El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

Barcelona i el Dret a Decidir

urna

El darrer Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona d’aquest curs polític, celebrat el dimecres 24 de juliol va aprovar l’adhesió de la capital de Catalunya al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, amb els vots a favor de CiU, ICV i UpB, i amb els vots en contra del PSC i del PP.

De nou Barcelona es posa al capdavant i al costat d’una reclamació popular que sorgeix de la gent del nostre país. Una gent que empeny amb força i determinació el somni de la llibertat. Un somni que necessita d’un instrument per fer-se realitat: la Consulta pel Dret a Decidir. Estem davant d’un dret bàsic i fonamental que, molt probablement, els poders centrals de l’estat no permetran que es pugui dur a terme, tal com s’espera d’un estat al·lèrgic a qualsevol expressió de radicalitat Democràtica.

Barcelona exerceix, amb el Govern de l’Alcalde Trias, com a capital d’una nació que ha començat a caminar cap a l’estat propi; al costat del Govern de la Generalitat i del President Artur Mas. Un President que acaba de fer arribar una carta al President Rajoy demanant l’inici de les converses per poder portar a terme la Consulta.

Però la votació al Plenari de l’Ajuntament de Barcelona va tenir una lectura interna, en clau barcelonina, que no és menor. El líder del PSC, Jordi Martí Grau, va absentar-se del Plenari per no haver de votar contra de l’adhesió de Barcelona al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. De nou es va evidenciar un grup municipal sense líder i un cap de colla sense partit. El PSC, de nou arrenglerat amb l’espanyolisme i d’esquenes a la majoria pel Dret a Decidir. I per reblar el clau, Jordi Martí Grau tuitejava pocs instants després, que acabaria convencent el seu partit de la bondat del Dret a Decidir, en lloc de dimitir, com hauria d’haver fet per dignitat.

El país va cremant etapes, i els partits polítics també. Uns liderant els nous temps i fent costat al poble, i altres, senzillament defensant l’oligarquia política espanyola, contrària a qualsevol revisió de l’statu quo actual. Aviat celebrarem una Diada nacional que marcarà un abans i un després en la llarga reivindicació del catalanisme polític. Una Diada, la de la cadena humana, que serà l’avantsala d’una Diada, la del 2014, que commemorarà els tres cents anys de la derrota catalana davant de les tropes borbòniques, una nissaga reial en hores baixes i que no tornarà a guanyar cap més batalla, ni militar ni política.

Anuncis


Deixa un comentari

La regeneració democràtica i l’estat espanyol

El president Mas, la presidenta del Parlament i la resta dels as

“Catalunya està prop del col·lapse econòmic i polític i el responsable principal és el hòlding dels poders centrals de l’estat, que ha llençat sobre Catalunya i el seu autogovern la major de les ofensives de destrucció massiva que estan a l’abast d’un estat modern, guerra bruta inclosa”.

Catalunya està vivint, segurament, els moments més convulsos i difícils pels que ha travessat des de la reinstauració de la democràcia formal a l’estat espanyol. Els nivells d’assetjament polític, econòmic, judicial, policial, mediàtic i cultural han arribat a uns extrems difícilment imaginables en un estat de dret, i en un estat membre de la Unió Europea. Catalunya està prop del col·lapse econòmic i polític i el responsable principal és el hòlding dels poders centrals de l’estat, que ha llençat sobre Catalunya i el seu autogovern la major de les ofensives de destrucció massiva que estan a l’abast d’un estat modern, guerra bruta inclosa.

El debat sobre la corrupció política s’ha instal·lat perillosament entre nosaltres i amenaça els fonaments del mateix sistema. L’exigència de la ciutadania és clara i contundent: cal exigir responsabilitats als que hagin pogut cometre il·legalitats i cal emprendre un conjunt de mesures de regeneració democràtica que contribueixin a recuperar la confiança en el sistema institucional que ens hem dotat. Es una exigència moral, especialment si tenim en compte els patiments de milers de famílies que pateixen les conseqüències de la crisi econòmica, l’atur i la pèrdua de drets socials. Es parla de possibles mesures de regeneració, la majoria de les quals estan a l’abast del Parlament de Catalunya, del Govern i dels agents socials. En aquest sentit són benvingudes les 51 mesures que fa poques hores ha proposat el mateix President de la Generalitat. Som molts però els que creiem que amb l’estricte aplicació de la legalitat vigent, n’hi hauria prou per depurar responsabilitats, tant dels polítics corruptes com dels empresaris corruptors, dels policies que actuen fora de la llei i de la resta de persones que eventualment puguin cometre il·lícits penals. La sensació d’impunitat és una de les pitjors sensacions que es poden tenir, i en aquest debat el món de la Justícia hi té molt a dir. Es processa i es condemna gent que comet un furt a un supermercat per a sobreviure i no es processa a delinqüents que han acceptat l’autoria de delictes que han provocat greu alarma social.

Però cap mesura d’aprofundiment democràtic ni cap modificació de les lleis penals tindran l’efecte desitjat mentre Catalunya formi part d’un estat que utilitza la guerra bruta com a estratègia per impedir la lliure determinació dels catalans. L’ofec econòmic del govern Rajoy pretén desprestigiar l’autogovern català i del catalanisme polític. L’ofensiva espanyolista del ministre Wert pretén l’assimilació cultural i la segregació escolar. La batalla contra les competències exclusives de la Generalitat busca reduir l’autogovern a una simple gestoria administrativa. La guerra bruta, amb armes com el CNI, la UDEF i empreses d’investigació amb vinculacions als aparells de seguretat de l’estat, és un altre mitjà que s’utilitza per neutralitzar polítics i persones relacionades amb les forces democràtiques que lideren el procés cap a la sobirania.

En definitiva; cal neteja i regeneració. Calen sentències condemnatòries en aquells casos en que es provi la culpabilitat; i també cal mantenir la presumpció d’innocència de les persones imputades, però res de tot això serà possible mentre els poders centrals de l’estat actuïn com ho estan fent, per avortar els anhels de llibertat dels catalans. Es imprescindible doncs, com va dir ahir el President Mas, no deixar-nos doblegar, caigui qui caigui. No podrem lluitar contra el poder polític, econòmic, mediàtic, judicial i policial de l’estat amb les seves mateixes armes. Només podrem guanyar la batalla de la llibertat amb l’esperit de la resistència dels nostres avantpassats de l’11 de setembre de 1.714 i amb la ferma determinació democràtica a través de les urnes.

 

Font de la fotografia: Gencat.cat


1 comentari

Ens en sortirem!

jordi_font

“El President Mas ha de continuar liderant el govern durant la legislatura que està a punt de començar. Amb totes les dificultats del món i amenaces, però l’ha de liderar, amb el suport d’altres forces polítiques, especialment d’ERC. El fet que siguin molts i molt poderosos els que volen fer-lo descarrilar i a continuació convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, són raons potents per no tirar la tovallola i demostrar que la gent de CDC i CiU i tots aquells patriotes que el van votar el 25-N som gent que tenim consciència de la continuïtat històrica que encarnem i que no volem ni malmetre ni frustrar”

 

Han passat set dies des de les eleccions del 25-N, temps suficient per haver paït el que han dit les urnes. S’han escrit milers de reflexions, articles i anàlisis sobre les causes dels resultats, les conseqüències de l’aritmètica parlamentària i les possibilitats que té el país per afrontar els difícils escenaris que han dibuixat la crisi econòmica i els resultats electorals. I la primera conclusió de tot plegat és que hores d’ara, ni els que ens vam sentir decebuts per la pèrdua de suports electorals patida per CiU la nit del 25-N tenim tants motius pel pessimisme, ni els que van expressar eufòria des de Madrid i des de les sucursals catalanes per la reculada del President Mas tenen motius per mantenir el seu optimisme. Els primers, els sobiranistes de CDC i CiU, valorem el punt de partida com a suficient per donar compliment als principals compromisos electorals, sent conscients de les dificultats de tot ordre que ens trobarem els propers mesos. I els segons, especialment els que disposen de majoria absoluta a Madrid, comencen a veure que malgrat les anàlisis interessades dels mitjans de comunicació afectes al règim, s’ha confirmat una majoria social i parlamentària que avança inexorablement cap a l’exercici del Dret  Decidir i cap a un divorci polític i sentimental amb Espanya.

Però el que ha quedat especialment acreditat durant aquests set dies transcorreguts des del 25-N és que tothom ha disparat la seva munició-de diferent calibre- contra el President Mas, contra CDC i en darrer terme, contra CiU. El President Mas és el trofeu de caça major que tothom vol penjar sobre la llar de foc de casa seva. La dreta espanyola; la de la majoria absoluta, ha volgut destruir personalment i políticament al President Mas, remenant els fems de les clavegueres de l’estat. L’ERC de Junqueras, abans de les eleccions –legítimament- i ara amb les negociacions per a facilitarextramurs la governabilitat de Catalunya, el que pretén en realitat és jivaritzar i acabar substituint CiU mitjançant una OPA electoral en tota regla. El PSC, des d’una feblesa cada vegada més preocupant que amenaça el seu propi projecte polític, necessita allunyar-se i desgastar tant com pugui el President Mas i CiU. La seva desorientació per haver estat desplaçats de la segona posició, haver estat relegats a la quarta a la ciutat de Barcelona i l’operació Mercurio, han fet la resta. ICV, Ciutadans i la CUP, des de diferents radicalitats, treballen des dels moviments socials alternatius i ara també des del Parlament per enfonsar la força política que ha liderat els destins del país una bona part de l’etapa autonòmica. I aquest cap de setmana s’ha obert un nou front –el front intern de CiU-, que caldrà analitzar amb deteniment: Duran Lleida i la Direcció d’Unió han expressat discrepàncies gaire bé insalvables i incompatibles amb els postulats defensats durant la campanya per CiU.

Abans del 25-N els elements de desgast de CiU van ser la dramàtica herència rebuda del nefast Tripartit, la crisi econòmica, la  gestió del Govern de la Generalitat i les retallades que ha hagut d’aplicar aquests darrers dos anys, les campanyes de la por, les ombres de dubte sobre casos de corrupció sembrades per determinats mitjans de comunicació i pel propi govern del PP, el fracàs de les enquestes que no van permetre a CiU modular la seva campanya electoral, les discrepàncies de Josep Antoni Duran Lleida respecte el missatge del President Mas i CDC expressades durant la campanya, la malfiança dels catalans en relació a les majories absolutes, i els dubtes generats en bona part dels electors sobre la sinceritat del discurs sobiranista de CiU des de l’11 de setembre. En condicions normals, tots aquests factors havien d’haver confluït en una direcció: CiU hauria d’haver estat condemnada a la pèrdua del govern, com li ha passat a tots els governs europeus que han hagut de gestionar la dura crisi actual, a base de retallades. Però això no ha passat, circumstància que cal posar en valor i que sovint s’oblida, interessadament. El President Mas ha conreat 1.113.000 vots, una base més que sòlida per complir amb els seus principals compromisos: convocar la consulta i consolidar l’estat del benestar, malgrat les noves mesures d’austeritat que caldrà impulsar.

El President Mas ha de continuar liderant el govern durant la legislatura que està a punt de començar. Amb totes les dificultats del món i amenaces, però l’ha de liderar, amb el suport d’altres forces polítiques, especialment d’ERC. El fet que siguin molts i molt poderosos els que volen fer-lo descarrilar i a continuació convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, són raons potents per no tirar la tovallola i demostrar que la gent de CDC i CiU, i tots aquells patriotes que el van votar el 25-N, som gent que tenim consciència de la continuïtat històrica que encarnem i que no volem ni malmetre ni frustrar. Ens en sortirem, malgrat la mala mar que ens acompanyarà durant el trajecte. Salpem, President!


Deixa un comentari

Garcia-Margallo, apòstol del neofalangisme tronat

margallo

“El Govern espanyol, l’oligarquia política estatal, i una bona part de l’opinió pública i publicada a Madrid estan davant d’un dilema històric. I sembla que han optat per l’opció perdedora” 

Que un ministre d’un país europeu i democràtic, sigui del color polític que sigui, s’atreveixi a dir que la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació seria “claramente ilegal, un golpe de estado en términos jurídicos” (sic) demostra que aquest país i el seu govern estan malalts. I la millor resposta, sense dubte, la del President Mas: Prohibir el referèndum seria un cop d’estat democràtic.

En ple segle XXI un ministre espanyol, el d’Assumptes Exteriors i del Partit Popular (PP), acaba de demostrar, perquè n’és un dels seus exponents més visibles a nivell de la projecció internacional de l’estat, que la cultura democràtica dels poders centrals encara té per davant un llarg recorregut per aproximar-se als estàndards europeus i occidentals. El PP -i sovint també el PSOE-, davant de la voluntat pacífica i democràtica d’un poble d’exercir el Dret a Decidir, oposen incomprensió, bloqueig, amenaça, mentida, manipulació, xantatge i ràbia.

El Govern espanyol, l’oligarquia política estatal, i una bona part de l’opinió pública i publicada a Madrid estan davant d’un dilema històric. I sembla que han optat per l’opció perdedora. La de negar la realitat i la de no saber calibrar la força del tsunami democràtic d’un poble que vol autodeterminar-se per no desaparèixer per l’efecte combinat de la crisi econòmica, l’espoli fiscal i el maltracte polític. Espanya i el seu representant Garcia-Margallo no saben ni seduir, ni negociar ni pactar. Catalunya proposa democràcia, diàleg i consens en el marc europeu. I Espanya amenaça amb el Tribunal Constitucional i el foc etern. Catalunya i els catalans volem decidir, primer el 25-N i després exercint el Dret a Decidir, que volem construir estructures d’estat per poder gaudir del progrés i el benestar que ens mereixem i que ens guanyem amb el nostre treball i el nostre esforç. Gràcies ministre Garcia-Margallo, per ensenyar-nos el camí.

(Fotografia. Font: Govern d’Espanya)


Deixa un comentari

El ministre Wert, paradigma d’un Estat hostil

wert

“…aquest tipus de declaracions i manifestacions polítiques provoquen l’efecte contrari del desitjat, a Catalunya. Cada declaració aconsegueix radicalitzar i escorar cap a la dreta extrema el PP a Catalunya.”

El Ministre Wert, del govern del PP, amb les seves declaracions i posicionaments en seu parlamentària, està sent un dels protagonistes destacats de l’ofensiva espanyolista contra les justes reivindicacions del catalanisme majoritari. Wert, malgrat les crides a l’ordre que sembla ser li han formulat des de la mateixa Corona en el sentit de modular les seves invectives contra Catalunya, ha continuat expressant allò que pensa la dreta espanyola –i també una bona part de l’esquerra- davant la ferma voluntat de sobirania expressada per una majoria del poble català. Acusar el sistema educatiu català de fabricar independentistes o afirmar que cal espanyolitzar els estudiants catalans, són afirmacions que ens indiquen fins a quin punt el franquisme sociològic està fondament arrelat en les altes institucions de l’estat. Però erraríem si ens pensem que són sortides de to d’un extremista o reaccions airades d’un falangista mal ubicat. Representen el pensament majoritari d’un partit que gaudeix d’una sòlida majoria absoluta a l’estat, i entronquen amb la ideologia dominant dels principals centres de poder de l’Espanya política, mediàtica, judicial, econòmica i militar.

Es cert que aquest tipus de declaracions i manifestacions polítiques provoquen l’efecte contrari del desitjat, a Catalunya. Cada declaració aconsegueix radicalitzar i escorar cap a la dreta extrema el PP a Catalunya. Cada insult provoca noves adhesions a la causa del sobiranisme democràtic. I cada mentida ens ajuda a que la premsa internacional associï el PP amb el franquisme i la ultradreta. En definitiva, el ministre Wert i la caverna política i mediàtica espanyola posen en evidència la impotència, la desorientació i la manca de conviccions democràtiques d’una Espanya decadent. L’hegemonia d’arrel castellano-madrilenya trontolla davant d’una Catalunya d’arrels carolíngies que ha posat la proa cap a l’Estat propi.

D’aquí a les eleccions del 25 de novembre no hem d’esperar ni canvis d’estratègia ni revisió del missatge del món que representa el ministre Wert. Ans el contrari, a cada nova enquesta com la publicada per La Vanguardia el diumenge 14 d’octubre, amb una CiU a tocar de la majoria absoluta, el missatge del PP i de l’espanyolisme franquista es radicalitzarà. Caldrà esperar doncs al 26 de novembre per comprovar si les tesis Wert es desinflen o si, al contrari, són les que triomfen al carrer Gènova. El resultat de les eleccions al País Basc i a Galícia de diumenge 21 d’octubre ens donaran una pista, en funció dels resultats que obtingui el PP. En qualsevol cas, com ha manifestat el President Mas avui al Consell Nacional de CiU, de manera èpica i emocionada, Catalunya camina ja cap a l’estat propi i cap a l’exercici del dret a decidir; full de ruta que molt probablement serà ratificat el 25-N, de manera democràtica, cívica i pacífica, mirant cap a Europa i amb la ferma voluntat de superar l’estigma de l’11 de setembre de 1.714.


Deixa un comentari

L’hora de la política, amb majúscules

La política catalana avança, des de l’11 de setembre, a una velocitat mai vista. I ho fa, per primera vegada des del 1.980, amb un horitzó nítid i sense ambigüitats. L’oferta política s’ha bipolaritzat. Els que s’han compromès amb la sobirania, en front dels que aposten per cosir Catalunya definitivament amb Espanya. L’hora de la pedagogia del catalanisme a l’estat, de la negociació de millores parcials en l’autogovern, de l’aposta per regenerar l’estat i lluitar per les engrunes, ha acabat. La Sentència del TC contra l’Estatut de 2010 i els successius pressupostos de l’estat, ofensius per les necessitats de Catalunya, ens han assenyalat la sortida. El poble català va parlar l’11 de setembre de 2012, de manera unívoca, contundent i sense pal·liatius. Demà el President Mas signarà el Decret de dissolució del Parlament de Catalunya i la convocatòria d’eleccions anticipades, el 25 de novembre. Enfilem doncs una campanya electoral curta però decisiva. S’obre un període constituent que passarà com un tsunami per sobre d’amenaces, insults i xantatges. I amb un notari d’excepció: l’opinió i la legalitat internacionals, que per primera vegada projecten els seus focus sobre la realitat catalana i la voluntat d’un poble que aspira a decidir lliurement el seu futur, pacíficament i democràtica.

La premsa d’aquest cap de setmana, a Catalunya i a l’estat, ens ha obsequiat amb diferents projeccions demoscòpiques. Les més versemblants apunten a un increment del suport electoral de les forces polítiques que han apostat per avançar cap a l’estat propi. Comença l’hora de la política, amb majúscules. I dels grans lideratges polítics i socials. Un període constituent com el que estem vivint, exigirà d’un lideratge històric. Sobre tot polític, però també social. El país ha descobert, de manera molt majoritària, que des del 12 de setembre Catalunya té un Gran Capità; un líder solvent que ha compromès el seu capital polític i el de la seva formació política, en favor de la llibertat: el President Artur Mas. Un President que ha dit a Madrid el que mai havien escoltat els poders centrals de l’estat. Un líder que ha sabut interpretar el sentir majoritari dels catalans. Una persona que està cridada a recollir el testimoni d’anteriors presidents de la Generalitat que durant el segle XX van estar a l’alçada de les circumstàncies i que van contribuir, no sempre amb fortuna, a fer avançar Catalunya per la senda de la recuperació de la seva dignitat i del seu ple autogovern. Aquesta realitat contrasta amb un conjunt de líders i d’ofertes polítiques que lluiten per l’assimilació de Catalunya a Espanya; o mitjançant l’amenaça –com és el cas del PP-, o a través de la irrellevància i la confusió, com és el cas del PSC-PSOE, que avui ha certificat la seva mort política amb l’elecció de Pere Navarro com a candidat a la Presidència de la Generalitat.

Catalunya té un lideratge polític inqüestionable, reconegut a casa nostra i també a nivell internacional. Fins el punt que algun prestigiós mitjà de comunicació internacional l’ha presentat com el polític que té Espanya a les seves mans: el President Artur Mas. Un lideratge que ens ha de portar a la celebració d’una consulta popular per a la plena sobirania i que avui hem vist que compta amb el suport de més del 80% dels catalans, segons algunes enquestes. Ara és l’hora de la política amb majúscules i l’hora dels lideratges històrics. Comença una cursa difícil i plena d’obstacles, però que hem de guanyar si volem deixar un país viu als nostres fills.


Deixa un comentari

La reunió de l’adéu

Imatge

La reunió del 20 de setembre entre el President Artur Mas i el President Mariano Rajoy ha estat, a part d’una oportunitat històrica que s’ha perdut, en paraules del mateix President Mas, la certificació del divorci entre Catalunya i l’estat espanyol. Segurament encara no som plenament conscients de les repercussions d’aquesta trobada. Tot i que el guió ja estava escrit, el President Mas ha tornat a Catalunya amb els deures fets de la desconnexió política amb Espanya; uns deures que el poble català li va posar durant la manifestació de l’11 de setembre.

El President Rajoy ha demostrat, una vegada més, que no és ni un líder polític ni ha estat a l’alçada de les circumstàncies històriques. Els governs europeus i els mitjans de comunicació internacional s’estan fent ressò d’aquest pobre capteniment de Mariano Rajoy. Catalunya va parlar l’11 de setembre i el President català i el seu Govern no solament han entès el missatge, sinó que en coherència amb el programa polític emanat del darrer Congrés de CDC, han posat la proa cap a la llibertat.

Eleccions anticipades, hisenda pròpia, estructures d’estat, donar la veu al poble, suports internacionals i màxima unitat política i civil a Catalunya. Aquests són, i no necessàriament per aquest ordre, els elements i les etapes que ara encetem. Serà un procés llarg i ple de dificultats i marrades, sens dubte. Haurem d’entomar i superar boicots, impugnacions i amenaces de suspensió de la nostra autonomia i fins i tot d’unes eleccions anticipades.

La determinació del poble català haurà de ser l’antídot contra tot això. La rebuda que milers de persones li van donar al President Mas a la Plaça de Sant Jaume, tornant de la reunió amb el President Rajoy, és un signe positiu i esperançador. La gent està amb el President. S’ha guanyat el respecte de tothom. Després dels darrers esdeveniments, passi el que passi, el President Mas ha entrat, per mèrits propis i per la porta gran, a la història de Catalunya.