La reunió de l’adéu

La reunió del 20 de setembre entre el President Artur Mas i el President Mariano Rajoy ha estat, a part d’una oportunitat històrica que s’ha perdut, en paraules del mateix President Mas, la certificació del divorci entre Catalunya i l’estat espanyol. Segurament encara no som plenament conscients de les repercussions d’aquesta trobada. Tot i que el guió ja estava escrit, el President Mas ha tornat a Catalunya amb els deures fets de la desconnexió política amb Espanya; uns deures que el poble català li va posar durant la manifestació de l’11 de setembre.

El President Rajoy ha demostrat, una vegada més, que no és ni un líder polític ni ha estat a l’alçada de les circumstàncies històriques. Els governs europeus i els mitjans de comunicació internacional s’estan fent ressò d’aquest pobre capteniment de Mariano Rajoy. Catalunya va parlar l’11 de setembre i el President català i el seu Govern no solament han entès el missatge, sinó que en coherència amb el programa polític emanat del darrer Congrés de CDC, han posat la proa cap a la llibertat.

Eleccions anticipades, hisenda pròpia, estructures d’estat, donar la veu al poble, suports internacionals i màxima unitat política i civil a Catalunya. Aquests són, i no necessàriament per aquest ordre, els elements i les etapes que ara encetem. Serà un procés llarg i ple de dificultats i marrades, sens dubte. Haurem d’entomar i superar boicots, impugnacions i amenaces de suspensió de la nostra autonomia i fins i tot d’unes eleccions anticipades.

La determinació del poble català haurà de ser l’antídot contra tot això. La rebuda que milers de persones li van donar al President Mas a la Plaça de Sant Jaume, tornant de la reunió amb el President Rajoy, és un signe positiu i esperançador. La gent està amb el President. S’ha guanyat el respecte de tothom. Després dels darrers esdeveniments, passi el que passi, el President Mas ha entrat, per mèrits propis i per la porta gran, a la història de Catalunya.

La manifestació del segle, per una Catalunya plena

Després d’haver viscut una jornada històrica, gràcies a l’èxit monumental de la manifestació de la Diada de l’11 de setembre que va col·lapsar el centre de Barcelona en demanda de la independència de Catalunya, estem davant de les primeres anàlisis sobre les repercussions que ha de tenir aquest gran esdeveniment polític i ciutadà. L’impacte mediàtic de la manifestació, tant a nivell intern com a escala internacional no pot deixar a ningú indiferent. Ha estat una bomba política i informativa que ha trencat esquemes, fotos fixes i propostes ambigües. El tsunami democràtic català ha inundat les platges d’un estat espanyol que ha estat incapaç, no solament d’atendre les nostres justes reivindicacions durant anys, sinó també de reaccionar com s’esperaria d’un estat avançat i membre de la Unió Europea. L’Espanya oficial ha reaccionat, majoritàriament, entre el silenci i el menyspreu.

El missatge que hem llençat el milió i mig de manifestants és clar, contundent i unidireccional: volem l’estat propi; l’estat català, tal com deia la pancarta que obria la manifestació organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana. Però érem molts més que el milió i mig que vam ser-hi físicament. Són molts milers més els catalans que per diverses raons no es van poder desplaçar a Barcelona l’11 de setembre i que formen part del percentatge superior al 50% que les enquestes assenyalen com a votants a favor de la independència de Catalunya. I aquest tsunami continuarà creixent els propers mesos. Es un moviment popular imparable.

Com ha dit el President de la Generalitat, que dit sigui de passada està exercint un lideratge polític i institucional indiscutible d’ençà de la mateixa convocatòria de la manifestació de la Diada, no hi ha res escrit i tot és possible. Però darrera d’aquestes paraules s’hi amaga una indiscutible voluntat de liderar el procés cap a la independència, responsabilitzant-se de construir estructures d’estat, progressivament i des de la màxima unitat política i civil possibles. I en un context internacional no hostil, però tampoc propici a modificacions de l’statu quo, amb una crisi econòmica i financera sense precedents, i amb uns poders de l’estat que ja han començat a jugar per avortar la primavera catalana, res serà fàcil. El procés cap a la llibertat requereix d’una gran unitat, d’una gran determinació i d’una encara més gran capacitat de resistència, com ha dit el mateix President Mas. I precisament per aquestes immenses dificultats que ens trobarem els propers temps, cal un líder polític i un Govern de la màxima solvència i rigor. En definitiva, tenim el millor actiu que podíem tenir per entomar aquest llarg i tortuós camí cap a la independència, tal com hem pogut veure en les compareixences públiques que el President Mas ha tingut aquestes darrers hores, carregades de solvència i garantia. Artur Mas i Convergència tenen un a responsabilitat històrica: liderar el procés cap a l’estat propi, teixint la màxima unitat interior, negociant amb el govern central l’agenda del divorci i guanyant complicitats comunitàries i internacionals.

La Diada del compte enrere

Aquest 11 de setembre es viurà a Catalunya, i molt especialment a la capital, un moment certament històric, preludi de transformacions polítiques i institucionals que molts pensàvem que no arribaríem a viure mai. Els actes commemoratius de la derrota de l’11 de setembre de 1714 que tindran lloc per tot el territori confluiran en una manifestació a Barcelona, que molts intuïm serà la més important, concorreguda i transcendent de totes les que s’han celebrat a Barcelona des de la mort del dictador.

Més enllà dels centenars de milers de catalans que hi assistirem; més enllà dels eslògans i les consignes que es cridin; més enllà del protagonisme de partits polítics i entitats, i més enllà del ressò que tingui el dia següent tant a l’estat com a nivell internacional, el que és rellevant és que estem davant d’una manifestació que suposarà un canvi de paradigma. El 12 de setembre haurem deixat enrere, acabi com acabi la negociació sobre el necessari Pacte Fiscal per a una Hisenda pròpia les properes setmanes, la percepció d’una possible entesa amb l’estat i de la reformulació de la nostra participació en un projecte comú.

La crisi econòmica i social que patim hi haurà contribuït, sens dubte. Però el col·lapse financer i polític de les nostres institucions d’autogovern ens demostra, amb tota cruesa, que més enllà de la caiguda d’ingressos fiscals i de la crisi econòmica internacional, existeix una ofensiva sense precedents dels poders centrals de l’estat contra Catalunya. Per això, i davant d’aquesta evident demostració d’assetjament, ofec i humiliació que estem patint, una majoria social del nostre país dirà prou aquest 11 de setembre i exigirà el disseny d’un nou full de ruta basat en la desprogramació del projecte compartit amb l’estat. I per a desplegar amb èxit aquest nou paradigma basat en l’estat propi ens caldrà una gran unitat política i civil. Aquest serà el gran repte dels propers temps. Unitat, fortalesa i generositat per no malmetre aquesta oportunitat històrica, quan estem a les portes de commemorar els 300 anys de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals.

Festa Major de Sants: una festa reeixida que anirà a més!

Enguany la Federació d’Associacions i Comissions de Carrers de la Festa Major de Sants ha celebrat els vint-i-cinc anys de la seva constitució. Vint-i-cinc anys consecutius vetllant per tenir novament una Festa Major, un espai compartit d’oci i alegria propi del barri de Sants i la seva gent. Vint-i-cinc anys d’èxits col·lectius i catalanitat.

És apassionant sentir els veïns i membres d’alguna comissió de Festa Major d’algun carrer com gairebé el mateix dia que acaben de guarnir els carrers ja estan pensant en millores i noves temàtiques de cara a l’any següent. Aquest esperit és el que engrandeix la festa i reconforta al govern del districte per seguir col·laborant més estretament i fer mans i mànigues per a garantir-ne la seva continuïtat.

Tots els carrers han treballat molt els seus guarniments, però sense dubte, enguany, el vencedor, la plaça de la Farga, no tenia rival. Una sensació unànime davant un guarnit ben original i espectacular inspirat en la mineria. Les meves felicitacions de nou.

El pregó de l’Elèctrica Dharma i el piromusical a ritme de les peces musicals més populars de la mateixa banda han estat segurament uns dels moments més especials de la Festa Major. Retre homenatge a la gent de Sants que ha dut el poble sempre al cor, que ha reivindicat amb orgull els seus orígens, és un acte emotiu i agraït. La Núria Feliu, l’Elèctrica Dharma…el ritme, la joia de viure i la cerca de la justícia social són indissociables de Sants i uns dels trets més característics d’un barri que no ha deixat mai de ser poble. Uns trets que donen forma a l’esperit reivindicatiu i compromès amb el benestar de la gent que representen els centenars d’entitats presents.

Des del govern del districte de Sants-Montjuïc ja comencem a treballar per a la Festa Major vinent, esperant que sigui com a mínim tan reeixida com la d’enguany i un èxit de convivència entre els diferents santsencs i santsenques. Així, doncs, aprofito aquestes línies per felicitar de nou a tots els membres de la junta de la Federació de Festa Major, a tots els carrers participants, a les entitats col·laboradores i a tothom qui ha posat el seu gra de sorra per a fer de la Festa Major una festa de tots i per a tothom. Per molts Sants sempre!

Font de la fotografia: www.el3.cat