LA BARCELONA DECADENT, SEGONS EL BARÒMETRE MUNICIPAL

 

El passat 24 de desembre, vigília de Nadal, i amb l’objectiu que els resultats del baròmetre municipal passessin desapercebuts davant la magnitud de la tragèdia, el regidor de Presidència i Pressupostos del govern d’Ada Colau i Jaume Collboni, Jordi Martí Grau, va fer un exercici de maquillatge demoscòpic molt meritori. No era gens fàcil dissimular que el pressupost milionari del cap i casal de Catalunya no llueix per enlloc; ans al contrari, és el pressupost més mal executat i més ineficient de la història moderna de la ciutat.

Comencen a confirmar-se els mals auguris que molts vam pronosticar a l’inici del mandat municipal, any i mig enrere. Un govern de perdedors, catapultat al cim pels vots dels dos regidors de la força política de Manuel Valls, no podia ser cap garantia d’èxit, tenint en compte a més que la ideologia i les prioritats dels comuns i dels socialistes estan a les antípodes.

El baròmetre semestral, elaborat per l’Oficina Municipal de Dades del Departament d’Estudis d’Opinió comença d’una manera contundent, assenyalant que un 66% dels barcelonins afirmen que Barcelona ha empitjorat el darrer any. Dos de cada tres enquestats doncs, suspenen la gestió municipal. Un percentatge demolidor que demostra el fracàs d’Ada Colau i el seu govern agonitzant, tot i comptar amb el favor de determinats mitjans de comunicació, tant audiovisuals com de la premsa escrita, que són incapaços d’atribuir, per exemple, les responsabilitats per la mort pel fred de dos sense sostre als carrers de Barcelona a qui la té. Un baròmetre que no ha pogut incorporar cap pregunta sobre l’opinió que li mereix a la ciutadania la sortida d’Ada Colau i el seu seguici de treballadors municipals, durant els dies de Reis, a un poble de la Garrotxa, en mig del temporal de neu, fred i gel, desobeint les recomanacions del PROCICAT de limitar la mobilitat pels riscos associats al mal temps, les nevades i les baixes temperatures que estaven anunciades a partir del dia sis de gener.

Una altra dada interessant que ens ofereix el baròmetre semestral és la valoració de la gestió de l’Ajuntament de Barcelona: un 46% la qualifica com a dolenta o molt dolenta. Un suspens que cal atribuir directament a Ada Colau, sense pal·liatius, més enllà dels efectes de la Covid19, que serveixen al govern com a escut protector per a la seva habitual propaganda basada en centrifugar les pròpies responsabilitats.

Però la dada que condemna definitivament el mal govern municipal de coalició entre Barcelona en comú i els PSC-PSOE és la de la valoració que els barcelonins tenen d’Ada Colau: un 4,3, un suspens en tota regla. Es tracta de la pitjor nota que ha obtingut un batlle de Barcelona en exercici del càrrec des que es fan baròmetres i enquestes municipals, només superat pel 4,1 que va obtenir Jordi Hereu després del fiasco de la consulta de la reforma de l’Avinguda Diagonal. Si a aquestes dades li afegim el fet que el 82% dels enquestats afirmen que Barcelona passa per una situació dolenta o molt dolenta des del punt de vista econòmic, convindrem que estem davant del pitjor govern i de la pitjor batllessa dels últims quaranta anys.

D’altra banda la inseguretat continua sent el primer problema pels barcelonins, tot i la gran davallada de la presència de turistes i de visitants locals a la ciutat; i els problemes de circulació i el col·lapse del trànsit escalen fins a la segona posició del rànquing de preocupacions dels barcelonins, com a conseqüència de les nefastes decisions i mesures aplicades pel govern, i que han aconseguit que tot i la reducció del trànsit, hagin augmentat els nivells de contaminació ambiental.

Aquest baròmetre semestral és doncs el reflex de la pèssima gestió municipal que patim els barcelonins. Un mal govern, que ni escolta ni dialoga, ni negocia ni rectifica. Un govern sectari que demostra que la nova casta no era cap solució per a Barcelona; ans al contrari, porta camí de deixar la capital de Catalunya en el pitjor dels escenaris possibles, amb el suport i la complicitat plena d’Esquerra Republicana.

Jordi Martí Galbis

Regidor del Grup Municipal de Junts per Catalunya

 

Procés i lideratge

El procés cap a la llibertat nacional que hem iniciat, i que hem convingut que serà irreversible, està farcit d’obstacles i paranys, que fa mesos que patim. Els poders centrals de l’estat utilitzen tots els ressorts al seu abast, inclosa la guerra bruta, per avortar la consulta del 9-N i el procés cap a la independència. Algunes elits empresarials i financeres de casa nostra s’han arrenglerat amb el botiflerisme més descarnat. Les institucions de la Unió Europea malden per preservar l’status quo comunitari. I alguns partits polítics de casa nostra actuen com a quintacolumnistes per dinamitar des de dins un moviment basat en la democràcia i en les majories.

 

Les envestides més fortes però, són les que ens arriben des dels entorns governamentals i institucionals de l’estat. I principalment són dues les eines que utilitzen per avortar el procés: l’ofec econòmic de la Generalitat i l’assetjament polític cap al principal partit polític català i el seu President. Creuen, i està per veure, que si neutralitzen CDC i el President Mas, les possibilitat d’èxit de les aspiracions de llibertat del poble català, es reduiran fins a la liquidació del projecte autodeterminista. La principal potència d’aquest moviment són, principalment, els dos milions de catalans que vam sortir als carrers durant les manifestacions de l’11 de setembre. I això és incontestable. Però també ho és que, sense un lideratge polític solvent, rigorós i potent, les possibilitats d’èxit del procés són escasses o nul·les.

 

Ens cal doncs, unitat civil i política, una nova demostració de força per la Diada d’enguany, i una clara victòria en la Consulta del 9-N. Però sobre tot, ens cal blindar el President Mas, el Govern de la Generalitat i la majoria parlamentària en favor del Dret a Decidir. I tenir una clara determinació sobre el camí a seguir quan el govern de l’estat o el Tribunal Constitucional declarin la il·legalitat de la Consulta i de qualsevol acte polític o administratiu que ens pugui dotar d’eines que facin possible l’exercici del dret a l’autodeterminació.

 

Cal doncs, per sobre d’adscripcions polítiques i ideològiques, salvar el soldat Mas, manllevant el títol d’un èpic i conegut film. No podem permetre’ns el luxe de fracassar i de perdre una altra generació. Caminaríem cap a la regionalització i la banalització del fet nacional català, potser per sempre més. Aprofitem l’efemèride dels tres-cents anys dels fets del 1714 i alcem-nos amb la victòria, de la mà del millor lideratge que podem tenir el 2014: el del President Mas, una persona honesta que ha posat tot el seu capital polític i personal al servei de la llibertat de Catalunya i el progrés dels set milions i mig de catalans.

 

Font de la fotografia: President.cat

Súmate

Divendres 31 de gener va tenir lloc a la seu de Comissions Obreres l’acte de presentació de l’entitat Súmate. Vaig tenir l’ocasió d’assistir-hi en representació de Convergència Democràtica de Catalunya i de trobar-me amb molta gent coneguda que, com nosaltres, venia a donar suport a la iniciativa i als seus protagonistes. Vaig sortir de l’acte amb una sensació única; difícil de descriure, però convençut, encara més, que el procés cap a la llibertat de Catalunya és irreversible.

El testimoni que van donar els ponents de l’acte, més enllà de l’energia interior i el convenciment que traspuaven les intervencions del president de l’entitat, és d’una fortalesa i potència difícil d’igualar. Catalans que s’expressen majoritàriament en castellà, i que alguns d’ells continuen reivindicant la identitat espanyola –o identitat compartida-, i que en algun cas venen d’una militància política antagònica a la que teníem els convidats que vam seure a la fila zero. Membres de l’associació que militen a partits polítics que no han assumit el Dret a Decidir. Persones que han arribat a l’íntim convenciment que l’estat espanyol i els seus poders públics, durant anys i panys, han estat maltractant els catalans, sigui quina sigui la seva procedència, la ciutat on viuen o l’idioma en que s’expressen. Són catalans, alguns d’origen andalús, que li acaben de dir a la Presidenta de la Junta d’Andalusia el que aquesta dona s’ha negat a escoltar: que l’estat ens roba i que molts territoris subvencionats ho són gràcies a la solidaritat –forçada-de Catalunya i els catalans.

La seva tasca principal és fer arribar el missatge de la llibertat als territoris de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Poden arribar a ser el mascaró de proa de les accions destinades a eixamplar la base social favorable al Dret a Decidir, a la celebració de la Consulta i a la independència. Ells són imprescindibles per anar sumant suports a la causa de la llibertat. Ells són del tot necessaris perquè la Catalunya del futur; la Catalunya independent, sigui, com és ara, un sol poble. Es més; només de les seves boques poden sortir determinats missatges mb la necessària credibilitat per determinats sectors de la nostra població.

Escoltar-los en directe és una experiència enriquidora i oxigenant. La seva feina serà imprescindible perquè el SÍ/SÍ guanyi el 9 de novembre. La seva generositat, valentia, honestedat intel·lectual i patriotisme de nova fornada ens ha de fer pensar, i molt. Si afegim la feina que fa “Súmate” a la de sindicats i de partits sobiranistes, a la de l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI i la de moltes altres entitats i col·lectius, podem albirar un resultat esperançador el 9 de novembre. I el govern central i els poders centrals de l’estat, faran la resta. El seu negacionisme davant la voluntat de votar per part de més del 70% dels catalans i l’efecte pervers de les mesures i les decisions que pren a diari contra Catalunya el Consell de Ministres, incrementaran l’anhel de llibertat dels catalans: els de “tota la vida”, els de “Súmate” i els nouvinguts, amb altres llengües, religions i cultures. Continuarem sent un sol poble, però independent.

 

Font de la fotografia: Directe.cat

2014: Consulta i progrés

L’any 2014 ha començat amb una contundent asseveració del President Mas: hi haurà consulta, i serà per la via legal. Tal com ell mateix ha dit, hi ha altres coses en joc; però no la consulta. Aquest compromís, reiterat públicament pel President Mas durant la primera roda de premsa del Govern català d’enguany, situa la Presidència de la Generalitat al més alt nivell de sublimació política al que s’hagi pogut arribar en les darrers dècades d’autogovern. Ben poca gent dubta, hores d’ara, de la lleialtat del President i el seu Govern amb els destins del país i amb la paraula donada de celebració d’una consulta al poble català per conèixer la seva posició sobre una possible independència respecte de l’estat espanyol.

No obstant aquest estat de coses, no podem deixar de pensar ni un minut amb l’impacte de la crisi sobre una bona part de la població. L’atur continua sent la primera amenaça per a la cohesió social a casa nostra. Molta gent encara es pregunta què poden fer els poders públics catalans i de l’estat per crear més oportunitats per al progrés i el benestar de la gent, mentre lliurem la batalla -incruenta- per la nostra llibertat. La veritat és que amb la minsa recuperació de l’economia privada no n’hi ha prou per reforçar l’equitat, la justícia social i la millora dels serveis públics. I les administracions catalanes, amb comptades excepcions com és el cas de l’Ajuntament de Barcelona, poc podran fer per millorar la qualitat de vida de la gent, si no es donen un conjunt de canvis profunds en el finançament i la fiscalitat del país d’una banda, i en el sistema de valors, per l’altra.

Aquests canvis només poden venir d’un nou statu quo. Un nou marc institucional i de relacions socials que sorgeixi d’un nou estat. Un estat català alliberat d’una dependència sense present ni futur d’un estat centralitzat que ens sotmet culturalment, lingüísticament, políticament i fiscalment. La independència doncs, al servei del benestar i el progrés individual i col·lectiu. Més de 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal anual amb l’estat, sumats a les potencialitats que emergirien dels catalans en tots i cadascun dels sectors productius, i afegits a la fi de les limitacions imposades pels poders centrals de l’estat en aspectes com la compra d’energia a l’exterior, o la utilització de l’Aeroport del Prat sense les limitacions imposades per AENA i el Ministeri de Foment, ens situarien dins de les deu primeres economies europees.

Totes aquestes energies i potencialitats del país poden donar els seus fruïts a mig termini, prèvia negociació amb les institucions de l’estat, sempre que es compleixin dues premisses: que no es trenqui la unitat d’acció del catalanisme polític i social, i que el lideratge institucional del President Artur Mas es mantingui ferm en uns moments decisius per a la història del nostre país. Mai en tres-cents anys hem estat tant a prop de recuperar els nostres drets i les nostres llibertats. I ara no podem sacrificar el somni. Els nostres fills no ens ho perdonarien.

Fem-ho bé

A pocs dies perquè es faci públic, per part del President Artur Mas, l’enunciat de la pregunta i la data de la consulta que ha de fer possible l’exercici del Dret a Decidir, des d’Esquerra Republicana ens arriben males notícies.

Oriol Amorós, portaveu dels republicans i candidat a encapçalar la llista municipal de Barcelona d’ERC el maig de 2015, ens acaba d’obsequiar amb unes declaracions que podrien representar una càrrega de profunditat contra el mateix procés. No recolzar els Pressupostos de la Generalitat per al 2014, si no s’accepta el text de la pregunta de la consulta que proposaria ERC pot ser interpretat de dues maneres. O com una amenaça en tota regla, o com una manera de situar-se en el centre del mapa mediàtic en uns moments decisius per al futur polític del nostre país.

En qualsevol cas, som molts els que, conscients de les majories parlamentàries existents i de les estratègies dels poders centrals de l’estat per fer avortar el procés, creiem que ara més que mai hem de saber contenir les ànsies declaratives i els cops d’efecte. Sense renunciar a res d’allò que és essencial, necessitem una àmplia majoria per tirar endavant la consulta, fent les coses bé.

Mai Catalunya ha tingut un President que hagi assumit la responsabilitat política de liderar una convocatòria que ha de dur Catalunya a la llibertat. Ell mateix ha declarat que està patint un assetjament descarnat del govern espanyol i de les elits estatals. Per això, i per moltes altres raons, cal que tothom, Esquerra Republicana inclosa, ens conjurem per no caure ni en els paranys dels nostres adversaris ni en els errors estratègics o de tempos que massa sovint hem comès com a poble en el darrer segle.

Esquerra Republicana no pot, sabent el compromís total del President Mas amb la independència de Catalunya, fer caure el Govern de la Generalitat. Seria un pèssim negoci per al país, per a ells a mig termini, i l’enterrament definitiu del procés per molts anys. Si ERC, durant el Tripartit d’infausta memòria, mai va posar contra les cordes el President José Montilla i els companys de viatge de Pere Navarro, ara, a les portes d’una consulta històrica, ha d’actuar amb responsabilitat i alçada de mires.

Fem el camí, fem-lo junts, fem bé les coses i donem confiança al President Mas, l’autèntica -i pot ser única- garantia per tirar endavant el procés, des de la solvència i el rigor que el caracteritza. El moment actual ens exigeix generositat, intel·ligència i mesura.

Font de la fotografia: La Vanguardia