El 25M, omplim les urnes per portar el Dret a Decidir a Europa!

 

•  “En aquestes eleccions europees hem de reforçar el missatge que aquest país va enviar a Europa i al món en les eleccions al Parlament de Catalunya el 2012: volem un nou estatus polític per a Catalunya via consulta”
• “Europa i mig món esperen conèixer el grau de consistència de la nostra reivindicació, a les urnes”
• “No s’entendria que el més d’1 milió i mig de catalans que vam participar a la Via Catalana l’11 de setembre de l’any passat ens quedéssim”

Només falta un mes per les eleccions al Parlament Europeu, les més transcendentals per Catalunya des de la nostra incorporació a la Unió Europea, l’any 1986. L’agenda política comunitària és prou densa en sí mateixa, més enllà dels afers domèstics dels països membres. Europa té molts reptes de primera magnitud, començant per la seva pròpia unió política, si no vol convertir-se en un continent gregari del creixement i de la influència econòmica i política d’altres blocs i països emergents. Té per davant també dos grans reptes: consolidar el seu propi model de societat del benestar i integrar els estats europeus que volen incorporar-se al club dels 28.

Però vist des de l’òptica catalana, aquestes eleccions al Parlament Europeu seran molt més que unes eleccions on els partits catalans i espanyols presenten les seves credencials per integrar un conjunt de diputats als diferents grups parlamentaris i famílies ideològiques presents a Europa. Són unes eleccions on ens hi juguem una bona part de les nostres aspiracions polítiques, amb un gran impacte no solament a Europa, sinó també a Catalunya i a l’Estat espanyol. Més enllà del contingut del recent informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), que confirma amb suficients garanties el manteniment de Catalunya a la Unió Europea en cas d’una eventual independència, el que cal posar de relleu és l’impacte del resultat de les eleccions al Parlament Europeu en clau del procés del Dret a Decidir, en l’horitzó de la Consulta del 9-N, així com de cara a la credibilitat del procés davant la Unió Europea i els centres de poder a nivell internacional.

Sens dubte, per a mi, la clau d’aquestes eleccions passa pel suport que rebin els partits que donen suport al Dret a Decidir i, molt especialment, a CiU. Un Dret a Decidir que lidera amb solvència i credibilitat el President Mas, màxim artífex del procés cap a l’emancipació política de Catalunya. En aquestes eleccions europees hem de reforçar el missatge que aquest país va enviar a Europa i al món en les eleccions al Parlament de Catalunya el 2012: volem un nou estatus polític per a Catalunya via consulta. El suport del poble català a partits i federacions que, com Convergència i Unió, defensen la celebració d’una consulta per decidir el futur polític de Catalunya és clau per configurar un escenari ple d’oportunitats, capaç de reforçar l’èxit de la consulta en el que treballa incansablement el Govern de CiU amb el Preisdent Mas al capdavant.

El President Mas és el líder més solvent que el país i, tinc la sensació que és vist així per un gruix molt important de forces polítiques i d’entitats de la societat civil. I CiU aporta, en la persona de Ramon Tremosa, el millor candidat per defensar els interessos de Catalunya a Brussel.les i Estrasburg, tal i com ha acreditat durant la legislatura europea que tot just ha acabat, sent l’eurodiputat més actiu i eficaç del conjunt d’eurodiputats catalans i espanyols. No podem malmetre aquests dos grans actius que té el país el proper 25M!  Europa i mig món esperen conèixer el grau de consistència de la nostra reivindicació, a les urnes. No s’entendria que el més d’1 milió i mig de catalans que vam participar a la Via Catalana l’11 de setembre de l’any passat ens quedéssim a casa o no donéssim prou suport, en proporció al risc que estem assumint, a les forces del SÍ/SÍ.

Cal doncs, un bon resultat el 25M per continuar impulsant amb energia els preparatius de la Consulta el 9N. Europa podria deixar d’atendre les nostres legítimes aspiracions. A les urnes hem de ser-hi tots a favor del Sí/Sí perquè el govern del PP i els poders centrals de l’Estat comencin a veure que això va de debó. Estem doncs davant de les Eleccions Europees més importants de la nostra història recent. Els catalans hem de ser conscients del que ens hi  juguem en aquestes eleccions. Seran molt més que unes eleccions al Parlament Europeu. Poden ser unes eleccions que contribueixin a l’èxit del procés o un nou obstacle que ens faci perdre un temps preciós, en uns moments transcendentals. El 25M, Catalunya no pot fallar. El 25M hem de votar doncs en clau 9N!

Absents del present i d’esquenes al futur

•  “Aquesta setmana passada ha estat clau per adonar-nos que no tothom treballa per un país més lliure políticament i més just socialment”
• “Encara que sembli mentida, a Madrid no són capaços de veure que el President Mas som tot”

L’actual moment polític, econòmic i social a casa nostra ve marcat, principalment, pel procés cap a la consulta i l’autodeterminació. I, alhora, per l’impuls de les mesures al nostre abast amb l’objectiu de sortir de la crisi, a través de la creació d’ocupació i la reducció de l’atur. La majoria estem compromesos amb aquest doble eix; amb diferents receptes i propostes.

En aquest sentit, aquesta setmana passada ha estat clau per adonar-nos que no tothom treballa per un país més lliure políticament i més just socialment. Un sol partit ha estat el protagonista de dos episodis tristos i decebedors: el PSC-PSOE.

Mentre a Barcelona, el PSC es proposava sortir del pou a través d’un procés de primàries per escollir el seu futur cap de llista a les eleccions municipals de Barcelona, i es volia aprofitar de la corresponent finestra mediàtica per projectar la seva presumpta renovació i obertura a la societat, la crua realitat de la seva naturalesa es mostrava una vegada més sense maquillatge: centenars de ciutadans pakistanesos feien cua a les urnes del PSC sense saber què votaven. El resultat d’aquest procés ha estat nefast: baixa participació, divisió dels candidats catalanistes que treballaven per regenerar un partit tancat en sí mateix i segrestat pel Partit Socialista Obrer Espanyol, dimissió del cap de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona i perdedor de les primàries, Jordi Martí Grau; dimissió del primer secretari de la Federació de Barcelona, Carles Martí; i evidències de tupinada electoral i males pràctiques que inhabiliten als que les han promogut o se n’han beneficiat. En definitiva, l’enfonsament d’un partit que havia estat hegemònic a la capital del país i que no ha sabut, o no ha pogut, adaptar-se als nous temps i al nou marc polític que en el seu moment van dibuixar la sentència del TC contra l’Estatut el 2010, la victòria a Barcelona de CiU el maig de 2011, de la mà de Xavier Trias, i les mobilitzacions massives produïdes a Catalunya els anys 2012 i 2013, exigint un nou estat en el marc de la Unió Europea i l’exercici del Dret a Decidir.

I, en paral.lel a aquest episodi de l’enfonsament del Titànic, ancorat al carrer Nicaragua, a Madrid tenia lloc un debat important pel futur de Catalunya i pel mateix estat espanyol. Els tres diputats catalans, comissionats pel Parlament de Catalunya per traslladar l’acord relatiu a la transferència de les competències a la Generalitat per poder convocar la Consulta el 9 de novembre, van fer-se escoltar al Congrés dels Diputats, en representació dels dos terços dels diputats favorables a donar la veu al poble i del 80% dels catalans que volen votar el 9-N. I ho van fer amb dignitat i coratge.

Què va passar, llavors? Que una vegada més, en aquest transcendental debat parlamentari, el PSC es va absentar. La seva incompareixença voluntària, va ser doblement dramàtica: no tan sols no van formar part de la veu del Parlament de Catalunya, representat pels diputats Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, sinó que a més, van abstenir-se d’intervenir en nom del grup parlamentari del PSOE. Van delegar la seva veu a Alfredo Pérez Rubalcaba, un acèrrim defensor de la unitat d’Espanya, representant de l’status quo més anti autonòmic i centralista, de la més autèntica tradició jacobina. En definitiva, una setmana horribilis per un partit, el PSC, que porta camí de la residualització i de la marginalitat política a Catalunya.

Encetem una nova setmana amb un avís per a navegants que ens arriba dels poders centrals de l’estat i de l’anomenat Pont Aeri. Sembla ser que han decidit descavalcar el President Mas com a interlocutor polític per la negociació al voltant del procés, que ha de concloure amb la Consulta del 9-N. Estava escrit i no ens sorprèn. El que no saben és que el President Mas, mentre tingui salut i empoderament democràtic del poble català, farà tot el que estigui a les seves mans per portar Catalunya a la llibertat, amb lleialtat al poble i al Parlament. Ho farem bé, però ho farem. Pesi a qui pesi, inclòs el Pont Aeri i els que viuen dels sectors regulats pel govern de l’estat.

Perquè, encara que sembli mentida, a Madrid no són capaços de veure que el President Mas som tots. Que aquest és un projecte col.lectiu d’una majoria del poble de Catalunya.