“L’EFECTE TRIAS”: A NOU MESOS PEL CANVI A BARCELONA

El passat juliol vam tancar el curs polític a Barcelona amb la ressaca de les dades del Baròmetre Municipal. Un baròmetre que atorgava la pitjor valoració que mai ha obtingut un alcalde de Barcelona. L’alcaldessa Ada Colau suspenia amb un 4,1 mentre que un 47,1% dels enquestats suspenien, també, la gestió del govern municipal. Un balanç de final d’etapa que contrastava amb la notícia de la possible tornada del batlle Xavier Trias per encapçalar la candidatura de Junts per Catalunya a Barcelona.

La societat barcelonina, l’opinió pública i especialment l’opinió publicada fa setmanes que especula en relació a la tornada del batlle Xavier Trias a la política activa. I així ho ha deixat veure ell mateix en les darreres entrevistes concedides a diferents mitjans de comunicació. La confirmació de la seva tornada podria ser el revulsiu que necessita Barcelona per sortir del pou en que ha quedat la ciutat a conseqüència de la mala gestió del govern d’Ada Colau i Jaume Collboni. Una ciutat que ha estat referent en urbanisme i qualitat de l’espai públic, en polítiques de prevenció i seguretat, en captació de talent i inversions tant locals com estrangeres i en l’exercici de la capitalitat del país ara genera tal desencís que segons les enquestes fins a un terç dels barcelonins volen abandonar la ciutat.

Tenint en compte que un 59% dels enquestats en el darrer Baròmetre municipal encara no han decidit el sentit del seu vot, i que tant Barcelona en Comú, com el PSC i el seu soci ERC ja han demostrat fins on són capaços de portar Barcelona, la tornada del batlle Xavier Trias pot representar l’esperança del canvi polític que cal que es produeixi a l’Ajuntament de la capital del país.

L’alcalde Xavier Trias no necessita presentació. És una persona amb gran experiència política i de gestió. Ha estat un dels millors batlles de la ciutat; coneix cada carrer, cada entitat i cada necessitat dels barris i de la gent que hi viu . Persona d’una gran humanitat i d’una empatia difícil de trobar en un món, el de la política, cada dia més convuls i desprestigiat.

Barcelona necessita un metge i un equip polític i de gestió sensible i experimentat per guarir una ciutat emmalaltida. Una ciutat però plena de talent i energia de la seva societat civil que cal aprofitar, acompanyar i potenciar teixint complicitats. Xavier Trias és també la persona que te aquesta capacitat de representar transversalment les múltiples sensibilitats de la ciutat. Treballar per fer possible el progrés econòmic que genera equitat social i oportunitats de futur per a tothom.

Barcelona també ha de recuperar el lideratge metropolità i de país. Haurem patit vuit anys de renúncia, tant en el lideratge metropolità com en la capitalitat del país. I el proper govern municipal haurà de remar, solidàriament i compromesa, amb el Govern de Catalunya per trencar amb la hipoteca que signifiquen els 20.000 milions d’euros de dèficit fiscal anual amb l’estat, tal com aquesta setmana ha denunciat el conseller d’Economia Jaume Giró. Tenint en compte el PIB de Barcelona en relació al PIB català, Barcelona podria més que doblar el seu actual pressupost municipal de 3.400 milions d’euros en el cas que s’arribés a eixugar aquest insuportable dèficit fiscal. Imaginem la potència de les polítiques de benestar, de serveis públics i de motor econòmic que podríem portar a terme amb aquests recursos!

Des de Junts per Catalunya hem treballat per a fer possible l’alternativa política a la ciutat aquests tres anys llargs. I ara estem en disposició de fer realitat aquest canvi amb l’alcalde Trias. Barcelona ho necessita i el país sencer, també. Volem transmetre la il·lusió pel canvi a la gent de Barcelona. I de la mà de la gent el farem possible.

Jordi Martí Galbis

Regidor-portaveu

Grup municipal de Junts per Catalunya

Ajuntament de Barcelona

BARCELONA; LIDERATGE I PROXIMITAT

A cinc mesos per les properes eleccions municipals, les més determinants dels últims decennis, especialment per la lectura que se’n farà dels resultats, en clau de política catalana i de suport al procés cap a la independència i la república, Barcelona torna a ser l’objecte de desig dels que la volen perpetuar com a segona capital de l’estat, tirant llarg.

El govern d’Ada Colau ha aconseguit governar en minoria i de manera erràtica durant tres anys i mig, amb una victòria electoral pírrica i gràcies a la fragmentació política d’un Plenari municipal que ha estat incapaç de tombar-la, malgrat les múltiples raons que ho han pogut justificar. Barcelona ha patit, per un govern municipal inexpert i carregat d’ideologia sectària, la més gran de les degradacions del seu espai públic, des dels anys vuitanta. S’ha convertit en la ciutat més insegura de l’estat, amb increments anuals dels fets delictius del 20% i la xacra dels narcopisos amenaçant barris sencers. Ha vist com el preu dels lloguers dels habitatges ha assolit rècords històrics, s’ha mantingut el mateix nombre de desnonaments que l’anterior mandat, quan la crisi econòmica era molt més sagnant. Ha vist com augmentaven els assentaments irregulars –el nou barraquisme-, ha estat colonitzada per la venda ambulant il·legal del top manta. L’incivisme creixent, la mobilitat cada vegada més conflictiva, l’increment de clubs de consum de cànnabis il·legals, la manca de suport del govern a la Guàrdia Urbana, entre d’altres problemes i un llarg etcètera que ha malmès el prestigi de la capital de Catalunya, i que tant va costar d’aixecar durant els últims mandats.

Barcelona necessita recuperar l’orgull perdut. I necessita llei, ordre i progrés.

La proposta d’Ada Colau i dels comuns serà més del mateix: sectarisme, amiguisme, manca de voluntat i de capacitat de diàleg amb la resta de grups municipals, deslleialtat amb el Govern de la Generalitat, propaganda massiva, equidistància esfereïdora davant dels reptes de sobirania i republicanisme majoritaris, i maquillatge d’un pobríssim balanç de la seva acció de govern. A més a més, es van donant a conèixer les desercions a les seves files: les baixes segures a la llista electoral de BarcelonaenComú de Gerardo Pisarello,  Jaume Asens, Josep Maria Montaner i Laia Ortiz, i les probables d’altres regidors a la corda fluixa, són un fidel reflex del desgast d’un govern que va generar clares expectatives de canvi i ha acabat sent una caricatura que Barcelona no es pot permetre suportar quatre anys més.

D’altra banda, la dreta espanyolista presentarà una nova oferta, al voltant de la figura de  Manuel Valls, amb Ciutadans al darrera, i un PP marginal que pot arribar a ser superat per la nova expressió del feixisme que representa el partit de Santiago Abascal. Aquestes forces polítiques, que  son els  aliats teòrics del PSC, a l’escenari de Barcelona on voldrà treure rèdit de la presència del PSOE al govern de l’estat, maldaran perquè Barcelona no tingui un alcalde o alcaldessa independentista i republicà. La batalla de Barcelona serà determinant per comptar o amb un govern alineat al de la Generalitat, o amb un govern gregari dels destins del govern espanyol de torn. Un lideratge al que aspirem des del Partit Demòcrata PDeCAT, de la mà d’altres grups i persones del món sobiranista, i que podria aprofitar els importants actius del mandat de l’alcalde Trias. Les dues principals febleses però que hem d’afrontar i superar són la fragmentació de l’oferta electoral del món sobiranista i la temptació del pacte entre BarcelonaenComú  i ERC, possibilitat aquesta última que representaria, al meu parer,  un frau massiu i una frustració monumental.

Però Barcelona no només necessita un lideratge inequívoc del seu batlle o batllessa. I un govern fort, que col·labori lleialment amb el Govern de la Generalitat, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la resta del país. Necessita també un govern de regidors i regidores de barri i de districte.

Es parla molt del discurs de ciutat, d’ideologia, de projecció internacional, de llocs comuns i de prioritats sectorials. I és clar que cal tenir una oferta global de ciutat per intentar millorar les condicions de vida de la gent. Per oferir més possibilitats de progrés i disposar de més eines per redistribuir la riquesa més equitativament. Però es parla poc de proximitat i de la feina transformadora que poden impulsar els regidors i regidores de barri i de districte. Per qui ha estat al govern i a l’oposició municipal, una cosa queda clara: l’actual model de descentralització i desconcentració municipals no funciona.

Els barris i els districtes són la realitat política i social que caldria potenciar, des de tots els punts de vista. Des de la capacitat pressupostària, fins a les competències, passant per l’exigència de retre comptes davant els veïns i les entitats dels barris i els districtes. És acceptable que un regidor de districte no assisteixi mai als Consells de Barri del seu districte? És comprensible que un regidor de districte s’assabenti per la premsa que el seu propi govern farà un equipament per a gent jove al seu territori? És assumible que gaire bé cap de les queixes i preguntes dels veïns a una Audiència Pública del districte no tinguin resposta per part del regidor? És democràticament justificable que el regidor del districte no acompanyi gaire bé mai als veïns i a les entitats als principals esdeveniments socials i festius que tenen lloc durant tot l’any al territori? Estem parlant de vocació de servei públic.

De vocació de proximitat. Parlem d’això. D’estar al servei de la gent de dilluns a diumenge. De donar la cara, sempre. D’anar als funerals, també, dels veïns implicats en la col·lectivitat que ens han deixat, per acompanyar llurs famílies. D’escoltar; de discutir-te amb els teus, quan cal,  per fer prevaldre l’interès general. De tot això i de molt més. I durant aquests tres anys i mig de mandat, l’autèntica proximitat, la transparència, la generositat, el diàleg i els consensos, han brillat per la seva absència en les files dels regidors i regidores de BarcelonaenComú.

El 26 de maig ens hi juguem molt. L’Ajuntament de Barcelona ha de ser ben governat. Barcelona ha d’exercir de capital de Catalunya, metropolitana i del sud d’Europa. Però també ha d’estar al costat dels presos polítics, dels exiliats i de les seves famílies. Ens hi juguem massa per repetir la mala experiència del govern d’Ada Colau o deixar Barcelona en mans “dels delegats” de Madrid sense cap altre ambició que ancorar-la  com a  segona capital de l’estat, amb sort.

Jordi Martí Galbis

Regidor de l’Ajuntament de Barcelona

Grup municipal Demòcrata PDeCAT

Gener 2019

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!

 

El que havia de ser un article demanant la retirada de l’aplicació de l’article 155 de la CE i exigir la posada en llibertat dels Jordis s’ha convertit en un article de denúncia universal de l’estat espanyol. El dijous 2 de novembre passarà a la història com la data en la que els poders d’un estat podrit van gosar empresonar vuit membres del legítim Govern de la Generalitat. El vicepresident i set consellers; tots ells persones honestes, valentes i conseqüents, als que s’acusa dels delictes de sedició, rebel·lió i malversació de fons públics. Una veritable vergonya política i una immensa tragèdia humana, per els empresonats i per les seves famílies. Però tothom sap que han estat empresonats per portar a terme el mandat democràtic de les urnes.

Cal doncs denunciar sense pal.liatius els responsables d’aquest estat de coses, exigir la llibertat dels presos polítics, la retirada de l’article 155, instar una investigació independent de les pressumptes il.legalitats comeses per fiscals i magistrats, i començar les mobilitzacions massives, continuades i pacífiques per expressar el nostre rebuig al pitjor cop d’estat contra la democràcia que s’ha perpetrat des de l’intent del 23-F.

Davant d’aquesta hora greu, paradoxalment és l’estat el que ens ha ensenyat la sortida. Votarem el 21 de desembre, tot i que ja ens han advertit que si es torna a produir una victòria dels independentistes, ens tornaran a obsequiar amb l’aplicació de l’article 155. Allò que va començar a les urnes doncs, haurà d’acabar a les urnes. Malgrat els dubtes raonables que envolten les més que discutibles garanties del procés electoral. Malgrat que deu persones honestes estiguin, a dia d’avui, empresonades. Malgrat les amenaces de l’aplicació de l’article 155, per segona vegada. Malgrat els episodis de repressió que vindran, amb tota seguretat, els propers dies. Cal, per democràcia i per dignitat, votar i guanyar. Si es pensaven que amb violència, la repressió i la presó ens faríem enrere, s’han ben equivocat. Ans el contrari, estem ben determinats a guanyar la nostra llibertat. I som molts els que volem que la victòria pugui ser protagonitzada per una candidatura àmplia, única i transversal. La de tots els demòcrates, en front la dels que avalen i recolzen, per activa o per passiva, la força antidemocràtica d’un estat a punt de fer fallida.

 

Jordi Martí Galbis

 

BARCELONA I EL 24-M

“El 24-M pot confirmar la renovació de la confiança majoritària dels barcelonins […] en un estil de fer política basat en el diàleg i el pacte”

Les eleccions municipals del 24 de maig seran molt més que unes eleccions locals. A Catalunya i a l’estat. I també a Barcelona. Ens hi juguem moltes coses. A l’estat les eleccions municipals es plantegen en termes de la confirmació definitiva de l’eclosió de noves formacions que pretenen substituir als grans partits, o al menys a disputar-los l’hegemonia. I a Catalunya, més enllà de la identificació dels caps de llista i dels partits polítics més municipalistes amb les necessitats de cada poble o ciutat, també votarem amb la mirada posada en el present i el futur del procés de transició nacional. I amb les possibles aliances electorals entre formacions sobiranistes o unionistes.

Però per sobre de les anàlisis que es faran la nit del 24 de maig en relació als resultats electorals produïts en cadascun dels 947 municipis de Catalunya, tothom es fixarà en el que haurà passat a la capital del país. I la batalla de Barcelona està sent molt més que una simple lluita per l’alcaldia i el govern de la ciutat. I per tant, els resultats que es donin tindran més d’una lectura.

En primer lloc, el 24-M confirmarà, de ben segur, l’enfonsament de la principal força política que ha aportat els alcaldes de la ciutat entre el 1979 i el 2011. El PSC es troba, tant a Barcelona com en el conjunt de Catalunya, en les seves hores més baixes, i podria veure reduïda significativament la seva representació al Plenari. El PSC és, hores d’ara, un partit a la deriva, sense projecte ni lideratges, i amb desercions pel flanc catalanista que l’afebleixen perillosament.

En segon lloc, el 24-M pot confirmar la renovació de la confiança majoritària dels barcelonins en l’alcalde Trias, en el seu govern i en un estil de fer política basat en el diàleg, el pacte, la millora permanent de la ciutat i el total alineament amb el procés que viu el país. El fet de ser el cap de llista més ben valorat i els actius acumulats durant el present mandat municipal, gràcies a una gestió política altament valorada, més enllà de l’efecte del vot útil, situa Xavier Trias i CiU en una bona posició per revalidar la victòria electoral d’ara fa quatre anys; una victòria que va trencar amb 32 anys de governs bipartits i tripartits i que va ser el fruit d’una bona labor opositora durant els mandats anteriors i d’una mala gestió dels darrers governs del PSC, ERC i ICV.

En tercer lloc, a Barcelona aquestes eleccions projecten una incògnita: la força amb la que poden entrar al Plenari municipal formacions polítiques com Barcelona en comú o Ciutadans. Especialment la força política que encapçala Ada Colau, aquella que en el seu dia va afirmar que mai entraria en política i que des de fa setmanes es dedica gaire bé en exclusiva a passejar-se pels platós de les televisions fent demagògia i neopopulisme a costa del patiment de molta gent.

En qualsevol cas, i pel que es pot anar desxifrant pels posicionaments de tots els partits que aspiren a governar la capital de Catalunya, no es pot descartar una aliança de “tots contra Trias”. La suma de 21 regidors, la majoria absoluta del Plenari, és el gran objectiu dels partits que volen recuperar el poder perdut el 2011, dels que justifiquen la seva existència en la confrontació amb CiU, i d’aquells com Barcelona en comú o la CUP, que el que busquen és fer la revolució des dels governs i les institucions.

El 24 de maig Barcelona s’hi juga el seu prestigi, els avenços assolits aquests últims anys, els projectes de futur que ja hem esbossat des de l’actual govern municipal, en clau de progrés i de millora dels barris, la seva projecció internacional, la seva solvència i el rigor de la seva gestió política i pressupostària. I també, i molt important, el seu suport al full de ruta del Govern de la Generalitat i el recolzament al mateix que CiU i ERC donen des del Parlament de Catalunya. Hi ha massa coses en joc per deixar la capital del país en mans d’aprenents de bruixot, de populistes o dels que pretenen fer-se amb la capital del futur estat català, precisament per fer-lo inviable des de la mateixa Plaça de Sant Jaume.

Procés i lideratge

El procés cap a la llibertat nacional que hem iniciat, i que hem convingut que serà irreversible, està farcit d’obstacles i paranys, que fa mesos que patim. Els poders centrals de l’estat utilitzen tots els ressorts al seu abast, inclosa la guerra bruta, per avortar la consulta del 9-N i el procés cap a la independència. Algunes elits empresarials i financeres de casa nostra s’han arrenglerat amb el botiflerisme més descarnat. Les institucions de la Unió Europea malden per preservar l’status quo comunitari. I alguns partits polítics de casa nostra actuen com a quintacolumnistes per dinamitar des de dins un moviment basat en la democràcia i en les majories.

 

Les envestides més fortes però, són les que ens arriben des dels entorns governamentals i institucionals de l’estat. I principalment són dues les eines que utilitzen per avortar el procés: l’ofec econòmic de la Generalitat i l’assetjament polític cap al principal partit polític català i el seu President. Creuen, i està per veure, que si neutralitzen CDC i el President Mas, les possibilitat d’èxit de les aspiracions de llibertat del poble català, es reduiran fins a la liquidació del projecte autodeterminista. La principal potència d’aquest moviment són, principalment, els dos milions de catalans que vam sortir als carrers durant les manifestacions de l’11 de setembre. I això és incontestable. Però també ho és que, sense un lideratge polític solvent, rigorós i potent, les possibilitats d’èxit del procés són escasses o nul·les.

 

Ens cal doncs, unitat civil i política, una nova demostració de força per la Diada d’enguany, i una clara victòria en la Consulta del 9-N. Però sobre tot, ens cal blindar el President Mas, el Govern de la Generalitat i la majoria parlamentària en favor del Dret a Decidir. I tenir una clara determinació sobre el camí a seguir quan el govern de l’estat o el Tribunal Constitucional declarin la il·legalitat de la Consulta i de qualsevol acte polític o administratiu que ens pugui dotar d’eines que facin possible l’exercici del dret a l’autodeterminació.

 

Cal doncs, per sobre d’adscripcions polítiques i ideològiques, salvar el soldat Mas, manllevant el títol d’un èpic i conegut film. No podem permetre’ns el luxe de fracassar i de perdre una altra generació. Caminaríem cap a la regionalització i la banalització del fet nacional català, potser per sempre més. Aprofitem l’efemèride dels tres-cents anys dels fets del 1714 i alcem-nos amb la victòria, de la mà del millor lideratge que podem tenir el 2014: el del President Mas, una persona honesta que ha posat tot el seu capital polític i personal al servei de la llibertat de Catalunya i el progrés dels set milions i mig de catalans.

 

Font de la fotografia: President.cat

Ens en sortirem!

“El President Mas ha de continuar liderant el govern durant la legislatura que està a punt de començar. Amb totes les dificultats del món i amenaces, però l’ha de liderar, amb el suport d’altres forces polítiques, especialment d’ERC. El fet que siguin molts i molt poderosos els que volen fer-lo descarrilar i a continuació convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, són raons potents per no tirar la tovallola i demostrar que la gent de CDC i CiU i tots aquells patriotes que el van votar el 25-N som gent que tenim consciència de la continuïtat històrica que encarnem i que no volem ni malmetre ni frustrar”

 

Han passat set dies des de les eleccions del 25-N, temps suficient per haver paït el que han dit les urnes. S’han escrit milers de reflexions, articles i anàlisis sobre les causes dels resultats, les conseqüències de l’aritmètica parlamentària i les possibilitats que té el país per afrontar els difícils escenaris que han dibuixat la crisi econòmica i els resultats electorals. I la primera conclusió de tot plegat és que hores d’ara, ni els que ens vam sentir decebuts per la pèrdua de suports electorals patida per CiU la nit del 25-N tenim tants motius pel pessimisme, ni els que van expressar eufòria des de Madrid i des de les sucursals catalanes per la reculada del President Mas tenen motius per mantenir el seu optimisme. Els primers, els sobiranistes de CDC i CiU, valorem el punt de partida com a suficient per donar compliment als principals compromisos electorals, sent conscients de les dificultats de tot ordre que ens trobarem els propers mesos. I els segons, especialment els que disposen de majoria absoluta a Madrid, comencen a veure que malgrat les anàlisis interessades dels mitjans de comunicació afectes al règim, s’ha confirmat una majoria social i parlamentària que avança inexorablement cap a l’exercici del Dret  Decidir i cap a un divorci polític i sentimental amb Espanya.

Però el que ha quedat especialment acreditat durant aquests set dies transcorreguts des del 25-N és que tothom ha disparat la seva munició-de diferent calibre- contra el President Mas, contra CDC i en darrer terme, contra CiU. El President Mas és el trofeu de caça major que tothom vol penjar sobre la llar de foc de casa seva. La dreta espanyola; la de la majoria absoluta, ha volgut destruir personalment i políticament al President Mas, remenant els fems de les clavegueres de l’estat. L’ERC de Junqueras, abans de les eleccions –legítimament- i ara amb les negociacions per a facilitarextramurs la governabilitat de Catalunya, el que pretén en realitat és jivaritzar i acabar substituint CiU mitjançant una OPA electoral en tota regla. El PSC, des d’una feblesa cada vegada més preocupant que amenaça el seu propi projecte polític, necessita allunyar-se i desgastar tant com pugui el President Mas i CiU. La seva desorientació per haver estat desplaçats de la segona posició, haver estat relegats a la quarta a la ciutat de Barcelona i l’operació Mercurio, han fet la resta. ICV, Ciutadans i la CUP, des de diferents radicalitats, treballen des dels moviments socials alternatius i ara també des del Parlament per enfonsar la força política que ha liderat els destins del país una bona part de l’etapa autonòmica. I aquest cap de setmana s’ha obert un nou front –el front intern de CiU-, que caldrà analitzar amb deteniment: Duran Lleida i la Direcció d’Unió han expressat discrepàncies gaire bé insalvables i incompatibles amb els postulats defensats durant la campanya per CiU.

Abans del 25-N els elements de desgast de CiU van ser la dramàtica herència rebuda del nefast Tripartit, la crisi econòmica, la  gestió del Govern de la Generalitat i les retallades que ha hagut d’aplicar aquests darrers dos anys, les campanyes de la por, les ombres de dubte sobre casos de corrupció sembrades per determinats mitjans de comunicació i pel propi govern del PP, el fracàs de les enquestes que no van permetre a CiU modular la seva campanya electoral, les discrepàncies de Josep Antoni Duran Lleida respecte el missatge del President Mas i CDC expressades durant la campanya, la malfiança dels catalans en relació a les majories absolutes, i els dubtes generats en bona part dels electors sobre la sinceritat del discurs sobiranista de CiU des de l’11 de setembre. En condicions normals, tots aquests factors havien d’haver confluït en una direcció: CiU hauria d’haver estat condemnada a la pèrdua del govern, com li ha passat a tots els governs europeus que han hagut de gestionar la dura crisi actual, a base de retallades. Però això no ha passat, circumstància que cal posar en valor i que sovint s’oblida, interessadament. El President Mas ha conreat 1.113.000 vots, una base més que sòlida per complir amb els seus principals compromisos: convocar la consulta i consolidar l’estat del benestar, malgrat les noves mesures d’austeritat que caldrà impulsar.

El President Mas ha de continuar liderant el govern durant la legislatura que està a punt de començar. Amb totes les dificultats del món i amenaces, però l’ha de liderar, amb el suport d’altres forces polítiques, especialment d’ERC. El fet que siguin molts i molt poderosos els que volen fer-lo descarrilar i a continuació convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, són raons potents per no tirar la tovallola i demostrar que la gent de CDC i CiU, i tots aquells patriotes que el van votar el 25-N, som gent que tenim consciència de la continuïtat històrica que encarnem i que no volem ni malmetre ni frustrar. Ens en sortirem, malgrat la mala mar que ens acompanyarà durant el trajecte. Salpem, President!

La Junta Electoral, corretja de transmissió de la campanya de la por

“La resolució de la Junta Electoral Central contra l’emissió dels espots que la Generalitat de Catalunya ha impulsat per promoure la participació i el vot de cara a les eleccions del 25-N, és una nova mostra de la campanya de la por que els poders públics de l’estat estan perpetrant per terra, mar i aire”

 

El que hi ha darrera de la decisió és la demostració de l’existència de la concertació d’esforços, mitjans i recursos dels poders centrals de l’estat per fer avortar la primavera catalana. El Govern de l’estat, els partits polítics espanyols i els partits polítics catalans que actuen com a franquícia o delegació de les seves matrius espanyoles; el poder judicial, una bona part del poder mediàtic, els estaments militars, les grans corporacions econòmiques i empresarials amb centre de decisió a Madrid, el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), líders socials i intel·lectuals; ara i també la Junta Electoral. Tots actuen concertadament per evitar que els catalans votem en llibertat i democràticament sobre el nostre futur. Definitivament, ens volen agenollats i subsidiaris. O morts, com acaba d’afirmar el President Pujol.

El moviment de la Junta Electoral contra l’emissió dels espots i les falques que la Generalitat ha fet servir per promoure el vot el 25-N és la darrera demostració de l’estratègia de la por. I en aquest cas, el de menys és l’argumentació jurídica utilitzada, en el sentit que la Generalitat no té competències per incentivar la participació. Amb aquesta resolució de la Junta Electoral Central s’acredita, una vegada més, que el poder polític de les nostres institucions d’autogovern no respon a la voluntat popular de més sobirania política ni serveix per garantir el nostre progrés col·lectiu. Es pensen que amenaçant i prohibint aconseguiran que el poble català desisteixi del somni. Els que fan servir les amenaces, els insults i les prohibicions, amanides amb una campanya massiva que intenta inocular la por en els nostres més íntims sentiments i anhels, fracassaran. I en el cas dels espots esmentats, també. Les xarxes socials, veritable univers comunicatiu dels nostres dies, en van plenes. Els vídeos i els espots s’han apoderat de les xarxes i la prohibició de la Junta Electoral Central no ha fet més que amplificar la seva distribució i el seu coneixement, segurament amb més eficàcia que la que s’aconsegueix amb els mitjans de comunicació tradicionals com la televisió o la ràdio.

Res ni ningú aconseguirà que el poble de Catalunya deixi de votar majoritàriament per l’estat propi el 25-N. Cada amenaça, cada insult i cada mentida aconseguirà el contrari del que persegueix. No hi ha marxa enrere.

Barcelona amb el President

“Barcelona, per primera vegada, i més després de la demostració catalanista i sobiranista que va tenyir els seus carrers l’11 de setembre, exercirà de capital de Catalunya, portes endins però també portes enfora”

Les eleccions al Parlament de Catalunya del 25-N seran, sens dubte, les més importants de les celebrades des de la ja llunyana contesa de l’abril de 1.980, guanyades per CiU i Jordi Pujol, contra pronòstic. I ho seran per moltes raons, però principalment perquè poden ser les que provoquin un canvi radical en l’organització interna de l’estat. Estem a punt de deixar enrere l’arquitectura institucional de l’estat instaurada per la Constitució de 1.978, però també estem en condicions de superar, democràticament i pacíficament, la ferida i la humiliació del 1.714. Des del 1.979, any de les primeres eleccions municipals, els diferents governs que s’han succeït a l’Ajuntament de Barcelona, ja siguin tripartits PSC-ERC-ICV o bipartits PSC-ICV, han exercit un clar rol de contrapès als governs de la Generalitat. Sota l’etiqueta de la defensa de la singularitat barcelonina i metropolitana, durant 32 anys la ciutat de Barcelona i el seu Ajuntament han viscut d’esquenes al país.

La ciutat de Barcelona ha exercit un lideratge municipal al marge de les reclamacions de més autogovern i de millor finançament que durant anys han defensat els governs de la Generalitat. Amb la caiguda del socialisme i de l’aliança anacional del PSC i d’ICV i la victòria electoral de CiU i Xavier Trias a Barcelona, s’obre un altre escenari, per primera vegada des de la recuperació de la democràcia. Barcelona es posa al costat i al servei de la causa catalana i del projecte per l’estat propi que lidera el President Artur Mas. El fet que l’Ajuntament de Barcelona estigui governat per CiU, amb l’alcalde Xavier Trias al capdavant, és una garantia de la necessària lleialtat institucional del Cap i Casal vers el Govern de la Generalitat. Barcelona, per primera vegada, i més després de la demostració catalanista i sobiranista que va tenyir els seus carrers l’11 de setembre, exercirà de capital de Catalunya, portes endins però també portes enfora. Els propers mesos seran durs i plens d’incerteses polítiques, econòmiques i socials; i ara més que mai caldrà unitat política i institucional.

L’Ajuntament de Barcelona, de la mà d’altres institucions del món local, caminarà de la mà del Govern de la Generalitat i del seu President. I els regidors del govern de la ciutat farem costat a l’alcalde, i ens sentirem hereus del Consell de Cent i dels que amb el seu esforç i treball han fet de Barcelona una gran capital. Barcelona, amb el President.

L’hora de la política, amb majúscules

La política catalana avança, des de l’11 de setembre, a una velocitat mai vista. I ho fa, per primera vegada des del 1.980, amb un horitzó nítid i sense ambigüitats. L’oferta política s’ha bipolaritzat. Els que s’han compromès amb la sobirania, en front dels que aposten per cosir Catalunya definitivament amb Espanya. L’hora de la pedagogia del catalanisme a l’estat, de la negociació de millores parcials en l’autogovern, de l’aposta per regenerar l’estat i lluitar per les engrunes, ha acabat. La Sentència del TC contra l’Estatut de 2010 i els successius pressupostos de l’estat, ofensius per les necessitats de Catalunya, ens han assenyalat la sortida. El poble català va parlar l’11 de setembre de 2012, de manera unívoca, contundent i sense pal·liatius. Demà el President Mas signarà el Decret de dissolució del Parlament de Catalunya i la convocatòria d’eleccions anticipades, el 25 de novembre. Enfilem doncs una campanya electoral curta però decisiva. S’obre un període constituent que passarà com un tsunami per sobre d’amenaces, insults i xantatges. I amb un notari d’excepció: l’opinió i la legalitat internacionals, que per primera vegada projecten els seus focus sobre la realitat catalana i la voluntat d’un poble que aspira a decidir lliurement el seu futur, pacíficament i democràtica.

La premsa d’aquest cap de setmana, a Catalunya i a l’estat, ens ha obsequiat amb diferents projeccions demoscòpiques. Les més versemblants apunten a un increment del suport electoral de les forces polítiques que han apostat per avançar cap a l’estat propi. Comença l’hora de la política, amb majúscules. I dels grans lideratges polítics i socials. Un període constituent com el que estem vivint, exigirà d’un lideratge històric. Sobre tot polític, però també social. El país ha descobert, de manera molt majoritària, que des del 12 de setembre Catalunya té un Gran Capità; un líder solvent que ha compromès el seu capital polític i el de la seva formació política, en favor de la llibertat: el President Artur Mas. Un President que ha dit a Madrid el que mai havien escoltat els poders centrals de l’estat. Un líder que ha sabut interpretar el sentir majoritari dels catalans. Una persona que està cridada a recollir el testimoni d’anteriors presidents de la Generalitat que durant el segle XX van estar a l’alçada de les circumstàncies i que van contribuir, no sempre amb fortuna, a fer avançar Catalunya per la senda de la recuperació de la seva dignitat i del seu ple autogovern. Aquesta realitat contrasta amb un conjunt de líders i d’ofertes polítiques que lluiten per l’assimilació de Catalunya a Espanya; o mitjançant l’amenaça –com és el cas del PP-, o a través de la irrellevància i la confusió, com és el cas del PSC-PSOE, que avui ha certificat la seva mort política amb l’elecció de Pere Navarro com a candidat a la Presidència de la Generalitat.

Catalunya té un lideratge polític inqüestionable, reconegut a casa nostra i també a nivell internacional. Fins el punt que algun prestigiós mitjà de comunicació internacional l’ha presentat com el polític que té Espanya a les seves mans: el President Artur Mas. Un lideratge que ens ha de portar a la celebració d’una consulta popular per a la plena sobirania i que avui hem vist que compta amb el suport de més del 80% dels catalans, segons algunes enquestes. Ara és l’hora de la política amb majúscules i l’hora dels lideratges històrics. Comença una cursa difícil i plena d’obstacles, però que hem de guanyar si volem deixar un país viu als nostres fills.