El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

Dos anys de Govern Trias: el canvi s’accelera

Trias

L’1 de juliol farà dos anys que Convergència i Unió, de la mà de Xavier Trias, va començar a governar Barcelona. La victòria electoral que es va produir dos mesos abans confirmava la voluntat de canvi a l’Ajuntament de Barcelona i Xavier Trias es va convertir en el primer alcalde nacionalista des dels temps de la República. El govern municipal, tot i estar en minoria i havent de governar en mig de la pitjor crisi econòmica, social i institucional que es recorda, ha aconseguit tirar endavant la ciutat amb una valoració més que satisfactòria per part de la ciutadania segons els diferents baròmetres municipals publicats fins avui. El canvi tranquil de Xavier Trias ha acabat impregnant l’acció de govern d’un Ajuntament fet a mida dels dictats socialistes durant més de tres dècades. Una acció de govern que s’ha caracteritzat per dues prioritats que donen sentit a les polítiques i els programes que s’han portat a terme a totes les àrees municipals: l’atenció a les persones i l’impuls de l’activitat econòmica. Xavier Trias i el seu equip de govern reivindiquem el gir que s’ha donat a la ciutat, deixant enrere l’especulació que no ha permès, per exemple, crear un parc d’habitatge municipal de lloguer a preu assequible. Aquests dos anys també han servit per posar de relleu el canvi d’estil polític que s’ha produït d’una manera evident. Els governs socialistes i d’ICV es van caracteritzar per l’exercici sense complexes del control social i del sectarisme més descarnat, mentre que el govern de l’alcalde Trias, des del primer minut, ha volgut posar en valor l’autonomia de la societat civil, buscant la col·laboració lleial entre el sector públic i el privat, encara més en els moments difícils que estem vivint on les administracions no poden assumir el pes, elles soles, dels projectes col·lectius. I també s’ha produït un canvi evident en el marc simbòlic de la capitalitat del país. Barcelona exerceix clarament de capital de Catalunya i aspira a ser la capital del futur estat català; això sí, sempre al servei del territori i del Govern de la Generalitat de Catalunya, atenallat a conseqüència de la negligent gestió dels governs tripartits i de l’ofec financer, polític i competencial al que el sotmet un govern espanyol que ha decidit acabar amb Catalunya com a nació i subjecte de drets polítics.

Durant aquests dos anys, el Govern de l’alcalde Trias ha impulsat importants projectes i iniciatives que no solament han consolidat Barcelona com a capital mediterrània i europea, sinó que l’ha projectada encara més a nivell internacional fins el punt que avui Barcelona pot ser considerada una de les primeres deu ciutats del món en qualitat de vida i capacitat d’atreure inversions. La lluita contra la crisi però, ha estat la raó de ser del govern de la ciutat durant aquests dos anys, i ho continuarà sent fins el final del mandat.  Així doncs projectes com el pla de promoció turístic i cultural d’Horta-Guinardó; el projecte Raval Cultural de ciutat Vella que permetrà que els grans equipaments culturals donin força als petits espais alternatius treballant conjuntament per fer més atractiva l’oferta conjunt; el  Centre d’Allotjament Temporal Familiar d’Hort de la Vila del Districte de Sarrià-Sant Gervasi  que està destinat a cobrir les necessitats d’allotjament de persones soles i parelles vulnerables, sense fills a càrrec;  la primera fase d’urbanització del nou barri de la Marina del Prat Vermell al Districte de Sants-Montjuïc  que estarà plenament integrat a la ciutat, amb 11.865 habitatges potencials, el 47,5% dels quals seran habitatges socials o  l’adquisició del solar de l’antiga Clínica Quirón al Districte de Gràcia que donarà acollida a un casal de gent gran, un casal de barri i  una residència per a gent gran d’uns 12.000 m2 i fins a 180 places, permetran millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Barcelona.

Amb la recent aprovació de les inversions per a enguany, que representen 350 milions d’euros, el govern de la ciutat està en disposició d’intensificar el ritme de l’acció de govern, aprofundir en el canvi polític que els barcelonins van fer possible ara fa dos anys, i atendre les principals necessitats de la gent, les entitats i les empreses de la ciutat. Tenim molta feina per fer, tot i que també moltes amenaces a l’horitzó, en el marc general del país, de l’estat i de la Unió Europea. Estem convençuts però que Barcelona i la seva Àrea Metropolitana seran els motors que ajudaran a superar la crisi econòmica i que poden contribuir amb eficàcia a que Catalunya pugui renéixer i ser capdavantera a Europa una vegada hagi finalitzat el procés del Dret a Decidir per a l’estat propi.

 

Font de la fotografia: Facebook Xavier Trias


Deixa un comentari

El PSC de Barcelona, camí de la insolvència

jordi_font

El 27 de maig el líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí Grau, publicava al seu bloc un article titulat “Una ciutat que busca alcalde”. I començava el seu article amb un clàssic molt poc convincent, afirmant que “la sensació és que s’han frustrat les expectatives de canvi i que l’alcalde no ha aconseguit consolidar la seva posició i el seu lideratge al capdavant de la ciutat”. I això ho diu la persona que no va ser capaç de ser acompanyat per cap dels seus regidors en la votació que va tenir lloc al Plenari municipal mesos enrere per donar suport a la Declaració pel Dret a Decidir que va ser àmpliament aprovada al Parlament de Catalunya. La seva inútil abstenció va contrastar, dramàticament, amb el vot contrari de tots els seus companys de files. Jordi Martí Grau va quedar en evidència; sense lideratge i abandonat pels seus.

Martí Grau critica l’alcalde Trias qualificant-lo “d’alcalde absent, que regna però no governa”. Sens dubte, una frase impròpia dels think thanks tronats del carrer Nicaragua, quan és evident que l’alcalde Trias no solament governa i és capaç d’arribar a acords amb la majoria de forces polítiques del consistori, sinó que a més porta a terme una activitat política frenètica, mantenint ferm el rumb de la nau de la capital de Catalunya, nord enllà, i garantint la cohesió social, el creixement de l’activitat econòmica i situant Barcelona en els rànquings internacionals de les ciutats top ten per viure-hi, visitar i fer-hi inversions.

I encara més recentment, el 29 de maig, en el marc d’una conferència per valorar l’equador del mandat municipal, Martí Grau amenaça de portar la Generalitat davant dels tribunals (espanyols) pels deutes contrets amb l’Ajuntament, fent bandera, una vegada més, de la insolvència dels seus arguments polítics. Es de domini públic que van ser els governs tripartits dels seus companys de files els que van portar les finances de la Generalitat als peus dels cavalls, aconseguint un dramàtic rècord: deutes per valor de 70.000 milions d’euros que nosaltres, els nostres fills i els nostres néts haurem de retornar fins l’ant 2108. Una amenaça que si es portés a terme, podria arribar a provocar, de retruc, que el senador Montilla i l’ex conseller Castells haguessin de comparèixer davant dels tribunals per donar comptes de la seva nefasta gestió al capdavant del Govern català durant el quadrienni negre 2008-2011.

Una conferència que es justificava per reblar una triple profecia: guanyar les primàries del PSC barceloní, guanyar les eleccions del maig de 2015, i governar la ciutat al capdavant d’una coalició d’esquerres, emulant els tripartits de la Generalitat, de trist record. Un escenari que es podria veure frustrat si, com sembla, ni tan sols passarà el tall de les primàries del PSC barceloní. Unes urgències que donen sentit a les paraules del portaveu del grup municipal del PSC de Barcelona, Gabriel Colomé, durant la darrera Comissió Plenària de Presidència i Règim Interior de l’Ajuntament de Barcelona: necessitem noves incorporacions al partit perquè ens estem quedant sense militants, i a aquest pas no podrem fer ni  les primàries. (sic).

La ciutat, per sort, té un alcalde ben valorat pel conjunt dels barcelonins que continuarà liderant Barcelona, que tornarà a ser el candidat de CiU el 2015 i que vol completar la feina iniciada, amb el seu equip, amb un segon mandat durant el qual poder consolidar les millores que la ciutat reivindica, exercint la capitalitat d’un país, Catalunya, que ha iniciat la seva transició nacional cap a l’estat propi.


Deixa un comentari

Quan el tacticisme devora la raó

ajuntament2

Des de plantejaments d’ètica política és del tot necessari replicar l’article del portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona publicat al seu bloc i titulat “Trias regala a Mas els diners dels barcelonins”.

El Sr. Jordi Martí i Grau, portaveu del PSC afirma que l’Alcalde regala els diners dels barcelonins, tot fent un discurs enganyós i demagog al voltant dels compromisos econòmics que Ajuntament i Generalitat comparteixen.

Sí, és cert, i el govern de la ciutat ho ha explicat desacomplexadament, sense embuts, la situació dels comptes públics de la ciutat és bona. Si bé les despeses havien agafat una tendència a l’alça en l’últim mandat, el govern de l’Alcalde Trias s’ha arremangat tot aconseguint un estalvi brut del 15%, com el propi Martí Grau apuntava, per tal d’estabilitzar els comptes. Un fet que ha permès disminuir fins a 30 dies el temps que tarda l’administració de la ciutat en fer efectiu el pagament als proveïdors. Tot un baló d’oxigen, en temps de crisi, per les pimes del país.

Que la situació dels comptes públics de Barcelona sigui notícia, ens posa de nou en context amb la greu situació que el país ha d’afrontar. Una situació complicada per la que passen la gran majoria d’institucions de l’administració pública del país. Entre elles, la Generalitat de Catalunya.

Li agrada la història Sr. Martí Grau? Perquè de vegades és bo mirar enrere i entendre d’on venim per saber on estem i cap a on hem d’anar. Li explicaré:  El PSC va governar la Generalitat de Catalunya del 2004 al 2010. El fet que la Generalitat, com comenta, gasti més del que ingressa és perquè el govern que encapçalà el seu partit no va voler afrontar una reducció de la despesa en plena crisi econòmica (2008) i va seguir gastant (i més!) mitjançant deute per mantenir els nivells inversors de l’època de bonança econòmica que ja en aquell moment acabàvem de deixar. Vam seguir vivint durant més de 2 anys com si la bombolla no hagués esclatat contemplant impassiblement com s’enfilaven les dades de l’atur.

Ara fa un parell de mesos, el govern de la Generalitat va fer públic un informe realitzat per la Sindicatura de Comptes relatiu a la liquidació del pressupost de la Generalitat de 2010 que apuntava a un deute acumulat fins l’any 2108 (!) de 79.502M€. És a dir, en altres paraules, un 40% del PIB català. Però el què és més impactant és conèixer com van més que triplicar el deute en 4 anys (25.543M€ el 2006). Vistes les xifres, Sr. Martí Grau, hauríem o no de considerar una deslleialtat (o “frau” com vostè s’expressa) cap als ciutadans, no només de Barcelona, sinó de tot un país sencer la gestió d’aquell govern?

A finals del 2010, davant del panorama, i com faria qualsevol família amb aquests números al davant, la Generalitat, encapçalada pel President Mas, pren consciència que la única solució possible passa en primer terme per estrènyer-se el cinturó i reduir així el diferencial entre les despeses i els ingressos. Una austeritat, que ens permetés, mica en mica, disminuir l’endeutament per fer funcionar el país. Una austeritat innecessària si tant ara el govern popular, com abans els seus companys socialistes a Madrid, es dignessin a complir amb Catalunya, i com a mínim, les inversions que les seves pròpies lleis marquen. Una austeritat innecessària, sabent com sap que Catalunya genera prou recursos anualment per dependre només d’ella mateixa.

La deslleialtat, per tant, és d’Espanya vers Catalunya, que segueix ofegant-nos, a més a més, amb un dèficit fiscal del 8% del PIB anual. (16.000 milions d’euros!).

Tot i aquests fets objectius, i innegables, vostè s’entossudeix en dir que l’Alcalde comet frau als barcelonins (sic) per afrontar temporalment inversions de la Generalitat. I això em fa pensar que no ha entès de què va la història encara.

Frau (DIEC 2): 1 m. [LC] [DR] Acció d’enganyar algú per procurar-se un avantatge en detriment d’ell.

Em sembla que queda prou clar amb la definició que l’Alcalde en cap cas comet frau als barcelonins. És més, el govern de la ciutat té molt clar que la seva primera prioritat són les persones i és per això que la seva acció de govern es centra principalment en consolidar la xarxa de col·laboració entre la iniciativa ciutadana, especialment la de caire social, i l’administració municipal.

És totalment legítim, i un gest de lleialtat institucional, que l’Ajuntament, essent conscient de la situació límit de les finances de la Generalitat assumeixi inversions que estrictament no li correspondrien. Però cal, per sobre de tot, deixar una cosa ben clara per foragitar la demagògia: totes les inversions que l’Ajuntament ha afrontat per la Generalitat reverteixen en la seva ciutadania i en la capital del país. Podem parlar d’inversions en CAPs, beques menjador, transport públic, plans de barris, etc. totes elles cabdals per la millora de la ciutat i la qualitat de vida dels nostres conciutadans. Hem de quedar-nos, doncs, amb els braços creuats, sense cobrir les necessitats dels barcelonins, podent afrontar-les, perquè “no ens toca”? És això el que proposa el PSC? M’agradaria, i vull, pensar, que aquest discurs tacticista és només un relat d’una oposició sense rumb. Si vertaderament ho diu convençut, des del cor, i lamentant-ho, no puc més que dir-li: Benvingut al món real, Sr. Martí Grau. Amb aquests escrits, no és gens estrany que els candidats per ser el proper cap de llista del PSC a la capital catalana a les properes eleccions municipals es multipliquin com informen aquests dies els mitjans de comunicació.


2 comentaris

100 dies de Govern amb absència d’alternativa política

presi

El balanç dels primers 100 dies de Govern del President Mas han posat de manifest que no hi ha alternativa política al full de ruta marcat per Convergència i Unió, amb el suport parlamentari d’ERC. Catalunya i el nostre autogovern pateixen el pitjor dels escenaris dels últims trenta anys. Crisi econòmica general, ofec financer sense precedents del Govern espanyol al Govern de la Generalitat, crisi social profunda i que amenaça la pròpia cohesió de la societat catalana, crisi de valors generalitzada, crisi institucional estatal, amb la corrupció amenaçant de fondre els propis fonaments del sistema, i la guerra bruta inoculant els pitjors virus a la pròpia democràcia formal i al que representa el catalanisme polític majoritari. Un escenari dantesc del que hem de fugir per elevació, creient en les nostres pròpies fortaleses –que les tenim-, i des de la màxima unitat política i civil.

Han estat cent dies de pedagogia de l’extrema situació de les finances públiques catalanes. I cent dies on els que van provocar el forat negre més inversemblant a les finances de la Generalitat, lluny d’assumir el seu llegat i de fer un pas endavant, per responsabilitat, amb l’objectiu d’empènyer el país, es dediquen a especular per desgastar el President Mas i Convergència. Mentrestant, el Govern del PP, amb la majoria absoluta més feble i contestada socialment de la jove democràcia espanyola, es dessagna en el concert internacional i ens obliga a humiliar-nos demanant tenir accés al FLA, pagant interessos per préstecs sobre els nostres propis recursos: els 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal que se’n van cada any i que serveixen per comprar els vots de l’Espanya meridional i per greixar el centre de poder polític, econòmic, mediàtic, judicial i policial espanyol, còmodament instal·lat a Madrid. Aquests cent dies ja han estat batejats pel propi President: d’emergència nacional i de supervivència financera.

I el que cal fer els propers mesos és continuar treballant segons el full de ruta de l’acord parlamentari CiU-ERC: dotant-nos d’estructures d’estat, avançar cap a l’exercici del Dret a Decidir i disposar de l’eina que ens ha de servir per fer la Consulta sobre el nostre futur col·lectiu. I mentrestant, assolir els acords puntuals necessaris amb el govern central per reduir la nostra aportació econòmica a l’estat. Algú qüestiona la presència de diputats d’ERC al Congrés dels diputats? Oi que no? Doncs el Govern de la Generalitat, mentre Catalunya formi part de l’estat, ha de negociar en tots els fronts per tal d’obtenir més recursos i pal·liar els efectes d’uns pressupostos públics impossibles.

Ara per ara, doncs, no hi ha alternativa política a Catalunya. L’arc parlamentari està clarament orientat cap el Dret a Decidir. Els partits espanyolistes són minoria. I malgrat la pèrdua de suports parlamentaris de CiU el 25-N, li pertoca al President Mas liderar la resta de la legislatura catalana. Per cert, quants dels 12 diputats que va perdre CiU el 25-N es van volatilitzar per culpa de les acusacions publicades als mitjans durant els quinze dies de campanya electoral, basades en els informes falsos de la UDEF? Pot ser el 50%? I quines responsabilitats polítiques i penals s’han depurat per aquests fets? Cap ni una, fet que demostra que Espanya és un país amb una democràcia de pèssima qualitat. Ens conviden a marxar, per activa i per passiva. I ho farem. Però complint escrupolosament amb cadascuna de les fases del necessari diàleg amb l’estat i amb les instàncies comunitàries i internacionals corresponents. Hem de fer les coses bé, per guanyar-nos el respecte i el futur reconeixement en el concert internacional.

 


Deixa un comentari

El PSC de Barcelona, en crisi permanent

ajuntament

“El poder orgànic continua bunqueritzat sota la batuta de Carles Martí, el president de la Federació de Barcelona i ex 1r Tinent d’Alcalde que va haver de dimitir per l’escàndol de la consulta de la Diagonal. La seva opció ha estat i és clara: el tancament de files, la sectarització del partit i l’autisme polític, amanit amb un ferri control del grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona, en el que Jordi Martí Grau malda per fer-se un espai propi, amb un èxit més que descriptible aquests darrers dies”

El PSC de Pere Navarro viu els moments més delicats de la història recent del socialisme català. La seva manca de lideratge s’ha sumat al creixent desgast de la marca, tant a nivell català, com espanyol i europeu. El nefast mandat de José Montilla i la seva desfeta electoral van contribuir sense dubte a projectar la pitjor de les imatges d’un partit que ha passat de governar-ho tot a tot arreu, a ser la tercera força al Parlament de Catalunya i la quarta a Barcelona en les darreres eleccions del 25-N, només 2.000 vots per davant d’ICV. Les famoses dues ànimes del socialisme català –la catalanista i l’espanyolista- ja no sumen. Ans al contrari, es neutralitzen i no ajuden a inspirar la confiança i credibilitat necessàries en un moment en el que el País es planteja obertament l’exercici del Dret a Decidir.

I mentre el PSC es dessagna internament fruït de les lluites entre el sector catalanista-renovador i el sector dirigent metropolità, a la ciutat de Barcelona les coses no van millor. El poder orgànic continua bunqueritzat sota la batuta de Carles Martí, el president de la Federació de Barcelona i ex 1r Tinent d’Alcalde que va haver de dimitir per l’escàndol de la consulta de la Diagonal. La seva opció ha estat i és clara: el tancament de files, la sectarització del partit i l’autisme polític, amanit amb un ferri control del grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona, en el que Jordi Martí Grau malda per fer-se un espai propi, amb un èxit més que descriptible aquests darrers dies.

Jordi Martí Grau, president del grup municipal socialista a l’oposició, evidenciant una preocupant feblesa dins del seu propi equip, com hem pogut veure en el darrer Plenari municipal, en el que es va abstenir, en front del vot en contra de la resta de regidors socialistes presents al Ple, en la votació per  l’adhesió de Barcelona a la Declaració per la Sobirania i el Dret a Decidir aprovada pel Parlament de Catalunya. La imatge va ser demolidora: tres regidors socialistes absents per no haver de trencar la disciplina de vot, set vots en contra i l’abstenció del cap de files. Més enllà de la indefinició política del PSC i la seva dependència del PSOE, en aquests moments està en joc la cursa per les primàries que hauran de dilucidar el cartell electoral del PSC a les eleccions municipals de 2015. Jordi Martí Grau ha començat la cursa per a la seva nominació, i no ha trobat cap estratègia millor que girar-se d’esquena a la ciutat, negant-se a donar suport, per activa o per passiva, als pressupostos municipals per el 2013. La ciutat disposa de 350 milions d’euros per invertir enguany i el PSC i el seu líder s’han negat a coresponsabilitzar-se dels destins de la ciutat per una simple qüestió de càlcul intern i de política de curta volada.

La presentació en societat de Jordi Martí Grau com a futur candidat del PSC a les eleccions municipals de 2015 va tenir lloc fa pocs dies. El seu full de ruta: el “Moviment Barcelona”, una mena de revival dels Ciutadans pel Canvi, llençat sense convicció i a corre cuites. El seu objectiu estratègic, el d’engrandir el partit per l’esquerra, representa una opa hostil per a altres partits que estan en una millor posició política i electoral. Com pretén convertir-se en el pal de paller de l’esquerra si ni tan sols ha aconseguit la unanimitat a can PSC? De quina manera pensa atraure nous votants de l’esquerra nacional si el PSC continua lligat al PSOE i renuncia a comprometre’s, de debò, amb el Dret a Decidir? Amb quina recepta pensa aconseguir aplegar sota un mateix projecte a federalistes, independentistes i unionistes?

El PSC de Barcelona té en aquests moments, cinc hipoteques que l’arrosseguen i són un llast per a la seva recuperació electoral a curt i mig termini: la dependència del PSC respecte el PSOE, la feblesa del seu líder Pere Navarro, l’herència del Tripartit, els mètodes de la Federació de Barcelona del PSC i la greu divisió del propi grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona. Un panorama certament desolador que no convé ni a Barcelona ni al conjunt del sistema polític del país.


Deixa un comentari

Un nou Govern per a una nova etapa

???????????????????????????????????????

“Sense la clau de la caixa, estem destinats a la misèria i a l’esclat social. A partir del 7 de gener de 2013 caldrà demanar doncs, a sindicats, plataformes socials i ciutadanes, partits polítics -també els de l’oposició-, grups de pressió i de damnificats per les mesures d’austeritat que es puguin prendre, que es manifestin i es concentrin davant de la Delegació del Govern de l’estat a Catalunya. Es allà -al carrer Mallorca de Barcelona-, on caldrà dirigir les reclamacions, les queixes i la indignació”.

 

El nou Govern de la Generalitat de Catalunya ja és una realitat, després de la investidura i de la presa de possessió del President Artur Mas. La composició del nou Govern, més enllà del resultat dels equilibris polítics, territorials, de gènere, dels propis de la representativitat dels dos partits de la Federació de CiU i del suport extra muros d’Esquerra Republicana de Catalunya, respon a la necessitat d’afrontar amb garanties els reptes i les amenaces que tenim plantejats a curt i mig termini com a país i com a societat, en un context de greu crisi econòmica i social.

El President Artur Mas ha completat un govern de continuïtat, però amb incorporacions d’alt voltatge polític. Francesc (Quico) Homs, assumeix el Departament de Presidència, des d’on haurà de comandar l’impuls polític del nou govern des d’una estratègica posició de coordinació transversal, desplegant les bones arts demostrades aquests darrers dos anys des de la Secretaria general de Presidència i com a portaveu del Govern. Germà Gordó, un dels fundadors de la JNC, pes pesant de l’equip de confiança del President Mas i peça bàsica de l’engranatge de la Federació de Barcelona de CDC, contribueix a donar relleu polític a un Govern que haurà d’enfrontrar-se al pitjor dels escenaris polítics dels darrers trenta anys, tant portes endins com portes enfora. Santi Vila, fins ara alcalde de Figueres -eficaç, estimat i amb majoria absoluta al seu municipi- i representant destacat de l’ala socialdemòcrata de CDC, haurà d’entomar la bona feina portada a terme pel Conseller Lluís Recoder i el seu equip, en un context de restriccions en la inversió en infraestructures que amenaça amb paralitzar un  dels motors de la nostra economia productiva i un dels factors més importants de competitivitat del nostre país. I Neus Munté, al capdavant del Departament de Benestar i Família, destacada diputada en la darrera legislatura i amb una trajectòria social i sindical més que reconeguda, haurà de posar en valor l’esplèndida tasca portada a terme per l’estimat i valorat conseller Josep Lluís Cleries. La resta de consellers, mantinguin les carteres o canviïn de destí, com és el cas del conseller Felip Puig, han demostrat abastament que estan en condicions de continuar la tasca portada a terme durant el passat mandat. I tots ells, sota la batuta del millor President que pot donar un país i que més d’un estat de la Unió Europea voldria com a responsable dels seus destins.

El plàcet que ha obtingut el nou govern Mas per part d’ERC i la seva nova direcció política és rellevant, malgrat els dubtes que encara genera la formació d’Oriol Junqueras en bona part de la societat catalana, tot i els bons resultats electorals obtinguts per la formació republicana. Si el President Artur Mas i el seu Govern encara han de demostrar la seva eficàcia tant en termes polítics com en termes de la seva potencial fortalesa per millorar les condicions de vida d’una societat que corre el perill de fracturar-se, també és una evidència que el paper d’ERC, al Parlament i al carrer, està encara per demostrar. El doble objectiu de la legislatura que ara tot just comença, l’exercici del Dret a Decidir -a través d’una consulta democràtica- i el blindatge d’un estat del benestar amenaçat pel boicot de l’estat espanyol i per un expoli fiscal sense precedents a Europa, que executen implacablement els poders centrals de l’estat, conformen un full de ruta que requerirà de la màxima unitat civil i política.

El President Artur Mas ha demanat treball, diàleg i transperència als membres del seu govern. I així ha de ser. Però que ningú es cregui que dins de la gàbia paralitzant de la Constitució espanyola -tant si la gestiona el PP com si ho fa el PSOE-, Catalunya té sortida. El benestar i el progrés dels set milions i mig de catalans només pot ser una realitat, en un context internacional de recessió i crisi, si som amos dels nostres recursos i deixem de patir un dèficit fiscal anual de 16.000 milions d’euros cada any. Sense la clau de la caixa, estem destinats a la misèria i a l’esclat social. A partir del 7 de gener de 2013 caldrà demanar doncs, a sindicats, plataformes socials i ciutadanes, partits polítics -també els de l’oposició-, grups de pressió i de damnificats per les mesures d’austeritat que es puguin prendre, que es manifestin i es concentrin davant de la Delegació del Govern de l’estat a Catalunya. Es allà -al carrer Mallorca de Barcelona-, on caldrà dirigir les reclamacions, les queixes i la indignació. No ens equivoquem.