El PSC de Barcelona, camí de la insolvència

El 27 de maig el líder socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí Grau, publicava al seu bloc un article titulat “Una ciutat que busca alcalde”. I començava el seu article amb un clàssic molt poc convincent, afirmant que “la sensació és que s’han frustrat les expectatives de canvi i que l’alcalde no ha aconseguit consolidar la seva posició i el seu lideratge al capdavant de la ciutat”. I això ho diu la persona que no va ser capaç de ser acompanyat per cap dels seus regidors en la votació que va tenir lloc al Plenari municipal mesos enrere per donar suport a la Declaració pel Dret a Decidir que va ser àmpliament aprovada al Parlament de Catalunya. La seva inútil abstenció va contrastar, dramàticament, amb el vot contrari de tots els seus companys de files. Jordi Martí Grau va quedar en evidència; sense lideratge i abandonat pels seus.

Martí Grau critica l’alcalde Trias qualificant-lo “d’alcalde absent, que regna però no governa”. Sens dubte, una frase impròpia dels think thanks tronats del carrer Nicaragua, quan és evident que l’alcalde Trias no solament governa i és capaç d’arribar a acords amb la majoria de forces polítiques del consistori, sinó que a més porta a terme una activitat política frenètica, mantenint ferm el rumb de la nau de la capital de Catalunya, nord enllà, i garantint la cohesió social, el creixement de l’activitat econòmica i situant Barcelona en els rànquings internacionals de les ciutats top ten per viure-hi, visitar i fer-hi inversions.

I encara més recentment, el 29 de maig, en el marc d’una conferència per valorar l’equador del mandat municipal, Martí Grau amenaça de portar la Generalitat davant dels tribunals (espanyols) pels deutes contrets amb l’Ajuntament, fent bandera, una vegada més, de la insolvència dels seus arguments polítics. Es de domini públic que van ser els governs tripartits dels seus companys de files els que van portar les finances de la Generalitat als peus dels cavalls, aconseguint un dramàtic rècord: deutes per valor de 70.000 milions d’euros que nosaltres, els nostres fills i els nostres néts haurem de retornar fins l’ant 2108. Una amenaça que si es portés a terme, podria arribar a provocar, de retruc, que el senador Montilla i l’ex conseller Castells haguessin de comparèixer davant dels tribunals per donar comptes de la seva nefasta gestió al capdavant del Govern català durant el quadrienni negre 2008-2011.

Una conferència que es justificava per reblar una triple profecia: guanyar les primàries del PSC barceloní, guanyar les eleccions del maig de 2015, i governar la ciutat al capdavant d’una coalició d’esquerres, emulant els tripartits de la Generalitat, de trist record. Un escenari que es podria veure frustrat si, com sembla, ni tan sols passarà el tall de les primàries del PSC barceloní. Unes urgències que donen sentit a les paraules del portaveu del grup municipal del PSC de Barcelona, Gabriel Colomé, durant la darrera Comissió Plenària de Presidència i Règim Interior de l’Ajuntament de Barcelona: necessitem noves incorporacions al partit perquè ens estem quedant sense militants, i a aquest pas no podrem fer ni  les primàries. (sic).

La ciutat, per sort, té un alcalde ben valorat pel conjunt dels barcelonins que continuarà liderant Barcelona, que tornarà a ser el candidat de CiU el 2015 i que vol completar la feina iniciada, amb el seu equip, amb un segon mandat durant el qual poder consolidar les millores que la ciutat reivindica, exercint la capitalitat d’un país, Catalunya, que ha iniciat la seva transició nacional cap a l’estat propi.

Quan el tacticisme devora la raó

Des de plantejaments d’ètica política és del tot necessari replicar l’article del portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona publicat al seu bloc i titulat “Trias regala a Mas els diners dels barcelonins”.

El Sr. Jordi Martí i Grau, portaveu del PSC afirma que l’Alcalde regala els diners dels barcelonins, tot fent un discurs enganyós i demagog al voltant dels compromisos econòmics que Ajuntament i Generalitat comparteixen.

Sí, és cert, i el govern de la ciutat ho ha explicat desacomplexadament, sense embuts, la situació dels comptes públics de la ciutat és bona. Si bé les despeses havien agafat una tendència a l’alça en l’últim mandat, el govern de l’Alcalde Trias s’ha arremangat tot aconseguint un estalvi brut del 15%, com el propi Martí Grau apuntava, per tal d’estabilitzar els comptes. Un fet que ha permès disminuir fins a 30 dies el temps que tarda l’administració de la ciutat en fer efectiu el pagament als proveïdors. Tot un baló d’oxigen, en temps de crisi, per les pimes del país.

Que la situació dels comptes públics de Barcelona sigui notícia, ens posa de nou en context amb la greu situació que el país ha d’afrontar. Una situació complicada per la que passen la gran majoria d’institucions de l’administració pública del país. Entre elles, la Generalitat de Catalunya.

Li agrada la història Sr. Martí Grau? Perquè de vegades és bo mirar enrere i entendre d’on venim per saber on estem i cap a on hem d’anar. Li explicaré:  El PSC va governar la Generalitat de Catalunya del 2004 al 2010. El fet que la Generalitat, com comenta, gasti més del que ingressa és perquè el govern que encapçalà el seu partit no va voler afrontar una reducció de la despesa en plena crisi econòmica (2008) i va seguir gastant (i més!) mitjançant deute per mantenir els nivells inversors de l’època de bonança econòmica que ja en aquell moment acabàvem de deixar. Vam seguir vivint durant més de 2 anys com si la bombolla no hagués esclatat contemplant impassiblement com s’enfilaven les dades de l’atur.

Ara fa un parell de mesos, el govern de la Generalitat va fer públic un informe realitzat per la Sindicatura de Comptes relatiu a la liquidació del pressupost de la Generalitat de 2010 que apuntava a un deute acumulat fins l’any 2108 (!) de 79.502M€. És a dir, en altres paraules, un 40% del PIB català. Però el què és més impactant és conèixer com van més que triplicar el deute en 4 anys (25.543M€ el 2006). Vistes les xifres, Sr. Martí Grau, hauríem o no de considerar una deslleialtat (o “frau” com vostè s’expressa) cap als ciutadans, no només de Barcelona, sinó de tot un país sencer la gestió d’aquell govern?

A finals del 2010, davant del panorama, i com faria qualsevol família amb aquests números al davant, la Generalitat, encapçalada pel President Mas, pren consciència que la única solució possible passa en primer terme per estrènyer-se el cinturó i reduir així el diferencial entre les despeses i els ingressos. Una austeritat, que ens permetés, mica en mica, disminuir l’endeutament per fer funcionar el país. Una austeritat innecessària si tant ara el govern popular, com abans els seus companys socialistes a Madrid, es dignessin a complir amb Catalunya, i com a mínim, les inversions que les seves pròpies lleis marquen. Una austeritat innecessària, sabent com sap que Catalunya genera prou recursos anualment per dependre només d’ella mateixa.

La deslleialtat, per tant, és d’Espanya vers Catalunya, que segueix ofegant-nos, a més a més, amb un dèficit fiscal del 8% del PIB anual. (16.000 milions d’euros!).

Tot i aquests fets objectius, i innegables, vostè s’entossudeix en dir que l’Alcalde comet frau als barcelonins (sic) per afrontar temporalment inversions de la Generalitat. I això em fa pensar que no ha entès de què va la història encara.

Frau (DIEC 2): 1 m. [LC] [DR] Acció d’enganyar algú per procurar-se un avantatge en detriment d’ell.

Em sembla que queda prou clar amb la definició que l’Alcalde en cap cas comet frau als barcelonins. És més, el govern de la ciutat té molt clar que la seva primera prioritat són les persones i és per això que la seva acció de govern es centra principalment en consolidar la xarxa de col·laboració entre la iniciativa ciutadana, especialment la de caire social, i l’administració municipal.

És totalment legítim, i un gest de lleialtat institucional, que l’Ajuntament, essent conscient de la situació límit de les finances de la Generalitat assumeixi inversions que estrictament no li correspondrien. Però cal, per sobre de tot, deixar una cosa ben clara per foragitar la demagògia: totes les inversions que l’Ajuntament ha afrontat per la Generalitat reverteixen en la seva ciutadania i en la capital del país. Podem parlar d’inversions en CAPs, beques menjador, transport públic, plans de barris, etc. totes elles cabdals per la millora de la ciutat i la qualitat de vida dels nostres conciutadans. Hem de quedar-nos, doncs, amb els braços creuats, sense cobrir les necessitats dels barcelonins, podent afrontar-les, perquè “no ens toca”? És això el que proposa el PSC? M’agradaria, i vull, pensar, que aquest discurs tacticista és només un relat d’una oposició sense rumb. Si vertaderament ho diu convençut, des del cor, i lamentant-ho, no puc més que dir-li: Benvingut al món real, Sr. Martí Grau. Amb aquests escrits, no és gens estrany que els candidats per ser el proper cap de llista del PSC a la capital catalana a les properes eleccions municipals es multipliquin com informen aquests dies els mitjans de comunicació.