El bloc d'en Jordi Martí


Deixa un comentari

D’ESTREMERA A LLEDONERS

Feia setmanes que tenia concertada una nova visita a Estremera, per poder parlar amb l’amic Quim Forn i saludar, amb sort, a la resta de presos polítics d’aquest centre penitenciari al mig del no res. La notícia del seu trasllat a presons catalanes ens va trasbalsar. Malgrat el manteniment del règim de privació de llibertat, molts vam intentar pensar i llistar els beneficis que aquest trasllat podria comportar, molt especialment a les seves famílies, amics i advocats. I per sorpresa meva, la data del 14 de juliol, la que tenia reservada per anar a Estremera, es va mantenir, però per poder anar a Lledoners.

Un viatge de tres quarts d’hora en cotxe fins a Sant Joan de Vilatorrada, en front de les cinc hores amb AVE i cotxe fins a Estremera. Sant Joan de Vilatorrada, un municipi al que he anat dues vegades les darrers setmanes per participar com a diputat de la Diputació de Barcelona, en dues sessions de les Audiències Memorials; una iniciativa que té per objectiu el reconeixement de les víctimes de la Guerra Civil, la posada en valor de la memòria històrica i la reparació moral i social de les víctimes dels dos bàndols, a través del testimoniatge de veïns supervivents, dels seus fills i nets. Quina paradoxa; mentre des de les institucions catalanes organitzem Audiències Memorials a Sant Joan de Vilatorrada, amb duríssimes experiències que ens van fer plorar a molts dels assistents, simultàniament hem d’anar a la presó de Lledoners, al mateix municipi, a fer costat a persones honorables, demòcrates i gent de bé, empresonades injustament, víctimes d’un sistema corrupte que no fa justícia sinó que administra venjança.

L’arribada a la presó de Lledoners no té res a veure amb l’arribada a la d’Estremera. Contemplar la muntanya de Montserrat i sentir que formes part del groc que envolta els accessos al centre penitenciari són sensacions que marquen la diferència entre dues societats i dues nacions ben diferents. Una vegada dins de la presó, el “bon dia” i el tracte dels funcionaris són especialment reconfortants. I trobar-te a la sala d’espera desenes de persones, familiars i amics dels nostres presos polítics, amb qui pots parlar amb tota llibertat, és especialment gratificant. Les parelles de Josep Rull, Jordi Cuixart, els familiars i amics de Jordi Turull, Oriol Junqueras i la resta de presos polítics, per a molts dels quals era el primer dia que visitaven el seus estimats a Lledoners, ens van donar una energia difícil d’explicar.

Després de gaire bé una hora d’espera, que ens va servir per endreçar i refrescar el llistat de coses de les que volíem parlar amb el Quim, vam poder accedir al mòdul on es troben els locutoris. Corredisses i nervis de familiars i amics, fins que vam poder veure les siluetes dels nostres presos polítics, accedint als espais on vam poder tocar les seves mans a través dels vidres. Van ser quaranta cinc minuts de conversa. Trufada d’abraçades simbòliques de la multitud d’amics comuns que ens van donar records per a ells. Els minuts van transcórrer ràpidament, mentre passàvem de la conversa més transcendent a les situacions més còmiques que mai hagués cregut que es poden compartir a un centre penitenciari, amb una persona privada de llibertat injustament. Els nous hàbits -diferents als d’Estremera-, les confessions i anàlisis polítiques del moment, la família, el dietari que tot just havia acabat d’escriure, les perspectives judicials i molts altres temes d’actualitat i d’interès comú, van dibuixar el recorregut de la conversa. Sempre recordarem, també, que vam ser la primera visita que en Quim Forn va rebre al locutori del pavelló de visites. Acabats el quaranta cinc minuts, vam poder, per uns segons, tocar les mans de la resta de presos polítics, a través dels vidres dels seus locutoris. Era el moment del balanç de la jornada, i la primera conclusió és que tenim una gent a la presó que són gegants. Homes i dones excepcionals. Que mereixen la nostra solidaritat de manera incondicional i permanent. I dels que no pararem d’exigir-ne la seva llibertat. No puc evitar però, pensar que tots ells estan a presons catalanes. Que són moltes les avantatges de l’acostament. Però que continuen injustament empresonats. I que el responsable polític del seu règim penitenciari és el propi Govern de la Generalitat.

Pocs dies després de la visita a Lledoners coneixíem les resolucions judicials dels diferents països europeus que afecten els presos polítics i la retirada de les euro ordres d’extradició per part del magistrat Llarena. Notícies que ens fan recuperar l’esperança en la seva llibertat, abans del que pensàvem mesos enrere. Després de l’emotiva visita ens hem posat mans a l’obra per organitzar la propera; que volem que sigui ben aviat.

#LlibertatPresosPolítics

 

Jordi Martí Galbis

Juliol de 2018

Anuncis


2 comentaris

Els damnificats d’Ada Colau i del govern dels comuns

Després de més de tres anys de govern de Barcelona en Comú i d’Ada Colau va creixent el nombre de barcelonins, entitats i grups que fan públic el seu desencís, frustració, i fins i tot crispació, davant l’estil del govern de l’Ajuntament de Barcelona. Un moviment que va arribar al govern municipal sota banderes com la transparència, la de donar la veu al poble, la proximitat i l’honradesa, ha esdevingut una maquinària erràtica, sectària, gens transparent, d’esquenes a la participació real, i allunyada de la realitat dels nostres barris.

Era previsible que Barcelona en Comú esdevindria una agència de col.locació de la seva gent a les estructures municipals, com així ha estat. I també era previsible que aquest moviment d’adhesió a la seva líder protagonitzaria polítiques de contractació directa que han acabat beneficiant a centenars de persones, plataformes, cooperatives i simpatitzants comuners, amb la corresponent injecció de milions d’euros a aquests grups. Filosofia per cert, defensada per Íñigo Errejón, en una memorable intervenció el vídeo del qual s’ha fet viral, animant a ocupar la societat civil i a afavorir, des de les institucions governades per ells, a les entitats properes ideològicament.

Però el que ha acabat sent una veritable demostració de mala política, que amenaça de girar-se en contra del govern d’Ada Colau amb un efecte “boomerang”, està sent la manera com aquest govern es relaciona –o simplement ignora- amb aquelles persones, grups i iniciatives que no combreguen amb els postulats de Barcelona en Comú. Durant tres anys el Grup Municipal Demòcrata PDECAT ha denunciat el menys teniment i el mal tracte que hem patit els grups de l’oposició per part del govern municipal, i en especial de regidors com la mateixa Ada Colau o Gerardo Pisarello. Mai s’havia vist a l’Ajuntament de Barcelona una actitud de despreci i d’humiliació política, des d’una presumpte superioritat moral, com la que ha caracteritzat el govern dels comuns cap a els regidors dels grups de l’oposició. Una actitud que ha variat de la nit al dia si el que necessitaven era ajuda urgent per sortejar situacions que els superaven com a govern, per la seva manca de preparació o per la seva inconsistència política, com ha passat amb l’escàndol dels narcopisos del Raval.

Però el que s’està produint aquests darrers mesos, i que no fa més que incrementar-se, és l’aparició de grups que es presenten com a damnificats per les polítiques dels comuns, per la seva manca de diàleg i pel sectarisme que apliquen d’una manera sistemàtica. Persones, grups i col.lectius que tenen en comú haver estat ignorats i fins i tot perseguits pel simple fet de no combregar amb la ideologia del govern municipal o amb les seves decisions. Grups i entitats com la dels afectats per la Súperilla del Poblenou, gènesi de la Plataforma Urbamòbil, que agrupa diversos col.lectius contraris a diferents solucions de mobilitat imposades pel govern; associacions veïnals com les dels barris del nord de la ciutat, contraris al sistema de cobertura de la Ronda de Dalt imposat unilateralment pels comuns, o l’Associació de Veïns de Les Tres Torres, ignorats per complet en les seves demandes d’inversió al barri, vagó de cua de les inversions territorialitzades. O la Plataforma Nosaltres Barcelona, liderada per deu dones de la societat civil barcelonina. O el mateix Gremi de Restauració, que ha hagut de patir el menys preu del govern en el llarg i complex procés d’provació de la modificació de l’Ordenança de Terrasses. O associacions de comerciants i veïns com la del Turó Parc, que pateixen un veritable assetjament del govern dels comuns. I darrerament, també, diferents entitats i grups de propietaris de gossos, que es manifesten els dijous davant de la seu d’Ecologia Urbana de l’Ajuntament per protestar per l’aplicació rígida i injusta de l’Ordenança de Tinença, Protecció i venda d’animals, en allò que fa referència a la prohibició de l’entrada dels gossos a determinats espais públics de la ciutat. I aviat veurem la mobilització dels propietaris dels vehicles privats, ja siguin cotxes o motos, que estan sent objecte d’una política de mobilitat per part del govern dels comuns que busca la seva expulsió dels carrers de la ciutat.

Tenim un govern municipal, en definitiva, refractari al diàleg, enemic del consens, allunyat del respecte degut als discrepants, i que actua sectàriament des de la prepotència i el supremacisme ideològic. Un govern que caldrà vèncer a les urnes el maig de 2019 per retornar a la política entesa com a diàleg permanent i acord entre les parts en benefici del bé comú.

Jordi Martí

Regidor del Grup Municipal Demòcrata PDECAT

Ajuntament de Barcelona


Deixa un comentari

Barcelona: un model d’èxit, malgrat el seu govern

 

A punt d’acomplir-se els primers tres anys de mandat d’Ada Colau i BcnenComú, Barcelona es troba en una situació paradoxal. Mentre els sectors socials i econòmics més dinàmics, tant locals com foranis, demostren la seva tradicional capacitat per tirar endavant la ciutat, amb nombrosos projectes que aposten clarament per dinamitzar-la i fer-la progressar, el govern municipal i determinats agents que actuen gregàriament al seu dictat actuen en sentit contrari. La desconfiança, els prejudicis ideològics i la manca d’empatia del govern municipal amb les persones, les entitats i les empreses que pretenen compartir amb la ciutat les seves energies transformadores i els seus beneficis, és desesperant. I tot i que els comuns estant intentant fer un cop de timó per acostar-se a nous electors, com estem veient amb el seu canvi d’actitud en front del Mobile World Congress o amb el turisme, cal constatar que hem perdut tres anys. Uns anys preciosos on moltes ciutats amb les que competim, tant a nivell de l’estat com a nivell internacional, han fet els deures, i en molts casos ens han passat per davant. Només cal fixar-se en l’Hospitalet de Llobregat, municipi que està sabent aprofitar iniciatives empresarials que Ada Colau i els seus es deixen escapar. El govern municipal no té un projecte clar per a Barcelona; però tampoc té ambició per tenir-lo.

Les alarmes fa massa temps que sonen. Especialment recomanables són els articles “Barcelona, entre un modelo de Ciudad vecinal y la prosperidad económica” del professor Marc Vidal, expert en estratègia digital, del 12 de gener, i “Però per què no els agrada Barcelona?” de Rosa Cullell, publicat el mes de febrer al diari El País. Entre molts d’altres, són dues reflexions que coincideixen en denunciar la pèrdua d’oportunitats que pateix Barcelona, molt especialment degut a la manca de model que té el govern dels comuns per a la capital de Catalunya. Es cert que els atemptats del 17-A i la crisi política que l’estat espanyol ha provocat a Catalunya amb la seva persecució política, judicial, policial, econòmica i mediàtica, no són aliens als problemes que pateix Barcelona. Però el creixement del PIB català de 2017, superior al de l’estat, ens indica que la potència del país i de la seva capital pot ajudar a superar adversitats com les descrites. Però la inèrcia té un recorregut que no és il·limitat. I Barcelona difícilment podrà assumir les hipoteques que porten incorporades els comuns en el seu ADN polític un nou mandat municipal.

I si en algun aspecte té especial transcendència la manca de model del govern municipal, el veiem en la seva gestió de l’urbanisme, l’habitatge i la mobilitat. Barcelona és una joia de cent quilòmetres quadrats, que tot i que té problemes per fer front a les necessitats del conjunt dels barcelonins, ha assolit un model urbà reconegut internacionalment. Cal però obrir el focus quan parlem de planificació de serveis i de planejament urbanístic. No podem mirar-nos portes endins. Cal repensar-nos en clau metropolitana i projectar i enfortir el lideratge de la ciutat a nivell del sud de la Mediterrània. Els grans projectes que s’estan executant en l’actualitat van ser gestats en anteriors mandats municipals. Les actuacions a l’àmbit de la Plaça de les Glòries, el desplegament de la Nova Xarxa de Bus, l’impuls del MWC, el cobriment de la ronda de dalt o la reforma de la Meridiana, en són alguns exemples. Però el que realment està marcant aquest mandat municipal és l’aturada de nombrosos projectes com l’establiment del Museu de l’Ermitatge, la segona fase de la reforma de la Diagonal, la reforma de l’antic Deutsche Bank vinculada als Lluïsos, o la pèrdua d’oportunitats com les que hagués generat disposar de la seu de l’Agència Europea del Medicament.  La incapacitat de gestió del govern municipal també s’ha fet palès en la crisi dels narcopisos del Raval, el descontrol de la venda ambulant il·legal, la turismofòbia, l’augment dels preus del lloguer de fins el 30% en tres anys, l’increment del sensellerisme i dels assentaments irregulars, etc. Capítol a banda mereix l’obsessió política del govern per tirar endavant la connexió del tramvia per la Diagonal o la implementació de nombrosos nous carrils bici, en molts casos mal executats i construïts d’esquenes a les necessitats reals de mobilitat dels barris afectats.

El model urbà de Barcelona, gestat en les últimes dècades per diferents governs, ha de continuar fonamentant-se en projectes transformadors a quatre escales: els de barri, els de districte, el de ciutat i d’àrea metropolitana. I no podem renunciar a cap d’ells, de la mateixa manera que tothom està cridat a participar-hi. En aquest sentit durant aquests tres anys s’ha evidenciat el sectarisme excloent d’un govern municipal que només ha comptat amb els seus, afavorint i promocionant persones i entitats estretament lligades a BcnenComú, que en el seu moment van actuar com a palanques o altaveus de l’activisme d’Ada Colau.

Necessitem també, una alcaldia, un govern municipal i un ajuntament que exerceixin amb mentalitat de capital d’estat. Que deixin d’estar d’esquenes al rerepaís, i es posin al costat de les nostres institucions d’autogovern, demostrant la seva solidaritat amb els presos polítics i els exiliats. El paper equidistant mantingut fins avui pels comuns s’ha convertit en un llast per al procés polític cap a la república, ratificat per més de dos milions de catalans i més de quatre cents mil barcelonins el 21-D.

La fórmula política d’uns activistes que han esdevingut una força de govern, incapaç de mantenir una coalició amb el PSC o d’ampliar els acords amb altres forces, ha exhaurit el seu recorregut. Ara ens pertoca bastir una nova alternativa, que fugi del mantra del decreixement,  per retornar el prestigi a la capital de Catalunya i recuperar el bon govern.

 

Jordi Martí Galbis

Regidor del Grup Municipal Demòcrata de l’Ajuntament de Barcelona (PDECAT)

Barcelona, 28 de març de 2018

 


3 comentaris

Crònica d’Estremera

Dissabte 27 de gener de 2018. Feia dies que esperava que arribés el moment. Fa gaire bé tres mesos que Joaquim Forn, i també Oriol Junqueras, estan tancats injustament a la presó madrilenya d’Estremera. I els Jordis, més de cent dies a Soto del Real. Una situació impròpia d’un país democràtic i davant de la qual ens revoltem. I no solament ens subleva la injustícia de la seva privació de llibertat. També ens enerva la impunitat dels responsables polítics de la seva presó preventiva.

Cada dia, arreu del país, s’organitzen actes, homenatges i iniciatives solidàries per exigir la llibertat dels nostres presos polítics. Però amb el Joaquim Forn compartim amistat i molts anys de lluita política i de militància de País. Hem compartit, aquests últims anys, responsabilitats municipals a l’Ajuntament de Barcelona, des del govern i des de l’oposició. I cal recordar que Joaquim Forn és una bona persona, honesta, íntegre, treballadora, solidària, empàtica, patriota i amb sòlids valors humanistes, religiosos i comunitaris. I el millor homenatge que podia fer-li era anar-lo a veure a la presó d’Estremera, d’on esperem que surti ben aviat.

La sortida de l’AVE des de l’estació de Sants a les 9 del matí i els primers quilòmetres fins a Saragossa em serveixen per endreçar idees i tornar a pensar quines qüestions calia plantejar-li en els quaranta minuts de la trobada. I sobre tot, quin podria ser el millor to per dir-les. Una trobada compartida amb tres amics més amb els que compartíem nervis i emocions: el Jaume Ciurana, l’Òscar Martínez i el Pep Martí. Però sobre tot, havíem d’intentar evitar abordar qüestions que poguessin tenir efectes negatius sobre una persona que, malgrat la seva fortalesa, segur que ha de tenir moments durs i tristos. Sortim de l’AVE a les 11.45h i ens dirigim en cotxe cap a Estremera. Prop d’una hora que ens serveix per posar en comú tot el que ens ha passat pel cap les últimes hores. Pel camí ens trobem amb una immensa silueta d’un dels braus que sovintegen per la geografia espanyola. Pura simbologia. Dinem al Mesón de El Quijote, un restaurant a uns dos quilòmetres de la presó, el propietari del qual és d’un català de Terrassa. Dinem bé i aprofitem per fer un resum de les nostres trajectòries personals i de la nostra història comuna amb el Joaquim Forn. I mentrestant, pendents de les deliberacions del Tribunal Constitucional sobre el recurs del govern espanyol, contra la celebració del Plenari del Debat d’Investidura. Arribem a la presó a les 15.30h. Les primeres imatges del centre penitenciari ens provoquen un nus a la gola. Ens preguntem “què cony fa un sant baró privat de llibertat”? Tensa espera mentre ens acreditem i passem els filtres de seguretat, acompanyats d’uns quants familiars d’interns. A primera vista, persones d’ètnia gitana, romanesos, llatinoamericans, africans i espanyols. I nosaltres. La sensació és de vulnerabilitat i d’immensa injustícia. Fem un últim repàs de les desenes d’amics i companys que ens han donat records pel Joaquim Forn. Som conscients que serà impossible traslladar-li tots els records i abraçades que portem a la motxilla. Nervis continguts fins que a la zona de les comunicacions de la presó apareixen el Quim i la resta de reclusos. Alguns amb més de vint anys de condemna. Per fi podem veure’l i comencem a parlar després d’haver tocat amb les mans la pantalla de vidre gruixut que ens separa. Fa bona cara i bon aspecte. Somriu i ens comença a explicar que està prou bé. I que reben un tracte més que correcte. Que rep moltes visites i centenars de cartes; però que només en pot contestar un 10%. Ens explica les activitats que porta a terme; lectura, esport i tasques de neteja dels lavabos, les relacions amb els interns, la bona convivència amb el vicepresident Oriol Junqueras, les alegries que li donen les victòries del Barça i les males sensacions que té quan segueix les notícies sobre Catalunya dels canals de televisió espanyols, clarament orientats a la manipulació de les informacions sobre el que està passant a Catalunya. El que realment li preocupa és la seva família, més que no pas el que pateix al centre penitenciari, on les hores passen lentament. Ens diu que es troba bé i està esperançat, però que està cansat de la seva privació de llibertat. Parlem del futur; personal i polític. De seu i del de Catalunya. Punts de vista, anàlisis i percepcions que ens enduem amb nosaltres. Li diem que no l’oblidem. Ni l’oblidarem. Sap, però li tornem a recordar, que cada dia, arreu de Catalunya es fan actes en el seu record, en el que s’exigeix la seva llibertat. I li diem que molta gent està pendent de la informació que puguem donar a la tornada del viatge a Estremera. Els minuts s’escolen entre els dits i ens explica anècdotes amb el seu clàssic humor. Ens fa riure. Rialles que contrasten amb l’ambient seriós i tens que es viu a la resta de locutoris. Ja han passat els quaranta minuts de la visita. Es talla el so en sec i no podem ni acabar de pronunciar la última frase a través del sistema de comunicació. Ens aixequem i arriba el moment més dolorós de la jornada: el comiat. Li donem ànims i he de fer esforços perquè no em caiguin les llàgrimes. Comença el trajecte a la inversa, i amb presses, per no perdre l’AVE de les 18.30h. A les 21.30 arribem a Barcelona. Les tres hores del viatge de tornada han estat tres hores en les que només he parlat del Quim Forn amb molta gent que estava esperant notícies. Abans d’arribar a Barcelona diferents mitjans digitals ja informen de la nostra visita. M’agradaria no fer una segona visita. Voldria dir que estàs amb els teus. Et volem a casa, Quim.

 

Jordi Martí Galbis


Deixa un comentari

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!

 

El que havia de ser un article demanant la retirada de l’aplicació de l’article 155 de la CE i exigir la posada en llibertat dels Jordis s’ha convertit en un article de denúncia universal de l’estat espanyol. El dijous 2 de novembre passarà a la història com la data en la que els poders d’un estat podrit van gosar empresonar vuit membres del legítim Govern de la Generalitat. El vicepresident i set consellers; tots ells persones honestes, valentes i conseqüents, als que s’acusa dels delictes de sedició, rebel·lió i malversació de fons públics. Una veritable vergonya política i una immensa tragèdia humana, per els empresonats i per les seves famílies. Però tothom sap que han estat empresonats per portar a terme el mandat democràtic de les urnes.

Cal doncs denunciar sense pal.liatius els responsables d’aquest estat de coses, exigir la llibertat dels presos polítics, la retirada de l’article 155, instar una investigació independent de les pressumptes il.legalitats comeses per fiscals i magistrats, i començar les mobilitzacions massives, continuades i pacífiques per expressar el nostre rebuig al pitjor cop d’estat contra la democràcia que s’ha perpetrat des de l’intent del 23-F.

Davant d’aquesta hora greu, paradoxalment és l’estat el que ens ha ensenyat la sortida. Votarem el 21 de desembre, tot i que ja ens han advertit que si es torna a produir una victòria dels independentistes, ens tornaran a obsequiar amb l’aplicació de l’article 155. Allò que va començar a les urnes doncs, haurà d’acabar a les urnes. Malgrat els dubtes raonables que envolten les més que discutibles garanties del procés electoral. Malgrat que deu persones honestes estiguin, a dia d’avui, empresonades. Malgrat les amenaces de l’aplicació de l’article 155, per segona vegada. Malgrat els episodis de repressió que vindran, amb tota seguretat, els propers dies. Cal, per democràcia i per dignitat, votar i guanyar. Si es pensaven que amb violència, la repressió i la presó ens faríem enrere, s’han ben equivocat. Ans el contrari, estem ben determinats a guanyar la nostra llibertat. I som molts els que volem que la victòria pugui ser protagonitzada per una candidatura àmplia, única i transversal. La de tots els demòcrates, en front la dels que avalen i recolzen, per activa o per passiva, la força antidemocràtica d’un estat a punt de fer fallida.

 

Jordi Martí Galbis

 


Deixa un comentari

UN 27-O PER A LA HISTÒRIA

Ha arribat l’hora. Els fets s’han desencadenat tal com estava escrit, des de fa temps. La decisió presa pel govern del PP, de la mà de la Fiscalia de l’estat i el poder judicial al seu servei, com a resposta a la voluntat expressada pel President Puigdemont d’assumir els resultats del referèndum de l’1-O, és sens dubte la més greu i desproporcionada que pot prendre fins i tot un règim d’aparença democràtica. L’amenaça llençada pel Consell de Ministres i que ha estat confirmada pel Senat contra Catalunya, en forma d’aplicació de l’article 155 de la Constitució és, no solament un greu error polític, sinó també una aberració jurídica, segons nombrosos experts constitucionalistes, ja que en cap cas estem davant d’un aixecament violent, sinó davant d’una resposta cívica, pacífica i democràtica a infinits menyspreus i humiliacions.

La repressió exercida per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional contra milers de catalans que només volíem votar l’1-O, que va provocar més de mil ferits, serà un episodi que quedarà gravat a la memòria i als llibres d’història del nostre país durant generacions. Però el més greu és que estem a les portes d’una nova repressió; la que s’albira per executar sense pietat l’article 155, una vegada el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya estan a punt de tirar endavant el mandat dels resultats de l’1-0, tal com es va comprometre a fer el President Puigdemont. La intervenció de la Generalitat, el cessament del President i dels consellers del Govern i el buidatge de competències del Parlament, a més de la “neutralització” dels Mossos d’Esquadra podrien materialitzar-se en les pròximes hores. S’obre doncs un escenari de confrontació institucional d’una gravetat extrema, que comportarà mobilitzacions ciutadanes i polítiques en defensa de les nostres institucions.

El conflicte pot ser llarg i correm el risc de tornar a viure escenes com les de l’1-O. Però també hem de tenir present que l’arbitratge internacional, els interessos econòmics i geopolítics existents, i la feblesa política i financera de l’estat espanyol en el marc de l’Euro, poden ajudar a evitar determinats episodis. En qualsevol cas, i més enllà de dissensions internes en el món del sobiranisme i de legítims dubtes i temors per part d’alguns actors polítics sotmesos a la repressió política, econòmica i judicial de les institucions de l’estat, el que compta és la determinació d’una majoria del poble català de proclamar l’estat català. Es el que va sortir de les urnes l’1-O, i el que caldrà fer, encara que el camí sigui llarg i tortuós.

Jordi Martí Galbis

 

 

 


Deixa un comentari

L’hora decisiva

El moment polític que estem vivint a Catalunya és el més transcendent des de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero, el 23-F de 1981, amb el qual es pretenia liquidar la jove democràcia espanyola i un incipient estat de les autonomies. Trenta-sis anys després, Catalunya està a punt de culminar un procés polític històric, com a resposta a les reiterades negatives dels poders de l’estat, durant anys, de canalitzar adequadament les legítimes demandes majoritàries de reconeixement dels nostres drets com a poble. I des de fa unes setmanes, com a resposta a la violència policial, política, judicial i econòmica exercida sobre la gent per, simplement, voler votar.

El referèndum per l’autodeterminació de l’1 d’octubre culmina el full de ruta del Govern de la Generalitat, que neix d’un mandat popular i un acord parlamentari amb el que es pretén combatre la humiliació permanent per part de les institucions de l’estat, el buidatge competencial de l’Estatut d’Autonomia i la laminació de la capacitat legislativa del Parlament de Catalunya. Sense oblidar la voluntat de poder bastir un nou estat amb eines suficients per poder garantir més benestar i oportunitats per la nostra gent. L’organització del referèndum ha estat el producte de la tenacitat i l’audàcia del Govern de la Generalitat i del compromís i la mobilització de milers de catalans i d’entitats com l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI. Un èxit sense precedents pel que vam haver de pagar un preu molt alt, en forma de repressió, més de 900 ferits i sang d’innocents que solament volien votar. Segurament no trobarem cap antecedent al nostre entorn d’una iniciativa democràtica com la del referèndum de l’1-O que va reeixir, superant adversitats, amenaces, agressions i persecucions polítiques i judicials de l’estat.

Tenim un president i un Govern que compleixen els seus compromisos. Un govern valent. Un govern que ha entomat el missatge i l’encàrrec d’una majoria del poble català que s’ha alçat amb dignitat contra el que va suposar la destralada que va rebre el nou Estatut de 2006 per part del TC i les successives reculades en tots els ordres; l’econòmic, el cultural, el lingüístic, el de la projecció internacional, etc.

El president Puigdemont va comparèixer davant el Parlament en una jornada històrica el passat 10 d’octubre. I va fer allò que calia dir i fer, en les circumstàncies que ens trobem, malgrat l’impacte que va tenir en una bona part de l’opinió pública la suspensió dels efectes de la declaració d’independència. Calia donar una oportunitat al diàleg i a la negociació, sense renunciar a executar el mandat emanat de les urnes l’1-O, amb el 90% dels vots emesos. I alhora, el moviment de la suspensió dels efectes de la declaració d’independència actuava com la prova del cotó davant del capteniment del govern del PP, que després de quedar descol·locat en primera instància, va tardar poques hores a abraonar-se amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El requeriment que el govern del PP va fer al president Puigdemont el mateix dia 11, és una prova palpable de l’astúcia i de la bona estratègia seguides pel govern català. Però les pressions polítiques al món empresarial català han acabat aconseguint els resultats desitjats, amb el trasllat de la seu social de nombroses companyies; moviments que quedaran gravats a la retina de molts catalans.

Però el que semblava impossible, es va produir el dilluns 16, amb la detenció i empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i les mesures cautelars aplicades al major Trapero i a la Intendent Laplana. Sens dubte, aquestes decisions de l’Audiència Nacional ens transporten a l’antic Tribunal de Orden Público franquista i semblen preses per avortar qualsevol diàleg i mediació. Una autèntica vergonya que situa l’Estat espanyol a la cua dels països democràtics del món, i paradoxalment es produïa el mateix dia que Espanya entrava a formar part de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.

La reacció del poble de Catalunya no es va fer esperar. El dimarts 17, milers de persones es varen concentrar davant d’ajuntaments i empreses, i a la tarda dues-centes mil més ens vam concentrar a la Diagonal, exigint la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, en una demostració de capacitat de mobilització i d’unitat civil, plenes d’emoció. Després va arribar l’aprovació, el dissabte 21, durant el Consell de ministres, de l’aplicació de l’article 155. Ara el Senat, amb majoria absoluta del PP, haurà de ratificar l’agressió al nostre autogovern, a les nostres institucions i a la nostra gent.

Davant d’aquest estat de coses el Parlament de Catalunya haurà d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència. No hi ha més recorregut. I a partir d’aquí, el poble de Catalunya, de la mà dels representants de les nostres institucions, haurà de fer front a un escenari que si bé està farcit d’incògnites i incerteses, ens ha de portar a la llibertat anhelada per moltes generacions. Amb determinació, civisme, dignitat i audàcia; i amb voluntat de diàleg fins a l’últim segon.

Jordi Martí Galbis. Regidor PDeCAT Barcelona