Un nou Govern per a una nova etapa

“Sense la clau de la caixa, estem destinats a la misèria i a l’esclat social. A partir del 7 de gener de 2013 caldrà demanar doncs, a sindicats, plataformes socials i ciutadanes, partits polítics -també els de l’oposició-, grups de pressió i de damnificats per les mesures d’austeritat que es puguin prendre, que es manifestin i es concentrin davant de la Delegació del Govern de l’estat a Catalunya. Es allà -al carrer Mallorca de Barcelona-, on caldrà dirigir les reclamacions, les queixes i la indignació”.

 

El nou Govern de la Generalitat de Catalunya ja és una realitat, després de la investidura i de la presa de possessió del President Artur Mas. La composició del nou Govern, més enllà del resultat dels equilibris polítics, territorials, de gènere, dels propis de la representativitat dels dos partits de la Federació de CiU i del suport extra muros d’Esquerra Republicana de Catalunya, respon a la necessitat d’afrontar amb garanties els reptes i les amenaces que tenim plantejats a curt i mig termini com a país i com a societat, en un context de greu crisi econòmica i social.

El President Artur Mas ha completat un govern de continuïtat, però amb incorporacions d’alt voltatge polític. Francesc (Quico) Homs, assumeix el Departament de Presidència, des d’on haurà de comandar l’impuls polític del nou govern des d’una estratègica posició de coordinació transversal, desplegant les bones arts demostrades aquests darrers dos anys des de la Secretaria general de Presidència i com a portaveu del Govern. Germà Gordó, un dels fundadors de la JNC, pes pesant de l’equip de confiança del President Mas i peça bàsica de l’engranatge de la Federació de Barcelona de CDC, contribueix a donar relleu polític a un Govern que haurà d’enfrontrar-se al pitjor dels escenaris polítics dels darrers trenta anys, tant portes endins com portes enfora. Santi Vila, fins ara alcalde de Figueres -eficaç, estimat i amb majoria absoluta al seu municipi- i representant destacat de l’ala socialdemòcrata de CDC, haurà d’entomar la bona feina portada a terme pel Conseller Lluís Recoder i el seu equip, en un context de restriccions en la inversió en infraestructures que amenaça amb paralitzar un  dels motors de la nostra economia productiva i un dels factors més importants de competitivitat del nostre país. I Neus Munté, al capdavant del Departament de Benestar i Família, destacada diputada en la darrera legislatura i amb una trajectòria social i sindical més que reconeguda, haurà de posar en valor l’esplèndida tasca portada a terme per l’estimat i valorat conseller Josep Lluís Cleries. La resta de consellers, mantinguin les carteres o canviïn de destí, com és el cas del conseller Felip Puig, han demostrat abastament que estan en condicions de continuar la tasca portada a terme durant el passat mandat. I tots ells, sota la batuta del millor President que pot donar un país i que més d’un estat de la Unió Europea voldria com a responsable dels seus destins.

El plàcet que ha obtingut el nou govern Mas per part d’ERC i la seva nova direcció política és rellevant, malgrat els dubtes que encara genera la formació d’Oriol Junqueras en bona part de la societat catalana, tot i els bons resultats electorals obtinguts per la formació republicana. Si el President Artur Mas i el seu Govern encara han de demostrar la seva eficàcia tant en termes polítics com en termes de la seva potencial fortalesa per millorar les condicions de vida d’una societat que corre el perill de fracturar-se, també és una evidència que el paper d’ERC, al Parlament i al carrer, està encara per demostrar. El doble objectiu de la legislatura que ara tot just comença, l’exercici del Dret a Decidir -a través d’una consulta democràtica- i el blindatge d’un estat del benestar amenaçat pel boicot de l’estat espanyol i per un expoli fiscal sense precedents a Europa, que executen implacablement els poders centrals de l’estat, conformen un full de ruta que requerirà de la màxima unitat civil i política.

El President Artur Mas ha demanat treball, diàleg i transperència als membres del seu govern. I així ha de ser. Però que ningú es cregui que dins de la gàbia paralitzant de la Constitució espanyola -tant si la gestiona el PP com si ho fa el PSOE-, Catalunya té sortida. El benestar i el progrés dels set milions i mig de catalans només pot ser una realitat, en un context internacional de recessió i crisi, si som amos dels nostres recursos i deixem de patir un dèficit fiscal anual de 16.000 milions d’euros cada any. Sense la clau de la caixa, estem destinats a la misèria i a l’esclat social. A partir del 7 de gener de 2013 caldrà demanar doncs, a sindicats, plataformes socials i ciutadanes, partits polítics -també els de l’oposició-, grups de pressió i de damnificats per les mesures d’austeritat que es puguin prendre, que es manifestin i es concentrin davant de la Delegació del Govern de l’estat a Catalunya. Es allà -al carrer Mallorca de Barcelona-, on caldrà dirigir les reclamacions, les queixes i la indignació. No ens equivoquem.

Endavant, Barcelona!

“L’Ajuntament de Barcelona és, avui per avui, una administració solvent, que gestiona amb rigor els seus recursos i que està en condicions de contribuir decisivament a fer sortir de la crisi la resta del país. El seu govern, a més, amb l’alcalde Trias al capdavant, està plenament compromès amb el procés polític que s’ha obert després del 25-N.”

 

L’actualitat política de les últimes setmanes a casa nostra ha girat, com no podia ser d’altra manera, al voltant de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 25 de novembre i dels nous escenaris que s’albiren mentre avancen les converses entre CiU i ERC, i que han de desembocar en un nou Govern de la Generalitat, en la lluita per sortir de la crisi i en la preparació de la consulta que ens ha de permetre exercir el Dret a Decidircom a única alternativa a la paràlisi i la decadència a les que ens condemnen els poders centrals de l’estat. Després del parèntesi de la campanya electoral, a l’Ajuntament de Barcelona s’han reactivat les converses entre el govern de l’alcalde Trias i l’oposició, per intentar tirar endavant uns nous pressupostos pel 2013.

L’Ajuntament de Barcelona és, avui per avui, una administració solvent, que gestiona amb rigor els seus recursos i que està en condicions de contribuir decisivament a fer sortir de la crisi la resta del país. El seu govern, a més, amb l’alcalde Trias al capdavant, està plenament compromès amb el procés polític que s’ha obert després del 25-N. Però per continuar generant riquesa i per garantir la cohesió social en uns moments tan difícils com els actuals, necessita aprovar uns nous pressupostos i descartar una pròrroga pressupostària que hipotecaria en gran mesura les grans possibilitats i potencialitats de la ciutat i del seu teixit productiu. L’Ajuntament de Barcelona assolirà el dèficit zero aquest mateix exercici, és de les poques administracions que paga als proveïdors a 30 dies, i fins i tot fa esforços per assumir responsabilitats institucionals que no li pertoquen, degut a la situació d’altres administracions, amb l’objectiu que la capital de Catalunya no deixi de ser una ciutat inclusiva i amb ànima social. I un dels exemples més clars que certifiquen aquesta aposta social del govern de CiU és l’esforç que s’ha fet per garantir la cobertura del 100% de les beques-ajuts de menjador als nens i nenes de totes les escoles de la ciutat.

El govern de l’Ajuntament de Barcelona ha posat sobre la taula un projecte de pressupostos per al 2013 per a la negociació amb els grups polítics. Un pressupost que vol mantenir el rigor pressupostari i l’accent social, tant necessaris en els temps que corren. ICV en primera instància, i posteriorment el PP ja han avançat el seu rebuig frontal a l’oferta de diàleg. Amb la seva negativa han fet passar els seus interessos partidistes per davant dels interessos de la ciutat. Barcelona i el seu ajuntament tenim grans projectes de futur que poden quedar avortats o ajornats sinó s’aprova un nou pressupost per a l’any que ve. Un pressupost que podria comptar amb una capacitat inversora d’entre 350 i 400 milions d’euros cada any fins a finals del mandat. Uns recursos que no solament han de fer possible que la ciutat avanci, sinó que també han de fer una contribució decisiva a la dinamització de les empreses i de l’economia productiva de Barcelona i de tot Catalunya, generant fins a 4.000 llocs de treball. En aquests moments, el PSC es debat entre aquells que volen aprofundir en les converses i ajudar a tirar endavant un nou pressupost, en la línia del que apuntava el regidor socialista Jordi William Carnes en l’article publicat dissabte 8 de desembre a La Vanguardia, i aquells que no estan disposats a assumir les responsabilitats que el moment exigeix a una formació que ha governat la ciutat durant 32 anys i que busca de nou el seu espai, després de diferents i doloroses desfetes electorals. D’altra banda esperem comptar amb el suport dels dos regidors d’Unitat per Barcelona, en la línia de la bona entesa que existeix entre el govern municipal i aquest grup polític.

Barcelona té present i creu en el seu futur. El govern en minoria de la ciutat no és ni feble ni està orfe de lideratge. Vam aconseguir aprovar el Programa d’Actuació Municipal (PAM), el full de ruta del mandat. La ciutat té un alcalde amb prestigi i amb una capacitat de diàleg acreditada durant la seva dilatada trajectòria política. Disposem de nombrosos projectes que estan a la graella de sortida a l’espera del llum verd pressupostari. Tenim una important capacitat financera gràcies a un estalvi brut anual del 15% dels ingressos que ens permet finançar les inversions sense fer dèficit. I les principals agències internacionals de ràting han avalat, un any més, la bona gestió econòmica i financera de l’Ajuntament de Barcelona. Ara cal que, entre tots, siguem capaços d’aprovar un nou pressupost per al 2013, en benefici de la ciutat, i sobre tot, dels barcelonins i barcelonines.

Ens en sortirem!

“El President Mas ha de continuar liderant el govern durant la legislatura que està a punt de començar. Amb totes les dificultats del món i amenaces, però l’ha de liderar, amb el suport d’altres forces polítiques, especialment d’ERC. El fet que siguin molts i molt poderosos els que volen fer-lo descarrilar i a continuació convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, són raons potents per no tirar la tovallola i demostrar que la gent de CDC i CiU i tots aquells patriotes que el van votar el 25-N som gent que tenim consciència de la continuïtat històrica que encarnem i que no volem ni malmetre ni frustrar”

 

Han passat set dies des de les eleccions del 25-N, temps suficient per haver paït el que han dit les urnes. S’han escrit milers de reflexions, articles i anàlisis sobre les causes dels resultats, les conseqüències de l’aritmètica parlamentària i les possibilitats que té el país per afrontar els difícils escenaris que han dibuixat la crisi econòmica i els resultats electorals. I la primera conclusió de tot plegat és que hores d’ara, ni els que ens vam sentir decebuts per la pèrdua de suports electorals patida per CiU la nit del 25-N tenim tants motius pel pessimisme, ni els que van expressar eufòria des de Madrid i des de les sucursals catalanes per la reculada del President Mas tenen motius per mantenir el seu optimisme. Els primers, els sobiranistes de CDC i CiU, valorem el punt de partida com a suficient per donar compliment als principals compromisos electorals, sent conscients de les dificultats de tot ordre que ens trobarem els propers mesos. I els segons, especialment els que disposen de majoria absoluta a Madrid, comencen a veure que malgrat les anàlisis interessades dels mitjans de comunicació afectes al règim, s’ha confirmat una majoria social i parlamentària que avança inexorablement cap a l’exercici del Dret  Decidir i cap a un divorci polític i sentimental amb Espanya.

Però el que ha quedat especialment acreditat durant aquests set dies transcorreguts des del 25-N és que tothom ha disparat la seva munició-de diferent calibre- contra el President Mas, contra CDC i en darrer terme, contra CiU. El President Mas és el trofeu de caça major que tothom vol penjar sobre la llar de foc de casa seva. La dreta espanyola; la de la majoria absoluta, ha volgut destruir personalment i políticament al President Mas, remenant els fems de les clavegueres de l’estat. L’ERC de Junqueras, abans de les eleccions –legítimament- i ara amb les negociacions per a facilitarextramurs la governabilitat de Catalunya, el que pretén en realitat és jivaritzar i acabar substituint CiU mitjançant una OPA electoral en tota regla. El PSC, des d’una feblesa cada vegada més preocupant que amenaça el seu propi projecte polític, necessita allunyar-se i desgastar tant com pugui el President Mas i CiU. La seva desorientació per haver estat desplaçats de la segona posició, haver estat relegats a la quarta a la ciutat de Barcelona i l’operació Mercurio, han fet la resta. ICV, Ciutadans i la CUP, des de diferents radicalitats, treballen des dels moviments socials alternatius i ara també des del Parlament per enfonsar la força política que ha liderat els destins del país una bona part de l’etapa autonòmica. I aquest cap de setmana s’ha obert un nou front –el front intern de CiU-, que caldrà analitzar amb deteniment: Duran Lleida i la Direcció d’Unió han expressat discrepàncies gaire bé insalvables i incompatibles amb els postulats defensats durant la campanya per CiU.

Abans del 25-N els elements de desgast de CiU van ser la dramàtica herència rebuda del nefast Tripartit, la crisi econòmica, la  gestió del Govern de la Generalitat i les retallades que ha hagut d’aplicar aquests darrers dos anys, les campanyes de la por, les ombres de dubte sobre casos de corrupció sembrades per determinats mitjans de comunicació i pel propi govern del PP, el fracàs de les enquestes que no van permetre a CiU modular la seva campanya electoral, les discrepàncies de Josep Antoni Duran Lleida respecte el missatge del President Mas i CDC expressades durant la campanya, la malfiança dels catalans en relació a les majories absolutes, i els dubtes generats en bona part dels electors sobre la sinceritat del discurs sobiranista de CiU des de l’11 de setembre. En condicions normals, tots aquests factors havien d’haver confluït en una direcció: CiU hauria d’haver estat condemnada a la pèrdua del govern, com li ha passat a tots els governs europeus que han hagut de gestionar la dura crisi actual, a base de retallades. Però això no ha passat, circumstància que cal posar en valor i que sovint s’oblida, interessadament. El President Mas ha conreat 1.113.000 vots, una base més que sòlida per complir amb els seus principals compromisos: convocar la consulta i consolidar l’estat del benestar, malgrat les noves mesures d’austeritat que caldrà impulsar.

El President Mas ha de continuar liderant el govern durant la legislatura que està a punt de començar. Amb totes les dificultats del món i amenaces, però l’ha de liderar, amb el suport d’altres forces polítiques, especialment d’ERC. El fet que siguin molts i molt poderosos els que volen fer-lo descarrilar i a continuació convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, són raons potents per no tirar la tovallola i demostrar que la gent de CDC i CiU, i tots aquells patriotes que el van votar el 25-N, som gent que tenim consciència de la continuïtat històrica que encarnem i que no volem ni malmetre ni frustrar. Ens en sortirem, malgrat la mala mar que ens acompanyarà durant el trajecte. Salpem, President!