El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

LA PITJOR BARCELONA

 

 

Després de més de tres dècades de transformacions urbanístiques, socials, econòmiques i de tot ordre, que van fer de Barcelona una capital europea de referència internacional, l’any 2015 va entrar a governar l’Ajuntament un conglomerat de persones i col·lectius, que a excepció dels antics dirigents d’ICV, mai havien participat de la política institucional del consistori. Per a molts, el grup encapçalat per Ada Colau representava una esmena a la totalitat al sistema de partits i una glopada d’aire fresc. El balanç del seu primer mandat és conegut. Aturada general dels projectes heretats, populisme, clientelisme, sectarisme, maltracte a l’oposició, deslleialtat amb el Govern de la Generalitat i equidistància amb tot allò relacionat amb el Procés polític català i amb tot el que gira al voltant de l’1 d’octubre.


El segon mandat d’Ada Colau, de la mà del PSC-PSOE de Jaume Collboni, s’inicia ara fa poc més d’un any, passant per sobre de la força guanyadora, l’ERC d’Ernest Maragall, i gràcies als vots de la dreta xenòfoba de Manuel Valls. Tot s’hi val, per mantenir-se en el poder, després d’haver-se compromès durant la campanya electoral a no acceptar aquest tipus d’operacions “antinatura”. La pandèmia de la COVID19 s’afegeix a la mala política del govern municipal i en multiplica els seus efectes devastadors. Barcelona, després de més d’un any del segon mandat d’Ada Colau, s’ha convertit en una ciutat bruta, empobrida, fosca, perillosa a bona part dels seus barris, mancada d’empatia amb els seus habitants, que incrementa la pressió fiscal a famílies i empreses, que expulsa el vehicle privat, i que no ajuda els sectors econòmics més colpejats per la crisi de la COVID19 com ara els restauradors, els comerciants, els autònoms o els aturats.
Un mitjà de la solvència de Vilaweb, aquest 25 d’agost publicava un davantal titulat “Barcelona, la desolació d’un centre decrèpit”. Parlava d’una Barcelona buida, comerços tancats per sempre, carrers sense visitants ni turistes. La incompetència del govern municipal, sumada a la manca de coherència interna i els recels entre els comuns i els socialistes, i a la crisi de la COVID19, ens han portat a la pitjor Barcelona que hem conegut els darrers quaranta anys. Es fa difícil creure que els promotors i abanderats del decreixement econòmic n’estiguin satisfets; la degradació de l’espai públic, el mal manteniment dels parcs i el verd urbà, la croada contra la mobilitat privada, la pintura a l’asfalt i la col·locació d’elements de formigó als carrers altament perillosos per a la seguretat de vianants i conductors de vehicles, l’increment de la conflictivitat a causa de les okupacions d’habitatges i locals comercials, els narco pisos i les baralles al centre de la ciutat, a tothora, …etc, són el nou senyal d’identitat de la ciutat.
Els més pessimistes creuen que tot pot empitjorar en els gaire bé tres anys que resten de mandat municipal. Els que som optimistes i ens estimem Barcelona, capital de Catalunya, creiem fermament en les energies i la capacitat de la ciutat a través de l’impuls dels barcelonins. Però també volem creure que el dia de les eleccions municipals del maig de 2023, una gran majoria d’electors foragitarem el pitjor govern municipal que mai ha tingut Barcelona. Mentrestant, feina, feina i feina; des de l’oposició municipal, la ciutadania, les entitats i els sectors econòmics i socials. I junts, sumant i treballant en positiu per revertir la situació a la que ens ha portat aquest govern de Barcelona en comú- PSC i la COVID19.

Jordi Martí Galbis

Regidor de Junts per Catalunya a Barcelona

Agost 2020


Deixa un comentari

POLÍTICA DE PROXIMITAT EN TEMPS DE PANDÈMIA

El debat sobre la necessitat de revisar les maneres de fer política, des de la proximitat, allunyats de sectarismes, des de la vocació de servei públic, i de la mà de les iniciatives de la societat civil és un debat obert des de fa temps, que val la pena mantenir viu, ara que estem patint els efectes de la crisi de la Covid19. Des de fa tres mesos, primer amb la crisi sanitària, i ara també amb la crisi social i econòmica, hem pogut comprovar, de nou, com multitud d’iniciatives solidàries i humanitàries es multipliquen arreu del nostre territori. Accions i campanyes de nombroses entitats socials, fundacions, col·legis professionals, sindicats, institucions empresarials, gremis, ong’s, i moltes altres associacions i plataformes, que s’han sumat a les iniciatives institucionals i dels governs, intentant pal·liar els efectes devastadors de la crisi de la Covid19. I sort en tenim de tota aquesta energia solidària i compromesa, perquè els dispositius assistencials públics, per ells sols, no poden atendre totes les necessitats d’atenció bàsiques de milers de persones.

El treball en xarxa ha esdevingut del tot necessari. Hem vist empreses modificant les seves línies de producte o servei per adaptar-les a la situació creada per la COVID19. Hem vist professionals sanitaris i de la recerca, reorientant els seus rols i les seves especialitats. I davant d’aquesta emergència, també en clau local, els equips humans que treballem en l’àmbit de la política municipal, sense abandonar les nostres dinàmiques de treball habitual, hem hagut d’intentar, humilment, esdevenir una baula en la cadena de solidaritats i ajudes mútues que s’han teixit a casa nostra. En aquest sentit, regidors i consellers municipals de l’equip de Junts per Catalunya de Barcelona, en col·laboració amb empreses, col·legis professionals, oficines de farmàcia, residències de gent gran, centres d’atenció primària, organitzacions benèfiques, gremis, etc, hem posat el nostre gra de sorra, durant aquests tres mesos, per fer arribar ajuda i material de protecció com pantalles i mascaretes per a adults i infants, i a les persones i famílies de la nostra comunitat més necessitades. I també hem format part dels equips de voluntaris mobilitzats per l’Ajuntament de Barcelona que han col·laborat amb els equips professionals i assistencials destinats als centres de serveis socials, als pavellons salut i a altres dispositius que han donat resposta als afectats per la pandèmia.

Però per poder integrar-se en aquesta cadena de solidaritats i ser eficaços, cal formar part de les xarxes territorials i sectorials que funcionen la resta de l’any. Estar arrelats al territori. Conèixer els barris i les entitats. I formar-ne part. I creure en la col·laboració entre la iniciativa pública i la privada. Hem tingut ocasió de treballar colze a colze amb institucions públiques com centres d’atenció primària; i també amb empreses i entitats privades, tant amb ànim de lucre com sense, que han fet donació dels seus productes i serveis. Empreses fabricants de pantalles protectores, que han assumit tots els costos, inclosos els del transport de les seves donacions, residències de gent gran, oficines de farmàcia, associacions d’antics alumnes d’escoles, associacions de veïns, grups de dones voluntàries que han fabricat mascaretes per a infants, col·legis professionals sanitaris, associacions del món sobiranista, veïns i molts voluntaris que ens han ajudat a fer arribar el material i l’ajuda als seus destinataris.

Aquesta feina de voluntariat haurà de formar part del conjunt de responsabilitats que haurem de continuar fent en el futur, quan haguem superat la pandèmia i els seus efectes. Amb la política institucional, no n’hi haurà prou. La voluntat de servei públic que ha caracteritzat la política municipal arreu del país, no sempre prou reconeguda i sovint desprestigiada a causa de la mala imatge de la política general, haurà de ser el lei motiv de la nova etapa post pandèmia, juntament amb la proximitat, l’empatia i l’accessibilitat.

Jordi Martí Galbis. Regidor-portaveu. Grup Municipal Junts per Catalunya

Ajuntament de Barcelona

Juny de 2020


Deixa un comentari

L’Hemeroteca

La velocitat amb la que es produeixen les notícies i els esdeveniments polítics a casa nostra i arreu del món és de tal magnitud que no solament complica la feina a les redaccions dels mitjans de comunicació, sinó que també ens dificulta la seva anàlisi acurada o la mateixa capacitat de comprensió de les qüestions de fons que massa sovint queden difuminades per titulars fugissers i efectistes. I tot això sense entrar a parlar de l’elevat percentatge de fake news que ens fan empassar a diari tot tipus de mitjans de comunicació. Aquesta realitat, la de les notícies que enterren altres notícies publicades minuts abans, també contribueix a perdre la perspectiva necessària en un aspecte que crec crucial: el de la coherència dels posicionaments i les opinions expressades pels polítics, especialment els que tenen altes responsabilitats, que cal exigir des de la ciutadania.
Per sort, “l’hemeroteca” ens ajuda a destapar personatges que en poc temps han acreditat la seva absència total de principis, canviant com un mitjó les seves opinions, plantejaments o fins i tot, profundes conviccions. Serien aquells que en llenguatge planer i col·loquial formen part de la PAH –Plataforma d’Afectats per la Hemeroteca-. Tres exemples, d’entre els nombrosos que coneixem, i que serveixen per il·lustrar aquest estat de coses els podem trobar en el President del govern espanyol Pedro Sánchez; en el diputat d’ERC Gabriel Rufián, i en el regidor de Barcelona i ex primer ministre francès, Manuel Valls. En el cas de Pedro Sánchez, podem recordar no solament les seves declaracions i compromisos en relació a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, en front de les bones paraules expressades recentment amb motiu de la seva elecció com a president del govern espanyol, sinó també els atacs i les greus desqualificacions perpetrades contra el líder de Podemos, Pablo Iglesias, que ha acabat nomenant vice president segon del seu govern. Quina credibilitat pot tenir un personatge que afirma una cosa i la contrària en un tres i no res? Un altre cas digne d’estudi, el diputat d’ERC Gabriel Rufian, acaba d’afirmar fa poques dates que valora positivament el canvi d’opinió dels polítics, amb justificacions peremptòries i segurament per excusar les seves constants sortides de to, quan com per exemple va amenaçar de provocar la caiguda del govern espanyol si la mesa de diàleg entre governs acabava sent un fiasco. Quan és de domini públic que una vegada investit el president i nomenat el nou govern cap força política amb el nombre de diputats amb els que compta ERC al Congrés, poden fer caure el govern. I el tercer exemple, el del polític francès que va ser foragitat de la política del país veí, Manuel Valls. Durant la campanya electoral de les eleccions municipals va prometre per activa i per passiva que “votar Valls era votar fer fora Ada Colau”. Sens dubte, una broma de mal gust i un frau colossal als electors i a la ciutadania de Barcelona, tenint en compte que els seus vots van fer Colau alcaldessa, evitant que Ernest Maragall, candidat de la llista guanyadora, esdevingués l’alcalde de la capital de Catalunya. Valls, un personatge, que per cert, ja s’ha cansat de no fer res a l’Ajuntament i que acaba d’anunciar que es prepara per crear un nou engendre polític per presentar-se a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Abans, d’això en deien mercenaris de la política.
Caldrà doncs continuar consultant l’hemeroteca, en forma de notícies publicades i en forma de tweets a les xarxes; una altra font inesgotable de denúncia de contradiccions i males praxis que no es poden tolerar, quan ens referim a polítics de primera línia. No tot s’hi val.

Jordi Martí Galbis
Regidor
Grup municipal de Junts per Catalunya
Ajuntament de Barcelona


Deixa un comentari

La crisi de seguretat a Barcelona; el resultat de quatre anys de mal govern.

L’anomenada crisi de seguretat que patim a Barcelona des de fa mesos és una realitat incontestable que impacta greument sobre totes les persones que vivim, treballem o visitem la ciutat; és un fenomen real i que afecta tots els barris, malgrat que determinades zones turístiques i centrals de la ciutat són les que més pateixen els fets delictius. Per tant, el primer que cal fer és admetre la situació i fugir de tesis que el que intenten és aigualir, o fins i tot negar l’evidència greu de la situació.

I com hem arribat fins aquí? Tal i com hem anat denunciant durant tot l’anterior mandat des del grup municipal de Junts per Catalunya, el govern municipal amb  l’alcaldessa Ada Colau al front mai han cregut en la necessitat de prioritzar les polítiques públiques de prevenció i de seguretat. Durant quatre anys (2015-2019) l’Ajuntament de Barcelona no ha tingut cap responsable polític al front de la seguretat. Ada Colau ha estat la màxima responsable (sic) d’aquesta important  àrea, i per tant, de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Cap regidor va tenir l’encàrrec concret de gestionar la seguretat a Barcelona. La ideologia de Barcelona en Comú –carregada de prejudicis contra les forces de l’ordre- i els antecedents d’alguns dels regidors de l’anterior govern municipal, propers als moviments okupes, han estat letals a l’hora d’establir polítiques i estratègies valentes i decidides contra l’incivisme, l’ocupació massiva de l’espai públic per part de persones que porten a terme activitats il.legals, o senzillament contra la delinqüència.

Només havien d’haver mantingut les línies de treball del que va ser Tinent d’Alcalde de Prevenció i seguretat del govern de l’alcalde Xavier Trias, l’amic Quim Forn, que va aconseguir reduir un 20% els fets delictius a la ciutat sota el seu mandat. Quim Forn, per cert, actual regidor de l’Ajuntament de Barcelona, injustament empresonat des de fa dos anys i President del Grup municipal de Junts per Catalunya.

Sota el silenci i la incomoditat dels membres de Barcelona en Comú al govern, el tinent d’alcalde Albert Batlle ha imposat un canvi radical en la manera d’enfocar la lluita contra l’incivisme i la delinqüència. I el primer que ha fet ha estat admetre la crisi de seguretat – amb increments del 30% dels robatoris amb violència-, parlar amb els responsables dels Mossos d’Esquadra i altres cossos policials per assegurar una millor coordinació entre ells, parlar amb l’oposició, amb fiscalia i els responsables judicials, i amb les entitats veïnals i gremis i entitats empresarials. Aquests gestos són necessaris i els aplaudim, però insuficients. Vigilarem –i denunciarem, si cal- la temptació de provocar titulars mediàtics en lloc de treballar amb poc soroll impulsant  mesures estructurals i mantingudes en el temps, que són les que hauran de revertir la situació actual.

En qualsevol cas, i més enllà d’atribuir a Ada Colau, i el seu nefast govern de l’anterior mandat, la principal responsabilitat de l’estat de coses actual, cal aportar propostes i solucions; la millora dels índexs de delinqüència no es produirà a curt termini, tenint en compte els nivells de degradació als que hem arribat i a l’efecte crida que ha provocat els últims anys el menfotisme dels comuns. Cal, doncs, que el full de ruta contra l’incivisme i el delicte sigui compartit per tots els socis de govern. Son necessaris,  també, més efectius de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra a la ciutat, especialment als carrers;  amb una direcció política clara i empoderats davant dels perills d’una delinqüència organitzada cada vegada més violenta, i per tant, més perillosa.

En definitiva, cal lideratge i voluntat política per fer complir la llei i les ordenances municipals. I evidentment, amb la màxima col·laboració i lleialtat institucional amb el Departament d’Interior de la Generalitat i els Mossos d’Esquadra. És del tot injustificable que l’alcaldessa Ada Colau critiqui i qüestioni en públic tant al conseller d’Interior com la tasca dels Mossos d’Esquadra. I caldrà pressupost. Sense pressupost, el regidor Batlle només podrà gesticular i fer declaracions. Serà necessari incrementar el pressupost de l’exercici 2020 destinat a la prevenció i la seguretat. En darrer terme, caldrà un pacte polític per a la Prevenció i la seguretat al Plenari de l’Ajuntament.

Vam acabar l’anterior mandat municipal amb la inseguretat com a principal problema per als barcelonins, segons el baròmetre municipal, i comencem el nou mandat amb el mateix problema, agreujat. Ja no es tracta només de recuperar el bon nom de la ciutat en l’àmbit internacional. Es tracta, sobre tot, de retornar la tranquil·litat i la percepció de barris segurs al milió sis cents mil barcelonins que som víctimes potencials de tot tipus de delinqüents que han vingut aquests darrers anys a Barcelona esperonats per la inacció i la incompetència del govern municipal dels comuns.

Hem perdut quatre anys i n’estem pagant un preu molt alt. Ara toca impulsar un gir de 180 graus i lluitar sense treva per la Barcelona segura i convivencial. Des de Junts per Catalunya de Barcelona hi treballarem amb generositat i convicció, al servei de la gent, com sempre.

 

Jordi Martí Galbis

Regidor

Grup municipal Junts per Catalunya


Deixa un comentari

Barcelona, els pitjors pronòstics.

El fenomen de les okupacions, símptoma d’una Barcelona malalta

Barcelona està passant per un dels moments més difícils dels darrers anys, tant des del punt de vista de la crisi de la seguretat, com de la degradació de l’espai públic i de l’empitjorament de la convivència. Barcelona s’ha convertit en la ciutat de la quàdruple emergència: l’emergència de la seguretat, l’emergència climàtica, l’emergència habitacional i l’emergència energètica.

Els dos darrers baròmetres municipals, de desembre de 2018 i de juny de 2019, dibuixen un escenari més que preocupant: els barcelonins que consideren que la seguretat és el principal problema de la ciutat passen del 21% al 27%. I davant d’un agreujament de la situació aquestes últimes setmanes, amb episodis de violència i criminalitat mai vistos, que estan generant una gran alarma social, la resposta d’Ada Colau ha estat acceptar que la situació està fora de control, que existeix efecte crida i que fia la superació de la crisi de la seguretat a la convocatòria d’una Junta Local de Seguretat extraordinària i al nomenament d’un nou tinent d’alcalde de Prevenció i Seguretat.

I en aquest context d’emergència i de crisi sense pal·liatius, amb violacions, robatoris amb violència, furts descontrolats, homicidis i baralles multitudinàries a plena llum del dia, també s’han multiplicat els casos d’okupacions il·legals, tant d’habitatges com de locals comercials. El passat 12 de juliol, acompanyat dels companys del Grup municipal de Junts per Catalunya de Sarrià-Sant Gervasi, vaig tenir l’ocasió d’atendre els mitjans de comunicació per denunciar fins a vuit okupacions d’habitatges i baixos comercials que s’havien produït al barri del Putxet i El Farró aquests darrers mesos. Un fenomen que s’ha estès a tots els barris de la ciutat, amb uns efectes devastadors sobre la convivència, la cohesió social i la dignitat de les persones, així com sobre el dret a la propietat.

Darrera les okupacions il·legals s’hi poden trobar moltes casuístiques i modalitats; des de les que protagonitzen persones i famílies vulnerables anomenades “socials” i  les “ideològiques”, fins les que obeeixen a pràctiques mafioses d’organitzacions creades per delinquir i extorsionar a les persones amb més dificultats. I també, les que es fan per convertir els habitatges en narcopisos i altres activitats il·lícites. En qualsevol cas, la major part dels actes d’okupació revelen les mancances d’una societat incapaç de garantir un habitatge digne per a tothom, que cal recordar que és un principi constitucional, i la incapacitat d’un govern municipal que s’omple la boca de conceptes com la justícia social però que des del 2015, i des del populisme més tronat, ha vist com cada vegada hi ha més desnonaments, més assentaments irregulars, més gent sense sostre, més persones a la llista d’espera de la Mesa d’emergències d’habitatge social, i uns increments cada vegada més alts dels preus dels lloguers.

Les okupacions il·legals s’han convertit doncs en un problema de gran magnitud que genera cada vegada més alarma social. És un fenomen que atempta contra la dignitat de les persones afectades, moltes d’elles migrades, que han de viure sovint en condicions pèssimes de salubritat, que deteriora la convivència als barris, amb sorolls, pudors i baralles,  que degrada l’espai públic, que afecta al dret a la propietat, i que empobreix el teixit comercial dels barris quan parlem d’okupacions de locals comercials. El sistema judicial hi té molt a dir, també. Però des de Junts per Catalunya no podem concebre ni la inacció del govern municipal ni la seva manca d’autocrítica, i molt menys la manca de voluntat de diàleg amb l’oposició i d’entesa amb la resta d’administracions. Comença un nou mandat municipal amb el pitjor dels pronòstics; però caldrà treballar per reduir aquesta problemàtica i fer de Barcelona una ciutat més justa i més convivencial.

Article relacionat amb el fenòmen de les okupacions a Putget – Farró, publicat a El Jardi de Sant Gervasi i Sarrià : https://diarieljardi.cat/jxcat-demana-a-albert-batlle-que-encari-la-problematica-de-les-ocupacions/

Jordi Martí Galbis. Regidor de Junts per Catalunya.

Ajuntament de Barcelona