A cinc mesos per les properes eleccions municipals, les més determinants dels últims decennis, especialment per la lectura que se’n farà dels resultats, en clau de política catalana i de suport al procés cap a la independència i la república, Barcelona torna a ser l’objecte de desig dels que la volen perpetuar com a segona capital de l’estat, tirant llarg.
El govern d’Ada Colau ha aconseguit governar en minoria i de manera erràtica durant tres anys i mig, amb una victòria electoral pírrica i gràcies a la fragmentació política d’un Plenari municipal que ha estat incapaç de tombar-la, malgrat les múltiples raons que ho han pogut justificar. Barcelona ha patit, per un govern municipal inexpert i carregat d’ideologia sectària, la més gran de les degradacions del seu espai públic, des dels anys vuitanta. S’ha convertit en la ciutat més insegura de l’estat, amb increments anuals dels fets delictius del 20% i la xacra dels narcopisos amenaçant barris sencers. Ha vist com el preu dels lloguers dels habitatges ha assolit rècords històrics, s’ha mantingut el mateix nombre de desnonaments que l’anterior mandat, quan la crisi econòmica era molt més sagnant. Ha vist com augmentaven els assentaments irregulars –el nou barraquisme-, ha estat colonitzada per la venda ambulant il·legal del top manta. L’incivisme creixent, la mobilitat cada vegada més conflictiva, l’increment de clubs de consum de cànnabis il·legals, la manca de suport del govern a la Guàrdia Urbana, entre d’altres problemes i un llarg etcètera que ha malmès el prestigi de la capital de Catalunya, i que tant va costar d’aixecar durant els últims mandats.
Barcelona necessita recuperar l’orgull perdut. I necessita llei, ordre i progrés.
La proposta d’Ada Colau i dels comuns serà més del mateix: sectarisme, amiguisme, manca de voluntat i de capacitat de diàleg amb la resta de grups municipals, deslleialtat amb el Govern de la Generalitat, propaganda massiva, equidistància esfereïdora davant dels reptes de sobirania i republicanisme majoritaris, i maquillatge d’un pobríssim balanç de la seva acció de govern. A més a més, es van donant a conèixer les desercions a les seves files: les baixes segures a la llista electoral de BarcelonaenComú de Gerardo Pisarello, Jaume Asens, Josep Maria Montaner i Laia Ortiz, i les probables d’altres regidors a la corda fluixa, són un fidel reflex del desgast d’un govern que va generar clares expectatives de canvi i ha acabat sent una caricatura que Barcelona no es pot permetre suportar quatre anys més.
D’altra banda, la dreta espanyolista presentarà una nova oferta, al voltant de la figura de Manuel Valls, amb Ciutadans al darrera, i un PP marginal que pot arribar a ser superat per la nova expressió del feixisme que representa el partit de Santiago Abascal. Aquestes forces polítiques, que son els aliats teòrics del PSC, a l’escenari de Barcelona on voldrà treure rèdit de la presència del PSOE al govern de l’estat, maldaran perquè Barcelona no tingui un alcalde o alcaldessa independentista i republicà. La batalla de Barcelona serà determinant per comptar o amb un govern alineat al de la Generalitat, o amb un govern gregari dels destins del govern espanyol de torn. Un lideratge al que aspirem des del Partit Demòcrata PDeCAT, de la mà d’altres grups i persones del món sobiranista, i que podria aprofitar els importants actius del mandat de l’alcalde Trias. Les dues principals febleses però que hem d’afrontar i superar són la fragmentació de l’oferta electoral del món sobiranista i la temptació del pacte entre BarcelonaenComú i ERC, possibilitat aquesta última que representaria, al meu parer, un frau massiu i una frustració monumental.
Però Barcelona no només necessita un lideratge inequívoc del seu batlle o batllessa. I un govern fort, que col·labori lleialment amb el Govern de la Generalitat, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la resta del país. Necessita també un govern de regidors i regidores de barri i de districte.
Es parla molt del discurs de ciutat, d’ideologia, de projecció internacional, de llocs comuns i de prioritats sectorials. I és clar que cal tenir una oferta global de ciutat per intentar millorar les condicions de vida de la gent. Per oferir més possibilitats de progrés i disposar de més eines per redistribuir la riquesa més equitativament. Però es parla poc de proximitat i de la feina transformadora que poden impulsar els regidors i regidores de barri i de districte. Per qui ha estat al govern i a l’oposició municipal, una cosa queda clara: l’actual model de descentralització i desconcentració municipals no funciona.
Els barris i els districtes són la realitat política i social que caldria potenciar, des de tots els punts de vista. Des de la capacitat pressupostària, fins a les competències, passant per l’exigència de retre comptes davant els veïns i les entitats dels barris i els districtes. És acceptable que un regidor de districte no assisteixi mai als Consells de Barri del seu districte? És comprensible que un regidor de districte s’assabenti per la premsa que el seu propi govern farà un equipament per a gent jove al seu territori? És assumible que gaire bé cap de les queixes i preguntes dels veïns a una Audiència Pública del districte no tinguin resposta per part del regidor? És democràticament justificable que el regidor del districte no acompanyi gaire bé mai als veïns i a les entitats als principals esdeveniments socials i festius que tenen lloc durant tot l’any al territori? Estem parlant de vocació de servei públic.
De vocació de proximitat. Parlem d’això. D’estar al servei de la gent de dilluns a diumenge. De donar la cara, sempre. D’anar als funerals, també, dels veïns implicats en la col·lectivitat que ens han deixat, per acompanyar llurs famílies. D’escoltar; de discutir-te amb els teus, quan cal, per fer prevaldre l’interès general. De tot això i de molt més. I durant aquests tres anys i mig de mandat, l’autèntica proximitat, la transparència, la generositat, el diàleg i els consensos, han brillat per la seva absència en les files dels regidors i regidores de BarcelonaenComú.
El 26 de maig ens hi juguem molt. L’Ajuntament de Barcelona ha de ser ben governat. Barcelona ha d’exercir de capital de Catalunya, metropolitana i del sud d’Europa. Però també ha d’estar al costat dels presos polítics, dels exiliats i de les seves famílies. Ens hi juguem massa per repetir la mala experiència del govern d’Ada Colau o deixar Barcelona en mans “dels delegats” de Madrid sense cap altre ambició que ancorar-la com a segona capital de l’estat, amb sort.
Jordi Martí Galbis
Regidor de l’Ajuntament de Barcelona
Grup municipal Demòcrata PDeCAT
Gener 2019
El bloc d'en Jordi Martí 