LA BARCELONA DECADENT, SEGONS EL BARÒMETRE MUNICIPAL

 

El passat 24 de desembre, vigília de Nadal, i amb l’objectiu que els resultats del baròmetre municipal passessin desapercebuts davant la magnitud de la tragèdia, el regidor de Presidència i Pressupostos del govern d’Ada Colau i Jaume Collboni, Jordi Martí Grau, va fer un exercici de maquillatge demoscòpic molt meritori. No era gens fàcil dissimular que el pressupost milionari del cap i casal de Catalunya no llueix per enlloc; ans al contrari, és el pressupost més mal executat i més ineficient de la història moderna de la ciutat.

Comencen a confirmar-se els mals auguris que molts vam pronosticar a l’inici del mandat municipal, any i mig enrere. Un govern de perdedors, catapultat al cim pels vots dels dos regidors de la força política de Manuel Valls, no podia ser cap garantia d’èxit, tenint en compte a més que la ideologia i les prioritats dels comuns i dels socialistes estan a les antípodes.

El baròmetre semestral, elaborat per l’Oficina Municipal de Dades del Departament d’Estudis d’Opinió comença d’una manera contundent, assenyalant que un 66% dels barcelonins afirmen que Barcelona ha empitjorat el darrer any. Dos de cada tres enquestats doncs, suspenen la gestió municipal. Un percentatge demolidor que demostra el fracàs d’Ada Colau i el seu govern agonitzant, tot i comptar amb el favor de determinats mitjans de comunicació, tant audiovisuals com de la premsa escrita, que són incapaços d’atribuir, per exemple, les responsabilitats per la mort pel fred de dos sense sostre als carrers de Barcelona a qui la té. Un baròmetre que no ha pogut incorporar cap pregunta sobre l’opinió que li mereix a la ciutadania la sortida d’Ada Colau i el seu seguici de treballadors municipals, durant els dies de Reis, a un poble de la Garrotxa, en mig del temporal de neu, fred i gel, desobeint les recomanacions del PROCICAT de limitar la mobilitat pels riscos associats al mal temps, les nevades i les baixes temperatures que estaven anunciades a partir del dia sis de gener.

Una altra dada interessant que ens ofereix el baròmetre semestral és la valoració de la gestió de l’Ajuntament de Barcelona: un 46% la qualifica com a dolenta o molt dolenta. Un suspens que cal atribuir directament a Ada Colau, sense pal·liatius, més enllà dels efectes de la Covid19, que serveixen al govern com a escut protector per a la seva habitual propaganda basada en centrifugar les pròpies responsabilitats.

Però la dada que condemna definitivament el mal govern municipal de coalició entre Barcelona en comú i els PSC-PSOE és la de la valoració que els barcelonins tenen d’Ada Colau: un 4,3, un suspens en tota regla. Es tracta de la pitjor nota que ha obtingut un batlle de Barcelona en exercici del càrrec des que es fan baròmetres i enquestes municipals, només superat pel 4,1 que va obtenir Jordi Hereu després del fiasco de la consulta de la reforma de l’Avinguda Diagonal. Si a aquestes dades li afegim el fet que el 82% dels enquestats afirmen que Barcelona passa per una situació dolenta o molt dolenta des del punt de vista econòmic, convindrem que estem davant del pitjor govern i de la pitjor batllessa dels últims quaranta anys.

D’altra banda la inseguretat continua sent el primer problema pels barcelonins, tot i la gran davallada de la presència de turistes i de visitants locals a la ciutat; i els problemes de circulació i el col·lapse del trànsit escalen fins a la segona posició del rànquing de preocupacions dels barcelonins, com a conseqüència de les nefastes decisions i mesures aplicades pel govern, i que han aconseguit que tot i la reducció del trànsit, hagin augmentat els nivells de contaminació ambiental.

Aquest baròmetre semestral és doncs el reflex de la pèssima gestió municipal que patim els barcelonins. Un mal govern, que ni escolta ni dialoga, ni negocia ni rectifica. Un govern sectari que demostra que la nova casta no era cap solució per a Barcelona; ans al contrari, porta camí de deixar la capital de Catalunya en el pitjor dels escenaris possibles, amb el suport i la complicitat plena d’Esquerra Republicana.

Jordi Martí Galbis

Regidor del Grup Municipal de Junts per Catalunya

 

LA PITJOR BARCELONA

 

 

Després de més de tres dècades de transformacions urbanístiques, socials, econòmiques i de tot ordre, que van fer de Barcelona una capital europea de referència internacional, l’any 2015 va entrar a governar l’Ajuntament un conglomerat de persones i col·lectius, que a excepció dels antics dirigents d’ICV, mai havien participat de la política institucional del consistori. Per a molts, el grup encapçalat per Ada Colau representava una esmena a la totalitat al sistema de partits i una glopada d’aire fresc. El balanç del seu primer mandat és conegut. Aturada general dels projectes heretats, populisme, clientelisme, sectarisme, maltracte a l’oposició, deslleialtat amb el Govern de la Generalitat i equidistància amb tot allò relacionat amb el Procés polític català i amb tot el que gira al voltant de l’1 d’octubre.

El segon mandat d’Ada Colau, de la mà del PSC-PSOE de Jaume Collboni, s’inicia ara fa poc més d’un any, passant per sobre de la força guanyadora, l’ERC d’Ernest Maragall, i gràcies als vots de la dreta xenòfoba de Manuel Valls. Tot s’hi val, per mantenir-se en el poder, després d’haver-se compromès durant la campanya electoral a no acceptar aquest tipus d’operacions “antinatura”. La pandèmia de la COVID19 s’afegeix a la mala política del govern municipal i en multiplica els seus efectes devastadors. Barcelona, després de més d’un any del segon mandat d’Ada Colau, s’ha convertit en una ciutat bruta, empobrida, fosca, perillosa a bona part dels seus barris, mancada d’empatia amb els seus habitants, que incrementa la pressió fiscal a famílies i empreses, que expulsa el vehicle privat, i que no ajuda els sectors econòmics més colpejats per la crisi de la COVID19 com ara els restauradors, els comerciants, els autònoms o els aturats.
Un mitjà de la solvència de Vilaweb, aquest 25 d’agost publicava un davantal titulat “Barcelona, la desolació d’un centre decrèpit”. Parlava d’una Barcelona buida, comerços tancats per sempre, carrers sense visitants ni turistes. La incompetència del govern municipal, sumada a la manca de coherència interna i els recels entre els comuns i els socialistes, i a la crisi de la COVID19, ens han portat a la pitjor Barcelona que hem conegut els darrers quaranta anys. Es fa difícil creure que els promotors i abanderats del decreixement econòmic n’estiguin satisfets; la degradació de l’espai públic, el mal manteniment dels parcs i el verd urbà, la croada contra la mobilitat privada, la pintura a l’asfalt i la col·locació d’elements de formigó als carrers altament perillosos per a la seguretat de vianants i conductors de vehicles, l’increment de la conflictivitat a causa de les okupacions d’habitatges i locals comercials, els narco pisos i les baralles al centre de la ciutat, a tothora, …etc, són el nou senyal d’identitat de la ciutat.
Els més pessimistes creuen que tot pot empitjorar en els gaire bé tres anys que resten de mandat municipal. Els que som optimistes i ens estimem Barcelona, capital de Catalunya, creiem fermament en les energies i la capacitat de la ciutat a través de l’impuls dels barcelonins. Però també volem creure que el dia de les eleccions municipals del maig de 2023, una gran majoria d’electors foragitarem el pitjor govern municipal que mai ha tingut Barcelona. Mentrestant, feina, feina i feina; des de l’oposició municipal, la ciutadania, les entitats i els sectors econòmics i socials. I junts, sumant i treballant en positiu per revertir la situació a la que ens ha portat aquest govern de Barcelona en comú- PSC i la COVID19.

Jordi Martí Galbis

Regidor de Junts per Catalunya a Barcelona

Agost 2020

POLÍTICA DE PROXIMITAT EN TEMPS DE PANDÈMIA

El debat sobre la necessitat de revisar les maneres de fer política, des de la proximitat, allunyats de sectarismes, des de la vocació de servei públic, i de la mà de les iniciatives de la societat civil és un debat obert des de fa temps, que val la pena mantenir viu, ara que estem patint els efectes de la crisi de la Covid19. Des de fa tres mesos, primer amb la crisi sanitària, i ara també amb la crisi social i econòmica, hem pogut comprovar, de nou, com multitud d’iniciatives solidàries i humanitàries es multipliquen arreu del nostre territori. Accions i campanyes de nombroses entitats socials, fundacions, col·legis professionals, sindicats, institucions empresarials, gremis, ong’s, i moltes altres associacions i plataformes, que s’han sumat a les iniciatives institucionals i dels governs, intentant pal·liar els efectes devastadors de la crisi de la Covid19. I sort en tenim de tota aquesta energia solidària i compromesa, perquè els dispositius assistencials públics, per ells sols, no poden atendre totes les necessitats d’atenció bàsiques de milers de persones.

El treball en xarxa ha esdevingut del tot necessari. Hem vist empreses modificant les seves línies de producte o servei per adaptar-les a la situació creada per la COVID19. Hem vist professionals sanitaris i de la recerca, reorientant els seus rols i les seves especialitats. I davant d’aquesta emergència, també en clau local, els equips humans que treballem en l’àmbit de la política municipal, sense abandonar les nostres dinàmiques de treball habitual, hem hagut d’intentar, humilment, esdevenir una baula en la cadena de solidaritats i ajudes mútues que s’han teixit a casa nostra. En aquest sentit, regidors i consellers municipals de l’equip de Junts per Catalunya de Barcelona, en col·laboració amb empreses, col·legis professionals, oficines de farmàcia, residències de gent gran, centres d’atenció primària, organitzacions benèfiques, gremis, etc, hem posat el nostre gra de sorra, durant aquests tres mesos, per fer arribar ajuda i material de protecció com pantalles i mascaretes per a adults i infants, i a les persones i famílies de la nostra comunitat més necessitades. I també hem format part dels equips de voluntaris mobilitzats per l’Ajuntament de Barcelona que han col·laborat amb els equips professionals i assistencials destinats als centres de serveis socials, als pavellons salut i a altres dispositius que han donat resposta als afectats per la pandèmia.

Però per poder integrar-se en aquesta cadena de solidaritats i ser eficaços, cal formar part de les xarxes territorials i sectorials que funcionen la resta de l’any. Estar arrelats al territori. Conèixer els barris i les entitats. I formar-ne part. I creure en la col·laboració entre la iniciativa pública i la privada. Hem tingut ocasió de treballar colze a colze amb institucions públiques com centres d’atenció primària; i també amb empreses i entitats privades, tant amb ànim de lucre com sense, que han fet donació dels seus productes i serveis. Empreses fabricants de pantalles protectores, que han assumit tots els costos, inclosos els del transport de les seves donacions, residències de gent gran, oficines de farmàcia, associacions d’antics alumnes d’escoles, associacions de veïns, grups de dones voluntàries que han fabricat mascaretes per a infants, col·legis professionals sanitaris, associacions del món sobiranista, veïns i molts voluntaris que ens han ajudat a fer arribar el material i l’ajuda als seus destinataris.

Aquesta feina de voluntariat haurà de formar part del conjunt de responsabilitats que haurem de continuar fent en el futur, quan haguem superat la pandèmia i els seus efectes. Amb la política institucional, no n’hi haurà prou. La voluntat de servei públic que ha caracteritzat la política municipal arreu del país, no sempre prou reconeguda i sovint desprestigiada a causa de la mala imatge de la política general, haurà de ser el lei motiv de la nova etapa post pandèmia, juntament amb la proximitat, l’empatia i l’accessibilitat.

Jordi Martí Galbis. Regidor-portaveu. Grup Municipal Junts per Catalunya

Ajuntament de Barcelona

Juny de 2020

L’Hemeroteca

La velocitat amb la que es produeixen les notícies i els esdeveniments polítics a casa nostra i arreu del món és de tal magnitud que no solament complica la feina a les redaccions dels mitjans de comunicació, sinó que també ens dificulta la seva anàlisi acurada o la mateixa capacitat de comprensió de les qüestions de fons que massa sovint queden difuminades per titulars fugissers i efectistes. I tot això sense entrar a parlar de l’elevat percentatge de fake news que ens fan empassar a diari tot tipus de mitjans de comunicació. Aquesta realitat, la de les notícies que enterren altres notícies publicades minuts abans, també contribueix a perdre la perspectiva necessària en un aspecte que crec crucial: el de la coherència dels posicionaments i les opinions expressades pels polítics, especialment els que tenen altes responsabilitats, que cal exigir des de la ciutadania.
Per sort, “l’hemeroteca” ens ajuda a destapar personatges que en poc temps han acreditat la seva absència total de principis, canviant com un mitjó les seves opinions, plantejaments o fins i tot, profundes conviccions. Serien aquells que en llenguatge planer i col·loquial formen part de la PAH –Plataforma d’Afectats per la Hemeroteca-. Tres exemples, d’entre els nombrosos que coneixem, i que serveixen per il·lustrar aquest estat de coses els podem trobar en el President del govern espanyol Pedro Sánchez; en el diputat d’ERC Gabriel Rufián, i en el regidor de Barcelona i ex primer ministre francès, Manuel Valls. En el cas de Pedro Sánchez, podem recordar no solament les seves declaracions i compromisos en relació a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, en front de les bones paraules expressades recentment amb motiu de la seva elecció com a president del govern espanyol, sinó també els atacs i les greus desqualificacions perpetrades contra el líder de Podemos, Pablo Iglesias, que ha acabat nomenant vice president segon del seu govern. Quina credibilitat pot tenir un personatge que afirma una cosa i la contrària en un tres i no res? Un altre cas digne d’estudi, el diputat d’ERC Gabriel Rufian, acaba d’afirmar fa poques dates que valora positivament el canvi d’opinió dels polítics, amb justificacions peremptòries i segurament per excusar les seves constants sortides de to, quan com per exemple va amenaçar de provocar la caiguda del govern espanyol si la mesa de diàleg entre governs acabava sent un fiasco. Quan és de domini públic que una vegada investit el president i nomenat el nou govern cap força política amb el nombre de diputats amb els que compta ERC al Congrés, poden fer caure el govern. I el tercer exemple, el del polític francès que va ser foragitat de la política del país veí, Manuel Valls. Durant la campanya electoral de les eleccions municipals va prometre per activa i per passiva que “votar Valls era votar fer fora Ada Colau”. Sens dubte, una broma de mal gust i un frau colossal als electors i a la ciutadania de Barcelona, tenint en compte que els seus vots van fer Colau alcaldessa, evitant que Ernest Maragall, candidat de la llista guanyadora, esdevingués l’alcalde de la capital de Catalunya. Valls, un personatge, que per cert, ja s’ha cansat de no fer res a l’Ajuntament i que acaba d’anunciar que es prepara per crear un nou engendre polític per presentar-se a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Abans, d’això en deien mercenaris de la política.
Caldrà doncs continuar consultant l’hemeroteca, en forma de notícies publicades i en forma de tweets a les xarxes; una altra font inesgotable de denúncia de contradiccions i males praxis que no es poden tolerar, quan ens referim a polítics de primera línia. No tot s’hi val.

Jordi Martí Galbis
Regidor
Grup municipal de Junts per Catalunya
Ajuntament de Barcelona

La crisi de seguretat a Barcelona; el resultat de quatre anys de mal govern.

L’anomenada crisi de seguretat que patim a Barcelona des de fa mesos és una realitat incontestable que impacta greument sobre totes les persones que vivim, treballem o visitem la ciutat; és un fenomen real i que afecta tots els barris, malgrat que determinades zones turístiques i centrals de la ciutat són les que més pateixen els fets delictius. Per tant, el primer que cal fer és admetre la situació i fugir de tesis que el que intenten és aigualir, o fins i tot negar l’evidència greu de la situació.

I com hem arribat fins aquí? Tal i com hem anat denunciant durant tot l’anterior mandat des del grup municipal de Junts per Catalunya, el govern municipal amb  l’alcaldessa Ada Colau al front mai han cregut en la necessitat de prioritzar les polítiques públiques de prevenció i de seguretat. Durant quatre anys (2015-2019) l’Ajuntament de Barcelona no ha tingut cap responsable polític al front de la seguretat. Ada Colau ha estat la màxima responsable (sic) d’aquesta important  àrea, i per tant, de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Cap regidor va tenir l’encàrrec concret de gestionar la seguretat a Barcelona. La ideologia de Barcelona en Comú –carregada de prejudicis contra les forces de l’ordre- i els antecedents d’alguns dels regidors de l’anterior govern municipal, propers als moviments okupes, han estat letals a l’hora d’establir polítiques i estratègies valentes i decidides contra l’incivisme, l’ocupació massiva de l’espai públic per part de persones que porten a terme activitats il.legals, o senzillament contra la delinqüència.

Només havien d’haver mantingut les línies de treball del que va ser Tinent d’Alcalde de Prevenció i seguretat del govern de l’alcalde Xavier Trias, l’amic Quim Forn, que va aconseguir reduir un 20% els fets delictius a la ciutat sota el seu mandat. Quim Forn, per cert, actual regidor de l’Ajuntament de Barcelona, injustament empresonat des de fa dos anys i President del Grup municipal de Junts per Catalunya.

Sota el silenci i la incomoditat dels membres de Barcelona en Comú al govern, el tinent d’alcalde Albert Batlle ha imposat un canvi radical en la manera d’enfocar la lluita contra l’incivisme i la delinqüència. I el primer que ha fet ha estat admetre la crisi de seguretat – amb increments del 30% dels robatoris amb violència-, parlar amb els responsables dels Mossos d’Esquadra i altres cossos policials per assegurar una millor coordinació entre ells, parlar amb l’oposició, amb fiscalia i els responsables judicials, i amb les entitats veïnals i gremis i entitats empresarials. Aquests gestos són necessaris i els aplaudim, però insuficients. Vigilarem –i denunciarem, si cal- la temptació de provocar titulars mediàtics en lloc de treballar amb poc soroll impulsant  mesures estructurals i mantingudes en el temps, que són les que hauran de revertir la situació actual.

En qualsevol cas, i més enllà d’atribuir a Ada Colau, i el seu nefast govern de l’anterior mandat, la principal responsabilitat de l’estat de coses actual, cal aportar propostes i solucions; la millora dels índexs de delinqüència no es produirà a curt termini, tenint en compte els nivells de degradació als que hem arribat i a l’efecte crida que ha provocat els últims anys el menfotisme dels comuns. Cal, doncs, que el full de ruta contra l’incivisme i el delicte sigui compartit per tots els socis de govern. Son necessaris,  també, més efectius de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra a la ciutat, especialment als carrers;  amb una direcció política clara i empoderats davant dels perills d’una delinqüència organitzada cada vegada més violenta, i per tant, més perillosa.

En definitiva, cal lideratge i voluntat política per fer complir la llei i les ordenances municipals. I evidentment, amb la màxima col·laboració i lleialtat institucional amb el Departament d’Interior de la Generalitat i els Mossos d’Esquadra. És del tot injustificable que l’alcaldessa Ada Colau critiqui i qüestioni en públic tant al conseller d’Interior com la tasca dels Mossos d’Esquadra. I caldrà pressupost. Sense pressupost, el regidor Batlle només podrà gesticular i fer declaracions. Serà necessari incrementar el pressupost de l’exercici 2020 destinat a la prevenció i la seguretat. En darrer terme, caldrà un pacte polític per a la Prevenció i la seguretat al Plenari de l’Ajuntament.

Vam acabar l’anterior mandat municipal amb la inseguretat com a principal problema per als barcelonins, segons el baròmetre municipal, i comencem el nou mandat amb el mateix problema, agreujat. Ja no es tracta només de recuperar el bon nom de la ciutat en l’àmbit internacional. Es tracta, sobre tot, de retornar la tranquil·litat i la percepció de barris segurs al milió sis cents mil barcelonins que som víctimes potencials de tot tipus de delinqüents que han vingut aquests darrers anys a Barcelona esperonats per la inacció i la incompetència del govern municipal dels comuns.

Hem perdut quatre anys i n’estem pagant un preu molt alt. Ara toca impulsar un gir de 180 graus i lluitar sense treva per la Barcelona segura i convivencial. Des de Junts per Catalunya de Barcelona hi treballarem amb generositat i convicció, al servei de la gent, com sempre.

 

Jordi Martí Galbis

Regidor

Grup municipal Junts per Catalunya

Barcelona, els pitjors pronòstics.

El fenomen de les okupacions, símptoma d’una Barcelona malalta

Barcelona està passant per un dels moments més difícils dels darrers anys, tant des del punt de vista de la crisi de la seguretat, com de la degradació de l’espai públic i de l’empitjorament de la convivència. Barcelona s’ha convertit en la ciutat de la quàdruple emergència: l’emergència de la seguretat, l’emergència climàtica, l’emergència habitacional i l’emergència energètica.

Els dos darrers baròmetres municipals, de desembre de 2018 i de juny de 2019, dibuixen un escenari més que preocupant: els barcelonins que consideren que la seguretat és el principal problema de la ciutat passen del 21% al 27%. I davant d’un agreujament de la situació aquestes últimes setmanes, amb episodis de violència i criminalitat mai vistos, que estan generant una gran alarma social, la resposta d’Ada Colau ha estat acceptar que la situació està fora de control, que existeix efecte crida i que fia la superació de la crisi de la seguretat a la convocatòria d’una Junta Local de Seguretat extraordinària i al nomenament d’un nou tinent d’alcalde de Prevenció i Seguretat.

I en aquest context d’emergència i de crisi sense pal·liatius, amb violacions, robatoris amb violència, furts descontrolats, homicidis i baralles multitudinàries a plena llum del dia, també s’han multiplicat els casos d’okupacions il·legals, tant d’habitatges com de locals comercials. El passat 12 de juliol, acompanyat dels companys del Grup municipal de Junts per Catalunya de Sarrià-Sant Gervasi, vaig tenir l’ocasió d’atendre els mitjans de comunicació per denunciar fins a vuit okupacions d’habitatges i baixos comercials que s’havien produït al barri del Putxet i El Farró aquests darrers mesos. Un fenomen que s’ha estès a tots els barris de la ciutat, amb uns efectes devastadors sobre la convivència, la cohesió social i la dignitat de les persones, així com sobre el dret a la propietat.

Darrera les okupacions il·legals s’hi poden trobar moltes casuístiques i modalitats; des de les que protagonitzen persones i famílies vulnerables anomenades “socials” i  les “ideològiques”, fins les que obeeixen a pràctiques mafioses d’organitzacions creades per delinquir i extorsionar a les persones amb més dificultats. I també, les que es fan per convertir els habitatges en narcopisos i altres activitats il·lícites. En qualsevol cas, la major part dels actes d’okupació revelen les mancances d’una societat incapaç de garantir un habitatge digne per a tothom, que cal recordar que és un principi constitucional, i la incapacitat d’un govern municipal que s’omple la boca de conceptes com la justícia social però que des del 2015, i des del populisme més tronat, ha vist com cada vegada hi ha més desnonaments, més assentaments irregulars, més gent sense sostre, més persones a la llista d’espera de la Mesa d’emergències d’habitatge social, i uns increments cada vegada més alts dels preus dels lloguers.

Les okupacions il·legals s’han convertit doncs en un problema de gran magnitud que genera cada vegada més alarma social. És un fenomen que atempta contra la dignitat de les persones afectades, moltes d’elles migrades, que han de viure sovint en condicions pèssimes de salubritat, que deteriora la convivència als barris, amb sorolls, pudors i baralles,  que degrada l’espai públic, que afecta al dret a la propietat, i que empobreix el teixit comercial dels barris quan parlem d’okupacions de locals comercials. El sistema judicial hi té molt a dir, també. Però des de Junts per Catalunya no podem concebre ni la inacció del govern municipal ni la seva manca d’autocrítica, i molt menys la manca de voluntat de diàleg amb l’oposició i d’entesa amb la resta d’administracions. Comença un nou mandat municipal amb el pitjor dels pronòstics; però caldrà treballar per reduir aquesta problemàtica i fer de Barcelona una ciutat més justa i més convivencial.

Article relacionat amb el fenòmen de les okupacions a Putget – Farró, publicat a El Jardi de Sant Gervasi i Sarrià : https://diarieljardi.cat/jxcat-demana-a-albert-batlle-que-encari-la-problematica-de-les-ocupacions/

Jordi Martí Galbis. Regidor de Junts per Catalunya.

Ajuntament de Barcelona

El descrèdit definitiu de la nova política

El concepte de la nova política, sorgida arrel dels moviments del 15-M i que ha dominat el relat de tots aquells que es volien presentar davant la societat i els electors com a regeneradors dels vells estils de fer política, ha mort definitivament aquest dissabte 15 de juny a Barcelona. S’ha consumat l’acte de prostitució política més superlatiu dels últims anys a casa nostra, a l’Ajuntament de Barcelona. Ada Colau i Barcelona en Comú han acceptat amb una fredor i una indignitat absolutes els vots de Manuel Valls i els seus regidors per assegurar-se l’alcaldia de Barcelona i quatre anys més de poder a costa de sacrificar els pocs principis que els quedaven, després d’un mandat per oblidar. Uns vots que representen uns valors que se situen a les antípodes dels que diuen defensar els seguidors d’Ada Colau.

El suport de Manuel Valls a Ada Colau, que com tothom hauria de saber no serà de franc, simbolitza l’intercanvi mercenari de vots per renúncies. De vots a canvi de repressió. De vots a canvi d’abandonament de l’equidistància. De vots a canvi del tot s’hi val. Estem davant d’un retrat descarnat de la vella i mala polítiques vestides de nova política. Aquest dissabte hem assistit a l’enterrament de la pretesa superioritat moral, de la pretesa nova esquerra, i de la pretesa nova política. Mai més acceptarem discursos abrandats farcits d’eslògans altermundistes ni lliçons morals. La nova política s’haurà empeltat definitivament del capteniment de la casta, de les elits dirigents i dels oligopolis lligats a l’ÍBEX35 i a l’economia de les concessions del BOE.

La seva capacitat comunicativa i el seguidisme que en fan els principals mitjans de comunicació seran l’últim mur de contenció de les falsedats dels d’Ada Colau. El preu de rebre vots tacats de repressió –i de pactar un preu que encara no sabem però que acabarà aflorant a la llum pública-, serà l’inici del declivi d’aquesta operació política i de màrqueting de l’estat que porta per nom Ada Colau i Barcelona en Comú. I pel camí hauran quedat els companys d’Esquerra Republicana de Catalunya. Una força política entregada al món dels comuns, no solament per proximitat ideològica, sinó també perquè és l’estratègia per sacrificar –a Barcelona i a tot el territori- el seu principal competidor, que no és altre que el món de Junts per Catalunya i el moviment que gira al voltant del President Carles Puigdemont. El pacte de la vergonya entre Ada Colau, el PSC i Manuel Valls i Ciutadans, hauria de servir perquè ERC revisés la seva orientació estratègica i els seus pactes, si és que hi ha alguna cosa més enllà de poder, càrrecs i manteniment de l’estatu quo.

Veient com han anat les coses, i més enllà dels propis errors, ha quedat acreditat que l’adversari  a batre per l’esquerra venuda al gran capital, pels grans partits de l’establishment i pels partits de la dreta del 155, som nosaltres: el món de Junts per Catalunya. Ara ja ho sabem i haurem d’actuar en conseqüència.

 

Jordi Martí Galbis

Regidor a l’Ajuntament de Barcelona

Junts per Catalunya

BARCELONA; LIDERATGE I PROXIMITAT

A cinc mesos per les properes eleccions municipals, les més determinants dels últims decennis, especialment per la lectura que se’n farà dels resultats, en clau de política catalana i de suport al procés cap a la independència i la república, Barcelona torna a ser l’objecte de desig dels que la volen perpetuar com a segona capital de l’estat, tirant llarg.

El govern d’Ada Colau ha aconseguit governar en minoria i de manera erràtica durant tres anys i mig, amb una victòria electoral pírrica i gràcies a la fragmentació política d’un Plenari municipal que ha estat incapaç de tombar-la, malgrat les múltiples raons que ho han pogut justificar. Barcelona ha patit, per un govern municipal inexpert i carregat d’ideologia sectària, la més gran de les degradacions del seu espai públic, des dels anys vuitanta. S’ha convertit en la ciutat més insegura de l’estat, amb increments anuals dels fets delictius del 20% i la xacra dels narcopisos amenaçant barris sencers. Ha vist com el preu dels lloguers dels habitatges ha assolit rècords històrics, s’ha mantingut el mateix nombre de desnonaments que l’anterior mandat, quan la crisi econòmica era molt més sagnant. Ha vist com augmentaven els assentaments irregulars –el nou barraquisme-, ha estat colonitzada per la venda ambulant il·legal del top manta. L’incivisme creixent, la mobilitat cada vegada més conflictiva, l’increment de clubs de consum de cànnabis il·legals, la manca de suport del govern a la Guàrdia Urbana, entre d’altres problemes i un llarg etcètera que ha malmès el prestigi de la capital de Catalunya, i que tant va costar d’aixecar durant els últims mandats.

Barcelona necessita recuperar l’orgull perdut. I necessita llei, ordre i progrés.

La proposta d’Ada Colau i dels comuns serà més del mateix: sectarisme, amiguisme, manca de voluntat i de capacitat de diàleg amb la resta de grups municipals, deslleialtat amb el Govern de la Generalitat, propaganda massiva, equidistància esfereïdora davant dels reptes de sobirania i republicanisme majoritaris, i maquillatge d’un pobríssim balanç de la seva acció de govern. A més a més, es van donant a conèixer les desercions a les seves files: les baixes segures a la llista electoral de BarcelonaenComú de Gerardo Pisarello,  Jaume Asens, Josep Maria Montaner i Laia Ortiz, i les probables d’altres regidors a la corda fluixa, són un fidel reflex del desgast d’un govern que va generar clares expectatives de canvi i ha acabat sent una caricatura que Barcelona no es pot permetre suportar quatre anys més.

D’altra banda, la dreta espanyolista presentarà una nova oferta, al voltant de la figura de  Manuel Valls, amb Ciutadans al darrera, i un PP marginal que pot arribar a ser superat per la nova expressió del feixisme que representa el partit de Santiago Abascal. Aquestes forces polítiques, que  son els  aliats teòrics del PSC, a l’escenari de Barcelona on voldrà treure rèdit de la presència del PSOE al govern de l’estat, maldaran perquè Barcelona no tingui un alcalde o alcaldessa independentista i republicà. La batalla de Barcelona serà determinant per comptar o amb un govern alineat al de la Generalitat, o amb un govern gregari dels destins del govern espanyol de torn. Un lideratge al que aspirem des del Partit Demòcrata PDeCAT, de la mà d’altres grups i persones del món sobiranista, i que podria aprofitar els importants actius del mandat de l’alcalde Trias. Les dues principals febleses però que hem d’afrontar i superar són la fragmentació de l’oferta electoral del món sobiranista i la temptació del pacte entre BarcelonaenComú  i ERC, possibilitat aquesta última que representaria, al meu parer,  un frau massiu i una frustració monumental.

Però Barcelona no només necessita un lideratge inequívoc del seu batlle o batllessa. I un govern fort, que col·labori lleialment amb el Govern de la Generalitat, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la resta del país. Necessita també un govern de regidors i regidores de barri i de districte.

Es parla molt del discurs de ciutat, d’ideologia, de projecció internacional, de llocs comuns i de prioritats sectorials. I és clar que cal tenir una oferta global de ciutat per intentar millorar les condicions de vida de la gent. Per oferir més possibilitats de progrés i disposar de més eines per redistribuir la riquesa més equitativament. Però es parla poc de proximitat i de la feina transformadora que poden impulsar els regidors i regidores de barri i de districte. Per qui ha estat al govern i a l’oposició municipal, una cosa queda clara: l’actual model de descentralització i desconcentració municipals no funciona.

Els barris i els districtes són la realitat política i social que caldria potenciar, des de tots els punts de vista. Des de la capacitat pressupostària, fins a les competències, passant per l’exigència de retre comptes davant els veïns i les entitats dels barris i els districtes. És acceptable que un regidor de districte no assisteixi mai als Consells de Barri del seu districte? És comprensible que un regidor de districte s’assabenti per la premsa que el seu propi govern farà un equipament per a gent jove al seu territori? És assumible que gaire bé cap de les queixes i preguntes dels veïns a una Audiència Pública del districte no tinguin resposta per part del regidor? És democràticament justificable que el regidor del districte no acompanyi gaire bé mai als veïns i a les entitats als principals esdeveniments socials i festius que tenen lloc durant tot l’any al territori? Estem parlant de vocació de servei públic.

De vocació de proximitat. Parlem d’això. D’estar al servei de la gent de dilluns a diumenge. De donar la cara, sempre. D’anar als funerals, també, dels veïns implicats en la col·lectivitat que ens han deixat, per acompanyar llurs famílies. D’escoltar; de discutir-te amb els teus, quan cal,  per fer prevaldre l’interès general. De tot això i de molt més. I durant aquests tres anys i mig de mandat, l’autèntica proximitat, la transparència, la generositat, el diàleg i els consensos, han brillat per la seva absència en les files dels regidors i regidores de BarcelonaenComú.

El 26 de maig ens hi juguem molt. L’Ajuntament de Barcelona ha de ser ben governat. Barcelona ha d’exercir de capital de Catalunya, metropolitana i del sud d’Europa. Però també ha d’estar al costat dels presos polítics, dels exiliats i de les seves famílies. Ens hi juguem massa per repetir la mala experiència del govern d’Ada Colau o deixar Barcelona en mans “dels delegats” de Madrid sense cap altre ambició que ancorar-la  com a  segona capital de l’estat, amb sort.

Jordi Martí Galbis

Regidor de l’Ajuntament de Barcelona

Grup municipal Demòcrata PDeCAT

Gener 2019

Jordi Martí, creador de la normativa de gossos a Barcelona: “L’ordenança s’ha aplicat sense diàleg”.

Parlem de les noves àrees d’esbarjo per a gossos i de la convivència a la ciutat amb el responsable de l’ordenança.

Jordi Martí Galbis és regidor del Grup Municipal Demòcrata PDeCAT, Portaveu a la Comissió d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat a Barcelona i responsable de Benestar Animal. Durant el govern municipal de Xavier Tiras, com a regidor de Presidència, va ser l’encarregat d’enllestir la controvertida ordenança municipal “protecció, tinença i venda d’animals”. Però curiosament, la normativa que ell i el seu equip van dissenyar i que va tenir el suport d’ERC, el PSC i algunes entitats socials, l’ha acabada aplicant l’actual govern municipal, liderat per Ada Colau.

Entrevista a Jordi Martí, realitzada i publicada per Animalados.com

Vostè va ser l’ideòleg de l’ordenança ‘protecció, tinença i venda d’animals’.

Efectivament, jo vaig ser l’impulsor de l’ordenança. Tenia les competències de Benestar Animal, que estaven a la regidoria de Presidència. Era una ordenança que ja tocava fer perquè l’anterior era del 2004. Estava obsoleta i calia fer un nou impuls a les polítiques públiques de benestar animal.

Quina era l’objectiu de l’ordenança?

La nova ordenança tenia diferents objectius. El primer era aprofundir en les polítiques de benestar animal. Barcelona ja era pet friendly, però calia fer més coses. Calia regular i preveure noves actuacions per millorar la situació de tots els animals de Barcelona, no només els animals domèstics

Què més?

El segon objectiu era intentar millorar la convivència entre persones i animals de companyia.

No era bona, la convivència?

Hi havia conflicte i continua havent-hi un fort conflicte. Hi havia un altre objectiu: adequar l’ordenança amb les noves lleis que s’aplicaven a Catalunya. A Catalunya s’aprova el 2010 un normativa per protegir els animals. Calia adaptar-se a la normativa. Va ser una feina d’adaptació

Pensa que l’esperit de l’ordenança aprovada al 2014 es manté o que el govern municipal d’Ada Colau l’ha modificat completament?

Vam tenir pocs mesos per implementar la norma. El gruix de l’aplicació ha correspost a Ada Colau. No m’atreveixo a dir amb quin esperit l’han aplicat. El resultat de l’aplicació d’aquesta ordenança no és positiu. Ho diuen moltes entitats. El termòmetre social que tenim són les entitats que es dediquen a això, entitats animalistes. La majoria estan representades al consell municipal de convivència. Les opinions d’aquestes entitats no han estat positives. És una ordenança pionera, agosarada i avançada, però les normatives no s’apliquen soles. Aquest és un govern a qui li costa gestionar. L’impuls polític no s’ha fet prou bé.

Com valora l’aprovació de l’ordenança l’any 2014?

Nosaltres vam aprovar la norma amb CiU, ERC i el PSC. Va ser una ordenança molt treballada. Socialment vam establir complicitats amb les entitats animalistes. Hi havia consens amb el consell de convivència. Nosaltres ja teníem un doble consens. Però aquest govern no se n’ha sortit prou. És evident que poden haver-hi problemes d’implementació per temes tècnics, legals, etc. La base política i social estava clara.

Alguns elements presents en la norma del 2014 inclouen punts molt polèmics, com la prohibició d’entrar al Turó Park amb el gos

Enlloc prohibia que a un espai acotat d’aquest park, aïllat de la resta del turó, hi poguessin entrat gossos en una zona vallada. Fer això no és incompatible amb la normativa. Una altra cosa és que es vulgui anar pel camí fàcil i decretar la prohibició absoluta dels gossos. Però es podria haver fet política i fer les dues coses: que es delimités una zona per a gossos i que a l’hora es compleixi l’ordenança. A aquest govern li ha faltat diàleg, tot i que  les ordenances s’han de complir. Solucions n’hi ha moltes. S’ha tirat pel dret. Jo hagués intentat una opció intermèdia: cal intentar conciliar interessos contraposats, sovint és possible trobar una solució de compromís. Això hagués estat possible. Però ara, s’ha creat un problema que revifarà amb més força.

Vostè veu bé que es multin persones per portar el gos deslligat fora de les àrees d’esbarjo i usos compartits que actualment estan establertes?

Actualment no hi ha prou alternatives pels propietaris de gossos. No hi ha prou àrees d’usos compartits ni àrees per a gossos. Per això s’ajornaran les multes un any més. Abans de multar has de donar alternatives. A més, penso que a la ciutat hi ha conductes més perseguibles.

“No hi ha prou alternatives per als propietaris de gossos”

Quina és la seva opinió sobre les grans àrees d’esbarjo?

En primer lloc, l’ordenança ja estableix que les àrees han de tenir 700 metres quadrats mínim. La veritat és que són insuficients i algunes estan mal fetes. És la mania de sempre de fer les coses des d’un despatx. Hi ha àrees de lleure que estan mal fetes que tenen problemes de disseny i de producció, que s’han construït malament. L’exemple més clar és el de Piscines i Esports. Si haguessin escoltat amb la gent i haguessin dialogat, ho haguessin fet diferent. És un cas concret perquè el conec, però d’exemples n’hi ha molts.

L’ Ordenança que va aprovar el seu govern estava pensada per desplaçar les persones amb gos dels carrers a zones delimitades per l’administració?

Hem de diferenciar dues coses diferents: una cosa és portar el gos pels carrers. La Síndica de Greuges deia que els gossos a la ciutat no poden anar deslligats perquè poden mossegar o causar danys. El gos ha d’anar lligat. Vam assumir aquelles recomanacions. Però hem de veure en quins espais poden anar deslligats. És aquí on l’Ajuntament ha de fer bé la feina. Hi ha espais de lleure i després hi ha les àrees d’esbarjo. No hi havia voluntat de desplaçar a ningú. Hi ha pocs gossos que segueixen sempre les normes dels amos. No es pot anar amb el gos deslligat sempre perquè això genera molts problemes. Es tracta d’afavorir la socialització en zones determinades, però han de ser suficients, perquè actualment no n’hi ha.

Recentment, la plataforma Espai Gos i Udols han convocat diverses mobilitzacions per la gestió dels espais per a gossos. Quina valoració en fa?

Això es crea com a reacció d’un sentiment generalitzat i espontani a un estat de coses que no són positives. Si s’hagués gestionat bé, tota aquesta gent no s’hagués organitzat. Han estat constructius, però crítics. És l’evidència d’una mala gestió. Han aconseguit fer visible un problema. Han parlat d’una problemàtica, com n’hi ha tantes. Han aconseguit que es negociï amb ells. Espai Gos només volia una taula de treball i és el que han aconseguit. Vaig fer un prec perquè es crees aquesta taula de treball. Fins ara, no ho havien aconseguit.  Després poden sortir més consensos o menys, però no pot ser que tantes persones no se sentin escoltades. Ara ja han aconseguit el diàleg, veurem fins on arriben.

Com valora el mandat de Frederic Ximeno al capdavant del comissionat d’Ecologia de l’Ajuntament de Barcelona?

Frederic Ximeno és una peça més d’un equip. No puc valorar la seva gestió personal, puc valorar la gestió de tot el seu equip. El balanç és negatiu. El zoològic no passa per un bon moment, tenim un zoològic que ha perdut visitants i que té pèrdues. No hi ha un model clar, veurem com avança el nou pla estratègic. Respecte els dofins, n’han enviat dos a valència. Els 4 que queden  estan en una piscina, volen enviar-los a Baltimore, que encara s’ha de fer. No ens expliquen res, no ens diuen res. Fotos moltes, però sobre el zooligic no han gestionat gaire cosa. No parlo de Frederic Ximeno, sinó de Janet Sanz i del govern municipal de la ciutat.

 

Barcelona, novembre 2018

 

 

Mala gestió de Colau dels recursos de la Guardia Urbana

Com a regidor de Seguretat del Grup del PDeCAT he registrat un Prec avui 8 de novembre dirigit a l’executiu municipal que es fa ressò de les denúncies sindicals que fan referència als retards en el lliurament del nou uniforme d’hivern o el bloqueig en la reparació de vehicles de la policia local barcelonina.
Reclamo explicacions al Govern d’Ada Colau per la mala gestió dels recursos de la Guàrdia Urbana que dificulta la seva actuació.

En els darrers dies, sindicats de la Guàrdia Urbana han fet públic i traslladat específicament al Grup Municipal Demòcrata denúncies que posen de manifest unes greus deficiències en la gestió del dia a dia del cos de la policia local barcelonina. Així, s’ha produït una severa disfunció que ha comportat l’endarreriment en el lliurament dels nous uniformes d’hivern de la Guàrdia Urbana, fins al punt que a data d’avui, 8 de novembre, algunes de les seves unitats encara patrullen i fan la seva feina amb l’equipament d’estiu, en màniga curta.

També entitats sindicals del cos policial han denunciat que hi ha importants endarreriments en la reparació dels vehicles, cotxes i furgonetes, de la Guàrdia Urbana que s’espatllen, i que es passen més temps del que caldria al taller per unes possibles dificultats per fer front a la despesa econòmica que suposa la reparació.

És per aquest motiu que com a regidor del PDeCAT responsable de Seguretat, he registrat avui un Prec dirigit al Govern municipal que reclama: “Que el Govern Municipal de Barcelona ens informi sobre quines causes han provocat l’endarreriment en l’entrega de l’equipament d’hivern de la Guàrdia Urbana de Barcelona i de l’endarreriment en la reparació del seus vehicles espatllats, tot aplicant les mesures corresponents per tal que aquestes situacions deixin de produir-se en el futur.”

Aquesta situació és intolerable; als ja greus prejudicis ideològics, manca de confiança i mala relació del Govern d’Ada Colau amb la Guàrdia Urbana, s’afegeix ara una mala gestió operativa, que afecta al dia a dia de la feina dels agents de la policia local de Barcelona, que ha de realitzar la seva feina amb una precarietat de mitjans lamentable. Exigim explicacions, i que es posi fi a tots aquests endarreriments”.