El bloc d'en Jordi Martí


1 comentari

Ens en sortirem!

jordi_font

“El President Mas ha de continuar liderant el govern durant la legislatura que està a punt de començar. Amb totes les dificultats del món i amenaces, però l’ha de liderar, amb el suport d’altres forces polítiques, especialment d’ERC. El fet que siguin molts i molt poderosos els que volen fer-lo descarrilar i a continuació convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, són raons potents per no tirar la tovallola i demostrar que la gent de CDC i CiU i tots aquells patriotes que el van votar el 25-N som gent que tenim consciència de la continuïtat històrica que encarnem i que no volem ni malmetre ni frustrar”

 

Han passat set dies des de les eleccions del 25-N, temps suficient per haver paït el que han dit les urnes. S’han escrit milers de reflexions, articles i anàlisis sobre les causes dels resultats, les conseqüències de l’aritmètica parlamentària i les possibilitats que té el país per afrontar els difícils escenaris que han dibuixat la crisi econòmica i els resultats electorals. I la primera conclusió de tot plegat és que hores d’ara, ni els que ens vam sentir decebuts per la pèrdua de suports electorals patida per CiU la nit del 25-N tenim tants motius pel pessimisme, ni els que van expressar eufòria des de Madrid i des de les sucursals catalanes per la reculada del President Mas tenen motius per mantenir el seu optimisme. Els primers, els sobiranistes de CDC i CiU, valorem el punt de partida com a suficient per donar compliment als principals compromisos electorals, sent conscients de les dificultats de tot ordre que ens trobarem els propers mesos. I els segons, especialment els que disposen de majoria absoluta a Madrid, comencen a veure que malgrat les anàlisis interessades dels mitjans de comunicació afectes al règim, s’ha confirmat una majoria social i parlamentària que avança inexorablement cap a l’exercici del Dret  Decidir i cap a un divorci polític i sentimental amb Espanya.

Però el que ha quedat especialment acreditat durant aquests set dies transcorreguts des del 25-N és que tothom ha disparat la seva munició-de diferent calibre- contra el President Mas, contra CDC i en darrer terme, contra CiU. El President Mas és el trofeu de caça major que tothom vol penjar sobre la llar de foc de casa seva. La dreta espanyola; la de la majoria absoluta, ha volgut destruir personalment i políticament al President Mas, remenant els fems de les clavegueres de l’estat. L’ERC de Junqueras, abans de les eleccions –legítimament- i ara amb les negociacions per a facilitarextramurs la governabilitat de Catalunya, el que pretén en realitat és jivaritzar i acabar substituint CiU mitjançant una OPA electoral en tota regla. El PSC, des d’una feblesa cada vegada més preocupant que amenaça el seu propi projecte polític, necessita allunyar-se i desgastar tant com pugui el President Mas i CiU. La seva desorientació per haver estat desplaçats de la segona posició, haver estat relegats a la quarta a la ciutat de Barcelona i l’operació Mercurio, han fet la resta. ICV, Ciutadans i la CUP, des de diferents radicalitats, treballen des dels moviments socials alternatius i ara també des del Parlament per enfonsar la força política que ha liderat els destins del país una bona part de l’etapa autonòmica. I aquest cap de setmana s’ha obert un nou front –el front intern de CiU-, que caldrà analitzar amb deteniment: Duran Lleida i la Direcció d’Unió han expressat discrepàncies gaire bé insalvables i incompatibles amb els postulats defensats durant la campanya per CiU.

Abans del 25-N els elements de desgast de CiU van ser la dramàtica herència rebuda del nefast Tripartit, la crisi econòmica, la  gestió del Govern de la Generalitat i les retallades que ha hagut d’aplicar aquests darrers dos anys, les campanyes de la por, les ombres de dubte sobre casos de corrupció sembrades per determinats mitjans de comunicació i pel propi govern del PP, el fracàs de les enquestes que no van permetre a CiU modular la seva campanya electoral, les discrepàncies de Josep Antoni Duran Lleida respecte el missatge del President Mas i CDC expressades durant la campanya, la malfiança dels catalans en relació a les majories absolutes, i els dubtes generats en bona part dels electors sobre la sinceritat del discurs sobiranista de CiU des de l’11 de setembre. En condicions normals, tots aquests factors havien d’haver confluït en una direcció: CiU hauria d’haver estat condemnada a la pèrdua del govern, com li ha passat a tots els governs europeus que han hagut de gestionar la dura crisi actual, a base de retallades. Però això no ha passat, circumstància que cal posar en valor i que sovint s’oblida, interessadament. El President Mas ha conreat 1.113.000 vots, una base més que sòlida per complir amb els seus principals compromisos: convocar la consulta i consolidar l’estat del benestar, malgrat les noves mesures d’austeritat que caldrà impulsar.

El President Mas ha de continuar liderant el govern durant la legislatura que està a punt de començar. Amb totes les dificultats del món i amenaces, però l’ha de liderar, amb el suport d’altres forces polítiques, especialment d’ERC. El fet que siguin molts i molt poderosos els que volen fer-lo descarrilar i a continuació convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, són raons potents per no tirar la tovallola i demostrar que la gent de CDC i CiU, i tots aquells patriotes que el van votar el 25-N, som gent que tenim consciència de la continuïtat històrica que encarnem i que no volem ni malmetre ni frustrar. Ens en sortirem, malgrat la mala mar que ens acompanyarà durant el trajecte. Salpem, President!


Deixa un comentari

Garcia-Margallo, apòstol del neofalangisme tronat

margallo

“El Govern espanyol, l’oligarquia política estatal, i una bona part de l’opinió pública i publicada a Madrid estan davant d’un dilema històric. I sembla que han optat per l’opció perdedora” 

Que un ministre d’un país europeu i democràtic, sigui del color polític que sigui, s’atreveixi a dir que la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació seria “claramente ilegal, un golpe de estado en términos jurídicos” (sic) demostra que aquest país i el seu govern estan malalts. I la millor resposta, sense dubte, la del President Mas: Prohibir el referèndum seria un cop d’estat democràtic.

En ple segle XXI un ministre espanyol, el d’Assumptes Exteriors i del Partit Popular (PP), acaba de demostrar, perquè n’és un dels seus exponents més visibles a nivell de la projecció internacional de l’estat, que la cultura democràtica dels poders centrals encara té per davant un llarg recorregut per aproximar-se als estàndards europeus i occidentals. El PP -i sovint també el PSOE-, davant de la voluntat pacífica i democràtica d’un poble d’exercir el Dret a Decidir, oposen incomprensió, bloqueig, amenaça, mentida, manipulació, xantatge i ràbia.

El Govern espanyol, l’oligarquia política estatal, i una bona part de l’opinió pública i publicada a Madrid estan davant d’un dilema històric. I sembla que han optat per l’opció perdedora. La de negar la realitat i la de no saber calibrar la força del tsunami democràtic d’un poble que vol autodeterminar-se per no desaparèixer per l’efecte combinat de la crisi econòmica, l’espoli fiscal i el maltracte polític. Espanya i el seu representant Garcia-Margallo no saben ni seduir, ni negociar ni pactar. Catalunya proposa democràcia, diàleg i consens en el marc europeu. I Espanya amenaça amb el Tribunal Constitucional i el foc etern. Catalunya i els catalans volem decidir, primer el 25-N i després exercint el Dret a Decidir, que volem construir estructures d’estat per poder gaudir del progrés i el benestar que ens mereixem i que ens guanyem amb el nostre treball i el nostre esforç. Gràcies ministre Garcia-Margallo, per ensenyar-nos el camí.

(Fotografia. Font: Govern d’Espanya)


Deixa un comentari

El ministre Wert, paradigma d’un Estat hostil

wert

“…aquest tipus de declaracions i manifestacions polítiques provoquen l’efecte contrari del desitjat, a Catalunya. Cada declaració aconsegueix radicalitzar i escorar cap a la dreta extrema el PP a Catalunya.”

El Ministre Wert, del govern del PP, amb les seves declaracions i posicionaments en seu parlamentària, està sent un dels protagonistes destacats de l’ofensiva espanyolista contra les justes reivindicacions del catalanisme majoritari. Wert, malgrat les crides a l’ordre que sembla ser li han formulat des de la mateixa Corona en el sentit de modular les seves invectives contra Catalunya, ha continuat expressant allò que pensa la dreta espanyola –i també una bona part de l’esquerra- davant la ferma voluntat de sobirania expressada per una majoria del poble català. Acusar el sistema educatiu català de fabricar independentistes o afirmar que cal espanyolitzar els estudiants catalans, són afirmacions que ens indiquen fins a quin punt el franquisme sociològic està fondament arrelat en les altes institucions de l’estat. Però erraríem si ens pensem que són sortides de to d’un extremista o reaccions airades d’un falangista mal ubicat. Representen el pensament majoritari d’un partit que gaudeix d’una sòlida majoria absoluta a l’estat, i entronquen amb la ideologia dominant dels principals centres de poder de l’Espanya política, mediàtica, judicial, econòmica i militar.

Es cert que aquest tipus de declaracions i manifestacions polítiques provoquen l’efecte contrari del desitjat, a Catalunya. Cada declaració aconsegueix radicalitzar i escorar cap a la dreta extrema el PP a Catalunya. Cada insult provoca noves adhesions a la causa del sobiranisme democràtic. I cada mentida ens ajuda a que la premsa internacional associï el PP amb el franquisme i la ultradreta. En definitiva, el ministre Wert i la caverna política i mediàtica espanyola posen en evidència la impotència, la desorientació i la manca de conviccions democràtiques d’una Espanya decadent. L’hegemonia d’arrel castellano-madrilenya trontolla davant d’una Catalunya d’arrels carolíngies que ha posat la proa cap a l’Estat propi.

D’aquí a les eleccions del 25 de novembre no hem d’esperar ni canvis d’estratègia ni revisió del missatge del món que representa el ministre Wert. Ans el contrari, a cada nova enquesta com la publicada per La Vanguardia el diumenge 14 d’octubre, amb una CiU a tocar de la majoria absoluta, el missatge del PP i de l’espanyolisme franquista es radicalitzarà. Caldrà esperar doncs al 26 de novembre per comprovar si les tesis Wert es desinflen o si, al contrari, són les que triomfen al carrer Gènova. El resultat de les eleccions al País Basc i a Galícia de diumenge 21 d’octubre ens donaran una pista, en funció dels resultats que obtingui el PP. En qualsevol cas, com ha manifestat el President Mas avui al Consell Nacional de CiU, de manera èpica i emocionada, Catalunya camina ja cap a l’estat propi i cap a l’exercici del dret a decidir; full de ruta que molt probablement serà ratificat el 25-N, de manera democràtica, cívica i pacífica, mirant cap a Europa i amb la ferma voluntat de superar l’estigma de l’11 de setembre de 1.714.


Deixa un comentari

L’hora de la política, amb majúscules

La política catalana avança, des de l’11 de setembre, a una velocitat mai vista. I ho fa, per primera vegada des del 1.980, amb un horitzó nítid i sense ambigüitats. L’oferta política s’ha bipolaritzat. Els que s’han compromès amb la sobirania, en front dels que aposten per cosir Catalunya definitivament amb Espanya. L’hora de la pedagogia del catalanisme a l’estat, de la negociació de millores parcials en l’autogovern, de l’aposta per regenerar l’estat i lluitar per les engrunes, ha acabat. La Sentència del TC contra l’Estatut de 2010 i els successius pressupostos de l’estat, ofensius per les necessitats de Catalunya, ens han assenyalat la sortida. El poble català va parlar l’11 de setembre de 2012, de manera unívoca, contundent i sense pal·liatius. Demà el President Mas signarà el Decret de dissolució del Parlament de Catalunya i la convocatòria d’eleccions anticipades, el 25 de novembre. Enfilem doncs una campanya electoral curta però decisiva. S’obre un període constituent que passarà com un tsunami per sobre d’amenaces, insults i xantatges. I amb un notari d’excepció: l’opinió i la legalitat internacionals, que per primera vegada projecten els seus focus sobre la realitat catalana i la voluntat d’un poble que aspira a decidir lliurement el seu futur, pacíficament i democràtica.

La premsa d’aquest cap de setmana, a Catalunya i a l’estat, ens ha obsequiat amb diferents projeccions demoscòpiques. Les més versemblants apunten a un increment del suport electoral de les forces polítiques que han apostat per avançar cap a l’estat propi. Comença l’hora de la política, amb majúscules. I dels grans lideratges polítics i socials. Un període constituent com el que estem vivint, exigirà d’un lideratge històric. Sobre tot polític, però també social. El país ha descobert, de manera molt majoritària, que des del 12 de setembre Catalunya té un Gran Capità; un líder solvent que ha compromès el seu capital polític i el de la seva formació política, en favor de la llibertat: el President Artur Mas. Un President que ha dit a Madrid el que mai havien escoltat els poders centrals de l’estat. Un líder que ha sabut interpretar el sentir majoritari dels catalans. Una persona que està cridada a recollir el testimoni d’anteriors presidents de la Generalitat que durant el segle XX van estar a l’alçada de les circumstàncies i que van contribuir, no sempre amb fortuna, a fer avançar Catalunya per la senda de la recuperació de la seva dignitat i del seu ple autogovern. Aquesta realitat contrasta amb un conjunt de líders i d’ofertes polítiques que lluiten per l’assimilació de Catalunya a Espanya; o mitjançant l’amenaça –com és el cas del PP-, o a través de la irrellevància i la confusió, com és el cas del PSC-PSOE, que avui ha certificat la seva mort política amb l’elecció de Pere Navarro com a candidat a la Presidència de la Generalitat.

Catalunya té un lideratge polític inqüestionable, reconegut a casa nostra i també a nivell internacional. Fins el punt que algun prestigiós mitjà de comunicació internacional l’ha presentat com el polític que té Espanya a les seves mans: el President Artur Mas. Un lideratge que ens ha de portar a la celebració d’una consulta popular per a la plena sobirania i que avui hem vist que compta amb el suport de més del 80% dels catalans, segons algunes enquestes. Ara és l’hora de la política amb majúscules i l’hora dels lideratges històrics. Comença una cursa difícil i plena d’obstacles, però que hem de guanyar si volem deixar un país viu als nostres fills.


Deixa un comentari

La reunió de l’adéu

Imatge

La reunió del 20 de setembre entre el President Artur Mas i el President Mariano Rajoy ha estat, a part d’una oportunitat històrica que s’ha perdut, en paraules del mateix President Mas, la certificació del divorci entre Catalunya i l’estat espanyol. Segurament encara no som plenament conscients de les repercussions d’aquesta trobada. Tot i que el guió ja estava escrit, el President Mas ha tornat a Catalunya amb els deures fets de la desconnexió política amb Espanya; uns deures que el poble català li va posar durant la manifestació de l’11 de setembre.

El President Rajoy ha demostrat, una vegada més, que no és ni un líder polític ni ha estat a l’alçada de les circumstàncies històriques. Els governs europeus i els mitjans de comunicació internacional s’estan fent ressò d’aquest pobre capteniment de Mariano Rajoy. Catalunya va parlar l’11 de setembre i el President català i el seu Govern no solament han entès el missatge, sinó que en coherència amb el programa polític emanat del darrer Congrés de CDC, han posat la proa cap a la llibertat.

Eleccions anticipades, hisenda pròpia, estructures d’estat, donar la veu al poble, suports internacionals i màxima unitat política i civil a Catalunya. Aquests són, i no necessàriament per aquest ordre, els elements i les etapes que ara encetem. Serà un procés llarg i ple de dificultats i marrades, sens dubte. Haurem d’entomar i superar boicots, impugnacions i amenaces de suspensió de la nostra autonomia i fins i tot d’unes eleccions anticipades.

La determinació del poble català haurà de ser l’antídot contra tot això. La rebuda que milers de persones li van donar al President Mas a la Plaça de Sant Jaume, tornant de la reunió amb el President Rajoy, és un signe positiu i esperançador. La gent està amb el President. S’ha guanyat el respecte de tothom. Després dels darrers esdeveniments, passi el que passi, el President Mas ha entrat, per mèrits propis i per la porta gran, a la història de Catalunya.