El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

El govern Colau

La degradació de la convivència a Barcelona és un fenomen que forma part del dia a dia de la nostra ciutat. Sembla impossible acostumar-s’hi, però ens acostem a una consciència perillosament conformista davant d’un incivisme desbordat. Tampoc semblava possible acostumar-se a la violència que s’ha apoderat de barris com el Raval i altres, i al final, molts veïns, i fins i tot els cossos policials, admeten que han començat a relativitzar imatges de violència que ens transporten als anys 80.

Aquest estat de coses no són producte ni de la casualitat ni del fatalisme. Quan per incompetència, prejudicis ideològics o per deixadesa del govern municipal es crea un determinat caldo de cultiu, els problemes s’acumulen i l’efecte crida fa la resta. La teoria dels vidres trencats és coneguda. Quan un element com un vidre es trenca i no se substitueix amb rapidesa, augmenten les possibilitats que la trencadissa vagi a més.

I a Barcelona, amb la inacció del govern municipal davant l’incivisme, ha passat quelcom de semblant. Tenim una Ordenança municipal de Civisme que no s’aplica amb fermesa. I les sancions que s’imposen, o no són dissuasives o directament no es cobren. Venim del mandat municipal 2015-2019 durant el qual el govern d’Ada Colau va voler modificar l’Ordenança, per fer-la més laxa, i no se’n va sortir, per manca de suports. Un mandat en el que l’autoritat de la Guàrdia Urbana va patir una minva important  provocada pel mateix govern municipal. I tenir a la Guàrdia Urbana desemparada o directament desautoritzada és un greu problema per a la ciutat i la bona convivència.

 I en l’actual mandat el govern ha estat incapaç de promoure la modificació d’una Ordenança que ja té quinze anys i que necessita ser posada al dia de manera urgent. La divisió interna del govern, entre els que volen modificar-la i els que aquesta reforma no entra dins de les seves prioritats, és un problema greu que paguem els ciutadans. L’incivisme s’ha apoderat de la ciutat i el govern Colau-Collboni sembla que hagi dimitit de les seves responsabilitats.

Necessitem una nova Ordenança de Civisme, actualitzada, que incorpori noves estratègies i recursos per combatre eficaçment l’incivisme i la degradació que pateix la ciutat. I una Ordenança amb sancions més altes per castigar les infraccions més greus, com per exemple les que malmeten el patrimoni protegit o provoquen aldarulls i pertorbacions greus de la convivència. Però el que necessitem, sobre tot, és un govern que faci complir les ordenances i les lleis. I aquest govern ha demostrat que és incapaç tant de promoure la modificació de l’Ordenança com de fer-la complir amb totes les seves potencialitats.

Tenim un problema de valors i de relativització dels comportaments, en molts casos. I en el passat, fins i tot hem vist imatges de responsables polítics del partit d’Ada Colau que ens han avergonyit. Alguns fins i tot orinant al carrer o deixant per escrit que aquesta pràctica no mereix cap retret. Per això també és molt important que l’Ajuntament no deixi de fer campanyes de sensibilització sobre la importància del respecte, de la convivència i del civisme; a les escoles i instituts, així com als mitjans de comunicació i a l’espai públic. El govern actual ja ha demostrat que és incapaç d’assumir aquests reptes. Cal un nou govern que recuperi el temps perdut i assumeixi les seves responsabilitats. I des de Junts per Catalunya assumim el compromís i aspirem a ser part de la solució, perquè Barcelona torni a ser una ciutat cívica, neta i endreçada.

(publicat a Metrópoli, 23/06/22)

Jordi Martí Galbis

Regidor-portaveu

Grup Municipal de Junts per Catalunya Barcelona


Deixa un comentari

Receptes per una millor Barcelona

Si alguna cosa ha quedat acreditada després de set anys de mandat d’aquest govern municipal és que Barcelona ha empitjorat en gairebé tots els fronts. Des de la inseguretat galopant fins a la brutícia i la degradació de l’espai públic, passant per la pèrdua patrimonial, el caos de la mobilitat, l’increment de persones sense llar o l’animadversió per l’activitat econòmica, turismofòbia inclosa. I els responsables d’aquest estat de coses, que segons les enquestes és la causa que un 30% dels barcelonins vulguin marxar de la ciutat, tenen noms i cognoms: Ada Colau i Jaume Collboni.

A menys d’un any per a les eleccions municipals, el fenomen del barceloní emprenyat pren cos i, per ell mateix, ja hauria d’amenaçar les expectatives de Colau i Collboni de reeditar el govern de coalició. Però no n’hi ha prou amb governar malament per perdre les eleccions. Cal una alternativa real, sòlida i que sigui percebuda com a tal per la ciutadania. I perquè això sigui possible, més enllà d’exercir una oposició útil i responsable com és la que hem exercit des de Junts per Catalunya, sobretot cal projectar il·lusió pel canvi i propostes concretes i alternatives per millorar la ciutat i la qualitat de vida de la gent. Idees i il·lusions que siguin àmpliament compartides, que siguin factibles de portar a terme i que sintonitzin amb les reivindicacions dels sectors més actius i compromesos de la societat barcelonina, que fa mesos que qüestionen el govern municipal.

I el primer que cal dir és que les coses es poden fer millor i, de fet, que ja les hem fet millor en el passat. En el capítol de la inseguretat, que és la primera preocupació dels barcelonins, cal recordar que a través de l’apoderament de la Guàrdia Urbana, el compliment de les ordenances municipals i la bona coordinació entre els cossos policials, sota la direcció política de l’alcalde Xavier Trias i del tinent d’alcalde Joaquim Forn es van aconseguir fites com l’erradicació dels trilers a la Rambla, l’expulsió dels carteristes del metro i que la inseguretat baixés a la setena posició del rànquing de les preocupacions.

Des de Junts oferim una recepta general per a un bon govern de la ciutat: governar per a tothom des d’un diàleg sincer i permanent amb les entitats, les institucions i el territori. No només necessitem canviar urgentment el mal govern municipal actual. També cal que el nou govern destil·li un nou estil de fer les coses que deixi enrere la confrontació permanent que provoca l’equip de govern actual i el sectarisme que el defineix.

No es pot consolidar la imatge actual de Barcelona com a ciutat on tot s’hi val i on la impunitat està a l’ordre del dia

Barcelona necessita ordre i endreça. Cal fer complir les lleis i les ordenances municipals i exigir a les empreses de serveis contractistes del consistori que facin bé la seva feina. De cap manera es pot consolidar la imatge actual de Barcelona com a ciutat on tot s’hi val i on la impunitat està a l’ordre del dia.

Barcelona necessita també que l’economia, i encara amb més raó en l’etapa postpandèmia, generi llocs de treball i progrés col·lectiu. Necessitem un govern que faciliti la implantació de les empreses i els emprenedors a la ciutat i que lluiti per aconseguir inversions, tant internes com internacionals. Barcelona necessita un Ajuntament i un govern municipal amb vocació de capital europea i, sobretot, que exerceixi de capital de Catalunya i tractora de la nova revolució metropolitana que ha estat incapaç de liderar Ada Colau com a presidenta de l’AMB.

I també volem ser la Barcelona social, que té cura de la seva gent i que treballa per no deixar ningú enrere. Ara tenim un govern municipal que diu que és el que més gasta en polítiques socials de l’Estat. Però el que necessitem és un govern que, gastant el mateix, es noti. Com es pot dir que som l’Ajuntament que més diners gasta en polítiques socials i, en canvi, que no parin d’augmentar els sensesostre, els assentaments irregulars o els desnonaments?

També caldrà revertir totes les actuacions urbanístiques i les accions a l’espai públic que estan posant en crisi la qualitat i la funcionalitat que han caracteritzat històricament l’urbanisme de Barcelona. Sense estudis rigorosos d’impacte sobre la mobilitat, l’economia o el comerç, determinats projectes, com la Superilla Barcelona o la connexió del tramvia per la Diagonal, hipotecaran l’Eixample de Cerdà.

El canvi és tot això, i molt més. Ens estimem Barcelona i ens neguem al fatalisme i al conformisme. Des de Junts oferim una nova etapa. Volem la millor Barcelona i la farem, de la mà de les desenes d’iniciatives que sorgeixen de la societat civil i que amb tota seguretat es donaran a conèixer els pròxims mesos.

(Publicat a Línia, diari metropolità 15 de juny 2022)

Jordi Martí Galbis, regidor-portaveu del grup municipal de Junts a Barcelona


Deixa un comentari

El preu del despotisme il·lustrat del govern Colau-Collboni.

A poc més d’un any perquè tinguin lloc les eleccions municipals, Barcelona està a punt de convertir-se en un experiment que amenaça amb fer saltar pels aires els valors inherents a les successives transformacions urbanístiques, econòmiques i socials, producte d’amplis consensos tècnics i d’alambicats acords polítics, que amb vocació de transversalitat han interioritzat el coneixement, l’expertesa i la solvència de nombroses persones i entitats compromeses amb Barcelona.

I és un experiment que ens pot sortir molt car perquè una bona part dels projectes que està executant el govern Colau-Collboni són irreversibles i amenacen radicalment les funcionalitats més fonamentals d’àmbits tant sensibles com la mobilitat, el comerç, l’economia o la qualitat de l’aire. L’urbanisme tàctic i precari, les Superilles o la Zona de Baixes Emissions en són els exemples més destacats d’aquestes amenaces.

El títol d’aquest article fa referència al model polític que apareix durant la segona meitat del segle XVIII i que es basa en prendre decisions per el poble, però sense comptar amb l’opinió del poble, barreja de l’absolutisme més recalcitrant i de la il·lustració més classista. I ara patim la versió 2.0 d’aquest despotisme il·lustrat. El que llueix cada dia el govern d’Ada Colau i Jaume Collboni, que s’ha llençat a una cursa frenètica de projectes urbans que destruiran la rica i complexa malla urbana que te el seu quilòmetre zero a l’Eixample de Cerdà i de despesa pública insostenible i irresponsable, perpetrats d’esquenes a la gent i a l’interès general. Només cal recordar el frau del programa electoral de BcnenComú de 2019, quan plasmava el compromís de “tenir en compte l’opinió de la ciutadania amb consultes vinculants abans de tirar endavant projectes de gran capacitat de transformació urbana”. Aquesta ha estat una altra farsa, de les moltes que han caracteritzat l’acció del govern d’Ada Colau i Jaume Collboni, atès que el balanç del capítol de consultes a la ciutadania ha estat 0.

Aquesta manera despòtica i sectària de fer política ha tingut una clara resposta: la judicialització de les grans decisions del govern municipal, que molt probablement acabin amb un govern que actua amb prepotència i sense pensar en les conseqüències dels seus actes.

Fotografia de Beteve.

Des de Junts per Catalunya hem anunciat la imminent presentació d’una denúncia davant de l’Oficina Antifrau per les greus irregularitats que hem trobat en els expedients del Programa “Amunt Persianes”, de compra de 50 baixos amb locals comercials per part del govern municipal. Però no podem oblidar altres accions legals, denúncies, querelles i contenciosos que diferents persones, col·lectius i empreses han presentat contra el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT), contra les subvencions a entitats afins a BcnenComú, contra la prohibició de l’establiment del Centre Cultural Hermitage a la nova bocana del Port de Barcelona, per la contaminació de la Planta incineradora de TERSA, contra el Reglament de Participació, contra la regulació del dentista municipal, contra la taxa de vivendes buides, contra l’abast de la Zona de Baixes Emissions (ZBE), contra la denegació de la llicència de construcció d’un hotel a les Drassanes, contra el projecte dels Eixos Verds de la Superilla, contra el projecte de remodelació de la Via Laietana, contra els blocs de formigó, contra l’expropiació de l’antic Hotel Buenos Aires de Vallvidrera, i molts altres casos que dibuixen un escenari dantesc, tant pel que fa a les possibles responsabilitats dels membres del govern Colau i Collboni com pels efectes que aquestes accions i les resolucions judicials poden tenir per les arques municipals.

L’hora és greu i es mereix la màxima contundència per part de l’oposició i la total determinació de la societat civil, si cal, defensant la legalitat davant dels jutges i tribunals. Ada Colau i els comuns sobreviuen gràcies als suports còmplices de Jaume Collboni i del PSC com a socis de govern i d’ERC com a soci preferent i crossa que els apuntala des de fora.

L’horitzó del canvi el maig de 2023 només el pot frustrar la fragmentació de l’espai polític de l’oposició o una nova operació com la que va protagonitzar Manuel Valls i Ciutadans, votant la pitjor alcaldessa dels últims 40 anys a canvi de neutralitzar un possible govern sobiranista. 

Jordi Martí Galbis

Regidor-portaveu

Grup municipal

Junts per Catalunya


Deixa un comentari

EL TRAMVIA PER LA DIAGONAL: UN FRAU DEMOCRÀTIC I UN GREU MALBARATAMENT DE RECURSOS PÚBLICS.

Les obres de la connexió del tramvia per la Diagonal ja han començat, i amb elles s’ha consumat un dels majors atemptats contra l’exitós “model Barcelona”. De res han servit els advertiments que aquests últims anys han llançat personalitats i experts del prestigi de Josep Acebillo, Germà Bel, Lluís Permanyer, Oriol Bohigas, Joan Anton Solans i d’institucions com el mateix RACC. Tampoc han volgut ser escoltades les crítiques i les alternatives que hem plantejat des de Junts per Catalunya i des d’altres formacions polítiques, entitats i plataformes ciutadanes. I de manera incomprensible s’han silenciat els estudis acadèmics independents que han qüestionat la manca de retorn social de la inversió pública que implicarà aquest projecte.

Ha estat un projecte bloquejat per la manca de suports polítics suficients a l’Ajuntament fins que ERC ha donat el seu vist i plau, passant de ser el soci preferent d’Ada Colau i Jaume Collboni a ser membre de facto del tripartit municipal. La connexió del tramvia per la Diagonal és el fruit de l’aliança dels lobbys ferroviaris i dels moviments socials subvencionats que lluiten per l’expulsió del vehicle privat de la ciutat. Un govern solvent i una societat madura mai haurien de promoure, i molt menys acceptar, un projecte que implicarà una inversió pública superior als 200 milions d’euros quan existeixen dues alternatives més sostenibles des del punt de vista financer i de la mobilitat: l’autobús elèctric biarticulat de gran capacitat D30, operat per l’empresa pública metropolitana TMB (i 10 vegades més econòmic que el tramvia), i l’allargament de la línia del Llobregat dels Ferrocarrils de la Generalitat, entre la Plaça d’Espanya i Gal.la Placídia, amb parada a Francesc Macià, final actual del ramal del Llobregat del tramvia. I si amb això no n’hi hagués prou, cal recordar que la connexió de punta a punta de la Diagonal amb el tramvia, ja estarà servida per la L9 del metro l’any 2028. En definitiva, estem davant d’un sense sentit, i també d’un frau democràtic. No podem oblidar que el 2010 el govern de l’alcalde Jordi Hereu va portar a terme una consulta que va donar com a resultat que un 80% dels participants van votar a favor de mantenir l’Avinguda Diagonal amb la seva secció actual, excloent d’aquesta manera la proposta del tramvia. Una dura derrota política del PSC que va comportar la dimissió de l’aleshores tot poderós 1r Tinent d’alcalde Carles Martí.

Cap ciutat europea de les característiques de Barcelona que disposi de metro implanta un tramvia en superfície pel centre de la ciutat des de fa més de 30 anys. A les grans ciutats europees el tramvia s’articula com a corredor metropolità tot enllaçant barris o ciutats. En cap cas s’implanten eixos de connectivitat als centres neuràlgics on l’extrema densitat és incompatible amb la seva tipologia i la presència de vianants, bicicletes i interseccions cada 100 metres.

Imatges de La Vanguardia i Pinterest

La connexió del tramvia per la Diagonal és doncs un error immens i una greu demostració d’incompetència política que hauria de provocar la caiguda del govern responsable d’aquesta decisió, el maig de 2023. El tramvia per la Diagonal no solament col.lapsarà la ciutat i l’àrea metropolitana durant els 8 anys d’obres (sumades al caos que provocaran les obres de la Superilla a l’Eixample), sinó que contribuirà decisivament a una major congestió i contaminació, serà un mode de transport que depredarà grans quantitats d’espai públic, generarà greus problemes de mobilitat quan es produeixi una avaria o un accident, provocarà una greu ferida segregadora des del punt de vista de la connectivitat entre els barris, malmetrà urbanísticament una de les avingudes mes emblemàtiques de la ciutat i de tota Europa, contribuirà a consolidar els beneficis desproporcionats de les empreses privades concessionàries del servei, fagocitant milers d’usuaris dels autobusos de TMB, operador públic metropolità, i incrementant d’aquesta manera el seu dèficit d’explotació. Els 14 milions d’euros que els accionistes de les empreses concessionàries es van repartir en concepte de dividends pels beneficis obtinguts l’exercici de 2020 dona pistes sobre el per què de l’interès en allargar el negoci, més enllà de l’any 2032, data de la finalització de l’actual concessió. Ada Colau, Jaume Collboni i Ernest Maragall, amb el seu matrimoni de conveniència en favor d’aquest projecte amb peus de fang han segellat l’aliança de la vergonya, contra els interessos de Barcelona i greument perjudicial per les arques municipals, per la mobilitat i per la qualitat de vida dels barcelonins. Serà difícil revertir les obres de la primera fase d’aquest projecte; però és de sentit comú impedir, democràticament, que s’executi la resta del projecte, i es recuperi l’alternativa del bus elèctric i de l’allargament de la línia dels FFGGCC i de la L9 del metro a les que m’he referit anteriorment.

(Aquest article ha estat publicat el 14 de març de 2022 a Metropoli Abierta)

Jordi Martí Galbis. Regidor-portaveu

Grup Municipal de Junts per Catalunya

Març de 2022


Deixa un comentari

LA BARCELONA POST COLAU

La degradació que està patint Barcelona és ja tant inqüestionable com dolorosa i la batllessa Colau és la màxima responsable d’aquesta decadència.

Jordi Martí Galbis. Regidor-portaveu Junts per Catalunya Barcelona.

Per l’activisme però sense cap altre coneixement de la ciutat ni de la governança de l’ajuntament, Ada Colau arriba a ser la batllessa de la capital de Catalunya. La responsabilitat d’haver portat Barcelona al pitjor dels seus moments està ben repartida; en són corresponsables el seu propi partit, Barcelona en Comú, també el PSC de Jaume Collboni, que ha prioritzat el poder abans que exercir una oposició responsable, i Manuel Valls i els seus regidors, que van impedir amb el seu vot la investidura d’un batlle independentista, assumint així la seva part en l’operació d’Estat que va ser l’elecció d’Ada Colau.

Les dades catastròfiques apuntades pel Baròmetre Municipal de juliol d’enguany, que situen la gestió municipal com a segon problema més important pels barcelonins després de la inseguretat, són la prova de la pèssima gestió del govern d’Ada Colau. Sumem-hi  a això que un terç dels barcelonins  declaren estar disposats a marxar de Barcelona i arribarem a la  situació d’emergència actual, davant la que cal bastir l’alternativa per les properes eleccions municipals del maig del 2023.

A aquest nefast balanç de la gestió del govern d’Ada Colau i Jaume Collboni que apunta un baròmetre municipal rere un altre, cada sis mesos, cal preguntar-se on és la seva capacitat d’autocrítica, tant necessària per donar un cop de timó a la manera de governar.

Els problemes principals han esdevingut crònics i s’han enquistat greument: inseguretat, manca d’habitatge a preu assequible, desnonaments, brutícia i manca de manteniment de l’espai públic, urbanisme tàctic desfasat i incomprensible, persistència dels assentaments irregulars, vandalisme i incivisme, venda i augment en els consums de drogues, etc.

Aquest mes d’agost ens ha portat una nova crisi, que s’afegeix a la situació ja prou degradada que venim arrossegant els darrers mesos i anys: una crisi de convivència preocupant durant les festes majors de Gràcia i Sants, on s’han vist imatges d’incivisme, baralles i violència entre grups de persones i també contra els agents de la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra. El malestar dels barcelonins va en augment i per primera vegada hem pogut veure –i gaudir- de les primeres xiulades dedicades a Ada Colau, per part dels veïns i veïnes, en el moment de les seves intervencions durant els pregons de les festes majors de Gràcia i Sants.

A partir del 24 de setembre gaudirem  de la Festa Major de Barcelona , “La Mercè”.

Aquesta situació provocada ja és irreversible. No hi ha al govern municipal cap capacitat política, ni talent, ni voluntat d’esmena per reconduir la situació. L’herència amb la que es trobarà el proper govern sens dubte, serà una dura hipoteca. Aquest estat de coses i la necessitat de recuperar el pols de Barcelona demanen una alternativa política clara, reconeixible,  forta i contundent. La necessària i més que justificada crítica al govern de Barcelona maldestre ha d’anar acompanyada d’ofertes alternatives i plantejaments de futur que aportin certeses, il·lusió i  compromís per la sortida de la crisi social i política que ens ha portat Ada Colau i el seu govern. Alternatives i projectes, que Junts per Catalunya aspirem a defensar des del coneixement de la ciutat i els seus barris, des de la consistència de les propostes que hem defensat durant més de dos anys, tant al Consell Plenari com a les Comissions de Plenari i als plenaris dels deu Districtes de la ciutat, però i, sobre tot, de la mà de la societat barcelonina.

Cal expulsar el sectarisme, el dogmatisme i el dirigisme que caracteritza Ada Colau i el seu equip de govern amb el PSC i optar de manera clara i transparent pel diàleg empàtic i permanent amb les entitats, les institucions, les plataformes de tota naturalesa i amb els veïns dels setanta- tres barris de Barcelona. Creiem en la col·laboració públic-privada i creiem en la iniciativa social sense ànim de lucre; valorem com imprescindibles els col·legis professionals, els gremis i les entitats veïnals. El compte enrere pel canvi, ha començat.

Jordi Martí Galbis. Regidor. Grup Municipal de Junts per Catalunya

Setembre 2021


Deixa un comentari

LA BARCELONA DECADENT, SEGONS EL BARÒMETRE MUNICIPAL

 

El passat 24 de desembre, vigília de Nadal, i amb l’objectiu que els resultats del baròmetre municipal passessin desapercebuts davant la magnitud de la tragèdia, el regidor de Presidència i Pressupostos del govern d’Ada Colau i Jaume Collboni, Jordi Martí Grau, va fer un exercici de maquillatge demoscòpic molt meritori. No era gens fàcil dissimular que el pressupost milionari del cap i casal de Catalunya no llueix per enlloc; ans al contrari, és el pressupost més mal executat i més ineficient de la història moderna de la ciutat.

Comencen a confirmar-se els mals auguris que molts vam pronosticar a l’inici del mandat municipal, any i mig enrere. Un govern de perdedors, catapultat al cim pels vots dels dos regidors de la força política de Manuel Valls, no podia ser cap garantia d’èxit, tenint en compte a més que la ideologia i les prioritats dels comuns i dels socialistes estan a les antípodes.

El baròmetre semestral, elaborat per l’Oficina Municipal de Dades del Departament d’Estudis d’Opinió comença d’una manera contundent, assenyalant que un 66% dels barcelonins afirmen que Barcelona ha empitjorat el darrer any. Dos de cada tres enquestats doncs, suspenen la gestió municipal. Un percentatge demolidor que demostra el fracàs d’Ada Colau i el seu govern agonitzant, tot i comptar amb el favor de determinats mitjans de comunicació, tant audiovisuals com de la premsa escrita, que són incapaços d’atribuir, per exemple, les responsabilitats per la mort pel fred de dos sense sostre als carrers de Barcelona a qui la té. Un baròmetre que no ha pogut incorporar cap pregunta sobre l’opinió que li mereix a la ciutadania la sortida d’Ada Colau i el seu seguici de treballadors municipals, durant els dies de Reis, a un poble de la Garrotxa, en mig del temporal de neu, fred i gel, desobeint les recomanacions del PROCICAT de limitar la mobilitat pels riscos associats al mal temps, les nevades i les baixes temperatures que estaven anunciades a partir del dia sis de gener.

Una altra dada interessant que ens ofereix el baròmetre semestral és la valoració de la gestió de l’Ajuntament de Barcelona: un 46% la qualifica com a dolenta o molt dolenta. Un suspens que cal atribuir directament a Ada Colau, sense pal·liatius, més enllà dels efectes de la Covid19, que serveixen al govern com a escut protector per a la seva habitual propaganda basada en centrifugar les pròpies responsabilitats.

Però la dada que condemna definitivament el mal govern municipal de coalició entre Barcelona en comú i els PSC-PSOE és la de la valoració que els barcelonins tenen d’Ada Colau: un 4,3, un suspens en tota regla. Es tracta de la pitjor nota que ha obtingut un batlle de Barcelona en exercici del càrrec des que es fan baròmetres i enquestes municipals, només superat pel 4,1 que va obtenir Jordi Hereu després del fiasco de la consulta de la reforma de l’Avinguda Diagonal. Si a aquestes dades li afegim el fet que el 82% dels enquestats afirmen que Barcelona passa per una situació dolenta o molt dolenta des del punt de vista econòmic, convindrem que estem davant del pitjor govern i de la pitjor batllessa dels últims quaranta anys.

D’altra banda la inseguretat continua sent el primer problema pels barcelonins, tot i la gran davallada de la presència de turistes i de visitants locals a la ciutat; i els problemes de circulació i el col·lapse del trànsit escalen fins a la segona posició del rànquing de preocupacions dels barcelonins, com a conseqüència de les nefastes decisions i mesures aplicades pel govern, i que han aconseguit que tot i la reducció del trànsit, hagin augmentat els nivells de contaminació ambiental.

Aquest baròmetre semestral és doncs el reflex de la pèssima gestió municipal que patim els barcelonins. Un mal govern, que ni escolta ni dialoga, ni negocia ni rectifica. Un govern sectari que demostra que la nova casta no era cap solució per a Barcelona; ans al contrari, porta camí de deixar la capital de Catalunya en el pitjor dels escenaris possibles, amb el suport i la complicitat plena d’Esquerra Republicana.

Jordi Martí Galbis

Regidor del Grup Municipal de Junts per Catalunya

 


Deixa un comentari

LA PITJOR BARCELONA

 

 

Després de més de tres dècades de transformacions urbanístiques, socials, econòmiques i de tot ordre, que van fer de Barcelona una capital europea de referència internacional, l’any 2015 va entrar a governar l’Ajuntament un conglomerat de persones i col·lectius, que a excepció dels antics dirigents d’ICV, mai havien participat de la política institucional del consistori. Per a molts, el grup encapçalat per Ada Colau representava una esmena a la totalitat al sistema de partits i una glopada d’aire fresc. El balanç del seu primer mandat és conegut. Aturada general dels projectes heretats, populisme, clientelisme, sectarisme, maltracte a l’oposició, deslleialtat amb el Govern de la Generalitat i equidistància amb tot allò relacionat amb el Procés polític català i amb tot el que gira al voltant de l’1 d’octubre.


El segon mandat d’Ada Colau, de la mà del PSC-PSOE de Jaume Collboni, s’inicia ara fa poc més d’un any, passant per sobre de la força guanyadora, l’ERC d’Ernest Maragall, i gràcies als vots de la dreta xenòfoba de Manuel Valls. Tot s’hi val, per mantenir-se en el poder, després d’haver-se compromès durant la campanya electoral a no acceptar aquest tipus d’operacions “antinatura”. La pandèmia de la COVID19 s’afegeix a la mala política del govern municipal i en multiplica els seus efectes devastadors. Barcelona, després de més d’un any del segon mandat d’Ada Colau, s’ha convertit en una ciutat bruta, empobrida, fosca, perillosa a bona part dels seus barris, mancada d’empatia amb els seus habitants, que incrementa la pressió fiscal a famílies i empreses, que expulsa el vehicle privat, i que no ajuda els sectors econòmics més colpejats per la crisi de la COVID19 com ara els restauradors, els comerciants, els autònoms o els aturats.
Un mitjà de la solvència de Vilaweb, aquest 25 d’agost publicava un davantal titulat “Barcelona, la desolació d’un centre decrèpit”. Parlava d’una Barcelona buida, comerços tancats per sempre, carrers sense visitants ni turistes. La incompetència del govern municipal, sumada a la manca de coherència interna i els recels entre els comuns i els socialistes, i a la crisi de la COVID19, ens han portat a la pitjor Barcelona que hem conegut els darrers quaranta anys. Es fa difícil creure que els promotors i abanderats del decreixement econòmic n’estiguin satisfets; la degradació de l’espai públic, el mal manteniment dels parcs i el verd urbà, la croada contra la mobilitat privada, la pintura a l’asfalt i la col·locació d’elements de formigó als carrers altament perillosos per a la seguretat de vianants i conductors de vehicles, l’increment de la conflictivitat a causa de les okupacions d’habitatges i locals comercials, els narco pisos i les baralles al centre de la ciutat, a tothora, …etc, són el nou senyal d’identitat de la ciutat.
Els més pessimistes creuen que tot pot empitjorar en els gaire bé tres anys que resten de mandat municipal. Els que som optimistes i ens estimem Barcelona, capital de Catalunya, creiem fermament en les energies i la capacitat de la ciutat a través de l’impuls dels barcelonins. Però també volem creure que el dia de les eleccions municipals del maig de 2023, una gran majoria d’electors foragitarem el pitjor govern municipal que mai ha tingut Barcelona. Mentrestant, feina, feina i feina; des de l’oposició municipal, la ciutadania, les entitats i els sectors econòmics i socials. I junts, sumant i treballant en positiu per revertir la situació a la que ens ha portat aquest govern de Barcelona en comú- PSC i la COVID19.

Jordi Martí Galbis

Regidor de Junts per Catalunya a Barcelona

Agost 2020


Deixa un comentari

POLÍTICA DE PROXIMITAT EN TEMPS DE PANDÈMIA

El debat sobre la necessitat de revisar les maneres de fer política, des de la proximitat, allunyats de sectarismes, des de la vocació de servei públic, i de la mà de les iniciatives de la societat civil és un debat obert des de fa temps, que val la pena mantenir viu, ara que estem patint els efectes de la crisi de la Covid19. Des de fa tres mesos, primer amb la crisi sanitària, i ara també amb la crisi social i econòmica, hem pogut comprovar, de nou, com multitud d’iniciatives solidàries i humanitàries es multipliquen arreu del nostre territori. Accions i campanyes de nombroses entitats socials, fundacions, col·legis professionals, sindicats, institucions empresarials, gremis, ong’s, i moltes altres associacions i plataformes, que s’han sumat a les iniciatives institucionals i dels governs, intentant pal·liar els efectes devastadors de la crisi de la Covid19. I sort en tenim de tota aquesta energia solidària i compromesa, perquè els dispositius assistencials públics, per ells sols, no poden atendre totes les necessitats d’atenció bàsiques de milers de persones.

El treball en xarxa ha esdevingut del tot necessari. Hem vist empreses modificant les seves línies de producte o servei per adaptar-les a la situació creada per la COVID19. Hem vist professionals sanitaris i de la recerca, reorientant els seus rols i les seves especialitats. I davant d’aquesta emergència, també en clau local, els equips humans que treballem en l’àmbit de la política municipal, sense abandonar les nostres dinàmiques de treball habitual, hem hagut d’intentar, humilment, esdevenir una baula en la cadena de solidaritats i ajudes mútues que s’han teixit a casa nostra. En aquest sentit, regidors i consellers municipals de l’equip de Junts per Catalunya de Barcelona, en col·laboració amb empreses, col·legis professionals, oficines de farmàcia, residències de gent gran, centres d’atenció primària, organitzacions benèfiques, gremis, etc, hem posat el nostre gra de sorra, durant aquests tres mesos, per fer arribar ajuda i material de protecció com pantalles i mascaretes per a adults i infants, i a les persones i famílies de la nostra comunitat més necessitades. I també hem format part dels equips de voluntaris mobilitzats per l’Ajuntament de Barcelona que han col·laborat amb els equips professionals i assistencials destinats als centres de serveis socials, als pavellons salut i a altres dispositius que han donat resposta als afectats per la pandèmia.

Però per poder integrar-se en aquesta cadena de solidaritats i ser eficaços, cal formar part de les xarxes territorials i sectorials que funcionen la resta de l’any. Estar arrelats al territori. Conèixer els barris i les entitats. I formar-ne part. I creure en la col·laboració entre la iniciativa pública i la privada. Hem tingut ocasió de treballar colze a colze amb institucions públiques com centres d’atenció primària; i també amb empreses i entitats privades, tant amb ànim de lucre com sense, que han fet donació dels seus productes i serveis. Empreses fabricants de pantalles protectores, que han assumit tots els costos, inclosos els del transport de les seves donacions, residències de gent gran, oficines de farmàcia, associacions d’antics alumnes d’escoles, associacions de veïns, grups de dones voluntàries que han fabricat mascaretes per a infants, col·legis professionals sanitaris, associacions del món sobiranista, veïns i molts voluntaris que ens han ajudat a fer arribar el material i l’ajuda als seus destinataris.

Aquesta feina de voluntariat haurà de formar part del conjunt de responsabilitats que haurem de continuar fent en el futur, quan haguem superat la pandèmia i els seus efectes. Amb la política institucional, no n’hi haurà prou. La voluntat de servei públic que ha caracteritzat la política municipal arreu del país, no sempre prou reconeguda i sovint desprestigiada a causa de la mala imatge de la política general, haurà de ser el lei motiv de la nova etapa post pandèmia, juntament amb la proximitat, l’empatia i l’accessibilitat.

Jordi Martí Galbis. Regidor-portaveu. Grup Municipal Junts per Catalunya

Ajuntament de Barcelona

Juny de 2020


Deixa un comentari

L’Hemeroteca

La velocitat amb la que es produeixen les notícies i els esdeveniments polítics a casa nostra i arreu del món és de tal magnitud que no solament complica la feina a les redaccions dels mitjans de comunicació, sinó que també ens dificulta la seva anàlisi acurada o la mateixa capacitat de comprensió de les qüestions de fons que massa sovint queden difuminades per titulars fugissers i efectistes. I tot això sense entrar a parlar de l’elevat percentatge de fake news que ens fan empassar a diari tot tipus de mitjans de comunicació. Aquesta realitat, la de les notícies que enterren altres notícies publicades minuts abans, també contribueix a perdre la perspectiva necessària en un aspecte que crec crucial: el de la coherència dels posicionaments i les opinions expressades pels polítics, especialment els que tenen altes responsabilitats, que cal exigir des de la ciutadania.
Per sort, “l’hemeroteca” ens ajuda a destapar personatges que en poc temps han acreditat la seva absència total de principis, canviant com un mitjó les seves opinions, plantejaments o fins i tot, profundes conviccions. Serien aquells que en llenguatge planer i col·loquial formen part de la PAH –Plataforma d’Afectats per la Hemeroteca-. Tres exemples, d’entre els nombrosos que coneixem, i que serveixen per il·lustrar aquest estat de coses els podem trobar en el President del govern espanyol Pedro Sánchez; en el diputat d’ERC Gabriel Rufián, i en el regidor de Barcelona i ex primer ministre francès, Manuel Valls. En el cas de Pedro Sánchez, podem recordar no solament les seves declaracions i compromisos en relació a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, en front de les bones paraules expressades recentment amb motiu de la seva elecció com a president del govern espanyol, sinó també els atacs i les greus desqualificacions perpetrades contra el líder de Podemos, Pablo Iglesias, que ha acabat nomenant vice president segon del seu govern. Quina credibilitat pot tenir un personatge que afirma una cosa i la contrària en un tres i no res? Un altre cas digne d’estudi, el diputat d’ERC Gabriel Rufian, acaba d’afirmar fa poques dates que valora positivament el canvi d’opinió dels polítics, amb justificacions peremptòries i segurament per excusar les seves constants sortides de to, quan com per exemple va amenaçar de provocar la caiguda del govern espanyol si la mesa de diàleg entre governs acabava sent un fiasco. Quan és de domini públic que una vegada investit el president i nomenat el nou govern cap força política amb el nombre de diputats amb els que compta ERC al Congrés, poden fer caure el govern. I el tercer exemple, el del polític francès que va ser foragitat de la política del país veí, Manuel Valls. Durant la campanya electoral de les eleccions municipals va prometre per activa i per passiva que “votar Valls era votar fer fora Ada Colau”. Sens dubte, una broma de mal gust i un frau colossal als electors i a la ciutadania de Barcelona, tenint en compte que els seus vots van fer Colau alcaldessa, evitant que Ernest Maragall, candidat de la llista guanyadora, esdevingués l’alcalde de la capital de Catalunya. Valls, un personatge, que per cert, ja s’ha cansat de no fer res a l’Ajuntament i que acaba d’anunciar que es prepara per crear un nou engendre polític per presentar-se a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Abans, d’això en deien mercenaris de la política.
Caldrà doncs continuar consultant l’hemeroteca, en forma de notícies publicades i en forma de tweets a les xarxes; una altra font inesgotable de denúncia de contradiccions i males praxis que no es poden tolerar, quan ens referim a polítics de primera línia. No tot s’hi val.

Jordi Martí Galbis
Regidor
Grup municipal de Junts per Catalunya
Ajuntament de Barcelona


Deixa un comentari

La crisi de seguretat a Barcelona; el resultat de quatre anys de mal govern.

L’anomenada crisi de seguretat que patim a Barcelona des de fa mesos és una realitat incontestable que impacta greument sobre totes les persones que vivim, treballem o visitem la ciutat; és un fenomen real i que afecta tots els barris, malgrat que determinades zones turístiques i centrals de la ciutat són les que més pateixen els fets delictius. Per tant, el primer que cal fer és admetre la situació i fugir de tesis que el que intenten és aigualir, o fins i tot negar l’evidència greu de la situació.

I com hem arribat fins aquí? Tal i com hem anat denunciant durant tot l’anterior mandat des del grup municipal de Junts per Catalunya, el govern municipal amb  l’alcaldessa Ada Colau al front mai han cregut en la necessitat de prioritzar les polítiques públiques de prevenció i de seguretat. Durant quatre anys (2015-2019) l’Ajuntament de Barcelona no ha tingut cap responsable polític al front de la seguretat. Ada Colau ha estat la màxima responsable (sic) d’aquesta important  àrea, i per tant, de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Cap regidor va tenir l’encàrrec concret de gestionar la seguretat a Barcelona. La ideologia de Barcelona en Comú –carregada de prejudicis contra les forces de l’ordre- i els antecedents d’alguns dels regidors de l’anterior govern municipal, propers als moviments okupes, han estat letals a l’hora d’establir polítiques i estratègies valentes i decidides contra l’incivisme, l’ocupació massiva de l’espai públic per part de persones que porten a terme activitats il.legals, o senzillament contra la delinqüència.

Només havien d’haver mantingut les línies de treball del que va ser Tinent d’Alcalde de Prevenció i seguretat del govern de l’alcalde Xavier Trias, l’amic Quim Forn, que va aconseguir reduir un 20% els fets delictius a la ciutat sota el seu mandat. Quim Forn, per cert, actual regidor de l’Ajuntament de Barcelona, injustament empresonat des de fa dos anys i President del Grup municipal de Junts per Catalunya.

Sota el silenci i la incomoditat dels membres de Barcelona en Comú al govern, el tinent d’alcalde Albert Batlle ha imposat un canvi radical en la manera d’enfocar la lluita contra l’incivisme i la delinqüència. I el primer que ha fet ha estat admetre la crisi de seguretat – amb increments del 30% dels robatoris amb violència-, parlar amb els responsables dels Mossos d’Esquadra i altres cossos policials per assegurar una millor coordinació entre ells, parlar amb l’oposició, amb fiscalia i els responsables judicials, i amb les entitats veïnals i gremis i entitats empresarials. Aquests gestos són necessaris i els aplaudim, però insuficients. Vigilarem –i denunciarem, si cal- la temptació de provocar titulars mediàtics en lloc de treballar amb poc soroll impulsant  mesures estructurals i mantingudes en el temps, que són les que hauran de revertir la situació actual.

En qualsevol cas, i més enllà d’atribuir a Ada Colau, i el seu nefast govern de l’anterior mandat, la principal responsabilitat de l’estat de coses actual, cal aportar propostes i solucions; la millora dels índexs de delinqüència no es produirà a curt termini, tenint en compte els nivells de degradació als que hem arribat i a l’efecte crida que ha provocat els últims anys el menfotisme dels comuns. Cal, doncs, que el full de ruta contra l’incivisme i el delicte sigui compartit per tots els socis de govern. Son necessaris,  també, més efectius de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra a la ciutat, especialment als carrers;  amb una direcció política clara i empoderats davant dels perills d’una delinqüència organitzada cada vegada més violenta, i per tant, més perillosa.

En definitiva, cal lideratge i voluntat política per fer complir la llei i les ordenances municipals. I evidentment, amb la màxima col·laboració i lleialtat institucional amb el Departament d’Interior de la Generalitat i els Mossos d’Esquadra. És del tot injustificable que l’alcaldessa Ada Colau critiqui i qüestioni en públic tant al conseller d’Interior com la tasca dels Mossos d’Esquadra. I caldrà pressupost. Sense pressupost, el regidor Batlle només podrà gesticular i fer declaracions. Serà necessari incrementar el pressupost de l’exercici 2020 destinat a la prevenció i la seguretat. En darrer terme, caldrà un pacte polític per a la Prevenció i la seguretat al Plenari de l’Ajuntament.

Vam acabar l’anterior mandat municipal amb la inseguretat com a principal problema per als barcelonins, segons el baròmetre municipal, i comencem el nou mandat amb el mateix problema, agreujat. Ja no es tracta només de recuperar el bon nom de la ciutat en l’àmbit internacional. Es tracta, sobre tot, de retornar la tranquil·litat i la percepció de barris segurs al milió sis cents mil barcelonins que som víctimes potencials de tot tipus de delinqüents que han vingut aquests darrers anys a Barcelona esperonats per la inacció i la incompetència del govern municipal dels comuns.

Hem perdut quatre anys i n’estem pagant un preu molt alt. Ara toca impulsar un gir de 180 graus i lluitar sense treva per la Barcelona segura i convivencial. Des de Junts per Catalunya de Barcelona hi treballarem amb generositat i convicció, al servei de la gent, com sempre.

 

Jordi Martí Galbis

Regidor

Grup municipal Junts per Catalunya