A punt d’acomplir-se els primers tres anys de mandat d’Ada Colau i BcnenComú, Barcelona es troba en una situació paradoxal. Mentre els sectors socials i econòmics més dinàmics, tant locals com foranis, demostren la seva tradicional capacitat per tirar endavant la ciutat, amb nombrosos projectes que aposten clarament per dinamitzar-la i fer-la progressar, el govern municipal i determinats agents que actuen gregàriament al seu dictat actuen en sentit contrari. La desconfiança, els prejudicis ideològics i la manca d’empatia del govern municipal amb les persones, les entitats i les empreses que pretenen compartir amb la ciutat les seves energies transformadores i els seus beneficis, és desesperant. I tot i que els comuns estant intentant fer un cop de timó per acostar-se a nous electors, com estem veient amb el seu canvi d’actitud en front del Mobile World Congress o amb el turisme, cal constatar que hem perdut tres anys. Uns anys preciosos on moltes ciutats amb les que competim, tant a nivell de l’estat com a nivell internacional, han fet els deures, i en molts casos ens han passat per davant. Només cal fixar-se en l’Hospitalet de Llobregat, municipi que està sabent aprofitar iniciatives empresarials que Ada Colau i els seus es deixen escapar. El govern municipal no té un projecte clar per a Barcelona; però tampoc té ambició per tenir-lo.
Les alarmes fa massa temps que sonen. Especialment recomanables són els articles “Barcelona, entre un modelo de Ciudad vecinal y la prosperidad económica” del professor Marc Vidal, expert en estratègia digital, del 12 de gener, i “Però per què no els agrada Barcelona?” de Rosa Cullell, publicat el mes de febrer al diari El País. Entre molts d’altres, són dues reflexions que coincideixen en denunciar la pèrdua d’oportunitats que pateix Barcelona, molt especialment degut a la manca de model que té el govern dels comuns per a la capital de Catalunya. Es cert que els atemptats del 17-A i la crisi política que l’estat espanyol ha provocat a Catalunya amb la seva persecució política, judicial, policial, econòmica i mediàtica, no són aliens als problemes que pateix Barcelona. Però el creixement del PIB català de 2017, superior al de l’estat, ens indica que la potència del país i de la seva capital pot ajudar a superar adversitats com les descrites. Però la inèrcia té un recorregut que no és il·limitat. I Barcelona difícilment podrà assumir les hipoteques que porten incorporades els comuns en el seu ADN polític un nou mandat municipal.
I si en algun aspecte té especial transcendència la manca de model del govern municipal, el veiem en la seva gestió de l’urbanisme, l’habitatge i la mobilitat. Barcelona és una joia de cent quilòmetres quadrats, que tot i que té problemes per fer front a les necessitats del conjunt dels barcelonins, ha assolit un model urbà reconegut internacionalment. Cal però obrir el focus quan parlem de planificació de serveis i de planejament urbanístic. No podem mirar-nos portes endins. Cal repensar-nos en clau metropolitana i projectar i enfortir el lideratge de la ciutat a nivell del sud de la Mediterrània. Els grans projectes que s’estan executant en l’actualitat van ser gestats en anteriors mandats municipals. Les actuacions a l’àmbit de la Plaça de les Glòries, el desplegament de la Nova Xarxa de Bus, l’impuls del MWC, el cobriment de la ronda de dalt o la reforma de la Meridiana, en són alguns exemples. Però el que realment està marcant aquest mandat municipal és l’aturada de nombrosos projectes com l’establiment del Museu de l’Ermitatge, la segona fase de la reforma de la Diagonal, la reforma de l’antic Deutsche Bank vinculada als Lluïsos, o la pèrdua d’oportunitats com les que hagués generat disposar de la seu de l’Agència Europea del Medicament. La incapacitat de gestió del govern municipal també s’ha fet palès en la crisi dels narcopisos del Raval, el descontrol de la venda ambulant il·legal, la turismofòbia, l’augment dels preus del lloguer de fins el 30% en tres anys, l’increment del sensellerisme i dels assentaments irregulars, etc. Capítol a banda mereix l’obsessió política del govern per tirar endavant la connexió del tramvia per la Diagonal o la implementació de nombrosos nous carrils bici, en molts casos mal executats i construïts d’esquenes a les necessitats reals de mobilitat dels barris afectats.
El model urbà de Barcelona, gestat en les últimes dècades per diferents governs, ha de continuar fonamentant-se en projectes transformadors a quatre escales: els de barri, els de districte, el de ciutat i d’àrea metropolitana. I no podem renunciar a cap d’ells, de la mateixa manera que tothom està cridat a participar-hi. En aquest sentit durant aquests tres anys s’ha evidenciat el sectarisme excloent d’un govern municipal que només ha comptat amb els seus, afavorint i promocionant persones i entitats estretament lligades a BcnenComú, que en el seu moment van actuar com a palanques o altaveus de l’activisme d’Ada Colau.
Necessitem també, una alcaldia, un govern municipal i un ajuntament que exerceixin amb mentalitat de capital d’estat. Que deixin d’estar d’esquenes al rerepaís, i es posin al costat de les nostres institucions d’autogovern, demostrant la seva solidaritat amb els presos polítics i els exiliats. El paper equidistant mantingut fins avui pels comuns s’ha convertit en un llast per al procés polític cap a la república, ratificat per més de dos milions de catalans i més de quatre cents mil barcelonins el 21-D.
La fórmula política d’uns activistes que han esdevingut una força de govern, incapaç de mantenir una coalició amb el PSC o d’ampliar els acords amb altres forces, ha exhaurit el seu recorregut. Ara ens pertoca bastir una nova alternativa, que fugi del mantra del decreixement, per retornar el prestigi a la capital de Catalunya i recuperar el bon govern.
Jordi Martí Galbis
Regidor del Grup Municipal Demòcrata de l’Ajuntament de Barcelona (PDECAT)
Barcelona, 28 de març de 2018
El bloc d'en Jordi Martí 