El bloc d'en Jordi Martí


1 comentari

Moments de traç gruixut

Fa temps que en el debat polític i de les idees hem deixat enrera la recerca de la veritat, la utilització dels matisos, la ponderació, el reconeixement del diferent i el llenguatge políticament correcte. La rapidesa dels esdeveniments, la dictadura dels 140 caràcters i la mentida institucionalitzada han substituït l’anàlisi pausat, la profunditat dels raonaments i una certa tendència a prioritzar la realitat objectiva en front de la calúmnia i el relat tergiversat.

La consigna s’ha erigit en el mot d’ordre. Només cal veure els intents -parcialment reixits- de les diferents tribus que han confluït en els anomenats comuns o seguidors d’Ada Colau, per instal.lar el seu discurs, carregat d’anacronismes, de mentides i d’odi al diferent, com a preeminent o dominant. No s’amaguen ni tan sols quan afirmen que volen substituir l’hegemonia convergent per una nova hegemonia; la seva. Amb la cooperació necessària i vergonyant de molts mitjans de comunicació i d’institucions socials que s’han venut l’ànima als inventors dels escarnis, convertits en la nova casta dirigent metropolitana. Una casta que, per cert, mai assumeix cap tipus de responsabilitat. Tot és culpa dels poderosos, o dels convergents, o del Govern de la Generalitat, o del govern de l’estat, o de la Unió Europea, o del Banc Mundial, o de l’ONU o de l’herència rebuda.

L’eficàcia dels missatges que pretenen subvertir políticament i social la nostra societat es basen en la foto oporttunity, l’impacte mediàtic diari, la repetició infinita de la consigna amb la que es pretén batre l’adversari, l’insult i la desqualificació, i la guerra bruta. Tot això és aplicable tant als anomenats comuns com als poders centrals de l’estat que davant del Procés polític que vivim a Catalunya han decidit prémer el botó que ha obert la bassa dels fems. Uns i altres es retroalimenten, tal com ha quedat acreditat recentment amb la utilització bastarda que han fet els comuns contra el món de l’antiga Convergència, aprofitant-se, sense despentinar-se, dels dossiers falsos inventats per les clavagueres de l’estat. Només cal recordar com es va gestar la victòria d’Ada Colau el maig de 2015 i com van abatre Xavier Trias i el seu equip amb intoxicacions permanents i atacs per terra, mar i aire, amb l’arsenal més tòxic que els van proveir els poders de l’estat.

Traç gruixut. Falsedat embolicada amb paper satinat. Missatges directes a l’estómac. Mestratge en la política de la repartidora. Sectarisme descarnat: tot pels meus; res pels altres. Això és el que tenim i contra el que lluitem a Barcelona ara, i a Catalunya ben aviat.Els que no fa gaire temps no admetien, i fins i tot retreien els qui vam jubilar l’esgrima i l’argumentació profunda i enraonada, comencen a veure que alguns teníem raó. No ens en sortirem, tan a Barcelona com ben aviat a Catalunya, si no adeqüem les nostres estratègies i els nostres recursos davant dels que no reparen en gastos alhora d’imposar la seva hegemonia i el seu relat populista i bord.

En qualsevol cas, hem de tenir ben present que amb estils diametralment oposats, uns i altres, els comuns i els poders centrals de l’estat, persegueixen el mateix: que Catalunya es consolidi com una comunitat autònoma de règim general. O una autonomia de dretes i espanyola, o una autonomia d’esquerres, pobre, subvencionada, mantera, okupa i sense ambició nacional.

Anuncis


Deixa un comentari

El judici a un País

Aquest dilluns va començar un important judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. No només perquè la justícia espanyola ha fet seure un ex President, una ex vice Presidenta i una ex Consellera del Govern de la Generalitat per haver impulsat i organitzat un procés participatiu el 9-N. També perquè és un nou capítol, molt qualitatiu, de l’anomenat xoc de trens entre els que volem exercir la democràcia sense límits i els que pretenen seguir vivint a costa dels nostres 16.000 milions, que van a Madrid cada any, i no tornen.

Hem estat desenes de milers els catalans d’arreu del país que hem volgut fer costat als nostres representants. A Barcelona en directe, però també arreu de Catalunya i també a l’estat i a l’estranger. Expressant-los la nostra solidaritat i acompanyant-los físicament fins a les portes del TSJC. I hem pogut seguir en directe, i amb orgull, l’interrogatori de magistrats i fiscals, així com els arguments d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Arguments i raons carregats de democràcia i de lleialtat i coherència amb el mandat popular i del Parlament de Catalunya.

La guerra bruta, mentrestant, continua greixant l’estratègia dels poders centrals de l’estat per fer avortar el procés cap al referèndum i la independència. Una guerra bruta sense aturador que, en el context del judici esmentat, ha arribat a Barcelona. I en concret ha intentat esquitxar a persones vinculades al govern de l’alcalde Trias, com el company i ex Tinent d’Alcalde d’Hàbitat Urbà Antoni Vives, el president del Port de Barcelona Sixte Cambra, l’ex gerent municipal i actual director general de Fira de Barcelona, Constantí Serrallonga, i altres responsables polítics de l’antiga Convergència i empresaris del sector de l’obra pública. Unes actuacions inèdites i impròpies d’un estat democràtic, dirigides per la Fiscalia de l’estat, en alguns extrems portades a terme d’esquenes al  jutge instructor, executades matusserament i convenientment filtrades prèviament als mitjans de comunicació amb nocturnitat i traïdoria.

Tot indica, doncs, que els esdeveniments s’acceleraran. A més determinació democràtica del nostre Govern, del nostre Parlament i de la societat civil, més repressió dels aparells de l’estat. Aquests nous capítols de confrontació, difícils d’entendre a un país de la Unió Europea en ple segle XXI, hauran de servir, esperem, perquè forces polítiques que fins ara han nedat i guardat la roba es posicionin clarament a favor dels nostres represaliats i de la democràcia. En aquest sentit, cal exigir Ada Colau i els seus, que demanin perdó, d’una vegada, a Xavier Trias i al seu equip, per haver utilitzat de manera desvergonyida les falses acusacions de corrupció llençades pels aparells de l’estat i els mitjans de comunicació del règim durant la campanya electoral municipal de 2015. Es necessari i és de justícia si no volen ser còmplices dels que utilitzen la mentida, el xantatge i l’acarnissament com a eina política per a destruir l’adversari.