La regeneració democràtica i l’estat espanyol

“Catalunya està prop del col·lapse econòmic i polític i el responsable principal és el hòlding dels poders centrals de l’estat, que ha llençat sobre Catalunya i el seu autogovern la major de les ofensives de destrucció massiva que estan a l’abast d’un estat modern, guerra bruta inclosa”.

Catalunya està vivint, segurament, els moments més convulsos i difícils pels que ha travessat des de la reinstauració de la democràcia formal a l’estat espanyol. Els nivells d’assetjament polític, econòmic, judicial, policial, mediàtic i cultural han arribat a uns extrems difícilment imaginables en un estat de dret, i en un estat membre de la Unió Europea. Catalunya està prop del col·lapse econòmic i polític i el responsable principal és el hòlding dels poders centrals de l’estat, que ha llençat sobre Catalunya i el seu autogovern la major de les ofensives de destrucció massiva que estan a l’abast d’un estat modern, guerra bruta inclosa.

El debat sobre la corrupció política s’ha instal·lat perillosament entre nosaltres i amenaça els fonaments del mateix sistema. L’exigència de la ciutadania és clara i contundent: cal exigir responsabilitats als que hagin pogut cometre il·legalitats i cal emprendre un conjunt de mesures de regeneració democràtica que contribueixin a recuperar la confiança en el sistema institucional que ens hem dotat. Es una exigència moral, especialment si tenim en compte els patiments de milers de famílies que pateixen les conseqüències de la crisi econòmica, l’atur i la pèrdua de drets socials. Es parla de possibles mesures de regeneració, la majoria de les quals estan a l’abast del Parlament de Catalunya, del Govern i dels agents socials. En aquest sentit són benvingudes les 51 mesures que fa poques hores ha proposat el mateix President de la Generalitat. Som molts però els que creiem que amb l’estricte aplicació de la legalitat vigent, n’hi hauria prou per depurar responsabilitats, tant dels polítics corruptes com dels empresaris corruptors, dels policies que actuen fora de la llei i de la resta de persones que eventualment puguin cometre il·lícits penals. La sensació d’impunitat és una de les pitjors sensacions que es poden tenir, i en aquest debat el món de la Justícia hi té molt a dir. Es processa i es condemna gent que comet un furt a un supermercat per a sobreviure i no es processa a delinqüents que han acceptat l’autoria de delictes que han provocat greu alarma social.

Però cap mesura d’aprofundiment democràtic ni cap modificació de les lleis penals tindran l’efecte desitjat mentre Catalunya formi part d’un estat que utilitza la guerra bruta com a estratègia per impedir la lliure determinació dels catalans. L’ofec econòmic del govern Rajoy pretén desprestigiar l’autogovern català i del catalanisme polític. L’ofensiva espanyolista del ministre Wert pretén l’assimilació cultural i la segregació escolar. La batalla contra les competències exclusives de la Generalitat busca reduir l’autogovern a una simple gestoria administrativa. La guerra bruta, amb armes com el CNI, la UDEF i empreses d’investigació amb vinculacions als aparells de seguretat de l’estat, és un altre mitjà que s’utilitza per neutralitzar polítics i persones relacionades amb les forces democràtiques que lideren el procés cap a la sobirania.

En definitiva; cal neteja i regeneració. Calen sentències condemnatòries en aquells casos en que es provi la culpabilitat; i també cal mantenir la presumpció d’innocència de les persones imputades, però res de tot això serà possible mentre els poders centrals de l’estat actuïn com ho estan fent, per avortar els anhels de llibertat dels catalans. Es imprescindible doncs, com va dir ahir el President Mas, no deixar-nos doblegar, caigui qui caigui. No podrem lluitar contra el poder polític, econòmic, mediàtic, judicial i policial de l’estat amb les seves mateixes armes. Només podrem guanyar la batalla de la llibertat amb l’esperit de la resistència dels nostres avantpassats de l’11 de setembre de 1.714 i amb la ferma determinació democràtica a través de les urnes.

 

Font de la fotografia: Gencat.cat

El PSC de Barcelona, en crisi permanent

“El poder orgànic continua bunqueritzat sota la batuta de Carles Martí, el president de la Federació de Barcelona i ex 1r Tinent d’Alcalde que va haver de dimitir per l’escàndol de la consulta de la Diagonal. La seva opció ha estat i és clara: el tancament de files, la sectarització del partit i l’autisme polític, amanit amb un ferri control del grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona, en el que Jordi Martí Grau malda per fer-se un espai propi, amb un èxit més que descriptible aquests darrers dies”

El PSC de Pere Navarro viu els moments més delicats de la història recent del socialisme català. La seva manca de lideratge s’ha sumat al creixent desgast de la marca, tant a nivell català, com espanyol i europeu. El nefast mandat de José Montilla i la seva desfeta electoral van contribuir sense dubte a projectar la pitjor de les imatges d’un partit que ha passat de governar-ho tot a tot arreu, a ser la tercera força al Parlament de Catalunya i la quarta a Barcelona en les darreres eleccions del 25-N, només 2.000 vots per davant d’ICV. Les famoses dues ànimes del socialisme català –la catalanista i l’espanyolista- ja no sumen. Ans al contrari, es neutralitzen i no ajuden a inspirar la confiança i credibilitat necessàries en un moment en el que el País es planteja obertament l’exercici del Dret a Decidir.

I mentre el PSC es dessagna internament fruït de les lluites entre el sector catalanista-renovador i el sector dirigent metropolità, a la ciutat de Barcelona les coses no van millor. El poder orgànic continua bunqueritzat sota la batuta de Carles Martí, el president de la Federació de Barcelona i ex 1r Tinent d’Alcalde que va haver de dimitir per l’escàndol de la consulta de la Diagonal. La seva opció ha estat i és clara: el tancament de files, la sectarització del partit i l’autisme polític, amanit amb un ferri control del grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona, en el que Jordi Martí Grau malda per fer-se un espai propi, amb un èxit més que descriptible aquests darrers dies.

Jordi Martí Grau, president del grup municipal socialista a l’oposició, evidenciant una preocupant feblesa dins del seu propi equip, com hem pogut veure en el darrer Plenari municipal, en el que es va abstenir, en front del vot en contra de la resta de regidors socialistes presents al Ple, en la votació per  l’adhesió de Barcelona a la Declaració per la Sobirania i el Dret a Decidir aprovada pel Parlament de Catalunya. La imatge va ser demolidora: tres regidors socialistes absents per no haver de trencar la disciplina de vot, set vots en contra i l’abstenció del cap de files. Més enllà de la indefinició política del PSC i la seva dependència del PSOE, en aquests moments està en joc la cursa per les primàries que hauran de dilucidar el cartell electoral del PSC a les eleccions municipals de 2015. Jordi Martí Grau ha començat la cursa per a la seva nominació, i no ha trobat cap estratègia millor que girar-se d’esquena a la ciutat, negant-se a donar suport, per activa o per passiva, als pressupostos municipals per el 2013. La ciutat disposa de 350 milions d’euros per invertir enguany i el PSC i el seu líder s’han negat a coresponsabilitzar-se dels destins de la ciutat per una simple qüestió de càlcul intern i de política de curta volada.

La presentació en societat de Jordi Martí Grau com a futur candidat del PSC a les eleccions municipals de 2015 va tenir lloc fa pocs dies. El seu full de ruta: el “Moviment Barcelona”, una mena de revival dels Ciutadans pel Canvi, llençat sense convicció i a corre cuites. El seu objectiu estratègic, el d’engrandir el partit per l’esquerra, representa una opa hostil per a altres partits que estan en una millor posició política i electoral. Com pretén convertir-se en el pal de paller de l’esquerra si ni tan sols ha aconseguit la unanimitat a can PSC? De quina manera pensa atraure nous votants de l’esquerra nacional si el PSC continua lligat al PSOE i renuncia a comprometre’s, de debò, amb el Dret a Decidir? Amb quina recepta pensa aconseguir aplegar sota un mateix projecte a federalistes, independentistes i unionistes?

El PSC de Barcelona té en aquests moments, cinc hipoteques que l’arrosseguen i són un llast per a la seva recuperació electoral a curt i mig termini: la dependència del PSC respecte el PSOE, la feblesa del seu líder Pere Navarro, l’herència del Tripartit, els mètodes de la Federació de Barcelona del PSC i la greu divisió del propi grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona. Un panorama certament desolador que no convé ni a Barcelona ni al conjunt del sistema polític del país.