El bloc d'en Jordi Martí


1 comentari

2014: Consulta i progrés

2014

L’any 2014 ha començat amb una contundent asseveració del President Mas: hi haurà consulta, i serà per la via legal. Tal com ell mateix ha dit, hi ha altres coses en joc; però no la consulta. Aquest compromís, reiterat públicament pel President Mas durant la primera roda de premsa del Govern català d’enguany, situa la Presidència de la Generalitat al més alt nivell de sublimació política al que s’hagi pogut arribar en les darrers dècades d’autogovern. Ben poca gent dubta, hores d’ara, de la lleialtat del President i el seu Govern amb els destins del país i amb la paraula donada de celebració d’una consulta al poble català per conèixer la seva posició sobre una possible independència respecte de l’estat espanyol.

No obstant aquest estat de coses, no podem deixar de pensar ni un minut amb l’impacte de la crisi sobre una bona part de la població. L’atur continua sent la primera amenaça per a la cohesió social a casa nostra. Molta gent encara es pregunta què poden fer els poders públics catalans i de l’estat per crear més oportunitats per al progrés i el benestar de la gent, mentre lliurem la batalla -incruenta- per la nostra llibertat. La veritat és que amb la minsa recuperació de l’economia privada no n’hi ha prou per reforçar l’equitat, la justícia social i la millora dels serveis públics. I les administracions catalanes, amb comptades excepcions com és el cas de l’Ajuntament de Barcelona, poc podran fer per millorar la qualitat de vida de la gent, si no es donen un conjunt de canvis profunds en el finançament i la fiscalitat del país d’una banda, i en el sistema de valors, per l’altra.

Aquests canvis només poden venir d’un nou statu quo. Un nou marc institucional i de relacions socials que sorgeixi d’un nou estat. Un estat català alliberat d’una dependència sense present ni futur d’un estat centralitzat que ens sotmet culturalment, lingüísticament, políticament i fiscalment. La independència doncs, al servei del benestar i el progrés individual i col·lectiu. Més de 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal anual amb l’estat, sumats a les potencialitats que emergirien dels catalans en tots i cadascun dels sectors productius, i afegits a la fi de les limitacions imposades pels poders centrals de l’estat en aspectes com la compra d’energia a l’exterior, o la utilització de l’Aeroport del Prat sense les limitacions imposades per AENA i el Ministeri de Foment, ens situarien dins de les deu primeres economies europees.

Totes aquestes energies i potencialitats del país poden donar els seus fruïts a mig termini, prèvia negociació amb les institucions de l’estat, sempre que es compleixin dues premisses: que no es trenqui la unitat d’acció del catalanisme polític i social, i que el lideratge institucional del President Artur Mas es mantingui ferm en uns moments decisius per a la història del nostre país. Mai en tres-cents anys hem estat tant a prop de recuperar els nostres drets i les nostres llibertats. I ara no podem sacrificar el somni. Els nostres fills no ens ho perdonarien.


Deixa un comentari

Bon Nadal, Barcelona!

Districte de Sants-Montjuïc il·luminat

Barcelonins, veïns de Sants-Montjuïc, amics i amigues,

Les lluminàries als carrers ens indiquen que el Nadal ja és aquí. Barcelona sencera, barri per barri, s’omple d’activitats de tota mena i aptes per a totes les edats, infants, adolescents i sí, fins i tot adults, que ens recordaran que estem en una època especial. I com cada any amb l’arribada de l’advent, alhora, una estrella al cel torna a marcar-nos un missatge important: Rés és impossible.

La història, aquests dies, s’entossudeix a recordar-nos-ho. Com bé sabeu, ens ha deixat una de les persones més importants del segle XX en la lluita pels drets civils i les llibertats dels pobles: Nelson Mandela. Mandela, com Ghandi ho feu abans que ell, va perseguir un somni, pur, just, digne, que situés la pau i la convivència com a pedra angular del projecte de vida de cada sud-africà. I no va desistir. No va desistir, malgrat restar 27 anys empresonat. I és aquest somni pel que va viure i que finalment va poder viure, el que ha permès a Sud-Àfrica tirar endavant. És alhora aquesta idea personificada en el sacrifici i el patiment d’un home, palpable, contemporani, el que farà que el poble sud-africà allunyi sense gaire problemes els fantasmes de l’Apartheid, encara presents.

Mantenir la fe en un camí traçat d’esperança, pacífic i en positiu és vital per assolir els canvis que anhelem. Aprofitem, doncs, el Nadal per renovar el compromís amb aquell somni just, digne i constructiu que ens permetrà avançar individual i/o col·lectivament. Aprofitem el Nadal per a fer balanç d’allò fet i allò que tenim per fer.

En definitiva, aprofitem el Nadal per viure amb les persones que fan que aquest camí tingui sentit; per viure de nou la il·lusió dels petits moments; Per viure, lliures.

Des d’aquí us envio el meu desig: feina i salut per a tots vosaltres.

Molt Bon Nadal!


6 comentaris

Fem-ho bé

via

A pocs dies perquè es faci públic, per part del President Artur Mas, l’enunciat de la pregunta i la data de la consulta que ha de fer possible l’exercici del Dret a Decidir, des d’Esquerra Republicana ens arriben males notícies.

Oriol Amorós, portaveu dels republicans i candidat a encapçalar la llista municipal de Barcelona d’ERC el maig de 2015, ens acaba d’obsequiar amb unes declaracions que podrien representar una càrrega de profunditat contra el mateix procés. No recolzar els Pressupostos de la Generalitat per al 2014, si no s’accepta el text de la pregunta de la consulta que proposaria ERC pot ser interpretat de dues maneres. O com una amenaça en tota regla, o com una manera de situar-se en el centre del mapa mediàtic en uns moments decisius per al futur polític del nostre país.

En qualsevol cas, som molts els que, conscients de les majories parlamentàries existents i de les estratègies dels poders centrals de l’estat per fer avortar el procés, creiem que ara més que mai hem de saber contenir les ànsies declaratives i els cops d’efecte. Sense renunciar a res d’allò que és essencial, necessitem una àmplia majoria per tirar endavant la consulta, fent les coses bé.

Mai Catalunya ha tingut un President que hagi assumit la responsabilitat política de liderar una convocatòria que ha de dur Catalunya a la llibertat. Ell mateix ha declarat que està patint un assetjament descarnat del govern espanyol i de les elits estatals. Per això, i per moltes altres raons, cal que tothom, Esquerra Republicana inclosa, ens conjurem per no caure ni en els paranys dels nostres adversaris ni en els errors estratègics o de tempos que massa sovint hem comès com a poble en el darrer segle.

Esquerra Republicana no pot, sabent el compromís total del President Mas amb la independència de Catalunya, fer caure el Govern de la Generalitat. Seria un pèssim negoci per al país, per a ells a mig termini, i l’enterrament definitiu del procés per molts anys. Si ERC, durant el Tripartit d’infausta memòria, mai va posar contra les cordes el President José Montilla i els companys de viatge de Pere Navarro, ara, a les portes d’una consulta històrica, ha d’actuar amb responsabilitat i alçada de mires.

Fem el camí, fem-lo junts, fem bé les coses i donem confiança al President Mas, l’autèntica -i pot ser única- garantia per tirar endavant el procés, des de la solvència i el rigor que el caracteritza. El moment actual ens exigeix generositat, intel·ligència i mesura.

Font de la fotografia: La Vanguardia


Deixa un comentari

Catalunya avança, l’estat espanyol recula

bloc_2

El procés cap a la plena sobirania, basat en l’exercici del Dret a Decidir, avança pas a pas, gràcies a l’aposta decidida de milers de catalans i centenars d’entitats de casa nostra. Ara són el Govern i les institucions els que han de reblar el clau, en forma de pregunta i de data per a la Consulta. Mentrestant, els govern de l’estat i els centres de poder estatals reiteren la seva negativa a acceptar el clam del 80% dels catalans. Obertura versus bloqueig. Democràcia versus repressió. Llibertat versus Dependència. Progrés versus ofec econòmic. No hi ha doncs, pel que sembla, marge per l’acord. Arribat a aquest extrem, cal continuar avançant des de la pròpia legalitat. Legalitat catalana versus legalitat constitucional espanyola.

Mentrestant, Catalunya no para de donar passos endavant, en l’àmbit institucional, polític, econòmic, social o esportiu. El Govern de la Generalitat tanca acords estratègics amb països com Israel. Barcelona atrau més inversions internacionals que mai i es projecta mundialment com una de les deu ciutats més atractives per ser visitades i per fer-hi negocis, alhora que afronta nombrosos projectes urbanístics i socials que alliberaran centenars de milions d’euros en inversions.  Els pilots de motos catalans es proclamen campions del món en les tres categories. L’Aeroport, el Port i la Fira de Barcelona impulsen la nostra economia cap a la recuperació. Els nostres cuiners assoleixen els màxims reconeixements internacionals. I la nostra indústria agroalimentària s’internacionalitza intensament.

Davant d’aquest estat de coses Espanya agonitza i es tanca en sí mateixa. El PP i el PSOE pugnen per una espanyolitat rància i joseantoniana, a la defensiva del projecte més engrescador que es mou a Europa avui per avui: el de la independència de Catalunya. A Catalunya s’albira un 2014 ple d’esperança i d’il·lusió. Espanya avança cap a la seva castellanització definitiva. Fin de la cita.


Deixa un comentari

Barcelona, triomfa allà on va

bcn

Fa poques dates l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va viatjar a Roma, Rabat i Nova York. A Roma per fer costat al moviment laic de Sant Egidi, una organització que treballa per donar suport i atenció a les necessitats bàsiques de milers de persones vulnerables, i que treballa per la pau a tot el món. Barcelona és una de les seves bases d’operacions, i l’alcalde Trias va voler fer-los costat, tornant a situar la justícia social en el centre del debat polític a la Unió Europea.

A Rabat, al Marroc, Barcelona es tornava a reivindicar a la CGLU, organització municipalista internacional, com a ciutat motor dels projectes més pioners que s’impulsen avui per avui al món local orientats a la millora de les condicions de vida de la gent.

I a Nova York, Xavier Trias projectava Barcelona i Catalunya en el marc de l’Assemblea de les Nacions Unides, convocada per debatre sobre els nous models de gestió de la immigració i les millors estratègies de desenvolupament urbà sostenible. Tres impactes positius que ajuden a valorar amb nitidesa el bon concepte que Barcelona té al món i als principals centres de decisió i d’influència internacional.

I més a prop de casa, a Donòstia, acabo de tenir l’oportunitat, com a regidor de Presidència i Territori del govern municipal de Barcelona, de posar en valor el paper que té la capital catalana en el treball per la pau al món i en la gestió dels conflictes que malauradament encara hipotequen el futur de territoris i regions com les del Sàhara Occidental, Colòmbia o Israel i Palestina, entre d’altres.

El comú denominador del paper de Barcelona a Roma, Rabat, Nova York i Donòstia, aquesta darrera setmana, és el reconeixement del nostre lideratge com a ciutat referent. Una ciutat reconeguda, envejada, atractiva i amb la que tothom vol establir-hi vincles i agermanaments.

La “marca Barcelona” ‘es, sens dubte, la millor tarja de presentació per a un país, Catalunya, que aspira a formar part, més d’hora que tard, del concert de les nacions lliures del món.

 

Font de la fotografia: Amics de la Unesco


Deixa un comentari

Cremant etapes

diada

L’11 de setembre de 2013 ja forma part de la història de Catalunya. Un èxit col·lectiu sense precedents que ha impressionat tot el món. Utilitzant un símil automobilístic, es pot afirmar que després de la tercera marxa de la Diada de 2012, el nostre país ha posat la quarta marxa, a l’espera que amb la celebració de la consulta es pugui posar la darrera i definitiva.

Un poble que s’expressa cívicament, pacíficament i democràticament, -sense cap incident- i massivament com ho ha fet, de punta a punta del país, mereix ser escoltat i respectat. L’anhel de llibertat i la voluntat de guanyar un estat propi per a la nació catalana són irreversibles. Joves i grans, homes i dones, catalanoparlants i castellanoparlants, independentistes de tota la vida i nous sobiranistes. Més d’un milió i mig de persones ens hem donat la mà, expressant un sentiment invencible: la il·lusió d’un nou país. D’un país millor. D’un país just, econòmicament i socialment. Volem conviure en pau i en harmonia amb els països veïns, però necessitem alçar-nos, tant per dignitat i per fer justícia als que ens han precedit, com per oferir un país d’oportunitats als nostres fills i nets.

Ara és el torn de les nostres institucions. Amb el President de la Generalitat al capdavant, el Govern català i el Parlament de Catalunya tenen l’encàrrec de fer prosperar el necessari diàleg amb les institucions espanyoles i de la Unió Europea. Ha arribat el moment que molta gent ha somniat i que molts es pensaven que mai arribarien a veure. No ens regalaren res ni res serà fàcil. Les resistències dels poders centrals de l’estat a l’acceptació del procés augmentaran, sens dubte; però ha arribat el moment de saltar el mur. Guanyarem la consulta i hem de guanyar la llibertat. Ho farem, però ho hem de fer bé; sense caure en els errors que vam cometre el segle passat. I per fer-ho possible tenim l’actiu polític més important, solvent i acreditat que pot tenir el país en aquests moments: el President Artur Mas. I un actiu cívic invencible: un poble que s’ha posat a caminar i que no deixarà de fer-ho fins veure la senyera onejant a Brussel·les i a l’Organització de les Nacions Unides.


Deixa un comentari

Barcelona i el Dret a Decidir

urna

El darrer Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona d’aquest curs polític, celebrat el dimecres 24 de juliol va aprovar l’adhesió de la capital de Catalunya al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, amb els vots a favor de CiU, ICV i UpB, i amb els vots en contra del PSC i del PP.

De nou Barcelona es posa al capdavant i al costat d’una reclamació popular que sorgeix de la gent del nostre país. Una gent que empeny amb força i determinació el somni de la llibertat. Un somni que necessita d’un instrument per fer-se realitat: la Consulta pel Dret a Decidir. Estem davant d’un dret bàsic i fonamental que, molt probablement, els poders centrals de l’estat no permetran que es pugui dur a terme, tal com s’espera d’un estat al·lèrgic a qualsevol expressió de radicalitat Democràtica.

Barcelona exerceix, amb el Govern de l’Alcalde Trias, com a capital d’una nació que ha començat a caminar cap a l’estat propi; al costat del Govern de la Generalitat i del President Artur Mas. Un President que acaba de fer arribar una carta al President Rajoy demanant l’inici de les converses per poder portar a terme la Consulta.

Però la votació al Plenari de l’Ajuntament de Barcelona va tenir una lectura interna, en clau barcelonina, que no és menor. El líder del PSC, Jordi Martí Grau, va absentar-se del Plenari per no haver de votar contra de l’adhesió de Barcelona al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. De nou es va evidenciar un grup municipal sense líder i un cap de colla sense partit. El PSC, de nou arrenglerat amb l’espanyolisme i d’esquenes a la majoria pel Dret a Decidir. I per reblar el clau, Jordi Martí Grau tuitejava pocs instants després, que acabaria convencent el seu partit de la bondat del Dret a Decidir, en lloc de dimitir, com hauria d’haver fet per dignitat.

El país va cremant etapes, i els partits polítics també. Uns liderant els nous temps i fent costat al poble, i altres, senzillament defensant l’oligarquia política espanyola, contrària a qualsevol revisió de l’statu quo actual. Aviat celebrarem una Diada nacional que marcarà un abans i un després en la llarga reivindicació del catalanisme polític. Una Diada, la de la cadena humana, que serà l’avantsala d’una Diada, la del 2014, que commemorarà els tres cents anys de la derrota catalana davant de les tropes borbòniques, una nissaga reial en hores baixes i que no tornarà a guanyar cap més batalla, ni militar ni política.


2 comentaris

100 dies de Govern amb absència d’alternativa política

presi

El balanç dels primers 100 dies de Govern del President Mas han posat de manifest que no hi ha alternativa política al full de ruta marcat per Convergència i Unió, amb el suport parlamentari d’ERC. Catalunya i el nostre autogovern pateixen el pitjor dels escenaris dels últims trenta anys. Crisi econòmica general, ofec financer sense precedents del Govern espanyol al Govern de la Generalitat, crisi social profunda i que amenaça la pròpia cohesió de la societat catalana, crisi de valors generalitzada, crisi institucional estatal, amb la corrupció amenaçant de fondre els propis fonaments del sistema, i la guerra bruta inoculant els pitjors virus a la pròpia democràcia formal i al que representa el catalanisme polític majoritari. Un escenari dantesc del que hem de fugir per elevació, creient en les nostres pròpies fortaleses –que les tenim-, i des de la màxima unitat política i civil.

Han estat cent dies de pedagogia de l’extrema situació de les finances públiques catalanes. I cent dies on els que van provocar el forat negre més inversemblant a les finances de la Generalitat, lluny d’assumir el seu llegat i de fer un pas endavant, per responsabilitat, amb l’objectiu d’empènyer el país, es dediquen a especular per desgastar el President Mas i Convergència. Mentrestant, el Govern del PP, amb la majoria absoluta més feble i contestada socialment de la jove democràcia espanyola, es dessagna en el concert internacional i ens obliga a humiliar-nos demanant tenir accés al FLA, pagant interessos per préstecs sobre els nostres propis recursos: els 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal que se’n van cada any i que serveixen per comprar els vots de l’Espanya meridional i per greixar el centre de poder polític, econòmic, mediàtic, judicial i policial espanyol, còmodament instal·lat a Madrid. Aquests cent dies ja han estat batejats pel propi President: d’emergència nacional i de supervivència financera.

I el que cal fer els propers mesos és continuar treballant segons el full de ruta de l’acord parlamentari CiU-ERC: dotant-nos d’estructures d’estat, avançar cap a l’exercici del Dret a Decidir i disposar de l’eina que ens ha de servir per fer la Consulta sobre el nostre futur col·lectiu. I mentrestant, assolir els acords puntuals necessaris amb el govern central per reduir la nostra aportació econòmica a l’estat. Algú qüestiona la presència de diputats d’ERC al Congrés dels diputats? Oi que no? Doncs el Govern de la Generalitat, mentre Catalunya formi part de l’estat, ha de negociar en tots els fronts per tal d’obtenir més recursos i pal·liar els efectes d’uns pressupostos públics impossibles.

Ara per ara, doncs, no hi ha alternativa política a Catalunya. L’arc parlamentari està clarament orientat cap el Dret a Decidir. Els partits espanyolistes són minoria. I malgrat la pèrdua de suports parlamentaris de CiU el 25-N, li pertoca al President Mas liderar la resta de la legislatura catalana. Per cert, quants dels 12 diputats que va perdre CiU el 25-N es van volatilitzar per culpa de les acusacions publicades als mitjans durant els quinze dies de campanya electoral, basades en els informes falsos de la UDEF? Pot ser el 50%? I quines responsabilitats polítiques i penals s’han depurat per aquests fets? Cap ni una, fet que demostra que Espanya és un país amb una democràcia de pèssima qualitat. Ens conviden a marxar, per activa i per passiva. I ho farem. Però complint escrupolosament amb cadascuna de les fases del necessari diàleg amb l’estat i amb les instàncies comunitàries i internacionals corresponents. Hem de fer les coses bé, per guanyar-nos el respecte i el futur reconeixement en el concert internacional.

 


Deixa un comentari

La regeneració democràtica i l’estat espanyol

El president Mas, la presidenta del Parlament i la resta dels as

“Catalunya està prop del col·lapse econòmic i polític i el responsable principal és el hòlding dels poders centrals de l’estat, que ha llençat sobre Catalunya i el seu autogovern la major de les ofensives de destrucció massiva que estan a l’abast d’un estat modern, guerra bruta inclosa”.

Catalunya està vivint, segurament, els moments més convulsos i difícils pels que ha travessat des de la reinstauració de la democràcia formal a l’estat espanyol. Els nivells d’assetjament polític, econòmic, judicial, policial, mediàtic i cultural han arribat a uns extrems difícilment imaginables en un estat de dret, i en un estat membre de la Unió Europea. Catalunya està prop del col·lapse econòmic i polític i el responsable principal és el hòlding dels poders centrals de l’estat, que ha llençat sobre Catalunya i el seu autogovern la major de les ofensives de destrucció massiva que estan a l’abast d’un estat modern, guerra bruta inclosa.

El debat sobre la corrupció política s’ha instal·lat perillosament entre nosaltres i amenaça els fonaments del mateix sistema. L’exigència de la ciutadania és clara i contundent: cal exigir responsabilitats als que hagin pogut cometre il·legalitats i cal emprendre un conjunt de mesures de regeneració democràtica que contribueixin a recuperar la confiança en el sistema institucional que ens hem dotat. Es una exigència moral, especialment si tenim en compte els patiments de milers de famílies que pateixen les conseqüències de la crisi econòmica, l’atur i la pèrdua de drets socials. Es parla de possibles mesures de regeneració, la majoria de les quals estan a l’abast del Parlament de Catalunya, del Govern i dels agents socials. En aquest sentit són benvingudes les 51 mesures que fa poques hores ha proposat el mateix President de la Generalitat. Som molts però els que creiem que amb l’estricte aplicació de la legalitat vigent, n’hi hauria prou per depurar responsabilitats, tant dels polítics corruptes com dels empresaris corruptors, dels policies que actuen fora de la llei i de la resta de persones que eventualment puguin cometre il·lícits penals. La sensació d’impunitat és una de les pitjors sensacions que es poden tenir, i en aquest debat el món de la Justícia hi té molt a dir. Es processa i es condemna gent que comet un furt a un supermercat per a sobreviure i no es processa a delinqüents que han acceptat l’autoria de delictes que han provocat greu alarma social.

Però cap mesura d’aprofundiment democràtic ni cap modificació de les lleis penals tindran l’efecte desitjat mentre Catalunya formi part d’un estat que utilitza la guerra bruta com a estratègia per impedir la lliure determinació dels catalans. L’ofec econòmic del govern Rajoy pretén desprestigiar l’autogovern català i del catalanisme polític. L’ofensiva espanyolista del ministre Wert pretén l’assimilació cultural i la segregació escolar. La batalla contra les competències exclusives de la Generalitat busca reduir l’autogovern a una simple gestoria administrativa. La guerra bruta, amb armes com el CNI, la UDEF i empreses d’investigació amb vinculacions als aparells de seguretat de l’estat, és un altre mitjà que s’utilitza per neutralitzar polítics i persones relacionades amb les forces democràtiques que lideren el procés cap a la sobirania.

En definitiva; cal neteja i regeneració. Calen sentències condemnatòries en aquells casos en que es provi la culpabilitat; i també cal mantenir la presumpció d’innocència de les persones imputades, però res de tot això serà possible mentre els poders centrals de l’estat actuïn com ho estan fent, per avortar els anhels de llibertat dels catalans. Es imprescindible doncs, com va dir ahir el President Mas, no deixar-nos doblegar, caigui qui caigui. No podrem lluitar contra el poder polític, econòmic, mediàtic, judicial i policial de l’estat amb les seves mateixes armes. Només podrem guanyar la batalla de la llibertat amb l’esperit de la resistència dels nostres avantpassats de l’11 de setembre de 1.714 i amb la ferma determinació democràtica a través de les urnes.

 

Font de la fotografia: Gencat.cat


Deixa un comentari

Un nou Govern per a una nova etapa

???????????????????????????????????????

“Sense la clau de la caixa, estem destinats a la misèria i a l’esclat social. A partir del 7 de gener de 2013 caldrà demanar doncs, a sindicats, plataformes socials i ciutadanes, partits polítics -també els de l’oposició-, grups de pressió i de damnificats per les mesures d’austeritat que es puguin prendre, que es manifestin i es concentrin davant de la Delegació del Govern de l’estat a Catalunya. Es allà -al carrer Mallorca de Barcelona-, on caldrà dirigir les reclamacions, les queixes i la indignació”.

 

El nou Govern de la Generalitat de Catalunya ja és una realitat, després de la investidura i de la presa de possessió del President Artur Mas. La composició del nou Govern, més enllà del resultat dels equilibris polítics, territorials, de gènere, dels propis de la representativitat dels dos partits de la Federació de CiU i del suport extra muros d’Esquerra Republicana de Catalunya, respon a la necessitat d’afrontar amb garanties els reptes i les amenaces que tenim plantejats a curt i mig termini com a país i com a societat, en un context de greu crisi econòmica i social.

El President Artur Mas ha completat un govern de continuïtat, però amb incorporacions d’alt voltatge polític. Francesc (Quico) Homs, assumeix el Departament de Presidència, des d’on haurà de comandar l’impuls polític del nou govern des d’una estratègica posició de coordinació transversal, desplegant les bones arts demostrades aquests darrers dos anys des de la Secretaria general de Presidència i com a portaveu del Govern. Germà Gordó, un dels fundadors de la JNC, pes pesant de l’equip de confiança del President Mas i peça bàsica de l’engranatge de la Federació de Barcelona de CDC, contribueix a donar relleu polític a un Govern que haurà d’enfrontrar-se al pitjor dels escenaris polítics dels darrers trenta anys, tant portes endins com portes enfora. Santi Vila, fins ara alcalde de Figueres -eficaç, estimat i amb majoria absoluta al seu municipi- i representant destacat de l’ala socialdemòcrata de CDC, haurà d’entomar la bona feina portada a terme pel Conseller Lluís Recoder i el seu equip, en un context de restriccions en la inversió en infraestructures que amenaça amb paralitzar un  dels motors de la nostra economia productiva i un dels factors més importants de competitivitat del nostre país. I Neus Munté, al capdavant del Departament de Benestar i Família, destacada diputada en la darrera legislatura i amb una trajectòria social i sindical més que reconeguda, haurà de posar en valor l’esplèndida tasca portada a terme per l’estimat i valorat conseller Josep Lluís Cleries. La resta de consellers, mantinguin les carteres o canviïn de destí, com és el cas del conseller Felip Puig, han demostrat abastament que estan en condicions de continuar la tasca portada a terme durant el passat mandat. I tots ells, sota la batuta del millor President que pot donar un país i que més d’un estat de la Unió Europea voldria com a responsable dels seus destins.

El plàcet que ha obtingut el nou govern Mas per part d’ERC i la seva nova direcció política és rellevant, malgrat els dubtes que encara genera la formació d’Oriol Junqueras en bona part de la societat catalana, tot i els bons resultats electorals obtinguts per la formació republicana. Si el President Artur Mas i el seu Govern encara han de demostrar la seva eficàcia tant en termes polítics com en termes de la seva potencial fortalesa per millorar les condicions de vida d’una societat que corre el perill de fracturar-se, també és una evidència que el paper d’ERC, al Parlament i al carrer, està encara per demostrar. El doble objectiu de la legislatura que ara tot just comença, l’exercici del Dret a Decidir -a través d’una consulta democràtica- i el blindatge d’un estat del benestar amenaçat pel boicot de l’estat espanyol i per un expoli fiscal sense precedents a Europa, que executen implacablement els poders centrals de l’estat, conformen un full de ruta que requerirà de la màxima unitat civil i política.

El President Artur Mas ha demanat treball, diàleg i transperència als membres del seu govern. I així ha de ser. Però que ningú es cregui que dins de la gàbia paralitzant de la Constitució espanyola -tant si la gestiona el PP com si ho fa el PSOE-, Catalunya té sortida. El benestar i el progrés dels set milions i mig de catalans només pot ser una realitat, en un context internacional de recessió i crisi, si som amos dels nostres recursos i deixem de patir un dèficit fiscal anual de 16.000 milions d’euros cada any. Sense la clau de la caixa, estem destinats a la misèria i a l’esclat social. A partir del 7 de gener de 2013 caldrà demanar doncs, a sindicats, plataformes socials i ciutadanes, partits polítics -també els de l’oposició-, grups de pressió i de damnificats per les mesures d’austeritat que es puguin prendre, que es manifestin i es concentrin davant de la Delegació del Govern de l’estat a Catalunya. Es allà -al carrer Mallorca de Barcelona-, on caldrà dirigir les reclamacions, les queixes i la indignació. No ens equivoquem.