“El 24-M pot confirmar la renovació de la confiança majoritària dels barcelonins […] en un estil de fer política basat en el diàleg i el pacte”
Les eleccions municipals del 24 de maig seran molt més que unes eleccions locals. A Catalunya i a l’estat. I també a Barcelona. Ens hi juguem moltes coses. A l’estat les eleccions municipals es plantegen en termes de la confirmació definitiva de l’eclosió de noves formacions que pretenen substituir als grans partits, o al menys a disputar-los l’hegemonia. I a Catalunya, més enllà de la identificació dels caps de llista i dels partits polítics més municipalistes amb les necessitats de cada poble o ciutat, també votarem amb la mirada posada en el present i el futur del procés de transició nacional. I amb les possibles aliances electorals entre formacions sobiranistes o unionistes.
Però per sobre de les anàlisis que es faran la nit del 24 de maig en relació als resultats electorals produïts en cadascun dels 947 municipis de Catalunya, tothom es fixarà en el que haurà passat a la capital del país. I la batalla de Barcelona està sent molt més que una simple lluita per l’alcaldia i el govern de la ciutat. I per tant, els resultats que es donin tindran més d’una lectura.
En primer lloc, el 24-M confirmarà, de ben segur, l’enfonsament de la principal força política que ha aportat els alcaldes de la ciutat entre el 1979 i el 2011. El PSC es troba, tant a Barcelona com en el conjunt de Catalunya, en les seves hores més baixes, i podria veure reduïda significativament la seva representació al Plenari. El PSC és, hores d’ara, un partit a la deriva, sense projecte ni lideratges, i amb desercions pel flanc catalanista que l’afebleixen perillosament.
En segon lloc, el 24-M pot confirmar la renovació de la confiança majoritària dels barcelonins en l’alcalde Trias, en el seu govern i en un estil de fer política basat en el diàleg, el pacte, la millora permanent de la ciutat i el total alineament amb el procés que viu el país. El fet de ser el cap de llista més ben valorat i els actius acumulats durant el present mandat municipal, gràcies a una gestió política altament valorada, més enllà de l’efecte del vot útil, situa Xavier Trias i CiU en una bona posició per revalidar la victòria electoral d’ara fa quatre anys; una victòria que va trencar amb 32 anys de governs bipartits i tripartits i que va ser el fruit d’una bona labor opositora durant els mandats anteriors i d’una mala gestió dels darrers governs del PSC, ERC i ICV.
En tercer lloc, a Barcelona aquestes eleccions projecten una incògnita: la força amb la que poden entrar al Plenari municipal formacions polítiques com Barcelona en comú o Ciutadans. Especialment la força política que encapçala Ada Colau, aquella que en el seu dia va afirmar que mai entraria en política i que des de fa setmanes es dedica gaire bé en exclusiva a passejar-se pels platós de les televisions fent demagògia i neopopulisme a costa del patiment de molta gent.
En qualsevol cas, i pel que es pot anar desxifrant pels posicionaments de tots els partits que aspiren a governar la capital de Catalunya, no es pot descartar una aliança de “tots contra Trias”. La suma de 21 regidors, la majoria absoluta del Plenari, és el gran objectiu dels partits que volen recuperar el poder perdut el 2011, dels que justifiquen la seva existència en la confrontació amb CiU, i d’aquells com Barcelona en comú o la CUP, que el que busquen és fer la revolució des dels governs i les institucions.
El 24 de maig Barcelona s’hi juga el seu prestigi, els avenços assolits aquests últims anys, els projectes de futur que ja hem esbossat des de l’actual govern municipal, en clau de progrés i de millora dels barris, la seva projecció internacional, la seva solvència i el rigor de la seva gestió política i pressupostària. I també, i molt important, el seu suport al full de ruta del Govern de la Generalitat i el recolzament al mateix que CiU i ERC donen des del Parlament de Catalunya. Hi ha massa coses en joc per deixar la capital del país en mans d’aprenents de bruixot, de populistes o dels que pretenen fer-se amb la capital del futur estat català, precisament per fer-lo inviable des de la mateixa Plaça de Sant Jaume.