Barcelona amb el President

“Barcelona, per primera vegada, i més després de la demostració catalanista i sobiranista que va tenyir els seus carrers l’11 de setembre, exercirà de capital de Catalunya, portes endins però també portes enfora”

Les eleccions al Parlament de Catalunya del 25-N seran, sens dubte, les més importants de les celebrades des de la ja llunyana contesa de l’abril de 1.980, guanyades per CiU i Jordi Pujol, contra pronòstic. I ho seran per moltes raons, però principalment perquè poden ser les que provoquin un canvi radical en l’organització interna de l’estat. Estem a punt de deixar enrere l’arquitectura institucional de l’estat instaurada per la Constitució de 1.978, però també estem en condicions de superar, democràticament i pacíficament, la ferida i la humiliació del 1.714. Des del 1.979, any de les primeres eleccions municipals, els diferents governs que s’han succeït a l’Ajuntament de Barcelona, ja siguin tripartits PSC-ERC-ICV o bipartits PSC-ICV, han exercit un clar rol de contrapès als governs de la Generalitat. Sota l’etiqueta de la defensa de la singularitat barcelonina i metropolitana, durant 32 anys la ciutat de Barcelona i el seu Ajuntament han viscut d’esquenes al país.

La ciutat de Barcelona ha exercit un lideratge municipal al marge de les reclamacions de més autogovern i de millor finançament que durant anys han defensat els governs de la Generalitat. Amb la caiguda del socialisme i de l’aliança anacional del PSC i d’ICV i la victòria electoral de CiU i Xavier Trias a Barcelona, s’obre un altre escenari, per primera vegada des de la recuperació de la democràcia. Barcelona es posa al costat i al servei de la causa catalana i del projecte per l’estat propi que lidera el President Artur Mas. El fet que l’Ajuntament de Barcelona estigui governat per CiU, amb l’alcalde Xavier Trias al capdavant, és una garantia de la necessària lleialtat institucional del Cap i Casal vers el Govern de la Generalitat. Barcelona, per primera vegada, i més després de la demostració catalanista i sobiranista que va tenyir els seus carrers l’11 de setembre, exercirà de capital de Catalunya, portes endins però també portes enfora. Els propers mesos seran durs i plens d’incerteses polítiques, econòmiques i socials; i ara més que mai caldrà unitat política i institucional.

L’Ajuntament de Barcelona, de la mà d’altres institucions del món local, caminarà de la mà del Govern de la Generalitat i del seu President. I els regidors del govern de la ciutat farem costat a l’alcalde, i ens sentirem hereus del Consell de Cent i dels que amb el seu esforç i treball han fet de Barcelona una gran capital. Barcelona, amb el President.

El ministre Wert, paradigma d’un Estat hostil

“…aquest tipus de declaracions i manifestacions polítiques provoquen l’efecte contrari del desitjat, a Catalunya. Cada declaració aconsegueix radicalitzar i escorar cap a la dreta extrema el PP a Catalunya.”

El Ministre Wert, del govern del PP, amb les seves declaracions i posicionaments en seu parlamentària, està sent un dels protagonistes destacats de l’ofensiva espanyolista contra les justes reivindicacions del catalanisme majoritari. Wert, malgrat les crides a l’ordre que sembla ser li han formulat des de la mateixa Corona en el sentit de modular les seves invectives contra Catalunya, ha continuat expressant allò que pensa la dreta espanyola –i també una bona part de l’esquerra- davant la ferma voluntat de sobirania expressada per una majoria del poble català. Acusar el sistema educatiu català de fabricar independentistes o afirmar que cal espanyolitzar els estudiants catalans, són afirmacions que ens indiquen fins a quin punt el franquisme sociològic està fondament arrelat en les altes institucions de l’estat. Però erraríem si ens pensem que són sortides de to d’un extremista o reaccions airades d’un falangista mal ubicat. Representen el pensament majoritari d’un partit que gaudeix d’una sòlida majoria absoluta a l’estat, i entronquen amb la ideologia dominant dels principals centres de poder de l’Espanya política, mediàtica, judicial, econòmica i militar.

Es cert que aquest tipus de declaracions i manifestacions polítiques provoquen l’efecte contrari del desitjat, a Catalunya. Cada declaració aconsegueix radicalitzar i escorar cap a la dreta extrema el PP a Catalunya. Cada insult provoca noves adhesions a la causa del sobiranisme democràtic. I cada mentida ens ajuda a que la premsa internacional associï el PP amb el franquisme i la ultradreta. En definitiva, el ministre Wert i la caverna política i mediàtica espanyola posen en evidència la impotència, la desorientació i la manca de conviccions democràtiques d’una Espanya decadent. L’hegemonia d’arrel castellano-madrilenya trontolla davant d’una Catalunya d’arrels carolíngies que ha posat la proa cap a l’Estat propi.

D’aquí a les eleccions del 25 de novembre no hem d’esperar ni canvis d’estratègia ni revisió del missatge del món que representa el ministre Wert. Ans el contrari, a cada nova enquesta com la publicada per La Vanguardia el diumenge 14 d’octubre, amb una CiU a tocar de la majoria absoluta, el missatge del PP i de l’espanyolisme franquista es radicalitzarà. Caldrà esperar doncs al 26 de novembre per comprovar si les tesis Wert es desinflen o si, al contrari, són les que triomfen al carrer Gènova. El resultat de les eleccions al País Basc i a Galícia de diumenge 21 d’octubre ens donaran una pista, en funció dels resultats que obtingui el PP. En qualsevol cas, com ha manifestat el President Mas avui al Consell Nacional de CiU, de manera èpica i emocionada, Catalunya camina ja cap a l’estat propi i cap a l’exercici del dret a decidir; full de ruta que molt probablement serà ratificat el 25-N, de manera democràtica, cívica i pacífica, mirant cap a Europa i amb la ferma voluntat de superar l’estigma de l’11 de setembre de 1.714.

L’hora de la política, amb majúscules

La política catalana avança, des de l’11 de setembre, a una velocitat mai vista. I ho fa, per primera vegada des del 1.980, amb un horitzó nítid i sense ambigüitats. L’oferta política s’ha bipolaritzat. Els que s’han compromès amb la sobirania, en front dels que aposten per cosir Catalunya definitivament amb Espanya. L’hora de la pedagogia del catalanisme a l’estat, de la negociació de millores parcials en l’autogovern, de l’aposta per regenerar l’estat i lluitar per les engrunes, ha acabat. La Sentència del TC contra l’Estatut de 2010 i els successius pressupostos de l’estat, ofensius per les necessitats de Catalunya, ens han assenyalat la sortida. El poble català va parlar l’11 de setembre de 2012, de manera unívoca, contundent i sense pal·liatius. Demà el President Mas signarà el Decret de dissolució del Parlament de Catalunya i la convocatòria d’eleccions anticipades, el 25 de novembre. Enfilem doncs una campanya electoral curta però decisiva. S’obre un període constituent que passarà com un tsunami per sobre d’amenaces, insults i xantatges. I amb un notari d’excepció: l’opinió i la legalitat internacionals, que per primera vegada projecten els seus focus sobre la realitat catalana i la voluntat d’un poble que aspira a decidir lliurement el seu futur, pacíficament i democràtica.

La premsa d’aquest cap de setmana, a Catalunya i a l’estat, ens ha obsequiat amb diferents projeccions demoscòpiques. Les més versemblants apunten a un increment del suport electoral de les forces polítiques que han apostat per avançar cap a l’estat propi. Comença l’hora de la política, amb majúscules. I dels grans lideratges polítics i socials. Un període constituent com el que estem vivint, exigirà d’un lideratge històric. Sobre tot polític, però també social. El país ha descobert, de manera molt majoritària, que des del 12 de setembre Catalunya té un Gran Capità; un líder solvent que ha compromès el seu capital polític i el de la seva formació política, en favor de la llibertat: el President Artur Mas. Un President que ha dit a Madrid el que mai havien escoltat els poders centrals de l’estat. Un líder que ha sabut interpretar el sentir majoritari dels catalans. Una persona que està cridada a recollir el testimoni d’anteriors presidents de la Generalitat que durant el segle XX van estar a l’alçada de les circumstàncies i que van contribuir, no sempre amb fortuna, a fer avançar Catalunya per la senda de la recuperació de la seva dignitat i del seu ple autogovern. Aquesta realitat contrasta amb un conjunt de líders i d’ofertes polítiques que lluiten per l’assimilació de Catalunya a Espanya; o mitjançant l’amenaça –com és el cas del PP-, o a través de la irrellevància i la confusió, com és el cas del PSC-PSOE, que avui ha certificat la seva mort política amb l’elecció de Pere Navarro com a candidat a la Presidència de la Generalitat.

Catalunya té un lideratge polític inqüestionable, reconegut a casa nostra i també a nivell internacional. Fins el punt que algun prestigiós mitjà de comunicació internacional l’ha presentat com el polític que té Espanya a les seves mans: el President Artur Mas. Un lideratge que ens ha de portar a la celebració d’una consulta popular per a la plena sobirania i que avui hem vist que compta amb el suport de més del 80% dels catalans, segons algunes enquestes. Ara és l’hora de la política amb majúscules i l’hora dels lideratges històrics. Comença una cursa difícil i plena d’obstacles, però que hem de guanyar si volem deixar un país viu als nostres fills.