Barcelona i el Dret a Decidir

El darrer Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona d’aquest curs polític, celebrat el dimecres 24 de juliol va aprovar l’adhesió de la capital de Catalunya al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, amb els vots a favor de CiU, ICV i UpB, i amb els vots en contra del PSC i del PP.

De nou Barcelona es posa al capdavant i al costat d’una reclamació popular que sorgeix de la gent del nostre país. Una gent que empeny amb força i determinació el somni de la llibertat. Un somni que necessita d’un instrument per fer-se realitat: la Consulta pel Dret a Decidir. Estem davant d’un dret bàsic i fonamental que, molt probablement, els poders centrals de l’estat no permetran que es pugui dur a terme, tal com s’espera d’un estat al·lèrgic a qualsevol expressió de radicalitat Democràtica.

Barcelona exerceix, amb el Govern de l’Alcalde Trias, com a capital d’una nació que ha començat a caminar cap a l’estat propi; al costat del Govern de la Generalitat i del President Artur Mas. Un President que acaba de fer arribar una carta al President Rajoy demanant l’inici de les converses per poder portar a terme la Consulta.

Però la votació al Plenari de l’Ajuntament de Barcelona va tenir una lectura interna, en clau barcelonina, que no és menor. El líder del PSC, Jordi Martí Grau, va absentar-se del Plenari per no haver de votar contra de l’adhesió de Barcelona al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. De nou es va evidenciar un grup municipal sense líder i un cap de colla sense partit. El PSC, de nou arrenglerat amb l’espanyolisme i d’esquenes a la majoria pel Dret a Decidir. I per reblar el clau, Jordi Martí Grau tuitejava pocs instants després, que acabaria convencent el seu partit de la bondat del Dret a Decidir, en lloc de dimitir, com hauria d’haver fet per dignitat.

El país va cremant etapes, i els partits polítics també. Uns liderant els nous temps i fent costat al poble, i altres, senzillament defensant l’oligarquia política espanyola, contrària a qualsevol revisió de l’statu quo actual. Aviat celebrarem una Diada nacional que marcarà un abans i un després en la llarga reivindicació del catalanisme polític. Una Diada, la de la cadena humana, que serà l’avantsala d’una Diada, la del 2014, que commemorarà els tres cents anys de la derrota catalana davant de les tropes borbòniques, una nissaga reial en hores baixes i que no tornarà a guanyar cap més batalla, ni militar ni política.

Sants-Montjuïc: 730 dies de #Canvi

Aquest juliol hem acomplert dos anys al capdavant del Govern de la Ciutat. Han estat dos anys intensos i apassionants construint barris des de la proximitat. En l’últim mes tots els districtes hem anat fent repàs de la feina feta i els projectes de futur que anem executant. Augmentar, per sobre de tot, les accions dedicades a millorar el benestar de les persones ha estat la prioritat de l’Alcalde i el seu equip de govern.

Hi ha, però, quelcom que va més enllà de la pròpia capacitat inversora i prioritats que l’Ajuntament de Barcelona es pugui marcar. Quelcom potser intangible en el que sol ser un balanç de govern convencional, però que alhora representa un canvi de paradigma en la manera en què el Districte, com a ens administratiu, entén que ha de ser la relació amb la ciutadania.

L’Alcalde es va presentar a les eleccions com l’Alcalde de les persones. Això vol dir que el govern de la ciutat, i del districte, desplaçava la centralitat de la seva acció política en la relació i el tracte amb les persones, amb una major implicació de l’administració per entendre els problemes de la gent i amb un major esforç de consens per a què els projectes siguin de tots i per a tots.

L’Alcalde es presentava per demostrar que hi ha una altra manera de fer política, més propera amb el dia a dia de la gent. Es presentava per demostrar que els polítics som gent de carn i ossos i no uns professionals allunyats dels problemes i els anhels de la gent.

Des del Districte de Sants-Montjuïc volem anar més enllà de desencallar grans projectes (que és important), tot posant en valor que hi ha petites accions quotidianes, no mediàtiques, que també configuren obra de govern encara que no l’entenguem com a tal per ser poc objectivable i difícilment quantificable.

I què volem dir amb això? Doncs volem dir des de: primer, estar present a la gran majoria d’actes rellevants que fan les entitats del districte, acompanyant-les i fent suport; segon, rebre, com a regidor, qualsevol persona o grup que em demana trobar-nos (sigui o no una entitat), sense discriminació ni prejudicis; tercer, entendre el Districte com la casa que aixopluga tots els veïns i veïnes del districte i permetre l’ús de la sala de plens per a qualsevol petició feta fins a dia d’avui per part d’entitats sense ànim de lucre; quart, escoltar els ciutadans sense rellotge, com equip de govern, perquè som servidors del poble; cinquè, treballar de forma conjunta amb les entitats, amb la mà estesa, per assolir uns objectius comuns de millora del benestar de les persones; sisè, i sobretot, ampliar la convocatòria en el màxim de reunions de treball/seguiment amb veïns al conjunt de grups polítics del Consell Plenari del Districte. Fent un exercici de transparència i participació, fins ara inèdit.

Tot això es tradueix també en accions significatives. Com ser el primer districte en fer un acte en favor de la sobirania de Catalunya en seu oficial; com anar a dinar -convidat- a casa d’una veïna per entendre millor els seus problemes; o estar disponible pels ciutadans gairebé vint-i-quatre hores al dia i tres-cents seixanta-cinc dies a l’any.

Fer grans projectes és important, però escoltar i entendre les inquietuds de la gent ho és encara més.

Un Ajuntament proper, col·laborador i transparent: aquest és el CANVI pel qual ens va donar confiança la gent. I encara, ens queda molt per fer.

PD. Per consultar el balanç dels dos anys de govern, clica aquí.