El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!

 

El que havia de ser un article demanant la retirada de l’aplicació de l’article 155 de la CE i exigir la posada en llibertat dels Jordis s’ha convertit en un article de denúncia universal de l’estat espanyol. El dijous 2 de novembre passarà a la història com la data en la que els poders d’un estat podrit van gosar empresonar vuit membres del legítim Govern de la Generalitat. El vicepresident i set consellers; tots ells persones honestes, valentes i conseqüents, als que s’acusa dels delictes de sedició, rebel·lió i malversació de fons públics. Una veritable vergonya política i una immensa tragèdia humana, per els empresonats i per les seves famílies. Però tothom sap que han estat empresonats per portar a terme el mandat democràtic de les urnes.

Cal doncs denunciar sense pal.liatius els responsables d’aquest estat de coses, exigir la llibertat dels presos polítics, la retirada de l’article 155, instar una investigació independent de les pressumptes il.legalitats comeses per fiscals i magistrats, i començar les mobilitzacions massives, continuades i pacífiques per expressar el nostre rebuig al pitjor cop d’estat contra la democràcia que s’ha perpetrat des de l’intent del 23-F.

Davant d’aquesta hora greu, paradoxalment és l’estat el que ens ha ensenyat la sortida. Votarem el 21 de desembre, tot i que ja ens han advertit que si es torna a produir una victòria dels independentistes, ens tornaran a obsequiar amb l’aplicació de l’article 155. Allò que va començar a les urnes doncs, haurà d’acabar a les urnes. Malgrat els dubtes raonables que envolten les més que discutibles garanties del procés electoral. Malgrat que deu persones honestes estiguin, a dia d’avui, empresonades. Malgrat les amenaces de l’aplicació de l’article 155, per segona vegada. Malgrat els episodis de repressió que vindran, amb tota seguretat, els propers dies. Cal, per democràcia i per dignitat, votar i guanyar. Si es pensaven que amb violència, la repressió i la presó ens faríem enrere, s’han ben equivocat. Ans el contrari, estem ben determinats a guanyar la nostra llibertat. I som molts els que volem que la victòria pugui ser protagonitzada per una candidatura àmplia, única i transversal. La de tots els demòcrates, en front la dels que avalen i recolzen, per activa o per passiva, la força antidemocràtica d’un estat a punt de fer fallida.

 

Jordi Martí Galbis

 

Anuncis


Deixa un comentari

UN 27-O PER A LA HISTÒRIA

Ha arribat l’hora. Els fets s’han desencadenat tal com estava escrit, des de fa temps. La decisió presa pel govern del PP, de la mà de la Fiscalia de l’estat i el poder judicial al seu servei, com a resposta a la voluntat expressada pel President Puigdemont d’assumir els resultats del referèndum de l’1-O, és sens dubte la més greu i desproporcionada que pot prendre fins i tot un règim d’aparença democràtica. L’amenaça llençada pel Consell de Ministres i que ha estat confirmada pel Senat contra Catalunya, en forma d’aplicació de l’article 155 de la Constitució és, no solament un greu error polític, sinó també una aberració jurídica, segons nombrosos experts constitucionalistes, ja que en cap cas estem davant d’un aixecament violent, sinó davant d’una resposta cívica, pacífica i democràtica a infinits menyspreus i humiliacions.

La repressió exercida per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional contra milers de catalans que només volíem votar l’1-O, que va provocar més de mil ferits, serà un episodi que quedarà gravat a la memòria i als llibres d’història del nostre país durant generacions. Però el més greu és que estem a les portes d’una nova repressió; la que s’albira per executar sense pietat l’article 155, una vegada el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya estan a punt de tirar endavant el mandat dels resultats de l’1-0, tal com es va comprometre a fer el President Puigdemont. La intervenció de la Generalitat, el cessament del President i dels consellers del Govern i el buidatge de competències del Parlament, a més de la “neutralització” dels Mossos d’Esquadra podrien materialitzar-se en les pròximes hores. S’obre doncs un escenari de confrontació institucional d’una gravetat extrema, que comportarà mobilitzacions ciutadanes i polítiques en defensa de les nostres institucions.

El conflicte pot ser llarg i correm el risc de tornar a viure escenes com les de l’1-O. Però també hem de tenir present que l’arbitratge internacional, els interessos econòmics i geopolítics existents, i la feblesa política i financera de l’estat espanyol en el marc de l’Euro, poden ajudar a evitar determinats episodis. En qualsevol cas, i més enllà de dissensions internes en el món del sobiranisme i de legítims dubtes i temors per part d’alguns actors polítics sotmesos a la repressió política, econòmica i judicial de les institucions de l’estat, el que compta és la determinació d’una majoria del poble català de proclamar l’estat català. Es el que va sortir de les urnes l’1-O, i el que caldrà fer, encara que el camí sigui llarg i tortuós.

Jordi Martí Galbis

 

 

 


Deixa un comentari

L’hora decisiva

El moment polític que estem vivint a Catalunya és el més transcendent des de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero, el 23-F de 1981, amb el qual es pretenia liquidar la jove democràcia espanyola i un incipient estat de les autonomies. Trenta-sis anys després, Catalunya està a punt de culminar un procés polític històric, com a resposta a les reiterades negatives dels poders de l’estat, durant anys, de canalitzar adequadament les legítimes demandes majoritàries de reconeixement dels nostres drets com a poble. I des de fa unes setmanes, com a resposta a la violència policial, política, judicial i econòmica exercida sobre la gent per, simplement, voler votar.

El referèndum per l’autodeterminació de l’1 d’octubre culmina el full de ruta del Govern de la Generalitat, que neix d’un mandat popular i un acord parlamentari amb el que es pretén combatre la humiliació permanent per part de les institucions de l’estat, el buidatge competencial de l’Estatut d’Autonomia i la laminació de la capacitat legislativa del Parlament de Catalunya. Sense oblidar la voluntat de poder bastir un nou estat amb eines suficients per poder garantir més benestar i oportunitats per la nostra gent. L’organització del referèndum ha estat el producte de la tenacitat i l’audàcia del Govern de la Generalitat i del compromís i la mobilització de milers de catalans i d’entitats com l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI. Un èxit sense precedents pel que vam haver de pagar un preu molt alt, en forma de repressió, més de 900 ferits i sang d’innocents que solament volien votar. Segurament no trobarem cap antecedent al nostre entorn d’una iniciativa democràtica com la del referèndum de l’1-O que va reeixir, superant adversitats, amenaces, agressions i persecucions polítiques i judicials de l’estat.

Tenim un president i un Govern que compleixen els seus compromisos. Un govern valent. Un govern que ha entomat el missatge i l’encàrrec d’una majoria del poble català que s’ha alçat amb dignitat contra el que va suposar la destralada que va rebre el nou Estatut de 2006 per part del TC i les successives reculades en tots els ordres; l’econòmic, el cultural, el lingüístic, el de la projecció internacional, etc.

El president Puigdemont va comparèixer davant el Parlament en una jornada històrica el passat 10 d’octubre. I va fer allò que calia dir i fer, en les circumstàncies que ens trobem, malgrat l’impacte que va tenir en una bona part de l’opinió pública la suspensió dels efectes de la declaració d’independència. Calia donar una oportunitat al diàleg i a la negociació, sense renunciar a executar el mandat emanat de les urnes l’1-O, amb el 90% dels vots emesos. I alhora, el moviment de la suspensió dels efectes de la declaració d’independència actuava com la prova del cotó davant del capteniment del govern del PP, que després de quedar descol·locat en primera instància, va tardar poques hores a abraonar-se amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El requeriment que el govern del PP va fer al president Puigdemont el mateix dia 11, és una prova palpable de l’astúcia i de la bona estratègia seguides pel govern català. Però les pressions polítiques al món empresarial català han acabat aconseguint els resultats desitjats, amb el trasllat de la seu social de nombroses companyies; moviments que quedaran gravats a la retina de molts catalans.

Però el que semblava impossible, es va produir el dilluns 16, amb la detenció i empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i les mesures cautelars aplicades al major Trapero i a la Intendent Laplana. Sens dubte, aquestes decisions de l’Audiència Nacional ens transporten a l’antic Tribunal de Orden Público franquista i semblen preses per avortar qualsevol diàleg i mediació. Una autèntica vergonya que situa l’Estat espanyol a la cua dels països democràtics del món, i paradoxalment es produïa el mateix dia que Espanya entrava a formar part de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.

La reacció del poble de Catalunya no es va fer esperar. El dimarts 17, milers de persones es varen concentrar davant d’ajuntaments i empreses, i a la tarda dues-centes mil més ens vam concentrar a la Diagonal, exigint la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, en una demostració de capacitat de mobilització i d’unitat civil, plenes d’emoció. Després va arribar l’aprovació, el dissabte 21, durant el Consell de ministres, de l’aplicació de l’article 155. Ara el Senat, amb majoria absoluta del PP, haurà de ratificar l’agressió al nostre autogovern, a les nostres institucions i a la nostra gent.

Davant d’aquest estat de coses el Parlament de Catalunya haurà d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència. No hi ha més recorregut. I a partir d’aquí, el poble de Catalunya, de la mà dels representants de les nostres institucions, haurà de fer front a un escenari que si bé està farcit d’incògnites i incerteses, ens ha de portar a la llibertat anhelada per moltes generacions. Amb determinació, civisme, dignitat i audàcia; i amb voluntat de diàleg fins a l’últim segon.

Jordi Martí Galbis. Regidor PDeCAT Barcelona


Deixa un comentari

Compte enrere

Dimecres va ser un dia històric, malgrat els episodis viscuts de filibusterisme parlamentari. El Parlament de Catalunya va aprovar la Llei del Referèndum. Un text legal aprovat per la representació democràtica d’una majoria de catalans que responen al compromís polític de les forces que configuren “Junts pel Sí”. Una llei doncs, amb plena legitimitat democràtica. El Govern en ple, amb el president Puigdemont al capdavant ahir mateix va firmar el decrets que convoquen el Referèndum de l’1 d’octubre. Votarem!

La resposta de l’Estat serà contundent, com ja fa dies que ens anuncia el president Rajoy, i també a tenor de les amenaces que ahir mateix pronunciava la vice presidenta Santamaria. Els aparells de l’Estat estant fent servir tota la bateria d’armes legals, polítiques, mediàtiques, policials, financeres, judicials i de guerra bruta que tenen al seu abast. Dilluns, el Tribunal de Cuentas anunciava que reclamarà més de cinc milions d’euros a diferents responsables polítics i tècnics de la Generalitat, inclosos el President Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Quico Homs, mesura amb la qual busquen la ruïna econòmica de la nostra gent i estendre la sensació de por entre la població i la classe política.

Davant d’aquest escenari d’amenaça, els catalans, tant els del SÍ com els del NO, hauríem de respondre amb democràcia, vots i urnes; les nostres úniques armes de construcció massiva. Arribats a aquest punt, mai imaginat per molts de nosaltres i pels que ens han precedit en la lluita en favor de l’exercici dels nostres drets, cal la màxima unitat política i civil dels que creiem en la democràcia i en la necessària adequació de les lleis a la voluntat popular. Mai cap llei hauria de reprimir o prohibir la lliure determinació dels pobles i les societats, quan s’expressa pacíficament i lliurement, i obeeix al sentir majoritari de la gent a la qual va destinada.

Els darrers posicionaments dels comuns, avançant el seu “sí crític” en la votació de l’1-O, a banda de reflectir el seu oportunisme i la por escènica que els caracteritza en tot allò que té a veure amb el Dret a Decidir i el seu exercici concret, també deixa entreveure que una eventual victòria del SÍ és factible i cada vegada més previsible. Fins i tot els que proclamen el boicot a l’1-O acabaran votant d’amagades, si cal, per evitar la derrota de l’immobilisme. A partir d’avui però, la pilota estarà a la teulada del govern de l’Estat i dels seus terminals. I alguns no tenim cap dubte que utilitzaran munició de gran calibre per neutralitzar la nostra gosadia democràtica. En qualsevol, els que votarem SÍ el dia u d’octubre, aspirem a que els del NO també votin. Aquesta SÍ que serà la gran festa de la democràcia.

Jordi Martí Galbis

 


Deixa un comentari

LA NOVA I LA VELLA POLÍTICA

El debat sobre les noves maneres de fer política i la superació dels antics cànons de la política tradicional fa temps que forma part de l’agenda pública, i previsiblement continuarà formant-ne part durant força temps. Els resultats electorals produïts recentment a Catalunya i a tot l’Estat el passat 24 de maig han confirmat el canvi de cicle que s’intuïa i que ha sacsejat els fonaments del repartiment del poder i la influència institucionals amb els que hem conviscut els últims trenta anys.

Anem deixant enrere unes determinades maneres de fer dels partits polítics que, en termes generals, han anat quedant obsoletes i ja no responen a les necessitats de molta gent, especialment dels nostres joves. I l’eclosió de determinades forces polítiques, anomenades emergents, ens ho certifiquen al marge del seu sectarisme, de la buidor de determinats discursos populistes que empren sense cap rubor i del perill que el resultat de la seva gestió política acabi sent un fiasco en termes de generació de més deute públic, que comportarà noves retallades.

Ara bé; és nova política tot el que fan i diuen aquestes noves formacions? I és vella política tot el que fem la resta? I el concepte de nova política, està associat necessàriament a bones pràctiques, ètiques i regeneradores? I l’anomenada vella política, es tracta d’una etiqueta amb la que estigmatitzar l’adversari i substituir-lo a les institucions?

Es evident que la nova cultura política ha de bandejar la corrupció i les males pràctiques, ha d’abraçar la transparència i propiciar la participació de la societat en la cosa pública, ha d’amarar-se d’humanisme i de proximitat, i ha de projectar compromís, treball i capacitat acreditades.

De moment però, passat un mes de les eleccions municipals, hem pogut comprovar que el guió que han seguit algunes d’aquestes noves expressions polítiques i socials, que han estat batejades com a representants de la nova política, ha estat basat en la permanent exposició als mitjans de comunicació audiovisuals, el populisme, l’escarni i  l’acusació infundada contra els adversaris, l’explotació sense límits del patiment de la gent, les promeses impossibles, el revengisme  i la depuració dels desafectes, la híper utilització de les xarxes socials, l’ambigüitat i la indefinició davant qüestions cabdals com la plena sobirania política; l’exclusió radical de qualsevol col.laboració amb l’adversari, atiar l’odi o la simplificació extrema dels missatges polítics.

I molts dels representants de la vella política, durant aquest mandat que acabem de deixar enrere, hem intentat aixecar el nivell de la política fins allà on hem estat capaços. Uns, com el President de la Generalitat, donant la veu al poble el 9-N, fet que li ha comportat ser objecte d’una querella criminal per part dels poders centrals de l’Estat. I altres, des de la humilitat i des de la trinxera de la política municipal, treballant de dilluns a diumenge al servei de la gent. Escoltant a veïns i entitats, sense preguntar a qui voten. Fent costat a tothom amb motiu de qualsevol tipus d’esdeveniment, trobada, reivindicació o demanda a tots i cadascun dels barris i dels carrers del districte més extens de Barcelona. Donant resposta a les necessitats de persones i associacions, sempre des de criteris d’equitat i de transparència. Evitant en tot moment la foto opportunity o la promesa impossible. Abordant amb determinació des del conflicte més perillós fins a la demanda més complexa. Fent allò al que ens havíem compromès. En definitiva, dient la veritat, sempre i en tot moment.

Però alguns ens han fet creure que tot això era la vella política. Com deia el clàssic, es pot enganyar; però no a tothom ni sempre. Ara toca doncs, més compromís que mai amb el nou país que volem. Un país amb un nou estat. Un país lliure i just socialment. Un país que continuarà necessitant de la millor política de proximitat, també. I un nou país que no podrà esdevenir nou estat sense el concurs de la seva capital i del seu govern municipal. Treballem des d’avui doncs, per a recuperar la confiança dels barcelonins i poder governar de nou l’Ajuntament de Barcelona.

Jordi Martí Galbis

President del Comitè Executiu de la Federació de Barcelona

Convergència Democràtica de Catalunya