El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

BARCELONA; LIDERATGE I PROXIMITAT

A cinc mesos per les properes eleccions municipals, les més determinants dels últims decennis, especialment per la lectura que se’n farà dels resultats, en clau de política catalana i de suport al procés cap a la independència i la república, Barcelona torna a ser l’objecte de desig dels que la volen perpetuar com a segona capital de l’estat, tirant llarg.

El govern d’Ada Colau ha aconseguit governar en minoria i de manera erràtica durant tres anys i mig, amb una victòria electoral pírrica i gràcies a la fragmentació política d’un Plenari municipal que ha estat incapaç de tombar-la, malgrat les múltiples raons que ho han pogut justificar. Barcelona ha patit, per un govern municipal inexpert i carregat d’ideologia sectària, la més gran de les degradacions del seu espai públic, des dels anys vuitanta. S’ha convertit en la ciutat més insegura de l’estat, amb increments anuals dels fets delictius del 20% i la xacra dels narcopisos amenaçant barris sencers. Ha vist com el preu dels lloguers dels habitatges ha assolit rècords històrics, s’ha mantingut el mateix nombre de desnonaments que l’anterior mandat, quan la crisi econòmica era molt més sagnant. Ha vist com augmentaven els assentaments irregulars –el nou barraquisme-, ha estat colonitzada per la venda ambulant il·legal del top manta. L’incivisme creixent, la mobilitat cada vegada més conflictiva, l’increment de clubs de consum de cànnabis il·legals, la manca de suport del govern a la Guàrdia Urbana, entre d’altres problemes i un llarg etcètera que ha malmès el prestigi de la capital de Catalunya, i que tant va costar d’aixecar durant els últims mandats.

Barcelona necessita recuperar l’orgull perdut. I necessita llei, ordre i progrés.

La proposta d’Ada Colau i dels comuns serà més del mateix: sectarisme, amiguisme, manca de voluntat i de capacitat de diàleg amb la resta de grups municipals, deslleialtat amb el Govern de la Generalitat, propaganda massiva, equidistància esfereïdora davant dels reptes de sobirania i republicanisme majoritaris, i maquillatge d’un pobríssim balanç de la seva acció de govern. A més a més, es van donant a conèixer les desercions a les seves files: les baixes segures a la llista electoral de BarcelonaenComú de Gerardo Pisarello,  Jaume Asens, Josep Maria Montaner i Laia Ortiz, i les probables d’altres regidors a la corda fluixa, són un fidel reflex del desgast d’un govern que va generar clares expectatives de canvi i ha acabat sent una caricatura que Barcelona no es pot permetre suportar quatre anys més.

D’altra banda, la dreta espanyolista presentarà una nova oferta, al voltant de la figura de  Manuel Valls, amb Ciutadans al darrera, i un PP marginal que pot arribar a ser superat per la nova expressió del feixisme que representa el partit de Santiago Abascal. Aquestes forces polítiques, que  son els  aliats teòrics del PSC, a l’escenari de Barcelona on voldrà treure rèdit de la presència del PSOE al govern de l’estat, maldaran perquè Barcelona no tingui un alcalde o alcaldessa independentista i republicà. La batalla de Barcelona serà determinant per comptar o amb un govern alineat al de la Generalitat, o amb un govern gregari dels destins del govern espanyol de torn. Un lideratge al que aspirem des del Partit Demòcrata PDeCAT, de la mà d’altres grups i persones del món sobiranista, i que podria aprofitar els importants actius del mandat de l’alcalde Trias. Les dues principals febleses però que hem d’afrontar i superar són la fragmentació de l’oferta electoral del món sobiranista i la temptació del pacte entre BarcelonaenComú  i ERC, possibilitat aquesta última que representaria, al meu parer,  un frau massiu i una frustració monumental.

Però Barcelona no només necessita un lideratge inequívoc del seu batlle o batllessa. I un govern fort, que col·labori lleialment amb el Govern de la Generalitat, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la resta del país. Necessita també un govern de regidors i regidores de barri i de districte.

mapa-barcelona-espana.gif (450×420)

Es parla molt del discurs de ciutat, d’ideologia, de projecció internacional, de llocs comuns i de prioritats sectorials. I és clar que cal tenir una oferta global de ciutat per intentar millorar les condicions de vida de la gent. Per oferir més possibilitats de progrés i disposar de més eines per redistribuir la riquesa més equitativament. Però es parla poc de proximitat i de la feina transformadora que poden impulsar els regidors i regidores de barri i de districte. Per qui ha estat al govern i a l’oposició municipal, una cosa queda clara: l’actual model de descentralització i desconcentració municipals no funciona.

Els barris i els districtes són la realitat política i social que caldria potenciar, des de tots els punts de vista. Des de la capacitat pressupostària, fins a les competències, passant per l’exigència de retre comptes davant els veïns i les entitats dels barris i els districtes. És acceptable que un regidor de districte no assisteixi mai als Consells de Barri del seu districte? És comprensible que un regidor de districte s’assabenti per la premsa que el seu propi govern farà un equipament per a gent jove al seu territori? És assumible que gaire bé cap de les queixes i preguntes dels veïns a una Audiència Pública del districte no tinguin resposta per part del regidor? És democràticament justificable que el regidor del districte no acompanyi gaire bé mai als veïns i a les entitats als principals esdeveniments socials i festius que tenen lloc durant tot l’any al territori? Estem parlant de vocació de servei públic.

De vocació de proximitat. Parlem d’això. D’estar al servei de la gent de dilluns a diumenge. De donar la cara, sempre. D’anar als funerals, també, dels veïns implicats en la col·lectivitat que ens han deixat, per acompanyar llurs famílies. D’escoltar; de discutir-te amb els teus, quan cal,  per fer prevaldre l’interès general. De tot això i de molt més. I durant aquests tres anys i mig de mandat, l’autèntica proximitat, la transparència, la generositat, el diàleg i els consensos, han brillat per la seva absència en les files dels regidors i regidores de BarcelonaenComú.

El 26 de maig ens hi juguem molt. L’Ajuntament de Barcelona ha de ser ben governat. Barcelona ha d’exercir de capital de Catalunya, metropolitana i del sud d’Europa. Però també ha d’estar al costat dels presos polítics, dels exiliats i de les seves famílies. Ens hi juguem massa per repetir la mala experiència del govern d’Ada Colau o deixar Barcelona en mans “dels delegats” de Madrid sense cap altre ambició que ancorar-la  com a  segona capital de l’estat, amb sort.

Jordi Martí Galbis

Regidor de l’Ajuntament de Barcelona

Grup municipal Demòcrata PDeCAT

Gener 2019

Anuncis


Deixa un comentari

Jordi Martí, creador de la normativa de gossos a Barcelona: “L’ordenança s’ha aplicat sense diàleg”.

Parlem de les noves àrees d’esbarjo per a gossos i de la convivència a la ciutat amb el responsable de l’ordenança.

Jordi Martí Galbis és regidor del Grup Municipal Demòcrata PDeCAT, Portaveu a la Comissió d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat a Barcelona i responsable de Benestar Animal. Durant el govern municipal de Xavier Tiras, com a regidor de Presidència, va ser l’encarregat d’enllestir la controvertida ordenança municipal “protecció, tinença i venda d’animals”. Però curiosament, la normativa que ell i el seu equip van dissenyar i que va tenir el suport d’ERC, el PSC i algunes entitats socials, l’ha acabada aplicant l’actual govern municipal, liderat per Ada Colau.

Entrevista a Jordi Martí, realitzada i publicada per Animalados.com

Vostè va ser l’ideòleg de l’ordenança ‘protecció, tinença i venda d’animals’.

Efectivament, jo vaig ser l’impulsor de l’ordenança. Tenia les competències de Benestar Animal, que estaven a la regidoria de Presidència. Era una ordenança que ja tocava fer perquè l’anterior era del 2004. Estava obsoleta i calia fer un nou impuls a les polítiques públiques de benestar animal.

Quina era l’objectiu de l’ordenança?

La nova ordenança tenia diferents objectius. El primer era aprofundir en les polítiques de benestar animal. Barcelona ja era pet friendly, però calia fer més coses. Calia regular i preveure noves actuacions per millorar la situació de tots els animals de Barcelona, no només els animals domèstics

Què més?

El segon objectiu era intentar millorar la convivència entre persones i animals de companyia.

No era bona, la convivència?

Hi havia conflicte i continua havent-hi un fort conflicte. Hi havia un altre objectiu: adequar l’ordenança amb les noves lleis que s’aplicaven a Catalunya. A Catalunya s’aprova el 2010 un normativa per protegir els animals. Calia adaptar-se a la normativa. Va ser una feina d’adaptació

Pensa que l’esperit de l’ordenança aprovada al 2014 es manté o que el govern municipal d’Ada Colau l’ha modificat completament?

Vam tenir pocs mesos per implementar la norma. El gruix de l’aplicació ha correspost a Ada Colau. No m’atreveixo a dir amb quin esperit l’han aplicat. El resultat de l’aplicació d’aquesta ordenança no és positiu. Ho diuen moltes entitats. El termòmetre social que tenim són les entitats que es dediquen a això, entitats animalistes. La majoria estan representades al consell municipal de convivència. Les opinions d’aquestes entitats no han estat positives. És una ordenança pionera, agosarada i avançada, però les normatives no s’apliquen soles. Aquest és un govern a qui li costa gestionar. L’impuls polític no s’ha fet prou bé.

Com valora l’aprovació de l’ordenança l’any 2014?

Nosaltres vam aprovar la norma amb CiU, ERC i el PSC. Va ser una ordenança molt treballada. Socialment vam establir complicitats amb les entitats animalistes. Hi havia consens amb el consell de convivència. Nosaltres ja teníem un doble consens. Però aquest govern no se n’ha sortit prou. És evident que poden haver-hi problemes d’implementació per temes tècnics, legals, etc. La base política i social estava clara.

Alguns elements presents en la norma del 2014 inclouen punts molt polèmics, com la prohibició d’entrar al Turó Park amb el gos

Enlloc prohibia que a un espai acotat d’aquest park, aïllat de la resta del turó, hi poguessin entrat gossos en una zona vallada. Fer això no és incompatible amb la normativa. Una altra cosa és que es vulgui anar pel camí fàcil i decretar la prohibició absoluta dels gossos. Però es podria haver fet política i fer les dues coses: que es delimités una zona per a gossos i que a l’hora es compleixi l’ordenança. A aquest govern li ha faltat diàleg, tot i que  les ordenances s’han de complir. Solucions n’hi ha moltes. S’ha tirat pel dret. Jo hagués intentat una opció intermèdia: cal intentar conciliar interessos contraposats, sovint és possible trobar una solució de compromís. Això hagués estat possible. Però ara, s’ha creat un problema que revifarà amb més força.

Vostè veu bé que es multin persones per portar el gos deslligat fora de les àrees d’esbarjo i usos compartits que actualment estan establertes?

Actualment no hi ha prou alternatives pels propietaris de gossos. No hi ha prou àrees d’usos compartits ni àrees per a gossos. Per això s’ajornaran les multes un any més. Abans de multar has de donar alternatives. A més, penso que a la ciutat hi ha conductes més perseguibles.

“No hi ha prou alternatives per als propietaris de gossos”

Quina és la seva opinió sobre les grans àrees d’esbarjo?

En primer lloc, l’ordenança ja estableix que les àrees han de tenir 700 metres quadrats mínim. La veritat és que són insuficients i algunes estan mal fetes. És la mania de sempre de fer les coses des d’un despatx. Hi ha àrees de lleure que estan mal fetes que tenen problemes de disseny i de producció, que s’han construït malament. L’exemple més clar és el de Piscines i Esports. Si haguessin escoltat amb la gent i haguessin dialogat, ho haguessin fet diferent. És un cas concret perquè el conec, però d’exemples n’hi ha molts.

L’ Ordenança que va aprovar el seu govern estava pensada per desplaçar les persones amb gos dels carrers a zones delimitades per l’administració?

Hem de diferenciar dues coses diferents: una cosa és portar el gos pels carrers. La Síndica de Greuges deia que els gossos a la ciutat no poden anar deslligats perquè poden mossegar o causar danys. El gos ha d’anar lligat. Vam assumir aquelles recomanacions. Però hem de veure en quins espais poden anar deslligats. És aquí on l’Ajuntament ha de fer bé la feina. Hi ha espais de lleure i després hi ha les àrees d’esbarjo. No hi havia voluntat de desplaçar a ningú. Hi ha pocs gossos que segueixen sempre les normes dels amos. No es pot anar amb el gos deslligat sempre perquè això genera molts problemes. Es tracta d’afavorir la socialització en zones determinades, però han de ser suficients, perquè actualment no n’hi ha.

Recentment, la plataforma Espai Gos i Udols han convocat diverses mobilitzacions per la gestió dels espais per a gossos. Quina valoració en fa?

Això es crea com a reacció d’un sentiment generalitzat i espontani a un estat de coses que no són positives. Si s’hagués gestionat bé, tota aquesta gent no s’hagués organitzat. Han estat constructius, però crítics. És l’evidència d’una mala gestió. Han aconseguit fer visible un problema. Han parlat d’una problemàtica, com n’hi ha tantes. Han aconseguit que es negociï amb ells. Espai Gos només volia una taula de treball i és el que han aconseguit. Vaig fer un prec perquè es crees aquesta taula de treball. Fins ara, no ho havien aconseguit.  Després poden sortir més consensos o menys, però no pot ser que tantes persones no se sentin escoltades. Ara ja han aconseguit el diàleg, veurem fins on arriben.

Com valora el mandat de Frederic Ximeno al capdavant del comissionat d’Ecologia de l’Ajuntament de Barcelona?

Frederic Ximeno és una peça més d’un equip. No puc valorar la seva gestió personal, puc valorar la gestió de tot el seu equip. El balanç és negatiu. El zoològic no passa per un bon moment, tenim un zoològic que ha perdut visitants i que té pèrdues. No hi ha un model clar, veurem com avança el nou pla estratègic. Respecte els dofins, n’han enviat dos a valència. Els 4 que queden  estan en una piscina, volen enviar-los a Baltimore, que encara s’ha de fer. No ens expliquen res, no ens diuen res. Fotos moltes, però sobre el zooligic no han gestionat gaire cosa. No parlo de Frederic Ximeno, sinó de Janet Sanz i del govern municipal de la ciutat.

 

Barcelona, novembre 2018

 

 


Deixa un comentari

El gran repte de Barcelona és la unitat.

La periodista Marina Almansa  m’ha fet una bona entrevista a la revista La República que vull compartir amb vosaltres i que titula: 

Martí: “Si haguéssim fet el que hauríem d’haver fet l’1-O probablement hi hauria més gent a la presó, començant per Trias” El regidor del Partit Demòcrata creu si haguessin governat a Barcelona durant la tardor de l’any passat hi hauria hagut més repressió

Amb permís de la Marina, deixeu-me que en subratlli aquest altre:  “El gran repte de Barcelona és la unitat”. “Si no es fa res diferent, la foto de l’alcaldia de Barcelona serà una foto que no ens agrada”

I comencem…

El mapa del Partit Demòcrata a Catalunya és tot un desgavell de peces. Però el puzle s’ha de recolocar de cara a un nou escenari: els comicis municipals del maig vinent. A Barcelona hi tenen quatre actors i un repte major: tornar a aconseguir la fotografia de l’alcaldia. El regidor Jordi Martí de l’Ajuntament ho té clar: només la unitat salvaria la capital. Recuperar la Barcelona de Trias i fer fora els comuns és la prioritat pel PDeCAT tot i que, de moment, la peça clau que els hi falta és la dels seus principals aliats republicans.

Fa uns mesos vau presentar la candidatura de Neus Munté, però sembla que el nom de Quim Forn cada vegada agafa més protagonisme. Serà el cap de llista del PDeCAT a Barcelona?

 Les coses canvien, i amb una rapidesa inimaginable. El que tenim avui són unes primàries internes amb Neus Munté guanyadora, per tant és la candidata formal. Des d’aleshores han passat coses i el que Munté diu és que és ella la candidata però estem oberts a dialogar i establir acords més amplis amb moviments i partits per fer una candidatura transversal.

Podria ser, doncs, el conseller empresonat qui encapçalés la candidatura d’aquests acords amplis?

Forn ha expressat la voluntat a ajudar en la candidatura. Hi ha vàries possibilitats obertes. Podria ser que hi hagués un acord ampli amb el qual pogués jugar un paper molt important. Forn està obert a col·laborar, estan obertes totes les vies.

Tot i les negatives d’ERC, seguireu insistint fins cremar l’últim cartutx amb la llista unitària?

És evident. Mantindrem la posició i la voluntat de la llista àmplia hi serà fins a l’últim segon. No es tracta de convèncer, això ja ho hem intentat. Queda interpel·lar a ERC però també hi ha altres grups com Demòcrates, plataformes, independents. Poden passar coses que facin moure la seva posició. Som moderadament optimistes. La necessitat de fer una candidatura guanyadora hi és.

Si finalment ho aconseguíssiu, estaríeu disposats a cedir el primer lloc de la candidatura a Maragall i que el vostre candidat ocupés la segona posició?

Hauríem d’estar disposats a parlar de tot. Ens hauríem de posar d’acord en el cap de llista però amb moltes altres coses. L’objectiu és recuperar la capital del país. Coneixem la capital i l’hem governada. Sabem el pa que s’hi dona i que ho podem fer molt millor. El procés cap a la república, sense la capital de Barcelona, ho dificulta molt. Per tant, hi ha la doble voluntat de guanyar les eleccions.

I doncs, parlant d’unitat, descarteu definitivament participar en les Primàries.cat?

Si a les Primàries hi juga tothom, hi juga tothom.

Però ningú fa el primer pas…

Nosaltres no donarem cap pas que no respongui a la unitat. Això ho decidirà la direcció. Si decidim que sí, hem de pactar com i quan.

“Si no es fa res diferent, la foto de l’alcaldia de Barcelona serà una foto que no ens agrada”

Si ERC acceptés, PDeCAT també?

Voldria dir que hi hauria més consens. Però la gent de les Primàries han de ser els primers interessats perquè sigui una fórmula d’èxit. És política i negociació. Els partits polítics no poden forçar la seva visió per passar per l’anella. S’ha de negociar. I sabem que, si no es fa res diferent, la foto de l’alcaldia de Barcelona serà una foto que no ens agrada.

En aquest tauler hi apareix un altre actor. Com s’integraria La Crida al PDeCAT de Barcelona en cas que es presentés a les municipals?

No ho sabem encara. Jo m’hi he adherit però totes les adhesions son a títol individual. És un moviment polític que es constituirà, es faran comissions i organitzacions de territori, és un actor polític, no un partit.

(Foto de Jordi Solé per La República)

Però ho podria acabar sent…

Serà el que decideixin els adherits i la direcció de la Crida. Els adherits del Partit Demòcrata creiem que la Crida pot tenir unes funcions complementàries. Si arriba el moment que es planteja presentar-se a les municipals ho decidiran els associats. No neix com un contrapoder a ningú. Tampoc com una plataforma que es presenti a les conteses. Si es decidís que sí, influiria. Estem per sumar, no per competir. És una estructura d’internacionalització, de donar cos al Consell per la República i lligar a persones de diferents ideologies. Per mi, la potència és la foto de la unitat: un comunista i un liberal en l’acte de presentació a Manresa.

Què faria PDeCAT si estigués governant a l’Ajuntament per afrontar un ‘hivern calent’? Què creuen que no s’ha fet?

S’ha d’agrair que l’alcaldessa Colau hagi reconegut que els presos polítics estan injustament empresonats i exiliats, però fins aquí ha arribat. Des del punt de vista pràctic no ha fet res. L’1-O, si hagués governat Trias…

Què hagués passat? Haguéssiu obert tots els col·legis? No haguéssiu deixat sortir a la policia nacional del Port?

L’actitud de l’alcaldia hagués estat molt més valenta i compromesa amb la Generalitat i el Parlament de Catalunya.

“No sé què haguéssim aconseguit, potser més pals o més gent a la presó. Si haguéssim fet el que hauríem d’haver fet, probablement hi hauria més gent a la presó, començant per Xavier Trias, i és així de bèstia. No puc ser més precís perquè no va passar”

L’alcaldessa denuncia sovint que ha patit una legislatura de descrèdit i que els hi ha resultat molt difícil governar per culpa de l’oposició. Què hi dieu, en aquest sentit?

És una excusa de mal pagadora. L’excusa de “no podem fer el bé perquè els dolents no ens deixen” és de primer de Primària. Són especialistes en centrifugar les culpes. L’Estat, el PP, l’oposició i el carrer, tot són excuses. És fals. Ho fa servir per gestionar la seva política. Nosaltres hem pactat el Pla pel Dret a l’Habitatge, entre d’altres.

Però això s’hagués pogut tancar molt abans i no ara que s’acaba la legislatura, no?

És culpa seva. Qui governa gestiona els timings. També hem pactat la modificació de plantejament de l’Espai Barça, que no és poca cosa. Hem pactat bastant. És fals que siguem els responsables de boicotejar l’acció de govern.

Em ve al cap el debat de la ‘multi consulta’ i la polèmica que en va sorgir. Com pot ser que un grup municipal que apel·la al dret a decidir ho tombés i, posteriorment, s’abstingués?

S’han de fer les coses bé. No es poden fer ‘xapusses’. Som els participatius número u del món. Però ho porten ara a final de mandat. No han fet cap consulta i quan la presenten et plantegen dues preguntes absurdes per farcir-ho que, a més, no tenen res a veure l’una amb l’altra. Una d’elles, la de la gestió de l’aigua, no és competència municipal i se n’ha muntat un espectacle.

Un altre exemple del descrèdit que apuntava és el rebombori de la revista ‘Run Run’. Amb la seva publicació, se us ha acusat d’anar en contra l’economia col·laborativa i sembla que no heu tingut suficient consens amb les acusacions…

S’han enfadat molt. Pissarello s’enfada i té la pell molt fina. En lloc de parlar de coses alienes ha d’afirmar o desmentir-ho. Nosaltres no hem dit que el que han fet sigui il·legal, sinó políticament reprovable. Són un partit d’extrema esquerra que actuen de manera ‘matussera’. És cert que hem rebut feedback de tota mena. Companys i amics m’han dit: “Ostres, però calia fer-ho així?”. És un element més dels que tenim per fer oposició. Però no hem anat en contra l’economia col·laborativa, això és absolutament fals. Però per a Barcelona en Comú hi ha la tendència d’ajudar a cooperatives amigues del grup, a més hi ha un vídeo de l’Errejon que ho apunta. Ho hem relacionat, no hem inventat res.

I el PDeCAT fa autocrítica d’aquesta legislatura? Què no s’ha fet bé?

No hem criticat suficient al govern i, alhora, no hem presentat prou propostes alternatives.

La seguretat ha estat un dels temes candents de la legislatura i sou dels grups que més hi heu insistit. Però Colau ha reiterat que, tot i la seva insistent demanda a Buch, el conseller s’ha negat a ampliar la plantilla de Mossos. Finalment, es redistribuirà el cos i s’enviaran més efectius a Ciutat Vella. Com heu interferit en la negociació amb la conselleria?

Els problemes de la conselleria d’interior no són desconeguts. Colau demana més, nosaltres també, té el nostre suport. També hem parlat amb la conselleria. Però això no és l’excusa. Primer havia de fer la seva feina i després demanar ajuda. BComú, en paraules de Gala Pin, ha admès que no volien a la policia, no han cregut en les forces d’ordre públic. Han trigat tres anys i mig a adonar-se que la policia és important. Hi ha delinqüència a tot arreu. Vam proposar un pla de xoc, pel Raval i Ciutat Vella i una sèrie de propostes per millorar la seguretat i combatre l’incivisme. El que s’està fent amb Buch és degut a aquesta comissió.

Però Munté parlava de “falta d’autoritat”, com s’entenen aquestes declaracions si és Buch qui es negava a ampliar la plantilla?

Tenen la Guàrdia Urbana a mig gas. I a més, no se senten defensats pel govern. I si hi ha problemes amb manters, el govern ajuda els col·lectius en lloc de defensar a la Guàrdia Urbana. En un moment crític, feien invents amb els cossos i volien dissoldre la USP, que podien ajudar els Mossos. No els toquis i dóna’ls-hi autonomia i integra’ls en operatius! Que facin invents l’any que ve. Ara, no. Si algú actua als narco pisos és justament la USP. No hi ha prou efectius de la GUB perquè no van obrir convocatòria el 2016, que era de reposició. No es pot prescindir de cap convocatòria, i ho van fer. Vam perdre 120 agents de reposició.

És obligatori parlar del projecte de la nova Rambla. S’ha parlat que el concurs públic podria haver estat enfocat de manera partidista per haver caigut en mans de l’exregidora Itziar González amb una inversió de 35,6 milions d’euros. Què us ha semblat la proposta que s’ha presentat aquesta setmana?

Quan es va resoldre el concurs per a ‘km-Zero’ nosaltres vam expressar la nostra sorpresa. És molt sospitós que acabés a l’equip de l’exregidora Itziar González. Què hagués passat si ho hagués fet l’equip de Trias? Ara surt la proposta i ens temem que el resultat no és el producte de tot el procés participatiu que hi hagués hagut d’haver-hi. Gremi d’Hotelers no n’eren coneixedors; amics de la Rambla, tampoc. Als partits de l’oposició no els agrada. Però no qüestionem la pacificació i la filosofia d’alliberar certs punts de la ciutat de vehicles, de fet el Partit Demòcrata ho contempla des de ja fa anys.

Precisament, la Rambla és un dels punts icònics de la ciutat però alhora més massificats. Les últimes dades de turisme a Barcelona han estat del 80% d’ocupació hotelera durant el festiu de Tots Sants. Contempleu com a grup que el turisme porti al desbordament en aquests punts de la ciutat?

No es pot resoldre amb una vareta màgica. Però per aquest tema va ser pel que BComú va guanyar les eleccions. Després del foc d’encenalls que van presentar, quins són els resultats? La problemàtica continua vigent. Barcelona és una ciutat d’un atractiu turístic brutal però la clau de la implementació de les mesures és el diàleg. L’únic que es fa és contra-posicionar-se amb els sectors que no porten la solució. Has de parlar amb creueristes, amb els operadors turístics, amb el gremi de Restauradors, perseguir la il·legalitat a totes dels pisos turístics… S’han d’establir mesures pal·liatives perquè els efectes negatius siguin els menys possibles.

Però sembla que seguiu cridant al turisme a través de campanyes i feu oposició quan altres grups demanen restringir-lo…

És que s’ha d’anar alerta. No pots explicar coses que no quadren. El 12 % del PIB que aporta el turisme el necessitem. Això vol dir que hem de fer coses perquè vingui menys gent però el resultat de l’impacte econòmic sigui el mateix. Això es fa incentivant a què vinguin determinats col·lectius, sense ser elitista.

Entenc que us referiu a fomentar el turisme capitalista. Però podria arribar a ser incompatible amb les mesures actuals, com per exemple blindar la construcció d’hotel a la zona 1, a Ciutat Vella, si s’amplia el radi del PEUAT…

Amb això estem d’acord. Estem d’acord en blindar la zona cèntrica dels hotels però no de la resta. L’alcaldessa ha aconseguit que els hotelers es facin rics. I els preus dels edificis que es podien convertir en hotels es van disparar.

“Amb aquesta mesura, a curt termini, Colau ha aconseguit inflar els comptes de resultats de les finances hoteleres. Felicitats, perquè teòricament això ho fa la dreta”

Com podria ser apujar la taxa turística per pernoctació?

És clar que sí. Qui vingui, que pagui. No entrem en què s’emporta qui, referint-me a Ajuntament-Generalitat, però clar que sí. I que repercuteixi al barri concret que pateix la massificació, com a la Sagrada Família o a la Barceloneta, que s’incentivi a través de bonificacions. Hi ha moltes fórmules.

I seguint amb el turisme, pisos turístics. Fa deu anys que es denuncia la situació i amb Trias no es va abordar. BComú n’ha tancat prop de 5.000… 

Bé, van començar amb els socialistes. Però tenim les limitacions que tenim. El govern ho ha fet bé, amb això estem d’acord i tenen el nostre suport. Però una altra cosa són les habitacions rellogades, índole que depèn de la Generalitat. Hem de negociar. Ens interessa que un privat, que no arriba a final de mes, pugui llogar l’habitació i la limitem a 60 dies l’any? Fins que no hi hagi aquesta normativa hi haurà alegalitat.

Al final, els pisos turístics i l’especulació en l’habitatge porten al fet que una persona hagi de pagar una mitja de 870 euros de lloguer a la ciutat. La política d’habitatge seria una de les primeres mesures que abordaríeu si governéssiu?

No podem parlar de xifres. A curt termini no el resoldrem. Amb les mesures, governant bé i dialogant amb Estat-Generalitat podríem donar solució a una part del problema. Vam començar amb el pla d’habitatge el 2014, però uns 250 dels pisos que ha donat Colau són gràcies al nostre pla. Han donat 670 pisos en tres anys i mig. Us imagineu que això hagués passat amb l’alcalde Trias? El maig del 2015 Colau va fer dues grans promeses electorals. Desnonaments i habitatges. Hi ha 7 desnonaments al dia. No s’ha resolt ni amb voluntat política ni amb diners. Els hem donat suport però no hi ha resultats. Has de tenir una política d’habitatge a 30 anys vista. Ells van dir que 4 anys ho arreglaven i s’ho van creure. Jugar amb la misèria de la gent és molt lleig. El balanç que podem fer en acabar el mandat en habitatge és un fracàs, i va ser la principal bandera electoral.

Revista La República. Marina Almansa.

11 de novembre 2018.

 


Deixa un comentari

Mala gestió de Colau dels recursos de la Guardia Urbana

Com a regidor de Seguretat del Grup del PDeCAT he registrat un Prec avui 8 de novembre dirigit a l’executiu municipal que es fa ressò de les denúncies sindicals que fan referència als retards en el lliurament del nou uniforme d’hivern o el bloqueig en la reparació de vehicles de la policia local barcelonina.
Reclamo explicacions al Govern d’Ada Colau per la mala gestió dels recursos de la Guàrdia Urbana que dificulta la seva actuació.

En els darrers dies, sindicats de la Guàrdia Urbana han fet públic i traslladat específicament al Grup Municipal Demòcrata denúncies que posen de manifest unes greus deficiències en la gestió del dia a dia del cos de la policia local barcelonina. Així, s’ha produït una severa disfunció que ha comportat l’endarreriment en el lliurament dels nous uniformes d’hivern de la Guàrdia Urbana, fins al punt que a data d’avui, 8 de novembre, algunes de les seves unitats encara patrullen i fan la seva feina amb l’equipament d’estiu, en màniga curta.

També entitats sindicals del cos policial han denunciat que hi ha importants endarreriments en la reparació dels vehicles, cotxes i furgonetes, de la Guàrdia Urbana que s’espatllen, i que es passen més temps del que caldria al taller per unes possibles dificultats per fer front a la despesa econòmica que suposa la reparació.

És per aquest motiu que com a regidor del PDeCAT responsable de Seguretat, he registrat avui un Prec dirigit al Govern municipal que reclama: “Que el Govern Municipal de Barcelona ens informi sobre quines causes han provocat l’endarreriment en l’entrega de l’equipament d’hivern de la Guàrdia Urbana de Barcelona i de l’endarreriment en la reparació del seus vehicles espatllats, tot aplicant les mesures corresponents per tal que aquestes situacions deixin de produir-se en el futur.”

Aquesta situació és intolerable; als ja greus prejudicis ideològics, manca de confiança i mala relació del Govern d’Ada Colau amb la Guàrdia Urbana, s’afegeix ara una mala gestió operativa, que afecta al dia a dia de la feina dels agents de la policia local de Barcelona, que ha de realitzar la seva feina amb una precarietat de mitjans lamentable. Exigim explicacions, i que es posi fi a tots aquests endarreriments”.


2 comentaris

Els damnificats d’Ada Colau i del govern dels comuns

Després de més de tres anys de govern de Barcelona en Comú i d’Ada Colau va creixent el nombre de barcelonins, entitats i grups que fan públic el seu desencís, frustració, i fins i tot crispació, davant l’estil del govern de l’Ajuntament de Barcelona. Un moviment que va arribar al govern municipal sota banderes com la transparència, la de donar la veu al poble, la proximitat i l’honradesa, ha esdevingut una maquinària erràtica, sectària, gens transparent, d’esquenes a la participació real, i allunyada de la realitat dels nostres barris.

Era previsible que Barcelona en Comú esdevindria una agència de col.locació de la seva gent a les estructures municipals, com així ha estat. I també era previsible que aquest moviment d’adhesió a la seva líder protagonitzaria polítiques de contractació directa que han acabat beneficiant a centenars de persones, plataformes, cooperatives i simpatitzants comuners, amb la corresponent injecció de milions d’euros a aquests grups. Filosofia per cert, defensada per Íñigo Errejón, en una memorable intervenció el vídeo del qual s’ha fet viral, animant a ocupar la societat civil i a afavorir, des de les institucions governades per ells, a les entitats properes ideològicament.

Però el que ha acabat sent una veritable demostració de mala política, que amenaça de girar-se en contra del govern d’Ada Colau amb un efecte “boomerang”, està sent la manera com aquest govern es relaciona –o simplement ignora- amb aquelles persones, grups i iniciatives que no combreguen amb els postulats de Barcelona en Comú. Durant tres anys el Grup Municipal Demòcrata PDECAT ha denunciat el menys teniment i el mal tracte que hem patit els grups de l’oposició per part del govern municipal, i en especial de regidors com la mateixa Ada Colau o Gerardo Pisarello. Mai s’havia vist a l’Ajuntament de Barcelona una actitud de despreci i d’humiliació política, des d’una presumpte superioritat moral, com la que ha caracteritzat el govern dels comuns cap a els regidors dels grups de l’oposició. Una actitud que ha variat de la nit al dia si el que necessitaven era ajuda urgent per sortejar situacions que els superaven com a govern, per la seva manca de preparació o per la seva inconsistència política, com ha passat amb l’escàndol dels narcopisos del Raval.

Però el que s’està produint aquests darrers mesos, i que no fa més que incrementar-se, és l’aparició de grups que es presenten com a damnificats per les polítiques dels comuns, per la seva manca de diàleg i pel sectarisme que apliquen d’una manera sistemàtica. Persones, grups i col.lectius que tenen en comú haver estat ignorats i fins i tot perseguits pel simple fet de no combregar amb la ideologia del govern municipal o amb les seves decisions. Grups i entitats com la dels afectats per la Súperilla del Poblenou, gènesi de la Plataforma Urbamòbil, que agrupa diversos col.lectius contraris a diferents solucions de mobilitat imposades pel govern; associacions veïnals com les dels barris del nord de la ciutat, contraris al sistema de cobertura de la Ronda de Dalt imposat unilateralment pels comuns, o l’Associació de Veïns de Les Tres Torres, ignorats per complet en les seves demandes d’inversió al barri, vagó de cua de les inversions territorialitzades. O la Plataforma Nosaltres Barcelona, liderada per deu dones de la societat civil barcelonina. O el mateix Gremi de Restauració, que ha hagut de patir el menys preu del govern en el llarg i complex procés d’provació de la modificació de l’Ordenança de Terrasses. O associacions de comerciants i veïns com la del Turó Parc, que pateixen un veritable assetjament del govern dels comuns. I darrerament, també, diferents entitats i grups de propietaris de gossos, que es manifesten els dijous davant de la seu d’Ecologia Urbana de l’Ajuntament per protestar per l’aplicació rígida i injusta de l’Ordenança de Tinença, Protecció i venda d’animals, en allò que fa referència a la prohibició de l’entrada dels gossos a determinats espais públics de la ciutat. I aviat veurem la mobilització dels propietaris dels vehicles privats, ja siguin cotxes o motos, que estan sent objecte d’una política de mobilitat per part del govern dels comuns que busca la seva expulsió dels carrers de la ciutat.

Tenim un govern municipal, en definitiva, refractari al diàleg, enemic del consens, allunyat del respecte degut als discrepants, i que actua sectàriament des de la prepotència i el supremacisme ideològic. Un govern que caldrà vèncer a les urnes el maig de 2019 per retornar a la política entesa com a diàleg permanent i acord entre les parts en benefici del bé comú.

Jordi Martí

Regidor del Grup Municipal Demòcrata PDECAT

Ajuntament de Barcelona


6 comentaris

Compte enrere per a la nova Convergència

Ha començat el compte enrere per a la nova Convergència. Els dies 3, 4 i 5 de juny tindrà lloc el congrés més important des de la creació de Convergència ara fa 40 anys. Una trobada els resultats de la qual hauran de servir per posar al dia l’eina política més important que ha tingut Catalunya al servei de la reconstrucció nacional; i ara, al servei de l’estat propi. El congrés però, no és l’excusa per a la necessària refundació de Convergència i de l’espai polític que ha representat aquestes quatre dècades. De fet, el congrés haurà de plantejar-se com el punt de partida d’una nova etapa política, amb l’horitzó d’un nou estat, que requerirà nous instruments polítics i socials, nous actors, noves idees i noves estratègies. No només per gestionar i intentar liderar la transició nacional que pot durar divuit mesos o més; sinó també per articular una oferta política renovada que ha de tenir per objectiu reinterpretar i eixamplar la base social de centre ampli que durant tants anys s’ha vist identificada amb Convergència.

La nova Convergència haurà de deixar enrere algunes velles inèrcies, així com determinades maneres d’entendre la relació entre la política i els electors que han estat superades. I especialment, fer tot allò que calgui per impedir les males pràctiques. Però la nova Convergència té el deure de mantenir i posar en valor tot allò de bo i positiu que ha tingut i té, que és molt. Valors, principis i capteniments plenament vigents: el patriotisme social, el compromís cívic, la connexió permanent amb les arrels de la cultura popular, la defensa del català i l’europeisme; la fidelitat amb la sostenibilitat del territori, la solidaritat amb les causes justes del món, així com la solidaritat amb els vulnerables. Volem ser un moviment encara més ampli, on convisquin amb harmonia diferents sensibilitats, un partit adaptat als nous requeriments de la nostra societat. I sobre tot un partit de gent compromesa, honesta, treballadora i amb una vocació insubornable de servei públic. I un partit amb una potent base municipalista, la millor escola política que pot tenir un partit que vol governar un nou país.

I un nou país que vol i necessita un nou estat no pot tenir la seva capital d’esquenes a les ànsies de llibertat del conjunt. Per això el paper i el lideratge de Barcelona és tant important. No ens podem imaginar la imatge d’una senyera representant Catalunya a l’ONU i una Barcelona amb un govern que renúncia a exercir la capitalitat del nou estat. Tenim doncs molta feina. Renovar Convergència des de la generositat amb el país i amb altres formacions sobiranistes, i perfilar una alternativa sòlida capaç d’aportar garanties per a la recuperació de l’alcaldia de Barcelona el 2019.

 


Deixa un comentari

LA NOVA I LA VELLA POLÍTICA

El debat sobre les noves maneres de fer política i la superació dels antics cànons de la política tradicional fa temps que forma part de l’agenda pública, i previsiblement continuarà formant-ne part durant força temps. Els resultats electorals produïts recentment a Catalunya i a tot l’Estat el passat 24 de maig han confirmat el canvi de cicle que s’intuïa i que ha sacsejat els fonaments del repartiment del poder i la influència institucionals amb els que hem conviscut els últims trenta anys.

Anem deixant enrere unes determinades maneres de fer dels partits polítics que, en termes generals, han anat quedant obsoletes i ja no responen a les necessitats de molta gent, especialment dels nostres joves. I l’eclosió de determinades forces polítiques, anomenades emergents, ens ho certifiquen al marge del seu sectarisme, de la buidor de determinats discursos populistes que empren sense cap rubor i del perill que el resultat de la seva gestió política acabi sent un fiasco en termes de generació de més deute públic, que comportarà noves retallades.

Ara bé; és nova política tot el que fan i diuen aquestes noves formacions? I és vella política tot el que fem la resta? I el concepte de nova política, està associat necessàriament a bones pràctiques, ètiques i regeneradores? I l’anomenada vella política, es tracta d’una etiqueta amb la que estigmatitzar l’adversari i substituir-lo a les institucions?

Es evident que la nova cultura política ha de bandejar la corrupció i les males pràctiques, ha d’abraçar la transparència i propiciar la participació de la societat en la cosa pública, ha d’amarar-se d’humanisme i de proximitat, i ha de projectar compromís, treball i capacitat acreditades.

De moment però, passat un mes de les eleccions municipals, hem pogut comprovar que el guió que han seguit algunes d’aquestes noves expressions polítiques i socials, que han estat batejades com a representants de la nova política, ha estat basat en la permanent exposició als mitjans de comunicació audiovisuals, el populisme, l’escarni i  l’acusació infundada contra els adversaris, l’explotació sense límits del patiment de la gent, les promeses impossibles, el revengisme  i la depuració dels desafectes, la híper utilització de les xarxes socials, l’ambigüitat i la indefinició davant qüestions cabdals com la plena sobirania política; l’exclusió radical de qualsevol col.laboració amb l’adversari, atiar l’odi o la simplificació extrema dels missatges polítics.

I molts dels representants de la vella política, durant aquest mandat que acabem de deixar enrere, hem intentat aixecar el nivell de la política fins allà on hem estat capaços. Uns, com el President de la Generalitat, donant la veu al poble el 9-N, fet que li ha comportat ser objecte d’una querella criminal per part dels poders centrals de l’Estat. I altres, des de la humilitat i des de la trinxera de la política municipal, treballant de dilluns a diumenge al servei de la gent. Escoltant a veïns i entitats, sense preguntar a qui voten. Fent costat a tothom amb motiu de qualsevol tipus d’esdeveniment, trobada, reivindicació o demanda a tots i cadascun dels barris i dels carrers del districte més extens de Barcelona. Donant resposta a les necessitats de persones i associacions, sempre des de criteris d’equitat i de transparència. Evitant en tot moment la foto opportunity o la promesa impossible. Abordant amb determinació des del conflicte més perillós fins a la demanda més complexa. Fent allò al que ens havíem compromès. En definitiva, dient la veritat, sempre i en tot moment.

Però alguns ens han fet creure que tot això era la vella política. Com deia el clàssic, es pot enganyar; però no a tothom ni sempre. Ara toca doncs, més compromís que mai amb el nou país que volem. Un país amb un nou estat. Un país lliure i just socialment. Un país que continuarà necessitant de la millor política de proximitat, també. I un nou país que no podrà esdevenir nou estat sense el concurs de la seva capital i del seu govern municipal. Treballem des d’avui doncs, per a recuperar la confiança dels barcelonins i poder governar de nou l’Ajuntament de Barcelona.

Jordi Martí Galbis

President del Comitè Executiu de la Federació de Barcelona

Convergència Democràtica de Catalunya