CRÒNICA DE PERPINYÀ

Des que el Consell per la República va confirmar la convocatòria de l’acte que es va celebrar dissabte 29 de febrer a Perpinyà, per a milers de persones va començar un compte enrere, carregat d’emoció i d’expectatives. En primer lloc perquè era la primera vegada que el President Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí trepitjaven terra catalana, des de l’inici del seu exili. En segon lloc perquè després que gaire bé noranta mil persones s’hagin adherit al Consell per la República, calia un acte públic massiu per posar aquesta institució al centre del debat polític català, estatal i europeu. I en tercer lloc perquè s’ha posat en marxa la Mesa de Diàleg –que no de negociació- entre els governs català i espanyol, que hauria de poder abordar qüestions claus com ara la fi de la repressió, l’amnistia per als presos polítics, i el dret a l’autodeterminació, aspectes sobre els quals el Consell per a la República s’ha posicionat clarament.

Alguns vam tenir la sort de pujar cap a Perpinyà el mateix divendres 28. Acabat el Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona, a les quatre de la tarda, vam poder fer via cap a la Catalunya Nord. I abans de creuar la frontera, en mig del control de la policia espanyola, vaig tenir la primera emoció: una trucada de l’amic i conseller Quim Forn per desitjar-nos que la jornada del dissabte fos un èxit. I així va ser. Una jornada que, malgrat els intents dels sectors unionistes a Catalunya, els espais polítics estatals favorables a l’statu quo, i dels cercles polítics del nou autonomisme que han regalat el govern estatal a Pedro Sánchez a canvi de res, va ser un èxit rotund de participació i d’impacte polític i mediàtic a nivell europeu. Entre 150.000 i 200.000 persones procedents del Principat, de la Catalunya Nord, del País Valencià, de les Illes Balears i d’altres indrets de França vam desbordar totes les previsions.

El sopar de divendres, amb els responsables polítics, militants i simpatitzants d’Unitat Catalana, de la mà de l’amic Jaume Alonso Cuevillas i altres catalans del sud, va ser una oportunitat d’or per copsar la realitat del catalanisme polític, cultural i associatiu a la Catalunya Nord, amb personalitats destacades com Jaume Roure, Jaume Pol i Clotilde Ripoull. Les eleccions municipals a la República francesa o la trajectòria de l’ex primer ministre francès Manuel Valls i el seu futur són alguns dels temes que abordem. Però si hi ha una qüestió que hem d’agrair, una vegada més, als amics de la Catalunya Nord, és la seva decisiva contribució a l’èxit del Referèndum del Primer d’octubre, gràcies a l’operació “urnes i paperetes”.

Dissabte, El Castellet es convertí en el punt de trobada de centenars de participants a la concentració, per dirigir-nos al Parc de les Exposicions de Perpinyà. Començava a intuir-se la magnitud de la trobada. Desenes d’autocars anaven arribant a la ciutat i els accessos a l’espai on va tenir lloc l’acte del Consell per la República començava a omplir-se. Color, festa, il·lusió col·lectiva i reivindicació insubornable comencen a donar forma a la convocatòria. Poques vegades havíem assistit a un esdeveniment com aquest. Pot ser mai. La llibertat és el que ens uneix. L’espai, amb un aforament per a 110.000 persones queda saturat abans de l’inici de l’acte. A partir de les nou, l’espai del Parc de les Exposicions comença a omplir-se. Des de dins estant, podem veure com riuades de gent travessen el pont de darrera de l’escenari de l’acte, i van accedint al recinte. Són hores d’espera, amenitzada per vídeos d’Hèctor Suñol que es projecten a la pantalla gegant i de música de tots els d’estils, que ens ajuden a suportar l’espera. Des de l’organització s’encarrega a Lluís Llach d’informar-nos que els controls policials espanyols a la frontera estan provocant llargues cues i es comença a intuir que molts autocars no podran entrar a Perpinyà. L’acte, que havia de començar a les dotze, finalment comença a la una, per tal de permetre a molta gent que arriba amb retard, poder accedir al recinte i seguir-lo en directe. Els missatges que ens arriben dels presos polítics, exiliats i represaliats en format de vídeo són d’una intensitat emocional difícil de descriure. Són missatges de polítics i activistes de primer nivell que parlen de resistència, de voluntat de ser, de drets, de valors i de democràcia. I d’unitat d’acció. I ens demanen que ni renunciem a la lluita per la llibertat ni ens donem per vençuts, malgrat les dificultats i els obstacles. Les intervencions de la consellera Clara Ponsatí i del conseller Toni Comín ens recorden que les resolucions dels tribunals europeus són demolidores, fins avui, per a la justícia espanyola i pel conjunt de les institucions de l’estat; i que la taula de diàleg, en paraules textuals de Clara Ponsatí, “és una enganyifa que només servirà per fer guanyar temps a Pedro Sánchez”. Són intervencions curtes, però contundents, que donen pas al moment estel·lar més esperat per les 150.000 ànimes que ens trobem al recinte del Parc de les Exposicions de Perpinyà: l’entrada a l’escenari d’un autèntic líder polític i moral de l’independentisme català: el President Carles Puigdemont.

El President Puigdemont, entre aplaudiments i crits de “president, president”, amb desenes de càmeres de televisió retransmetent la seva intervenció i centenars de mòbils gravant les seves paraules, comença la seva intervenció com ho fa sempre: agraint a tothom la feina feta, la presència dels assistents, l’esforç de milers de persones que no han pogut arribar ni tant sols a creuar la frontera i el compromís de tantes i tantes persones, entitats i col·lectius que han fet possible el camí recorregut des del Primer d’octubre. El mot d’ordre és “preparem-nos”. No caldrà esperar a temps millors. Hem de tornar a treballar de valent, des de la màxima unitat, per avançar cap a un nou escenari polític que ha de permetre l’exercici del dret a l’autodeterminació. El Consell per la República pot ser l’instrument per fer-ho possible, complementant la iniciativa institucional del Govern de la Generalitat. Un Consell que es desplega pel territori per poder ser més operatiu, com a sinònim de l’apoderament de la societat civil, i com a “Pla B”, en previsió que la Mesa de diàleg entre els governs català i espanyol embarranqui definitivament per la negativa de l’estat a acceptar entrar en una autèntica negociació política.

No ha calgut esperar gaire per comprovar les reaccions als discursos, i especialment al del President Puigdemont. La caverna mediàtica menystenint la mobilització de gaire bé 200.000 persones, i polítics com Gabriel Rufián, el de la impressora a la tribuna d’oradors del Congrés dels diputats i el de les 155 monedes de plata, acusant el President d’omplir Perpinyà i de ser incapaç d’omplir Cornellà de Llobregat. S’acosten les eleccions al Parlament de Catalunya i la “síndrome del 21-D” s’està apoderant d’aquells que guanyen a les enquestes i perden les eleccions.

En qualsevol cas, l’acte del Consell per la República i del President Puigdemont a Perpinyà haurà estat una fita de primer nivell que sens dubte marcarà una inflexió en la política catalana. Hem estat més de dos anys sent víctimes d’una agenda repressiva que ens ha estabornit; i ara cal encetar una nova etapa on la iniciativa política correspongui al sobiranisme, que ha de continuar configurant majories parlamentàries i de govern a Catalunya, enfortint les seves posicions, en paral·lel a nous pronunciaments judicials favorables de les diferents jurisdiccions europees i a l’espera d’un més que previsible fiasco a la Mesa de diàleg a la que tantes esperances, aparentment, ha dipositat la direcció d’ERC.

Jordi Martí Galbis. Regidor de JuntsXCat Barcelona

 

UN 27-O PER A LA HISTÒRIA

Ha arribat l’hora. Els fets s’han desencadenat tal com estava escrit, des de fa temps. La decisió presa pel govern del PP, de la mà de la Fiscalia de l’estat i el poder judicial al seu servei, com a resposta a la voluntat expressada pel President Puigdemont d’assumir els resultats del referèndum de l’1-O, és sens dubte la més greu i desproporcionada que pot prendre fins i tot un règim d’aparença democràtica. L’amenaça llençada pel Consell de Ministres i que ha estat confirmada pel Senat contra Catalunya, en forma d’aplicació de l’article 155 de la Constitució és, no solament un greu error polític, sinó també una aberració jurídica, segons nombrosos experts constitucionalistes, ja que en cap cas estem davant d’un aixecament violent, sinó davant d’una resposta cívica, pacífica i democràtica a infinits menyspreus i humiliacions.

La repressió exercida per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional contra milers de catalans que només volíem votar l’1-O, que va provocar més de mil ferits, serà un episodi que quedarà gravat a la memòria i als llibres d’història del nostre país durant generacions. Però el més greu és que estem a les portes d’una nova repressió; la que s’albira per executar sense pietat l’article 155, una vegada el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya estan a punt de tirar endavant el mandat dels resultats de l’1-0, tal com es va comprometre a fer el President Puigdemont. La intervenció de la Generalitat, el cessament del President i dels consellers del Govern i el buidatge de competències del Parlament, a més de la “neutralització” dels Mossos d’Esquadra podrien materialitzar-se en les pròximes hores. S’obre doncs un escenari de confrontació institucional d’una gravetat extrema, que comportarà mobilitzacions ciutadanes i polítiques en defensa de les nostres institucions.

El conflicte pot ser llarg i correm el risc de tornar a viure escenes com les de l’1-O. Però també hem de tenir present que l’arbitratge internacional, els interessos econòmics i geopolítics existents, i la feblesa política i financera de l’estat espanyol en el marc de l’Euro, poden ajudar a evitar determinats episodis. En qualsevol cas, i més enllà de dissensions internes en el món del sobiranisme i de legítims dubtes i temors per part d’alguns actors polítics sotmesos a la repressió política, econòmica i judicial de les institucions de l’estat, el que compta és la determinació d’una majoria del poble català de proclamar l’estat català. Es el que va sortir de les urnes l’1-O, i el que caldrà fer, encara que el camí sigui llarg i tortuós.

Jordi Martí Galbis

 

 

 

L’hora decisiva

El moment polític que estem vivint a Catalunya és el més transcendent des de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero, el 23-F de 1981, amb el qual es pretenia liquidar la jove democràcia espanyola i un incipient estat de les autonomies. Trenta-sis anys després, Catalunya està a punt de culminar un procés polític històric, com a resposta a les reiterades negatives dels poders de l’estat, durant anys, de canalitzar adequadament les legítimes demandes majoritàries de reconeixement dels nostres drets com a poble. I des de fa unes setmanes, com a resposta a la violència policial, política, judicial i econòmica exercida sobre la gent per, simplement, voler votar.

El referèndum per l’autodeterminació de l’1 d’octubre culmina el full de ruta del Govern de la Generalitat, que neix d’un mandat popular i un acord parlamentari amb el que es pretén combatre la humiliació permanent per part de les institucions de l’estat, el buidatge competencial de l’Estatut d’Autonomia i la laminació de la capacitat legislativa del Parlament de Catalunya. Sense oblidar la voluntat de poder bastir un nou estat amb eines suficients per poder garantir més benestar i oportunitats per la nostra gent. L’organització del referèndum ha estat el producte de la tenacitat i l’audàcia del Govern de la Generalitat i del compromís i la mobilització de milers de catalans i d’entitats com l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI. Un èxit sense precedents pel que vam haver de pagar un preu molt alt, en forma de repressió, més de 900 ferits i sang d’innocents que solament volien votar. Segurament no trobarem cap antecedent al nostre entorn d’una iniciativa democràtica com la del referèndum de l’1-O que va reeixir, superant adversitats, amenaces, agressions i persecucions polítiques i judicials de l’estat.

Tenim un president i un Govern que compleixen els seus compromisos. Un govern valent. Un govern que ha entomat el missatge i l’encàrrec d’una majoria del poble català que s’ha alçat amb dignitat contra el que va suposar la destralada que va rebre el nou Estatut de 2006 per part del TC i les successives reculades en tots els ordres; l’econòmic, el cultural, el lingüístic, el de la projecció internacional, etc.

El president Puigdemont va comparèixer davant el Parlament en una jornada històrica el passat 10 d’octubre. I va fer allò que calia dir i fer, en les circumstàncies que ens trobem, malgrat l’impacte que va tenir en una bona part de l’opinió pública la suspensió dels efectes de la declaració d’independència. Calia donar una oportunitat al diàleg i a la negociació, sense renunciar a executar el mandat emanat de les urnes l’1-O, amb el 90% dels vots emesos. I alhora, el moviment de la suspensió dels efectes de la declaració d’independència actuava com la prova del cotó davant del capteniment del govern del PP, que després de quedar descol·locat en primera instància, va tardar poques hores a abraonar-se amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El requeriment que el govern del PP va fer al president Puigdemont el mateix dia 11, és una prova palpable de l’astúcia i de la bona estratègia seguides pel govern català. Però les pressions polítiques al món empresarial català han acabat aconseguint els resultats desitjats, amb el trasllat de la seu social de nombroses companyies; moviments que quedaran gravats a la retina de molts catalans.

Però el que semblava impossible, es va produir el dilluns 16, amb la detenció i empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i les mesures cautelars aplicades al major Trapero i a la Intendent Laplana. Sens dubte, aquestes decisions de l’Audiència Nacional ens transporten a l’antic Tribunal de Orden Público franquista i semblen preses per avortar qualsevol diàleg i mediació. Una autèntica vergonya que situa l’Estat espanyol a la cua dels països democràtics del món, i paradoxalment es produïa el mateix dia que Espanya entrava a formar part de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.

La reacció del poble de Catalunya no es va fer esperar. El dimarts 17, milers de persones es varen concentrar davant d’ajuntaments i empreses, i a la tarda dues-centes mil més ens vam concentrar a la Diagonal, exigint la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, en una demostració de capacitat de mobilització i d’unitat civil, plenes d’emoció. Després va arribar l’aprovació, el dissabte 21, durant el Consell de ministres, de l’aplicació de l’article 155. Ara el Senat, amb majoria absoluta del PP, haurà de ratificar l’agressió al nostre autogovern, a les nostres institucions i a la nostra gent.

Davant d’aquest estat de coses el Parlament de Catalunya haurà d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència. No hi ha més recorregut. I a partir d’aquí, el poble de Catalunya, de la mà dels representants de les nostres institucions, haurà de fer front a un escenari que si bé està farcit d’incògnites i incerteses, ens ha de portar a la llibertat anhelada per moltes generacions. Amb determinació, civisme, dignitat i audàcia; i amb voluntat de diàleg fins a l’últim segon.

Jordi Martí Galbis. Regidor PDeCAT Barcelona

Súmate

Divendres 31 de gener va tenir lloc a la seu de Comissions Obreres l’acte de presentació de l’entitat Súmate. Vaig tenir l’ocasió d’assistir-hi en representació de Convergència Democràtica de Catalunya i de trobar-me amb molta gent coneguda que, com nosaltres, venia a donar suport a la iniciativa i als seus protagonistes. Vaig sortir de l’acte amb una sensació única; difícil de descriure, però convençut, encara més, que el procés cap a la llibertat de Catalunya és irreversible.

El testimoni que van donar els ponents de l’acte, més enllà de l’energia interior i el convenciment que traspuaven les intervencions del president de l’entitat, és d’una fortalesa i potència difícil d’igualar. Catalans que s’expressen majoritàriament en castellà, i que alguns d’ells continuen reivindicant la identitat espanyola –o identitat compartida-, i que en algun cas venen d’una militància política antagònica a la que teníem els convidats que vam seure a la fila zero. Membres de l’associació que militen a partits polítics que no han assumit el Dret a Decidir. Persones que han arribat a l’íntim convenciment que l’estat espanyol i els seus poders públics, durant anys i panys, han estat maltractant els catalans, sigui quina sigui la seva procedència, la ciutat on viuen o l’idioma en que s’expressen. Són catalans, alguns d’origen andalús, que li acaben de dir a la Presidenta de la Junta d’Andalusia el que aquesta dona s’ha negat a escoltar: que l’estat ens roba i que molts territoris subvencionats ho són gràcies a la solidaritat –forçada-de Catalunya i els catalans.

La seva tasca principal és fer arribar el missatge de la llibertat als territoris de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Poden arribar a ser el mascaró de proa de les accions destinades a eixamplar la base social favorable al Dret a Decidir, a la celebració de la Consulta i a la independència. Ells són imprescindibles per anar sumant suports a la causa de la llibertat. Ells són del tot necessaris perquè la Catalunya del futur; la Catalunya independent, sigui, com és ara, un sol poble. Es més; només de les seves boques poden sortir determinats missatges mb la necessària credibilitat per determinats sectors de la nostra població.

Escoltar-los en directe és una experiència enriquidora i oxigenant. La seva feina serà imprescindible perquè el SÍ/SÍ guanyi el 9 de novembre. La seva generositat, valentia, honestedat intel·lectual i patriotisme de nova fornada ens ha de fer pensar, i molt. Si afegim la feina que fa “Súmate” a la de sindicats i de partits sobiranistes, a la de l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI i la de moltes altres entitats i col·lectius, podem albirar un resultat esperançador el 9 de novembre. I el govern central i els poders centrals de l’estat, faran la resta. El seu negacionisme davant la voluntat de votar per part de més del 70% dels catalans i l’efecte pervers de les mesures i les decisions que pren a diari contra Catalunya el Consell de Ministres, incrementaran l’anhel de llibertat dels catalans: els de “tota la vida”, els de “Súmate” i els nouvinguts, amb altres llengües, religions i cultures. Continuarem sent un sol poble, però independent.

 

Font de la fotografia: Directe.cat

2014: Consulta i progrés

L’any 2014 ha començat amb una contundent asseveració del President Mas: hi haurà consulta, i serà per la via legal. Tal com ell mateix ha dit, hi ha altres coses en joc; però no la consulta. Aquest compromís, reiterat públicament pel President Mas durant la primera roda de premsa del Govern català d’enguany, situa la Presidència de la Generalitat al més alt nivell de sublimació política al que s’hagi pogut arribar en les darrers dècades d’autogovern. Ben poca gent dubta, hores d’ara, de la lleialtat del President i el seu Govern amb els destins del país i amb la paraula donada de celebració d’una consulta al poble català per conèixer la seva posició sobre una possible independència respecte de l’estat espanyol.

No obstant aquest estat de coses, no podem deixar de pensar ni un minut amb l’impacte de la crisi sobre una bona part de la població. L’atur continua sent la primera amenaça per a la cohesió social a casa nostra. Molta gent encara es pregunta què poden fer els poders públics catalans i de l’estat per crear més oportunitats per al progrés i el benestar de la gent, mentre lliurem la batalla -incruenta- per la nostra llibertat. La veritat és que amb la minsa recuperació de l’economia privada no n’hi ha prou per reforçar l’equitat, la justícia social i la millora dels serveis públics. I les administracions catalanes, amb comptades excepcions com és el cas de l’Ajuntament de Barcelona, poc podran fer per millorar la qualitat de vida de la gent, si no es donen un conjunt de canvis profunds en el finançament i la fiscalitat del país d’una banda, i en el sistema de valors, per l’altra.

Aquests canvis només poden venir d’un nou statu quo. Un nou marc institucional i de relacions socials que sorgeixi d’un nou estat. Un estat català alliberat d’una dependència sense present ni futur d’un estat centralitzat que ens sotmet culturalment, lingüísticament, políticament i fiscalment. La independència doncs, al servei del benestar i el progrés individual i col·lectiu. Més de 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal anual amb l’estat, sumats a les potencialitats que emergirien dels catalans en tots i cadascun dels sectors productius, i afegits a la fi de les limitacions imposades pels poders centrals de l’estat en aspectes com la compra d’energia a l’exterior, o la utilització de l’Aeroport del Prat sense les limitacions imposades per AENA i el Ministeri de Foment, ens situarien dins de les deu primeres economies europees.

Totes aquestes energies i potencialitats del país poden donar els seus fruïts a mig termini, prèvia negociació amb les institucions de l’estat, sempre que es compleixin dues premisses: que no es trenqui la unitat d’acció del catalanisme polític i social, i que el lideratge institucional del President Artur Mas es mantingui ferm en uns moments decisius per a la història del nostre país. Mai en tres-cents anys hem estat tant a prop de recuperar els nostres drets i les nostres llibertats. I ara no podem sacrificar el somni. Els nostres fills no ens ho perdonarien.

Fem-ho bé

A pocs dies perquè es faci públic, per part del President Artur Mas, l’enunciat de la pregunta i la data de la consulta que ha de fer possible l’exercici del Dret a Decidir, des d’Esquerra Republicana ens arriben males notícies.

Oriol Amorós, portaveu dels republicans i candidat a encapçalar la llista municipal de Barcelona d’ERC el maig de 2015, ens acaba d’obsequiar amb unes declaracions que podrien representar una càrrega de profunditat contra el mateix procés. No recolzar els Pressupostos de la Generalitat per al 2014, si no s’accepta el text de la pregunta de la consulta que proposaria ERC pot ser interpretat de dues maneres. O com una amenaça en tota regla, o com una manera de situar-se en el centre del mapa mediàtic en uns moments decisius per al futur polític del nostre país.

En qualsevol cas, som molts els que, conscients de les majories parlamentàries existents i de les estratègies dels poders centrals de l’estat per fer avortar el procés, creiem que ara més que mai hem de saber contenir les ànsies declaratives i els cops d’efecte. Sense renunciar a res d’allò que és essencial, necessitem una àmplia majoria per tirar endavant la consulta, fent les coses bé.

Mai Catalunya ha tingut un President que hagi assumit la responsabilitat política de liderar una convocatòria que ha de dur Catalunya a la llibertat. Ell mateix ha declarat que està patint un assetjament descarnat del govern espanyol i de les elits estatals. Per això, i per moltes altres raons, cal que tothom, Esquerra Republicana inclosa, ens conjurem per no caure ni en els paranys dels nostres adversaris ni en els errors estratègics o de tempos que massa sovint hem comès com a poble en el darrer segle.

Esquerra Republicana no pot, sabent el compromís total del President Mas amb la independència de Catalunya, fer caure el Govern de la Generalitat. Seria un pèssim negoci per al país, per a ells a mig termini, i l’enterrament definitiu del procés per molts anys. Si ERC, durant el Tripartit d’infausta memòria, mai va posar contra les cordes el President José Montilla i els companys de viatge de Pere Navarro, ara, a les portes d’una consulta històrica, ha d’actuar amb responsabilitat i alçada de mires.

Fem el camí, fem-lo junts, fem bé les coses i donem confiança al President Mas, l’autèntica -i pot ser única- garantia per tirar endavant el procés, des de la solvència i el rigor que el caracteritza. El moment actual ens exigeix generositat, intel·ligència i mesura.

Font de la fotografia: La Vanguardia

Catalunya avança, l’estat espanyol recula

El procés cap a la plena sobirania, basat en l’exercici del Dret a Decidir, avança pas a pas, gràcies a l’aposta decidida de milers de catalans i centenars d’entitats de casa nostra. Ara són el Govern i les institucions els que han de reblar el clau, en forma de pregunta i de data per a la Consulta. Mentrestant, els govern de l’estat i els centres de poder estatals reiteren la seva negativa a acceptar el clam del 80% dels catalans. Obertura versus bloqueig. Democràcia versus repressió. Llibertat versus Dependència. Progrés versus ofec econòmic. No hi ha doncs, pel que sembla, marge per l’acord. Arribat a aquest extrem, cal continuar avançant des de la pròpia legalitat. Legalitat catalana versus legalitat constitucional espanyola.

Mentrestant, Catalunya no para de donar passos endavant, en l’àmbit institucional, polític, econòmic, social o esportiu. El Govern de la Generalitat tanca acords estratègics amb països com Israel. Barcelona atrau més inversions internacionals que mai i es projecta mundialment com una de les deu ciutats més atractives per ser visitades i per fer-hi negocis, alhora que afronta nombrosos projectes urbanístics i socials que alliberaran centenars de milions d’euros en inversions.  Els pilots de motos catalans es proclamen campions del món en les tres categories. L’Aeroport, el Port i la Fira de Barcelona impulsen la nostra economia cap a la recuperació. Els nostres cuiners assoleixen els màxims reconeixements internacionals. I la nostra indústria agroalimentària s’internacionalitza intensament.

Davant d’aquest estat de coses Espanya agonitza i es tanca en sí mateixa. El PP i el PSOE pugnen per una espanyolitat rància i joseantoniana, a la defensiva del projecte més engrescador que es mou a Europa avui per avui: el de la independència de Catalunya. A Catalunya s’albira un 2014 ple d’esperança i d’il·lusió. Espanya avança cap a la seva castellanització definitiva. Fin de la cita.

Cremant etapes

L’11 de setembre de 2013 ja forma part de la història de Catalunya. Un èxit col·lectiu sense precedents que ha impressionat tot el món. Utilitzant un símil automobilístic, es pot afirmar que després de la tercera marxa de la Diada de 2012, el nostre país ha posat la quarta marxa, a l’espera que amb la celebració de la consulta es pugui posar la darrera i definitiva.

Un poble que s’expressa cívicament, pacíficament i democràticament, -sense cap incident- i massivament com ho ha fet, de punta a punta del país, mereix ser escoltat i respectat. L’anhel de llibertat i la voluntat de guanyar un estat propi per a la nació catalana són irreversibles. Joves i grans, homes i dones, catalanoparlants i castellanoparlants, independentistes de tota la vida i nous sobiranistes. Més d’un milió i mig de persones ens hem donat la mà, expressant un sentiment invencible: la il·lusió d’un nou país. D’un país millor. D’un país just, econòmicament i socialment. Volem conviure en pau i en harmonia amb els països veïns, però necessitem alçar-nos, tant per dignitat i per fer justícia als que ens han precedit, com per oferir un país d’oportunitats als nostres fills i nets.

Ara és el torn de les nostres institucions. Amb el President de la Generalitat al capdavant, el Govern català i el Parlament de Catalunya tenen l’encàrrec de fer prosperar el necessari diàleg amb les institucions espanyoles i de la Unió Europea. Ha arribat el moment que molta gent ha somniat i que molts es pensaven que mai arribarien a veure. No ens regalaren res ni res serà fàcil. Les resistències dels poders centrals de l’estat a l’acceptació del procés augmentaran, sens dubte; però ha arribat el moment de saltar el mur. Guanyarem la consulta i hem de guanyar la llibertat. Ho farem, però ho hem de fer bé; sense caure en els errors que vam cometre el segle passat. I per fer-ho possible tenim l’actiu polític més important, solvent i acreditat que pot tenir el país en aquests moments: el President Artur Mas. I un actiu cívic invencible: un poble que s’ha posat a caminar i que no deixarà de fer-ho fins veure la senyera onejant a Brussel·les i a l’Organització de les Nacions Unides.

Barcelona i el Dret a Decidir

El darrer Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona d’aquest curs polític, celebrat el dimecres 24 de juliol va aprovar l’adhesió de la capital de Catalunya al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, amb els vots a favor de CiU, ICV i UpB, i amb els vots en contra del PSC i del PP.

De nou Barcelona es posa al capdavant i al costat d’una reclamació popular que sorgeix de la gent del nostre país. Una gent que empeny amb força i determinació el somni de la llibertat. Un somni que necessita d’un instrument per fer-se realitat: la Consulta pel Dret a Decidir. Estem davant d’un dret bàsic i fonamental que, molt probablement, els poders centrals de l’estat no permetran que es pugui dur a terme, tal com s’espera d’un estat al·lèrgic a qualsevol expressió de radicalitat Democràtica.

Barcelona exerceix, amb el Govern de l’Alcalde Trias, com a capital d’una nació que ha començat a caminar cap a l’estat propi; al costat del Govern de la Generalitat i del President Artur Mas. Un President que acaba de fer arribar una carta al President Rajoy demanant l’inici de les converses per poder portar a terme la Consulta.

Però la votació al Plenari de l’Ajuntament de Barcelona va tenir una lectura interna, en clau barcelonina, que no és menor. El líder del PSC, Jordi Martí Grau, va absentar-se del Plenari per no haver de votar contra de l’adhesió de Barcelona al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. De nou es va evidenciar un grup municipal sense líder i un cap de colla sense partit. El PSC, de nou arrenglerat amb l’espanyolisme i d’esquenes a la majoria pel Dret a Decidir. I per reblar el clau, Jordi Martí Grau tuitejava pocs instants després, que acabaria convencent el seu partit de la bondat del Dret a Decidir, en lloc de dimitir, com hauria d’haver fet per dignitat.

El país va cremant etapes, i els partits polítics també. Uns liderant els nous temps i fent costat al poble, i altres, senzillament defensant l’oligarquia política espanyola, contrària a qualsevol revisió de l’statu quo actual. Aviat celebrarem una Diada nacional que marcarà un abans i un després en la llarga reivindicació del catalanisme polític. Una Diada, la de la cadena humana, que serà l’avantsala d’una Diada, la del 2014, que commemorarà els tres cents anys de la derrota catalana davant de les tropes borbòniques, una nissaga reial en hores baixes i que no tornarà a guanyar cap més batalla, ni militar ni política.

La regeneració democràtica i l’estat espanyol

“Catalunya està prop del col·lapse econòmic i polític i el responsable principal és el hòlding dels poders centrals de l’estat, que ha llençat sobre Catalunya i el seu autogovern la major de les ofensives de destrucció massiva que estan a l’abast d’un estat modern, guerra bruta inclosa”.

Catalunya està vivint, segurament, els moments més convulsos i difícils pels que ha travessat des de la reinstauració de la democràcia formal a l’estat espanyol. Els nivells d’assetjament polític, econòmic, judicial, policial, mediàtic i cultural han arribat a uns extrems difícilment imaginables en un estat de dret, i en un estat membre de la Unió Europea. Catalunya està prop del col·lapse econòmic i polític i el responsable principal és el hòlding dels poders centrals de l’estat, que ha llençat sobre Catalunya i el seu autogovern la major de les ofensives de destrucció massiva que estan a l’abast d’un estat modern, guerra bruta inclosa.

El debat sobre la corrupció política s’ha instal·lat perillosament entre nosaltres i amenaça els fonaments del mateix sistema. L’exigència de la ciutadania és clara i contundent: cal exigir responsabilitats als que hagin pogut cometre il·legalitats i cal emprendre un conjunt de mesures de regeneració democràtica que contribueixin a recuperar la confiança en el sistema institucional que ens hem dotat. Es una exigència moral, especialment si tenim en compte els patiments de milers de famílies que pateixen les conseqüències de la crisi econòmica, l’atur i la pèrdua de drets socials. Es parla de possibles mesures de regeneració, la majoria de les quals estan a l’abast del Parlament de Catalunya, del Govern i dels agents socials. En aquest sentit són benvingudes les 51 mesures que fa poques hores ha proposat el mateix President de la Generalitat. Som molts però els que creiem que amb l’estricte aplicació de la legalitat vigent, n’hi hauria prou per depurar responsabilitats, tant dels polítics corruptes com dels empresaris corruptors, dels policies que actuen fora de la llei i de la resta de persones que eventualment puguin cometre il·lícits penals. La sensació d’impunitat és una de les pitjors sensacions que es poden tenir, i en aquest debat el món de la Justícia hi té molt a dir. Es processa i es condemna gent que comet un furt a un supermercat per a sobreviure i no es processa a delinqüents que han acceptat l’autoria de delictes que han provocat greu alarma social.

Però cap mesura d’aprofundiment democràtic ni cap modificació de les lleis penals tindran l’efecte desitjat mentre Catalunya formi part d’un estat que utilitza la guerra bruta com a estratègia per impedir la lliure determinació dels catalans. L’ofec econòmic del govern Rajoy pretén desprestigiar l’autogovern català i del catalanisme polític. L’ofensiva espanyolista del ministre Wert pretén l’assimilació cultural i la segregació escolar. La batalla contra les competències exclusives de la Generalitat busca reduir l’autogovern a una simple gestoria administrativa. La guerra bruta, amb armes com el CNI, la UDEF i empreses d’investigació amb vinculacions als aparells de seguretat de l’estat, és un altre mitjà que s’utilitza per neutralitzar polítics i persones relacionades amb les forces democràtiques que lideren el procés cap a la sobirania.

En definitiva; cal neteja i regeneració. Calen sentències condemnatòries en aquells casos en que es provi la culpabilitat; i també cal mantenir la presumpció d’innocència de les persones imputades, però res de tot això serà possible mentre els poders centrals de l’estat actuïn com ho estan fent, per avortar els anhels de llibertat dels catalans. Es imprescindible doncs, com va dir ahir el President Mas, no deixar-nos doblegar, caigui qui caigui. No podrem lluitar contra el poder polític, econòmic, mediàtic, judicial i policial de l’estat amb les seves mateixes armes. Només podrem guanyar la batalla de la llibertat amb l’esperit de la resistència dels nostres avantpassats de l’11 de setembre de 1.714 i amb la ferma determinació democràtica a través de les urnes.

 

Font de la fotografia: Gencat.cat