El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

La crisi de seguretat a Barcelona; el resultat de quatre anys de mal govern.

L’anomenada crisi de seguretat que patim a Barcelona des de fa mesos és una realitat incontestable que impacta greument sobre totes les persones que vivim, treballem o visitem la ciutat; és un fenomen real i que afecta tots els barris, malgrat que determinades zones turístiques i centrals de la ciutat són les que més pateixen els fets delictius. Per tant, el primer que cal fer és admetre la situació i fugir de tesis que el que intenten és aigualir, o fins i tot negar l’evidència greu de la situació.

I com hem arribat fins aquí? Tal i com hem anat denunciant durant tot l’anterior mandat des del grup municipal de Junts per Catalunya, el govern municipal amb  l’alcaldessa Ada Colau al front mai han cregut en la necessitat de prioritzar les polítiques públiques de prevenció i de seguretat. Durant quatre anys (2015-2019) l’Ajuntament de Barcelona no ha tingut cap responsable polític al front de la seguretat. Ada Colau ha estat la màxima responsable (sic) d’aquesta important  àrea, i per tant, de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Cap regidor va tenir l’encàrrec concret de gestionar la seguretat a Barcelona. La ideologia de Barcelona en Comú –carregada de prejudicis contra les forces de l’ordre- i els antecedents d’alguns dels regidors de l’anterior govern municipal, propers als moviments okupes, han estat letals a l’hora d’establir polítiques i estratègies valentes i decidides contra l’incivisme, l’ocupació massiva de l’espai públic per part de persones que porten a terme activitats il.legals, o senzillament contra la delinqüència.

Només havien d’haver mantingut les línies de treball del que va ser Tinent d’Alcalde de Prevenció i seguretat del govern de l’alcalde Xavier Trias, l’amic Quim Forn, que va aconseguir reduir un 20% els fets delictius a la ciutat sota el seu mandat. Quim Forn, per cert, actual regidor de l’Ajuntament de Barcelona, injustament empresonat des de fa dos anys i President del Grup municipal de Junts per Catalunya.

Sota el silenci i la incomoditat dels membres de Barcelona en Comú al govern, el tinent d’alcalde Albert Batlle ha imposat un canvi radical en la manera d’enfocar la lluita contra l’incivisme i la delinqüència. I el primer que ha fet ha estat admetre la crisi de seguretat – amb increments del 30% dels robatoris amb violència-, parlar amb els responsables dels Mossos d’Esquadra i altres cossos policials per assegurar una millor coordinació entre ells, parlar amb l’oposició, amb fiscalia i els responsables judicials, i amb les entitats veïnals i gremis i entitats empresarials. Aquests gestos són necessaris i els aplaudim, però insuficients. Vigilarem –i denunciarem, si cal- la temptació de provocar titulars mediàtics en lloc de treballar amb poc soroll impulsant  mesures estructurals i mantingudes en el temps, que són les que hauran de revertir la situació actual.

En qualsevol cas, i més enllà d’atribuir a Ada Colau, i el seu nefast govern de l’anterior mandat, la principal responsabilitat de l’estat de coses actual, cal aportar propostes i solucions; la millora dels índexs de delinqüència no es produirà a curt termini, tenint en compte els nivells de degradació als que hem arribat i a l’efecte crida que ha provocat els últims anys el menfotisme dels comuns. Cal, doncs, que el full de ruta contra l’incivisme i el delicte sigui compartit per tots els socis de govern. Son necessaris,  també, més efectius de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra a la ciutat, especialment als carrers;  amb una direcció política clara i empoderats davant dels perills d’una delinqüència organitzada cada vegada més violenta, i per tant, més perillosa.

En definitiva, cal lideratge i voluntat política per fer complir la llei i les ordenances municipals. I evidentment, amb la màxima col·laboració i lleialtat institucional amb el Departament d’Interior de la Generalitat i els Mossos d’Esquadra. És del tot injustificable que l’alcaldessa Ada Colau critiqui i qüestioni en públic tant al conseller d’Interior com la tasca dels Mossos d’Esquadra. I caldrà pressupost. Sense pressupost, el regidor Batlle només podrà gesticular i fer declaracions. Serà necessari incrementar el pressupost de l’exercici 2020 destinat a la prevenció i la seguretat. En darrer terme, caldrà un pacte polític per a la Prevenció i la seguretat al Plenari de l’Ajuntament.

Vam acabar l’anterior mandat municipal amb la inseguretat com a principal problema per als barcelonins, segons el baròmetre municipal, i comencem el nou mandat amb el mateix problema, agreujat. Ja no es tracta només de recuperar el bon nom de la ciutat en l’àmbit internacional. Es tracta, sobre tot, de retornar la tranquil·litat i la percepció de barris segurs al milió sis cents mil barcelonins que som víctimes potencials de tot tipus de delinqüents que han vingut aquests darrers anys a Barcelona esperonats per la inacció i la incompetència del govern municipal dels comuns.

Hem perdut quatre anys i n’estem pagant un preu molt alt. Ara toca impulsar un gir de 180 graus i lluitar sense treva per la Barcelona segura i convivencial. Des de Junts per Catalunya de Barcelona hi treballarem amb generositat i convicció, al servei de la gent, com sempre.

 

Jordi Martí Galbis

Regidor

Grup municipal Junts per Catalunya

Anuncis


Deixa un comentari

Barcelona, els pitjors pronòstics.

El fenomen de les okupacions, símptoma d’una Barcelona malalta

Barcelona està passant per un dels moments més difícils dels darrers anys, tant des del punt de vista de la crisi de la seguretat, com de la degradació de l’espai públic i de l’empitjorament de la convivència. Barcelona s’ha convertit en la ciutat de la quàdruple emergència: l’emergència de la seguretat, l’emergència climàtica, l’emergència habitacional i l’emergència energètica.

Els dos darrers baròmetres municipals, de desembre de 2018 i de juny de 2019, dibuixen un escenari més que preocupant: els barcelonins que consideren que la seguretat és el principal problema de la ciutat passen del 21% al 27%. I davant d’un agreujament de la situació aquestes últimes setmanes, amb episodis de violència i criminalitat mai vistos, que estan generant una gran alarma social, la resposta d’Ada Colau ha estat acceptar que la situació està fora de control, que existeix efecte crida i que fia la superació de la crisi de la seguretat a la convocatòria d’una Junta Local de Seguretat extraordinària i al nomenament d’un nou tinent d’alcalde de Prevenció i Seguretat.

I en aquest context d’emergència i de crisi sense pal·liatius, amb violacions, robatoris amb violència, furts descontrolats, homicidis i baralles multitudinàries a plena llum del dia, també s’han multiplicat els casos d’okupacions il·legals, tant d’habitatges com de locals comercials. El passat 12 de juliol, acompanyat dels companys del Grup municipal de Junts per Catalunya de Sarrià-Sant Gervasi, vaig tenir l’ocasió d’atendre els mitjans de comunicació per denunciar fins a vuit okupacions d’habitatges i baixos comercials que s’havien produït al barri del Putxet i El Farró aquests darrers mesos. Un fenomen que s’ha estès a tots els barris de la ciutat, amb uns efectes devastadors sobre la convivència, la cohesió social i la dignitat de les persones, així com sobre el dret a la propietat.

Darrera les okupacions il·legals s’hi poden trobar moltes casuístiques i modalitats; des de les que protagonitzen persones i famílies vulnerables anomenades “socials” i  les “ideològiques”, fins les que obeeixen a pràctiques mafioses d’organitzacions creades per delinquir i extorsionar a les persones amb més dificultats. I també, les que es fan per convertir els habitatges en narcopisos i altres activitats il·lícites. En qualsevol cas, la major part dels actes d’okupació revelen les mancances d’una societat incapaç de garantir un habitatge digne per a tothom, que cal recordar que és un principi constitucional, i la incapacitat d’un govern municipal que s’omple la boca de conceptes com la justícia social però que des del 2015, i des del populisme més tronat, ha vist com cada vegada hi ha més desnonaments, més assentaments irregulars, més gent sense sostre, més persones a la llista d’espera de la Mesa d’emergències d’habitatge social, i uns increments cada vegada més alts dels preus dels lloguers.

Les okupacions il·legals s’han convertit doncs en un problema de gran magnitud que genera cada vegada més alarma social. És un fenomen que atempta contra la dignitat de les persones afectades, moltes d’elles migrades, que han de viure sovint en condicions pèssimes de salubritat, que deteriora la convivència als barris, amb sorolls, pudors i baralles,  que degrada l’espai públic, que afecta al dret a la propietat, i que empobreix el teixit comercial dels barris quan parlem d’okupacions de locals comercials. El sistema judicial hi té molt a dir, també. Però des de Junts per Catalunya no podem concebre ni la inacció del govern municipal ni la seva manca d’autocrítica, i molt menys la manca de voluntat de diàleg amb l’oposició i d’entesa amb la resta d’administracions. Comença un nou mandat municipal amb el pitjor dels pronòstics; però caldrà treballar per reduir aquesta problemàtica i fer de Barcelona una ciutat més justa i més convivencial.

Article relacionat amb el fenòmen de les okupacions a Putget – Farró, publicat a El Jardi de Sant Gervasi i Sarrià : https://diarieljardi.cat/jxcat-demana-a-albert-batlle-que-encari-la-problematica-de-les-ocupacions/

Jordi Martí Galbis. Regidor de Junts per Catalunya.

Ajuntament de Barcelona


Deixa un comentari

El descrèdit definitiu de la nova política

El concepte de la nova política, sorgida arrel dels moviments del 15-M i que ha dominat el relat de tots aquells que es volien presentar davant la societat i els electors com a regeneradors dels vells estils de fer política, ha mort definitivament aquest dissabte 15 de juny a Barcelona. S’ha consumat l’acte de prostitució política més superlatiu dels últims anys a casa nostra, a l’Ajuntament de Barcelona. Ada Colau i Barcelona en Comú han acceptat amb una fredor i una indignitat absolutes els vots de Manuel Valls i els seus regidors per assegurar-se l’alcaldia de Barcelona i quatre anys més de poder a costa de sacrificar els pocs principis que els quedaven, després d’un mandat per oblidar. Uns vots que representen uns valors que se situen a les antípodes dels que diuen defensar els seguidors d’Ada Colau.

El suport de Manuel Valls a Ada Colau, que com tothom hauria de saber no serà de franc, simbolitza l’intercanvi mercenari de vots per renúncies. De vots a canvi de repressió. De vots a canvi d’abandonament de l’equidistància. De vots a canvi del tot s’hi val. Estem davant d’un retrat descarnat de la vella i mala polítiques vestides de nova política. Aquest dissabte hem assistit a l’enterrament de la pretesa superioritat moral, de la pretesa nova esquerra, i de la pretesa nova política. Mai més acceptarem discursos abrandats farcits d’eslògans altermundistes ni lliçons morals. La nova política s’haurà empeltat definitivament del capteniment de la casta, de les elits dirigents i dels oligopolis lligats a l’ÍBEX35 i a l’economia de les concessions del BOE.

La seva capacitat comunicativa i el seguidisme que en fan els principals mitjans de comunicació seran l’últim mur de contenció de les falsedats dels d’Ada Colau. El preu de rebre vots tacats de repressió –i de pactar un preu que encara no sabem però que acabarà aflorant a la llum pública-, serà l’inici del declivi d’aquesta operació política i de màrqueting de l’estat que porta per nom Ada Colau i Barcelona en Comú. I pel camí hauran quedat els companys d’Esquerra Republicana de Catalunya. Una força política entregada al món dels comuns, no solament per proximitat ideològica, sinó també perquè és l’estratègia per sacrificar –a Barcelona i a tot el territori- el seu principal competidor, que no és altre que el món de Junts per Catalunya i el moviment que gira al voltant del President Carles Puigdemont. El pacte de la vergonya entre Ada Colau, el PSC i Manuel Valls i Ciutadans, hauria de servir perquè ERC revisés la seva orientació estratègica i els seus pactes, si és que hi ha alguna cosa més enllà de poder, càrrecs i manteniment de l’estatu quo.

Veient com han anat les coses, i més enllà dels propis errors, ha quedat acreditat que l’adversari  a batre per l’esquerra venuda al gran capital, pels grans partits de l’establishment i pels partits de la dreta del 155, som nosaltres: el món de Junts per Catalunya. Ara ja ho sabem i haurem d’actuar en conseqüència.

 

Jordi Martí Galbis

Regidor a l’Ajuntament de Barcelona

Junts per Catalunya


Deixa un comentari

Jordi Martí, creador de la normativa de gossos a Barcelona: “L’ordenança s’ha aplicat sense diàleg”.

Parlem de les noves àrees d’esbarjo per a gossos i de la convivència a la ciutat amb el responsable de l’ordenança.

Jordi Martí Galbis és regidor del Grup Municipal Demòcrata PDeCAT, Portaveu a la Comissió d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat a Barcelona i responsable de Benestar Animal. Durant el govern municipal de Xavier Tiras, com a regidor de Presidència, va ser l’encarregat d’enllestir la controvertida ordenança municipal “protecció, tinença i venda d’animals”. Però curiosament, la normativa que ell i el seu equip van dissenyar i que va tenir el suport d’ERC, el PSC i algunes entitats socials, l’ha acabada aplicant l’actual govern municipal, liderat per Ada Colau.

Entrevista a Jordi Martí, realitzada i publicada per Animalados.com

Vostè va ser l’ideòleg de l’ordenança ‘protecció, tinença i venda d’animals’.

Efectivament, jo vaig ser l’impulsor de l’ordenança. Tenia les competències de Benestar Animal, que estaven a la regidoria de Presidència. Era una ordenança que ja tocava fer perquè l’anterior era del 2004. Estava obsoleta i calia fer un nou impuls a les polítiques públiques de benestar animal.

Quina era l’objectiu de l’ordenança?

La nova ordenança tenia diferents objectius. El primer era aprofundir en les polítiques de benestar animal. Barcelona ja era pet friendly, però calia fer més coses. Calia regular i preveure noves actuacions per millorar la situació de tots els animals de Barcelona, no només els animals domèstics

Què més?

El segon objectiu era intentar millorar la convivència entre persones i animals de companyia.

No era bona, la convivència?

Hi havia conflicte i continua havent-hi un fort conflicte. Hi havia un altre objectiu: adequar l’ordenança amb les noves lleis que s’aplicaven a Catalunya. A Catalunya s’aprova el 2010 un normativa per protegir els animals. Calia adaptar-se a la normativa. Va ser una feina d’adaptació

Pensa que l’esperit de l’ordenança aprovada al 2014 es manté o que el govern municipal d’Ada Colau l’ha modificat completament?

Vam tenir pocs mesos per implementar la norma. El gruix de l’aplicació ha correspost a Ada Colau. No m’atreveixo a dir amb quin esperit l’han aplicat. El resultat de l’aplicació d’aquesta ordenança no és positiu. Ho diuen moltes entitats. El termòmetre social que tenim són les entitats que es dediquen a això, entitats animalistes. La majoria estan representades al consell municipal de convivència. Les opinions d’aquestes entitats no han estat positives. És una ordenança pionera, agosarada i avançada, però les normatives no s’apliquen soles. Aquest és un govern a qui li costa gestionar. L’impuls polític no s’ha fet prou bé.

Com valora l’aprovació de l’ordenança l’any 2014?

Nosaltres vam aprovar la norma amb CiU, ERC i el PSC. Va ser una ordenança molt treballada. Socialment vam establir complicitats amb les entitats animalistes. Hi havia consens amb el consell de convivència. Nosaltres ja teníem un doble consens. Però aquest govern no se n’ha sortit prou. És evident que poden haver-hi problemes d’implementació per temes tècnics, legals, etc. La base política i social estava clara.

Alguns elements presents en la norma del 2014 inclouen punts molt polèmics, com la prohibició d’entrar al Turó Park amb el gos

Enlloc prohibia que a un espai acotat d’aquest park, aïllat de la resta del turó, hi poguessin entrat gossos en una zona vallada. Fer això no és incompatible amb la normativa. Una altra cosa és que es vulgui anar pel camí fàcil i decretar la prohibició absoluta dels gossos. Però es podria haver fet política i fer les dues coses: que es delimités una zona per a gossos i que a l’hora es compleixi l’ordenança. A aquest govern li ha faltat diàleg, tot i que  les ordenances s’han de complir. Solucions n’hi ha moltes. S’ha tirat pel dret. Jo hagués intentat una opció intermèdia: cal intentar conciliar interessos contraposats, sovint és possible trobar una solució de compromís. Això hagués estat possible. Però ara, s’ha creat un problema que revifarà amb més força.

Vostè veu bé que es multin persones per portar el gos deslligat fora de les àrees d’esbarjo i usos compartits que actualment estan establertes?

Actualment no hi ha prou alternatives pels propietaris de gossos. No hi ha prou àrees d’usos compartits ni àrees per a gossos. Per això s’ajornaran les multes un any més. Abans de multar has de donar alternatives. A més, penso que a la ciutat hi ha conductes més perseguibles.

“No hi ha prou alternatives per als propietaris de gossos”

Quina és la seva opinió sobre les grans àrees d’esbarjo?

En primer lloc, l’ordenança ja estableix que les àrees han de tenir 700 metres quadrats mínim. La veritat és que són insuficients i algunes estan mal fetes. És la mania de sempre de fer les coses des d’un despatx. Hi ha àrees de lleure que estan mal fetes que tenen problemes de disseny i de producció, que s’han construït malament. L’exemple més clar és el de Piscines i Esports. Si haguessin escoltat amb la gent i haguessin dialogat, ho haguessin fet diferent. És un cas concret perquè el conec, però d’exemples n’hi ha molts.

L’ Ordenança que va aprovar el seu govern estava pensada per desplaçar les persones amb gos dels carrers a zones delimitades per l’administració?

Hem de diferenciar dues coses diferents: una cosa és portar el gos pels carrers. La Síndica de Greuges deia que els gossos a la ciutat no poden anar deslligats perquè poden mossegar o causar danys. El gos ha d’anar lligat. Vam assumir aquelles recomanacions. Però hem de veure en quins espais poden anar deslligats. És aquí on l’Ajuntament ha de fer bé la feina. Hi ha espais de lleure i després hi ha les àrees d’esbarjo. No hi havia voluntat de desplaçar a ningú. Hi ha pocs gossos que segueixen sempre les normes dels amos. No es pot anar amb el gos deslligat sempre perquè això genera molts problemes. Es tracta d’afavorir la socialització en zones determinades, però han de ser suficients, perquè actualment no n’hi ha.

Recentment, la plataforma Espai Gos i Udols han convocat diverses mobilitzacions per la gestió dels espais per a gossos. Quina valoració en fa?

Això es crea com a reacció d’un sentiment generalitzat i espontani a un estat de coses que no són positives. Si s’hagués gestionat bé, tota aquesta gent no s’hagués organitzat. Han estat constructius, però crítics. És l’evidència d’una mala gestió. Han aconseguit fer visible un problema. Han parlat d’una problemàtica, com n’hi ha tantes. Han aconseguit que es negociï amb ells. Espai Gos només volia una taula de treball i és el que han aconseguit. Vaig fer un prec perquè es crees aquesta taula de treball. Fins ara, no ho havien aconseguit.  Després poden sortir més consensos o menys, però no pot ser que tantes persones no se sentin escoltades. Ara ja han aconseguit el diàleg, veurem fins on arriben.

Com valora el mandat de Frederic Ximeno al capdavant del comissionat d’Ecologia de l’Ajuntament de Barcelona?

Frederic Ximeno és una peça més d’un equip. No puc valorar la seva gestió personal, puc valorar la gestió de tot el seu equip. El balanç és negatiu. El zoològic no passa per un bon moment, tenim un zoològic que ha perdut visitants i que té pèrdues. No hi ha un model clar, veurem com avança el nou pla estratègic. Respecte els dofins, n’han enviat dos a valència. Els 4 que queden  estan en una piscina, volen enviar-los a Baltimore, que encara s’ha de fer. No ens expliquen res, no ens diuen res. Fotos moltes, però sobre el zooligic no han gestionat gaire cosa. No parlo de Frederic Ximeno, sinó de Janet Sanz i del govern municipal de la ciutat.

 

Barcelona, novembre 2018

 

 


Deixa un comentari

El gran repte de Barcelona és la unitat.

La periodista Marina Almansa  m’ha fet una bona entrevista a la revista La República que vull compartir amb vosaltres i que titula: 

Martí: “Si haguéssim fet el que hauríem d’haver fet l’1-O probablement hi hauria més gent a la presó, començant per Trias” El regidor del Partit Demòcrata creu si haguessin governat a Barcelona durant la tardor de l’any passat hi hauria hagut més repressió

Amb permís de la Marina, deixeu-me que en subratlli aquest altre:  “El gran repte de Barcelona és la unitat”. “Si no es fa res diferent, la foto de l’alcaldia de Barcelona serà una foto que no ens agrada”

I comencem…

El mapa del Partit Demòcrata a Catalunya és tot un desgavell de peces. Però el puzle s’ha de recolocar de cara a un nou escenari: els comicis municipals del maig vinent. A Barcelona hi tenen quatre actors i un repte major: tornar a aconseguir la fotografia de l’alcaldia. El regidor Jordi Martí de l’Ajuntament ho té clar: només la unitat salvaria la capital. Recuperar la Barcelona de Trias i fer fora els comuns és la prioritat pel PDeCAT tot i que, de moment, la peça clau que els hi falta és la dels seus principals aliats republicans.

Fa uns mesos vau presentar la candidatura de Neus Munté, però sembla que el nom de Quim Forn cada vegada agafa més protagonisme. Serà el cap de llista del PDeCAT a Barcelona?

 Les coses canvien, i amb una rapidesa inimaginable. El que tenim avui són unes primàries internes amb Neus Munté guanyadora, per tant és la candidata formal. Des d’aleshores han passat coses i el que Munté diu és que és ella la candidata però estem oberts a dialogar i establir acords més amplis amb moviments i partits per fer una candidatura transversal.

Podria ser, doncs, el conseller empresonat qui encapçalés la candidatura d’aquests acords amplis?

Forn ha expressat la voluntat a ajudar en la candidatura. Hi ha vàries possibilitats obertes. Podria ser que hi hagués un acord ampli amb el qual pogués jugar un paper molt important. Forn està obert a col·laborar, estan obertes totes les vies.

Tot i les negatives d’ERC, seguireu insistint fins cremar l’últim cartutx amb la llista unitària?

És evident. Mantindrem la posició i la voluntat de la llista àmplia hi serà fins a l’últim segon. No es tracta de convèncer, això ja ho hem intentat. Queda interpel·lar a ERC però també hi ha altres grups com Demòcrates, plataformes, independents. Poden passar coses que facin moure la seva posició. Som moderadament optimistes. La necessitat de fer una candidatura guanyadora hi és.

Si finalment ho aconseguíssiu, estaríeu disposats a cedir el primer lloc de la candidatura a Maragall i que el vostre candidat ocupés la segona posició?

Hauríem d’estar disposats a parlar de tot. Ens hauríem de posar d’acord en el cap de llista però amb moltes altres coses. L’objectiu és recuperar la capital del país. Coneixem la capital i l’hem governada. Sabem el pa que s’hi dona i que ho podem fer molt millor. El procés cap a la república, sense la capital de Barcelona, ho dificulta molt. Per tant, hi ha la doble voluntat de guanyar les eleccions.

I doncs, parlant d’unitat, descarteu definitivament participar en les Primàries.cat?

Si a les Primàries hi juga tothom, hi juga tothom.

Però ningú fa el primer pas…

Nosaltres no donarem cap pas que no respongui a la unitat. Això ho decidirà la direcció. Si decidim que sí, hem de pactar com i quan.

“Si no es fa res diferent, la foto de l’alcaldia de Barcelona serà una foto que no ens agrada”

Si ERC acceptés, PDeCAT també?

Voldria dir que hi hauria més consens. Però la gent de les Primàries han de ser els primers interessats perquè sigui una fórmula d’èxit. És política i negociació. Els partits polítics no poden forçar la seva visió per passar per l’anella. S’ha de negociar. I sabem que, si no es fa res diferent, la foto de l’alcaldia de Barcelona serà una foto que no ens agrada.

En aquest tauler hi apareix un altre actor. Com s’integraria La Crida al PDeCAT de Barcelona en cas que es presentés a les municipals?

No ho sabem encara. Jo m’hi he adherit però totes les adhesions son a títol individual. És un moviment polític que es constituirà, es faran comissions i organitzacions de territori, és un actor polític, no un partit.

(Foto de Jordi Solé per La República)

Però ho podria acabar sent…

Serà el que decideixin els adherits i la direcció de la Crida. Els adherits del Partit Demòcrata creiem que la Crida pot tenir unes funcions complementàries. Si arriba el moment que es planteja presentar-se a les municipals ho decidiran els associats. No neix com un contrapoder a ningú. Tampoc com una plataforma que es presenti a les conteses. Si es decidís que sí, influiria. Estem per sumar, no per competir. És una estructura d’internacionalització, de donar cos al Consell per la República i lligar a persones de diferents ideologies. Per mi, la potència és la foto de la unitat: un comunista i un liberal en l’acte de presentació a Manresa.

Què faria PDeCAT si estigués governant a l’Ajuntament per afrontar un ‘hivern calent’? Què creuen que no s’ha fet?

S’ha d’agrair que l’alcaldessa Colau hagi reconegut que els presos polítics estan injustament empresonats i exiliats, però fins aquí ha arribat. Des del punt de vista pràctic no ha fet res. L’1-O, si hagués governat Trias…

Què hagués passat? Haguéssiu obert tots els col·legis? No haguéssiu deixat sortir a la policia nacional del Port?

L’actitud de l’alcaldia hagués estat molt més valenta i compromesa amb la Generalitat i el Parlament de Catalunya.

“No sé què haguéssim aconseguit, potser més pals o més gent a la presó. Si haguéssim fet el que hauríem d’haver fet, probablement hi hauria més gent a la presó, començant per Xavier Trias, i és així de bèstia. No puc ser més precís perquè no va passar”

L’alcaldessa denuncia sovint que ha patit una legislatura de descrèdit i que els hi ha resultat molt difícil governar per culpa de l’oposició. Què hi dieu, en aquest sentit?

És una excusa de mal pagadora. L’excusa de “no podem fer el bé perquè els dolents no ens deixen” és de primer de Primària. Són especialistes en centrifugar les culpes. L’Estat, el PP, l’oposició i el carrer, tot són excuses. És fals. Ho fa servir per gestionar la seva política. Nosaltres hem pactat el Pla pel Dret a l’Habitatge, entre d’altres.

Però això s’hagués pogut tancar molt abans i no ara que s’acaba la legislatura, no?

És culpa seva. Qui governa gestiona els timings. També hem pactat la modificació de plantejament de l’Espai Barça, que no és poca cosa. Hem pactat bastant. És fals que siguem els responsables de boicotejar l’acció de govern.

Em ve al cap el debat de la ‘multi consulta’ i la polèmica que en va sorgir. Com pot ser que un grup municipal que apel·la al dret a decidir ho tombés i, posteriorment, s’abstingués?

S’han de fer les coses bé. No es poden fer ‘xapusses’. Som els participatius número u del món. Però ho porten ara a final de mandat. No han fet cap consulta i quan la presenten et plantegen dues preguntes absurdes per farcir-ho que, a més, no tenen res a veure l’una amb l’altra. Una d’elles, la de la gestió de l’aigua, no és competència municipal i se n’ha muntat un espectacle.

Un altre exemple del descrèdit que apuntava és el rebombori de la revista ‘Run Run’. Amb la seva publicació, se us ha acusat d’anar en contra l’economia col·laborativa i sembla que no heu tingut suficient consens amb les acusacions…

S’han enfadat molt. Pissarello s’enfada i té la pell molt fina. En lloc de parlar de coses alienes ha d’afirmar o desmentir-ho. Nosaltres no hem dit que el que han fet sigui il·legal, sinó políticament reprovable. Són un partit d’extrema esquerra que actuen de manera ‘matussera’. És cert que hem rebut feedback de tota mena. Companys i amics m’han dit: “Ostres, però calia fer-ho així?”. És un element més dels que tenim per fer oposició. Però no hem anat en contra l’economia col·laborativa, això és absolutament fals. Però per a Barcelona en Comú hi ha la tendència d’ajudar a cooperatives amigues del grup, a més hi ha un vídeo de l’Errejon que ho apunta. Ho hem relacionat, no hem inventat res.

I el PDeCAT fa autocrítica d’aquesta legislatura? Què no s’ha fet bé?

No hem criticat suficient al govern i, alhora, no hem presentat prou propostes alternatives.

La seguretat ha estat un dels temes candents de la legislatura i sou dels grups que més hi heu insistit. Però Colau ha reiterat que, tot i la seva insistent demanda a Buch, el conseller s’ha negat a ampliar la plantilla de Mossos. Finalment, es redistribuirà el cos i s’enviaran més efectius a Ciutat Vella. Com heu interferit en la negociació amb la conselleria?

Els problemes de la conselleria d’interior no són desconeguts. Colau demana més, nosaltres també, té el nostre suport. També hem parlat amb la conselleria. Però això no és l’excusa. Primer havia de fer la seva feina i després demanar ajuda. BComú, en paraules de Gala Pin, ha admès que no volien a la policia, no han cregut en les forces d’ordre públic. Han trigat tres anys i mig a adonar-se que la policia és important. Hi ha delinqüència a tot arreu. Vam proposar un pla de xoc, pel Raval i Ciutat Vella i una sèrie de propostes per millorar la seguretat i combatre l’incivisme. El que s’està fent amb Buch és degut a aquesta comissió.

Però Munté parlava de “falta d’autoritat”, com s’entenen aquestes declaracions si és Buch qui es negava a ampliar la plantilla?

Tenen la Guàrdia Urbana a mig gas. I a més, no se senten defensats pel govern. I si hi ha problemes amb manters, el govern ajuda els col·lectius en lloc de defensar a la Guàrdia Urbana. En un moment crític, feien invents amb els cossos i volien dissoldre la USP, que podien ajudar els Mossos. No els toquis i dóna’ls-hi autonomia i integra’ls en operatius! Que facin invents l’any que ve. Ara, no. Si algú actua als narco pisos és justament la USP. No hi ha prou efectius de la GUB perquè no van obrir convocatòria el 2016, que era de reposició. No es pot prescindir de cap convocatòria, i ho van fer. Vam perdre 120 agents de reposició.

És obligatori parlar del projecte de la nova Rambla. S’ha parlat que el concurs públic podria haver estat enfocat de manera partidista per haver caigut en mans de l’exregidora Itziar González amb una inversió de 35,6 milions d’euros. Què us ha semblat la proposta que s’ha presentat aquesta setmana?

Quan es va resoldre el concurs per a ‘km-Zero’ nosaltres vam expressar la nostra sorpresa. És molt sospitós que acabés a l’equip de l’exregidora Itziar González. Què hagués passat si ho hagués fet l’equip de Trias? Ara surt la proposta i ens temem que el resultat no és el producte de tot el procés participatiu que hi hagués hagut d’haver-hi. Gremi d’Hotelers no n’eren coneixedors; amics de la Rambla, tampoc. Als partits de l’oposició no els agrada. Però no qüestionem la pacificació i la filosofia d’alliberar certs punts de la ciutat de vehicles, de fet el Partit Demòcrata ho contempla des de ja fa anys.

Precisament, la Rambla és un dels punts icònics de la ciutat però alhora més massificats. Les últimes dades de turisme a Barcelona han estat del 80% d’ocupació hotelera durant el festiu de Tots Sants. Contempleu com a grup que el turisme porti al desbordament en aquests punts de la ciutat?

No es pot resoldre amb una vareta màgica. Però per aquest tema va ser pel que BComú va guanyar les eleccions. Després del foc d’encenalls que van presentar, quins són els resultats? La problemàtica continua vigent. Barcelona és una ciutat d’un atractiu turístic brutal però la clau de la implementació de les mesures és el diàleg. L’únic que es fa és contra-posicionar-se amb els sectors que no porten la solució. Has de parlar amb creueristes, amb els operadors turístics, amb el gremi de Restauradors, perseguir la il·legalitat a totes dels pisos turístics… S’han d’establir mesures pal·liatives perquè els efectes negatius siguin els menys possibles.

Però sembla que seguiu cridant al turisme a través de campanyes i feu oposició quan altres grups demanen restringir-lo…

És que s’ha d’anar alerta. No pots explicar coses que no quadren. El 12 % del PIB que aporta el turisme el necessitem. Això vol dir que hem de fer coses perquè vingui menys gent però el resultat de l’impacte econòmic sigui el mateix. Això es fa incentivant a què vinguin determinats col·lectius, sense ser elitista.

Entenc que us referiu a fomentar el turisme capitalista. Però podria arribar a ser incompatible amb les mesures actuals, com per exemple blindar la construcció d’hotel a la zona 1, a Ciutat Vella, si s’amplia el radi del PEUAT…

Amb això estem d’acord. Estem d’acord en blindar la zona cèntrica dels hotels però no de la resta. L’alcaldessa ha aconseguit que els hotelers es facin rics. I els preus dels edificis que es podien convertir en hotels es van disparar.

“Amb aquesta mesura, a curt termini, Colau ha aconseguit inflar els comptes de resultats de les finances hoteleres. Felicitats, perquè teòricament això ho fa la dreta”

Com podria ser apujar la taxa turística per pernoctació?

És clar que sí. Qui vingui, que pagui. No entrem en què s’emporta qui, referint-me a Ajuntament-Generalitat, però clar que sí. I que repercuteixi al barri concret que pateix la massificació, com a la Sagrada Família o a la Barceloneta, que s’incentivi a través de bonificacions. Hi ha moltes fórmules.

I seguint amb el turisme, pisos turístics. Fa deu anys que es denuncia la situació i amb Trias no es va abordar. BComú n’ha tancat prop de 5.000… 

Bé, van començar amb els socialistes. Però tenim les limitacions que tenim. El govern ho ha fet bé, amb això estem d’acord i tenen el nostre suport. Però una altra cosa són les habitacions rellogades, índole que depèn de la Generalitat. Hem de negociar. Ens interessa que un privat, que no arriba a final de mes, pugui llogar l’habitació i la limitem a 60 dies l’any? Fins que no hi hagi aquesta normativa hi haurà alegalitat.

Al final, els pisos turístics i l’especulació en l’habitatge porten al fet que una persona hagi de pagar una mitja de 870 euros de lloguer a la ciutat. La política d’habitatge seria una de les primeres mesures que abordaríeu si governéssiu?

No podem parlar de xifres. A curt termini no el resoldrem. Amb les mesures, governant bé i dialogant amb Estat-Generalitat podríem donar solució a una part del problema. Vam començar amb el pla d’habitatge el 2014, però uns 250 dels pisos que ha donat Colau són gràcies al nostre pla. Han donat 670 pisos en tres anys i mig. Us imagineu que això hagués passat amb l’alcalde Trias? El maig del 2015 Colau va fer dues grans promeses electorals. Desnonaments i habitatges. Hi ha 7 desnonaments al dia. No s’ha resolt ni amb voluntat política ni amb diners. Els hem donat suport però no hi ha resultats. Has de tenir una política d’habitatge a 30 anys vista. Ells van dir que 4 anys ho arreglaven i s’ho van creure. Jugar amb la misèria de la gent és molt lleig. El balanç que podem fer en acabar el mandat en habitatge és un fracàs, i va ser la principal bandera electoral.

Revista La República. Marina Almansa.

11 de novembre 2018.

 


Deixa un comentari

D’ESTREMERA A LLEDONERS

Feia setmanes que tenia concertada una nova visita a Estremera, per poder parlar amb l’amic Quim Forn i saludar, amb sort, a la resta de presos polítics d’aquest centre penitenciari al mig del no res. La notícia del seu trasllat a presons catalanes ens va trasbalsar. Malgrat el manteniment del règim de privació de llibertat, molts vam intentar pensar i llistar els beneficis que aquest trasllat podria comportar, molt especialment a les seves famílies, amics i advocats. I per sorpresa meva, la data del 14 de juliol, la que tenia reservada per anar a Estremera, es va mantenir, però per poder anar a Lledoners.

Un viatge de tres quarts d’hora en cotxe fins a Sant Joan de Vilatorrada, en front de les cinc hores amb AVE i cotxe fins a Estremera. Sant Joan de Vilatorrada, un municipi al que he anat dues vegades les darrers setmanes per participar com a diputat de la Diputació de Barcelona, en dues sessions de les Audiències Memorials; una iniciativa que té per objectiu el reconeixement de les víctimes de la Guerra Civil, la posada en valor de la memòria històrica i la reparació moral i social de les víctimes dels dos bàndols, a través del testimoniatge de veïns supervivents, dels seus fills i nets. Quina paradoxa; mentre des de les institucions catalanes organitzem Audiències Memorials a Sant Joan de Vilatorrada, amb duríssimes experiències que ens van fer plorar a molts dels assistents, simultàniament hem d’anar a la presó de Lledoners, al mateix municipi, a fer costat a persones honorables, demòcrates i gent de bé, empresonades injustament, víctimes d’un sistema corrupte que no fa justícia sinó que administra venjança.

L’arribada a la presó de Lledoners no té res a veure amb l’arribada a la d’Estremera. Contemplar la muntanya de Montserrat i sentir que formes part del groc que envolta els accessos al centre penitenciari són sensacions que marquen la diferència entre dues societats i dues nacions ben diferents. Una vegada dins de la presó, el “bon dia” i el tracte dels funcionaris són especialment reconfortants. I trobar-te a la sala d’espera desenes de persones, familiars i amics dels nostres presos polítics, amb qui pots parlar amb tota llibertat, és especialment gratificant. Les parelles de Josep Rull, Jordi Cuixart, els familiars i amics de Jordi Turull, Oriol Junqueras i la resta de presos polítics, per a molts dels quals era el primer dia que visitaven el seus estimats a Lledoners, ens van donar una energia difícil d’explicar.

Després de gaire bé una hora d’espera, que ens va servir per endreçar i refrescar el llistat de coses de les que volíem parlar amb el Quim, vam poder accedir al mòdul on es troben els locutoris. Corredisses i nervis de familiars i amics, fins que vam poder veure les siluetes dels nostres presos polítics, accedint als espais on vam poder tocar les seves mans a través dels vidres. Van ser quaranta cinc minuts de conversa. Trufada d’abraçades simbòliques de la multitud d’amics comuns que ens van donar records per a ells. Els minuts van transcórrer ràpidament, mentre passàvem de la conversa més transcendent a les situacions més còmiques que mai hagués cregut que es poden compartir a un centre penitenciari, amb una persona privada de llibertat injustament. Els nous hàbits -diferents als d’Estremera-, les confessions i anàlisis polítiques del moment, la família, el dietari que tot just havia acabat d’escriure, les perspectives judicials i molts altres temes d’actualitat i d’interès comú, van dibuixar el recorregut de la conversa. Sempre recordarem, també, que vam ser la primera visita que en Quim Forn va rebre al locutori del pavelló de visites. Acabats el quaranta cinc minuts, vam poder, per uns segons, tocar les mans de la resta de presos polítics, a través dels vidres dels seus locutoris. Era el moment del balanç de la jornada, i la primera conclusió és que tenim una gent a la presó que són gegants. Homes i dones excepcionals. Que mereixen la nostra solidaritat de manera incondicional i permanent. I dels que no pararem d’exigir-ne la seva llibertat. No puc evitar però, pensar que tots ells estan a presons catalanes. Que són moltes les avantatges de l’acostament. Però que continuen injustament empresonats. I que el responsable polític del seu règim penitenciari és el propi Govern de la Generalitat.

Pocs dies després de la visita a Lledoners coneixíem les resolucions judicials dels diferents països europeus que afecten els presos polítics i la retirada de les euro ordres d’extradició per part del magistrat Llarena. Notícies que ens fan recuperar l’esperança en la seva llibertat, abans del que pensàvem mesos enrere. Després de l’emotiva visita ens hem posat mans a l’obra per organitzar la propera; que volem que sigui ben aviat.

#LlibertatPresosPolítics

 

Jordi Martí Galbis

Juliol de 2018


3 comentaris

Crònica d’Estremera

Dissabte 27 de gener de 2018. Feia dies que esperava que arribés el moment. Fa gaire bé tres mesos que Joaquim Forn, i també Oriol Junqueras, estan tancats injustament a la presó madrilenya d’Estremera. I els Jordis, més de cent dies a Soto del Real. Una situació impròpia d’un país democràtic i davant de la qual ens revoltem. I no solament ens subleva la injustícia de la seva privació de llibertat. També ens enerva la impunitat dels responsables polítics de la seva presó preventiva.

Cada dia, arreu del país, s’organitzen actes, homenatges i iniciatives solidàries per exigir la llibertat dels nostres presos polítics. Però amb el Joaquim Forn compartim amistat i molts anys de lluita política i de militància de País. Hem compartit, aquests últims anys, responsabilitats municipals a l’Ajuntament de Barcelona, des del govern i des de l’oposició. I cal recordar que Joaquim Forn és una bona persona, honesta, íntegre, treballadora, solidària, empàtica, patriota i amb sòlids valors humanistes, religiosos i comunitaris. I el millor homenatge que podia fer-li era anar-lo a veure a la presó d’Estremera, d’on esperem que surti ben aviat.

La sortida de l’AVE des de l’estació de Sants a les 9 del matí i els primers quilòmetres fins a Saragossa em serveixen per endreçar idees i tornar a pensar quines qüestions calia plantejar-li en els quaranta minuts de la trobada. I sobre tot, quin podria ser el millor to per dir-les. Una trobada compartida amb tres amics més amb els que compartíem nervis i emocions: el Jaume Ciurana, l’Òscar Martínez i el Pep Martí. Però sobre tot, havíem d’intentar evitar abordar qüestions que poguessin tenir efectes negatius sobre una persona que, malgrat la seva fortalesa, segur que ha de tenir moments durs i tristos. Sortim de l’AVE a les 11.45h i ens dirigim en cotxe cap a Estremera. Prop d’una hora que ens serveix per posar en comú tot el que ens ha passat pel cap les últimes hores. Pel camí ens trobem amb una immensa silueta d’un dels braus que sovintegen per la geografia espanyola. Pura simbologia. Dinem al Mesón de El Quijote, un restaurant a uns dos quilòmetres de la presó, el propietari del qual és d’un català de Terrassa. Dinem bé i aprofitem per fer un resum de les nostres trajectòries personals i de la nostra història comuna amb el Joaquim Forn. I mentrestant, pendents de les deliberacions del Tribunal Constitucional sobre el recurs del govern espanyol, contra la celebració del Plenari del Debat d’Investidura. Arribem a la presó a les 15.30h. Les primeres imatges del centre penitenciari ens provoquen un nus a la gola. Ens preguntem “què cony fa un sant baró privat de llibertat”? Tensa espera mentre ens acreditem i passem els filtres de seguretat, acompanyats d’uns quants familiars d’interns. A primera vista, persones d’ètnia gitana, romanesos, llatinoamericans, africans i espanyols. I nosaltres. La sensació és de vulnerabilitat i d’immensa injustícia. Fem un últim repàs de les desenes d’amics i companys que ens han donat records pel Joaquim Forn. Som conscients que serà impossible traslladar-li tots els records i abraçades que portem a la motxilla. Nervis continguts fins que a la zona de les comunicacions de la presó apareixen el Quim i la resta de reclusos. Alguns amb més de vint anys de condemna. Per fi podem veure’l i comencem a parlar després d’haver tocat amb les mans la pantalla de vidre gruixut que ens separa. Fa bona cara i bon aspecte. Somriu i ens comença a explicar que està prou bé. I que reben un tracte més que correcte. Que rep moltes visites i centenars de cartes; però que només en pot contestar un 10%. Ens explica les activitats que porta a terme; lectura, esport i tasques de neteja dels lavabos, les relacions amb els interns, la bona convivència amb el vicepresident Oriol Junqueras, les alegries que li donen les victòries del Barça i les males sensacions que té quan segueix les notícies sobre Catalunya dels canals de televisió espanyols, clarament orientats a la manipulació de les informacions sobre el que està passant a Catalunya. El que realment li preocupa és la seva família, més que no pas el que pateix al centre penitenciari, on les hores passen lentament. Ens diu que es troba bé i està esperançat, però que està cansat de la seva privació de llibertat. Parlem del futur; personal i polític. De seu i del de Catalunya. Punts de vista, anàlisis i percepcions que ens enduem amb nosaltres. Li diem que no l’oblidem. Ni l’oblidarem. Sap, però li tornem a recordar, que cada dia, arreu de Catalunya es fan actes en el seu record, en el que s’exigeix la seva llibertat. I li diem que molta gent està pendent de la informació que puguem donar a la tornada del viatge a Estremera. Els minuts s’escolen entre els dits i ens explica anècdotes amb el seu clàssic humor. Ens fa riure. Rialles que contrasten amb l’ambient seriós i tens que es viu a la resta de locutoris. Ja han passat els quaranta minuts de la visita. Es talla el so en sec i no podem ni acabar de pronunciar la última frase a través del sistema de comunicació. Ens aixequem i arriba el moment més dolorós de la jornada: el comiat. Li donem ànims i he de fer esforços perquè no em caiguin les llàgrimes. Comença el trajecte a la inversa, i amb presses, per no perdre l’AVE de les 18.30h. A les 21.30 arribem a Barcelona. Les tres hores del viatge de tornada han estat tres hores en les que només he parlat del Quim Forn amb molta gent que estava esperant notícies. Abans d’arribar a Barcelona diferents mitjans digitals ja informen de la nostra visita. M’agradaria no fer una segona visita. Voldria dir que estàs amb els teus. Et volem a casa, Quim.

 

Jordi Martí Galbis