El bloc d'en Jordi Martí


2 comentaris

Crònica d’Estremera

Dissabte 27 de gener de 2018. Feia dies que esperava que arribés el moment. Fa gaire bé tres mesos que Joaquim Forn, i també Oriol Junqueras, estan tancats injustament a la presó madrilenya d’Estremera. I els Jordis, més de cent dies a Soto del Real. Una situació impròpia d’un país democràtic i davant de la qual ens revoltem. I no solament ens subleva la injustícia de la seva privació de llibertat. També ens enerva la impunitat dels responsables polítics de la seva presó preventiva.

Cada dia, arreu del país, s’organitzen actes, homenatges i iniciatives solidàries per exigir la llibertat dels nostres presos polítics. Però amb el Joaquim Forn compartim amistat i molts anys de lluita política i de militància de País. Hem compartit, aquests últims anys, responsabilitats municipals a l’Ajuntament de Barcelona, des del govern i des de l’oposició. I cal recordar que Joaquim Forn és una bona persona, honesta, íntegre, treballadora, solidària, empàtica, patriota i amb sòlids valors humanistes, religiosos i comunitaris. I el millor homenatge que podia fer-li era anar-lo a veure a la presó d’Estremera, d’on esperem que surti ben aviat.

La sortida de l’AVE des de l’estació de Sants a les 9 del matí i els primers quilòmetres fins a Saragossa em serveixen per endreçar idees i tornar a pensar quines qüestions calia plantejar-li en els quaranta minuts de la trobada. I sobre tot, quin podria ser el millor to per dir-les. Una trobada compartida amb tres amics més amb els que compartíem nervis i emocions: el Jaume Ciurana, l’Òscar Martínez i el Pep Martí. Però sobre tot, havíem d’intentar evitar abordar qüestions que poguessin tenir efectes negatius sobre una persona que, malgrat la seva fortalesa, segur que ha de tenir moments durs i tristos. Sortim de l’AVE a les 11.45h i ens dirigim en cotxe cap a Estremera. Prop d’una hora que ens serveix per posar en comú tot el que ens ha passat pel cap les últimes hores. Pel camí ens trobem amb una immensa silueta d’un dels braus que sovintegen per la geografia espanyola. Pura simbologia. Dinem al Mesón de El Quijote, un restaurant a uns dos quilòmetres de la presó, el propietari del qual és d’un català de Terrassa. Dinem bé i aprofitem per fer un resum de les nostres trajectòries personals i de la nostra història comuna amb el Joaquim Forn. I mentrestant, pendents de les deliberacions del Tribunal Constitucional sobre el recurs del govern espanyol, contra la celebració del Plenari del Debat d’Investidura. Arribem a la presó a les 15.30h. Les primeres imatges del centre penitenciari ens provoquen un nus a la gola. Ens preguntem “què cony fa un sant baró privat de llibertat”? Tensa espera mentre ens acreditem i passem els filtres de seguretat, acompanyats d’uns quants familiars d’interns. A primera vista, persones d’ètnia gitana, romanesos, llatinoamericans, africans i espanyols. I nosaltres. La sensació és de vulnerabilitat i d’immensa injustícia. Fem un últim repàs de les desenes d’amics i companys que ens han donat records pel Joaquim Forn. Som conscients que serà impossible traslladar-li tots els records i abraçades que portem a la motxilla. Nervis continguts fins que a la zona de les comunicacions de la presó apareixen el Quim i la resta de reclusos. Alguns amb més de vint anys de condemna. Per fi podem veure’l i comencem a parlar després d’haver tocat amb les mans la pantalla de vidre gruixut que ens separa. Fa bona cara i bon aspecte. Somriu i ens comença a explicar que està prou bé. I que reben un tracte més que correcte. Que rep moltes visites i centenars de cartes; però que només en pot contestar un 10%. Ens explica les activitats que porta a terme; lectura, esport i tasques de neteja dels lavabos, les relacions amb els interns, la bona convivència amb el vicepresident Oriol Junqueras, les alegries que li donen les victòries del Barça i les males sensacions que té quan segueix les notícies sobre Catalunya dels canals de televisió espanyols, clarament orientats a la manipulació de les informacions sobre el que està passant a Catalunya. El que realment li preocupa és la seva família, més que no pas el que pateix al centre penitenciari, on les hores passen lentament. Ens diu que es troba bé i està esperançat, però que està cansat de la seva privació de llibertat. Parlem del futur; personal i polític. De seu i del de Catalunya. Punts de vista, anàlisis i percepcions que ens enduem amb nosaltres. Li diem que no l’oblidem. Ni l’oblidarem. Sap, però li tornem a recordar, que cada dia, arreu de Catalunya es fan actes en el seu record, en el que s’exigeix la seva llibertat. I li diem que molta gent està pendent de la informació que puguem donar a la tornada del viatge a Estremera. Els minuts s’escolen entre els dits i ens explica anècdotes amb el seu clàssic humor. Ens fa riure. Rialles que contrasten amb l’ambient seriós i tens que es viu a la resta de locutoris. Ja han passat els quaranta minuts de la visita. Es talla el so en sec i no podem ni acabar de pronunciar la última frase a través del sistema de comunicació. Ens aixequem i arriba el moment més dolorós de la jornada: el comiat. Li donem ànims i he de fer esforços perquè no em caiguin les llàgrimes. Comença el trajecte a la inversa, i amb presses, per no perdre l’AVE de les 18.30h. A les 21.30 arribem a Barcelona. Les tres hores del viatge de tornada han estat tres hores en les que només he parlat del Quim Forn amb molta gent que estava esperant notícies. Abans d’arribar a Barcelona diferents mitjans digitals ja informen de la nostra visita. M’agradaria no fer una segona visita. Voldria dir que estàs amb els teus. Et volem a casa, Quim.

 

Jordi Martí Galbis

Anuncis


Deixa un comentari

L’hora decisiva

El moment polític que estem vivint a Catalunya és el més transcendent des de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero, el 23-F de 1981, amb el qual es pretenia liquidar la jove democràcia espanyola i un incipient estat de les autonomies. Trenta-sis anys després, Catalunya està a punt de culminar un procés polític històric, com a resposta a les reiterades negatives dels poders de l’estat, durant anys, de canalitzar adequadament les legítimes demandes majoritàries de reconeixement dels nostres drets com a poble. I des de fa unes setmanes, com a resposta a la violència policial, política, judicial i econòmica exercida sobre la gent per, simplement, voler votar.

El referèndum per l’autodeterminació de l’1 d’octubre culmina el full de ruta del Govern de la Generalitat, que neix d’un mandat popular i un acord parlamentari amb el que es pretén combatre la humiliació permanent per part de les institucions de l’estat, el buidatge competencial de l’Estatut d’Autonomia i la laminació de la capacitat legislativa del Parlament de Catalunya. Sense oblidar la voluntat de poder bastir un nou estat amb eines suficients per poder garantir més benestar i oportunitats per la nostra gent. L’organització del referèndum ha estat el producte de la tenacitat i l’audàcia del Govern de la Generalitat i del compromís i la mobilització de milers de catalans i d’entitats com l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI. Un èxit sense precedents pel que vam haver de pagar un preu molt alt, en forma de repressió, més de 900 ferits i sang d’innocents que solament volien votar. Segurament no trobarem cap antecedent al nostre entorn d’una iniciativa democràtica com la del referèndum de l’1-O que va reeixir, superant adversitats, amenaces, agressions i persecucions polítiques i judicials de l’estat.

Tenim un president i un Govern que compleixen els seus compromisos. Un govern valent. Un govern que ha entomat el missatge i l’encàrrec d’una majoria del poble català que s’ha alçat amb dignitat contra el que va suposar la destralada que va rebre el nou Estatut de 2006 per part del TC i les successives reculades en tots els ordres; l’econòmic, el cultural, el lingüístic, el de la projecció internacional, etc.

El president Puigdemont va comparèixer davant el Parlament en una jornada històrica el passat 10 d’octubre. I va fer allò que calia dir i fer, en les circumstàncies que ens trobem, malgrat l’impacte que va tenir en una bona part de l’opinió pública la suspensió dels efectes de la declaració d’independència. Calia donar una oportunitat al diàleg i a la negociació, sense renunciar a executar el mandat emanat de les urnes l’1-O, amb el 90% dels vots emesos. I alhora, el moviment de la suspensió dels efectes de la declaració d’independència actuava com la prova del cotó davant del capteniment del govern del PP, que després de quedar descol·locat en primera instància, va tardar poques hores a abraonar-se amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El requeriment que el govern del PP va fer al president Puigdemont el mateix dia 11, és una prova palpable de l’astúcia i de la bona estratègia seguides pel govern català. Però les pressions polítiques al món empresarial català han acabat aconseguint els resultats desitjats, amb el trasllat de la seu social de nombroses companyies; moviments que quedaran gravats a la retina de molts catalans.

Però el que semblava impossible, es va produir el dilluns 16, amb la detenció i empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i les mesures cautelars aplicades al major Trapero i a la Intendent Laplana. Sens dubte, aquestes decisions de l’Audiència Nacional ens transporten a l’antic Tribunal de Orden Público franquista i semblen preses per avortar qualsevol diàleg i mediació. Una autèntica vergonya que situa l’Estat espanyol a la cua dels països democràtics del món, i paradoxalment es produïa el mateix dia que Espanya entrava a formar part de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.

La reacció del poble de Catalunya no es va fer esperar. El dimarts 17, milers de persones es varen concentrar davant d’ajuntaments i empreses, i a la tarda dues-centes mil més ens vam concentrar a la Diagonal, exigint la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, en una demostració de capacitat de mobilització i d’unitat civil, plenes d’emoció. Després va arribar l’aprovació, el dissabte 21, durant el Consell de ministres, de l’aplicació de l’article 155. Ara el Senat, amb majoria absoluta del PP, haurà de ratificar l’agressió al nostre autogovern, a les nostres institucions i a la nostra gent.

Davant d’aquest estat de coses el Parlament de Catalunya haurà d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència. No hi ha més recorregut. I a partir d’aquí, el poble de Catalunya, de la mà dels representants de les nostres institucions, haurà de fer front a un escenari que si bé està farcit d’incògnites i incerteses, ens ha de portar a la llibertat anhelada per moltes generacions. Amb determinació, civisme, dignitat i audàcia; i amb voluntat de diàleg fins a l’últim segon.

Jordi Martí Galbis. Regidor PDeCAT Barcelona


Deixa un comentari

Compte enrere

Dimecres va ser un dia històric, malgrat els episodis viscuts de filibusterisme parlamentari. El Parlament de Catalunya va aprovar la Llei del Referèndum. Un text legal aprovat per la representació democràtica d’una majoria de catalans que responen al compromís polític de les forces que configuren “Junts pel Sí”. Una llei doncs, amb plena legitimitat democràtica. El Govern en ple, amb el president Puigdemont al capdavant ahir mateix va firmar el decrets que convoquen el Referèndum de l’1 d’octubre. Votarem!

La resposta de l’Estat serà contundent, com ja fa dies que ens anuncia el president Rajoy, i també a tenor de les amenaces que ahir mateix pronunciava la vice presidenta Santamaria. Els aparells de l’Estat estant fent servir tota la bateria d’armes legals, polítiques, mediàtiques, policials, financeres, judicials i de guerra bruta que tenen al seu abast. Dilluns, el Tribunal de Cuentas anunciava que reclamarà més de cinc milions d’euros a diferents responsables polítics i tècnics de la Generalitat, inclosos el President Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Quico Homs, mesura amb la qual busquen la ruïna econòmica de la nostra gent i estendre la sensació de por entre la població i la classe política.

Davant d’aquest escenari d’amenaça, els catalans, tant els del SÍ com els del NO, hauríem de respondre amb democràcia, vots i urnes; les nostres úniques armes de construcció massiva. Arribats a aquest punt, mai imaginat per molts de nosaltres i pels que ens han precedit en la lluita en favor de l’exercici dels nostres drets, cal la màxima unitat política i civil dels que creiem en la democràcia i en la necessària adequació de les lleis a la voluntat popular. Mai cap llei hauria de reprimir o prohibir la lliure determinació dels pobles i les societats, quan s’expressa pacíficament i lliurement, i obeeix al sentir majoritari de la gent a la qual va destinada.

Els darrers posicionaments dels comuns, avançant el seu “sí crític” en la votació de l’1-O, a banda de reflectir el seu oportunisme i la por escènica que els caracteritza en tot allò que té a veure amb el Dret a Decidir i el seu exercici concret, també deixa entreveure que una eventual victòria del SÍ és factible i cada vegada més previsible. Fins i tot els que proclamen el boicot a l’1-O acabaran votant d’amagades, si cal, per evitar la derrota de l’immobilisme. A partir d’avui però, la pilota estarà a la teulada del govern de l’Estat i dels seus terminals. I alguns no tenim cap dubte que utilitzaran munició de gran calibre per neutralitzar la nostra gosadia democràtica. En qualsevol, els que votarem SÍ el dia u d’octubre, aspirem a que els del NO també votin. Aquesta SÍ que serà la gran festa de la democràcia.

Jordi Martí Galbis

 


Deixa un comentari

Procés i lideratge

Imatge

El procés cap a la llibertat nacional que hem iniciat, i que hem convingut que serà irreversible, està farcit d’obstacles i paranys, que fa mesos que patim. Els poders centrals de l’estat utilitzen tots els ressorts al seu abast, inclosa la guerra bruta, per avortar la consulta del 9-N i el procés cap a la independència. Algunes elits empresarials i financeres de casa nostra s’han arrenglerat amb el botiflerisme més descarnat. Les institucions de la Unió Europea malden per preservar l’status quo comunitari. I alguns partits polítics de casa nostra actuen com a quintacolumnistes per dinamitar des de dins un moviment basat en la democràcia i en les majories.

 

Les envestides més fortes però, són les que ens arriben des dels entorns governamentals i institucionals de l’estat. I principalment són dues les eines que utilitzen per avortar el procés: l’ofec econòmic de la Generalitat i l’assetjament polític cap al principal partit polític català i el seu President. Creuen, i està per veure, que si neutralitzen CDC i el President Mas, les possibilitat d’èxit de les aspiracions de llibertat del poble català, es reduiran fins a la liquidació del projecte autodeterminista. La principal potència d’aquest moviment són, principalment, els dos milions de catalans que vam sortir als carrers durant les manifestacions de l’11 de setembre. I això és incontestable. Però també ho és que, sense un lideratge polític solvent, rigorós i potent, les possibilitats d’èxit del procés són escasses o nul·les.

 

Ens cal doncs, unitat civil i política, una nova demostració de força per la Diada d’enguany, i una clara victòria en la Consulta del 9-N. Però sobre tot, ens cal blindar el President Mas, el Govern de la Generalitat i la majoria parlamentària en favor del Dret a Decidir. I tenir una clara determinació sobre el camí a seguir quan el govern de l’estat o el Tribunal Constitucional declarin la il·legalitat de la Consulta i de qualsevol acte polític o administratiu que ens pugui dotar d’eines que facin possible l’exercici del dret a l’autodeterminació.

 

Cal doncs, per sobre d’adscripcions polítiques i ideològiques, salvar el soldat Mas, manllevant el títol d’un èpic i conegut film. No podem permetre’ns el luxe de fracassar i de perdre una altra generació. Caminaríem cap a la regionalització i la banalització del fet nacional català, potser per sempre més. Aprofitem l’efemèride dels tres-cents anys dels fets del 1714 i alcem-nos amb la victòria, de la mà del millor lideratge que podem tenir el 2014: el del President Mas, una persona honesta que ha posat tot el seu capital polític i personal al servei de la llibertat de Catalunya i el progrés dels set milions i mig de catalans.

 

Font de la fotografia: President.cat


1 comentari

2014: Consulta i progrés

2014

L’any 2014 ha començat amb una contundent asseveració del President Mas: hi haurà consulta, i serà per la via legal. Tal com ell mateix ha dit, hi ha altres coses en joc; però no la consulta. Aquest compromís, reiterat públicament pel President Mas durant la primera roda de premsa del Govern català d’enguany, situa la Presidència de la Generalitat al més alt nivell de sublimació política al que s’hagi pogut arribar en les darrers dècades d’autogovern. Ben poca gent dubta, hores d’ara, de la lleialtat del President i el seu Govern amb els destins del país i amb la paraula donada de celebració d’una consulta al poble català per conèixer la seva posició sobre una possible independència respecte de l’estat espanyol.

No obstant aquest estat de coses, no podem deixar de pensar ni un minut amb l’impacte de la crisi sobre una bona part de la població. L’atur continua sent la primera amenaça per a la cohesió social a casa nostra. Molta gent encara es pregunta què poden fer els poders públics catalans i de l’estat per crear més oportunitats per al progrés i el benestar de la gent, mentre lliurem la batalla -incruenta- per la nostra llibertat. La veritat és que amb la minsa recuperació de l’economia privada no n’hi ha prou per reforçar l’equitat, la justícia social i la millora dels serveis públics. I les administracions catalanes, amb comptades excepcions com és el cas de l’Ajuntament de Barcelona, poc podran fer per millorar la qualitat de vida de la gent, si no es donen un conjunt de canvis profunds en el finançament i la fiscalitat del país d’una banda, i en el sistema de valors, per l’altra.

Aquests canvis només poden venir d’un nou statu quo. Un nou marc institucional i de relacions socials que sorgeixi d’un nou estat. Un estat català alliberat d’una dependència sense present ni futur d’un estat centralitzat que ens sotmet culturalment, lingüísticament, políticament i fiscalment. La independència doncs, al servei del benestar i el progrés individual i col·lectiu. Més de 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal anual amb l’estat, sumats a les potencialitats que emergirien dels catalans en tots i cadascun dels sectors productius, i afegits a la fi de les limitacions imposades pels poders centrals de l’estat en aspectes com la compra d’energia a l’exterior, o la utilització de l’Aeroport del Prat sense les limitacions imposades per AENA i el Ministeri de Foment, ens situarien dins de les deu primeres economies europees.

Totes aquestes energies i potencialitats del país poden donar els seus fruïts a mig termini, prèvia negociació amb les institucions de l’estat, sempre que es compleixin dues premisses: que no es trenqui la unitat d’acció del catalanisme polític i social, i que el lideratge institucional del President Artur Mas es mantingui ferm en uns moments decisius per a la història del nostre país. Mai en tres-cents anys hem estat tant a prop de recuperar els nostres drets i les nostres llibertats. I ara no podem sacrificar el somni. Els nostres fills no ens ho perdonarien.


Deixa un comentari

Catalunya avança, l’estat espanyol recula

bloc_2

El procés cap a la plena sobirania, basat en l’exercici del Dret a Decidir, avança pas a pas, gràcies a l’aposta decidida de milers de catalans i centenars d’entitats de casa nostra. Ara són el Govern i les institucions els que han de reblar el clau, en forma de pregunta i de data per a la Consulta. Mentrestant, els govern de l’estat i els centres de poder estatals reiteren la seva negativa a acceptar el clam del 80% dels catalans. Obertura versus bloqueig. Democràcia versus repressió. Llibertat versus Dependència. Progrés versus ofec econòmic. No hi ha doncs, pel que sembla, marge per l’acord. Arribat a aquest extrem, cal continuar avançant des de la pròpia legalitat. Legalitat catalana versus legalitat constitucional espanyola.

Mentrestant, Catalunya no para de donar passos endavant, en l’àmbit institucional, polític, econòmic, social o esportiu. El Govern de la Generalitat tanca acords estratègics amb països com Israel. Barcelona atrau més inversions internacionals que mai i es projecta mundialment com una de les deu ciutats més atractives per ser visitades i per fer-hi negocis, alhora que afronta nombrosos projectes urbanístics i socials que alliberaran centenars de milions d’euros en inversions.  Els pilots de motos catalans es proclamen campions del món en les tres categories. L’Aeroport, el Port i la Fira de Barcelona impulsen la nostra economia cap a la recuperació. Els nostres cuiners assoleixen els màxims reconeixements internacionals. I la nostra indústria agroalimentària s’internacionalitza intensament.

Davant d’aquest estat de coses Espanya agonitza i es tanca en sí mateixa. El PP i el PSOE pugnen per una espanyolitat rància i joseantoniana, a la defensiva del projecte més engrescador que es mou a Europa avui per avui: el de la independència de Catalunya. A Catalunya s’albira un 2014 ple d’esperança i d’il·lusió. Espanya avança cap a la seva castellanització definitiva. Fin de la cita.


Deixa un comentari

Barcelona, triomfa allà on va

bcn

Fa poques dates l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va viatjar a Roma, Rabat i Nova York. A Roma per fer costat al moviment laic de Sant Egidi, una organització que treballa per donar suport i atenció a les necessitats bàsiques de milers de persones vulnerables, i que treballa per la pau a tot el món. Barcelona és una de les seves bases d’operacions, i l’alcalde Trias va voler fer-los costat, tornant a situar la justícia social en el centre del debat polític a la Unió Europea.

A Rabat, al Marroc, Barcelona es tornava a reivindicar a la CGLU, organització municipalista internacional, com a ciutat motor dels projectes més pioners que s’impulsen avui per avui al món local orientats a la millora de les condicions de vida de la gent.

I a Nova York, Xavier Trias projectava Barcelona i Catalunya en el marc de l’Assemblea de les Nacions Unides, convocada per debatre sobre els nous models de gestió de la immigració i les millors estratègies de desenvolupament urbà sostenible. Tres impactes positius que ajuden a valorar amb nitidesa el bon concepte que Barcelona té al món i als principals centres de decisió i d’influència internacional.

I més a prop de casa, a Donòstia, acabo de tenir l’oportunitat, com a regidor de Presidència i Territori del govern municipal de Barcelona, de posar en valor el paper que té la capital catalana en el treball per la pau al món i en la gestió dels conflictes que malauradament encara hipotequen el futur de territoris i regions com les del Sàhara Occidental, Colòmbia o Israel i Palestina, entre d’altres.

El comú denominador del paper de Barcelona a Roma, Rabat, Nova York i Donòstia, aquesta darrera setmana, és el reconeixement del nostre lideratge com a ciutat referent. Una ciutat reconeguda, envejada, atractiva i amb la que tothom vol establir-hi vincles i agermanaments.

La “marca Barcelona” ‘es, sens dubte, la millor tarja de presentació per a un país, Catalunya, que aspira a formar part, més d’hora que tard, del concert de les nacions lliures del món.

 

Font de la fotografia: Amics de la Unesco