“L’EFECTE TRIAS”: A NOU MESOS PEL CANVI A BARCELONA

El passat juliol vam tancar el curs polític a Barcelona amb la ressaca de les dades del Baròmetre Municipal. Un baròmetre que atorgava la pitjor valoració que mai ha obtingut un alcalde de Barcelona. L’alcaldessa Ada Colau suspenia amb un 4,1 mentre que un 47,1% dels enquestats suspenien, també, la gestió del govern municipal. Un balanç de final d’etapa que contrastava amb la notícia de la possible tornada del batlle Xavier Trias per encapçalar la candidatura de Junts per Catalunya a Barcelona.

La societat barcelonina, l’opinió pública i especialment l’opinió publicada fa setmanes que especula en relació a la tornada del batlle Xavier Trias a la política activa. I així ho ha deixat veure ell mateix en les darreres entrevistes concedides a diferents mitjans de comunicació. La confirmació de la seva tornada podria ser el revulsiu que necessita Barcelona per sortir del pou en que ha quedat la ciutat a conseqüència de la mala gestió del govern d’Ada Colau i Jaume Collboni. Una ciutat que ha estat referent en urbanisme i qualitat de l’espai públic, en polítiques de prevenció i seguretat, en captació de talent i inversions tant locals com estrangeres i en l’exercici de la capitalitat del país ara genera tal desencís que segons les enquestes fins a un terç dels barcelonins volen abandonar la ciutat.

Tenint en compte que un 59% dels enquestats en el darrer Baròmetre municipal encara no han decidit el sentit del seu vot, i que tant Barcelona en Comú, com el PSC i el seu soci ERC ja han demostrat fins on són capaços de portar Barcelona, la tornada del batlle Xavier Trias pot representar l’esperança del canvi polític que cal que es produeixi a l’Ajuntament de la capital del país.

L’alcalde Xavier Trias no necessita presentació. És una persona amb gran experiència política i de gestió. Ha estat un dels millors batlles de la ciutat; coneix cada carrer, cada entitat i cada necessitat dels barris i de la gent que hi viu . Persona d’una gran humanitat i d’una empatia difícil de trobar en un món, el de la política, cada dia més convuls i desprestigiat.

Barcelona necessita un metge i un equip polític i de gestió sensible i experimentat per guarir una ciutat emmalaltida. Una ciutat però plena de talent i energia de la seva societat civil que cal aprofitar, acompanyar i potenciar teixint complicitats. Xavier Trias és també la persona que te aquesta capacitat de representar transversalment les múltiples sensibilitats de la ciutat. Treballar per fer possible el progrés econòmic que genera equitat social i oportunitats de futur per a tothom.

Barcelona també ha de recuperar el lideratge metropolità i de país. Haurem patit vuit anys de renúncia, tant en el lideratge metropolità com en la capitalitat del país. I el proper govern municipal haurà de remar, solidàriament i compromesa, amb el Govern de Catalunya per trencar amb la hipoteca que signifiquen els 20.000 milions d’euros de dèficit fiscal anual amb l’estat, tal com aquesta setmana ha denunciat el conseller d’Economia Jaume Giró. Tenint en compte el PIB de Barcelona en relació al PIB català, Barcelona podria més que doblar el seu actual pressupost municipal de 3.400 milions d’euros en el cas que s’arribés a eixugar aquest insuportable dèficit fiscal. Imaginem la potència de les polítiques de benestar, de serveis públics i de motor econòmic que podríem portar a terme amb aquests recursos!

Des de Junts per Catalunya hem treballat per a fer possible l’alternativa política a la ciutat aquests tres anys llargs. I ara estem en disposició de fer realitat aquest canvi amb l’alcalde Trias. Barcelona ho necessita i el país sencer, també. Volem transmetre la il·lusió pel canvi a la gent de Barcelona. I de la mà de la gent el farem possible.

Jordi Martí Galbis

Regidor-portaveu

Grup municipal de Junts per Catalunya

Ajuntament de Barcelona

El govern Colau

La degradació de la convivència a Barcelona és un fenomen que forma part del dia a dia de la nostra ciutat. Sembla impossible acostumar-s’hi, però ens acostem a una consciència perillosament conformista davant d’un incivisme desbordat. Tampoc semblava possible acostumar-se a la violència que s’ha apoderat de barris com el Raval i altres, i al final, molts veïns, i fins i tot els cossos policials, admeten que han començat a relativitzar imatges de violència que ens transporten als anys 80.

Aquest estat de coses no són producte ni de la casualitat ni del fatalisme. Quan per incompetència, prejudicis ideològics o per deixadesa del govern municipal es crea un determinat caldo de cultiu, els problemes s’acumulen i l’efecte crida fa la resta. La teoria dels vidres trencats és coneguda. Quan un element com un vidre es trenca i no se substitueix amb rapidesa, augmenten les possibilitats que la trencadissa vagi a més.

I a Barcelona, amb la inacció del govern municipal davant l’incivisme, ha passat quelcom de semblant. Tenim una Ordenança municipal de Civisme que no s’aplica amb fermesa. I les sancions que s’imposen, o no són dissuasives o directament no es cobren. Venim del mandat municipal 2015-2019 durant el qual el govern d’Ada Colau va voler modificar l’Ordenança, per fer-la més laxa, i no se’n va sortir, per manca de suports. Un mandat en el que l’autoritat de la Guàrdia Urbana va patir una minva important  provocada pel mateix govern municipal. I tenir a la Guàrdia Urbana desemparada o directament desautoritzada és un greu problema per a la ciutat i la bona convivència.

 I en l’actual mandat el govern ha estat incapaç de promoure la modificació d’una Ordenança que ja té quinze anys i que necessita ser posada al dia de manera urgent. La divisió interna del govern, entre els que volen modificar-la i els que aquesta reforma no entra dins de les seves prioritats, és un problema greu que paguem els ciutadans. L’incivisme s’ha apoderat de la ciutat i el govern Colau-Collboni sembla que hagi dimitit de les seves responsabilitats.

Necessitem una nova Ordenança de Civisme, actualitzada, que incorpori noves estratègies i recursos per combatre eficaçment l’incivisme i la degradació que pateix la ciutat. I una Ordenança amb sancions més altes per castigar les infraccions més greus, com per exemple les que malmeten el patrimoni protegit o provoquen aldarulls i pertorbacions greus de la convivència. Però el que necessitem, sobre tot, és un govern que faci complir les ordenances i les lleis. I aquest govern ha demostrat que és incapaç tant de promoure la modificació de l’Ordenança com de fer-la complir amb totes les seves potencialitats.

Tenim un problema de valors i de relativització dels comportaments, en molts casos. I en el passat, fins i tot hem vist imatges de responsables polítics del partit d’Ada Colau que ens han avergonyit. Alguns fins i tot orinant al carrer o deixant per escrit que aquesta pràctica no mereix cap retret. Per això també és molt important que l’Ajuntament no deixi de fer campanyes de sensibilització sobre la importància del respecte, de la convivència i del civisme; a les escoles i instituts, així com als mitjans de comunicació i a l’espai públic. El govern actual ja ha demostrat que és incapaç d’assumir aquests reptes. Cal un nou govern que recuperi el temps perdut i assumeixi les seves responsabilitats. I des de Junts per Catalunya assumim el compromís i aspirem a ser part de la solució, perquè Barcelona torni a ser una ciutat cívica, neta i endreçada.

(publicat a Metrópoli, 23/06/22)

Jordi Martí Galbis

Regidor-portaveu

Grup Municipal de Junts per Catalunya Barcelona

Receptes per una millor Barcelona

Si alguna cosa ha quedat acreditada després de set anys de mandat d’aquest govern municipal és que Barcelona ha empitjorat en gairebé tots els fronts. Des de la inseguretat galopant fins a la brutícia i la degradació de l’espai públic, passant per la pèrdua patrimonial, el caos de la mobilitat, l’increment de persones sense llar o l’animadversió per l’activitat econòmica, turismofòbia inclosa. I els responsables d’aquest estat de coses, que segons les enquestes és la causa que un 30% dels barcelonins vulguin marxar de la ciutat, tenen noms i cognoms: Ada Colau i Jaume Collboni.

A menys d’un any per a les eleccions municipals, el fenomen del barceloní emprenyat pren cos i, per ell mateix, ja hauria d’amenaçar les expectatives de Colau i Collboni de reeditar el govern de coalició. Però no n’hi ha prou amb governar malament per perdre les eleccions. Cal una alternativa real, sòlida i que sigui percebuda com a tal per la ciutadania. I perquè això sigui possible, més enllà d’exercir una oposició útil i responsable com és la que hem exercit des de Junts per Catalunya, sobretot cal projectar il·lusió pel canvi i propostes concretes i alternatives per millorar la ciutat i la qualitat de vida de la gent. Idees i il·lusions que siguin àmpliament compartides, que siguin factibles de portar a terme i que sintonitzin amb les reivindicacions dels sectors més actius i compromesos de la societat barcelonina, que fa mesos que qüestionen el govern municipal.

I el primer que cal dir és que les coses es poden fer millor i, de fet, que ja les hem fet millor en el passat. En el capítol de la inseguretat, que és la primera preocupació dels barcelonins, cal recordar que a través de l’apoderament de la Guàrdia Urbana, el compliment de les ordenances municipals i la bona coordinació entre els cossos policials, sota la direcció política de l’alcalde Xavier Trias i del tinent d’alcalde Joaquim Forn es van aconseguir fites com l’erradicació dels trilers a la Rambla, l’expulsió dels carteristes del metro i que la inseguretat baixés a la setena posició del rànquing de les preocupacions.

Des de Junts oferim una recepta general per a un bon govern de la ciutat: governar per a tothom des d’un diàleg sincer i permanent amb les entitats, les institucions i el territori. No només necessitem canviar urgentment el mal govern municipal actual. També cal que el nou govern destil·li un nou estil de fer les coses que deixi enrere la confrontació permanent que provoca l’equip de govern actual i el sectarisme que el defineix.

No es pot consolidar la imatge actual de Barcelona com a ciutat on tot s’hi val i on la impunitat està a l’ordre del dia

Barcelona necessita ordre i endreça. Cal fer complir les lleis i les ordenances municipals i exigir a les empreses de serveis contractistes del consistori que facin bé la seva feina. De cap manera es pot consolidar la imatge actual de Barcelona com a ciutat on tot s’hi val i on la impunitat està a l’ordre del dia.

Barcelona necessita també que l’economia, i encara amb més raó en l’etapa postpandèmia, generi llocs de treball i progrés col·lectiu. Necessitem un govern que faciliti la implantació de les empreses i els emprenedors a la ciutat i que lluiti per aconseguir inversions, tant internes com internacionals. Barcelona necessita un Ajuntament i un govern municipal amb vocació de capital europea i, sobretot, que exerceixi de capital de Catalunya i tractora de la nova revolució metropolitana que ha estat incapaç de liderar Ada Colau com a presidenta de l’AMB.

I també volem ser la Barcelona social, que té cura de la seva gent i que treballa per no deixar ningú enrere. Ara tenim un govern municipal que diu que és el que més gasta en polítiques socials de l’Estat. Però el que necessitem és un govern que, gastant el mateix, es noti. Com es pot dir que som l’Ajuntament que més diners gasta en polítiques socials i, en canvi, que no parin d’augmentar els sensesostre, els assentaments irregulars o els desnonaments?

També caldrà revertir totes les actuacions urbanístiques i les accions a l’espai públic que estan posant en crisi la qualitat i la funcionalitat que han caracteritzat històricament l’urbanisme de Barcelona. Sense estudis rigorosos d’impacte sobre la mobilitat, l’economia o el comerç, determinats projectes, com la Superilla Barcelona o la connexió del tramvia per la Diagonal, hipotecaran l’Eixample de Cerdà.

El canvi és tot això, i molt més. Ens estimem Barcelona i ens neguem al fatalisme i al conformisme. Des de Junts oferim una nova etapa. Volem la millor Barcelona i la farem, de la mà de les desenes d’iniciatives que sorgeixen de la societat civil i que amb tota seguretat es donaran a conèixer els pròxims mesos.

(Publicat a Línia, diari metropolità 15 de juny 2022)

Jordi Martí Galbis, regidor-portaveu del grup municipal de Junts a Barcelona

La degradació patrimonial; un altre passiu del govern Colau- Collboni.

Ens trobem a la recta final del mandat municipal. A un any per a les eleccions municipals comença a ser el moment de fer un balanç provisional del llegat que el govern Colau-Collboni deixarà al proper batlle o batllessa. I si la situació de la inseguretat, la brutícia, el caos de la mobilitat o els problemes per accedir a un habitatge a preu assequible ja semblen passius d’impossible recuperació abans del maig de 2023, estem davant d’un altre fenomen mai vist a la ciutat que ens afecta al moll de l’os de la nostra història i de la nostra identitat: la degradació i la pèrdua patrimonial, tant del patrimoni monumental, històric i protegit, com del que tot i no estar catalogat, mereix ser conservat i defensat.

Durant tot el mandat, des del Grup Municipal de Junts per Catalunya ens hem mostrat especialment actius i compromesos amb la defensa, protecció i difusió del nostre patrimoni, especialment del protegit pel Catàleg. Hem presentat diferents iniciatives i denúncies, tant al Plenari Municipal com a les Comissions d’Ecologia i Urbanisme, i a la de Presidència i Seguretat. I a tots i cadascun dels districtes de la ciutat. I davant dels mitjans de comunicació, així com de la mà de les entitats de memòria històrica i de defensa del patrimoni. Però durant tres anys el govern Colau-Collboni ha estat incapaç d’impulsar polítiques efectives de protecció patrimonial, més enllà de titulars mediàtics i compromisos buits.

Protegir i difondre el patrimoni d’una ciutat com Barcelona, que gaudeix d’autèntiques joies arquitectòniques i urbanístiques que abasten des dels primers pobladors, passant pel gòtic civil, el noucentisme i el modernisme, és una obligació no només política, sinó també cívica i moral. I el que està passant a Barcelona els darrers mesos, amb actes de vandalisme, robatoris d’elements ornamentals protegits i grafits que han malmès murs, portes i altres parts d’edificis eclesiàstics i civils, no s’havia viscut mai. I el problema no es troba només en comportaments incívics i delictius d’una minoria. També el tenim, sobre tot, per la deixadesa, la manca de prevenció i la manca de reacció d’un govern municipal que és ostatge de la seva relaxació ideològica i de relativitzar comportaments antisocials que no poden quedar impunes. En definitiva, patim un govern que té al.lèrgia a fer complir les Ordenances Municipals amb tots els ets i uts i a donar l’autoritat que li és pròpia a la seva policia, la Guàrdia Urbana. Fa poques dates, davant la “crisi mediàtica” que ha provocat la constant pèrdua patrimonial a la nostra ciutat, el govern ha aprovat una Mesura de Govern anomenada “Barcelona, ciutat patrimoni”, que arriba tard i sense el pressupost necessari. I mentrestant hem vist, amb estupefacció i irritació, com es malmet Santa Maria del Pi, com la Muralla del Mar s’ha convertit en un abocador d’escombraries, com es destrossen escuts centenaris, com desapareixien elements de la via pública com el drac de metall forjat de la Baixada de Santa Eulàlia, o com es vandalitzava per tercera vegada el monument a la Sardana a Montjuïc i la Granja del Ritz a Vallbona. I si ens hem de referir a patrimoni municipal i protegit cal referir-nos a l’estat de semi ruïna en el que es troben el Palau del Marquès d’Alfarràs al Laberint d’Horta o l’Hivernacle i l’Umbracle de la Ciutadella.

Cal voluntat política per fer complir les ordenances i per sancionar exemplarment els que gosen malmetre el patrimoni de tots. I si el govern municipal instal.la desenes de càmeres als carrers per sancionar els conductors de vehicles que cometen infraccions, que les instal·lin també al voltant dels edificis històrics i patrimonials protegits.

Jordi Martí Galbis

Regidor-portaveu

Grup municipal de Junts per Catalunya

El preu del despotisme il·lustrat del govern Colau-Collboni.

A poc més d’un any perquè tinguin lloc les eleccions municipals, Barcelona està a punt de convertir-se en un experiment que amenaça amb fer saltar pels aires els valors inherents a les successives transformacions urbanístiques, econòmiques i socials, producte d’amplis consensos tècnics i d’alambicats acords polítics, que amb vocació de transversalitat han interioritzat el coneixement, l’expertesa i la solvència de nombroses persones i entitats compromeses amb Barcelona.

I és un experiment que ens pot sortir molt car perquè una bona part dels projectes que està executant el govern Colau-Collboni són irreversibles i amenacen radicalment les funcionalitats més fonamentals d’àmbits tant sensibles com la mobilitat, el comerç, l’economia o la qualitat de l’aire. L’urbanisme tàctic i precari, les Superilles o la Zona de Baixes Emissions en són els exemples més destacats d’aquestes amenaces.

El títol d’aquest article fa referència al model polític que apareix durant la segona meitat del segle XVIII i que es basa en prendre decisions per el poble, però sense comptar amb l’opinió del poble, barreja de l’absolutisme més recalcitrant i de la il·lustració més classista. I ara patim la versió 2.0 d’aquest despotisme il·lustrat. El que llueix cada dia el govern d’Ada Colau i Jaume Collboni, que s’ha llençat a una cursa frenètica de projectes urbans que destruiran la rica i complexa malla urbana que te el seu quilòmetre zero a l’Eixample de Cerdà i de despesa pública insostenible i irresponsable, perpetrats d’esquenes a la gent i a l’interès general. Només cal recordar el frau del programa electoral de BcnenComú de 2019, quan plasmava el compromís de “tenir en compte l’opinió de la ciutadania amb consultes vinculants abans de tirar endavant projectes de gran capacitat de transformació urbana”. Aquesta ha estat una altra farsa, de les moltes que han caracteritzat l’acció del govern d’Ada Colau i Jaume Collboni, atès que el balanç del capítol de consultes a la ciutadania ha estat 0.

Aquesta manera despòtica i sectària de fer política ha tingut una clara resposta: la judicialització de les grans decisions del govern municipal, que molt probablement acabin amb un govern que actua amb prepotència i sense pensar en les conseqüències dels seus actes.

Fotografia de Beteve.

Des de Junts per Catalunya hem anunciat la imminent presentació d’una denúncia davant de l’Oficina Antifrau per les greus irregularitats que hem trobat en els expedients del Programa “Amunt Persianes”, de compra de 50 baixos amb locals comercials per part del govern municipal. Però no podem oblidar altres accions legals, denúncies, querelles i contenciosos que diferents persones, col·lectius i empreses han presentat contra el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT), contra les subvencions a entitats afins a BcnenComú, contra la prohibició de l’establiment del Centre Cultural Hermitage a la nova bocana del Port de Barcelona, per la contaminació de la Planta incineradora de TERSA, contra el Reglament de Participació, contra la regulació del dentista municipal, contra la taxa de vivendes buides, contra l’abast de la Zona de Baixes Emissions (ZBE), contra la denegació de la llicència de construcció d’un hotel a les Drassanes, contra el projecte dels Eixos Verds de la Superilla, contra el projecte de remodelació de la Via Laietana, contra els blocs de formigó, contra l’expropiació de l’antic Hotel Buenos Aires de Vallvidrera, i molts altres casos que dibuixen un escenari dantesc, tant pel que fa a les possibles responsabilitats dels membres del govern Colau i Collboni com pels efectes que aquestes accions i les resolucions judicials poden tenir per les arques municipals.

L’hora és greu i es mereix la màxima contundència per part de l’oposició i la total determinació de la societat civil, si cal, defensant la legalitat davant dels jutges i tribunals. Ada Colau i els comuns sobreviuen gràcies als suports còmplices de Jaume Collboni i del PSC com a socis de govern i d’ERC com a soci preferent i crossa que els apuntala des de fora.

L’horitzó del canvi el maig de 2023 només el pot frustrar la fragmentació de l’espai polític de l’oposició o una nova operació com la que va protagonitzar Manuel Valls i Ciutadans, votant la pitjor alcaldessa dels últims 40 anys a canvi de neutralitzar un possible govern sobiranista. 

Jordi Martí Galbis

Regidor-portaveu

Grup municipal

Junts per Catalunya

EL TRAMVIA PER LA DIAGONAL: UN FRAU DEMOCRÀTIC I UN GREU MALBARATAMENT DE RECURSOS PÚBLICS.

Les obres de la connexió del tramvia per la Diagonal ja han començat, i amb elles s’ha consumat un dels majors atemptats contra l’exitós “model Barcelona”. De res han servit els advertiments que aquests últims anys han llançat personalitats i experts del prestigi de Josep Acebillo, Germà Bel, Lluís Permanyer, Oriol Bohigas, Joan Anton Solans i d’institucions com el mateix RACC. Tampoc han volgut ser escoltades les crítiques i les alternatives que hem plantejat des de Junts per Catalunya i des d’altres formacions polítiques, entitats i plataformes ciutadanes. I de manera incomprensible s’han silenciat els estudis acadèmics independents que han qüestionat la manca de retorn social de la inversió pública que implicarà aquest projecte.

Ha estat un projecte bloquejat per la manca de suports polítics suficients a l’Ajuntament fins que ERC ha donat el seu vist i plau, passant de ser el soci preferent d’Ada Colau i Jaume Collboni a ser membre de facto del tripartit municipal. La connexió del tramvia per la Diagonal és el fruit de l’aliança dels lobbys ferroviaris i dels moviments socials subvencionats que lluiten per l’expulsió del vehicle privat de la ciutat. Un govern solvent i una societat madura mai haurien de promoure, i molt menys acceptar, un projecte que implicarà una inversió pública superior als 200 milions d’euros quan existeixen dues alternatives més sostenibles des del punt de vista financer i de la mobilitat: l’autobús elèctric biarticulat de gran capacitat D30, operat per l’empresa pública metropolitana TMB (i 10 vegades més econòmic que el tramvia), i l’allargament de la línia del Llobregat dels Ferrocarrils de la Generalitat, entre la Plaça d’Espanya i Gal.la Placídia, amb parada a Francesc Macià, final actual del ramal del Llobregat del tramvia. I si amb això no n’hi hagués prou, cal recordar que la connexió de punta a punta de la Diagonal amb el tramvia, ja estarà servida per la L9 del metro l’any 2028. En definitiva, estem davant d’un sense sentit, i també d’un frau democràtic. No podem oblidar que el 2010 el govern de l’alcalde Jordi Hereu va portar a terme una consulta que va donar com a resultat que un 80% dels participants van votar a favor de mantenir l’Avinguda Diagonal amb la seva secció actual, excloent d’aquesta manera la proposta del tramvia. Una dura derrota política del PSC que va comportar la dimissió de l’aleshores tot poderós 1r Tinent d’alcalde Carles Martí.

Cap ciutat europea de les característiques de Barcelona que disposi de metro implanta un tramvia en superfície pel centre de la ciutat des de fa més de 30 anys. A les grans ciutats europees el tramvia s’articula com a corredor metropolità tot enllaçant barris o ciutats. En cap cas s’implanten eixos de connectivitat als centres neuràlgics on l’extrema densitat és incompatible amb la seva tipologia i la presència de vianants, bicicletes i interseccions cada 100 metres.

Imatges de La Vanguardia i Pinterest

La connexió del tramvia per la Diagonal és doncs un error immens i una greu demostració d’incompetència política que hauria de provocar la caiguda del govern responsable d’aquesta decisió, el maig de 2023. El tramvia per la Diagonal no solament col.lapsarà la ciutat i l’àrea metropolitana durant els 8 anys d’obres (sumades al caos que provocaran les obres de la Superilla a l’Eixample), sinó que contribuirà decisivament a una major congestió i contaminació, serà un mode de transport que depredarà grans quantitats d’espai públic, generarà greus problemes de mobilitat quan es produeixi una avaria o un accident, provocarà una greu ferida segregadora des del punt de vista de la connectivitat entre els barris, malmetrà urbanísticament una de les avingudes mes emblemàtiques de la ciutat i de tota Europa, contribuirà a consolidar els beneficis desproporcionats de les empreses privades concessionàries del servei, fagocitant milers d’usuaris dels autobusos de TMB, operador públic metropolità, i incrementant d’aquesta manera el seu dèficit d’explotació. Els 14 milions d’euros que els accionistes de les empreses concessionàries es van repartir en concepte de dividends pels beneficis obtinguts l’exercici de 2020 dona pistes sobre el per què de l’interès en allargar el negoci, més enllà de l’any 2032, data de la finalització de l’actual concessió. Ada Colau, Jaume Collboni i Ernest Maragall, amb el seu matrimoni de conveniència en favor d’aquest projecte amb peus de fang han segellat l’aliança de la vergonya, contra els interessos de Barcelona i greument perjudicial per les arques municipals, per la mobilitat i per la qualitat de vida dels barcelonins. Serà difícil revertir les obres de la primera fase d’aquest projecte; però és de sentit comú impedir, democràticament, que s’executi la resta del projecte, i es recuperi l’alternativa del bus elèctric i de l’allargament de la línia dels FFGGCC i de la L9 del metro a les que m’he referit anteriorment.

(Aquest article ha estat publicat el 14 de març de 2022 a Metropoli Abierta)

Jordi Martí Galbis. Regidor-portaveu

Grup Municipal de Junts per Catalunya

Març de 2022

LA LLOSA DE LA VERGONYA

La llosa de ciment que en el seu dia va servir per instal·lar la carpa provisional del mercat de Sant Antoni s’ha convertit en un focus de brutícia, incivisme i delinqüència absolutament intolerables. L’estat de  provisionalitat d’ aquest espai, des que el 2018 s’havia de procedir a la licitació del projecte d’urbanització, ha acabat convertint la zona en un espai degradat, brut i perillós.

El responsable polític d’aquest lamentable estat de coses és el govern d’Ada Colau i Jaume Collboni. Ells són els responsables de no haver tirat endavant el projecte de reurbanització perquè en el seu moment van decidir desviar la inversió, de poc més de tres milions d’euros, a altres projectes com la polèmica Superilla a l’Eixample. En política, les prioritats marquen l’obra de govern. I la urbanització de la Llosa de Sant Antoni mai ha estat una prioritat del govern Colau-Collboni.

La inacció del govern municipal i l’abandonament del projecte de l’obra ha provocat que la llosa s’hagi convertit en un punt conflictiu. Les actuacions tàctiques i provisionals no han aconseguit res. El resultat de la negligència política del govern municipal, i del Districte de l’Eixample, és un còctel explosiu: brutícia, deixadesa i sorolls; mercat de la misèria, incivisme i baralles, venda i consum de drogues i alcohol, i delinqüència. Les queixes i protestes dels veïns han cristal·litzat en la constitució de la Plataforma d’Afectats per la Llosa de la Ronda de Sant Antoni. Els veïns han dit prou. I la seva lluita ha aconseguit la presència de la Guàrdia Urbana 24 hores al dia, per evitar i prevenir el conjunt de problemes que fan la vida impossible a veïns i comerciants. Ara, però, estem comprovant que la presència policial a la Llosa centrifuga aquestes situacions als voltants, especialment als carrers limítrofs del barri del Raval.

Des de Junts per Catalunya hem denunciat aquesta deixadesa del govern municipal en nombroses ocasions, des del 2018, amb diverses iniciatives impulsades pel nostre grup municipal al Districte de l’Eixample. Darrerament Elsa Artadi, presidenta del Grup municipal de Junts per Catalunya, ha expressat el seu suport als veïns i comerciants afectats, denunciant la deixadesa del govern, i assumint el compromís d’impulsar el projecte definitiu de l’obra d’urbanització, com a alcaldessa. I més recentment encara, a la Comissió d’Ecologia i Urbanisme del passat 15 de febrer, en la meva condició de regidor responsable dels temes d’urbanisme del nostre grup municipal, vaig formular una pregunta sobre què tenia pensat fer el govern municipal i per quan , a més d’ una dura crítica per la seva inoperància i manca de sensibilitat davant d’un greu problema de seguretat i de convivència a la zona.

El de la Llosa de la Ronda de Sant Antoni és un exemple paradigmàtic de la incapacitat política i de gestió del govern d’Ada Colau i Jaume Collboni. Davant de la pressió veïnal, l’exposició mediàtica del conflicte i la crítica política del nostre grup municipal i d’altres forces polítiques, el govern ha mogut peça. Han assumit el compromís d’elaborar el projecte de l’obra definitiva l’any 2023. És la confirmació de la seva manca de capacitat de reacció i d’autocrítica.

(Article publicat a Metrópoli Abierta – 18 de febrer de 2022)

Jordi Martí Galbis

Regidor-portaveu

Grup municipal de Junts per Catalunya

Ajuntament de Barcelona

LA BARCELONA DECADENT, SEGONS EL BARÒMETRE MUNICIPAL

 

El passat 24 de desembre, vigília de Nadal, i amb l’objectiu que els resultats del baròmetre municipal passessin desapercebuts davant la magnitud de la tragèdia, el regidor de Presidència i Pressupostos del govern d’Ada Colau i Jaume Collboni, Jordi Martí Grau, va fer un exercici de maquillatge demoscòpic molt meritori. No era gens fàcil dissimular que el pressupost milionari del cap i casal de Catalunya no llueix per enlloc; ans al contrari, és el pressupost més mal executat i més ineficient de la història moderna de la ciutat.

Comencen a confirmar-se els mals auguris que molts vam pronosticar a l’inici del mandat municipal, any i mig enrere. Un govern de perdedors, catapultat al cim pels vots dels dos regidors de la força política de Manuel Valls, no podia ser cap garantia d’èxit, tenint en compte a més que la ideologia i les prioritats dels comuns i dels socialistes estan a les antípodes.

El baròmetre semestral, elaborat per l’Oficina Municipal de Dades del Departament d’Estudis d’Opinió comença d’una manera contundent, assenyalant que un 66% dels barcelonins afirmen que Barcelona ha empitjorat el darrer any. Dos de cada tres enquestats doncs, suspenen la gestió municipal. Un percentatge demolidor que demostra el fracàs d’Ada Colau i el seu govern agonitzant, tot i comptar amb el favor de determinats mitjans de comunicació, tant audiovisuals com de la premsa escrita, que són incapaços d’atribuir, per exemple, les responsabilitats per la mort pel fred de dos sense sostre als carrers de Barcelona a qui la té. Un baròmetre que no ha pogut incorporar cap pregunta sobre l’opinió que li mereix a la ciutadania la sortida d’Ada Colau i el seu seguici de treballadors municipals, durant els dies de Reis, a un poble de la Garrotxa, en mig del temporal de neu, fred i gel, desobeint les recomanacions del PROCICAT de limitar la mobilitat pels riscos associats al mal temps, les nevades i les baixes temperatures que estaven anunciades a partir del dia sis de gener.

Una altra dada interessant que ens ofereix el baròmetre semestral és la valoració de la gestió de l’Ajuntament de Barcelona: un 46% la qualifica com a dolenta o molt dolenta. Un suspens que cal atribuir directament a Ada Colau, sense pal·liatius, més enllà dels efectes de la Covid19, que serveixen al govern com a escut protector per a la seva habitual propaganda basada en centrifugar les pròpies responsabilitats.

Però la dada que condemna definitivament el mal govern municipal de coalició entre Barcelona en comú i els PSC-PSOE és la de la valoració que els barcelonins tenen d’Ada Colau: un 4,3, un suspens en tota regla. Es tracta de la pitjor nota que ha obtingut un batlle de Barcelona en exercici del càrrec des que es fan baròmetres i enquestes municipals, només superat pel 4,1 que va obtenir Jordi Hereu després del fiasco de la consulta de la reforma de l’Avinguda Diagonal. Si a aquestes dades li afegim el fet que el 82% dels enquestats afirmen que Barcelona passa per una situació dolenta o molt dolenta des del punt de vista econòmic, convindrem que estem davant del pitjor govern i de la pitjor batllessa dels últims quaranta anys.

D’altra banda la inseguretat continua sent el primer problema pels barcelonins, tot i la gran davallada de la presència de turistes i de visitants locals a la ciutat; i els problemes de circulació i el col·lapse del trànsit escalen fins a la segona posició del rànquing de preocupacions dels barcelonins, com a conseqüència de les nefastes decisions i mesures aplicades pel govern, i que han aconseguit que tot i la reducció del trànsit, hagin augmentat els nivells de contaminació ambiental.

Aquest baròmetre semestral és doncs el reflex de la pèssima gestió municipal que patim els barcelonins. Un mal govern, que ni escolta ni dialoga, ni negocia ni rectifica. Un govern sectari que demostra que la nova casta no era cap solució per a Barcelona; ans al contrari, porta camí de deixar la capital de Catalunya en el pitjor dels escenaris possibles, amb el suport i la complicitat plena d’Esquerra Republicana.

Jordi Martí Galbis

Regidor del Grup Municipal de Junts per Catalunya

 

LA PITJOR BARCELONA

 

 

Després de més de tres dècades de transformacions urbanístiques, socials, econòmiques i de tot ordre, que van fer de Barcelona una capital europea de referència internacional, l’any 2015 va entrar a governar l’Ajuntament un conglomerat de persones i col·lectius, que a excepció dels antics dirigents d’ICV, mai havien participat de la política institucional del consistori. Per a molts, el grup encapçalat per Ada Colau representava una esmena a la totalitat al sistema de partits i una glopada d’aire fresc. El balanç del seu primer mandat és conegut. Aturada general dels projectes heretats, populisme, clientelisme, sectarisme, maltracte a l’oposició, deslleialtat amb el Govern de la Generalitat i equidistància amb tot allò relacionat amb el Procés polític català i amb tot el que gira al voltant de l’1 d’octubre.

El segon mandat d’Ada Colau, de la mà del PSC-PSOE de Jaume Collboni, s’inicia ara fa poc més d’un any, passant per sobre de la força guanyadora, l’ERC d’Ernest Maragall, i gràcies als vots de la dreta xenòfoba de Manuel Valls. Tot s’hi val, per mantenir-se en el poder, després d’haver-se compromès durant la campanya electoral a no acceptar aquest tipus d’operacions “antinatura”. La pandèmia de la COVID19 s’afegeix a la mala política del govern municipal i en multiplica els seus efectes devastadors. Barcelona, després de més d’un any del segon mandat d’Ada Colau, s’ha convertit en una ciutat bruta, empobrida, fosca, perillosa a bona part dels seus barris, mancada d’empatia amb els seus habitants, que incrementa la pressió fiscal a famílies i empreses, que expulsa el vehicle privat, i que no ajuda els sectors econòmics més colpejats per la crisi de la COVID19 com ara els restauradors, els comerciants, els autònoms o els aturats.
Un mitjà de la solvència de Vilaweb, aquest 25 d’agost publicava un davantal titulat “Barcelona, la desolació d’un centre decrèpit”. Parlava d’una Barcelona buida, comerços tancats per sempre, carrers sense visitants ni turistes. La incompetència del govern municipal, sumada a la manca de coherència interna i els recels entre els comuns i els socialistes, i a la crisi de la COVID19, ens han portat a la pitjor Barcelona que hem conegut els darrers quaranta anys. Es fa difícil creure que els promotors i abanderats del decreixement econòmic n’estiguin satisfets; la degradació de l’espai públic, el mal manteniment dels parcs i el verd urbà, la croada contra la mobilitat privada, la pintura a l’asfalt i la col·locació d’elements de formigó als carrers altament perillosos per a la seguretat de vianants i conductors de vehicles, l’increment de la conflictivitat a causa de les okupacions d’habitatges i locals comercials, els narco pisos i les baralles al centre de la ciutat, a tothora, …etc, són el nou senyal d’identitat de la ciutat.
Els més pessimistes creuen que tot pot empitjorar en els gaire bé tres anys que resten de mandat municipal. Els que som optimistes i ens estimem Barcelona, capital de Catalunya, creiem fermament en les energies i la capacitat de la ciutat a través de l’impuls dels barcelonins. Però també volem creure que el dia de les eleccions municipals del maig de 2023, una gran majoria d’electors foragitarem el pitjor govern municipal que mai ha tingut Barcelona. Mentrestant, feina, feina i feina; des de l’oposició municipal, la ciutadania, les entitats i els sectors econòmics i socials. I junts, sumant i treballant en positiu per revertir la situació a la que ens ha portat aquest govern de Barcelona en comú- PSC i la COVID19.

Jordi Martí Galbis

Regidor de Junts per Catalunya a Barcelona

Agost 2020

POLÍTICA DE PROXIMITAT EN TEMPS DE PANDÈMIA

El debat sobre la necessitat de revisar les maneres de fer política, des de la proximitat, allunyats de sectarismes, des de la vocació de servei públic, i de la mà de les iniciatives de la societat civil és un debat obert des de fa temps, que val la pena mantenir viu, ara que estem patint els efectes de la crisi de la Covid19. Des de fa tres mesos, primer amb la crisi sanitària, i ara també amb la crisi social i econòmica, hem pogut comprovar, de nou, com multitud d’iniciatives solidàries i humanitàries es multipliquen arreu del nostre territori. Accions i campanyes de nombroses entitats socials, fundacions, col·legis professionals, sindicats, institucions empresarials, gremis, ong’s, i moltes altres associacions i plataformes, que s’han sumat a les iniciatives institucionals i dels governs, intentant pal·liar els efectes devastadors de la crisi de la Covid19. I sort en tenim de tota aquesta energia solidària i compromesa, perquè els dispositius assistencials públics, per ells sols, no poden atendre totes les necessitats d’atenció bàsiques de milers de persones.

El treball en xarxa ha esdevingut del tot necessari. Hem vist empreses modificant les seves línies de producte o servei per adaptar-les a la situació creada per la COVID19. Hem vist professionals sanitaris i de la recerca, reorientant els seus rols i les seves especialitats. I davant d’aquesta emergència, també en clau local, els equips humans que treballem en l’àmbit de la política municipal, sense abandonar les nostres dinàmiques de treball habitual, hem hagut d’intentar, humilment, esdevenir una baula en la cadena de solidaritats i ajudes mútues que s’han teixit a casa nostra. En aquest sentit, regidors i consellers municipals de l’equip de Junts per Catalunya de Barcelona, en col·laboració amb empreses, col·legis professionals, oficines de farmàcia, residències de gent gran, centres d’atenció primària, organitzacions benèfiques, gremis, etc, hem posat el nostre gra de sorra, durant aquests tres mesos, per fer arribar ajuda i material de protecció com pantalles i mascaretes per a adults i infants, i a les persones i famílies de la nostra comunitat més necessitades. I també hem format part dels equips de voluntaris mobilitzats per l’Ajuntament de Barcelona que han col·laborat amb els equips professionals i assistencials destinats als centres de serveis socials, als pavellons salut i a altres dispositius que han donat resposta als afectats per la pandèmia.

Però per poder integrar-se en aquesta cadena de solidaritats i ser eficaços, cal formar part de les xarxes territorials i sectorials que funcionen la resta de l’any. Estar arrelats al territori. Conèixer els barris i les entitats. I formar-ne part. I creure en la col·laboració entre la iniciativa pública i la privada. Hem tingut ocasió de treballar colze a colze amb institucions públiques com centres d’atenció primària; i també amb empreses i entitats privades, tant amb ànim de lucre com sense, que han fet donació dels seus productes i serveis. Empreses fabricants de pantalles protectores, que han assumit tots els costos, inclosos els del transport de les seves donacions, residències de gent gran, oficines de farmàcia, associacions d’antics alumnes d’escoles, associacions de veïns, grups de dones voluntàries que han fabricat mascaretes per a infants, col·legis professionals sanitaris, associacions del món sobiranista, veïns i molts voluntaris que ens han ajudat a fer arribar el material i l’ajuda als seus destinataris.

Aquesta feina de voluntariat haurà de formar part del conjunt de responsabilitats que haurem de continuar fent en el futur, quan haguem superat la pandèmia i els seus efectes. Amb la política institucional, no n’hi haurà prou. La voluntat de servei públic que ha caracteritzat la política municipal arreu del país, no sempre prou reconeguda i sovint desprestigiada a causa de la mala imatge de la política general, haurà de ser el lei motiv de la nova etapa post pandèmia, juntament amb la proximitat, l’empatia i l’accessibilitat.

Jordi Martí Galbis. Regidor-portaveu. Grup Municipal Junts per Catalunya

Ajuntament de Barcelona

Juny de 2020