El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

El gran repte de Barcelona és la unitat.

La periodista Marina Almansa  m’ha fet una bona entrevista a la revista La República que vull compartir amb vosaltres i que titula: 

Martí: “Si haguéssim fet el que hauríem d’haver fet l’1-O probablement hi hauria més gent a la presó, començant per Trias” El regidor del Partit Demòcrata creu si haguessin governat a Barcelona durant la tardor de l’any passat hi hauria hagut més repressió

Amb permís de la Marina, deixeu-me que en subratlli aquest altre:  “El gran repte de Barcelona és la unitat”. “Si no es fa res diferent, la foto de l’alcaldia de Barcelona serà una foto que no ens agrada”

I comencem…

El mapa del Partit Demòcrata a Catalunya és tot un desgavell de peces. Però el puzle s’ha de recolocar de cara a un nou escenari: els comicis municipals del maig vinent. A Barcelona hi tenen quatre actors i un repte major: tornar a aconseguir la fotografia de l’alcaldia. El regidor Jordi Martí de l’Ajuntament ho té clar: només la unitat salvaria la capital. Recuperar la Barcelona de Trias i fer fora els comuns és la prioritat pel PDeCAT tot i que, de moment, la peça clau que els hi falta és la dels seus principals aliats republicans.

Fa uns mesos vau presentar la candidatura de Neus Munté, però sembla que el nom de Quim Forn cada vegada agafa més protagonisme. Serà el cap de llista del PDeCAT a Barcelona?

 Les coses canvien, i amb una rapidesa inimaginable. El que tenim avui són unes primàries internes amb Neus Munté guanyadora, per tant és la candidata formal. Des d’aleshores han passat coses i el que Munté diu és que és ella la candidata però estem oberts a dialogar i establir acords més amplis amb moviments i partits per fer una candidatura transversal.

Podria ser, doncs, el conseller empresonat qui encapçalés la candidatura d’aquests acords amplis?

Forn ha expressat la voluntat a ajudar en la candidatura. Hi ha vàries possibilitats obertes. Podria ser que hi hagués un acord ampli amb el qual pogués jugar un paper molt important. Forn està obert a col·laborar, estan obertes totes les vies.

Tot i les negatives d’ERC, seguireu insistint fins cremar l’últim cartutx amb la llista unitària?

És evident. Mantindrem la posició i la voluntat de la llista àmplia hi serà fins a l’últim segon. No es tracta de convèncer, això ja ho hem intentat. Queda interpel·lar a ERC però també hi ha altres grups com Demòcrates, plataformes, independents. Poden passar coses que facin moure la seva posició. Som moderadament optimistes. La necessitat de fer una candidatura guanyadora hi és.

Si finalment ho aconseguíssiu, estaríeu disposats a cedir el primer lloc de la candidatura a Maragall i que el vostre candidat ocupés la segona posició?

Hauríem d’estar disposats a parlar de tot. Ens hauríem de posar d’acord en el cap de llista però amb moltes altres coses. L’objectiu és recuperar la capital del país. Coneixem la capital i l’hem governada. Sabem el pa que s’hi dona i que ho podem fer molt millor. El procés cap a la república, sense la capital de Barcelona, ho dificulta molt. Per tant, hi ha la doble voluntat de guanyar les eleccions.

I doncs, parlant d’unitat, descarteu definitivament participar en les Primàries.cat?

Si a les Primàries hi juga tothom, hi juga tothom.

Però ningú fa el primer pas…

Nosaltres no donarem cap pas que no respongui a la unitat. Això ho decidirà la direcció. Si decidim que sí, hem de pactar com i quan.

“Si no es fa res diferent, la foto de l’alcaldia de Barcelona serà una foto que no ens agrada”

Si ERC acceptés, PDeCAT també?

Voldria dir que hi hauria més consens. Però la gent de les Primàries han de ser els primers interessats perquè sigui una fórmula d’èxit. És política i negociació. Els partits polítics no poden forçar la seva visió per passar per l’anella. S’ha de negociar. I sabem que, si no es fa res diferent, la foto de l’alcaldia de Barcelona serà una foto que no ens agrada.

En aquest tauler hi apareix un altre actor. Com s’integraria La Crida al PDeCAT de Barcelona en cas que es presentés a les municipals?

No ho sabem encara. Jo m’hi he adherit però totes les adhesions son a títol individual. És un moviment polític que es constituirà, es faran comissions i organitzacions de territori, és un actor polític, no un partit.

(Foto de Jordi Solé per La República)

Però ho podria acabar sent…

Serà el que decideixin els adherits i la direcció de la Crida. Els adherits del Partit Demòcrata creiem que la Crida pot tenir unes funcions complementàries. Si arriba el moment que es planteja presentar-se a les municipals ho decidiran els associats. No neix com un contrapoder a ningú. Tampoc com una plataforma que es presenti a les conteses. Si es decidís que sí, influiria. Estem per sumar, no per competir. És una estructura d’internacionalització, de donar cos al Consell per la República i lligar a persones de diferents ideologies. Per mi, la potència és la foto de la unitat: un comunista i un liberal en l’acte de presentació a Manresa.

Què faria PDeCAT si estigués governant a l’Ajuntament per afrontar un ‘hivern calent’? Què creuen que no s’ha fet?

S’ha d’agrair que l’alcaldessa Colau hagi reconegut que els presos polítics estan injustament empresonats i exiliats, però fins aquí ha arribat. Des del punt de vista pràctic no ha fet res. L’1-O, si hagués governat Trias…

Què hagués passat? Haguéssiu obert tots els col·legis? No haguéssiu deixat sortir a la policia nacional del Port?

L’actitud de l’alcaldia hagués estat molt més valenta i compromesa amb la Generalitat i el Parlament de Catalunya.

“No sé què haguéssim aconseguit, potser més pals o més gent a la presó. Si haguéssim fet el que hauríem d’haver fet, probablement hi hauria més gent a la presó, començant per Xavier Trias, i és així de bèstia. No puc ser més precís perquè no va passar”

L’alcaldessa denuncia sovint que ha patit una legislatura de descrèdit i que els hi ha resultat molt difícil governar per culpa de l’oposició. Què hi dieu, en aquest sentit?

És una excusa de mal pagadora. L’excusa de “no podem fer el bé perquè els dolents no ens deixen” és de primer de Primària. Són especialistes en centrifugar les culpes. L’Estat, el PP, l’oposició i el carrer, tot són excuses. És fals. Ho fa servir per gestionar la seva política. Nosaltres hem pactat el Pla pel Dret a l’Habitatge, entre d’altres.

Però això s’hagués pogut tancar molt abans i no ara que s’acaba la legislatura, no?

És culpa seva. Qui governa gestiona els timings. També hem pactat la modificació de plantejament de l’Espai Barça, que no és poca cosa. Hem pactat bastant. És fals que siguem els responsables de boicotejar l’acció de govern.

Em ve al cap el debat de la ‘multi consulta’ i la polèmica que en va sorgir. Com pot ser que un grup municipal que apel·la al dret a decidir ho tombés i, posteriorment, s’abstingués?

S’han de fer les coses bé. No es poden fer ‘xapusses’. Som els participatius número u del món. Però ho porten ara a final de mandat. No han fet cap consulta i quan la presenten et plantegen dues preguntes absurdes per farcir-ho que, a més, no tenen res a veure l’una amb l’altra. Una d’elles, la de la gestió de l’aigua, no és competència municipal i se n’ha muntat un espectacle.

Un altre exemple del descrèdit que apuntava és el rebombori de la revista ‘Run Run’. Amb la seva publicació, se us ha acusat d’anar en contra l’economia col·laborativa i sembla que no heu tingut suficient consens amb les acusacions…

S’han enfadat molt. Pissarello s’enfada i té la pell molt fina. En lloc de parlar de coses alienes ha d’afirmar o desmentir-ho. Nosaltres no hem dit que el que han fet sigui il·legal, sinó políticament reprovable. Són un partit d’extrema esquerra que actuen de manera ‘matussera’. És cert que hem rebut feedback de tota mena. Companys i amics m’han dit: “Ostres, però calia fer-ho així?”. És un element més dels que tenim per fer oposició. Però no hem anat en contra l’economia col·laborativa, això és absolutament fals. Però per a Barcelona en Comú hi ha la tendència d’ajudar a cooperatives amigues del grup, a més hi ha un vídeo de l’Errejon que ho apunta. Ho hem relacionat, no hem inventat res.

I el PDeCAT fa autocrítica d’aquesta legislatura? Què no s’ha fet bé?

No hem criticat suficient al govern i, alhora, no hem presentat prou propostes alternatives.

La seguretat ha estat un dels temes candents de la legislatura i sou dels grups que més hi heu insistit. Però Colau ha reiterat que, tot i la seva insistent demanda a Buch, el conseller s’ha negat a ampliar la plantilla de Mossos. Finalment, es redistribuirà el cos i s’enviaran més efectius a Ciutat Vella. Com heu interferit en la negociació amb la conselleria?

Els problemes de la conselleria d’interior no són desconeguts. Colau demana més, nosaltres també, té el nostre suport. També hem parlat amb la conselleria. Però això no és l’excusa. Primer havia de fer la seva feina i després demanar ajuda. BComú, en paraules de Gala Pin, ha admès que no volien a la policia, no han cregut en les forces d’ordre públic. Han trigat tres anys i mig a adonar-se que la policia és important. Hi ha delinqüència a tot arreu. Vam proposar un pla de xoc, pel Raval i Ciutat Vella i una sèrie de propostes per millorar la seguretat i combatre l’incivisme. El que s’està fent amb Buch és degut a aquesta comissió.

Però Munté parlava de “falta d’autoritat”, com s’entenen aquestes declaracions si és Buch qui es negava a ampliar la plantilla?

Tenen la Guàrdia Urbana a mig gas. I a més, no se senten defensats pel govern. I si hi ha problemes amb manters, el govern ajuda els col·lectius en lloc de defensar a la Guàrdia Urbana. En un moment crític, feien invents amb els cossos i volien dissoldre la USP, que podien ajudar els Mossos. No els toquis i dóna’ls-hi autonomia i integra’ls en operatius! Que facin invents l’any que ve. Ara, no. Si algú actua als narco pisos és justament la USP. No hi ha prou efectius de la GUB perquè no van obrir convocatòria el 2016, que era de reposició. No es pot prescindir de cap convocatòria, i ho van fer. Vam perdre 120 agents de reposició.

És obligatori parlar del projecte de la nova Rambla. S’ha parlat que el concurs públic podria haver estat enfocat de manera partidista per haver caigut en mans de l’exregidora Itziar González amb una inversió de 35,6 milions d’euros. Què us ha semblat la proposta que s’ha presentat aquesta setmana?

Quan es va resoldre el concurs per a ‘km-Zero’ nosaltres vam expressar la nostra sorpresa. És molt sospitós que acabés a l’equip de l’exregidora Itziar González. Què hagués passat si ho hagués fet l’equip de Trias? Ara surt la proposta i ens temem que el resultat no és el producte de tot el procés participatiu que hi hagués hagut d’haver-hi. Gremi d’Hotelers no n’eren coneixedors; amics de la Rambla, tampoc. Als partits de l’oposició no els agrada. Però no qüestionem la pacificació i la filosofia d’alliberar certs punts de la ciutat de vehicles, de fet el Partit Demòcrata ho contempla des de ja fa anys.

Precisament, la Rambla és un dels punts icònics de la ciutat però alhora més massificats. Les últimes dades de turisme a Barcelona han estat del 80% d’ocupació hotelera durant el festiu de Tots Sants. Contempleu com a grup que el turisme porti al desbordament en aquests punts de la ciutat?

No es pot resoldre amb una vareta màgica. Però per aquest tema va ser pel que BComú va guanyar les eleccions. Després del foc d’encenalls que van presentar, quins són els resultats? La problemàtica continua vigent. Barcelona és una ciutat d’un atractiu turístic brutal però la clau de la implementació de les mesures és el diàleg. L’únic que es fa és contra-posicionar-se amb els sectors que no porten la solució. Has de parlar amb creueristes, amb els operadors turístics, amb el gremi de Restauradors, perseguir la il·legalitat a totes dels pisos turístics… S’han d’establir mesures pal·liatives perquè els efectes negatius siguin els menys possibles.

Però sembla que seguiu cridant al turisme a través de campanyes i feu oposició quan altres grups demanen restringir-lo…

És que s’ha d’anar alerta. No pots explicar coses que no quadren. El 12 % del PIB que aporta el turisme el necessitem. Això vol dir que hem de fer coses perquè vingui menys gent però el resultat de l’impacte econòmic sigui el mateix. Això es fa incentivant a què vinguin determinats col·lectius, sense ser elitista.

Entenc que us referiu a fomentar el turisme capitalista. Però podria arribar a ser incompatible amb les mesures actuals, com per exemple blindar la construcció d’hotel a la zona 1, a Ciutat Vella, si s’amplia el radi del PEUAT…

Amb això estem d’acord. Estem d’acord en blindar la zona cèntrica dels hotels però no de la resta. L’alcaldessa ha aconseguit que els hotelers es facin rics. I els preus dels edificis que es podien convertir en hotels es van disparar.

“Amb aquesta mesura, a curt termini, Colau ha aconseguit inflar els comptes de resultats de les finances hoteleres. Felicitats, perquè teòricament això ho fa la dreta”

Com podria ser apujar la taxa turística per pernoctació?

És clar que sí. Qui vingui, que pagui. No entrem en què s’emporta qui, referint-me a Ajuntament-Generalitat, però clar que sí. I que repercuteixi al barri concret que pateix la massificació, com a la Sagrada Família o a la Barceloneta, que s’incentivi a través de bonificacions. Hi ha moltes fórmules.

I seguint amb el turisme, pisos turístics. Fa deu anys que es denuncia la situació i amb Trias no es va abordar. BComú n’ha tancat prop de 5.000… 

Bé, van començar amb els socialistes. Però tenim les limitacions que tenim. El govern ho ha fet bé, amb això estem d’acord i tenen el nostre suport. Però una altra cosa són les habitacions rellogades, índole que depèn de la Generalitat. Hem de negociar. Ens interessa que un privat, que no arriba a final de mes, pugui llogar l’habitació i la limitem a 60 dies l’any? Fins que no hi hagi aquesta normativa hi haurà alegalitat.

Al final, els pisos turístics i l’especulació en l’habitatge porten al fet que una persona hagi de pagar una mitja de 870 euros de lloguer a la ciutat. La política d’habitatge seria una de les primeres mesures que abordaríeu si governéssiu?

No podem parlar de xifres. A curt termini no el resoldrem. Amb les mesures, governant bé i dialogant amb Estat-Generalitat podríem donar solució a una part del problema. Vam començar amb el pla d’habitatge el 2014, però uns 250 dels pisos que ha donat Colau són gràcies al nostre pla. Han donat 670 pisos en tres anys i mig. Us imagineu que això hagués passat amb l’alcalde Trias? El maig del 2015 Colau va fer dues grans promeses electorals. Desnonaments i habitatges. Hi ha 7 desnonaments al dia. No s’ha resolt ni amb voluntat política ni amb diners. Els hem donat suport però no hi ha resultats. Has de tenir una política d’habitatge a 30 anys vista. Ells van dir que 4 anys ho arreglaven i s’ho van creure. Jugar amb la misèria de la gent és molt lleig. El balanç que podem fer en acabar el mandat en habitatge és un fracàs, i va ser la principal bandera electoral.

Revista La República. Marina Almansa.

11 de novembre 2018.

 


Deixa un comentari

D’ESTREMERA A LLEDONERS

Feia setmanes que tenia concertada una nova visita a Estremera, per poder parlar amb l’amic Quim Forn i saludar, amb sort, a la resta de presos polítics d’aquest centre penitenciari al mig del no res. La notícia del seu trasllat a presons catalanes ens va trasbalsar. Malgrat el manteniment del règim de privació de llibertat, molts vam intentar pensar i llistar els beneficis que aquest trasllat podria comportar, molt especialment a les seves famílies, amics i advocats. I per sorpresa meva, la data del 14 de juliol, la que tenia reservada per anar a Estremera, es va mantenir, però per poder anar a Lledoners.

Un viatge de tres quarts d’hora en cotxe fins a Sant Joan de Vilatorrada, en front de les cinc hores amb AVE i cotxe fins a Estremera. Sant Joan de Vilatorrada, un municipi al que he anat dues vegades les darrers setmanes per participar com a diputat de la Diputació de Barcelona, en dues sessions de les Audiències Memorials; una iniciativa que té per objectiu el reconeixement de les víctimes de la Guerra Civil, la posada en valor de la memòria històrica i la reparació moral i social de les víctimes dels dos bàndols, a través del testimoniatge de veïns supervivents, dels seus fills i nets. Quina paradoxa; mentre des de les institucions catalanes organitzem Audiències Memorials a Sant Joan de Vilatorrada, amb duríssimes experiències que ens van fer plorar a molts dels assistents, simultàniament hem d’anar a la presó de Lledoners, al mateix municipi, a fer costat a persones honorables, demòcrates i gent de bé, empresonades injustament, víctimes d’un sistema corrupte que no fa justícia sinó que administra venjança.

L’arribada a la presó de Lledoners no té res a veure amb l’arribada a la d’Estremera. Contemplar la muntanya de Montserrat i sentir que formes part del groc que envolta els accessos al centre penitenciari són sensacions que marquen la diferència entre dues societats i dues nacions ben diferents. Una vegada dins de la presó, el “bon dia” i el tracte dels funcionaris són especialment reconfortants. I trobar-te a la sala d’espera desenes de persones, familiars i amics dels nostres presos polítics, amb qui pots parlar amb tota llibertat, és especialment gratificant. Les parelles de Josep Rull, Jordi Cuixart, els familiars i amics de Jordi Turull, Oriol Junqueras i la resta de presos polítics, per a molts dels quals era el primer dia que visitaven el seus estimats a Lledoners, ens van donar una energia difícil d’explicar.

Després de gaire bé una hora d’espera, que ens va servir per endreçar i refrescar el llistat de coses de les que volíem parlar amb el Quim, vam poder accedir al mòdul on es troben els locutoris. Corredisses i nervis de familiars i amics, fins que vam poder veure les siluetes dels nostres presos polítics, accedint als espais on vam poder tocar les seves mans a través dels vidres. Van ser quaranta cinc minuts de conversa. Trufada d’abraçades simbòliques de la multitud d’amics comuns que ens van donar records per a ells. Els minuts van transcórrer ràpidament, mentre passàvem de la conversa més transcendent a les situacions més còmiques que mai hagués cregut que es poden compartir a un centre penitenciari, amb una persona privada de llibertat injustament. Els nous hàbits -diferents als d’Estremera-, les confessions i anàlisis polítiques del moment, la família, el dietari que tot just havia acabat d’escriure, les perspectives judicials i molts altres temes d’actualitat i d’interès comú, van dibuixar el recorregut de la conversa. Sempre recordarem, també, que vam ser la primera visita que en Quim Forn va rebre al locutori del pavelló de visites. Acabats el quaranta cinc minuts, vam poder, per uns segons, tocar les mans de la resta de presos polítics, a través dels vidres dels seus locutoris. Era el moment del balanç de la jornada, i la primera conclusió és que tenim una gent a la presó que són gegants. Homes i dones excepcionals. Que mereixen la nostra solidaritat de manera incondicional i permanent. I dels que no pararem d’exigir-ne la seva llibertat. No puc evitar però, pensar que tots ells estan a presons catalanes. Que són moltes les avantatges de l’acostament. Però que continuen injustament empresonats. I que el responsable polític del seu règim penitenciari és el propi Govern de la Generalitat.

Pocs dies després de la visita a Lledoners coneixíem les resolucions judicials dels diferents països europeus que afecten els presos polítics i la retirada de les euro ordres d’extradició per part del magistrat Llarena. Notícies que ens fan recuperar l’esperança en la seva llibertat, abans del que pensàvem mesos enrere. Després de l’emotiva visita ens hem posat mans a l’obra per organitzar la propera; que volem que sigui ben aviat.

#LlibertatPresosPolítics

 

Jordi Martí Galbis

Juliol de 2018


3 comentaris

Crònica d’Estremera

Dissabte 27 de gener de 2018. Feia dies que esperava que arribés el moment. Fa gaire bé tres mesos que Joaquim Forn, i també Oriol Junqueras, estan tancats injustament a la presó madrilenya d’Estremera. I els Jordis, més de cent dies a Soto del Real. Una situació impròpia d’un país democràtic i davant de la qual ens revoltem. I no solament ens subleva la injustícia de la seva privació de llibertat. També ens enerva la impunitat dels responsables polítics de la seva presó preventiva.

Cada dia, arreu del país, s’organitzen actes, homenatges i iniciatives solidàries per exigir la llibertat dels nostres presos polítics. Però amb el Joaquim Forn compartim amistat i molts anys de lluita política i de militància de País. Hem compartit, aquests últims anys, responsabilitats municipals a l’Ajuntament de Barcelona, des del govern i des de l’oposició. I cal recordar que Joaquim Forn és una bona persona, honesta, íntegre, treballadora, solidària, empàtica, patriota i amb sòlids valors humanistes, religiosos i comunitaris. I el millor homenatge que podia fer-li era anar-lo a veure a la presó d’Estremera, d’on esperem que surti ben aviat.

La sortida de l’AVE des de l’estació de Sants a les 9 del matí i els primers quilòmetres fins a Saragossa em serveixen per endreçar idees i tornar a pensar quines qüestions calia plantejar-li en els quaranta minuts de la trobada. I sobre tot, quin podria ser el millor to per dir-les. Una trobada compartida amb tres amics més amb els que compartíem nervis i emocions: el Jaume Ciurana, l’Òscar Martínez i el Pep Martí. Però sobre tot, havíem d’intentar evitar abordar qüestions que poguessin tenir efectes negatius sobre una persona que, malgrat la seva fortalesa, segur que ha de tenir moments durs i tristos. Sortim de l’AVE a les 11.45h i ens dirigim en cotxe cap a Estremera. Prop d’una hora que ens serveix per posar en comú tot el que ens ha passat pel cap les últimes hores. Pel camí ens trobem amb una immensa silueta d’un dels braus que sovintegen per la geografia espanyola. Pura simbologia. Dinem al Mesón de El Quijote, un restaurant a uns dos quilòmetres de la presó, el propietari del qual és d’un català de Terrassa. Dinem bé i aprofitem per fer un resum de les nostres trajectòries personals i de la nostra història comuna amb el Joaquim Forn. I mentrestant, pendents de les deliberacions del Tribunal Constitucional sobre el recurs del govern espanyol, contra la celebració del Plenari del Debat d’Investidura. Arribem a la presó a les 15.30h. Les primeres imatges del centre penitenciari ens provoquen un nus a la gola. Ens preguntem “què cony fa un sant baró privat de llibertat”? Tensa espera mentre ens acreditem i passem els filtres de seguretat, acompanyats d’uns quants familiars d’interns. A primera vista, persones d’ètnia gitana, romanesos, llatinoamericans, africans i espanyols. I nosaltres. La sensació és de vulnerabilitat i d’immensa injustícia. Fem un últim repàs de les desenes d’amics i companys que ens han donat records pel Joaquim Forn. Som conscients que serà impossible traslladar-li tots els records i abraçades que portem a la motxilla. Nervis continguts fins que a la zona de les comunicacions de la presó apareixen el Quim i la resta de reclusos. Alguns amb més de vint anys de condemna. Per fi podem veure’l i comencem a parlar després d’haver tocat amb les mans la pantalla de vidre gruixut que ens separa. Fa bona cara i bon aspecte. Somriu i ens comença a explicar que està prou bé. I que reben un tracte més que correcte. Que rep moltes visites i centenars de cartes; però que només en pot contestar un 10%. Ens explica les activitats que porta a terme; lectura, esport i tasques de neteja dels lavabos, les relacions amb els interns, la bona convivència amb el vicepresident Oriol Junqueras, les alegries que li donen les victòries del Barça i les males sensacions que té quan segueix les notícies sobre Catalunya dels canals de televisió espanyols, clarament orientats a la manipulació de les informacions sobre el que està passant a Catalunya. El que realment li preocupa és la seva família, més que no pas el que pateix al centre penitenciari, on les hores passen lentament. Ens diu que es troba bé i està esperançat, però que està cansat de la seva privació de llibertat. Parlem del futur; personal i polític. De seu i del de Catalunya. Punts de vista, anàlisis i percepcions que ens enduem amb nosaltres. Li diem que no l’oblidem. Ni l’oblidarem. Sap, però li tornem a recordar, que cada dia, arreu de Catalunya es fan actes en el seu record, en el que s’exigeix la seva llibertat. I li diem que molta gent està pendent de la informació que puguem donar a la tornada del viatge a Estremera. Els minuts s’escolen entre els dits i ens explica anècdotes amb el seu clàssic humor. Ens fa riure. Rialles que contrasten amb l’ambient seriós i tens que es viu a la resta de locutoris. Ja han passat els quaranta minuts de la visita. Es talla el so en sec i no podem ni acabar de pronunciar la última frase a través del sistema de comunicació. Ens aixequem i arriba el moment més dolorós de la jornada: el comiat. Li donem ànims i he de fer esforços perquè no em caiguin les llàgrimes. Comença el trajecte a la inversa, i amb presses, per no perdre l’AVE de les 18.30h. A les 21.30 arribem a Barcelona. Les tres hores del viatge de tornada han estat tres hores en les que només he parlat del Quim Forn amb molta gent que estava esperant notícies. Abans d’arribar a Barcelona diferents mitjans digitals ja informen de la nostra visita. M’agradaria no fer una segona visita. Voldria dir que estàs amb els teus. Et volem a casa, Quim.

 

Jordi Martí Galbis


Deixa un comentari

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!

 

El que havia de ser un article demanant la retirada de l’aplicació de l’article 155 de la CE i exigir la posada en llibertat dels Jordis s’ha convertit en un article de denúncia universal de l’estat espanyol. El dijous 2 de novembre passarà a la història com la data en la que els poders d’un estat podrit van gosar empresonar vuit membres del legítim Govern de la Generalitat. El vicepresident i set consellers; tots ells persones honestes, valentes i conseqüents, als que s’acusa dels delictes de sedició, rebel·lió i malversació de fons públics. Una veritable vergonya política i una immensa tragèdia humana, per els empresonats i per les seves famílies. Però tothom sap que han estat empresonats per portar a terme el mandat democràtic de les urnes.

Cal doncs denunciar sense pal.liatius els responsables d’aquest estat de coses, exigir la llibertat dels presos polítics, la retirada de l’article 155, instar una investigació independent de les pressumptes il.legalitats comeses per fiscals i magistrats, i començar les mobilitzacions massives, continuades i pacífiques per expressar el nostre rebuig al pitjor cop d’estat contra la democràcia que s’ha perpetrat des de l’intent del 23-F.

Davant d’aquesta hora greu, paradoxalment és l’estat el que ens ha ensenyat la sortida. Votarem el 21 de desembre, tot i que ja ens han advertit que si es torna a produir una victòria dels independentistes, ens tornaran a obsequiar amb l’aplicació de l’article 155. Allò que va començar a les urnes doncs, haurà d’acabar a les urnes. Malgrat els dubtes raonables que envolten les més que discutibles garanties del procés electoral. Malgrat que deu persones honestes estiguin, a dia d’avui, empresonades. Malgrat les amenaces de l’aplicació de l’article 155, per segona vegada. Malgrat els episodis de repressió que vindran, amb tota seguretat, els propers dies. Cal, per democràcia i per dignitat, votar i guanyar. Si es pensaven que amb violència, la repressió i la presó ens faríem enrere, s’han ben equivocat. Ans el contrari, estem ben determinats a guanyar la nostra llibertat. I som molts els que volem que la victòria pugui ser protagonitzada per una candidatura àmplia, única i transversal. La de tots els demòcrates, en front la dels que avalen i recolzen, per activa o per passiva, la força antidemocràtica d’un estat a punt de fer fallida.

 

Jordi Martí Galbis

 


Deixa un comentari

UN 27-O PER A LA HISTÒRIA

Ha arribat l’hora. Els fets s’han desencadenat tal com estava escrit, des de fa temps. La decisió presa pel govern del PP, de la mà de la Fiscalia de l’estat i el poder judicial al seu servei, com a resposta a la voluntat expressada pel President Puigdemont d’assumir els resultats del referèndum de l’1-O, és sens dubte la més greu i desproporcionada que pot prendre fins i tot un règim d’aparença democràtica. L’amenaça llençada pel Consell de Ministres i que ha estat confirmada pel Senat contra Catalunya, en forma d’aplicació de l’article 155 de la Constitució és, no solament un greu error polític, sinó també una aberració jurídica, segons nombrosos experts constitucionalistes, ja que en cap cas estem davant d’un aixecament violent, sinó davant d’una resposta cívica, pacífica i democràtica a infinits menyspreus i humiliacions.

La repressió exercida per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional contra milers de catalans que només volíem votar l’1-O, que va provocar més de mil ferits, serà un episodi que quedarà gravat a la memòria i als llibres d’història del nostre país durant generacions. Però el més greu és que estem a les portes d’una nova repressió; la que s’albira per executar sense pietat l’article 155, una vegada el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya estan a punt de tirar endavant el mandat dels resultats de l’1-0, tal com es va comprometre a fer el President Puigdemont. La intervenció de la Generalitat, el cessament del President i dels consellers del Govern i el buidatge de competències del Parlament, a més de la “neutralització” dels Mossos d’Esquadra podrien materialitzar-se en les pròximes hores. S’obre doncs un escenari de confrontació institucional d’una gravetat extrema, que comportarà mobilitzacions ciutadanes i polítiques en defensa de les nostres institucions.

El conflicte pot ser llarg i correm el risc de tornar a viure escenes com les de l’1-O. Però també hem de tenir present que l’arbitratge internacional, els interessos econòmics i geopolítics existents, i la feblesa política i financera de l’estat espanyol en el marc de l’Euro, poden ajudar a evitar determinats episodis. En qualsevol cas, i més enllà de dissensions internes en el món del sobiranisme i de legítims dubtes i temors per part d’alguns actors polítics sotmesos a la repressió política, econòmica i judicial de les institucions de l’estat, el que compta és la determinació d’una majoria del poble català de proclamar l’estat català. Es el que va sortir de les urnes l’1-O, i el que caldrà fer, encara que el camí sigui llarg i tortuós.

Jordi Martí Galbis

 

 

 


Deixa un comentari

L’hora decisiva

El moment polític que estem vivint a Catalunya és el més transcendent des de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero, el 23-F de 1981, amb el qual es pretenia liquidar la jove democràcia espanyola i un incipient estat de les autonomies. Trenta-sis anys després, Catalunya està a punt de culminar un procés polític històric, com a resposta a les reiterades negatives dels poders de l’estat, durant anys, de canalitzar adequadament les legítimes demandes majoritàries de reconeixement dels nostres drets com a poble. I des de fa unes setmanes, com a resposta a la violència policial, política, judicial i econòmica exercida sobre la gent per, simplement, voler votar.

El referèndum per l’autodeterminació de l’1 d’octubre culmina el full de ruta del Govern de la Generalitat, que neix d’un mandat popular i un acord parlamentari amb el que es pretén combatre la humiliació permanent per part de les institucions de l’estat, el buidatge competencial de l’Estatut d’Autonomia i la laminació de la capacitat legislativa del Parlament de Catalunya. Sense oblidar la voluntat de poder bastir un nou estat amb eines suficients per poder garantir més benestar i oportunitats per la nostra gent. L’organització del referèndum ha estat el producte de la tenacitat i l’audàcia del Govern de la Generalitat i del compromís i la mobilització de milers de catalans i d’entitats com l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI. Un èxit sense precedents pel que vam haver de pagar un preu molt alt, en forma de repressió, més de 900 ferits i sang d’innocents que solament volien votar. Segurament no trobarem cap antecedent al nostre entorn d’una iniciativa democràtica com la del referèndum de l’1-O que va reeixir, superant adversitats, amenaces, agressions i persecucions polítiques i judicials de l’estat.

Tenim un president i un Govern que compleixen els seus compromisos. Un govern valent. Un govern que ha entomat el missatge i l’encàrrec d’una majoria del poble català que s’ha alçat amb dignitat contra el que va suposar la destralada que va rebre el nou Estatut de 2006 per part del TC i les successives reculades en tots els ordres; l’econòmic, el cultural, el lingüístic, el de la projecció internacional, etc.

El president Puigdemont va comparèixer davant el Parlament en una jornada històrica el passat 10 d’octubre. I va fer allò que calia dir i fer, en les circumstàncies que ens trobem, malgrat l’impacte que va tenir en una bona part de l’opinió pública la suspensió dels efectes de la declaració d’independència. Calia donar una oportunitat al diàleg i a la negociació, sense renunciar a executar el mandat emanat de les urnes l’1-O, amb el 90% dels vots emesos. I alhora, el moviment de la suspensió dels efectes de la declaració d’independència actuava com la prova del cotó davant del capteniment del govern del PP, que després de quedar descol·locat en primera instància, va tardar poques hores a abraonar-se amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El requeriment que el govern del PP va fer al president Puigdemont el mateix dia 11, és una prova palpable de l’astúcia i de la bona estratègia seguides pel govern català. Però les pressions polítiques al món empresarial català han acabat aconseguint els resultats desitjats, amb el trasllat de la seu social de nombroses companyies; moviments que quedaran gravats a la retina de molts catalans.

Però el que semblava impossible, es va produir el dilluns 16, amb la detenció i empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i les mesures cautelars aplicades al major Trapero i a la Intendent Laplana. Sens dubte, aquestes decisions de l’Audiència Nacional ens transporten a l’antic Tribunal de Orden Público franquista i semblen preses per avortar qualsevol diàleg i mediació. Una autèntica vergonya que situa l’Estat espanyol a la cua dels països democràtics del món, i paradoxalment es produïa el mateix dia que Espanya entrava a formar part de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.

La reacció del poble de Catalunya no es va fer esperar. El dimarts 17, milers de persones es varen concentrar davant d’ajuntaments i empreses, i a la tarda dues-centes mil més ens vam concentrar a la Diagonal, exigint la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, en una demostració de capacitat de mobilització i d’unitat civil, plenes d’emoció. Després va arribar l’aprovació, el dissabte 21, durant el Consell de ministres, de l’aplicació de l’article 155. Ara el Senat, amb majoria absoluta del PP, haurà de ratificar l’agressió al nostre autogovern, a les nostres institucions i a la nostra gent.

Davant d’aquest estat de coses el Parlament de Catalunya haurà d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència. No hi ha més recorregut. I a partir d’aquí, el poble de Catalunya, de la mà dels representants de les nostres institucions, haurà de fer front a un escenari que si bé està farcit d’incògnites i incerteses, ens ha de portar a la llibertat anhelada per moltes generacions. Amb determinació, civisme, dignitat i audàcia; i amb voluntat de diàleg fins a l’últim segon.

Jordi Martí Galbis. Regidor PDeCAT Barcelona


Deixa un comentari

Compte enrere

Dimecres va ser un dia històric, malgrat els episodis viscuts de filibusterisme parlamentari. El Parlament de Catalunya va aprovar la Llei del Referèndum. Un text legal aprovat per la representació democràtica d’una majoria de catalans que responen al compromís polític de les forces que configuren “Junts pel Sí”. Una llei doncs, amb plena legitimitat democràtica. El Govern en ple, amb el president Puigdemont al capdavant ahir mateix va firmar el decrets que convoquen el Referèndum de l’1 d’octubre. Votarem!

La resposta de l’Estat serà contundent, com ja fa dies que ens anuncia el president Rajoy, i també a tenor de les amenaces que ahir mateix pronunciava la vice presidenta Santamaria. Els aparells de l’Estat estant fent servir tota la bateria d’armes legals, polítiques, mediàtiques, policials, financeres, judicials i de guerra bruta que tenen al seu abast. Dilluns, el Tribunal de Cuentas anunciava que reclamarà més de cinc milions d’euros a diferents responsables polítics i tècnics de la Generalitat, inclosos el President Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Quico Homs, mesura amb la qual busquen la ruïna econòmica de la nostra gent i estendre la sensació de por entre la població i la classe política.

Davant d’aquest escenari d’amenaça, els catalans, tant els del SÍ com els del NO, hauríem de respondre amb democràcia, vots i urnes; les nostres úniques armes de construcció massiva. Arribats a aquest punt, mai imaginat per molts de nosaltres i pels que ens han precedit en la lluita en favor de l’exercici dels nostres drets, cal la màxima unitat política i civil dels que creiem en la democràcia i en la necessària adequació de les lleis a la voluntat popular. Mai cap llei hauria de reprimir o prohibir la lliure determinació dels pobles i les societats, quan s’expressa pacíficament i lliurement, i obeeix al sentir majoritari de la gent a la qual va destinada.

Els darrers posicionaments dels comuns, avançant el seu “sí crític” en la votació de l’1-O, a banda de reflectir el seu oportunisme i la por escènica que els caracteritza en tot allò que té a veure amb el Dret a Decidir i el seu exercici concret, també deixa entreveure que una eventual victòria del SÍ és factible i cada vegada més previsible. Fins i tot els que proclamen el boicot a l’1-O acabaran votant d’amagades, si cal, per evitar la derrota de l’immobilisme. A partir d’avui però, la pilota estarà a la teulada del govern de l’Estat i dels seus terminals. I alguns no tenim cap dubte que utilitzaran munició de gran calibre per neutralitzar la nostra gosadia democràtica. En qualsevol, els que votarem SÍ el dia u d’octubre, aspirem a que els del NO també votin. Aquesta SÍ que serà la gran festa de la democràcia.

Jordi Martí Galbis