El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

D’ESTREMERA A LLEDONERS

Feia setmanes que tenia concertada una nova visita a Estremera, per poder parlar amb l’amic Quim Forn i saludar, amb sort, a la resta de presos polítics d’aquest centre penitenciari al mig del no res. La notícia del seu trasllat a presons catalanes ens va trasbalsar. Malgrat el manteniment del règim de privació de llibertat, molts vam intentar pensar i llistar els beneficis que aquest trasllat podria comportar, molt especialment a les seves famílies, amics i advocats. I per sorpresa meva, la data del 14 de juliol, la que tenia reservada per anar a Estremera, es va mantenir, però per poder anar a Lledoners.

Un viatge de tres quarts d’hora en cotxe fins a Sant Joan de Vilatorrada, en front de les cinc hores amb AVE i cotxe fins a Estremera. Sant Joan de Vilatorrada, un municipi al que he anat dues vegades les darrers setmanes per participar com a diputat de la Diputació de Barcelona, en dues sessions de les Audiències Memorials; una iniciativa que té per objectiu el reconeixement de les víctimes de la Guerra Civil, la posada en valor de la memòria històrica i la reparació moral i social de les víctimes dels dos bàndols, a través del testimoniatge de veïns supervivents, dels seus fills i nets. Quina paradoxa; mentre des de les institucions catalanes organitzem Audiències Memorials a Sant Joan de Vilatorrada, amb duríssimes experiències que ens van fer plorar a molts dels assistents, simultàniament hem d’anar a la presó de Lledoners, al mateix municipi, a fer costat a persones honorables, demòcrates i gent de bé, empresonades injustament, víctimes d’un sistema corrupte que no fa justícia sinó que administra venjança.

L’arribada a la presó de Lledoners no té res a veure amb l’arribada a la d’Estremera. Contemplar la muntanya de Montserrat i sentir que formes part del groc que envolta els accessos al centre penitenciari són sensacions que marquen la diferència entre dues societats i dues nacions ben diferents. Una vegada dins de la presó, el “bon dia” i el tracte dels funcionaris són especialment reconfortants. I trobar-te a la sala d’espera desenes de persones, familiars i amics dels nostres presos polítics, amb qui pots parlar amb tota llibertat, és especialment gratificant. Les parelles de Josep Rull, Jordi Cuixart, els familiars i amics de Jordi Turull, Oriol Junqueras i la resta de presos polítics, per a molts dels quals era el primer dia que visitaven el seus estimats a Lledoners, ens van donar una energia difícil d’explicar.

Després de gaire bé una hora d’espera, que ens va servir per endreçar i refrescar el llistat de coses de les que volíem parlar amb el Quim, vam poder accedir al mòdul on es troben els locutoris. Corredisses i nervis de familiars i amics, fins que vam poder veure les siluetes dels nostres presos polítics, accedint als espais on vam poder tocar les seves mans a través dels vidres. Van ser quaranta cinc minuts de conversa. Trufada d’abraçades simbòliques de la multitud d’amics comuns que ens van donar records per a ells. Els minuts van transcórrer ràpidament, mentre passàvem de la conversa més transcendent a les situacions més còmiques que mai hagués cregut que es poden compartir a un centre penitenciari, amb una persona privada de llibertat injustament. Els nous hàbits -diferents als d’Estremera-, les confessions i anàlisis polítiques del moment, la família, el dietari que tot just havia acabat d’escriure, les perspectives judicials i molts altres temes d’actualitat i d’interès comú, van dibuixar el recorregut de la conversa. Sempre recordarem, també, que vam ser la primera visita que en Quim Forn va rebre al locutori del pavelló de visites. Acabats el quaranta cinc minuts, vam poder, per uns segons, tocar les mans de la resta de presos polítics, a través dels vidres dels seus locutoris. Era el moment del balanç de la jornada, i la primera conclusió és que tenim una gent a la presó que són gegants. Homes i dones excepcionals. Que mereixen la nostra solidaritat de manera incondicional i permanent. I dels que no pararem d’exigir-ne la seva llibertat. No puc evitar però, pensar que tots ells estan a presons catalanes. Que són moltes les avantatges de l’acostament. Però que continuen injustament empresonats. I que el responsable polític del seu règim penitenciari és el propi Govern de la Generalitat.

Pocs dies després de la visita a Lledoners coneixíem les resolucions judicials dels diferents països europeus que afecten els presos polítics i la retirada de les euro ordres d’extradició per part del magistrat Llarena. Notícies que ens fan recuperar l’esperança en la seva llibertat, abans del que pensàvem mesos enrere. Després de l’emotiva visita ens hem posat mans a l’obra per organitzar la propera; que volem que sigui ben aviat.

#LlibertatPresosPolítics

 

Jordi Martí Galbis

Juliol de 2018

Anuncis


Deixa un comentari

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!

 

El que havia de ser un article demanant la retirada de l’aplicació de l’article 155 de la CE i exigir la posada en llibertat dels Jordis s’ha convertit en un article de denúncia universal de l’estat espanyol. El dijous 2 de novembre passarà a la història com la data en la que els poders d’un estat podrit van gosar empresonar vuit membres del legítim Govern de la Generalitat. El vicepresident i set consellers; tots ells persones honestes, valentes i conseqüents, als que s’acusa dels delictes de sedició, rebel·lió i malversació de fons públics. Una veritable vergonya política i una immensa tragèdia humana, per els empresonats i per les seves famílies. Però tothom sap que han estat empresonats per portar a terme el mandat democràtic de les urnes.

Cal doncs denunciar sense pal.liatius els responsables d’aquest estat de coses, exigir la llibertat dels presos polítics, la retirada de l’article 155, instar una investigació independent de les pressumptes il.legalitats comeses per fiscals i magistrats, i començar les mobilitzacions massives, continuades i pacífiques per expressar el nostre rebuig al pitjor cop d’estat contra la democràcia que s’ha perpetrat des de l’intent del 23-F.

Davant d’aquesta hora greu, paradoxalment és l’estat el que ens ha ensenyat la sortida. Votarem el 21 de desembre, tot i que ja ens han advertit que si es torna a produir una victòria dels independentistes, ens tornaran a obsequiar amb l’aplicació de l’article 155. Allò que va començar a les urnes doncs, haurà d’acabar a les urnes. Malgrat els dubtes raonables que envolten les més que discutibles garanties del procés electoral. Malgrat que deu persones honestes estiguin, a dia d’avui, empresonades. Malgrat les amenaces de l’aplicació de l’article 155, per segona vegada. Malgrat els episodis de repressió que vindran, amb tota seguretat, els propers dies. Cal, per democràcia i per dignitat, votar i guanyar. Si es pensaven que amb violència, la repressió i la presó ens faríem enrere, s’han ben equivocat. Ans el contrari, estem ben determinats a guanyar la nostra llibertat. I som molts els que volem que la victòria pugui ser protagonitzada per una candidatura àmplia, única i transversal. La de tots els demòcrates, en front la dels que avalen i recolzen, per activa o per passiva, la força antidemocràtica d’un estat a punt de fer fallida.

 

Jordi Martí Galbis

 


Deixa un comentari

UN 27-O PER A LA HISTÒRIA

Ha arribat l’hora. Els fets s’han desencadenat tal com estava escrit, des de fa temps. La decisió presa pel govern del PP, de la mà de la Fiscalia de l’estat i el poder judicial al seu servei, com a resposta a la voluntat expressada pel President Puigdemont d’assumir els resultats del referèndum de l’1-O, és sens dubte la més greu i desproporcionada que pot prendre fins i tot un règim d’aparença democràtica. L’amenaça llençada pel Consell de Ministres i que ha estat confirmada pel Senat contra Catalunya, en forma d’aplicació de l’article 155 de la Constitució és, no solament un greu error polític, sinó també una aberració jurídica, segons nombrosos experts constitucionalistes, ja que en cap cas estem davant d’un aixecament violent, sinó davant d’una resposta cívica, pacífica i democràtica a infinits menyspreus i humiliacions.

La repressió exercida per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional contra milers de catalans que només volíem votar l’1-O, que va provocar més de mil ferits, serà un episodi que quedarà gravat a la memòria i als llibres d’història del nostre país durant generacions. Però el més greu és que estem a les portes d’una nova repressió; la que s’albira per executar sense pietat l’article 155, una vegada el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya estan a punt de tirar endavant el mandat dels resultats de l’1-0, tal com es va comprometre a fer el President Puigdemont. La intervenció de la Generalitat, el cessament del President i dels consellers del Govern i el buidatge de competències del Parlament, a més de la “neutralització” dels Mossos d’Esquadra podrien materialitzar-se en les pròximes hores. S’obre doncs un escenari de confrontació institucional d’una gravetat extrema, que comportarà mobilitzacions ciutadanes i polítiques en defensa de les nostres institucions.

El conflicte pot ser llarg i correm el risc de tornar a viure escenes com les de l’1-O. Però també hem de tenir present que l’arbitratge internacional, els interessos econòmics i geopolítics existents, i la feblesa política i financera de l’estat espanyol en el marc de l’Euro, poden ajudar a evitar determinats episodis. En qualsevol cas, i més enllà de dissensions internes en el món del sobiranisme i de legítims dubtes i temors per part d’alguns actors polítics sotmesos a la repressió política, econòmica i judicial de les institucions de l’estat, el que compta és la determinació d’una majoria del poble català de proclamar l’estat català. Es el que va sortir de les urnes l’1-O, i el que caldrà fer, encara que el camí sigui llarg i tortuós.

Jordi Martí Galbis