts i foment de la turismefòbia. I per acabar-ho d’adobar, ens hem convertit en la capital mundial de les okupacions; i els inversors comencen a buscar altres destins degut a la inseguretat jurídica que provoquen els regidors del govern amb les seves decisions arbitràries.

El govern d’Ada Colau ja ha donat de sí tot el que podia donar. Són, sens dubte, el pitjor govern que mai ha tingut Barcelona


1 comentari

Per un model urbà alternatiu al dels comuns

Dos anys han estat suficients per certificar que les prioritats del govern municipal que presideix Ada Colau, a l’hora d’articular el seu projecte de model urbà, són una amenaça real per a la Barcelona convivencial, cívica i europea que entre tots aspirem a continuar construint. La ciutat de Barcelona, des dels seus barris fins al seu centre, està patint un procés de degradació preocupant.

Darrere el seu discurs de “model urbà redistributiu, que dona protagonisme a les polítiques de coproducció, remunicipalitzacions, habitatge digne, ciutat verda i convivencial, ecologisme possibilista…” s’amaga una trista realitat: una Barcelona bruta i amb un manteniment de l’espai públic sota mínims, sense un model de creixement sostenible, que atia la turismofòbia, que és incapaç de combatre els desnonaments, que és incapaç d’evitar l’increment d’assentaments irregulars i que atura els principals projectes urbanístics del mandat anterior. I que només n’impulsa un, el de la connexió del tramvia per la Diagonal, que no solament malbaratarà més de 200 milions d’euros, sinó que, a més, malmetrà urbanísticament l’avinguda Diagonal i provocarà el col·lapse circulatori a l’Eixample i a mitja ciutat.

Els comuns han elevat a categoria el concepte d’urbanisme tàctic; una mena d’urbanisme que ha fet possible subproductes com la Superilla del Poblenou, fet d’esquenes als veïns i a les necessitats del barri. Dos anys caracteritzats per moratòries i plans especials urbanístics que han provocat l’increment desmesurat dels preus de les places hoteleres i un encariment espectacular del preu dels lloguers. Davant d’aquest escenari, certament preocupant, el govern dels comuns centrifuga les responsabilitats i no n’assumeix cap de les seves.

Durant els darrers dos anys, el govern municipal ha donat continuïtat a iniciatives impulsades pel govern de l’alcalde Trias –sense fer-ne cap reconeixement–, com ara la creació de l’operador energètic municipal, el pla verd i de biodiversitat 2013-2020, el pla director d’enllumenat, la MPGM de Can Batlló i molts altres; però han aturat projectes com el de les obres de la plaça de les Glòries i la cobertura de la ronda de Dalt, dos projectes l’aturada dels quals perjudicarà greument milers de barcelonins. Una altra modalitat de gestió política que els caracteritza és el dels anuncis buits de contingut, com ara en el cas de l’acolliment de refugiats, per als quals havien reservat un miler d’habitatges, mentre que milers de barcelonins no tenen cobertes les seves necessitats urgents d’accés a un habitatge. O el pla de barris, anunciat en diferents ocasions sense que hores d’ara se’n vegin els resultats.

Des del grup municipal demòcrata treballem per preservar i millorar el model Barcelona, un referent internacional d’èxit modelat els darrers decennis per molta gent i per diferents sensibilitats, però al voltant de criteris com el d’impulsar projectes que ajudin a crear ocupació, el de la sostenibilitat, la preservació del patrimoni, la innovació, la generació i la captació de talent, la planificació de les actuacions sobre el territori en el triple eix barri-districte-ciutat, i en la col·laboració entre la iniciativa pública i privada. I davant de les dificultats per accedir a un habitatge digne i assequible, en gran part degut a la inacció durant 32 anys dels governs del PSC i d’ICV, ara cal prioritzar la creació d’un parc d’habitatge de promoció municipal de lloguer i la potenciació de la rehabilitació del parc d’habitatges. En aquest sentit, cal posar en valor la negociació i el suport que des del grup municipal demòcrata vam donar al pla pel dret a l’habitatge 2016-2025.

El govern de Barcelona no té model de ciutat. Ni un model urbà homologable a la nostra tradició arquitectònica i urbanística. Només té ideologia, una ideologia caduca i excloent que no serveix per tirar endavant la capital de Catalunya, ni per facilitar el progrés de la seva gent. Una ideologia que provoca inequitat, que fa que els rics siguin més rics i els pobres, més pobres. Una ideologia amb vocació de control social, subvencionadora dels projectes de les seves franquícies i incapaç de reconèixer els èxits i les bondats dels seus adversaris. Una ciutat, a més, que està sotmesa a un simulacre permanent de participació social i veïnal.

S’ha acabat el temps de viure de renda de la feina dels mandats anteriors. I es fa més palès que mai que un altre mandat de les forces polítiques que ens governen serà letal per a la ciutat de Barcelona.


Deixa un comentari

La Superilla del Poblenou com a concepte

Molts veïns del barri del Poblenou es van constituir mesos enrere com a Plataforma d’Afectats per la Superilla P9, per lluitar contra el projecte de superilla que el govern d’Ada Colau ha imposat entre els carrers Badajoz, Llacuna, Tànger i Pallars. Un projecte executat sense diàleg previ ni consens veïnal, punta de llança del mal anomenat urbanisme tàctic, que ha perjudicat greument les empreses i els comerços de la zona, i que ha prostituït i malmès definitivament la idea i el model de superilla treballat amb rigor per anteriors governs municipals.

Durant tres diumenges consecutius la bona gent de la Plataforma d’Afectats per la Superilla P9 s’ha mobilitzat i s’ha organitzat per promoure una consulta popular. Una consulta que no solament s’ha guanyat el menyspreu del govern d’Ada Colau, sinó que a més ha hagut de remar contra el boicot de les franquícies locals dels comuns, convenientment ajudats políticament i subvencionats econòmicament pel govern municipal més sectari que mai hagi patit Barcelona. Una mobilització que ha arribat després de mesos d’intents per fer veure que les presumptes millores que havia d’aportar la superilla no són tals millores, ans al contrari: més contaminació i col·lapse circulatori als carrers adjacents, més dificultats per accedir al transport públic, més dificultats per accedir a les empreses i comerços de la zona, més desertificació d’uns espais condemnats al ‘botellot’ i a l’incivisme, més diners públics malbaratats, etc.

I la bona feina dels veïns ha tingut recompensa: una participació del 26% dels potencials votants, un 87% de vots contraris a la superilla i un 13% de vots favorables. Estem doncs davant d’una triple victòria social i política de la gent i dels partits que des del primer moment vam creure que estàvem davant d’un nyap com pocs ha viscut Barcelona en gairebé quatre dècades de democràcia municipal. La victòria de la lliure iniciativa de la gent que se sent abandonada i humiliada per un govern d’encegats per una ideologia caduca i conservadora; la victòria de la democràcia local en forma d’una consulta ciutadana que s’ha hagut d’impulsar per la incompareixença del govern dels comuns, i una victòria per una majoria democràtica i demolidora que deixa el govern municipal en evidència. Una força política que es va presentar ara fa dos anys davant dels barcelonins com a aliada de la participació i de les lluites veïnals, ha esdevingut una rèmora i un frau de dimensions colossals.

Tots els partits de l’oposició, excepte els de sempre, hem exigit al govern que escolti els veïns, que actuï coherentment amb els resultats de la consulta i abandoni el projecte de la superilla del Poblenou. Estem convençuts però que BcnenComú continuarà amb aquest projecte ruïnós i sense sentit. La seva prepotència i el seu sectarisme no tenen límits. Si es confirma aquest pronòstic, el 2019 haurem de donar compliment a la voluntat majoritària dels veïns del Poblenou.


Deixa un comentari

Simplement, governar bé i per a tothom

Estem a les portes de l’equador del mandat municipal del govern dels comuns i del PSC. Dos anys són un període de temps més que suficient per valorar l’estil, el programa, la cohesió interna i els resultats del govern municipal de Barcelona i l’empremta que li ha donat Ada Colau a l’Ajuntament de la capital el país.

Sens dubte seria temerari afirmar que el govern del comuns i del PSC ho ha fet tot malament. Són desenes les decisions que es prenen cada dia a un Ajuntament com el de Barcelona, i moltes d’elles tenen a veure amb fets i realitats que vénen d’anteriors mandats municipals. O simplement, tenen un origen tècnic que cal atribuir a l’estructura gerencial o funcionarial de l’Ajuntament i, per tant, tenen un accent polític o ideològic imperceptible. I si algú ens pregunta per una decisió de govern encertada, no dubtarem a acceptar que el Pla pel Dret a l’Habitatge 2016-2025 pot ser una bona eina per donar resposta a les necessitats d’accés a una vivenda digna i assequible, com a un dels principals problemes de present i reptes de futur que entre tots hem d’abordar. Per cert, un pla al que vam donar suport des del Grup Municipal Demòcrata després d’introduir-hi millores substancials.

Però els encerts del govern d’Ada Colau no van gaire més enllà. I contràriament, s’acumulen els errors, gaire bé a diari. Però com que els mitjans de comunicació, en termes generals, han dimitit de la seva funció fiscalitzadora del govern municipal, es fa doblement necessari posar de relleu el baix perfil del govern, les seves errades, les seves absències, i molt especialment el seu mal estil de govern. Un govern que actua sectàriament; promocionant els seus adeptes i simpatitzants, maltractant els adversaris i discriminant els que no pensen com ells. Barcelona té un govern que barreja incompetència, sectarisme, nepotisme i actituds totalitàries, impròpies d’una capital avançada, culta i europea com Barcelona, que vol ser capital d’un estat lliure i just.

Des del primer moment, però cada vegada amb més intensitat, el govern dels comuns es dedica a generar polèmiques innecessàries. I també massa sovint és un govern que posa la llavor de conflictes que acaben protagonitzant col.lectius alternatius, anti sistema i violents. En pocs dies hem vist com l’Ajuntament de Barcelona col.labora en la invitació a la ciutat d’una terrorista palestina, criminalitza el turisme i promou la turismofòbia, no condemna amb contundència els atacs a hotels i altres propietats privades, es veu forçat a retirar una campanya de foment de la lectura encarregada a l’agència de publicitat que va portar la campanya electoral al Tinent d’Alcalde Collboni, subvenciona matusserament entitats-franquícia de Barcelona en Comú, com el recentment creat Sindicat de llogaters, posa en perill la solvència econòmica de l’Ajuntament amb moratòries de llicències que acaben provocant la presentació de demandes judicials com la recentment anunciada pel Gremi d’Hotels, etc. En dos anys Barcelona s’ha convertit en la meca dels manters, el paradís dels okupes i el primer destí per als usuaris internacionals de clubs cannàbics.